Mines de Catalunya
minerals i mines
de la conca
de Bellmunt del Priorat
Joan Abella i Creus
AGRAÏMENTS
Desitjo agrair
a totes les persones i entitats que amb el seu desinteressat ajut han
contribuït en aquest treball, particularment:
Fundació Can Costa de Barcelona en les persones
del senyor Joaquim Folch-Rusiñol Corachan i de la senyora Virginia Faixat
Botey.
Senyor Baltasar Parera i Coll de Barcelona.
Senyor Francesc Riquelme de Barcelona.
Amb especial afecte a la família Rull de
Falset.
Senyor Angel Sarti González de la Generalitat
de Catalunya de Tarragona.
Senyor Dr. Joan Viñals i Olià de la Universitat
de Barcelona.
Senyor Dr. Felicià Plana i Llevat del Consell
Superior d’Investigacions Científiques.
Senyoreta Montserrat Flores Juanpere de Reus.
Senyor Joan Casas i Mas de Manlleu.
Senyor Josep Coma i Matute de Barcelona.
Senyor Carlos María Galofré i Folch de
Barcelona.
Senyora Anna Mir del Museu Comarcal Salvador
Vilaseca de Reus.
Família Salaet de Bellmunt del Priorat i
Falset.
Senyora Antonia Saura del Molar.
Senyor Dr. Joan Carles Melgarejo i Draper de la
Universitat de Barcelona.
Senyor Eugeni Bareche del Fons Mineralògic de
Catalunya.
A la meva esposa Gemma Puigdemassa.
Associació Carrutxa de Reus.
Senyor Joan Astor de Barcelona.
Arxiu històric Municipal de Calella.
Senyor Joaquim Callén de la Palma de Cervelló.
Senyor Jordi Pi de Barcelona.
PRESENTACIÓ DE LA COL·LECCIÓ
Han transcorregut uns quants anys, des que el 1975 un cert nombre de
persones agermanades en l’afecció per la mineralogia i els minerals vam fundar
el Grup Mineralògic Català, avui trenta-dos anys després podem dir que gairebé
tots els objectius s’han complert. Malgrat això, hi trobem algunes mancances i
insatisfaccions: el Museu d’Arenys no porta la direcció correcta, en els altres
no em aconseguit l’interrelació entre els museus de minerals i el col·lectiu de
particulars interessats per la mineralogia i els minerals, si bé aquestes
institucions duen a terme tasques didàctiques, no segueixen unes directrius al
nostre entendre correctes per facilitar aquesta relació, doncs creiem que
s’haurien d’haver plantejat, entre d’altres coses, la consecució d’una bona
col·lecció de minerals de Catalunya; també és cert que el Grup Mineralògic
Català ha desenvolupat moltes activitats al voltant dels col·leccionistes, però
s’ha mantingut al marge de les seves col·leccions particulars de minerals.
La mineralogia a Catalunya no està considerada com mereixeria ser-ho.
Una classe política poc o gens sensibilitzada i amb interessos a vegades poc
transparents, ha propiciat que bona part del teixit públic que depèn
directament de les seves decisions, l’administració i les seves institucions, no
són o no puguin ésser gestionades amb la deguda professionalitat pels
funcionaris que en depenen. Així científics amb càrrecs públics, que podrien
aportar brillants resultats a aquesta ciència, es veuen abocats a realitzar
nombroses tasques burocràtiques, moltes d’elles encaminades a aconseguir
subvencions per finançar projectes que haurien d’estar inclosos generosament en
els pressupostos generals, consegüentment la migració de científics rellevants
és una lamentable realitat. Tot això va en detriment de la recerca i la
investigació i comporta una producció científica precipitada, d’insuficient
nivell i exigua en comparació amb la d’altres països. Llavors, com en altres
matèries, la iniciativa privada ha de procurar cobrir aquesta buidor, i
dignificar, en la mesura del possible, aquesta meravellosa ciència.
Davant del darrer intent, frustrat fins ara, de repartir la futura seu
del Museu Nacional de Mineralogia de Catalunya entre els tres museus més grans,
en comptes de crear-ne un de nou i modern d’acord amb les necessitats actuals,
cal reaccionar i no perdre el temps en queixes i lamentacions, i per tant amb
l’objectiu clar i concret pro Museu Nacional de Mineralogia s’ha creat el Fons
Mineralògic de Catalunya.
Aquest organisme vol, de manera voluntària, agrupar, relacionar i
coordinar les col·leccions privades de minerals catalans més importants, moltes
d’elles d’altíssima qualitat, i que al llarg de la història han servit per
consolidar els fons més importants de que disposen els nostres museus, el
projecte es òbviament ambiciós i pioner a tot l’Estat. Creiem que de moment
podem constituir una col·lecció virtual o amb diferents seus que servirà de
base al Museu Nacional de Mineralogia de Catalunya. Cal homologar, coordinar i
protegir les col·leccions privades de Catalunya, considerant sempre que el
col·leccionista de minerals no és un depredador de la natura, no destrueix sinó
que conserva part del patrimoni natural, i a més ho fa amb recursos propis.
Molts d’aquests col·leccionistes són a més grans afeccionats a la mineralogia,
amb amplis coneixements que contribueixen des de la vessant científica a
enaltir les seves col·leccions, i són nombrosos els articles i obres de
contrastada qualitat que han publicat en benefici de la comunitat, cal doncs
també atorgar a aquestes persones el reconeixement i el mèrit que es mereixen.
El Fons Mineralògic de Catalunya, a més a més d’això, té com a
finalitat difondre la mineralogia catalana, per això s’ha proposat de publicar
una sèrie de llibres i treballs, amb el nom genèric de Mines de Catalunya,
on se situaran i relacionaran les mines per disposar de les bases per a una
futura valoració per a la conservació del patrimoni miner català, i es
descriurà i donarà a conèixer la riquesa mineralògica del nostre país.
Aquesta sèrie no portarà cap ordre concret, a part del numèric, i el
seu contingut serà variable, però el seu objectiu clar, donar a conèixer i
potenciar el patrimoni miner i mineralògic de Catalunya. Aquest primer llibre
tracta d’una conca minera, les seves mines, la seva història i els seus
minerals, potser el segon tractarà d’una muntanya i el tercer de totes les
mines d’una comarca; unes vegades tractarem més la història, altres les mines,
altres els minerals i sempre que sigui possible intentarem entrellaçar aquests
temes tant profundament relacionats; altres vegades l’objectiu dels llibres por
ésser el catàleg dels plànols i les demarcacions de tota una comarca; cal no
esperar 90 anys per fer un nou llibre sobre els minerals de Catalunya, sinó
anar actualitzant les noves recerques.
Les persones que estimen Catalunya, el nostre país, la nostra terra i,
per tant, els nostres minerals, ens han donat suport i recursos, tant
particulars com empreses, associacions i institucions, per dur endavant aquesta
tasca. Si no som nosaltres qui donem importància i valor a tot el que és
nostre, sense renunciar a la nostra identitat i a les nostres arrels, qui ho
farà?
Grions, desembre de 2007.
Eugeni Bareche
Director del Fons
Mineralògic de Catalunya
«El destí no està escrit, s’escriu amb l’experiència de la vida»
(J. Abella).
Dedicat a la meva família i molt
especialment al meu fill Pau.
ÍNDEX GENERAL
Pròleg............................................................................................... 11
Introducció......................................................................................... 13
Història............................................................................................. 15
La mineria antiga............................................................................. 15
La
mineria medieval......................................................................... 18
La mineria des del segle XV al segle XVIII............................................... 24
La mineria del segle XIX abans de la Llei
de 1868.................................... 26
La mineria del segle XIX a partir de la
Llei de 1868.................................. 30
La mineria al XX, fins a 1916.............................................................. 37
La mineria del segle XX, fins al crac del
29............................................ 47
La mineria del segle XX, fins a l’inici de
la decadència.............................. 52
La mineria de finals del segle XX......................................................... 60
Breu
descripció de les explotacions mineres més importants......................... 67
Principals mines de Bellmunt del Priorat............................................... 67
el Molar......................................................................................... 76
Falset............................................................................................ 78
Els
minerals........................................................................................ 79
Espècies minerals trobades a la conca de
Bellmunt del Priorat.................. 120
Breu
exposició d’alguns models genètics.................................................. 123
Bibliografia....................................................................................... 127
PRÒLEG
Quan el meu benvolgut amic i autor d’aquest llibre em va oferir que el
prologués, em va dir que es tractava simplement d’un petit recull sobre el
material històric i mineralògic que, sobre la conca de Bellmunt, havia arribat
a les seves mans. Res més lluny d’això. En Joan Abella és una persona senzilla,
però no pot evitar ser pulcre, rigorós i erudit, ni ser la persona que millor
coneix la temàtica que ens ocupa. El llibre Minerals i mines de la conca de
Bellmunt del Priorat és doncs una excel·lent monografia sobre el més
important districte miner de Catalunya, comparable, per la seva riquesa
mineralògica, amb els més importants i clàssics de la mineralogia europea.
La mineralogia és una ciència i un entreteniment apassionant. Però pot
ser encara ho és més quan es fa –i es viu– un vincle entre la mineralogia i
l’entorn històric, econòmic i humà d’un país. En Joan Abella ha seguit aquesta
tendència des de molt jove, dedicant generosament el seu temps a l’estudi sota
aquest prisma i ofrenant-nos com a resultat no només exemplars o coneixements
mineralògics, sinó temes de relació i debat. En Joan és molt més que un
important col·leccionista.
La conca de Bellmunt ha estat la zona del nostre país més estudiada per
l’autor. Es pot dir que l’ha utilitzat com un gran laboratori on anar superant
les diferents etapes de l’aprenentatge de la seva afició. Any rere any ha anat
acumulant mostres, documentació, experiència i relació. El resultat –només
sintètic– podríem dir que és aquest llibre. Però pel camí, en Joan ha
confeccionat la potser millor col·lecció de minerals, i amb seguretat la més
completa, d’aquest districte. Ha trepitjat i estudiat totes les mines i gairebé
tots els indicis. Però per fer-ho, ha passat moltes i excel·lents jornades al
Priorat. Això l’ha portat de forma natural i continuada a interessar-se també
per la seva història i per la seva realitat en el sentit més ample. Es traspua
en el llibre que l’autor vol que aquest sigui també un petit homenatge, des
d’una vessant minera i mineralògica, a la comarca. Jo diria que sense un llibre
com aquest, es podrien perdre moltes informacions sobre el que va ser una
importantíssima activitat industrial i també humana. El binomi vi-Priorat, en
ser important, no pot eclipsar totalment de la memòria històrica el que van
significar la mineria i la metal·lúrgia avui desaparegudes.
Sortosament i gràcies a persones com en Joan Abella, ens queden els
minerals i de ben segur, millor coneguts que quan sortien de les gàbies i
vagonetes. Conservant, observant o estudiant els exemplars recuperats es té una
certesa parcial, però certesa, del que era la conca minera. Molt més clara de
la que podríem extreure només de les imprecises i empolsinades estadístiques.
Qui pot pensar que el col·leccionisme és destructor, sense més? Que ens
quedaria ara?
El llibre comença amb un extens capítol sobre la història de les mines
des de l’època prehistòrica fins els nostres dies. Destaca l’excel·lent
documentació i, sobretot, els perfils biogràfics d’homes notables com en Pere
Coll i Rigau que s’engrescaren en aventures moltes vegades incertes, o com en
Joaquim Folch i Girona que encara fou mestre per a molts de nosaltres. Segueix
un capítol dedicat a la descripció de les explotacions més importants de plata,
plom i manganès, amb interessants dades sobre les mines Eugènia, Règia,
Renània, Balcoll, Serrana, Mineralogia, etc. Noms també molt evocadors per als
que, en part, les hem vist treballar encara.
El darrer capítol és una excepcional descripció dels minerals trobats
als diferents jaciments que componen el districte. Les dades, identificacions i
també les il·lustracions són, en una gran majoria, originals de l’autor. El
resultat és de l’ordre d’unes cent vint espècies minerals documentades i
descrites de forma precisa i crítica. Destaquen les magnífiques peces d’argent,
potser les millors trobades a Espanya des del segle XIX fins ara, i de
mil·lerita, potser les millors del món. Però el lector es trobarà també amb una
gran varietat d’espècies molt poc conegudes arreu d’Espanya, de les quals
l’autor en dóna la primera cita.
Estic segur que aquest llibre omple un cert buit en la història
industrial i en la mineralogia del nostre país i espero i desitjo que sigui un
gran èxit. Voldria acabar aquestes paraules amb un agraïment a aquelles
persones i entitats que han impulsat aquesta edició i, especialment, a l’autor
per la seva iniciativa. Enhorabona.
Vilanova i la Geltrú, 23 de desembre de 2007.
Joan Viñals i Olià
Professor Titular de
la Universitat de Barcelona
Departament de
Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica
Aquest llibre que teniu a les mans és quelcom més que un llibre de
minerals. És un llibre fet amb il·lusió i amb delit, amb aquella passió que
tots els que estimem els minerals sentim i comprenem tan bé. Felicitem a
l’autor, en Joan Abella, gran coneixedor de la mineralogia d’aquest indret
de Catalunya, i expert mineralogista, per la seva iniciativa i li vull
agrair especialment la seva genenerositat en compartir amb nosaltres els
seus profunds coneixements. També felicito de tot cor a tot l’equip d’amics,
mineralogistes entusiastes que l’ha fet possible, tots ells membres del Grup
Mineralògic Català. Val a dir que em sento orgullós de tenir l’honor de
presidir una entitat formada per persones d’amplis coneixements
mineralògics però també persones de gran vàlua personal i humana,
tots ells, companys que han sabut conrear amb il·lusió la mineralogia del
nostre país, Catalunya, però també una ferma i fructífera amistat.
la Palma de Cervelló, gener de 2008.
Joaquim Callén
President del Grup
Mineralògic Català
INTRODUCCIÓ
El concepte que la gent ha anat adquirint del Priorat a la fi del segle
XX era la d’una comarca pobra, poc industrialitzada, aïllada, l’abrupte relleu
de la qual tot just permetia als seus habitants subsistir del conreu d’uns
productes autòctons i poc valorats, semblava una terra que s’hagués perdut
entre la metamorfosi de la qual deriva la nostra moderna societat. Però el que
és més lamentable, és que estàvem perdent la memòria històrica d’aquesta noble
terra. Afortunadament, l’enteniment ha prevalgut sobre l’insensatesa i avui el
Priorat està recuperant l’esplendor que va tenir al llarg de la història.
Precisament el treball que els presento pretén, per una banda, recuperar
aquesta memòria oferint una visió el més amplia i global que m’ha estat
possible, dintre les meves limitacions, sobre el passat miner de l’àrea
compresa entre Falset, Bellmunt del Priorat i el Molar i la riquesa que va
suposar per al nostre país, i d’altra banda donar a conèixer la rica diversitat
d’espècies minerals, que ens permet comparar aquesta àrea minera amb jaciments
tan coneguts a nivell mundial com St. Andreasberg d’Alemanya o Broken Hill
d’Austràlia, alguns dels quals mereixen ésser considerats fora de les nostres
fronteres.
Aquesta àrea minera és sens dubte una de les més importants del país,
doncs formà part de les mines incorporades a la corona Espanyola junt amb
d’altres de rellevància mundial com les de Riotinto a Huelva o Almadén a Ciudad
Real. Aquesta zona ha mantingut treballs, amb més o menys dilatades
interrupcions des de l’edat del bronze fins a les acaballes del segle XX.
Destacant que, principalment durant el segle XIV, aquests jaciments van ésser
un important centre productor d’argent que va contribuir a l’enriquiment de la
Corona d’Aragó.
El meu desig és que el lector interessat en les diverses matèries en
que versa aquest treball, trobi entre les seves pàgines la informació suficient
que li permeti obtenir respostes al major nombre de preguntes que pugui fer-se
i que sigui una pràctica eina tant de camp com de consulta.
La societat occidental pateix una afecció que cada dia adquireix unes
proporcions més alarmants i afecta a un major nombre de ciutadans, és la manca
de valors i la falta d’aficions, això comporta un empobriment espiritual i
personal que pot acabar per privar a l’ésser humà de les qualitats que el
distingeixen com a tal, em sentiria afortunat si aquest treball aconsegueix
despertar en el lector la passió per la mineralogia, així hauria contribuït a
recuperar la il·lusió que és la font que nodreix la nostra ànima.
Crec que aquest treball ha de servir com a obra de base per al
desenvolupament de nous treballs i estudis. I que aquesta futura investigació
permeti de millorar i ampliar el que ara els presento.
Joan Abella
HISTÒRIA
«La història és la
identitat d’un poble» (J. Abella). Crec que aquesta mateixa frase és
perfectament vàlida per a una mina, que no és tan sols una excavació per
extreure mineral sinó el resultat de les il·lusions, la lluita i perquè no, les
intrigues de moltes persones, en definitiva és la conseqüència de la seva
història.
LA
MINERIA ANTIGA
Uns inicis poc coneguts
A mitjans dels anys
20 del segle XX, al realitzar-se un reconeixement superficial de l’àrea que
avui comprèn la concessió Règia a Bellmunt del Priorat, es van descobrir uns
treballs molt rudimentaris, consistents en petites trinxeres i forats excavats
en diferents filons de Galena, que varen conservar intacta la paret del filó. Aquestes
antigues labors, destinades a l’aprofitament dels crestons del filó, haurien
passat inadvertides de no ser per contenir restes d’escòries de fosa al seu
interior. Aquestes escòries sembla que eren de molt mala qualitat.
Lamentablement aquestes troballes només van despertar un escàs interès als seus
descobridors, quedant el fet com una anècdota transmesa només per via oral. Per
aquest motiu no es va dur a terme cap treball d’investigació arqueològica. No
obstant, d’aquestes minses descripcions, es desprenen interessants conclusions.
Es tractava d’uns forns de fosa molt elementals, ja que mai s’han citat parets
revestides al seu voltant o entrades de fang o cap altre material per a
l’entrada d’aire, ni tan sols forat per a la sortida d’escòria. És possible que
aprofitessin les parets del pòrfir de la caixa filoniana com paret natural del
forn per fondre la Galena. Aquestes parets van romandre intactes per l’enorme
resistència que el pòrfir ofereix, i això podria significar que les eines
emprades no eren de metall. Donada la precarietat considero que havien de ser
molt antics, però la falta d’estudis arqueològics sobre aquests forns, no ens
permet treure conclusions sense el recolzament d’una base científica.
La mineria protoibèrica
On sí s’han
realitzat rigorosos estudis arqueològics és al proper poblat protoibèric de
Puig Roig del Roget (figura 1), que pertany al terme municipal del Masroig,
fronterer amb Bellmunt del Priorat. Aquest poblat s’edificà sobre un petit turó
proper al riu Siurana, que s’eleva a uns 150 metres sobre el nivell d’aquest
riu, això els permetia una fàcil defensa. L’entorn es pot considerar
privilegiat: abundància d’aigua i caça, disposició de sílex per a l’elaboració
d’utensilis d’ús quotidià i el fet d’estar tan sols a menys de 9 km, seguint el
descens del riu Siurana, de la més important via de comunicació que ha existit
amb l’exterior fins a principis del segle XIX, el riu Ebre. Aquesta via fluvial
els va permetre realitzar intercanvis comercials amb altres pobles antics
assentats al litoral mediterrani i amb d’altres d’estrangers, que redundà en
benefici i desenvolupament del poblat. També esdevingué un enclavament
estratègic per la seva proximitat als jaciments de mineral.
Entre les peces
descobertes durant les excavacions arqueològiques portades a cap a
l’enclavament on s’assenten les restes del poblat de Puig Roig per part de
l’arqueòloga Margarida Genera i Monells, es trobaren diferents eines de bronze,
les anàlisis de les quals varen posar de manifest la presència d’estany i argent.
La font dels metalls és discutible. Minerals d’estany han estat trobats a
Alforja i Cornudella (Cassiterita), i a Riudecanyes i Argentera (Estannita),
però sempre en molt poca quantitat (ITGE, 1995). Tampoc es pot descartar
l’existència de petites quantitats de minerals d’estany a les mines de coure a
les cúpules dels granitoides, com pot ser tal vegada la mina Càndida.
Tanmateix, la proporció de minerals d’estany en aquestes mines és molt baixa, a
nivells de traces, com ho és a la resta de mineralitzacions de Catalunya (si
exceptuem les pegmatites del Cap de Creus que arriben a ser molt riques) i per
això es fa difícil de pensar que l’estany tenia un origen local, i podria
provenir més aviat d’intercanvis comercials amb els fenicis. Genera (1993) ha documentat
el contacte amb aquesta civilització en el poblat a partir de la presència de
restes de ceràmica fenícia. Com és sabut, els fenicis comerciaven amb estany
(extret de Galícia i Cornualla) i altres metalls. Quant a la presència de
l’argent a les mostres estudiades, la font podria ser local ja que aquest
element ha estat trobat en estat nadiu en nombroses mines properes a l’esmentat
poblat, com a la mina Ramona de Bellmunt del Priorat (a pocs metres del Puig
Roig, i que a més és rica en minerals de coure i plom), a la mina Balcoll de
Falset, a la mina Linda Mariquita del Molar (on també abunden els minerals de
coure) i a la mina Règia de Bellmunt del Priorat. Encara que les troballes són
relativament recents, podrien haver estat molt més nombroses antigament.
El Puig Roig i les mines de Bellmunt: senzillament, una
coincidència?
Remuntant el curs
del riu Siurana, el poblat del Puig Roig, es troba a uns escassos 1500 metres
de les restes de forns que es van trobar a Bellmunt a mitjans dels anys 20 del
segle XX. A les excavacions arqueològiques realitzades a Puig Roig es
descobriren a més restes de Galena, fragments de motlles i restes d’escòries de
fosa, així com diferents objectes de bronze com una destral i una fíbula. També
es van trobar una pala i una corda de plom entrellaçada (Genera, 1993).
Aquestes troballes permeten afirmar que, almenys a l’últim període d’ocupació
d’aquest poblat, entre els segles VIII i VII aC, la metal·lúrgia no era una
pràctica desconeguda per a aquells primitius pobladors. Un estudi realitzat a
la Universitat de Barcelona confirmà que els objectes de plom descoberts en
aquest poblat, s’elaboraren amb Galena de la zona de Bellmunt del Priorat.
Entenem que podria provenir de la mina Règia, però també de la propera mina
Ramona, que com he dit es troba a escassos metres del lloc, i on, al meu parer,
podrien haver obtingut també el coure utilitzat per a l’elaboració del bronze.
No és, per tant, descartable la hipòtesi de que aquells antics forns descoberts
a la mina Règia, fossin utilitzats per als habitants d’aquest poble, encara no
ens és possible afirmar-ho ja que no es disposa d’estudis especialitzats.
El bescanvi amb els fenicis
Per altra banda,
han estat també nombroses les troballes de restes de ceràmica fenícia durant
l’excavació del poblat protoibèric del Calvari al Molar. Aquest jaciment es
descobrí envers l’any 1930 al cim del Montcalvari, a tan sols mig quilòmetre
d’aquesta població (Vilaseca, 1943). Es tracta d’un poblat i una necròpolis de
la primera Edat del Ferro. Això constata que entre els nadius i la civilització
fenícia hi va haver una relació comercial intensa. Però quin tipus de
mercaderies podien oferir uns senzills agricultors i ramaders que poguessin
interessar a aquells grans comerciants de la Mediterrània? Quin producte podia
interessar als fenicis fins al punt de desplaçar-se a terres llunyanes i
d’interior per bescanviar mercaderies? La resposta podria trobar-se a tan sols
450 metres del poblat. I que hi ha tan a prop? Doncs un important dipòsit de
minerals conegut actualment com a mina Linda Mariquita, que recordarem es
tracta d’un jaciment molt ric en minerals de plom, coure i ferro i amb indicis
d’altres metalls útils com l’argent, el níquel o el cobalt. Degut a l’escàs
cabussament dels filons, aquests afloraven a la superfície, un fenomen geològic
que malgrat la intensa explotació de la mina durant el segle XX encara es pot
apreciar. És per tant del tot versemblant asseverar que els minerals apareixien
a la superfície en estat d’òxids i carbonats, de colors atractius i atraients,
una seductora riquesa que sens dubte no va passar desapercebuda als nostres
avantpassats, que ja fos com activitat especialitzada o com a labor secundària,
degueren recol·lectar-los, potser en el mateix estat en que els trobaven o bé
sotmetent-los prèviament a senzills tractaments metal·lúrgics en el propi
jaciment, de manera que aquells bonics objectes arrencats de la mare terra es
convertien així en una preuada mercaderia. Personalment vaig trobar dues
petites planxes de plom recobertes d’una gruixuda capa d’alteració, la més
superficial es tractaria d’un sulfat de plom i és de color blanc grisenc de
lluïssor acerada, la capa interior és marró vermellosa segurament d’òxid de
plom, presenten forma irregularment ovalades i de gruix també irregular sobre
els 2 mm, una d’elles amb marques incisives en forma d’una x el que fa suposar
que podria haver estat obtingut a partir del tractament de Galena d’aquella
mateixa mina.
Emperò, per poder
documentar més àmpliament aquesta teoria hem d’esperar a tenir els resultats
del treballs arqueològics que s’estan duen a terme en el poblat al·ludit per
l’arqueòloga Núria Rafel i Fontanals i que esperem il·luminin aquest període
encara obscur de la prehistòria minera del Priorat.
L’argent, una presència constant
L’any 1953
l’arqueòleg Salvador Vilaseca va donar a conèixer la descoberta d’un petit
lingot d’argent al jaciment ibèric del Coll del Moro, a la serra d’Almos, al
terme municipal de Tivissa, va ser datat en l’últim quart del segle VI aC, es
tracta d’una peça en forma paral·lelepipèdica (17 × 5 mm) incompleta que conserva un extrem que és més estret i arrodonit
que la resta de la peça, el fragment conservat pesa 10,7 grams i presenta una
marca integrada per dues línies incises, del mateix jaciment prové una arracada
de làmina d’argent. Mancant un estudi que ens permeti assegurar que es tracta
d’argent de l’àrea estudiada, la seva presència en aquest jaciment ens permet
conjecturar que el mineral podria provenir de l’actual mina Balcoll o d’una mina
propera a aquesta, doncs en aquest jaciment és de tots coneguda la presència
d’aquest element i la seva situació geogràfica permet el seu trasllat pel
natural traçat de l’actual N420.
L’empremta minera d’una gran civilització
A la conca minera
de Bellmunt del Priorat la tradició oral ens ha dit sempre que aquestes mines
havien estat explotades en temps dels romans. Diversos enginyers de mines que
el segle XIX van visitar la zona també s’inclinaven a pensar en aquesta
hipòtesi, a la vista de diverses restes que s’oferien a la seva vista en un
moment en què el paisatge miner no havia sofert grans canvis. Al segle XX es
van trobar algunes galeries evidentment romanes (a la zona de la mina
Blancardera), i d’altres de les quals l’edat és també probablement romana (a la
zona de la mina Règia).
Restes de mineria romana a la mina
Blancardera
Segons un relat del
senyor Joaquim Folch i Girona, corroborat pel seu nebot el senyor Carlos
Galofré i Folch, als anys quaranta del segle XX, durant un reconeixement a un
antic pou a la zona de la mina Blancardera, es trobaren a l’interior d’una
estretíssima galeria i a uns 150 metres de profunditat, certs utensilis típics
de la mineria romana. Es tractava de diferents pics i llànties (figura 2), que
una vegada localitzades, van haver de ser extretes per dos nens, davant la
impossibilitat física de realitzar aquella operació un adult, de tan estreta
que era la galeria. Novament, i per desgràcia, no tenim estudis arqueològics
sobre aquestes peces, les quals romangueren a la casa social que la companyia
de Minas del Priorato, SA tenia a Bellmunt del Priorat fins l’any 1949,
en què van ser donades al Museu d’Arqueologia de Reus. Tanmateix, per motius
que desconeixem, aquests objectes no van ser catalogats i han estat sense
classificar fins avui. Lamentablement a l’actualitat tan sols han pogut ser
identificades dues de les llànties descobertes de tot el material trobat, que
estan essent estudiades amb l’objectiu de verificar l’edat de tan interessant
troballa. Aquests són els únics objectes romans trobats a les mines de Bellmunt
del Priorat de que es tingui coneixement. Probablement aquests utensilis
estiguin relacionats amb els habitants d’un nucli de poblament romà descobert
juntament a una necròpoli (Anguera,1992) al lloc conegut com al fondal de
l’Aigua al Molar (Pere Anguera, 1992).
Vull incidir en un
detall del relat quan es fa referència a la profunditat en que es trobaren les
peces. Sabem que a l’any 1837 la profunditat màxima de les labors de la mina
Blancardera a Bellmunt del Priorat era de tan sols 128 metres, i això tenint en
compte que havia estat treballada als últims cinquanta anys, el que em permet
conjecturar que el lloc on van ser trobades no era una labor d’època romana
sinó molt posterior. Potser aquests objectes van ser utilitzats durant etapes
posteriors d’explotació sense conèixer el seu origen o simplement s’amagaren en
aquest enclavament. Una altra possibilitat és que en algun moment de
l’explotació d’aquesta mina es comuniquessin labors d’època romana i que quedessin
incorporades a les labors contemporànies sense haver-hi donat massa importància
i sense ni tan sols fer-ho públic. Serà una altra incògnita a resoldre en cas
de portar-se a cap un reconeixement arqueològic profund de tota l’àrea minera.
El senyor Masso del
Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus va anticipar-me la classificació
provisional realitzada per ell de les peces arqueològiques que trobà el senyor
Folch, una d’elles amb l’ansa perforada seria de tipus Dressel 30, fabricada al
nord d’Àfrica al final del segle III o començament del IV dC, no conté
decoració i és de gran capacitat, l’altre d’ansa massissa, és de tipus Atlante
VIII, fabricada al nord d’Àfrica al llarg del segle V dC. La creu (figura 3)
que hi ha en el disc indica que és paleocristiana, la peça està sencera i en
perfectes condicions. Novament ens trobem davant d’una contrarietat, hi ha una
diferència cronològica de més de cent anys entre una peça i l’altra, la qual
cosa fa difícil la seva correlació, podem novament suposar que podien haver
estat amagades en aquell indret o que efectivament varen ésser utilitzades
ininterrompudament en el temps la qual cosa afegida a la profunditat en que
varen estar trobades, obriria les portes a un estudi versat en la hipòtesi de
treballs d’enorme magnitud assolits en època romana.
Aquestes dades em
permeten, junt amb altres dades conegudes d’arqueologia minera de la resta de
la Península, i a falta d’un estudi arqueològic rigorós sobre la mineria romana
a la zona, fer unes hipòtesis de treball. Partint de la suposició que
la via de comunicació amb les explotacions va ser a través del riu Ebre, ja que
no es coneixen altres vies de comunicació des de l’interior amb aquest
enclavament miner en aquella època, i que aquesta via era controlada pels romans
ja des del segle III aC, i sabent que el segle I dC va ser l’època de major
activitat minera a Hispània i que la mineria en època romana era concebuda a
nivell macroespacial, és a dir, que tota la península funcionava en base a les
decisions que es prenien a Roma, m’indueix a pensar que els romans podien haver
iniciat els treballs en aquestes mines amb anterioritat a la datació
cronològica de les llànties probablement com en altres indrets a partir de
treballs ja existents, i haver desenvolupat una activitat extractiva que
finalitzà en el segle V dC coincidint amb la pèrdua d’hegemonia de la ciutat de
Tarraco, ja que també les necessitats de metalls disminuïren considerablement.
El plom era molt
utilitzat pels romans. Amb el plom fabricaven quilles per als seus vaixells, el
seu pes donava estabilitat a l’embarcació i el seu poc volum procurava major
amplitud a la bodega, construïen àncores per als vaixells i pesos. Suposem que
el plom es transportava per via fluvial per l’Ebre i servia per proveir les necessitats
de la ciutat de Tarragona, coneguda llavors amb el nom de Colonia Urbs
Triumphalis Tarraco, que era la capital d’una gran part de la península en
època d’August i el centre del món romà en terres d’Hispània. Es va utilitzar
també en la fabricació de canonades per transportar aigua des dels aqüeductes,
dipòsits i càmeres de distribució, per considerar-se millors que les d’argila
cuita doncs suportaven més bé les pressions, els moviments i les inclemències
del temps. Al decaure l’imperi aquestes canonades varen ésser saquejades i per
això avui són pocs els fragments conservats.
El descobriment d’unes possibles labors romanes
És important
destacar en aquest moment el testimoni del senyor José Coma i Matute, geòleg
especialitzat en hidrologia, que l’any 1964 entrà com a topògraf de la
companyia Minas del Priorato, SA. Durant aquest període, es dugueren a
terme diverses tasques d’exploració a la recerca de més mineral, i a l’avançar
en una galeria de la mina Règia a Bellmunt del Priorat es posà al descobert
unes antigues labors de les que no se’n tenia coneixement, concretament a la
zona coneguda com a Blancardera.
Els treballs
descoberts no tenien comunicació amb l’exterior, ja que sembla que amb el pas
dels anys van quedar colgats. Aquest ambient poc oxigenat propicià
la conservació intacta dels apuntalaments. Es tractava de troncs de fusta
d’alzina als quals no se’ls havia extret l’escorça, aconseguint millorar la
seva eficàcia i duració. La majoria de les galeries eren summament estretes, i
el senyor Coma en algunes d’elles havia d’anar arrossegant-se. La totalitat de
les galeries reconegudes es trobaven fumades completament. També es descobriren
diversos pous perfectament circulars d’enormes proporcions, el diàmetre dels
quals era d’uns 5 o 6 metres, rodejats d’estrets esglaons excavats a la roca i
d’uns 50 o 60 centímetres d’amplitud disposats al seu voltant en espiral.
Atenent a la
descripció de les labors trobades pel senyor Coma, aquestes podien tractar-se
perfectament de tasques pertanyents a l’edat mitjana, ja que existeixen
documents a l’Arxiu Ducal de Medinaceli que demostren que a Falset, i Bellmunt
del Priorat va pertànyer al seu terme fins 1838, dins del Comtat de Prades i la
d’Entença, existí al segle XIV, una intensa explotació minera per a l’obtenció
de plom i argent, que era la base de la riquesa per sustentar la gran expansió
catalana per tota la mediterrània. El fet de que les galeries es trobessin
completament fumades només ens revela que les excavacions es van dur a terme
mitjançant el conegut mètode de torrefacció, que consistia en col·locar fusta
seca contra la roca i encendre-la fins que es consumís. Aleshores, l’enorme
calor despresa durant el procés, trencava la roca i permetia, posteriorment,
separar-la fàcilment mitjançant pics. Aquest mètode, si bé va ser molt
utilitzat pels romans a la península, no és menys cert que es seguí utilitzant
fins a principis del segle XIX, el que no ens permet relacionar, exclusivament,
les tasques de Bellmunt del Priorat amb els romans. Tampoc podem trobar relació
amb la mineria romana pel fet de tractar-se de galeries, en alguns casos, molt
estretes, doncs ens consta que inclús al segle XIX es practicaven aquests tipus
de labors a tot Europa.
Però el que sí m’ha
induït a creure que realment les explotacions varen tenir lloc sota el domini
de Roma és l’existència dels enormes pous circulars de fins a 6
metres de diàmetre que es trobaren. Aquest tipus de labors es van haver de
realitzar amb un rigorós i organitzat mètode de treball, propi de la cultura
romana, que ja no tornarem a observar en les explotacions mineres de la zona
del Priorat fins el segle XX. Una altra dada que reafirma aquesta suposició és
el gran volum dels pous, la seva perfecció, i el minuciós esculpit de les
escales a la pròpia roca, la qual cosa ens obliga a pensar en la utilització de
treballadors amb un alt grau d’especialització en mineria, com ho van ser els
romans, i en l’elevat número d’obrers per mantenir en bon funcionament aquelles
tasques, pujar el mineral, elevar les enormes quantitats d’aigua que es
filtraven per aquestes mines, mantenir els pous en perfecte estat i moltes
altres funcions tant a l’interior com a l’exterior. Quedaria encara per
confirmar o desmentir si aquestes labors van ser el resultat del treball durant
l’època de domini sarraí.
LA
MINERIA MEDIEVAL
El domini sarraí, un període encara poc conegut
Si de la mineria
del Priorat en èpoques pre-sarraïnes només en tenim un escàs grapat d’indicis
pendents d’estudiar i un farcell de teories, del període de dominació sarraïna
encara en tenim menys coneixement.
Durant el període
sota el domini sarraí sabem que una activitat molt estesa a les terres
d’influència de l’Ebre era la de terrissaire, indústria que s’havia de proveir
de Galena, per vidriar la seva producció. Si tenim en compte que les úniques
mines d’aquest mineral en el recorregut de l’Ebre per terres catalanes i que a
més aquest tingués la qualitat òptima per aquest ús eren les mines que avui
trobem als termes de Bellmunt del Priorat, Falset i el Molar, em permeto de
conjecturar que la mineria en aquests pobles va formar part de la seva economia
productiva. Les explotacions segurament eren reduïdes i el treball a les mines
es deuria compaginar amb les labors del camp. Lamentablement, degut a la falta
d’estudis arqueològics centrats en l’activitat minera a l’àrea esmentada, no
comptem amb una base científica ni amb vestigis de tipus físic d’aquell període
que ens permetin corroborar aquesta observació. Probablement, a part de
l’evidència empírica, l’únic indici que aquest tipus d’indústria va tenir lloc
al llarg d’aquell dilatat període el trobem en la llengua catalana antiga. Em
refereixo al terme alcofoll, nom emprat per designar la Galena en pols
utilitzada per tan especial treball, que ja apareix en textos de mitjans del
segle XIII, i que deriva de l’àrab Kuhl entenent-se aquest terme com la
Galena o Estibina en pols que empraven les dones a l’orient per ennegrir-se els
ulls, l’arrel d’aquest terme seria ákhal que vol dir negre (Coromines,
1955).
Llavors, si tenim
en compte que la Galena era emprada per les civilitzacions orientals per tan
refinat ús, que l’obtinguda en la zona esmentada és d’una qualitat excepcional
i que la proximitat de l’Ebre és una realitat innegable, no m’estranyaria que
la Galena del Priorat hagués estat una mercaderia comercialitzada fora de
l’actual territori català i qui sap si exportada a terres llunyanes. Esperem
que aquesta tímida idea apuntada avui pugui ser tinguda en compte demà en algun
estudi sobre aquest desconegut període de la nostra història.
L’únic
testimoniatge documental que he pogut consultar relacionat, presumptament, amb
les mines estudiades ens ho va transmetre l’estudiós al-Bakri, nat a l’illa de
Saltes, actual província d’Huelva, l’any 1014, el seu nom complet era Abú Ubayd
Abd Allah ibn Abd al-Aziz ibn Muhammad ibn Ayyub ibn Amru al-Bakri al-Awnabi,
el seu pare era el rei de la taifa de Saltes i Huelva. En el seu tractat de
geografia pràctica Kitab al-masalik wa-l-mamalik (llibre dels camins i dels
regnes) publicat envers l’any 1068, cita l’Alcofoll d’una mina de Galena
comparable a la d’Isbahan (ciutat de Pèrsia, actual Iran) en la comarca de la
ciutat de Tortosa, des d’on era exportada a tot el món. Sobre la base dels
arguments exposats anteriorment, del coneixement que tenim de la gran qualitat
de la Galena de Bellmunt del Priorat, concretament de la seva mina Eugènia i
sabent que els límits del districte de Tortosa varen assolir la seva màxima
expressió a mitjans del segle XI (Pere Balañà 2000), podem suposar que l’autor
s’està referint a l’àrea minera estudiada.
En aquest sentit
també s’ha manifestat en Joaquín Vallvé Bermejo, eminent filòleg i membre de la
Real Academia de la Historia, al tractar aquesta notícia en el seu treball La
industria en Al-Andalus (Al-Qantara V.1 Madrid 1980) i apuntar obertament a
les mines de Bellmunt del Priorat.
Des d’aquesta època
fins la baixa edat mitjana no disposem de cap troballa, document o treball
científic que ens permeti afirmar o desmentir que se seguissin treballant les mines.
La Conquesta
Durant el domini
dels sarraïns el Priorat actual formava part del valiat de Siurana,
probablement amb alguna variació en els darrers períodes que almenys en part va
dependre de Tortosa. Aquest territori fou definitivament recuperat envers 1153 - 1154. La conquesta iniciada el 1151 va tenir lloc sota les ordres del
comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, i els responsables foren els senyors
Bertran de Castellet, Ponç de Cervera, Ramon Cervera i Albert de Castellvell.
El comte de
Barcelona en Ramon Berenguer IV, a fi de compensar la col·laboració obtinguda
del cavallers que l’havien ajudat en la conquesta i tanmateix facilitar la
repoblació cristiana, procedí a fraccionar les terres del gran terme conegut
com la marca de Siurana entre aquests senyors.
L’any 1174, part de
les terres de l’actual terme municipal de Bellmunt del Priorat pertanyien a la
reina Sança d’Aragó, la qual en va fer donació a Berenguer d’Homs i a la seva
muller Guillermina, perquè es donés a poblar per cristians. Berenguer d’Homs i
la seva esposa, es van donar pressa a fundar una mena de castell, la seva casa
feudal, on actualment existeixen els números 14 i 16 del carrer Major a
Bellmunt del Priorat, amb la finalitat d’anar cedint els territoris als
pobladors que vinguessin (Ruy-Fernández, 1917).
Des dels últims
anys del segle XII, els camps de Falset van anar poblant-se de masies. Des de
Falset s’ordenà aixecar, a l’actual terme de Bellmunt del Priorat, una ermita
sota la vocació de Sta. Llúcia i una casa d’ermità, a l’actual número 37 del
carrer Major es fundà l’Abadia, en el número 35 d’aquest mateix carrer estava
emplaçada l’antiga església i l’antic cementiri és l’actual plaça del fossar
vell, poc a poc es van anar edificant cases al seu entorn, era l’inici d’un nou
nucli urbà, al voltant del qual s’inicià una intensa activitat minera.
Els cartoixans d’Escaladei, entre la
vinya i
la mina
En el decurs dels
anys, i després de nombrosos plets, concessions, traspassos, pactes,
conveniències i d’altres pactes de transcendència jurídica, com les
constitucions de dot i les herències, l’actual comarca del Priorat, restà a
mans de quatre senyories, sense cap tipus de relació interna, a saber, la
d’Entença, que més tard passaria a mans dels comtes de Prades, entre altres
poblacions els pertanyia l’actual Falset i part de Bellmunt del Priorat, la de
Cabasses, pertanyent al bisbe de Tortosa, el Priorat de la Cartoixa
d’Escaladei, que posseïa part dels actuals territoris de Bellmunt del Priorat i
la seva jurisdicció total, i finalment, la d’Escornalbou, sota la jurisdicció
de l’arquebisbe de Tarragona (Anguera, 1992).
Finalment, el dia 4
de maig de 1228, la Cartoixa d’Escaladei rebé la notificació de la concessió
del cobrament dels delmes pertanyents a l’església a favor de la concessió que els
feia el Papa. Per aquest motiu els monjos cartoixans van fundar la casa
denominada Gran junt a la riba esquerra del riu Siurana, on avui es creuen el
camí de Bellmunt del Priorat al Molar amb el del Lloar al Molar, destinada com
a sucursal, a cobrar els delmes dels territoris que tenien sota la seva
jurisdicció (figura 4).
Sabem, segons un
document que es troba a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i que va ésser signat a
Cabacés el 8 de juliol de l’any 1313, que el rei Jaume II va concedir als
monjos de la Cartoixa d’Escaladei la facultat de que només ells poguessin
buscar i beneficiar les mines que es trobessin dintre la seva jurisdicció.
Aquests privilegis foren ratificats per Joan I d’Aragó el tres d’octubre de
1387. No sabem del cert el nombre de mines que llavors regien els cartoixans
d’Escaladei, però sí que sabem que els terrenys que avui formen la concessió
Règia, entre moltíssims altres, eren propietat de la Cartoixa i que varen
administrar l’explotació de la mina Espinós, una de les més antigues del Priorat.
Val a dir que la propietat d’aquests terrenys la varen mantenir fins els anys
1820 a 1823, en que el nou govern liberal va aprovar la primera desamortització
dels béns de les mans mortes.
El comtat de les muntanyes de Prades
Les terres on es
troba ubicada la mina Balcoll o la mina Càndida, entre moltes d’altres,
formaren part a partir del dia 6 de maig de 1324 del Comtat de les Muntanyes de
Prades. Aquest comtat es trobava dins el territori del comtat de Barcelona. El
rei Jaume II va crear el comtat per tal de poder donar una senyoria al seu fill
i erigí com a primer comte de Prades al seu fill menor, Ramon Berenguer, de tan
sols quinze anys d’edat. Aquest títol el manté fins la permuta d’aquest comtat
pel d’Empúries amb el seu germà Pere el gener de 1342. Complerts els trenta dos
anys, Pere es proclama com a nou comte de les Muntanyes de Prades. Serà durant
el seu mandat quan són redactats la major part dels documents que avui podem
utilitzar per estudiar la mineria de l’argent a Falset. Durant l’estudi
d’aquests documents del fons de Prades i Entença de l’arxiu de la Casa Ducal de
Medinacelli a Catalunya, realitzat en profunditat i brillant professionalitat
per la Srta. Montserrat Flores, descobrim que en la baixa edat mitjana i dintre
dels límits territorials que formaven el comtat de Prades i d’Entença existia
una important indústria minera que els Comtes de les muntanyes de Prades i
senyors de la Baronia d’Entença van impulsar des de la creació del comtat l’any
1324, formada per un nombre considerable de petites explotacions amb reduït
nombre de treballadors, la majoria d’elles prop de la població de Falset, i
basada principalment en l’explotació de l’argent i que va suposar una font de
riquesa de primer ordre. Entre elles l’actual mina Balcoll, la mina Càndida i
les situades a la concessió Ángela i San Antonio.
Entre aquests
documents hi ha dos de molt singulars i interessants, el llibre d’administració
de les menes d’argent, que va servir a l’administrador, Johan de la Seda, per
controlar la producció entre el 24 de desembre de 1348 i el dia 9 de juliol de
1350. En el mateix es fa referència a la mena lliurada pel miner, a l’assaig
que practicava l’assagista sobre aquesta mena a fi de determinar el percentatge
en argent i el resultat del qual serviria per establir la partició del metall
obtingut entre el senyor comte i el miner, i a altres dades d’administració.
L’altre document són les ordenances per a l’explotació d’argent en el Comtat de
Prades i d’Entença datades en 1344 i 1348 que regulen l’explotació de les mines
en aquest comtat.
L’argent, eix vertebrador del comerç
a la Mediterrània
La mineria no era
desconeguda en la zona abans de la creació del comtat, doncs es coneixen
referències a l’explotació de l’alcofoll en el segle XIII, però sí que és a
partir de llavors que comencem a trobar documentada per primera vegada la
mineria de l’argent. No oblidem que dins de la seva jurisdicció existien
poblacions que en el futur es convertirien en importants centres minaires, com
Farena, Vimbodí, Prades, Aleixar, Capafons i Ulldemolins, entre d’altres. Però
per comprendre millor la importància de l’inici de les tasques mineres envers
l’argent en aquest comtat, hem de prendre consciència que el règim econòmic que
prevalia des de feia segles a les terres pertanyents ara al comte, era
l’agrari, els productes que s’obtenien derivaven del cultiu i de la pastura, i
tenia gran importància l’aprofitament del bosc, sembla que la situació
econòmica del comtat era una mica desfavorable, en atenció a determinades vendes
que va haver de realitzar Ramon Berenguer, des de 1327 a 1332.
El subsòl de la
Corona d’Aragó semblava deficitari en argent, i la riquesa de la nostra nació
es basava aleshores fonamentalment en el comerç pel Mediterrani. La frase de
l’erudit espanyol el senyor José Cadahalso al referir-se al comerç d’aquesta
època ens ho resumeix perfectament: «els catalans eren els segons holandesos
d’Europa». Al segle catorze l’argent era l’eix vertebrador de tot el comerç pel
Mediterrani i la principal moneda per negociar amb Orient, ja que les
transaccions comercials portades a terme dins de l’entorn físic de la Mare
Nostrum durant la baixa edat mitjana havien de pagar-se amb monedes d’argent,
tot i que també es pagava amb moneda d’or, que s’obtenia a partir dels intercanvis
amb el Nord d’Àfrica.
Argent a Catalunya, quelcom més que
una utopia
La falta d’aquest
noble metall feia difícil el comerç, molt especialment les importacions de
productes orientals, aquest dèficit obligava a la Corona D’Aragó a importar
aquest metall. Sardenya fou durant molts anys la regió que abastí d’argent les
arques dels comerciants catalano-aragonesos, fins que fou incorporada a la
corona l’any 1295, aportant un considerable augment de les rendes reials, entre
d’altres avantatges estratègics.
Malgrat les poques
dades sobre mineria de la zona abans del segle XIV i tenint en compte les
notícies conegudes sobre la mineria de l’argent a Falset, resulta obvi deduir
que l’explotació d’argent a l’actual àrea minera i també a d’altres mines del
comtat s’inicià i es desenvolupà amb gran intensitat paral·lelament al llarg
del regnat de Pere IV el Cerimoniós, el mandat del qual abraça des del 1336
fins al 1387. Fou un període molt agitat, car aquest monarca va sostenir una
ambiciosa política bel·licosa, que va impedir moderar les despeses fins el punt
d’haver d’alienar part del patrimoni reial. Aquesta situació, agreujada per
problemes de política interna, van dur el país, ja al final del seu regnat, a
una profunda crisi que conduí a l’enfonsament financer del país i que sens
dubte afectà de manera negativa l’explotació de les mines.
Mestres miners de Sardenya
A principis de la
dècada dels anys 40 del segle XIV, s’inicià a Falset l’explotació de les mines
de plom per a l’obtenció d’argent. Però segurament la falta d’experiència en
l’explotació de l’argent i la manca d’un marc legal que regulés aquesta
activitat, evidencià unes necessitats que aviat foren ateses, donada la
importància que allò suposava pel Comtat i pel regne.
Com a primera
mesura al respecte, el maig de 1344 Pere de Prades va emetre un mandat a la
seva cúria perquè s’abonessin cent sous de Barcelona a Bernat de Sarrià per
acomodar a 100 mestres minaires sards, naturals de la vila d’Iglesias de l’illa
de Sardenya, a la vila de Falset, com a mà d’obra qualificada per buscar i
treballar mines d’argent (Romero Tallafigo, 1979). Gràcies a l’experiència
tècnica d’aquestes persones, adquirida a les mines sardes, es va iniciar la
veritable explotació d’aquest metall al comtat de Prades i per tant a la futura
àrea minera. Aquets primers miners sards percebien un sou i no cobraven en
proporció a la producció, com la resta dels minaires de la zona, aquest fet pot
significar que realitzaven tasques més tècniques com d’assessorament o de
detectar nous filons. Les relacions amb Sardenya van aportar a la mineria del
comtat de Prades unes tècniques i una organització que estaven entre les més
avançades d’Europa en aquells moments.
Després de la pesta
negra de l’any 1348 es va fer una insistent demanda de miners sards, perquè
segurament van haver moltes baixes entre els miners experts locals. El 1349 el
comte Pere demana al capità de la vila d’Iglesias a Sardenya, Guillem Alió, que
li faciliti una còpia de les ordenances de les mines d’argent de Sardenya, amb
la fi d’utilitzar-les parcialment o totalment per a les seves mines de Falset.
Junt amb aquesta petició, el comte disposa que s’hi posi certa quantitat de
diners per ajudar en el seu viatge a un número indeterminat de sards que volien
treballar a les mines d’argent i plom de Falset. Els desitjos per perfeccionar
l’ordenament de les mines, cristal·litzarien en una nova ordenança promulgada
el 9 de març de 1352, encara que per desgràcia no s’ha pogut trobar cap còpia
d’aquesta.
Les ordenances mineres, arrel legislativa
de la mineria peninsular
El 27 de novembre
de 1344, Pere, comte de les muntanyes de Prades, promulgà unes ordenances per
l’explotació de les mines d’argent i plom. Aquest document té una doble
importància jurídica, d’una part va venir a cobrir el buit legal al donar
cobertura jurídica necessària pel correcte aprofitament de les riqueses del
subsòl, d’altra banda aquest mandat legal sembla ser el primer de la seva
naturalesa que es coneix a la Corona d’Aragó i un dels primers als regnes
cristians de la Península.
L’experiència
adquirida en l’explotació de les menes d’argent en aquests primers anys després
de la promulgació de l’ordenança de 1344 va permetre a l’administrador de les
mines incorporar anotacions que poguessin millorar i ampliar l’ordenança
vigent, i gràcies a això l’infant Pere promulgà el 15 de desembre de 1348 una
nova ordenança per a l’explotació de les mines d’argent i plom. Aquesta
ordenança regulà de millor manera certs aspectes que quedaven poc desenvolupats
a l’anterior. Així, incideix especialment en augmentar el control senyorial en
el procés d’explotació, en l’afinació, pes i venda de l’argent.
La manca de
legislació precedent en aquesta matèria, va haver de crear un estat
d’inseguretat jurídica al comte, al tenir sota la seva jurisdicció un dels
jaciments més importants del regne, donada la naturalesa del metall que
d’aquests es beneficiaven. Aquella empresa requeria d’una eina de control i
d’una rigorosa administració i que tot plegat fos una garantia per atreure
gent, per atendre aquests propòsits varen ésser promulgades les diverses
ordenances.
Aquestes
ordenances, a part de ser uns documents de transcendent importància jurídica,
ens aporten una visió fins ara inèdita de la societat minera de la baixa edat
mitjana a la Corona d’Aragó. Al professor Manuel Romero Tallafigo del
departament de paleografia i diplomàtica de la Universitat de Sevilla, devem la
primera transcripció de tan notables documents l’any 1979, i del seu estudi
podem destacar excel·lents dades d’interès. Un estudi més ampli i recent dels
documents del fons de Prades i Entença de l’arxiu de la Casa Ducal de
Medinacelli a Catalunya el va fer la historiadora Montserrat Flores a qui li
devem haver aportat valuoses dades sobre la mineria medieval catalana. També
han estat estudiats per Albert Martínez de la Universitat de Lleida que també
ha aportat noves dades.
Aquestes ordenances
poden haver estat el precedent legislatiu sobre el qual es va basar el rei Juan
I per promulgar l’any 1387 la primera Llei de Mines del regne de Castella-Lleó,
llei que va servir segles més tard per elaborar les lleis mineres d’Índies, és
a dir la base de l’actual legislació minera americana.
El miner com a home lliure
Mitjançant aquests
preceptes s’invocà a tota persona, home o dona, sense cap mena de
discriminació, per que anessin a treballar a les mines d’argent i de plom. A
més d’un alt grau de llibertat, sempre cal situar el concepte de Lliure
en la mentalitat de l’època en que l’home es devia a certes obligacions,
privacions, submissions personals i jurisdiccionals al comte, no obstant,
gaudirien, segons aquestes disposicions, de protecció i de certs privilegis
especials, com per exemple, que qui ofengués a qualsevol d’aquests homes o
dones rebrien doble pena, de posseir llibertat per proveir-se de la fusta
necessària per a l’apuntalament i altres treballs de contenció, havent de
comunicar les seves intencions a dos prohoms de la vila i respectar els arbres
fruiters i les alzines. Una exhortació tan àmplia sota condicions tan
favorables per l’època, ens permet entreveure una manca de mà d’obra
especialitzada en mineria al comtat. Aquells minaires que s’acolliren a la
invocació del comte eren independents quant a organització de la seva empresa
es referia, encara que subjectes, sota un estricte jurament, al control del
senyor en allò concernent a la disponibilitat de la mena extreta, donat que el
mineral pertanyia al comte i era ell qui fixava les condicions del repartiment.
Per tant la figura del miner es convertí en un element imprescindible per a la
generació de riquesa al comtat.
Les ordenances
promulgades disposaven que les mines eren de propietat del comte i la seva
explotació un dret indissoluble del mateix senyor. Encara que donada la
impossibilitat d’explotar-ho ell directament, podia, mitjançant escriptura,
concedir l’aprofitament de les mines a particulars, a canvi d’una participació
en l’argent obtingut i aquest usdefruit podia ésser transmès.
Els crosos
Vull d’aclarir, que
encara que utilitzi paraules com concessió o mina al tractar de qüestions del
segle XIV, aquests termes no apareixen en els textos estudiats de l’època. En
aquests, per designar tota la porció de terreny potencialment apte per a
l’aprofitament d’un metall o tota excavació per a l’explotació d’un metall
útil, s’utilitzava, indiferentment, el terme cros o croses,
paraula que actualment ja no existeix ni en la llengua catalana ni castellana,
però que es conserva encara com a topònim en moltes comarques catalanes. Cros
podria derivar de l’adjectiu pre-romà Krǒsos, que significa buit per
dins. El topònim cros apareix a Bellmunt (el Cros Rich), el Molar (mas
del Cros, al costat de la mina Linda Mariquita), Falset (a l’oest del poble) i
a d’altres indrets.
En el meu treball
he pogut identificar almenys cinc crosos amb mines actuals, entre ells la mina
Balcoll a Falset, la mina Grinyons a Bellmunt del Priorat (avui una labor
incorporada a la mina Eugènia), la mina Ángela a Falset en el paratge Esparvers
i la mina Càndida a Falset que en el segle XV es coneixia com el cros de Sant
Nicolau.
Per poder explotar
un cros, els tràmits a dur a terme no diferien en el seu fonament dels
actuals, en primer lloc s’havia d’assenyalar el terreny ajustant-se a mides
precises, després es denunciava a l’administrador de mines, que era la persona
que en nom del comte procurava pel bon funcionament de les explotacions i del
compliment de les ordenances, obtingut el consentiment del comte,
l’administrador concedia i registrava al llibre d’ordenances el privilegi
concedit, i finalment aquesta concessió es materialitzava en la confecció de
l’escriptura esmentada. Aquest document, a part de recollir el tracte entre el
senyor i el miner, exigia el compliment rigorós de les ordenances. La sola
condició per obrir un cros era que no es causarien danys a tercers.
Sabem, gràcies a la
documentació transcrita del fons de Prades i Entença de l’arxiu de la Casa
Ducal de Medinacelli a Catalunya, que els miners utilitzaven entre altres eines
o utensilis, el mall tant per a treballs interiors com exteriors, l’enclusa per
a la separació mecànica del mineral i la roca o ganga, el torn i la corda, que
els permetria la pujada del mineral, de l’aigua i /o del propi
personal, la manxa que es podria utilitzar tant per insuflar aire i renovar
l’aire viciat, com per avivar el foc que permetia operar amb el mètode de
torrefacció, també se citen en els documents l’eixàrcia, que era l’estructura
de fusta que permetia consolidar el pou i les galeries i muntar les estructures
necessàries per a la bona marxa de l’explotació.
Durant el meu
treball de camp he tingut ocasió de reconèixer una presumpta labor medieval en
el paratge dels Esparvers a Falset, que m’ha permès formular algunes teories i
desenvolupar algunes conclusions.
Els treballs
consistien a practicar un pou de secció quadrada just on el filó aflorava a la
superfície, els pous eren molt verticals, donat que l’angle de cabussament dels
filons en aquesta àrea tendeix als 90º, a mesura que s’aprofundia en el mateix
es col·locaven travesses i s’entarimaven de manera que permetessin descendir
per mitjà d’escales, si el terreny ho permetia en alguna ocasió s’obria una
galeria a l’exterior. Les labors interiors eren molt estretes el que no deixava
treballar al mateix temps més d’una o a tot estirar dues persones. Prèviament a
l’abandó de la mina, el pou i les labors s’omplien amb el material estèril
acumulat durant el període de treballs, de manera que actualment poder estudiar
una labor original d’aquesta època pot resultar un treball difícil, tant per
l’absència de terragalls com per la dificultat de localitzar-ne els pous.
Les menes
En l’interior
d’aquests treballs vaig trobar un important filó molt ric en hidròxids de
ferro, si tenim en compte que aquests minerals solen acompanyar normalment als
halogenurs d’argent, i a més que en altres dues mines de la zona, la mina
Balcoll de Falset i la mina Ramona de Bellmunt del Priorat, ambdues tanmateix
molt antigues, ha estat trobada Clorargirita, permet de conjecturar que els
halogenurs d’argent al costat de l’Argent i de l’Acantita poden haver estat les
menes explotades durant el segle XIV per a l’obtenció de l’argent.
Atès que la Galena
d’aquesta zona és d’una gran puresa, per exemple la de la mina Eugènia de
Bellmunt del Priorat arriba a contenir un 86 % de plom (el sulfur de plom pur
conté un 86,60 %) i el que és més important que gairebé està exempta d’argent,
tan sols 90 grams d’argent per tona de Galena a la referida mina, és a dir un
0,009 % mentre que una Galena argentífera pot contenir fins a un 1 %, crec que
aquesta va ésser utilitzada des de l’antiguitat per a l’extracció de plom i per
a l’envernissament de terrissa, però descarto que aquest mineral hagi estat mai
emprat com a mena principal per a l’obtenció de l’argent, en primer lloc pel
baix contingut d’aquest metall, pensem que els textos medievals ens parlen que
en un sol cros, que solia ésser explotat per un sol home o per grups molt poc
nombrosos, la producció d’argent podia assolir els 600 grams diaris, si
l’argent fos extret de la Galena això suposaria tractar en un sol dia ni més ni
menys que 7000 quilos de Galena!, en segon lloc pels complicats processos per
obtenir unes quantitats ínfimes d’argent havent de sotmetre el plom a un procés
d’enriquiment i posteriorment sotmetre’l a copel·lació, el que en una Galena
pobre en argent, com la d’aquesta zona, fora inviable, doncs l’argent recuperat
no amortitzaria els costos, en tercer lloc perquè això hagués suposat una
despesa desmesurada de llenya, un bé molt preuat, si tenim present que per
copel·lar una tona de Galena faria falta 21 tones de fusta (Hopkins, 1978), per
tractar set tones de Galena farien falta 147 tones de fusta, ni més ni menys
que uns 500 arbres adults!, en quart lloc els quasi nuls restes de fossa
trobats i en cinquè lloc per existir diversos minerals molt rics en argent i de
fàcil tractament en aquestes mines. A partir de la Galena tan sols s’obtenien
quantitats residuals d’argent tal i com es desprèn de les dades que figuren en
els documents titulats com llibre d’administració de les menes d’argent.
Efectivament, la
presència d’argent en aquesta àrea minera no és una realitat utòpica com algú
podria creure, en el decurs del meu treball d’investigació he trobat aquest
mineral en relativa abundor a la mina Balcoll paratge conegut com Pinyanes,
limítrof al paratge dels Esparvers, llocs ja citats en documents medievals del
segle XIV al tractar de la minera de l’argent. El mineral d’aquest jaciment
conté un 97,78 % d’argent, essent la principal mena d’aquest metall de la zona.
L’haver trobat aquest mineral permet afirmar que el terme mena gentil
que apareix diverses vegades en texts del segle XIV és referit al mineral
Argent. Tanmateix he trobat a la mina Balcoll diversos exemplars d’Acantita, un
sulfur d’argent que pot contenir un 87,06 % d’aquest metall i que a més té un
punt de fusió de només 825 ºC, per tant aquest mineral, del que en tinc mostres
de fins a 30 grams de pes, segurament va ésser objecte d’explotació
conjuntament amb l’Argent. Un tercer mineral ric en argent es va trobar a
finals del segle XIX en quantitats importants a la mina Ramona de Bellmunt del
Priorat i també a la mina Balcoll, es tracta de la Clorargirita, un clorur d’argent
que pot tenir fins a un 75,27 % d’aquest noble metall, amb un punt de fusió a
tan sols 450-500 ºC, sens dubte una tercera valuosa mena d’argent.
El sentit de mena
De l’estudi dels
documents transcrits dels fons Prades i Entença de l’arxiu de la Casa Ducal
dels Medinacelli a Catalunya, han transcendit dades de gran importància per al
coneixement de la mineria, la societat, l’economia i la història de la baixa
edat mitjana catalana.
En aquests
documents trobem en multiplicitats de casos la paraula mena, que no hem
d’entendre en el sentit que actualment coneixem com mineral i també assaig, que
no hem de confondre amb el que actualment entenem com anàlisi quantitativa
d’una espècie mineral. Doncs de no ésser així arribaríem a la conclusió que els
minerals explotats contenien els percentatges d’argent obtinguts en els assaigs
de la mena. De l’estudi de la majoria d’assaigs s’arriba a la conclusió que el
percentatge en argent dels minerals explotats sol oscil·lar entre el 3,2 % i el
26,5 %, amb escassos resultats per sota i per sobre d’aquesta mitjana.
Per entendre els
resultats percentuals del llibre d’administració de les menes d’argent, que
duia l’administrador Johan de la Seda, hem d’interpretar la paraula mena com
l’associació de minerals que formen la caixa filoniana, d’un filó que conté un
mineral del que es poden recuperar metalls d’interès econòmic/industrial. Per
tant la mena conté tant el mineral que posseeix elements útils com la ganga que
l’acompanya. Hem d’entendre per ganga, als minerals, normalment no metàl·lics,
associats al mineral d’interès econòmic/industrial. Per tant l’assaig
determinava el percentatge d’argent del conjunt de minerals de la caixa
filoniana que havia obtingut el miner i que molt rares vegades aquest tractava.
Ja que pel que es desprèn dels documents estudiats els processos que el miner
aplicava a la mena obtinguda es limitaven tan sols a primaris mètodes mecànics
com el rentat o picat.
Per comprendre amb
major claredat aquestes observacions poden servir-nos d’exemple els minerals
obtinguts en la mina Balcoll. En aquesta mina la caixa filoniana està composta
en la seva major part per Argent, Ankerita, Dolomita, Calcita i en menor mesura
Acantita i minerals secundaris d’argent d’insignificant importància per a
l’obtenció d’aquest metall, aquest conjunt de minerals constitueixen la mena
del jaciment que en aquest cas concret es tractaria de mena d’argent. Quan
aquest filó va ser redescobert en la primera dècada del segle XX es van
realitzar assaigs de vuit exemplars de mena que van donar resultats de l’ordre
del 3 al 30 % d’argent establint-se una mitjana definitiva del 12,427 %
(Delgado 1906), aquests resultats eren excel·lents ja que estaven molt per
sobre del percentatge mínim que justificava l’explotació d’un jaciment argentífer.
Ha de significar-se aquí que encara que el resultat mig dels assaigs de la mena
era del 12,425 % d’argent, el resultat de l’anàlisi del mineral d’interès
econòmic/industrial del jaciment, l’Argent, realitzat uns anys després pel
llavors Instituto Geológico y Minero de España, va ésser del 97,78 % d’argent.
No hem doncs de confondre els assaigs de menes per estimar la riquesa d’un
determinat metall amb l’anàlisi quantitativa d’una determinada espècie mineral.
Per tot l’exposat i
mancant noves dades que puguin aportar-nos els documents dels fons referits o
d’altres arxius encara pendents de ser estudiats des del punt de vista miner,
crec que puc concloure estimant que els minerals explotats en l’edat mitjana
per a l’obtenció d’argent es limitaven a l’espècie Argent, la qual en ocasions
estava acompanyada per Acantita. Certament que es va obtenir argent de la
Galena, però com a element minoritari i com a resultat secundari en l’obtenció
del plom, ja que el plom s’utilitzava per a diversos usos, entre ells per barrejar
amb la mena argentífera per obtenir l’argent d’aquesta. Hem d’excloure per tant
la idea que la Galena fos mena primària d’argent.
Malauradament, no hi ha llei sense càstig
Precisament
l’incompliment d’alguns preceptes creava situacions en les quals el minaire
podia perdre el dret adquirit sobre la mina. Per exemple, no complir amb el
rigorós pla d’execució de les tasques que establien les ordenances. La llei
ordenava que en el transcurs dels cinc primers dies com usufructuari de ple
dret, hauria l’explotador d’aprofundir fins a sis pams i en els cinc següents
procedir al seu condicionament. El senyor també podia treure-li la mina, si per
espai de dos mesos no s’executava cap obra en aquesta. Una altra ordre
disposava que, si el miner trobava mineral havia de denunciar-ho a
l’administrador el mateix dia de la troballa, sota pena de perdre la concessió,
i la mateixa pena, a més d’una multa que s’aplicava al miner que decidís fondre
o vendre el metall fora del control de l’administració comtal.
Hem de plànyer que
les ordenances promulgades per l’Infant Pere no fessin referència a la forma de
treballar les mines, aspecte del qual no disposem de dades particulars de la
zona en aquesta època. Aquesta manca de notícies no ens permet oferir una
informació documentada sobre la manera d’explotar les mines, i per evitar
importar dades genèriques preferim remetre al lector a estudis específics de
mineria antiga de l’illa de Sardenya, d’on provenien els mestres minaires
portats a Falset per ordre del comte.
La mena gentil i el castell de Falset
El mineral que
s’obtenia de les mines es classificava en dos tipus segons fos el seu contingut
en argent. Existia la denominada mena gentil, que les ordenances assenyalaven
com la que s’extreia a la partida d’Esparver a Falset o a l’Albiol. Es tractava
del mineral més ric: l’Argent. D’aquest tipus el senyor comte en rebia la
meitat. L’altre tipus era la resta de menes que contenien argent en major o
menor quantitat, de la qual el senyor comte en rebia una dotzena part. Aquesta
proporció va variar al promulgar-se la segona ordenança, captant un percentatge
de la mena en funció del seu contingut en argent.
Al període tractat,
la densitat demogràfica de la zona era molt baixa, i és de suposar que el
número de minaires també va ser reduït. A aquesta mateixa conclusió arribarà el
lector al descobrir el particular sistema per custodiar l’argent des de la seva
aparició a la mina fins que sortia del comtat. Es tractava d’un mètode que
s’utilitzava a la baixa edat mitjana en diversos camps i que mirat des de la
perspectiva que ens ofereix el pas del temps el podríem considerar quasi
familiar. Consistia en el següent: el miner portava, suposem que amb una
periodicitat diària, el mineral obtingut a la denominada casa de les menes, que
era el propi castell de Falset (figura 5). El
miner dipositava la seva producció en un armari del qual només ell tenia la
clau.
Periòdicament, es
reunien els minaires, l’administrador del comte, el Joan de la Seda, un
assajador, Leonardo de Dino, que era sard, i un escriba de la cúria comtal, G.
de Pou, per procedir a un rigorós ritual, donant així compliment al que s’havia
disposat a les ordenances. El mineral contingut a l’armari era examinat i pesat
per l’administrador sota la supervisió i el reconeixement de l’escriba. Aquest
últim anotava al llibre de comptes de l’administrador el pes de cada partida.
Ponderat i enregistrat el mineral, es posava en sacs de cuir i es segellava amb
els segells de l’administrador i de l’escriba, menys tres onzes d’aquest que eren
lliurades a l’assajador per a que procedís a determinar la proporció d’argent
pur de cada partida i així establir quina part corresponia al senyor i quina al
miner. Aquest procés i els resultats obtinguts eren també curosament
supervisats i anotats, en el referit llibre d’ordenació de les mines. Quan
l’assajador havia facilitat el resultat de la seva anàlisi, el miner havia de
vendre, obligatòriament, al comte la seva part de mineral, i l’administrador,
com a representant del comte, disposava de dos dies per efectuar-li el pagament
en monedes d’argent. La part d’argent fi mitjançant la qual el comte pagava al
miner es valorava a raó de la cotització d’aquest metall a Barcelona,
descomptant la proporció del cost de la fosa, del cost d’enviar el metall a aquesta
ciutat i de tornar a Falset de la seca Barcelonina encunyat en monedes. Doncs
l’argent havia d’enviar-se a la seca Barcelonina perquè en el privilegi de
constitució del comtat es posà una limitació expressa a aquest respecte, que
els comtes mai podien tenir seca de monedes.
L’ús de l’argent
obtingut hauria d’haver estat per batre moneda, procés que en aquella època es
realitzava a Barcelona, tal i com es descriu en les ordenances a les quals he
fet nombroses al·lusions en aquest llibre, però sorprenentment en la
documentació de la seca de Barcelona, Montserrat Flores no va trobar cap
entrada d’aquest metall procedent de Falset, el que ens permet formular
diverses hipòtesis; com que la producció potser només cobria les necessitats
internes del comptat, malauradament això cau fora de la meva comesa.
El procés per
obtenir l’argent en òptimes condicions de puresa es realitzava a la fosa, i
aquestes instal·lacions es trobaven a Falset.
La mineria al segle XIV, una activitat consolidada
L’argent a Falset
s’explotà de manera constant i regular durant uns vint anys, a jutjar per les
reiterades promulgacions de les diverses ordenances referides i per diverses
cites que trobem en altres documents. Se sap, per exemple, que el 1356, després
de certes discussions quant a drets es refereix, el comte de les Muntanyes de
Prades va haver d’intervenir en nom del propi Rei a la senyoria de la Selva, a
Tarragona, que pertanyia al paborde de Tarragona, a fi d’arribar a una
concòrdia senyorial entre els dos. Establiren que el comte podia explotar
directament les mines d’argent i plom del terme del castell d’Albiol, donant en
aquest cas al paborde el dret que li corresponia o aquestes podien ésser
explotades per un tercer. De donar-se aquesta última situació, el paborde
cobraria la primícia i el delme espiritual, després, descomptats aquests drets,
el comte i el paborde procedirien a repartir-se a percentatges iguals la sisena
part de l’argent. Així mateix, es decretà que l’argent havia d’ésser extret a
la manera que s’acostumava a Falset i que la sol·licitud per explotar les mines
es fessin segons les ordenances que regien en aquell indret.
Podem llegir una
altra cita, més dilatada en el temps que l’anterior, referida a l’extracció
d’argent a Falset. Apareix en una Real Concessió de Pere IV l’any 1381,
mitjançant la qual concedeix a Miquel Duran, pare i fill, que eren escuders
d’aquest rei i habitaven a Saragossa, la privativa de buscar metalls a
Catalunya, Aragó i València. Concretament, al referir-se a argent, el rei
ordena que tot el procés fins a la seva obtenció es desenvolupi de la mateixa
forma en que es fa a Falset. És interessant destacar que es refereixi a Falset
en temps present, la qual cosa indica que les mines encara havien de seguir la
seva activitat.
Les mines de Falset enriqueixen
l’erari de la Corona
En el transcurs de
les Corts Castellanes, que va tenir lloc a Briviesca, Burgos, l’any 1387, el
propi rei de Castella Joan I exaltà les diligències portades a terme per
l’infant Pere en posar les mines del Comtat de les Muntanyes de Prades en
explotació, a més, va esmentar el bon negoci sota el seu parer que va fer
l’Infant al permutar el comtat amb el seu germà Ramon, ja que els beneficis
obtinguts de l’extracció de metall a les seves mines, va fer triplicar les seves
rendes de 10000 a 30000 florins. Tanmateix, segons Romero Tallafigo (1979) des
d’aquestes mateixes corts es va fer una nova crida per a l’explotació de les
mines d’argent i plom de Castella molt més restrictiva que el fet pel Comte
Pere el 1344 i 1348. Aquest edicte, deixant a part el seu intrínsec propòsit,
té per a nosaltres un doble valor. Per una banda manifesta una situació de
decadència de les mines i per altra es tracta de l’última cita que coneixem
sobre l’explotació de l’argent a Falset.
No resulta possible
quantificar l’argent obtingut a Falset durant la seva explotació, ja que la
documentació manipulada no en facilita les dades de producció de manera
sistemàtica, són dades parcials i no massa seriades, la qual cosa suposa a
aquest respecte una barrera infranquejable. Però disposem d’una dada
estadística que com a mínim permetrà fer-nos una idea. Sé que durant els
regnats de Jaume II i Pere IV (1291 a 1387), es van encunyar més de dos-cents
mil marcs d’argent. L’argent provenia de les mines catalanes, les de Falset i
l’Albiol, i de les sardes (Salat, 1818). Tenint en compte que la moneda que més
circulà durant aquests regnats fou el Croat d’argent, el pes del qual
era de 3,10 grams, i sabent que d’un marc es tallaven 72 peces, em permet
estimar que l’argent utilitzat per llaurar moneda ascendí a unes 45 tones i
això sense comptar l’argent utilitzat amb altres finalitats, com ornamentació
litúrgica o altres utensilis o com a pagament directe als creditors.
L’expansionisme de Pere IV i la pesta negra
En dates posteriors
a la celebració d’aquelles corts no he trobat documentada en cap text
l’explotació de mines d’argent a Falset. No per això s’ha de descartar la
possibilitat de que algunes mines seguissin essent explotades per a l’obtenció
de plom, com així fou. Com he indicat en un altre punt, la Corona d’Aragó quedà
sotmesa a una forta crisi després del regnat de Pere IV. Aquesta situació
econòmica i social constituí sens dubte una de les causes que acabà per posar
fi a la mineria de l’argent. Però no l’única, crec que fou la convergència en
el temps de diferents factors, el propi sistema d’explotació consistent en
petits pous, els quals eren abandonats a l’augmentar les filtracions d’aigua,
la intensa activitat minera per a l’obtenció d’argent en un curt període de
temps i els canvis socio-polítics podrien ser altres causes del declivi de la
mineria de l’argent en aquesta zona. La gran epidèmia de pesta negra, coneguda
amb termes mèdics com a pesta hemorràgica, que assolà el comtat al segle XIV,
podria ser un d’aquests factors. Quan es va donar per eradicada al comtat de
les Muntanyes de Prades a partir del 1360, havia provocat una gran pèrdua en
vides humanes i una notable emigració. Tot plegat conduí a una gran
inestabilitat a la zona. A la resta del Regne va fer caure de tal manera
l’índex demogràfic, que la situació es titllà de tipus catastròfic.
LA
MINERIA DES DEL SEGLE XV AL
SEGLE XVIII
L’argent cedeix enfront al plom
Amb el pas dels
anys, la que fou una lucrativa indústria dedicada a l’extracció d’argent a
Falset quedà del tot oblidada, així com els seus obrats jaciments. D’això
trobem testimoni a la lectura de diverses obres especialitzades, per desgràcia
molt poques.
En els documents
que coneixem posteriors al segle XVI ja no se cita l’explotació de l’argent
sinó com un detall pretèrit, un exemple de les quals ens l’ofereix la Geografia
de Catalunya de Pere Gil (1600). Es tracta d’un manuscrit inèdit del jesuïta
Pere Gil (1551 - 1622), el primer llibre del qual, que tracta de la història o
descripció natural de Catalunya o d’aquelles coses naturals de Catalunya, a
l’enumerar les mines de ferro, plom, coure, argent, or i d’altres metalls que
en aquelles dates es treballaven al país i concretament en el capítol dedicat a
l’argent, no dóna cap cita de les mines d’argent de Falset, i no perquè
desconegués el lloc, donat que sí cita mines en aquest municipi al descriure
les diverses explotacions dedicades a l’extracció de plom.
El 1667 es va fer
l’ordenació de la documentació dels fons existents a l’arxiu del comtat. Tan
notable feina estava a càrrec del notari Bernard Josep Llobet, qui va noticiar
al seu inventari, sense arribar a història, determinats aspectes contemporanis
del comtat. En quan a l’explotació del subsòl de Falset, únicament cita
l’explotació del plom, sense tractar en cap moment l’argent.
L’alcofoll i el vidrat dels atuells de terrissa
La Galena, que és
extremadament pura a Bellmunt del Priorat, era finament triturada en
rudimentaris molins moguts per animals, i el resultat era una finíssima pols
brillant, coneguda com alcofoll de terrissaires, que aquests compraven per al
vidrat de la ceràmica. Aquesta pols s’aplicava sense tractament previ
directament sobre les peces de terrissa prèviament cuites, després gràcies al
baix punt de fusió de la Galena, les peces s’exposaven novament a l’acció del
foc dintre dels forns, el sofre es volatilitzava i el plom s’oxidava formant
amb la sílice de l’argila un silicat de plom o esmalt en tota la seva
superfície. El procés era conegut com vidrat o envernissat.
El problema és que
el silicat de plom obtingut és fàcilment atacat pels àcids orgànics que
contenen o desprenen certs aliments. Aquest fet produí múltiples emmetzinaments
per la ingestió d’aquestes viandes, provocant espantosos còlics saturnins. Per
això, actualment està terminantment prohibida la utilització del plom per
aquests usos.
La producció de
Galena era majoritàriament venuda per al vidrat de ceràmica i pigments. D’aquesta
manera, al llarg dels segles XVI i XVII la Galena de Bellmunt del Priorat va
ser emprada en la preparació de la ceràmica reusenca de reflexos metàl·lics i
era, a més, exportada per a la preparació de la ceràmica de Manises. El
transport dels minerals s’executava mitjançant animals i, almenys fins la
meitat del segle XIX, no es coneixien altres vies de conducció més que els
camins de ferradura fins la riba del riu Ebre. Des d’aquest punt es podia
navegar pujant en busca de Tudela o baixant fins al Mediterrani.
La mina del Cros Rich
Segons documents
que es conservaven a mitjans del segle XIX a l’arxiu de l’ajuntament de Falset,
a mitjans del segle XV ja es treballava una mina coneguda com Cros Rich, dins
l’actual terme municipal de Bellmunt del Priorat. Aquesta es troba situada junt
al Mas d’en Gil a un quilòmetre al sud-est de Bellmunt, i actualment és un pou
de la mina Renània (figura 6). En un reconeixement efectuat l’any 1842, es
trobaren a la mina del Cros Rich grans excavacions a cel obert i galeries de 7
metres d’ample, amb recorreguts de fins 600 metres i cinc pous de ventilació,
sembla que el més profund era d’uns 10 metres, el que ens condueix a concloure
que es tractava d’una explotació molt superficial i d’una sola galeria.
Els documents
al·ludits van ser destruïts en període de guerra i no m’ha estat possible
verificar la cita anterior, però crec que no existeix cap motiu per dubtar de
la seva fiabilitat ja que convergeixen certes evidències en aquest sentit. En
primer lloc existeixen diferents documents del segle XIV pertanyents als fons
d’Entença de l’Arxiu Ducal de Medinaceli, als que ja n’he fet referència, que
documenten perfectament l’explotació de l’argent en una partida que dista
escassament 1500 metres de la mina Cros Rich. Els mateixos documents també es
refereixen a l’explotació de plom, encara sense precisar el o els llocs d’on
era extret. Una altra pista de l’antigor de la mina és el seu propi topònim, ja
que com he indicat la paraula Cros s’utilitzà en
documentació anterior al segle XV, substantivada en el sentit de mina.
Els drets de la cartoixa d’Escaladei
sobre les mines de Bellmunt del Priorat
La segona notícia
en el temps sobre explotacions de mines a l’actual terme de Bellmunt del
Priorat ens ve per tradició. Sabem que es treballà des de mitjans del segle XVI
i molt probablement d’abans, a la zona coneguda llavors com Los Crosos,
que més tard es coneixeria amb el nom de mines Blancardera, Espinós i La Cresta
i que actualment formen part de la concessió Règia. L’explotació va córrer a
càrrec de la família Sentís, que tingué en renda aquest delme (forma de
pagament consistent en donar la dècima part del producte obtingut) a la
Cartoixa d’Escaladei des de mitjans del segle XVI fins els anys 1750 a 1755 en
que s’incorporaren les mines a la Corona. Precisament, un dels descendents, el
senyor Domingo Sentís, va ésser l’últim capatàs de les mines de Falset i
era llavors propietari de diverses terres.
Sabem que a
Bellmunt del Priorat l’any 1497 existien 22 cases habitades, que al 1515 eren tan
sols 14 cases habitades i que al 1563 les cases habitades novament van ser 22.
Però amb motiu de les explotacions mineres aviat augmentà el veïnat i a
principis del segle XVII ja es van veure necessitats a fundar una església, la
construïren entre 1606 i 1610 amb la seva abadia i el seu cementiri contigu, en
el que és avui el carrer Major en el seu actual número 37. A partir de llavors
podem dir que Bellmunt del Priorat quedà constituït com a poble, encara pedani
de Falset i la seva església sufragània de la seva parròquia.
Consolidació del Priorat
En aquells temps el
Prior de la Cartoixa d’Escaladei, era senyor només en certa manera dels pobles
que ara s’anomenen Priorat, donat que només tenia dret a cobrar els delmes
pertanyents a l’església, atès que eren senyors d’aquest territori els Ducs de
Cardona, de manera que al 1626 encara no existia el nom de Priorat. És a partir
del dia 27 de gener de 1627 quan els ducs de Cardona van fer escriptura a
Barcelona mitjançant la qual venien la senyoria que posseïen dels pobles de la
Morera, Poboleda, Torroja, Gratallops, Vilella Alta, Porrera, terme de
Masmorell i la Gambosa, pel preu de 7500 lliures catalanes, a favor dels Priors
del convent d’Escaladei. Des d’aquella data els priors de cartoixa d’Escaladei
van ser senyors per complet dels esmentats terrenys i quedà constituït l’actual
Priorat. He d’aclarir que l’any 1627 Bellmunt del Priorat no era un poble que
es regís pel seu propi ajuntament, doncs com ja he indicat pertanyia a Falset i
al seu municipi se’l coneixia com a terme de Doña Gambosa, sembla que
era el sobrenom de Guillermina, la muller de Berenguer d’Oms, com així constà a
l’esmentada escriptura.
Las Minas del Rey
Les antigues mines
que es troben localitzades a les zones Blancardera i Espinós, situades al marge
esquerre del riu Siurana i dins de l’actual concessió Règia, al terme municipal
de Bellmunt del Priorat varen ser incorporades a la corona envers el 1750 - 1755, per aquest motiu i des de llavors són conegudes popularment com a
Minas del Rey. No obstant això, en quasi la totalitat dels documents i
articles es troben referides aquestes mateixes mines amb la denominació de Minas
de Falset i més tard Minas Nacionales de Falset, això es deu a la
dependència secular que mantinguí Bellmunt del Priorat amb la vila de Falset,
de la qual no es separà fins l’any 1838, segons consta a l’arxiu municipal
d’aquest, nomenant així mateix el seu ajuntament constitucional i assenyalant
la limitació del seu terme.
A la mateixa època
en que el govern es fa ver càrrec de les mines de Bellmunt, es varen emprendre
diferents treballs de reconeixement en diferents punts. A l’antiga mina
anomenada del Cros Rich el govern inicià una galeria de desguàs per la part de
ponent del barranc de la Font, en direcció a un nou pou, que avui és el pou
principal de la mina Renània però que llavors tan sols havia arribat a uns 30
metres de profunditat, amb la intenció d’arribar al major desnivell possible.
Aquesta obra, però, es va suspendre molt aviat, quan faltaven uns 250 metres
per arribar al pou en qüestió. Sembla que també es treballà, a la zona del
barranc Fondo, en l’actual mina Ramona, també dintre del terme municipal de
Bellmunt del Priorat. Per altra banda, es varen efectuar labors durant uns tres
anys a la mina dels Grinyons, propera a la mina del Cros Rich, que actualment
forma part de la mina Eugènia. Sembla que en aquesta mina ja existien restes
d’antigues excavacions de considerables dimensions, a jutjar pel terregall que
hi trobaren, i que no s’ha de descartar la possibilitat que corresponguin a
treballs d’època medieval, però la falta de proves substancials m’obliga a
actuar amb prudència i a no estendrem sobre aquesta precognició. Però el cert
és que durant aquests tres anys tan sols es practicaren dos pous, un d’uns 34 metres
i un altre que no arribà als 10 metres i amb insignificants labors interiors.
Diuen que durant la Guerra de la Independència, el Cos d’Artilleria pensà en
treballar aquesta mina per la seva banda, el cert és que aquesta notícia mai
s’ha pogut verificar.
El plom del Priorat a la Guerra del Francès
On sí es van dur a
terme treballs de certa importància després d’incorporar les mines a la corona
fou a la mina de l’Espinós de Bellmunt del Priorat. Situada al barranc Espinós,
era una de les mines més antigues de la comarca i la que havia donat uns
millors resultats. Però envers l’any 1780 o poc abans, es trobaren minerals en
una altra galeria nova i molt immediata a la mina Espinós, la mina de la
Blancardera. D’ençà del descobriment d’aquest nou jaciment es paralitzaren els
treballs a la mina Espinós (figura 7).
Les labors de les
mines anaven a càrrec d’un administrador i un comptador que depenien de la
Intendència de Catalunya, que tenien també com annexes les mines del Cierco a
Lleida i les de Piera i Pontons a Barcelona, així com una fàbrica de fosa
situada a prop de Vilaller i una altra a tres quilòmetres a l’oest de Falset.
Aquesta darrera, sembla que estava composta per dos petits forns de reverber i
de dues places, serien de forma circular, descansant la solera o plaça del forn
sobre arcs de toves i la volta construïda també amb maons sense coure. Aquestes
instal·lacions s’acostumaven a utilitzar per fondre Galena. Segons notícies que
es conserven, admetien 1000 quilos de Galena d’una vegada, que rendien 680 de
plom. En el procés es consumien de 25 a 30 càrregues de llenya de pi, i el
servei d’aquests forns ocupava diàriament tres fonedors. Aquests forns
generaven gran quantitat d’escòries i el seu consum de llenya era molt alt,
sens dubte un dels motius que va contribuir a la desforestació de la conca
minera. Amb el plom obtingut es fabricaven, principalment, bales i munició
menuda. L’estudi de les escòries de fosa trobades a l’últim terç del segle XIX,
evidencià unes males condicions de fosa, doncs la riquesa en plom d’aquestes
arribava al 35 % del seu pes.
Els treballs
extractius a la nova mina Blancardera continuaren a bon ritme fins al principi
de la guerra de la independència, coneguda com a guerra del francès,
suspenent-se totalment les tasques al 1809, en que també van ser abandonades
totes les instal·lacions a les quals he fet referència.
LA
MINERIA DEL SEGLE XIX ABANS DE LA LLEI DE 1868
Uns falsos aires de llibertat
El 10 de juny de
1815, segons l’estudi d’unes notes que existien a l’arxiu de la Inspecció de
mines, l’administrador va fer una petició a la Dirección General de Rentas de
la quantitat de 5000 duros, argumentant ser necessaris per posar de nou en
marxa les mines i fàbriques que van ser abandonades a causa de la guerra.
D’aquesta quantitat, 1000 duros haurien de servir per a les mines de Bellmunt
del Priorat i la fàbrica de Falset, i la resta per a les altres mines i
fàbriques administrades, a les que he fet referència. Però sembla que la
Dirección General de Rentas no pronuncià mai cap resolució al respecte. En tal
circumstància, i sense cap autorització prèvia, l’administrador va prendre la
decisió de treballar les mines a mitges amb els minaires de Bellmunt, sense cap
contracte de per mig. En aquesta situació i sota aquestes condicions van estar
en explotació des de l’any 1815 al 1824 - 1825, amb l’excepció dels anys 1822 i 1823, en que es van aturar les
explotacions a conseqüència dels esdeveniments polítics.
Des del 1815 fins
al 1820 es treballà ininterrompudament la mina Espinós. A partir del dia 9 de
març de 1820, data en que el rei Fernando VII jurà la Constitució per por a un
moviment revolucionari, es constituí un govern liberal, fet que va despertar
uns falsos aires de llibertat i la població cregué tenir aquesta llibertat per
extreure la Galena, que essent de la nació, la considerava seva, desatenent
l’autoritat de l’administrador que en va demanar auxili a les autoritats
locals. Tanmateix, la mina i les seves instal·lacions foren saquejades durant
dotze dies. Els danys van ser de molta consideració i van ocasionar la ruïna de
la mina Espinós. Després del que va passar, els semi-arrendataris van emprendre
nous treballs a la mina Blancardera, rehabilitaren la galeria de desguàs i
desguassaren el primer pis, aquests treballs varen permetre mantenir la mina en
explotació fins l’any 1824 - 1825, en que les mines deixaren d’ésser propietat de l’Estat.
La desamortització
Entre 1820 i 1823,
el nou govern liberal va aprovar la primera desamortització dels béns de les
mans mortes, de manera que la propietat dels terrenys on s’assentaven aquestes
mines entre moltes d’altres indrets, que eren des de feia segles de la Cartoixa
d’Escala Dei va passar a mans d’aquest govern.
A partir de la
incorporació a la Hisenda, les mines de plom de Falset van ser estanc reial
fins almenys a mitjans del segle XIX, doncs un Real Decreto del 1825 reserva a
la Real Hacienda (article 32, Real Decreto del 4 de julio de 1825) 6 grups
miners: les de mercuri d’Almadén, les de coure de Riotinto, les de plom de
Linares i Falset, les de zinc d’Alcaraz, les de sofre d’Hellín i Benamaurel, i
les de Grafit de Marbella. L’existència d’aquesta llista, i la presència en
ella d’algunes mines d’importància històrica a escala mundial, dóna una idea de
quina era la importància que donava l’administració d’aquella època a les mines
de Bellmunt del Priorat.
L’emancipació de l’Amèrica Espanyola
Fins el 1825
l’explotació de la mineria de Bellmunt del Priorat fou monopoli de l’Estat,
però en aquest mateix any es va deixar pas a la indústria privada, precisament
quan la nació perdia la major part de l’Amèrica Espanyola i s’havia de cobrir
la demanda interna en matèries primeres. El govern va fer un arrendament formal
de les mines, entenguem aquestes les situades a l’actual concessió Règia de
Bellmunt del Priorat, per dotze anys, al preu de 25000 reals cada any, al
senyor Francisco Puigmartí, un comerciant de Barcelona. Aquest arrendatari va
gastar una quantitat de diners considerable en treballs de desguàs i de
reparació, finalitzant aquestes tasques preliminars al desembre de l’any 1826.
Durant aquest primer any de treball utilitzà a 106 obrers, aconseguint
desguassar la mina Blancardera en tota la seva profunditat, que era d’uns 130
metres, tot per descobrir que a tal profunditat els filons de Galena
s’empobrien i que les filtracions d’aigua eren molt abundants. Atenent als
inconvenients descrits i que es feia necessari un nombre major de fusta per a
la fortificació, que era molt cara i escassa, decidí fixar els treballs a uns
70 metres de la superfície.
A partir de gener
de 1827 inicià treballs d’explotació a les mines Blancardera i Espinós, amb una
plantilla de 20 operaris, obtenint, segons sembla, considerables beneficis que
compensaren l’esforç econòmic inicial. A jutjar per un document de la Inspecció
o Direcció Facultativa, pertanyent a 1834, la producció de Galena d’aquestes
mines, l’any 1833 era de 9911 quilos mensuals i el 1834 ascendí fins arribar
als 24.648 quilos mensuals, unes dades francament importants per a l’època. En
aquells anys la major part de la producció de la Galena era venuda als
productors de terrissa per fer-ne el vidrat, doncs gaudia entre aquest sector
de molta fama per la seva gran qualitat.
En aquestes dates
la Direcció General de Mines rebé un informe descriptiu d’aquestes dues mines,
per part de l’Inspector de Catalunya, que després d’un reconeixement sobre el
terreny, posà de manifest en el mateix que la mina Blancardera podia produir el
doble de Galena que la mina Espinós però en canvi pecava de produir el doble o
més d’aigua. Es diu en aquest informe que a la mina Blancardera es beneficiaven
tres filons, un de 4 a 6 pams de potència però amb abundant ganga, anomenat
«ficada tova», un altre d’un pam de Galena pura, anomenat «senyal de l’orgue»,
i un altre de dos pams que sembla que va haver de ser abandonat més a dalt que
els anteriors, a causa de que s’apagaven els gresols, per formar-se una bossa
d’aire enrarit, i era necessari mudar tres tandes d’operaris cada dia de 4 en 4
hores, motiu pel qual es denominà «senyal de les tres lleves».
La Primera Guerra Carlina
Aquest arrendatari
va seguir explotant aquestes dues mines fins el mes d’agost de 1837, quedant
novament abandonades, no per voluntat pròpia sinó forçada pels esdeveniments
succeïts, doncs el país es trobava immers en plena guerra civil, la que es
coneix com a primera guerra carlista. Durant l’any 1838, els carlins tragueren
tot el plom possible d’aquestes mines, que enviaven a la fàbrica de municions
instal·lada al castell de Miravet. En aquest mateix any incendiaren les
pertinences de la companyia explotadora, la casa dels treballadors i els
magatzems. Van passar tres anys d’inactivitat i les explotacions quedaren en un
estat pèssim, sembla que a més era freqüent la rapinya de Galena pels veïns
dels pobles immediats. A més, la mina Blancardera quedà inundada completament
fins al nivell de la galeria de desguàs, una mica per sobre del nivell del riu
Siurana.
En recuperar-se la
normalitat socio-política del país, l’Estat formalitzà el dia 6 de juliol de
l’any 1841 un nou arrendament per deu anys, rescindible als cinc, al tant per
cent de productes, amb Sebastián Serrahima, veí de Tarragona, sota la condició
de rehabilitar els edificis, la galeria de desguàs de la mina Blancardera i la
totalitat de la mina Espinós. Tot això en el termini d’un any i amb la condició
d’abonar a les arques de l’Estat el 5 % dels productes durant el primer any i
el 12 % durant els següents, comprometent-se també en l’arrendament, un altre
filó anomenat Cresta, situat a uns 250 metres a l’est de la mina Espinós.
L’any següent
quedaren completament rehabilitades les instal·lacions i les mines, i es
començà una nova galeria de desguàs i reconeixement sobre els terrenys de la
mina La Cresta, arribant a uns 80 metres de longitud. En el seu recorregut tan
sols es tallaren dos petits filons de tres a cinc centímetres de potència,
convençuts que si avançaven uns 40 metres més arribarien a la massa del filó de
Galena, els crestons de la qual es veien en superfície.
De fet no
s’escatimaren esforços, doncs els treballs ocupaven a uns 150 obrers, tanmateix
les mines eren força generoses després de l’esforç diari d’aquests operaris i
la producció setmanal oscil·lava entre els 7000 quilos i els 8325 quilos de
Galena.
Per altra banda, la
mina de la Blancardera comptava en aquell any amb deu pous que donaven a la
superfície i grans buidadors, i a l’interior de les seves labors uns altres sis
pous. La mina de l’Espinós disposava de tres pous superficials i cinc pous
interiors fins arribar a la seva major profunditat.
Envers l’any 1844
es té constància que a Falset es va treballar una mina per a l’extracció de
coure, coneguda com a mina de la Creu Grossa, que a l’instituir-se la figura de
les concessions mineres va ésser rebatejada amb el nom de mina Càndida.
L’arrendament de les mines frena el
seu desenvolupament
Els bons resultats
obtinguts en un principi foren disminuint. La causa de tal descens l’hem de
buscar en el sistema d’arrendaments a tan curt termini que l’Estat practicava
en aquella època. Aquesta pràctica provocava que els arrendataris volguessin
obtenir el màxim profit en el menor temps possible, aplicant una rigorosa
política d’estalvi. Això implicava un ús molt restringit de la pólvora, el que
suposà un esforç important d’energia muscular, però també que no augmentessin
els sous que ja de per si eren molt baixos, i a més que les inversions per a la
correcta extracció de l’aigua no arribessin a realitzar-se. Aquesta mala
política conduí a una forta disminució del personal obrer, que a finals de 1845
era tan sols d’uns 50 jornalers.
En finalitzar el
contracte d’arrendament amb el senyor Sebastián Serrahima, l’any 1847, l’Estat
firmà un altre contracte d’arrendament de les mines Espinós, La Blancardera i
La Cresta, fundat amb les mateixes bases que regiren l’anterior, al senyor
Domingo Sentís. Degut als motius esmentats, al febrer de 1848 tan sols es
treballava a la mina Espinós. Per Reial Ordre de 18-6-1850 l’arrendament es va
resoldre a favor dels senyors José Gordon i Ramón Urarte per deu anys més,
període en que va iniciar-se l’explotació de la galeria Règia que anys més tard
donaria nom a una de les concessions més importants de tota la conca.
La mina Espinós
havia assolit unes notables dimensions, tenia des de la galeria de desguàs fins
la major profunditat de la mina una distància en vertical d’uns 95 metres, i de
la mateixa galeria fins a dalt, a la boca del pou del Volant, uns 40 metres.
S’avançava mitjançant barrines, el desguàs i l’extracció de Galena es feien amb
l’auxili de simples torns de mà, de forma molt penosa. Part de l’extracció de
l’aigua ocupava diàriament a uns 20 nois que per espai de dues hores ascendien
manualment els cubs carregats d’aigua des de la part més baixa de la mina fins
la caldera del pou-fondo, tot plegat uns 80 metres! Llavors aquesta aigua era
pujada per diferents pous des de la profunditat dels 80 metres del pou-fondo
fins la superfície, aquesta tasca ocupava diàriament uns vuit homes fins al
migdia (Jusue, 1851), (i avui molts treballadors es queixen de que són
explotats!).
Totes les labors
d’aquestes mines en realitat eren un conjunt d’excavacions summament
irregulars. La falta de regularitat era deguda al sistema d’arrendaments que
utilitzà l’Estat, formalitzant contractes a tan curt termini de temps que els
arrendataris es limitaven a l’interès del moment, arrencant mineral sense una
bona planificació prèvia, sense estudis tècnics i economitzant, com ja s’ha
dit, fins extrems insostenibles.
La primera gran crisi de la Borsa i
la nova Llei de Mineria
Poc abans de
finalitzar aquest darrer contracte, les mines restaren tancades durant els anys
1859 i 1860. Al 1857 s’havia produït a Barcelona la primera gran crisi de la
borsa. De fet, era un problema d’àmbit internacional, que conduiria a una crisi
encara més gran l’any 1866. Eren anys dolents per a les diverses indústries del
país i la mineria es va veure també afectada.
Com ja havia fet
anteriorment, l’Estat, per mediació de l’article 75 de la nova Llei de Mineria
del Regne, el 6 de juliol de 1859 es va reservar quatre mines, La Cresta,
l’Espinós, la Blancardera i la Règia, a l’actual terme municipal de Bellmunt
del Priorat, que llavors encara pertanyia a Falset. Aquest fet confereix de nou
un mèrit de rellevància estatal a les mines de Falset, doncs l’Estat per
mediació d’aquesta norma només es reservà uns jaciments que seguien estant
entre els més importants del món, com les mines de mercuri d’Almadén i
Almadenejos a Ciudad Real, les de coure de Riotinto a Huelva, les de plom de
Linares a Jaén i d’altres quatre àrees mineres de l’Estat entre les que hi
havia les mines de Falset. Un fastuós patrimoni que no fou capaç de gestionar.
Radiografia d’una mina
Segurament durant
l’any 1861 l’Estat va tornar a arrendar les mines. Ignoro el nom de
l’arrendatari, però sabem que l’any 1862 tingué efecte el desguàs de la mina Blancardera,
que havia romàs inundada des de l’any 1837. En aquest mateix any va ser
reconeguda minuciosament pel cap del districte miner el senyor Eusebio Sánchez,
junt amb l’enginyer segon de les mines, el senyor Eduardo Riu. D’aquesta visita
es conserva una detallada descripció. Les labors reconegudes es trobaven
dividides en cinc pisos, amb diferents pous en cada un d’ells.
Per la descripció
del senyor Eusebio Sánchez sabem que la distància entre el primer pis, des de
la boca del pou superficial, anomenat cros-fort, fins al nivell de la galeria
de desguàs, era de 53 metres, del pis primer al segon en el pou de la
Bombanueva 18 metres, del 2n al 3r pis al pou Rus 18,75 metres, del 3r al 4t
pis al pou Boter 13,60 metres, del 4t al 5è pis al pou Nuevo 17,70 metres i que
per sota del 5è pis 7 metres, essent la profunditat total de la Blancardera de
123,05 metres (figura 8).
Exceptuant la
galeria de desguàs, la resta de labors en longitud eren molt sinuoses i
irregulars, trobant-se compreses totes elles dins d’un rectangle de 120 metres
de llarg per 60 d’ample, mesurat des de l’eix del pou superficial. Per la
disposició i forma de les labors s’obtenia una ventilació natural, que permetia
respirar fàcilment i treballar en condicions en qualsevol punt de la mina.
Rara vegada
s’utilitzà pólvora en les excavacions, pels motius ja exposats, ja que quasi
sempre es desprenia la roca en llenques. Per això, treballant a tascó per
arrencar els fragments, aquest sistema estalviava despeses en pólvora i metxes
i conservava fresca la mina. Això, unit al baix preu dels jornals, va permetre
als arrendataris obtenir beneficiosos resultats.
Les tasques a la
mina Blancardera podrien haver cessat definitivament l’any 1863, doncs ens
consta que durant l’any 1864 restava sense activitat i novament inundada. De
fet, tant la mina Blancardera com la mina Espinós i la mina La Cresta mai més
van ser explotades com a mines independents, ja que al ésser alienades per
l’Estat l’any 1868, passaren a formar part de la concessió Règia, i continuaren
en aquest estat fins que l’any 1928 s’iniciaren tasques de reconeixement des de
la nova mina Règia.
La mina Joaquina Primera
La primera cita
documentada d’aquesta mina la trobem en la Reseña físico-geológica de la
provincia de Tarragona publicada en el Butlletí de la Comissió del Mapa
Geològic d’Espanya l’any 1877 pel senyor Gombau. Isidro Gombau i Bet va ésser
l’últim director facultatiu de les Minas de Falset mentre aquestes
encara estaven en poder de l’Estat, i també en va ser el seu interventor. Quan
les mines foren alienades per l’Estat ell sol·licità diverses concessions,
convertint-se en empresari miner. Com a funcionari de l’Estat col·laborà amb la
Comissió del Mapa Geològic d’Espanya, i la ressenya esmentada és fruït
d’aquesta col·laboració, malgrat que aparegué datada al maig de 1877 la va
preparar deu anys abans juntament amb l’enginyer Agustín Martínez Alcívar i per
tant les dades es refereixen a un període anterior a 1867.
En el treball del
senyor Gombau podem llegir-hi la següent referència: «en la mina del Mas de
Pellejá (Sic), es van obrir labors d’alguna consideració sobre un filó en
rosari, traient algunes tones de mineral. Es van presentar abundants aigües i
es van abandonar per complet les labors». El mineral a que fa referència ens diu
que era Coure Gris i Coure Piritós és a dir Tetraedrita o Tennantita i
Calcopirita.
Si tenim en compte
les dades ressenyades fins ara i el fet que en els treballs del senyor Amalio
Maestre, on descriu de manera molt detallada i exhaustiva la zona minera de
Falset, Bellmunt i el Molar envers els anys 40 del segle XIX, no existeixi cap
referència a aquesta mina ni tampoc en l’Estadística Minera, podem deduir que
les labors citades haurien tingut lloc en el període que va de 1845 a 1863.
Tenint en compte
que Isidro Gombau va escriure aquesta ressenya abans de l’any 1867 i en passat,
podem fàcilment deduir que en aquest any no tan sols les labors estaven
completament paralitzades sinó que ja duien diversos anys en aquesta letargia,
i en aquesta situació es van mantenir fins que el 24 de febrer de 1899 el
senyor Ramon Tosquellas i Julià, enginyer industrial i un bon coneixedor de la
regió va sol·licitar la demarcació de la mina de plom Joaquina Primera, l’acta
de demarcació la va aixecar el senyor Lluís Marià Vidal el 14 de juliol de
1899, Ramón Tosquellas el dia 4 de novembre de 1899 cedeix la concessió de la
mina Joaquina Primera al senyor Federico Albiñana i Vila que quedà en propietat
i sota la raó Folch i Albiñana. De l’estudi dels informes interns d’aquesta companyia
sabem que la mina Joaquina Primera al costat de les concessions Teresa i
Juanita, formaven un petit grup miner compost per 51 pertinences on es van
practicar alguns treballs d’investigació els quals van posar en evidència
l’existència de quatre filons mineralitzats, que arribaven en alguns punts a
una potència de 20 i 30 cm de mineral, en aquest cas Galena. Però aquests
treballs es van abandonar progressivament en el moment que la companyia Folch
i Albiñana va adquirir el dia 11 de juliol de 1901 tots els drets i accions
que posseïa la Compagnie des Mines de Bellmunt sobre mines a Bellmunt
del Priorat i al Molar. Encara que els filons investigats en aquesta mina no
eren gens menyspreables, les filtracions d’aigua van arribar a ser importants,
de més de 300 m3 per dia, i per al desguàs d’aquest volum d’aigua hagués estat
necessària una inversió considerable en una instal·lació mecànica per a la seva
extracció, però la política econòmica de la companyia Folch i Albinyana estava
orientada a concentrar tots els seus esforços en l’explotació dels grups miners
més importants el d’Eugènia i el de Règia, de manera que les pertinences
d’aquesta mina van quedar en reserva per a la companyia propietària i es
paralitzaren els treballs que es portaven a terme, per aquest motiu s’entén que
les labors de la mina Joaquina Primera mai van ser importants.
Les mines del Molar, un oblit en la història
La pròpia toponímia
del Molar ja ens suggereix una vinculació directa amb la suficiència del seu
subsòl, al qual hi abunda molt els gresos vermells del Buntsandstein, que s’han
utilitzat tradicionalment com a pedra d’esmolar. Però la veritable riquesa de
la qual poden i han de sentir-se orgullosos els molarencs és, sens dubte, la
que agombolen els nombrosos jaciments minerals, distribuïts per tot el seu
terme municipal, al costat dels quals sorgí una important indústria minera que
els explotà intensament durant un període continuat de més de cent anys entre
els segles XIX i XX.
En justícia haig
d’apuntar que els jaciments de plom del Molar han estat dels més importants de
Catalunya després dels del poble veí de Bellmunt del Priorat, i que són una
valuosa reserva, a tenir molt present pel govern, d’importants elements, com el
cinc, el cadmi, indi, gal·li i germani, que són avui per avui imprescindibles i
insubstituïbles en nombroses aplicacions industrials.
Les primeres
notícies fidedignes sobre l’explotació moderna de mines en l’actual terme
municipal del Molar es remunten a mitjans dels segle XIX (Madoz, 1849)
assenyala que ja a la primera meitat del segle XIX s’hi havia explotat mena de
coure, probablement es referia a la mina que posteriorment s’anomenaria Linda
Mariquita. Abans de continuar, he d’aclarir al lector que la utilització de
l’adjectiu actual és degut a que els 22,85 km2 d’extensió
que formen el seu terme municipal, varen estar agregats fins el 1850 al
municipi de Garcia, a la comarca de la Ribera d’Ebre.
Els inicis de la mineria contemporània al Molar
De l’estudi dels
pocs documents que he pogut aconseguir de les mines que es troben al terme
municipal del Molar, es desprèn que envers l’any 1851 foren demarcades tres
concessions mineres molt a prop del nucli urbà, es tracta de les anomenades
Lola, Linda Mariquita i Antoñita, que des de l’inici de les seves respectives
investigacions, exploracions i explotacions, les tres concessions formaren una
sola mina, primer coneguda com mina Lola i poc més tard com mina Linda
Mariquita, nom amb el qual és encara coneguda avui dia.
A principis del
1861, la mina Lola era la més gran del Molar i una de les més importants del
Priorat i a la qual es treballava amb més constància. S’explotaven tres
jaciments, amb filons de Galena irregulars, la potència màxima dels quals era
de 30 cm. S’extreien mensualment entre 6300 a 8300 quilograms de Galena. Per
atendre les tasques interiors i les tasques i serveis exteriors es tenia
contractats a uns 30 obrers. Els treballs a l’interior de la mina tenien lloc
per sobre del nivell d’aigües, és a dir, que no es portaven a terme treballs
per sota dels 182,35 metres sobre el nivell del mar o, el que és el mateix, per
sota de 51,29 metres comptats des de l’actual bocana del pou mestre de la mina
Linda Mariquita.
El 1860, es començà
a obrir una galeria en una concessió contigua a la mina Lola. La nova mina fou
batejada amb el nom de La Unión. L’any següent les investigacions en
aquesta mina ja havien posat al descobert un filó de Galena que proporcionà
unes 25 tones de mineral, les quals van permetre cobrir tots els costos en que
s’havia incorregut fins el moment. En aquell any la mina comptava amb una
plantilla de vuit obrers.
En aquest mateix
període al qual m’estic referint, sabem que es treballava amb bons resultats
una antiga mina anomenada Los Dos Amigos oberta al paratge de les
Solanes del terme municipal del Molar, i que sembla que ja podria haver estat
en funcionament en el segle XVIII. Vuit obrers beneficiaven un filó de Galena
que en alguns punts arribava als 70 cm de potència, amb ganga de Calcita,
Baritina i Quars. Degut a l’al·ludida manca de documentació no m’ha estat
possible situar aquesta mina en el panorama miner contemporani, però crec que
podria tractar-se de l’actual mina Raimunda. Una altra mina, els treballs dels
quals són també molt antics, és l’anomenada Tres Filones. Podrien ésser d’igual
antiguitat que els de la mina Los Dos Amigos. Les seves labors es
trobaven molt properes a les instal·lacions actuals de la mina Raimunda, i en
un reconeixement portat a terme l’any 1861, pel cap del districte miner, es
pogué reconèixer un filó de 22 centímetres de Galena.
Donada l’abundància
i potència dels filons de Galena que existeixen al terme municipal del Molar,
els resultats de les explotacions mineres de mitjans segle XIX podien haver
estat molt més favorables, d’haver estat guiades les tasques pel personal
facultatiu i d’existir un preconcebut pla d’investigació i d’explotació.
Aquells empresaris minaires eren el més semblant a aquells aventurers que per
les mateixes dates s’havien llençat a l’explotació de petites mines d’or a
Califòrnia, carregats d’esperança però amb escassos coneixements previs de
mineria, la dura vida dels quals, d’una manera més o menys fidedigna, s’ha
encarregat de recrear la indústria cinematogràfica.
Argent a Bellmunt: una realitat efímera
L’any 1864 començà
l’obertura de la galeria de desguàs de la mina Ramona amb entrada des del
barranc Fondo al terme municipal de Bellmunt del Priorat i la construcció del
seu pou mestre (figura 9). Aquestes tasques tallaren un filó que contenia
Argent i Clorargirita, del que se’n va beneficiar el preuat metall. Aquesta
troballa va permetre als pocs col·leccionistes de minerals de l’època obtenir
alguns exemplars de clorur d’argent, que es conserven en algunes col·leccions
històriques, però, desgraciadament, no tenim notícia de que es conservés cap
exemplar d’Argent. L’any següent el pou mestre de la mina Ramona havia arribat
als 27 metres de profunditat. S’instal·là un torn de cavalleries per a
l’extracció i el desguàs, i es construí una bona casa per alberg d’obrers,
magatzem i administració, que encara avui es conserva. El propòsit de
l’obertura d’aquest pou era esbrinar la importància de quatre filons de Galena
que s’explotaren durant l’antiguitat fins el nivell de les aigües, i també
reconèixer el filó on es trobaren els exemplars d’Argent i Clorargirita. Però
sembla que en aquesta mina els filons de Galena es presenten de manera molt més
irregular que a la resta de mines de la zona, el que motivà el seu tancament
per la dificultat de trobar enriquiments minerals, i no es varen reprendre fins
a principis de l’any 1871.
L’Estat subhasta les mines de Falset
El dia 26 d’octubre
de 1866 es publicaren a La Gaceta un plec de condicions per l’alienació
de les mines de plom de Falset. Aquest conjunt de clàusules i condicions venia
a donar compliment a la decisió que prengueren les corts l’any 1861
d’autoritzar al govern per poder-les vendre, resolució que va aparèixer a la
Llei de Pressupostos per l’any 1862.
La notícia causà
gran satisfacció entre els geòlegs i enginyers de mines de l’època. Aquest
col·lectiu havia manifestat en diverses ocasions la seva opinió de que qui
millor podia fer rendibles aquelles explotacions era la indústria privada i no
el govern. Eren els símptomes inequívocs de l’obertura del país cap a un model
socio-econòmic aleshores més obert i modern, el capitalisme.
D’acord amb el que
preceptuava l’article vuitè de la Llei de Pressupostos de data 4 de maig de
1862 es va acordar per l’Estat treure a pública subhasta l’alienació de les
mines Blancardera, Espinós, La Cresta i Règia en un sol lot indissoluble, junt
amb els béns immobles. Tot plegat quedava comprès en un rectangle de 900.000
metres quadrats de superfície, el perímetre del qual constitueix l’actual
concessió Règia. La taxació realitzada per personal facultatiu a fi d’establir
el preu mínim admissible per sortir a subhasta, fou de 32.087 escuts, 30.000
corresponien a la valoració de les mines i els 2.087 restants a la resta de
béns.
La subhasta es
celebrà el dia 1 de març de 1867 a la Dirección General de Minas de Madrid i
simultàniament a Tarragona, encara que sense arribar a tancar cap venta. La
segona subhasta tingué lloc l’11 d’octubre d’aquell mateix any, encara que es
fixà un preu de 22.500 escuts, és a dir, un 25 % menys que a la primera
convocatòria, però el resultat va ser el mateix. Finalment, el dia 27 de febrer
de 1868, s’adjudicaren les mines junt amb els béns mobles i immobles pel mòdic
preu de 18.000 escuts al senyor Mariano Latorre. M’he permès emprar l’adjectiu
mòdic a l’indicar el preu final pagat per aquella empresa, perquè 18.000 escuts
era el preu que es pagava en aquells anys per tan sols 120 tones de Galena, és
a dir, la producció bianual de la mina Inocenta (actualment integrada a la mina
Eugènia).
LA
MINERIA DEL SEGLE XIX A PARTIR DE LA LLEI DE 1868
La Llei de 1868, per fi les concessions mineres
L’any 1868, després
de la insurrecció progressista que destronà la reina Isabel, es constituí un
govern provisional presidit pel general Serrano. Sota la seva autoritat es va
redactar una nova legislació minera el desembre d’aquell mateix any, que va
instituir la figura de les concessions mineres, que varen poder ser cedides
pels governadors civils de les províncies amb caràcter perpetu. D’ençà de la
promulgació d’aquesta llei les mines restaren delimitades per concessions
mineres, que consisteix en la cessió del dret d’aprofitament sobre uns
jaciments minerals de domini públic a favor d’un ciutadà o empresa
sol·licitant. Cada concessió delimitada rep un número de registre i un nom, el
qual no sempre guardarà relació amb el nom de la mina existent o iniciada de
nou en ella.
De manera que a
partir de l’any 1869 els concessionaris de mines varen passar a ser els
vertaders propietaris de les explotacions. Aquest fet propicià la inversió en
aquest sector i el conseqüent desenvolupament d’una veritable indústria (figura
10).
Consolidació de l’actual Grup Règia
Entre els dies 16 i
29 de setembre de 1868 l’enginyer José Manseta, acompanyat per l’interventor de
les mines de Falset el senyor Isidro Gombau i per Ramón Cabré, capatàs de les
esmentades mines, va procedir a la demarcació de les parts venudes, en pública
subhasta aquell mateix any, en 15 pertinences mineres. El senyor Mariano
Latorre finalment les va cedir amb aprovació de s’Altesa Regent del Regne el 28
d’agost de 1869 al senyor Rogelio Hernández Viciana.
El senyor Rogelio
Hernández Viciana constitueix el 25 de novembre de 1870 la societat Metalúrgica
de Falset que passà a ser la propietària de les mines, mentre que
l’explotació va córrer a càrrec del senyor Gaspar Esteban Sánchez, qui posseïa
el 9 % de l’esmentada societat, prèvia signatura d’un contracte d’arrendament
de les mines per un període de 14 anys. El senyor Esteban va fundar una
companyia el 29 d’abril de 1871 per emprendre aquesta labor. Però, el 21 de
desembre de 1881, la societat arrendadora i la societat arrendatària decideixen
de mutu acord rescindir el contracte d’arrendament. La societat arrendatària
tenia dos crèdits, un de 9.871,62 pessetes i un altre de 5.691,29 pessetes, que
varen ser adquirits pel senyor Julio Lahousse Sierens el 25 de maig de 1897 i
el 17 de desembre de 1898, respectivament, posteriorment adquiriria 34 de les
100 accions de la societat arrendatària.
De manera que Julio
Lahosse i Sierens fou nomenat en Junta General Ordinària, celebrada a Madrid el
dia 9 d’abril de 1897, president de la junta Directiva de la societat Metalúrgica
de Falset, assumint la direcció i administració de les mines. El citat
senyor Lahousse era enginyer de professió, natural de Gante, Bèlgica, però
residia a Barcelona on es dedicava al comerç i on va morir el 14 de novembre de
1903. Malauradament les fortes càrregues i gravàmens que afectaven la
tresoreria del senyor Lahousse l’obligaren a dimitir d’aquests càrrecs en la
junta del dia 28 de febrer de 1900, essent nomenat en el seu lloc Ernesto
Dupnet, aquest en representació dels membres de la societat Compagnie des
Mines de Bellmunt, una companyia creada íntegrament amb capital belga i amb
seu social a Amberes. Tanmateix va cedir, renunciar i traspassar al senyor
Ernesto els crèdits i accions i diverses concessions mineres. De manera que
quatre mesos després, es va redactar l’escriptura d’aquesta cessió i la
societat Compagnie des Mines de Bellmunt representada pel senyor Attilio
Pes, adquiria la propietat de les quatre mines de la societat Metalúrgica de
Falset, consolidant el futur vedat Règia.
Els inicis d’una gran mina
Per tradició oral
sabem que molts pagesos del municipi de Bellmunt del Priorat que trobaven
Galena a les seves terres mentre treballaven el camp, la guardaven i la venien
al senyor Cervera, un veí de Bellmunt del Priorat i, a la vegada, propietari
d’algunes terres en aquest terme. Al seu torn, el senyor Cervera la venia als
terrissaires pel vidrat de la terrissa. En una d’aquestes finques, no més
allunyada d’uns 250 metres del poble de Bellmunt del Priorat, precisament, en
els terrenys on avui hi ha construït l’edifici d’estil modernista de la casa de
les mines, abundaven aquests tipus d’afloraments, i la Galena era d’una qualitat
excepcional. Això no va passar inadvertit al senyor Antonio Sentís i Mestre,
natural de Bellmunt del Priorat, resident a Barcelona i dedicat
professionalment a la mineria. Aquells terrenys eren francs i registrables, de
manera que el senyor Sentís va iniciar els tràmits per sol·licitar-ne la
titulació. Acomplerts els tràmits legals, el dia dos de juny de 1870 va
registrar quatre pertinences mineres amb el nom de mina Inocenta. Immediatament
va iniciar-hi treballs d’exploració i al cap de tres anys ja havia obert un pou
de secció rectangular amb diverses labors interiors. Avui aquest pou no
existeix perquè va ésser tapat de runa i va servir de fonament per a la
construcció de la referida casa de les mines envers l’any 1905. Aquesta mina,
tot i haver estat batejada amb un nom prou encertat, es va conèixer popularment
com a mina del Barrusta, probablement era el motiu o sobrenom del senyor
Sentís, però ens haurem de quedar amb el dubte per haver-se’n perdut la memòria
històrica.
S’estimula la inversió privada
El senyor Isidro
Gombau i Bet va ésser l’últim director facultatiu de les mines de Falset
mentre aquestes encara estaven en poder de l’Estat, i també en va ser el seu
interventor. Quan les mines són alienades per l’Estat ell sol·licità diverses
concessions, convertint-se en empresari miner. Com a funcionari de l’Estat
col·laborà amb la Comisión del Mapa Geológico de España. Precisament, el maig
de 1877 va publicar la Reseña físico-geológica de la provincia de Tarragona,
obra preparada deu anys abans juntament amb l’enginyer Agustín Martínez
Alcívar.
Precisament, a tan
sols 330 metres dels treballs de la mina Inocenta aquest senyor en va començar
l’explotació d’una altra. Isidro Gombau i Bet havia sol·licitat el 15 de
desembre de 1869 cinc pertinences per a l’explotació de plom amb el nom de mina
Marruca (anys més tard seria novament demarcada amb el nom de mina Eugènia).
Els treballs d’explotació els va iniciar en el paratge conegut com Els
Crossos molt a prop del pou anomenat actualment Alberto. En aquest
lloc ja existien labors antigues, treballades durant el segle XVII i que podien
haver estat iniciades al segle XIV.
Al principi de
l’explotació de la mina Marruca, els dos empresaris veïns varen tenir alguna
picabaralla per possible solapament de concessions, però que finalment varen
resoldre de manera cordial.
La mina Inocenta va
mantenir una regularitat més o menys constant en la seva explotació, mentre que
la mina Marruca no va prosperar d’igual manera, car les obligacions del senyor
Gombau com a funcionari de l’Estat el reclamaven, de manera que s’instal·là a
Madrid envers l’any 1880, data a partir de la qual la mina Marruca ja no consta
com a mina productiva. Com després tractaré, aquestes dues mines foren
adquirides per Julio Lahousse Sierens, entre 1896 i 1894, respectivament, que
juntament amb les concessions Eugènia, Antonieta, Mercedes i Teodora,
consolidaria el vedat de la mina Eugènia tal i com es coneix avui.
Els nous empresaris miners
La nova Llei de
Mines aportà amb timidesa una desitjada llibertat que estimulà la inversió
privada en la mineria, fins i tot dels petits inversors que es convertien en
empresaris minaires, com la família Abelló de Reus, que a principis de l’any
1871 treballà la mina Ramona en reconèixer petits filons de Galena. Malauradament,
l’explotació va haver de ser tancada pels fets esdevinguts al país.
Tanmateix, el 5
d’agost de 1872 el senyor Isidro Gombau i Bet, va sol·licitar 8 pertinences
mineres amb el nom de mina Jalapa, en els terrenys on antigament havien obert
una galeria d’explotació minaires nouvinguts, coneguts a nivell local com els
andalusos. La mina fou demarcada el 4 de juny de 1873. Els treballs
d’exploració es varen haver d’interrompre degut als greus problemes
socio-polítics pels que travessava el país, de manera que les primeres
produccions oficials fan referència a 40 tones obtingudes l’any 1883, però la
producció va anar disminuint, experimentant un augment envers els anys 1890 i
1891. Finalment, el 9 de juliol de 1900 el senyor Gombau va vendre aquesta mina
a la companyia Folch i Albiñana per un import oficial de 7.000 pessetes.
L’any 1873, al
terme municipal de Bellmunt del Priorat, la Compagnie des Mines de Bellmunt
fou la primera empresa en demarcar, amb molt bon criteri, entre d’altres, les
concessions Règia, Eugènia, Antonieta, Mercedes y Teodora. En aquesta última
concessió es trobava l’antiga mina dels Grinyons. Aquestes pertinences mineres
es convertirien més endavant en un dels vedats miners més importants d’Espanya.
La Tercera Guerra Carlina i la crisi de 1877
D’aquest període no
disposem de moltes dades referents a activitats mineres a la zona. Corrien anys
de fortes turbulències polítiques: l’11 de febrer de 1873, fou proclamada la
República, després de fracassar la monarquia constitucional d’Amadeu I de
Savoia, però per tractar-se d’un simple canvi formal, al matí següent ja es
començaren a prendre mesures per evitar la creació de juntes revolucionàries i
convertir en real allò purament formal. Aquesta situació es va fer insostenible
i conduí a la denominada tercera guerra Carlista, que acabà el 29 de desembre
de 1874, al ser proclamat com a rei Alfons XII, qui tingué, sortosament, un
regnat pacífic a la Península.
Entre 1874 i 1875,
totes les mines de l’àrea de Falset, Bellmunt del Priorat i el Molar estigueren
parades, al 1874 a causa de la guerra i al 1875, a pesar d’haver acabat la
lluita, pel gran clima de terror creat entre la població, per petites partides
d’indesitjables que continuaven al país.
Els anys següents a
la guerra, els treballs a les mines consistiren més en extreure restes de
filons de les antigues labors que no pas en prosseguir amb una explotació
racional de les mines. La crisi del plom a Europa l’any 1877 contribuí a
augmentar el desànim dels empresaris minaires. Precisament, en aquest any la
producció total de la mina Linda Mariquita al Molar i de la mina Inocenta
(futura mina Eugènia) a Bellmunt del Priorat, que foren les úniques de tota la
zona del Priorat a les quals es van sostenir treballs d’explotació, fou tan
sols de 80 tones de Galena, minsa producció que es va vendre íntegrament a peu
de mina a la indústria terrissaire local a 24 pessetes els 100 quilos de
mineral.
Durant els anys
següents entre 1876 i 1883 només s’explotà la mina Inocenta al terme municipal
de Bellmunt del Priorat, i sembla ser que amb bastant bons resultats, a jutjar
per la producció de l’any 1876, que fou de 50 tones de Galena d’excel·lent
qualitat. Però no en tots aquests anys la producció va ser tan generosa, hem de
tenir molt present que en aquest breu període de temps aquesta indústria,
encara en estat embrionari, va haver de superar la duresa d’una guerra civil i
la crisi industrial que afectà a tot Europa el 1877. Per posar un exemple,
l’any 1881 es van extreure tan sols 30 tones de Galena.
Per ajudar a
completar millor la visió retrospectiva d’aquesta explotació, podem afegir que
els jornals dels operaris que treballaven a l’interior de la mina era de 2
pessetes per als homes, 1 pesseta per als nois i de 0,75 pessetes per a les
dones, i que el preu de 100 quilos de Galena es pagaven a una mitjana de 20
pessetes.
Es condicionen les mines per als
esdeveniments futurs
Tenim constància
que el 1881 s’havien començat treballs d’investigació i preparatoris a la mina
Jalapa al Molar i s’iniciaren els treballs per desguassar les labors de les
concessions, Lola, Linda Mariquita i Antoñita en aquest mateix terme. El
resultat d’aquests condicionaments es va materialitzar a l’iniciar les tasques
d’explotació, de manera que dos anys més tard de la mina Jalapa s’extragueren
10 tones de Galena i foren 40 tones del mateix mineral les que produí la mina
Linda Mariquita.
L’any 1882, la Compagnie
des Mines de Bellmunt realitzà alguns treballs de preparació i
reconeixement superficial a la mina Règia a Bellmunt del Priorat, sota la
direcció del seu Enginyer en cap el senyor Attilio Pes Susavella, però sense
iniciar-se cap feina efectiva d’explotació.
Després de totes
les convulsions que va patir el país, la mineria es va anar revivint i s’inicià
un difícil i lent camí que conduiria a la comarca del Priorat a brillar amb
llum pròpia en la indústria minera peninsular.
La pedra de sabó, l’avantpassat dels
detergents actuals
Al terme del Molar
es troba una explotació de la qual es va extreure fins ben entrat el segle XX
un mineral que per la seva singular utilització mereix les següents línies.
L’any 1877, es sol·licità a la Dirección General de Obras Públicas, Comercio
y Minas, la demarcació d’unes pertinences al terme municipal del Molar, per
a l’explotació del que es designà com terres de Batán i que els molarencs
venien extraient-ho des de feia segles.
L’administració
denegà la concessió al·legant falta de designació i fins un segle més tard no
es tornà a tractar l’assumpte. Al nostre parer, l’error es degué a designar de
manera incerta la veritable naturalesa del mineral a explotar, potser per
ignorància o potser per excés d’erudició. El cert és que per aquelles dates
s’entenia per terres de Batan o de Bataners, concretament a una argila, que
avui sabem que està composta principalment per Montmorillonita amb calci,
(Na,Ca)0,3(Al,Mg)2Si4O10(OH)2·nH2O, la peculiar estructura molecular de la qual li confereix la
capacitat d’absorbir aigua, olis, substàncies grasses i altres compostos
orgànics, i que s’extreia majoritàriament de Gran Bretanya, utilitzant-se per
treure a les estofes de la llana, l’oli que s’utilitzava per a la fabricació
dels draps i altres teixits. Precisament aquest treball d’eliminar el greix
dels teixits s’anomenava abatanar, i els que l’executaven eren coneguts
com bataners, derivant d’aquí la seva particular nomenclatura. Els
anglesos arribaren inclús a prohibir l’exportació d’aquesta terra per ser de
qualitat superior a qualsevol altra coneguda i es presumia que la major
qualitat de draps i casimirs de llana anglesa depenien de l’excel·lència
d’aquestes terres. És a dir, la terra de Batan era una substància d’altíssim
valor comercial i no es corresponia amb el mineral existent a la concessió que
pretenien demarcar.
La substància que
s’obtenia al Molar era coneguda com argila magnesífera o pedra de sabó, que
majoritàriament està formada pel mineral conegut com a Saponita, (Ca/2,Na)0,3(Mg,Fe2+)3(Si,Al)4O10(OH)2·4H2O, i que la
gent de l’indret utilitzava com a sabó per rentar roba. A favor d’aquesta
substància s’ha de dir, en opinió dels qui la van utilitzar, que treia taques i
deixava la roba més blanca que molts dels productes actuals, però la nova forma
de vida que va portar la societat de consum, amb l’aparició dels moderns
detergents va sepultar definitivament l’ús de la pedra de sabó, la utilització
del qual només queda en el record d’uns pocs.
Les propietats com
a absorbent de taques i blanquejador natural d’aquest mineral són degudes als
dèbils enllaços moleculars, que permeten que els cations de l’espai interlaminar
siguin intercanviats fàcilment i aquesta capacitat li permet absorbir certs
elements d’origen orgànic, com taques d’oli o d’altres tipus.
Malgrat aquesta
primera ensopegada, a la segona meitat del segle XX aquestes argiles van ser
explotades a partir d’explotacions en galeries subterrànies, situades al nord
del poble del Molar i en alguns punts del terme del Masroig. Actualment cap
d’aquestes mines estan operatives i totes elles estan ensulsides.
El sulfur de ferro, un compost penalitzant
La mina Inocenta va
haver de romandre parada des de mitjans de 1884 a mitjans de 1887 degut a
diversos problemes, com la baixa demanda de plom, l’augment del preu dels
jornals o la baixa producció, encara que el principal motiu el causà la venda
de diferents partides de Galena, extreta entre 1883 i principis de 1884, que
contenien un alt percentatge d’impureses de sulfur de ferro, que resultà ésser
altament perjudicial per a la indústria dels seus principals clients, els
terrissaires de les províncies de Tarragona i de Barcelona, els quals
desacreditaren temporalment el prestigi que tenia aquesta mina per l’excel·lent
qualitat del seu producte. A mitjans de 1887, una vegada superada aquesta
crisi, es van iniciar noves tasques preparatòries per posar en comunicació treballs
ja existents, millorant així la infraestructura de la mina que els permetia
poder obtenir millors rendiments en el futur.
La Galena apta per
al vidrat de vaixelles es venia, principalment, als terrissaires de Barcelona.
El transport d’aquest mineral es feia en carros, una dotzena de carros tirats
per tres cavalls, cada un dels quals acostumava a sortir de Bellmunt del
Priorat els dilluns. Realitzaven una primera parada a prop de Tarragona i
després fins a Barcelona, procurant tornar carregats de les provisions
necessàries, en dissabte i així poder descansar el diumenge. La resta de la
Galena, apta per a la fosa, s’exportava íntegrament a Bèlgica.
Per aquestes dates
la mina només ocupava a dos picadors i a un peó a l’interior, durant tota la
jornada, i a dues dones ocupades en la neteja i escollida de minerals, a
l’exterior, durant algunes hores del dia. Les instal·lacions a l’exterior es
limitaven a una petita plaça per a la neteja i apartat a mà dels minerals, junt
a la boca mina, a un magatzem per minerals i eines, i un petit garbell pel
netejat del mineral. Bellmunt del Priorat comptava l’any 1.887 amb una població
de 693 habitants, dedicada, principalment, a l’agricultura i molt especialment
al cultiu de la vinya i a l’elaboració del seu vi, molt reconegut a nivell
nacional i molt apreciat a l’estranger, on l’utilitzaven per elaborar vins
generosos, que adquirien elevats preus al mercat internacional.
el Molar al capdavant de la producció
Sens dubte,
l’aturada de les mines de Bellmunt del Priorat, des del 1884 a mitjans de 1887,
beneficià la mineria del Molar, que es convertiria per uns anys en el centre
productor de Galena del nostre país. El 1885, en tota la província tan sols
s’explotaven dues mines, la mina Jalapa i el vedat Linda Mariquita, ambdues al
terme municipal del Molar. A la primera, deu operaris, entre homes, dones i
nois, van obtenir 18 tones de Galena, que foren ràpidament adquirides per
terrissaires locals a boca mina al preu de 80 pessetes per tona. Encara que
aquests preus ens poden semblar avui ridículs, hem de tenir present que els
salaris que aquests esforçats operaris cobraven per jornal, eren de 2 pessetes
els homes, 0,75 pessetes les dones i 1 pesseta els nois. Sé que molts lectors
hauran fet càlculs ràpidament i hauran arribat a la conclusió de que aquest
tipus d’indústria era ruïnosa. Certament no es tractava del negoci més rentable
de l’època, però les aparences enganyen, doncs hem de tenir molt present que
fins l’any 1893, en que tota la zona del Priorat es va veure atacada per la Phylloxera
vastatrix, amb la conseqüent destrucció de la totalitat de les seves
vinyes, el cultiu de la vinya i la producció dels seus vins, per cert molt
apreciats llavors, especialment, pels francesos que l’importaven per millorar
els seus propis brous, era la font principal de la seva economia, i els pagesos
es dedicaven principalment al camp, per la qual cosa el jornal de la mina
representava un important complement només en èpoques de menor treball a les
vinyes. És a dir, les produccions referides fins a aquesta data, normalment
corresponien només a certs mesos de l’any en que no es treballa en el camp.
L’afany per
extreure mineral arribava a tots els punts del Priorat on es coneixia
l’existència de Galena, fins i tot a mines d’escàs interès com l’antiga mina
San José, propera a la mina Jalapa, que envers l’any 1885 es va obrir una
galeria a uns 200 metres de la carretera que condueix al Molar. Però els
treballs en aquesta mina mai foren importants: tan sols compta amb un petit pou
d’uns 5 metres de profunditat d’on surt una única galeria en direcció oest-est
i, a jutjar pels seus terregalls, les tasques han de ser escasses. La concessió
a la qual pertany va servir anys més tard a l’empresa dels senyors Folch i
Albiñana per ampliar els treballs interiors de la mina Raimunda. No hem de
confondre aquesta mina amb la del mateix nom, que es troba ubicada al terme
municipal del Masroig.
La producció i el fisc
Per a la comprensió
global de les xifres de producció i del seu valor pecuniari, he d’advertir al
lector, que la majoria d’aquestes dades ens han estat transmeses gràcies a les
estadístiques mineres que publicava anualment el govern a partir de les dades
que subministraven les empreses, i era costum entre les societats mineres de
l’època, declarar quantitats inferiors per eludir impostos; també val a dir que
aquest mal hàbit sembla que era i segueix essent un tret indissoluble en el
comportament mercantilista de l’empresa espanyola. El percentatge d’ocultació,
en aquells anys, podia ésser de l’ordre del 32 % quan s’estava referint al
mineral en brut. Per aquest motiu podem tenir una percepció distorsionada si
ens fixem estrictament en les xifres oficials, per la qual cosa hem de tenir
molt present aquesta anotació, ja que la realitat és quasi impossible
d’esbrinar.
La màquina de vapor
A finals del segle
XIX, la mina Linda Mariquita del Molar fou notícia per dos esdeveniments
singulars. Es posà en funcionament, durant l’any 1885, el primer motor a vapor
utilitzat per la indústria minera a la província. Era una màquina de dos
cavalls de força que s’utilitzà pel desguàs de les tasques inferiors, que poc a
poc anaven adquirint major desenvolupament. Per fi arribà la industrialització!
Encara que s’estava
aprofundint el pou principal i s’ampliaven les galeries de reconeixement, els
treballs d’explotació tenien lloc a la galeria més superficial coneguda com Socavón,
que proporcionà aquell any una producció inhabitual, consistent en 6 tones de
Calcopirita, que es van vendre sense tractament previ al preu de 120 pessetes/tona,
un ingrés extraordinari que redundà en la millora de la seva infraestructura.
La mina Jalapa
A la mina Jalapa
també al Molar, a fi de millorar el sistema de ventilació i a la vegada
investigar els afloraments en profunditat, s’obrí l’any 1887 un pou al cim del
turó per comunicar amb les labors inferiors. Aquesta operació facilità el
seguiment del filó, que presentava un cabussament quasi vertical, un fet
geològic corrent a les mines d’aquesta àrea. Durant l’estudi de viabilitat
d’aquest, van poder adonar-se’n de que la potència mineralitzada era molt
variable, arribant als 55 cm en alguns punts del seu recorregut. Els treballs
d’extracció en aquest any foren escassos, degut a les millores que estaven
portant a terme i, conseqüentment, la producció fou també molt escassa: tan
sols es van obtenir 50 tones de Galena. Les instal·lacions exteriors de que
disposava aquesta mina llavors eren molt deficitàries, però permetien, encara
que de manera rudimentària, portar a terme els treballs necessaris per preparar
el mineral per a la seva venda. Comptava amb tan sols un immoble que feia les
funcions de magatzem de mineral i d’eines, petites places on es realitzava el
retrencament, separació i apartat del mineral, un parell de cilindres moguts
per una cavalleria que triturava la Galena prèviament separada, i un garbell al
qual s’hi rentava el mineral triturat.
En pocs anys i
gràcies a la inversió realitzada en millorar les instal·lacions de les labors
s’arribà a una zona especialment rica del filó, l’espessor del qual oscil·lava
entre 60 cm i un metre. És especialment destacable la producció de l’any 1890,
en què es varen extreure 236 tones de Galena, el valor de mercat de la qual fou
de 297.000 pessetes.
El senyor Lluís Marià Vidal
Mereix una cita
especial el fet esdevingut el dia 5 de maig del 1888. Aquest dia el senyor
Lluís Marià Vidal i Carreras rebia el càrrec de cap del districte miner de
Lleida, que més tard s’amplià amb el de Tarragona, i que ocuparia fins l’any
1891. Lluís Marià Vidal (1842 - 1922) fou un destacat enginyer de mines i un eminent geòleg. Per
il·lustrar millor la seva figura m’he près llicència per utilitzar una frase
del senyor Maximino San Miguel de la Cámara que el descriu amb una exquisida
lucidesa, i diu així: «Pues Vidal fue nada menos que el más culto y completo
entre los geólogos catalanes, uno de los más competentes y prestigiosos de
España, que figuró y figura en primer lugar en las listas de eximios geólogos
del mundo».
Pel seu càrrec
intervingué en la delimitació de moltes concessions mineres a la zona del
Priorat, tasques que li van permetre visitar nombroses mines en aquesta àrea i
en diferents moments de la seva explotació. Per aquest motiu i pel seu
apassionat interès per la geologia fou un dels primers científics que recopilà
un destacat nombre d’espècies de minerals de gran qualitat a la seva
col·lecció, moltes de les quals són actualment algunes de les millors peces que
podem admirar al Museu de Geologia de Barcelona (Museu Martorell), entitat que
fou la dipositària de les seves valuoses col·leccions.
La prosperitat arribà amb el ferrocarril
A l’última dècada
del segle XIX, després de superar les pèrdues i crueltat de la guerra carlista
i la crisi industrial europea del 1877, la mineria tornà a ressorgir en tot el
Priorat, principalment a l’àrea minera de Falset, Bellmunt del Priorat i el
Molar. En la meva opinió l’impuls definitiu que possibilità aquest
desenvolupament fou l’expansió de la xarxa ferroviària de la línia Reus - Falset, l’estació de la qual s’emplaçà a Marçà, això facilità el
transport del mineral i va permetre reduir els enormes costos i els grans
esforços que per la indústria d’aquest sector suposava el transport en aquells
anys. Contribuí, a més a més, a obtenir millors preus per als minerals extrets,
doncs donada la desfavorable situació geogràfica que l’abrupta orografia del
terreny imposava a la majoria de les explotacions del Priorat i el fet que
aquestes acostumaven a estar allunyades de les vies de comunicació més
importants, impedien tenir accés a un mercat que demanava cada cop més
quantitat de metall i això comportava que molts minaires es veiessin en
l’obligació de vendre a boca mina i a baix preu el producte obtingut després de
durs jornals arrencant amb tenacitat aquella riquesa a la qual la terra
semblava aferrar-se amb gran força. De manera que l’arribada del ferrocarril
els va permetre poder donar una sortida més digna a les seves produccions i
cobrir la gran demanda que existia, tant en l’àmbit nacional, com
internacional.
Nous horitzons
El lector ha de
tenir present que fins a finals del segle XIX el destí de la major part de la
Galena obtinguda a les mines del Priorat, era utilitzada pel vidrat dels
atuells de terrissa. Si el miner desitjava vendre la seva producció directament
havia de fer arribar el mineral fins a Barcelona, que era el principal
consumidor, a nivell estatal, de la Galena d’aquesta comarca. El transport
d’aquest mineral, com ja he apuntat anteriorment, s’havia de fer en carros, i
la durada del dur viatge podia suposar perdre quasi tota la setmana. Això
indubtablement suposava uns costos que la majoria de les petites empreses
mineres que obraven les mines del Priorat no es podien permetre. Però amb el
ferrocarril això canvià i va permetre embarcar al port de Tarragona la
producció amb destinació a les foneries de Cartagena, donat que a Catalunya
encara no s’havia muntat cap instal·lació d’aquestes característiques, la qual
cosa va permetre vendre el producte per a un ús diferent del que fins llavors
havia tingut i obtenir un millor preu.
Com a dada
complementària i que ens il·lustra perfectament la dificultat del transport que
oferia l’orografia del terreny, haig d’assenyalar que el temps que es tardava
en transportar en cavalleries el mineral des de la mina Jalapa del Molar a
l’estació del ferrocarril a Marçà, era de dues hores i mitja. Extrapolant
aquests xifres i retrocedint hipotèticament uns anys, quan no es disposava de
ferrocarril, els esforçats minaires que haguessin desitjat embarcar les seves
escasses produccions des del jaciment fins el port de Tarragona, haguessin
necessitat un mínim de 7 hores en arribar, a part del necessari descans per als
animals i les persones i després tornar. Un luxe impensable.
La fil·loxera, entre l’ocàs i el ressorgiment
L’any 1893 tota la
zona del Priorat va patir els fatals efectes de la Phylloxera vastatrix.
Es tracta d’un insecte d’origen americà que ataca la base de la vinya i
produeix en poc temps la seva mort, degut a la ràpida reproducció d’aquests
artròpodes. Fou introduït a França sobre l’any 1865, des d’on es va estendre
cap a Catalunya causant la destrucció total de les vinyes. Això acabà amb tota
la riquesa vinícola de la zona, font principal de la seva economia, de la que
depenien quasi tots els seus habitants, veient-se tota aquesta comarca
empobrida per aquest fatal esdeveniment. Molta gent va haver d’emigrar i els
que continuaren començaren a repoblar les seves terres amb ceps americans,
resistents a la fil·loxera, que posteriorment barrejaren amb races autòctones,
obtenint a llarg termini resultats molt satisfactoris i novament vins de
qualitat reconeguda internacionalment.
Però els primers
anys van ser molt durs, es va haver de recórrer a una nova font de recursos pel
sosteniment de la comarca, que recaigué en la vella producció minera de la
zona, de manera que paradoxalment aquell funest any, significà per una part de
la població del Priorat, l’enfonsament d’un sistema secular de riquesa i el
ressorgir d’una indústria que es convertiria als pocs anys en la seva principal
font d’ingressos. A la vegada aquesta comarca esdevingué un important centre
miner de referència a tot Espanya i conegut a Europa, per la qualitat dels seus
productes.
El senyor Julio Lahousse Sierens el
pare de la mina Eugènia
El 22 de juny de
1894 el senyor Julio Lahousse Sierens, en representació de la societat Minas
de Bellmunt, constituïda el 3 de desembre de 1895 a Amberes, Bèlgica, va
demarcar 4 pertinences amb el nom de mina Eugènia, al lloc on el senyor Isidro
Gombau havia obert la mina Marruca. En la mateixa data sol·licità la demarcació
de les concessions Antonieta, Mercedes i Teodora, en terrenys adjacents a la
mina Eugènia. L’acta de demarcació fou aixecada pel senyor Lluís Marià Vidal el
31 d’octubre de 1894, de forma que quasi havia aconseguit reservar tota l’àrea
mineralitzada de la que seria la mina més important de tota la comarca i una de
les més riques del país. Però enmig d’aquestes concessions hi havia la petita,
rica i estratègica mina Inocenta que era indispensable poder adquirir per
iniciar l’explotació a gran escala de la mina Eugènia. El senyor Sentís encara
va conservar gelosament aquesta valuosa concessió fins el dia 31 de març de
1896, en que després de llargues negociacions va formalitzar l’escriptura de
venda de la mina Inocenta amb el senyor Julio Lahousse Sierens. A partir
d’aquesta data quedà definitivament definida la delimitació jurídica de la mina
Eugènia de Bellmunt del Priorat.
L’avançament d’una gran mina
En aquell mateix
mes de març de 1896 el senyor Julio Lahousse Sierens es va convertir en el
primer Director de la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat. Sota la seva
direcció va tenir com a capatàs el senyor Adrián Cabreras, natural d’Almadén,
població de llarga tradició minera en l’explotació de les mines de mercuri més
importants del món. Immediatament va iniciar les obres per obrir l’actual pou
mestre de la mina Eugènia per explotar totes les concessions des d’un nou
emplaçament, tècnicament més viable del que ho hauria estat el pou de la mina
Inocenta o el pou de l’antiga mina Marruca. També hi va instal·lar una màquina
de vapor de 10 cavalls de força, que ràpidament va quedar obsoleta, veient-se
en l’obligació envers l’any 1898 de muntar-ne una de nova de 40 cavalls.
Aquesta màquina de vapor patiria alguns canvis durant l’electrificació de les
instal·lacions, però va romandre en funcionament fins al tancament de les mines
l’any 1972.
La intensitat dels
treballs, la il·lusió, la planificació, la inversió i en definitiva l’esforç col·lectiu
s’aprecia en l’envergadura que va adquirir la mina en pocs anys (figures 11, 12
i 13). Només l’any 1896 la producció de Galena es va quadruplicar, respecte a
la producció de la mina Inocenta de l’any 1895, el que va permetre la
instal·lació de gàbies guiades al pou mestre de la mina Eugènia, batejat amb el
nom de San Jacinto, alhora que aquestes millores van possibilitar
triplicar la producció de Galena l’any 1897 respecte a la de l’any anterior, de
manera que l’any 1910 el pou en qüestió havia assolit els 241 metres de
profunditat amb nou nivells de galeries, i amb un total de 4022 metres de
galeries d’explotació obertes, més nombroses galeries d’exploració.
Per valorar millor
la magnitud d’aquests treballs, hem de considerar que en aquella època el
treball a l’interior de la mina era manual, i que un barrinador només podia
preparar dues barrinades al dia. Llavors, si tenim en compte un contingut en
pólvora de 110 grams per barrina, les dues barrines només produïen 500 quilos
d’escombralls i això en el millor dels casos, doncs la duresa de la roca de la
mina Eugènia encara reduïa aquests resultats, el que ens dóna una idea de les
dificultats per avançar les labors.
Els nens miners, una vergonyosa realitat
Durant el període
en el que m’estic referint, ja a les acaballes del segle XIX i precisament
mentre el senyor Julio Lahousse Sierens fou director de les mines, i per
descomptat abans, figuraven registrats en el llibre del personal miner de Minas
de Bellmunt, sota l’enganyós terme de Zagal, diversos nens d’entre 9
i 11 anys, un fet que demostra que l’explotació infantil no és un concepte tan
llunyà ni distant com ens pot semblar quan escoltem les notícies pels mitjans
de comunicació. Aquest era un dels mals usos de l’època, estès arreu del món. A
la vegada, aquesta visió llunyana que en tenim demostra la gran revolució
social que en tan pocs anys ha experimentat el nostre país i que podria servir
d’exemple als governants d’aquests països, en que l’esclavatge infantil encara
és una realitat avui, i aportar esperança a tota la gent que es veu abocada a
patir aquest tipus d’esclavatge (figura 14).
Un domini breu
El 21 de juny de
1895 el senyor Julio Lahousse Sierens sol·licità 212 noves pertinences al terme
municipal de Bellmunt del Priorat, amb el nom de Virgen de los Dolores. El
senyor Lluís Marià Vidal, com enginyer en cap del districte miner, va procedir
el 6 de març de 1896 a la demarcació dels 2.120.000 metres quadrats que
ocupaven aquestes pertinences. El títol de propietat es va expedir el dia 22 de
juliol de 1896. Dins del perímetre d’aquesta concessió es trobava l’antiga mina
del Cros-Rich, l’actual pou i galeria de desguàs de la mina Renània i la mina
Lagarto, que està situada al sud de l’actual pou de la mina Règia Antiga al
vessant esquerre del barranc de les Calderetes. A més, en els primers mesos de
l’any 1900, aquest enginyer d’origen belga adquirí les concessions Linda
Mariquita, Antoñita, Unión, Lola i Linares, que s’encarregaria d’explotar fins
a principis de 1907 sota la raó Coma, Clivillés i Clavell.
D’aquesta manera,
Julio Lahousse Sierens es convertí en l’empresari miner amb el major nombre de
pertinences potencialment explotables de la conca minera de Bellmunt del
Priorat des del principi dels temps.
Però malauradament
les circumstàncies li foren adverses, de manera que en el decurs de l’any 1899
el senyor Julio Lahousse Sierens, davant la impossibilitat de fer front als
molts deutes contrets arran de les nombroses inversions mineres i al no trobar
filons minerals potents que li permetessin un ràpid sanejament econòmic, es va
veure obligat a cedir i transferir a la societat anònima Minas de Bellmunt
la propietat i els drets sobre les concessions Antonieta, Mercedes, Teodora,
Inocenta i Eugènia que conformen l’anomenat grup Eugènia.
LA MINERIA
AL SEGLE XX, FINS A 1916
Les grans companyies mineres
L’estabilitat del
país, la favorable conjuntura del mercat nacional i internacional en relació
amb el plom i l’arribada del ferrocarril, va atreure l’atenció dels inversors
que van veure en el negoci de la mineria una important font d’ingressos, i així
començaren a crear-se importants empreses mineres que en molt poc temps
demarcaren una gran quantitat de concessions a tot el Priorat, donant origen a
diversos vedats minaires que, de forma més o menys constant, foren intensament
explotats en el transcurs del segle XX.
El final del segle
XIX comportà un apogeu de la mineria gràcies a la inversió de capitals
materialitzat en la creació de noves companyies destinades a l’explotació del
subsòl del Priorat. El principal grup miner del Priorat inicià la seva
consolidació a l’any 1899 quan els senyors Federico Albiñana i Vila, Joaquim
Folch i Solà i Juan Navarro Reverter, van començar un negoci de mines sota la
raó Folch i Albiñana, sembla que ben aconsellats per l’enginyer industrial
senyor Ramón Tosquellas, sens dubte un bon coneixedor de la regió, doncs havia
treballat, junt amb Eduardo Maristany, futur marquès de l’Argentera, en la
construcció del túnel de l’Argentera, el més llarg de tot Espanya. Ramón Tosquellas
fou l’enginyer de la companyia Folch i Albiñana. Durant els anys següents es
van demarcar nombroses concessions a tota l’àrea minera, dins dels termes de
Bellmunt del Priorat, el Molar, Falset i el Masroig. A més, es treballà
intensament la mina Eugènia i es realitzaren tasques d’investigació i
reconeixement.
Al Molar
l’adquisició més important duta a terme per aquesta companyia va ser el 18 de
juliol de 1900, quan compraren els drets i accions de la mina Raimunda als
hereus de Juan Salvador Juanpere, i immediatament iniciaren els treballs
d’investigació (figures 15 i 16). Després amb la compra de la mina Jalapa i la
sol·licitud de nombroses pertinences contigües amb aquestes mines com la San
José, Federica, Elena, Belga, demesia Raimunda i demesia Jalapa, consolidaren
el vedat Raimunda. També se li concediren a aquesta companyia el títol d’altres
concessions de menor importància, com la mina de ferro Joaquina 4.ª el 7
d’agost de 1900.
De Mines de Bellmunt a Folch i Albiñana
El dia 11 de juliol
de 1901 el senyor Federico Albiñana i Vila i el senyor Joaquim Folch i Solà,
socis majoritaris de la companyia Folch i Albiñana, adquiriren per meitat i pro
indivís tots els drets i accions sobre mines que a Bellmunt del Priorat i al
Molar posseïa la Compagnie des Mines Bellmunt establerta a Amberes.
Aquesta empresa, el dia 13 de desembre de 1895, s’havia transformat en la
societat Minas de Bellmunt, SA, els poders de la qual recaigueren
íntegrament sobre el seu enginyer i director en cap el senyor Attilio Pes i
Susavella, de manera que el senyor Pes obrant com a apoderat de Minas de
Bellmunt intervingué en aquella important transacció, en la que es van
transmetre les concessions Inocenta, Antonieta, Mercedes, Eugènia i Teodora,
que conformen el grup Eugènia, la mina Jalapa i el grup Règia conformat per les
antigues mines La Cresta, Espinós, Blancardera i Règia, així com terrenys i
instal·lacions afectes, eines, mobles, immobles, maquinària, vagonetes, crèdits
i accions del senyor Lahousse, documentació i el mineral extret fins a aquell
dia. El preu fou de 550.000 francs equivalents a 767.795,63 pessetes del
moment, distribuïdes de la següent manera:
Concessió Inocenta,
3.478 pessetes.
Concessió
Antonieta, 3.878 pessetes.
Concessió Mercedes,
4.174,50 pessetes.
Concessió Teodora,
34.787,50 pessetes.
Concessió Eugènia,
417.450 pessetes.
Concessió Jalapa,
6.957,50 pessetes.
Concessió Règia,
194.810 pessetes.
Finca Sarrià
a Marçà, 500 pessetes.
Crèdits i accions
del senyor Lahousse, 15.435 pessetes.
Terrenys que ocupa la
carretera de les mines, 2000 pessetes.
Altres béns,
84.325,13 pessetes.
Amb aquesta
excepcional operació la companyia Folch i Albinyana es convertia així en
la major empresa minera de tota la província (figures 17, 18, 19 i 20).
Política i mineria, un tàndem viable
Bellmunt del
Priorat i la seva àrea d’influència li deuen molt a la companyia Folch i
Albiñana, i molt probablement també a la gran influència política del seu
associat a Madrid, el senyor Juan Navarro Reverter (1844 - 1924). Aquest fou professor a la Escuela de ingenieros de Minas de
Madrid, diputat a Corts, ministre d’Hisenda i finalment senador vitalici,
entre altres càrrecs.
Entre d’altres
coses aquesta companyia construí l’actual carretera que enllaça Bellmunt del
Priorat amb el Molar, concretament el tram de Bellmunt fins el riu Siurana.
Envers l’any 1904 construeix quatre forns escocesos, de calcinació i fusió, per
iniciativa del seu enginyer en cap el senyor Ramón Tosquellas, realitzant
durant els primers anys continus assajos per aprovar la seva eficàcia i per
millorar el seu rendiment. El 1905 els senyors Folch i Albiñana, aixequen la
casa social de les mines, just sobre els terrenys ocupats antigament per la
mina Inocenta i cobrint el pou d’aquesta mina (figura 21).
Aquesta casa es va projectar
basant-se en l’estil arquitectònic de l’època, el modernisme, destacant la seva
decoració exterior, els vidres de diferents colors que formaven part dels
esvelts finestrals dels dos miradors situats als laterals de la primera planta,
així com els magnífics jardins que l’envoltaven. Es tracta sens dubte de la
millor mostra del modernisme de la comarca. La casa és de planta quadrada de 28
per 28 metres. La composen tres plantes de 784 metres quadrats. Tenia la funció
de residència de direcció, a més de situar-hi les oficines i el laboratori de
la companyia. Actualment està declarada monument històric per la Diputació de
Tarragona i per la Generalitat de Catalunya i ha estat restaurada, malgrat la
manca de molts elements originals, especialment a l’interior.
Tenim la notícia
que per aquells temps l’advocat de la família Folch era ni més ni menys que el
senyor Francesc Cambó i Batlle (1876 - 1947). Polític, advocat i financer, col·laborà amb Prat de la Riba, fou
el principal dirigent de la Lliga Regionalista, diputat a Madrid i ministre de
Foment i d’Hisenda a més d’un gran propulsor de la cultura catalana, creador de
les fundacions Bernat Metge i Biblioteca Catalana. Una destacada figura de la
política espanyola que juntament amb el senyor Reverter, varen permetre que
molts dels grans projectes de la companyia Folch i Albiñana es poguessin
dur a terme en benefici de l’empresa i de tot el Priorat.
El capital estranger
El 1907 el senyor
Julio Lahousse Sierens va transmetre totes les accions i els drets miners sobre
les concessions Linda Mariquita, Antoñita, Unión, Lola i Linares del Molar i la
immensa concessió Virgen de los Dolores de Bellmunt del Priorat a la companyia
alemanya Reinisch-Nassanische Bergwerks und Hüssen Actien Gesellschaft,
anomenada per contracció gramatical Rheno-Nassovia, amb seu social a la ciutat
alemanya d’Stolberg.
Aquesta societat de
capital alemany adquirí a més a més les concessions contigües amb les
anteriors, denominades Minerva, demesia Minerva, segona demesia Linares i més
tard demesia Linares, al Molar, formant el denominat grup miner Linda
Mariquita, que és el segon vedat miner en importància de l’àrea de Falset, el
Molar i Bellmunt del Priorat.
A partir d’aquest
any la companyia alemanya va dur a terme treballs d’explotació a la mina Virgen
de los Dolores. I va tenir lloc un esdeveniment si més no curiós, doncs es va
batejar el pou principal de la mina amb el nom de Renània, que era la regió on
es trobava la ciutat d’Stolberg, per cert molt rica en jaciments minerals, per
aquest fet a la mina Renània se l’ha coneguda popularment com la mina dels
alemanys.
Una empresa francesa amb projecció de futur
El tercer grup
miner, que no va obtenir mai resultats tan positius com el de les empreses
precedents, es va començar a consolidar a principis del segle XX, amb la
demarcació de 16 concessions mineres repartides per tot el terme municipal del
Molar. L’empresa en qüestió era la societat Baumann i Beyme, de capital
francès i amb seu social a Barcelona, el seu objectiu era explotar quatre
mines, al Masroig la mina San José, i al Molar la mina Bertha, la mina
Francisca i la mina Ventura. Per cert en aquesta última ja existien labors
anteriors, consistents en un pou de secció rectangular de tres per dos metres i
d’una profunditat de 25 metres, que s’inicià a partir de la segona meitat del
segle XIX per beneficiar minerals de plom.
El 12 de setembre
de 1906, la raó social d’aquesta empresa canvià per la de Compañía Minera
del Río Ciurana-Tarragona, a l’ésser ampliat el seu capital, que quedà en
2.500.000 de pessetes or. El seu principal accionista era el francès H.
Baumann, propietari de l’antiga societat (figura 22).
La Compañía
Minera del Río Ciurana-Tarragona, a l’igual que les seves competidores a la
zona del Priorat, també inicià d’immediat labors a les seves mines. Els
treballs de major gruix es van dur a terme a la mina Ventura, el pou de la qual
el 1908 ja havia assolit els 52 metres de profunditat i estava revestit de
paret seca fins als 40 metres. A la boca del seu pou mestre aixecaren un
castellet de fusta, similar al que encara podem contemplar a la mina Lagarto de
Bellmunt del Priorat, que mitjançant un torn de vapor permetia l’accés als
treballs d’avançament. El pla de labors concebut per l’enginyer director
d’aquesta companyia, Mr. Emilio Ciret, era certament ambiciós i molt novedós.
El seu propòsit era el d’arribar a la profunditat dels 100 metres a les seves
mines mitjançant la perforació mecànica amb aparells d’aire comprimit, a fi de
reconèixer els jaciments i establir uns efectius plans de viabilitat. La
novetat de la idea era utilitzar la perforació mecànica mitjançant aparells
d’aire comprimit. Aquests aparells s’havien començat a utilitzar a les mines
d’or i argent americanes a la dècada del 1880 i no començaren a ésser utilitzats
efectivament a les mines del Priorat fins la dècada del 1940, per part de
l’empresa Minas del Priorato, SA. Si la companyia francesa hagués pogut
desenvolupar els seus plans de treball, s’hauria convertit sens dubte en la
societat minera més avançada de la comarca, el que hagués canviat la història
contemporània de la mineria del Priorat tal com ara la coneixem.
Permeti el lector
que afegeixi una dada que ens ajudarà a valorar un dels molts avantatges de la
perforació per aire comprimit. Tenint en compte que la roca de l’àrea estudiada
ha de considerar-se com dura i que la perforació de les galeries es realitzava
a mà, sabem que per avançar 75 centímetres d’una galeria de 2 per 2,30 metres
es tardava, aproximadament un dia. En les mateixes condicions la perforació
mecànica mitjançant aire comprimit podia avançar 2,31 metres, o el que és el
mateix, una mica més de tres vegades més ràpidament.
Les empreses individuals resten en
desavantatge
Per completar la
composició general sobre la situació minera que s’estava configurant a
principis del segle XX, vull parlar també d’algunes de les empreses
individuals, que amb més malaurança que glòria varen intentar fer-se un lloc en
el nou i immòdic panorama de la mineria del segle XX. Especialment vull
destacar a tres d’aquests personatges, que de no ésser així haurien passat
quasi desapercebuts, però que varen deixar la seva empremta en el subsòl
prioratí.
Un d’ells fou el
senyor Josep Mangrané i Nolla, un comerciant de Reus, que entre 1901 i 1903
demarcà diferents concessions entre elles la mina San Orencio, una petita
explotació molt propera al riu Siurana al terme municipal del Molar, denunciada
per l’explotació de minerals de ferro. Les labors portades a terme en aquesta
sembla que van ser escasses, a jutjar per la quasi inexistència de terregall i
la impossibilitat de reconèixer mineral. També demarcà la mina Lucia al mateix
terme, denunciada per l’extracció de Galena, però que no va respondre a les
expectatives i a les il·lusions que el senyor Mangrané esperava, doncs el
jaciment va resultar ésser molt pobre en mineral. En ambdues mines va
aprofundir sengles pous de secció circular i va emprendre treballs de
reconeixement, servint-se de torns pel servei d’avançament. Probablement el
mineral obtingut ni tan sols va cobrir les despeses bàsiques i mai es va
declarar cap xifra oficial de producció. A finals del 1908 s’abandonaren els
treballs en aquestes mines i des de llavors no han tornar a ser mai més
treballades. És possible que amb més capital i amb l’ajuda de personal
facultatiu hagués obtingut uns resultats més favorables, però ja sabem que la
falta d’estudis tècnics d’enginyeria i geologia sobre el terreny han estat
sempre una assignatura pendent de totes les empreses mineres que han explotat
els recursos naturals del subsòl del Priorat.
Un altre personatge
que desitjaríem presentar-vos és a Monsieur Louis Valette. Probablement el seu
nom no l’hagin sentit pronunciar mai al Molar, però la nacionalitat d’aquest
senyor serví per denominar una de les més importants mines del Priorat, la mina
del Francès, també coneguda com a mina Mineralogia. Aquest cavaller era un
enginyer de nacionalitat francesa i resident a Tolosa de Llenguadoc, que fent
gala d’una gran professionalitat, molta astúcia i sagacitat, demarcà una sola
concessió en tot el Priorat, en el paratge conegut com Cisterneta, d’aquí que
també sigui coneguda la mina amb aquest nom, que s’estenia per superfície de 26
hectàrees i que batejà amb el bell nom de Margueritte. Aquesta mina s’explotà
com jaciment de ferro durant els primers anys de la seva existència, i encara
avui són visibles aquestes antigues tasques a prop de les instal·lacions
modernes.
La mina Balcoll
A la data de nou de
desembre del mil nou-cents tres el senyor Pedro Coll i Rigau (figura 23), veí
llavors de Barcelona, sol·licità al governador civil de la província de
Tarragona, adquirir seixanta-una pertinences mineres de mineral de plom amb el
nom de Balcoll, a la partida coneguda com Les Pinyanes al terme
municipal de Falset. Entre els dies set i vuit de març de mil nou-cents quatre,
l’enginyer en cap el senyor Narciso de Mir, acompanyat per un auxiliar
facultatiu, aixecà l’acta de demarcació de les pertinences sol·licitades,
encara que de les 61 inicialment demanades només van poder ser demarcades 35,
donat que les restants 26 pertinences es sobreposaven a mines demarcades amb
anterioritat. El 18 de març de 1904 s’aixecà el plànol de la concessió i
finalment, el dia 27 de maig de 1904 el governador provincial li atorgà el
títol de propietat de la mina Balcoll.
El mateix senyor
Coll el 30 de juny de 1904, sol·licità que se li concedissin amb el nom de
Demesia Balcoll, uns terrenys francs de 46.493 metres amb 69 decímetres, que
limitaven pel nord amb les pertinences de la seva mina Balcoll. Hem d’entendre
per demesia a un espai de terreny franc i lliure entre concessions de diferents
propietaris que degut a les seves escasses mides i a la seva irregularitat no
poden formar una concessió independent. El dia 10 de desembre de 1904
l’enginyer senyor Narciso de Mir, procedí a aixecar l’acta de demarcació de la
demesia en qüestió. El 6 de febrer de 1905 va quedar aixecat el plànol
d’aquesta i el dia 9 de juny de 1905 se li concedeix el títol de propietat de
la Demesia Balcoll.
El senyor Pere Coll i Rigau, un home
forjat a
si mateix
Crec que és
important destacar la figura del senyor Pere Coll i Rigau, que fou un dels
prohoms catalans a qui l’insigne escriptor Josep Pla i Casadevall va retratar,
literàriament parlant, a l’obra Homenots, sèrie biogràfica a la qual hi
descriu amb magistral perfecció literària algunes destacades personalitats del
país.
El senyor Pere Coll
i Rigau va néixer un 7 de març de 1854 a la masia Torre Ponça a Torroella de
Montgrí, província de Girona. A l’edat de 12 anys entrà a treballar a una
notaria del seu poble natal, però el seu caràcter impetuós el va impulsar a
treballar a Barcelona. Del port d’aquesta ciutat embarcaria l’any 1867 en una
goleta cap a Cuba. Instal·lat a l’Habana realitzà diferents treballs fins
aconseguir establir-se pels seus mitjans aixecant una important fàbrica de
mistos, amb aquest negoci va aconseguir una gran fortuna. Als quaranta-quatre
anys va decidir tornar al seu país i s’establí a Barcelona. Emperò, sempre va
estar estretament vinculat amb el seu poble natal on, entre d’altres
activitats, creà un cafè El cafè d’en Coll i adquirí una important
propietat en terres d’aquest municipi i del municipi contigu de Pals, Girona. A
l’intentar iniciar nous negocis, concretament en les seves noves pertinences,
descobrí que sobre el terme municipal del seu poble natal, Torroella de
Montgrí, pesava un privilegi feudal. Efectivament, un dret de domini que es
remuntava al segle catorze i que implicava pagar un dret directe, lluïsme,
al senyor sobre qualsevol transacció que s’hi realitzés.
Essent el senyor
Coll portador d’unes idees clarament democràtiques i progressistes, no estava
d’acord amb aquest injust dret que pesava sobre aquestes terres i decidí
posar-hi remei. Després de diferents transaccions s’inicià el 1898 un
controvertit plet que acabà al Tribunal Suprem, però abans que aquest tribunal
dictés la sentència, el dia 21 de setembre de 1901, el comte a qui pertocava
cobrar els drets va fer renúncia pública dels seus drets feudals, i el seu gest
li valgué l’agraïment de la població i l’estima política que tant semblava
desitjar.
Les terres que
havia adquirit eren insalubres i estaven abandonades des de feia molts anys,
però el senyor Coll estava acostumat a lluitar fort i se li va ocórrer
dedicar-les al cultiu d’arròs. No sense pesars, esforços i sacrificis,
aconseguí l’any 1900 per R.O. de Foment l’autorització per plantar arròs en
aquestes terres. Però el 2 de març de 1907, quan es començava la producció a
gran escala es prohibí el cultiu d’arròs al Baix Empordà, sembla ser que degut
a la influència política exercida pel comte que va ser en altre temps vençut
jurídicament pel senyor Coll. Però el senyor Coll no es va rendir i seguí
lluitant, i per això va haver d’introduir-se a les altes esferes polítiques
fins que aconseguí la revocació de la prohibició del cultiu per part del govern
espanyol.
Un litigi cèlebre
El lector es
preguntarà els motius pels quals els senyor Coll s’interessà per la petita mina
Balcoll. Personalment, crec que existeixen antecedents que justifiquen la seva
atenció per aquella minúscula porció de terra que havia passat desapercebuda
per la resta d’empresaris. Per una part el negoci de la mineria no li era
desconegut, donat que fou propietari de cinc mines de manganès a Santiago de
Cuba, aquestes les adquirí per cancel·lació d’un préstec i van estar en
explotació fins l’any 1956, aproximadament. A més a més, per la seva vinculació
amb el negoci de mines va haver de conèixer la mineria de l’argent de fonts
molts pròximes donat que el període en que estigué a Amèrica coincideix
plenament amb el descobriment i espectacular inici de l’explotació de les mines
d’argent nord-americanes i canadenques. La seva forta personalitat i la seva
oberta mentalitat democràtica, els seus contactes polítics i la seva fortuna,
tingueren també molt a veure, especialment durant el singular i costós plet amb
el comte de Serra i Sant Iscle per abolir el dret feudal, que durà de 1896 a
1901. Durant aquest procés els advocats del senyor Coll van haver de consultar
molta documentació en diversos arxius, des de Jaume I el Conqueridor (segle
XIII) fins als comtes de Foxà (segle XIX), però especialment els fons
documentals del comtat d’Empúries.
Hem de recordar que
el comtat d’Empúries fou permutat pel Comtat de Prades el gener de 1341 pels
infants Pere i Ramon Berenguer, respectivament, i que en el mateix document de
permuta es parla explícitament de les riqueses mineres d’aquest últim comtat
que posseïa les mines d’argent i de plom de Falset, entre d’altres. Donada la
quantitat de documents que es van haver de transcriure, per a la defensa del
plet, fàcil és que apareguessin els documents als quals es cita la zona en que
s’extreia argent al segle XIV, en l’actual municipi de Falset i que aquests
documents, fins llavors inèdits, servissin a un home impulsor, de gran
vitalitat i amb recursos, a redescobrir aquesta antiga mina. Vull insistir i
atreure l’atenció del lector precisament en referència a l’assumpte del plet,
al considerar que les dades obtingudes en les investigacions que durant aquest
es van dur a terme, van ser la llavor del futur redescobriment de l’Argent de
Falset. La mina Balcoll, en quan a l’explotació d’argent es refereix, va
romandre durant cinc segles en una letargia que pot semblar difícil d’entendre
a una societat tècnicament avançada com la del segle XXI. Però, que de no ser
per la convergència de determinats factors, especialment per la polifacètica
personalitat del senyor Pere Coll i Rigau i dels esbrinaments sorgits arran del
singular procés judicial en el qual es va veure immers, entre d’altres, potser
encara seguiria essent un misteri per resoldre.
El redescobriment d’Argent a la mina Balcoll
Com he indicat
anteriorment, el dia 27 de maig de 1904 se li concedí el títol de propietat de
la mina Balcoll al senyor Coll, i el dia 9 de juny de 1905 se li concedia el de
la Demesia Balcoll. Poc se sap sobre l’inici d’investigacions i explotacions en
aquesta mina. Segons l’Institut Tecnològic Geominer d’Espanya, la mina començà
a ser treballada de forma immediata. Amb aquesta finalitat el senyor Coll
delegà el treball a un enginyer en cap, que començà a treballar als pous que
avui coneixem com a pou número tres i pou número u. Es tracta, respectivament,
del pou principal, el qual podem observar actualment envoltat de les escasses
instal·lacions amb que comptava la mina, i del pou situat a l’est de
l’anterior, que encara conserva les escales originals muntades pel senyor Coll.
En la meva opinió
aquests pous i gran part de les galeries existents ja estaven oberts quan el
senyor Coll adquirí la mina. Crec que la tasca del senyor Coll es va centrar en
tornar a posar la mina en condicions de funcionament per començar a fer
rendible la seva inversió inicial amb l’explotació de la Galena. Aquest era el
mineral que s’explotava amb òptims resultats a la conca de Bellmunt del
Priorat, del qual s’obtenia el plom, i aquest metall era l’objectiu final del
senyor Coll, segons consta al títol de concessió atorgat. Però com he apuntat
anteriorment, el senyor Coll no desitjava explotar aquesta mina només pel plom
que en ella hi pogués trobar, donat que aquesta mina mai ha destacat per la
seva abundància en Galena. Només a la primera planta es localitzà un
interessant filó de Galena d’uns 20 centímetres de gruix de direcció NO a SE i
amb un cabussament no superior als 45º. La resta de filons eren insignificants
en comparació amb els que apareixien a les veïnes mines del Bellmunt del
Priorat. Tota la seva tasca durant els quasi dos anys de treballs inicials fou
encaminada a redescobrir l’Argent que tanta riquesa proporcionà en un altre
segle al Comtat de les Muntanyes de Prades.
Entre els últims
mesos de l’any 1905 i els primers de 1906, es realitzaren uns treballs amb la
finalitat de reconèixer el pou número dos de la mina Balcoll, parcialment
tapat, potser des de feia segles. Aquest és el que es troba situat al sud del
pou principal. La seva profunditat superava els 30 metres i en aquesta cota
existien grans i irregulars cambres d’explotació. A l’escassa profunditat de
sis metres des de la boca del pou es descobrí un bell filó d’Argent. La
tenacitat del senyor Coll es va veure finalment recompensada.
Unes xifres encoratjadores
Quasi immediatament
Delgado (1906), en una comunicació a l’Institut d’Estudis Catalans, va
descriure amb força detall la nova mineralització d’argent. Es tractava d’un
filó la mineralització del qual estava constituïda en la seva pràctica
totalitat per Argent associat a carbonats. El reconeixement que d’aquestes
menes es va fer en aquella data amb la finalitat de determinar la seva
volumetria i poder estimar la quantitat d’argent a beneficiar, ens permet avui
conèixer les seves dimensions. El seu gruix era irregular, entre 20 i 50
centímetres, la seva amplada era molt més constant, d’uns 3,5 metres i la seva
longitud era de quasi 50 metres. A més, es van efectuar anàlisis en 8 exemplars
per estimar el contingut en argent del filó. La verificació dels resultats va
permetre situar els límits en tant per cent d’aquest metall entre 3 i 30,
establint-se la mitjana en un 12,427 % en argent. Les notícies no podien ser
millors.
En base a les dades
anteriors, he calculat que el contingut de metall havia de ser d’unes 80 tones.
Si sobre aquests resultats li apliquem el preu de cotització de l’argent, que
és de 434,63 euros per quilo (preu de l’argent a Madrid el dia 5-11-2007), el
producte de tan elemental operació dóna la generosa i gens menyspreable xifra
de 34.770.400 euros en argent. Intentant retrocedir en el temps per obtenir una
millor comprensió d’aquests valors, aquest import equivaldria a unes 48.210.898
pessetes (289.753,33 euros) de l’època (envers 1906). Lògicament hauríem de
descomptar tots els costos directes i indirectes que comportaria tot el procés
fins la posada al mercat del metall per conèixer el benefici net. De fet, la
millor manera per tenir una visió més global de la magnitud d’aquesta xifra és
comparant-la amb altres valors contemporanis, per exemple, el jornal diari que
cobrava un peó miner era de 1,50 pessetes, el d’un peó que treballés en una
foneria era de 2 pessetes per dia, i no diferia molt de les 750 pessetes per
any que cobrava un guàrdia municipal, i un sou elevat com el d’un enginyer de
mines de primera classe podia ascendir a unes 6000 pessetes l’any. Una altra
dada per al lector: una illa de cases al passeig de Gràcia de Barcelona podia
costar unes 500.000 pessetes (3.005,06 euros), avui un habitatge de 70 m2 en aquest
privilegiat enclavament de la ciutat comtal pot costar al voltant de 927.000
euros (154.239.822 pessetes).
Desconec quasi per
complert cap dada fiable sobre l’explotació de l’argent durant els primers
mesos de 1906. Dedueixo que el seu propietari inicià llavors l’extracció del
filó argentífer. Es coneix una notícia transmesa oralment pel senyor Joaquim
Folch que es refereix a aquesta mina i a aquest període, encara que no he pogut
ratificar-la. Gràcies a la seva excel·lent memòria i a la seva disposició per
l’oratòria, s’ha conservat a la memòria de molts que amb ell van compartir
inoblidables tertúlies. La informació que el mineral obtingut d’aquesta mina
era enviat per tren a França i que, segons comentava el senyor Joaquim, la
primera remesa de mineral enviat contenia tal quantitat d’argent que la notícia
d’aquest carregament va fer paralitzar la cotització d’aquest metall a la borsa
de París davant el temor d’un descens brusc de la seva cotització. Sense poder
afirmar o desmentir aquesta notícia, no hi ha dubte de que el descobriment
causà molt interès a l’època, especialment entre els inversors.
La intervenció de la Banca de París i
els
Països Baixos
El que puc
corroborar és que el senyor Coll i Rigau, fent gala de la reputació de bon
empresari que merescudament li precedia, negocià la venda de la mina amb la Banque
de París et des Pays-bas. De com arribà la notícia a aquesta entitat només
puc suposar-ho, en cas de ser certa la informació transmesa pel senyor Folch,
seria evident que l’entitat bancària tingués coneixement del cas, donat que la
seva seu central es trobava a París. Encara que l’explicació més lògica i
raonable l’hem de buscar en el fet de que aquest banc no era estrany pel senyor
Coll. La Banque de París et des Pays-bas, va haver d’intervenir
directament en determinades operacions comercials a la comarca del Priorat,
especialment a la mediació de les exportacions de plom a Bèlgica, per part de
la Compagnie des Mines Bellmunt. Aquesta era una companyia creada
íntegrament amb capital belga, que s’havia constituït a Amberes on també hi era
la seva seu social. L’any 1873, l’Estat li cedí els seus drets sobre un gran
nombre de propietats mineres a l’àrea del Priorat. Solament a Bellmunt del
Priorat demarcà les concessions Règia, Eugènia, Antonieta, Mercedes i Teodora,
i les va tenir explotant fins el dia 11 de juliol de 1901, moment en que el
senyor Joaquim Folch i Solà i el senyor Federico Albiñana i Vila, socis
majoritaris de la companyia Folch i Albiñana, adquiriren per meitat i
pro indivís tots els drets i accions que sobre mineria posseïa a Bellmunt del
Priorat i el Molar la Compagnie des Mines Bellmunt. A més, aquesta entitat
bancària va tenir fins fa escassos anys oficina permanent a la ciutat de
Barcelona.
La Banca de París es fa càrrec de l’explotació
Els resultats de
les negociacions no es van fer esperar. El dia dotze de maig de 1906, el senyor
Pedro Coll i Rigau i la Banque de París et des Pays-bas van firmar,
davant del notari senyor Joaquim Martí i Gironés, un contracte d’opció de
compra per explotar la mina d’argent situada al municipi de Falset. El preu
establert en l’acord ascendí a 100.000 francs francesos, i la data en que
expirava la opció de compra sembla que era abans del 4 de maig de 1908.
Si ens entretenim a
realitzar alguns càlculs prenent com a base la quantitat pactada al contracte
d’opció de compra, obtindrem xifres que ens permetran valorar amb major perspectiva
la importància que va tenir aquesta mina. Com a premissa, haurem d’estimar el
valor actual que suposaria la xifra de 100.000 francs francesos de primers del
segle XX. La seva equivalència a principis del segle XXI, tenint només en
compte l’efecte d’alça general de preus i no el valor del jaciment durant els
nostres dies, donat que s’haurien de valorar factors que avui per avui ens són
quasi impossible d’estimar, seria més o menys d’uns 39.000.000 de francs
francesos. Si apliquem sobre el resultat anterior, el canvi de moneda vigent
per la conversió a l’euro que fou de 25,365 pessetes per cada franc francès
(dades facilitades el dia 15 de desembre de 2000 per la firma Morgan Stanley
Dean Witter), això suposaria un valor estimat de venda d’uns 990.000.000 de
pessetes, quasi 6.000.000 d’euros.
El contracte
d’opció de compra convenia durant la seva vigència que el banc tenia dret a
realitzar excavacions, proves i tot tipus d’exàmens del terreny i dels minerals
trobats. Els treballs començaren d’immediat, i l’entitat bancària posà al
capdavant de la direcció de l’explotació a l’enginyer Mr. Otinie. La seva
gestió se centrà en l’explotació del nou filó d’Argent descobert. Per això es
va excavar un pou paral·lel al pou número dos, que arribà als 31 metres de
profunditat. Al llarg del seu recorregut es van anar obrint diverses cambres
d’explotació pel buidat de la caixa filoniana. Aquestes cambres segueixen
l’orientació del filó, SO - NE, i les principals tasques es desenvoluparen entre els 5 i els 10
metres de profunditat. En aquest període van aparèixer els bells exemplars
d’Argent cristal·litzat, que podem admirar en col·leccions mineralògiques tan
emblemàtiques com la del senyor Joaquim Folch i Girona. Algunes d’aquestes
peces les vaig poder recuperar de la mina a partir de l’any 1998, després de
molts anys d’estudi i del seu reconeixement sobre el terreny.
Bons resultats però mala conjuntura
Aquells bons
resultats animaren a l’empresa explotadora a elaborar un pla d’expansió a la
zona. El primer punt d’aquest pla preveia adquirir les concessions contigües
denominades Ángela i San Antonio, però com veurem més endavant, aquest conjunt
de mesures va quedar tan sols com un projecte sobre el paper que mai arribaria
a executar-se.
Amb les galeries
transversals practicades al llarg del pou, també es van tallar alguns filons de
Galena de poca importància. La producció de plom obtinguda de la mina Balcoll i
declarada per aquesta societat l’any 1907 fou de tan sols 17 tones.
Probablement la xifra era una mica més, ja que era costum entre les societats
mineres de l’època declarar quantitats inferiors per tal d’eludir impostos. El
percentatge d’ocultació podia ésser de l’ordre de 32 %, al tractar-se del
mineral arrencat, i d’un 22 % al tractar-se de plom en lingots, la qual cosa
hipotèticament situaria la producció real d’aquesta mina l’any 1907 al voltant
de les 22 tones de plom.
La manca de
documentació sobre aquesta mina no permet conèixer la quantitat d’argent extret
durant el període en el qual la mina estigué en treballs sota la direcció de
l’entitat bancària. Les brillants previsions inicials foren perdent la força
inicial, donat que el dia 17 de juny de 1907 la Banque de París et des
Pays-bas decidí de no optar per l’opció de compra i es procedí a rescindir
el contracte.
L’ocàs d’una petita gran mina
Encara que oficial
i públicament el Banc mai es pronuncià sobre el veritable motiu que impulsà a
rescindir el contracte, les fonts del Ministeri de Foment consultades
justificaven el tancament de la mina argumentant que, a l’aprofundir les
tasques, la riquesa en Argent s’extingí. Però crec que no fou només un sol
motiu, sinó la confluència de diversos factors, el que obligà a l’entitat
bancària a prendre aquella decisió. Sembla ser cert que aquell filó d’Argent
que tan esperançats somnis havia despertat, s’extingí mentre s’aprofundia en el
pou obert especialment per a l’extracció d’aquell metall. Totes les il·lusions
es van truncar a tan sols 31 metres de profunditat. Però no menys cert és que a
major profunditat existeixen les tasques més antigues i en aquest material en
reserva hi ha filons per explotar o mal explotats que sens dubte podien aportar
grans quantitats de metall a l’empresa, això sense tenir en compte que un
estudi geològic i una complerta prospecció geoquímica podria haver revelat
l’existència d’unes majors reserves de mineral.
Perquè no es
treballà a nivells més profunds? La resposta que ens donaria el director de
l’explotació seria contundent; per l’aigua. En aquesta mina les filtracions
d’aigua inunden per complet la majoria de tasques. Encara que el nivell pot
baixar segons l’estació de l’any en funció de la pluviositat, les tasques
inferiors del pou número 2 solen romandre sempre inundades, donat que es troben
just per sota del nivell freàtic de la zona. I és sabut de tot empresari del
sector que els enormes costos que suposa desguassar i mantenir desguassada una
mina condueixen inevitablement a una disminució molt important del marge de
benefici. Hem de tenir present que un Banc és per definició una entitat
financera que comercia amb diners a fi d’obtenir un alt benefici d’aquests i no
és una empresa sensibilitzada amb els alts i baixos del comerç internacional
que s’ajusti en moments difícils o que inverteixi en millores tècniques per
afrontar un futur incert.
Amèrica del Nord es converteix en
productor d’argent
Suposo que, de no
existir més que aquest problema, l’inconvenient de l’aigua s’hagués pogut
resoldre amb l’obertura d’un forat al barranc dels Molins, molt proper al pou
número dos. Però sobre aquella empresa pesà de forma fatal i determinant el
factor de la competència. Al macromercat mundial d’argent s’invertien
situacions, un important país que fins feia molts pocs anys era un dels grans
importadors d’aquest metall, va passar a ser un dels majors exportadors, es
tractava ni més ni menys que dels Estats Units d’Amèrica, els jaciments
d’argent dels quals es descobriren a mitjans del segle XIX i des de l’inici del
seu funcionament van tendir a augmentar constantment la seva producció. Permeti
el lector que recordem el cas del famós filó Comstock a Nevada. La seva
desmesurada productivitat va fer oscil·lar el mercat mundial de l’argent a
finals del segle XIX. La gran producció dels grans jaciments nord-americans
contribuïren de forma decisiva a la caiguda del preu de l’argent. Un altre
important país que entrà a principis del segle XX en el mercat exportador
d’argent fou Canadà. A partir del 1903 s’inicià l’explotació a gran escala del
districte miner de Cobalt a Ontario, només de 1903 a 1930 subministraren les
seves mines al mercat mundial 14.000 tones d’argent, a més d’altres metalls.
Aquest altre país contribuí a agreujar el descens progressiu del preu d’aquest
noble metall fins arribar a cotitzacions que no feien rentable la seva
explotació en jaciments de menor riquesa com el de la mina Balcoll. El plom es
trobava en una situació molt similar i, a més, la mina Balcoll no era
especialment rica en aquest altre metall com per poder centrar els treballs en
l’arrencament de la Galena, donat que a part de la competència que suposaven
els mercats americans hi havia un adversari molt més proper, les riques mines
de Bellmunt del Priorat.
A tots els factors
citats, hem d’afegir l’elevat cost de transport i tractament del mineral extret
a la mina Balcoll, donat que durant aquells anys la producció extreta de la
mina era transportada en carro fins l’estació de Falset a Marçà. Després el
mineral era conduït en tren fins a Tarragona, per ser embarcat amb destí a port
francès i d’allà transportat a la foneria.
La nova Règia
L’any 1907 fou
especialment intens per a la societat Folch i Albiñana. Amb objecte de
reconèixer les antigues mines que conformen la concessió Règia de Bellmunt del
Priorat i establir en aquesta àrea una explotació activa, en la confiança de
trobar zones verges mineralitzades, es va iniciar la construcció d’un nou pou
mestre de gran secció rectangular, en el que no es varen escatimar despeses.
Aixecaren un superb castellet de paret seca, d’estil modernista i de gran
bellesa arquitectònica per la seva singularitat i simplicitat. A més i a fi i
efecte de servir a aquest pou en tots els serveis instal·laren una màquina de
vapor de 30 cavalls, amb les seves corresponents calderes i es construïren
diverses edificacions per usos industrials. El pou va ésser batejat amb el nom
de San Federico i és l’actual pou mestre de la mina Règia. Tan sols al cap de
tres anys el pou havia estat excavat fins assolir els 125 metres de profunditat
i estava dividit en quatre nivells, el que demostra la intensitat de les labors
empreses per la companyia catalana.
La mina Raimunda
Els treballs
d’investigació, exploració i explotació de totes les mines de l’àrea Falset,
Bellmunt i el Molar no es van fer esperar. Ja em esbossat les importants
tasques dutes a terme a la mina Eugènia i a la mina Règia de Bellmunt del
Priorat. Al Molar les labors més importants es varen dur a terme a la mina
Raimunda. Aquesta concessió havia estat demarcada el 27 de juny de 1895 per el
senyor Lluís Marià Vidal i atorgada el 10 de desembre de 1895 al senyor Joan
Salvadó Juanpere. El senyor Salvadó va cedir i traspassar els seus drets el
tres de gener de 1897 a Juan Castellví i Peris, que s’associà amb els Senyors
Lorenzo Miravall Serres i Roque Peris Juanpere per explotar-la conjuntament.
Tanmateix, la inversió era important i la conjuntura desfavorable i finalment
varen haver de vendre els seus drets i participacions al senyor Federico
Albiñana i Vila el dia 18 de juliol de 1900. Sota la raó Folch i Albiñana
es practicà l’obertura del pou mestre, que l’any 1907 arribava als 100 metres
de profunditat amb quatre nivells de galeries. Sembla que en els dos primers
els filons mineralitzats presentaven una gran riquesa que perdien en
profunditat. Folch i Albiñana durant aquests primers anys d’explotació
també va comunicar la planta primera de la mina Raimunda amb la concessió
Jalapa, just uns 30 metres per sota dels antics treballs d’aquesta mina, amb la
intenció de fer un reconeixement de la potència del jaciment. L’exploració no
va permetre albirar grans auguris en aquell indret, malauradament un altre gran
esforç que s’hauria pogut evitar d’haver-se fet un estudi geològic previ.
Deixant de banda el
relatiu empobriment de metalls en profunditat, un dels inconvenients a l’hora
d’explotar aquesta mina, i d’altres de la comarca, denunciat en anteriors
ocasions, és l’enorme quantitat de filtracions d’aigua que pateixen.
Concretament a la mina Raimunda, l’any 1907, es desguassaven prop de 300 metres
cúbics d’aigua al dia, que era desallotjada pel pou mestre mitjançant
vagons-cisterna. En aquest pou circulaven llavors dues gàbies accionades per un
màquina de vapor de 30 cavalls.
La producció
d’aquesta mina es conduïa mitjançant carros a la foneria que la companyia Folch
i Albiñana havia instal·lat recentment a Bellmunt del Priorat, que es fonia
junt amb el mineral de la mina Eugènia.
La mina Linda Mariquita
Indubtablement el
tercer grup miner de l’àrea Falset, Bellmunt i el Molar era l’explotat per la
companyia Reinisch-Nassanische Bergwerks und Hüssen Actien Gesellschaft d’Stolberg
que restava sota control de capital alemany. El vedat que conforma la mina
Linda Mariquita al Molar era el jaciment més important que aquesta empresa
beneficiava.
La firma alemanya
inicià treballs de certa intensitat immediatament després d’haver adquirit les
concessions. Precisament, en aquell any 1907 el pou mestre de la mina Linda
Mariquita havia arribat als 125 metres de profunditat i donava servei a tres
nivells de galeries. Es projectà d’obrir una quarta galeria aprofundint el pou mestre
fins als 140 metres; a més, s’estava treballant en l’obertura d’un pou de
ventilació per millorar les condicions d’explotació.
De fet, la mina
Linda Mariquita comptava amb unes bones instal·lacions. A la bocana del pou
mestre un castellet de ferro sostenia les gàbies que es desplaçaven gràcies a
una màquina de vapor de 35 cavalls de força, i que permetien el transport de
personal, l’extracció de mineral i d’estèril i el desguàs d’uns 200 metres
cúbics d’aigua al dia. En el primer any d’explotació sota el control de
l’empresa alemanya les labors d’extracció es realitzaren a les plantes segona i
tercera, que guardaven bones reserves de mineral. Mitjançant el sistema de
bancs, la producció superà les 650 tones de mineral.
En aquesta mina
treballaven 40 operaris, ocupats tant en les tasques d’interior com en les
d’exterior. Aquestes últimes consistien fonamentalment en separar el mineral de
la roca encaixant, operació que desenvolupaven exclusivament a mà a la mateixa
boca del pou. D’aquesta tasca se’n ocupava el personal femení que hi
treballava. Després, mitjançant garbells inclinats fixos classificaven el
mineral en funció de la mida. Els fragments més petits eren classificats i
rentats, per separar-los de la sorra i el fang adherit, mitjançant una eina cilíndrica
coberta de malles metàl·liques. També disposaven de molins, moguts per cavalls
per triturar el mineral.
Hem de suposar que
aquesta companyia alemanya no degué de mantenir una relació massa cordial amb
la seva competidora, l’empresa Folch i Albiñana, donat que a les
instal·lacions de foneria que aquesta última posseïa al proper poble de
Bellmunt del Priorat mai es va fondre mineral extret de la mina Linda
Mariquita. Pel contrari, la producció d’aquesta mina havia de ser transportada
per mals camins carreters mitjançant cavallaries fins l’allunyada estació de
Falset a Marçà, i conduït des d’allà fins a les seves foneries a l’estranger.
Això dificultà enormement l’expansió d’aquesta empresa alemanya, que va veure
disminuïts els beneficis any rere any per l’elevat cost que suposava el
transport del mineral fins el seu destí final.
Els treballs del Dr. Klockmann al Priorat
El 1908 la
companyia Reinisch-Nassanische Bergwerks und Hüssen Actien Gesellschaft,
establí treballs de reconeixement al pou del Cros-Rich a Bellmunt del Priorat,
escombrant i desguassant les antigues labors. Aquesta societat, que posseïa
moltes concessions al poble veí del Molar, encarregà la confecció d’un plànol
geològic general de les concessions mineres situades als termes municipals del
Molar, Bellmunt del Priorat i Falset, al doctor Friedrich Ferdinard Hermann
Klockmann (1858 - 1937). El Dr. Klockmann fou professor de mineralogia a l’Escola Tècnica
d’Aquisgrà (Aachen) a Alemanya, i un destacat mineralogista, conegut per tots
els amants de la mineralogia per l’obra que publicà l’any 1892, un tractat de
mineralogia reconegut per nombroses generacions de científics durant molts
anys. Al 1936 la seva obra havia arribat a l’onzena edició a Alemanya i s’havia
traduït a nombrosos idiomes. L’any 1909 el Dr. Klockmann, va recórrer l’àrea
minera i aixecà sobre el terreny el plànol indicat a escala de 1:10000. L’any
1916, l’empresa Minas del Priorato, SA realitzà dues còpies d’aquest
plànol. Una d’aquestes còpies encara es conserva actualment i el seu valor és
doble, per la celebritat de l’autor, i per tractar-se de l’únic plànol anterior
a 1936 que s’ha conservat de la societat esmentada, ja que durant la guerra
civil espanyola es van cremar absolutament tots els plànols que existien fins
llavors.
La mina Gran
Quan sentim a
parlar de les mines a algun veí de Bellmunt del Priorat no és estrany escoltar
entre la seva interessant conversa l’expressió «la mina Gran» tot referint-se a
la mina Eugènia. Una persona forastera podria entreveure certa presumpció en
les seves paraules, però el cert és que no els manquen raons als bellmuntans
per designar amb tan encertada locució a aquesta mina.
La mina Eugènia
sempre ha ressaltat de la resta de mines del Priorat per la seva riquesa i
qualitat del mineral, així com per les seves magnituds. Ja envers l’any 1907,
només deu anys després d’haver-se iniciat l’obertura del seu pou mestre, ja
s’havia arribat a la vuitena planta, a una profunditat de 240 metres.
Hem de tenir
present que quan es tracta d’enumerar plantes, la mina Eugènia presenta una
singular particularitat, la planta primera és la galeria que es troba a 60,68
metres de profunditat, és a dir, al segon nivell, mentre que la galeria
excavada a 35,10 metres de la superfície se l’anomena planta els Vells.
L’explotació de la
mina es feia, segons les circumstàncies ho requerien, per realçament, començant
la feina des de la planta de la galeria fins a dalt, o en bancs, des de la
planta de la galeria fins a baix i el treball a l’interior es trobava
distribuït en tres lleves de vuit hores.
Junt a la boca del
pou mestre les dones realitzaven les operacions de neteja i separat a mà.
Existia un taller de preparació mecànica, mogut amb força de vapor, amb una
trencadora i diversos molins trituradors, algunes màquines utilitzades per
classificar i rentar minerals, diferents garbells de pistó i una taula de tria
per fins. La major part del mineral obtingut del rentador passava a l’oficina
de benefici, constituïda per quatre forns de reverber i un forn de cup, on es fonia
per obtenir plom en lingots.
Els treballs de
l’interior i de l’exterior, a la mina Eugènia, ocupaven a 95 operaris, els
jornals s’assignaven segons el treball realitzat, essent de 3,20 pessetes per
picadors i barrinadors, 2,75 pessetes per als peons a l’interior i 2,50 per als
de l’exterior. El jornal dels operaris a les fàbriques era de 2,50 pessetes i
la jornada d’11 hores.
La producció de la
mina Gran d’aquell any 1907 fou de 1716 tones de Galena, de la que se’n
varen extreure 990 tones de plom. Els productes obtinguts eren transportats en
carros des de la mina a l’estació de Falset a Marçà i carregats pel seu destí.
Els carros retornaven amb el combustible que les explotacions necessitaven, el
carbó de coc anglès i lignit de Mequinença.
Folch i Albiñana eclipsa la competència
L’any 1909 fou
especialment favorable per a la societat Folch i Albiñana, que arribà a
duplicar la producció respecte a l’any anterior gràcies a la troballa
d’importants bonances metal·líferes a les seves mines, especialment a la mina
Eugènia de Bellmunt del Priorat. A més d’aquest magnífic rendiment, la
companyia disposava d’una infraestructura única a tota la comarca, entre
d’altres, d’unes bones vies de comunicació i d’una foneria pròpia, el que
deixava en inferioritat de condicions a la resta de societats mineres,
particularment a les del Molar que no comptaven amb aquesta preeminent
conformació.
Amb una difícil
situació socio-política a nivell nacional i internacional i la forta
competència que suposava la companyia Folch i Albiñana respecte a la
resta d’empreses mineres de l’àrea de Falset, Bellmunt i el Molar, aquell any
1909 la majoria de mines d’aquesta zona varen romandre inactives, excepte les
de la societat Rheno-Nassovia d’Stolberg, que mantingueren una producció
constant, encara que amb un futur incert donat els escassos mitjans econòmics
destinats a la investigació.
La producció va
anar augmentant considerablement gràcies a l’enorme riquesa en Galena que
s’extreia de la mina Eugènia. L’any 1912 la foneria instal·lada en aquesta mina
produí un total de 3016 tones de plom. La població de Bellmunt del Priorat
assolí els 953 habitants, de 731 que tenia a l’any 1900.
Envers 1915, només
a les mines d’aquesta companyia, es varen consumir 25.000 quilograms de
dinamita, 30.000 metres de metxa i 202.500 càpsules, una xifra molt important
respecte a la resta de mines de la comarca, doncs a la mina Linda Mariquita del
Molar, els consums foren de 1.995 quilograms de dinamita, 3.000 metres de metxa
i 3.000 càpsules, i fins i tot respecte a la resta de mines explotades a la
província, doncs per exemple a la mina Atrevida de Vimbodí es consumiren tan
sols 400 quilograms de dinamita, 2.500 metres de metxa i 700 càpsules.
La mina Mineralogia
La mineria a la
comarca del Priorat sembla que fou un terreny especialment interessant per a la
inversió de capital estranger.
El senyor Josep
Vehí Fina, veí de Tarragona, el dia 11 de març de 1910 va sol·licitar la
concessió de 26 pertinences per a l’explotació de plom amb el nom de mina
Mineralogia al paratge conegut com la Solana de la Cisterneta, on ja hi havia
una mina coneguda popularment com a mina Cisterneta, que era l’antiga mina
Marguerite. El dia 6 de juny de 1919 el senyor Vehí va vendre la mina als
senyors Lucio Seguy Cros, Camilo Roger i Emilio Pelletant, tots ells de
Beziers, França, per un import de 10.000 francs, llavors unes 7.505 pessetes.
Aquests senyors varen fundar la companyia Pelletán i Seguí (Sic), raó
sota la que s’explotà la mina en qüestió.
La venda de la mina Balcoll
Vull reprendre la
curta però intensa crònica de la mina Balcoll de Falset, precisament des de la
data en que Banque de París et des Pays-bas finalitzà el contracte amb
el senyor Pere Coll, moment a partir del qual la mina quedà inactiva. Sembla
que la notícia de l’esgotament de la riquesa d’argent en profunditat causà cert
retraïment dels inversors. No obstant, tinc constància que entre mitjans de
l’any 1909 i finals de l’any 1911 la mina fou visitada per diferents enginyers
en representació d’empreses mineres de la zona, interessades en la compra de la
mina. Entre ells, podem destacar la visita del senyor Joaquim Folch i Girona
l’any 1911, que aprofità la gestió per recollir alguns dels exemplars d’Argent
que formen part de la seva col·lecció.
Però finalment cap
de les visites cristal·litzà en la formalització de cap contracte de venda. Els
motius podien ser molts i diversos, com l’esgotament de l’Argent, la poca
abundor de mineral de plom, el baix preu de l’argent, la inversió necessària
per a la seva explotació degut a les filtracions d’aigua en profunditat, els
costos pel seu transport i fosa i podríem afegir segurament un llarg etcètera
de motius. Un problema afegit fou que el senyor Pere Coll i Rigau era un home
molt ocupat en els seus negocis i en política, havia de delegar tant a
familiars com a advocats els assumptes relacionats amb aquest sector que no era
la seva font principal de riquesa.
El 25 d’abril de
1915 es publicà al Boletín Oficial de la província la notícia de la caducitat
de la mina Balcoll, per falta de pagament de l’import del cànon anual a la
Hisenda. Curiosament, la van pretendre al mateix moment tres empreses
diferents, una empresa individual representada pel senyor Ramon Prats i Roig de
Tarragona, la companyia Rheno-Nassovia, representada pel senyor Ricardo
Cabré Navarro, i una tercera companyia que desconeixem la seva raó social però
creiem que era de capital Belga o Francès, donat que pretenia donar el nom d’Argent-Natif
a l’antiga mina Balcoll.
La família Platard i la mineria del Priorat
Part dels terrenys
de la mina s’adjudicaren al millor postor en subhasta pública celebrada el dia
25 de maig de 1915. El licitador afortunat fou el senyor Ramon Prats Roig, a
qui se li adjudicà part dels terrenys per tan sols 2.500 pessetes. La possessió
d’aquests terrenys fou decisiva a l’admissió del registre el 7 de juny de 1915,
de les 35 pertinences mineres que formaven l’antiga mina Balcoll i que fou
rebatejava amb el nom de mina Argentífera pel seu futur propietari.
El 4 d’abril de
1916 es demarcà la mina Argentífera per l’enginyer en cap del districte el
senyor José Laporta, però curiosament abans de que se li expedís el títol de
propietat, el senyor Ramon Prats Roig mitjançant escriptura pública amb data 2
de maig del 1916, va cedir tots els seus drets, presents i futurs sobre la
concessió minera al senyor Albert Platard de Quenin, conegut empresari miner
d’origen francès, veí de la Selva del Camp. Aquesta estratagema comercial per
adquirir la mina era fruit d’un conveni privat entre els dos cavallers. El preu
que va pagar pels drets el senyor Platard ascendí a dues mil pessetes i el
compromís de rescabalar totes les despeses successives fins finalitzar tots els
tràmits oficials. Finalment, el 13 de juny de 1916 se li concedeix el títol de
propietat de la mina Argentífera al senyor Platard de Quenin.
En aquell mateix
any 1916 sabem que es tornà a explotar la mina Ramona de Bellmunt del Priorat,
sota la raó social Puga i Cia, amb un rendiment de 120 tones de Galena.
Aquesta mina romania sense treballar des de l’any 1871. Però, com ja he apuntat
anteriorment, l’explotació de mines per petits inversors era i és una utopia,
de manera que als pocs anys es van interrompre les labors i la mina romangué
des de llavors abandonada. Sàpiga el lector que en aquests últims anys
d’explotació, el mineral extret en aquesta mina encara era transportat a llom
d’animals per camins de ferradura, una utopia!
El grup miner de
Linda Mariquita, explotat sota capital alemany va assolir el 1916 una producció
de 1089 tones de Galena, una producció que mantinguí de manera constant fins i
tot durant el període de postguerra. La jornada laboral en aquella mina estava
establerta en 8 hores a l’interior de la mina i en 10 hores a l’exterior, en
qüestió de salaris, els jornals dels picadors i dels barrinadors eren de 3,20
pessetes, 2,75 pessetes per als peons a l’interior i 2,50 per als de
l’exterior.
LA
MINERIA DEL SEGLE XX, FINS AL CRAC DEL 29
Minas del Priorato, SA
El creixement
espectacular de la producció de la companyia Folch i Albiñana així com
l’augment de la demanda de plom per part del mercat europeu obligava a aquesta
societat a una millora constant de la seva infraestructura per poder sostenir
la balança comercial, esforç que requeria d’una forta inversió. Aquesta
necessitat de capital, i especialment la mort del senyor Joaquim Folch i Solà,
un del seus socis fundadors, obligaren a l’empresa Folch i Albiñana a
replantejar-se el seu futur i adoptar una nova personalitat jurídica.
De manera que el
dia 5 de maig de 1916, davant el notari de Barcelona el senyor Antonio Par i
Tusquets, es constitueix la Sociedad Anónima Minas del Priorato, amb un
capital social de tres milions de pessetes, representats per 6.000 accions al
portador (figura 24). Els seus fundadors són la Senyora Elena Girona de
Vilanova i el seu fill el senyor Joaquim Folch i Girona, el senyor Federico
Albiñana i Vila i el senyor Juan Navarro Reverter. La societat es fa càrrec del
negoci de mines de la raó Folch i Albiñana, quedant constituït el primer
consell, amb els càrrecs següents: president Juan Navarro Reverter,
sots-president Federico Albiñana i Vila i secretari Joaquim Folch i Girona,
essent aquests dos últims els seus gerents (figures 25, 26, 27 i 28).
L’enginyer en cap i
director permanent de les mines fou el senyor Fernando Benito, que havia
arribat a Bellmunt del Priorat l’any 1915 en substitució del fins llavors
enginyer en cap senyor Ramón Tosquellas. Sembla que era un persona molt capaç i
brillant. L’any 1917 posà en activitat un forn de cup, del qual feia anys que
s’anaven fent assaigs per posar-lo en marxa però totes les proves es van fer
sense obtenir uns resultats favorables. Finalment, va ser el senyor Fernando
Benito que va aconseguir muntar el forn amb les modificacions apropiades per
poder beneficiar els minerals que es tractava de fondre. Aquest avenç va
permetre des de llavors augmentar considerablement la producció de la fàbrica
de fosa.
En Joaquim Folch i Girona
Per la seva
compromesa vinculació amb la mineralogia desitjo destacar la figura del senyor
Joaquim Folch i Girona (Barcelona 1892 - Barcelona 1984), enginyer industrial, acadèmic de la Reial Acadèmia
de Ciències i Arts de Barcelona, guardonat amb la medalla d’or de la Ciutat
de Barcelona, president d’honor del Grup Mineralògic Català i fundador de
l’empresa de pintures Industrias Titan, SA. Provenia d’una de les
famílies més notables d’Espanya. La seva afició per la mineralogia es despertà
a l’edat de 10 anys, entre els vagons i els terregalls de les mines que tenia
el seu pare a Tarragona. Començà a trobar alguns exemplars de Galena, Barita,
Marcassita, Calcita, Dolomita i altres, que apareixien davant els seus ulls
bellament cristal·litzats, captivant el seu interès, tant per la seva mida com
per la seva bellesa, incitant-lo a la contínua recerca, que només va quedar
tallada per la seva mort a l’avançada edat de 92 anys. Va aconseguir reunir una
de les millors col·leccions privades de minerals del món, arribant a superar
els 15.000 exemplars, tots ells d’enorme interès científic i estètic, i amb un
criteri avançat en dècades respecte a la resta d’Espanya.
L’electrificació i el filó Primavera
És de destacar la
gran qualificació professional i l’alt grau de poder polític de les persones
vinculades a la societat anònima Minas del Priorato. Ambdues peculiaritats
facilitaren la gestió de la societat i beneficiaren a la regió. Un d’aquests
beneficis es materialitzà quan aquesta companyia va portar el corrent elèctric
des de Reus fins a les instal·lacions mineres entre els anys 1920 i 1921, amb
més de 40 km de recorregut. Sembla que per acomplir aquest colossal projecte,
va ser decisiu l’enorme pes polític del senyor Juan Navarro Reverter, com
membre vitalici del Senat espanyol, i també al senyor Francesc Cambó i Batlle
que l’any 1921 fou nomenat ministre d’Hisenda.
L’abril de 1921,
els propietaris dels diferents terrenys per on van passar els pals
d’electrificació van cedir, de lliure i espontània voluntat i perpetuïtat, com
així consta als contractes expedits, a la companyia Minas del Priorato, SA,
el dret de situar a les seves finques, els pals que suportarien els cables de
conducció de l’energia elèctrica. Els pals havien de fer 10 metres d’alt i
guardar una distància entre ells de 50 metres. El preu pagat per cada pal, als
propietaris dels terrenys per on va passar la instal·lació, fou de 25 pessetes
si s’instal·lava en terreny arbrat, de 20 pessetes si era en terreny cultivat i
de 10 pessetes si el terreny era erm. Per tenir un referent comparatiu el
lector pot prendre de referència el preu de la tona mètrica de Galena, que
l’any 1921 es pagava a 295 pessetes. Entre molts avantatges, l’electricitat va
permetre substituir les antigues màquines de vapor i reduir l’excessiu consum
de subministraments energètics al poder prescindir de les enormes quantitats de
carbó que s’utilitzaven per fornir aquestes instal·lacions i que havia arribat
a uns preus molt elevats.
D’altra banda, les
grans despeses ocasionades per l’electrificació de les instal·lacions mineres
van poder ésser sufragades en tan sols dos anys. Aquest miracle va ésser
possible gràcies al descobriment d’un potent filó de Galena de gran qualitat,
batejat amb el nom de filó Primavera, a l’interior de la mina Eugènia a
Bellmunt del Priorat. Sembla, atenent a les confirmacions personals dels
testimonis presencials, que aquella anomalia geològica feia uns dos metres
d’ample, de manera que el front d’avançament de la galeria semblava un mirall.
Segons aquests privilegiats espectadors, en algunes columnes de contenció de la
cambra d’explotació quedaren restes, que de no ser per estar inundades
actualment les labors, donarien testimoni d’aquella excepcional meravella de la
naturalesa (figura 29). És costum en mineria posar nom als filons ricament
mineralitzats; a la mina Eugènia, a part del ja esmentat, explotaren a partir
dels 135 m de profunditat el filó Mate, a partir dels 160 m el filó Tropical,
d’uns 40 cm de gruix, i a partir dels 240 m el filó Otoño.
La neutralitat durant la Primera Gran Guerra
A partir d’aquesta
data, la societat Minas del Priorato, SA visqué una època de gran
esplendor, és obvi que degut, en gran mesura, a les importants inversions dutes
a terme, així com a la singularitat del jaciment Eugènia. Tanmateix, fou
decisiu per assolir aquest èxit la concurrència en el temps de la neutralitat
d’Espanya durant la Primera Guerra Mundial. Transcorreguda aquesta disputa
militar, i gràcies a la neutralitat de l’Estat, s’incrementà fortament la
demanda exterior de plom, augmentant considerablement el preu d’aquest metall.
El signe econòmic de moltes empreses mineres del Priorat canvià, el que va
permetre de sanejar els seu negocis. N’hi ha prou amb dir que l’any 1923, Minas
del Priorato, SA doblà, amb respecte el 1922, la producció de Galena, que
fou de 7082 tones, i es mantingueren produccions a un ritme semblant fins l’any
1927.
Els primers immigrants
L’accelerat ritme
de creixement industrial posà en evidència la falta de personal obrer
especialitzat. Per això, el senyor Fernando Benito va haver d’enviar a un
representant de la societat a la zona minera de Linares, amb la finalitat de
reunir un grup d’homes disposats a treballar. Emperò, no tots els immigrants
tenien nocions de mineria, però l’important en aquell moment era aconseguir mà
d’obra, els sous no van ser gaire elevats, per no perjudicar els bons resultats
de la companyia, però als treballadors que van venir de Linares se’ls va
permetre venir amb les seves famílies, i amb aquest compromís près el senyor
Fernando Benito, va manar construir les primeres colònies mineres conegudes com
Euterpe.
A les mines
s’establiren torns de nit, a fi de poder atendre la forta demanda exterior. Al
referir-nos a les mines ho fem respecte les mines Eugènia i Règia a Bellmunt
del Priorat i Raimunda al Molar, explotades per la societat Minas del
Priorato, SA en aquells anys, que era, amb diferència, el grup miner més
important del país. El nombre d’obrers ascendí considerablement. A l’any 1922
el personal contractat per aquesta empresa era de 339, que arribà a l’any 1926
a tenir una plantilla de 704 treballadors.
Durant aquests anys
la població de Bellmunt del Priorat, assolí els 1321 habitants, el major índex
demogràfic de la seva història, amb un índex de natalitat de més de 60 nens per
any, convertint-se en el nucli amb la major densitat de població de tota la
comarca.
La mina Argentífera, una efímera quimera
Malauradament no
totes les empreses mineres varen experimentar un creixement tan espectacular
com l’aconseguit per Minas del Priorato, SA, ni totes les mines estaven
obertes sobre jaciments tan rics en plom, com la mina Eugènia.
Durant el període
en que la mina Argentífera estigué en mans de la família Platard no tenim cap
informació sobre els treballs en aquell jaciment, altre temps ric en argent
però mancat d’equiparable abundor en plom. Oficialment no consta que en aquesta
mina es tornés a fer cap tipus de tasca extractiva, des que la Banque de
París et des Pays-bas rescindí el contracte d’arrendament de la mina.
Suposo que es realitzaren tasques de desguàs i de reconeixement, que varen
permetre elaborar l’únic planell de la mina que es conserva.
El que sí se sap és
que a partir del 1925 es va suspendre definitivament qualsevol tasca i ja no
tornà a ser treballada mai més. Aquesta afirmació ha estat ratificada per la
família Rull de Falset, que són des de temps immemorials els amos de la majoria
de les terres a les quals es situa la mina, i a qui des d’aquestes modestes
línies vull agrair la seva sempre amable i desinteressada col·laboració en el
meu treball. El seu cap de família el senyor Ricardo Rull (31-1-1919 / 25-8-2003), al cel sigui, manifestà en diverses ocasions que mai havia
vist treballar aquesta mina ni en els tendres anys de la seva infància. Els
records i les paraules del senyor Rull, a qui recordaré sempre com una persona
respectable de jove i noble esperit i de ment culta i desperta, tenen per a mi
la més sòlida veracitat. En la meva opinió, el senyor Albert Platard de Quenín
adquirí la mina a l’aguait de que s’animés el mercat de metalls, donat que el
baix preu que va pagar per aquesta mina li ho permetia. Però els motius
reiteradament exposats que van obligar al tancament de la mina a la primera
dècada del segle vint se li sumà l’agonitzant crisi mundial que començà a notar
a mitjans dels anys vint. La confluència de tan negatives circumstàncies van
truncar les esperances del potencial negoci que va poder suposar la venda o
lloguer dels drets miners sobre la mina Argentífera.
El Decret de 1921, redefinició del
panorama miner
Quan semblava que
les diverses societats que operaven a la comarca s’estaven sanejant i
consolidant, l’Estat espanyol promulgà el 14 de juny de 1921 un Decret
mitjançant el qual es prohibia als estrangers l’adquisició de qualsevol títol
de mina al territori nacional, encara que respectava la propietat estrangera
sobre aquelles concessions atorgades o adquirides amb anterioritat a la
publicació d’aquest. Això no salvà a moltes empreses de veure’s obligades a
prendre decisions molt transcendentals, donat que el mateix decret preceptuava
que havien de ser espanyols els presidents de les companyies, també els
administradors delegats, els gerents directors, els enginyers d’obres i les
dues terceres parts del personal que ocupés la resta de càrrecs. Òbviament es
tractava d’adaptar-se a una nova situació que suposava executar uns reajustaments
institucionals molt difícils de portar a terme a la pràctica. Aquesta
legislació plasmava el canvi de mentalitat i la situació social dels espanyols,
que desembocaria en la dictadura militar de Primo de Rivera durant el període
de 1923 a 1930.
A conseqüència
d’aquestes noves disposicions, els grups miners que operaven al Priorat
quedaren en mans de capital espanyol. A partir del decret de 1921, el panorama
miner de l’àrea de Falset, Bellmunt del Priorat i el Molar quedà redefinit per
a la resta de la seva història. Encara que algunes de les noves societats que
es constituïren variaren la seva raó social al llarg de la vida productiva de
la mina, la propietat i el capital romangueren invariables.
Les companyies estrangeres canvien de mans
El grup de Linda
Mariquita, el segon en importància, que pertanyia a la companyia alemanya Reinisch-Nassanische
Bergwerks und Hüssen Actien Gesellschaft d’Stolberg, passà a ésser
propietat de la Sociedad Minera Metalúrgica de Portman-Bellmunt. El
capital d’aquesta empresa estava subscrit en bona part per la família Maestre
Zapata. Encara que ignoro les motivacions reals per les quals aquesta companyia
alemanya va transmetre els seus actius a la Sociedad Minera Metalúrgica de
Portman-Bellmunt, en suposo alguns d’ells. En primer lloc, els béns que
posseïa a la zona minera del Priorat la companyia Rheno-Nassovia eren
importants, donat que tenien 600 pertinences mineres demarcades i nombroses
instal·lacions, l’adquisició de les quals només podia fer-se per part d’una
societat amb ampli capital i amb interessos similars en el sector. Això reduïa
considerablement el nombre de potencials compradors, i probablement l’única
empresa minera catalana que per les seves característiques podia absorbir a la
societat alemanya era Minas del Priorato, SA. Però perquè no fou aquesta
empresa la que adquirí totes aquelles pertinences? Potser la rivalitat
comercial entre aquestes dues companyies hagués pogut ésser un dels motius,
però segons la meva opinió, existia un motiu encara més profund.
Durant el conflicte
de 1914 a 1918, algunes empreses de capital majoritàriament espanyol van
mantenir relació comercial amb la Metallgesellschaft alemanya, és a dir,
la Societat del Metall, inclús desatenent les crítiques d’altres estats com
França. Aquest fou el cas de la Société Minière et Métallurgique de
Peñarroya, SA empresa vinculada a la família Maestre Zapata, que posseïen
importants concessions de plom a la Unión, Mazarrón, Cartagena, Linares, així
com una foneria a Portman. Ben al contrari, la direcció de la societat Minas
del Priorato, SA, va mantenir llavors una intensa relació comercial amb
països com França i Bèlgica, als quals Alemanya havia declarat obertament la
guerra, per si això no fos suficient motiu, també degueren influir enormement
les vinculacions polítiques d’alguns membres fundadors de la societat Minas
del Priorato, SA en el govern de Madrid. Un altre suposat nexe d’unió entre
l’empresa transmissora i l’empresa compradora podria haver estat la societat Stolberg
und Westfalia. Aquesta empresa posseïa importants concessions al districte
miner de Linares - La Carolina i la seva seu social la tenien a la ciutat alemanya
d’Aquisgrà molt propera a Stolberg. Probablement amb i per interessos comuns,
la societat Stolberg und Westfalia hauria facilitat el contacte amb
membres de la família Maestre Zapata per formalitzar la transmissió dels actius
de la societat alemanya a favor de la companyia Minera y Metalúrgica de
Portman-Bellmunt.
Per a la Compañía
Minera del Río Ciurana-Tarragona, els problemes es van multiplicar. Al ser
una societat de capital francès es va veure plenament afectada per les noves
disposicions mineres promulgades pel Decret referit. A la vegada, s’accentuava
una carestia de capital que no els permetia afrontar una possible
reestructuració encaminada a una reforma institucional a fi de poder mantenir
les seves concessions. Això es degué a que els costosos treballs d’investigació
i exploració portats a terme en anys anteriors no havien aportat resultats
favorables, i va minvar significativament la seva liquiditat, malgrat l’augment
de capital a 3.500.000 pessetes esdevingut el 29 d’abril de 1910 (figura 30).
Sabem que aquesta companyia va transmetre la mina Ventura a la societat Minas
del Priorato, SA, mentre que de les altres concessions varen haver de
sol·licitar la seva renúncia o simplement les abandonaren. Un lamentable final
per a una iniciativa brillant (figura 31).
Els bojos anys 20, un període de prosperitat
La mina Linda
Mariquita, explotada a partir de l’any 1921 per la Sociedad Minera
Metalúrgica de Portman-Bellmunt, comptava el 1922 amb una plantilla de 113
obrers, i en aquell mateix any obtingué una respectable producció de 1233 tones
de Galena. El seu pou mestre, amb la bocana a 233,6 metres sobre el nivell del
mar, havia arribat als 179 metres de profunditat, amb 5 plantes i una galeria
de desguàs. Disposava d’un castellet metàl·lic i encara que la màquina
d’extracció era de vapor, comptava amb un transformador elèctric per accionar
els compressors. En l’exterior es completaven les instal·lacions amb un taller
de preparació mecànica de reparacions i amb dues bombes per a l’extracció
d’aigua, amb motors elèctrics de 100 i 65 cv, entre altra infraestructura
(figura 32). La bonança del mercat del plom era força evident, doncs l’any 1925
aquesta societat havia ampliat la seva plantilla a 215 treballadors i el
resultat de la seva producció assolí les 1789 tones de Galena, el que sens
dubte situava a aquesta empresa en capdavantera de la indústria minera de la
comarca i probablement del país, després de la companyia Minas del Priorato,
SA. Aquesta última aquell mateix any havia empleat a 540 obrers, i va
obtenir una producció total de 6.460 tones de mineral de plom.
La Sociedad
Minera Metalúrgica de Portman-Bellmunt va seguir modernitzant les seves
instal·lacions, de manera que el 1926 la mina Linda Mariquita ja disposava
d’una màquina d’extracció elèctrica de 60 cv i una electrobomba de 50 cv.
Contractà a 32 nous obrers i la producció va arribar a les 1.635 tones de Galena.
La mineria vivifica el Priorat
Per la seva banda
l’empresa Minas del Priorato, SA, explotava amb intensitat la mina
Raimunda i Jalapa al Molar i les Mines Eugènia i Règia (figura 33) a Bellmunt
del Priorat. Donem doncs una ullada a la situació d’aquestes mines per fer-nos
una idea dels avenços aconseguits.
L’any 1924, el pou
mestre de la mina Raimunda, denominat San Joaquín, que es troba a 206,3 metres
sobre el nivell del mar, havia arribat als 215 metres de profunditat, i donava
servei a sis nivells de galeries. L’equipament amb que s’havia dotat aquest pou
el conformaven un castellet de paret seca, una màquina d’extracció elèctrica de
80 cv, dos compressors d’aire accionats per motors elèctrics de 80 i 40 cv i un
transformador de 100 kw per accionar la màquina d’extracció i les bombes. Al
pou Jalapa es portaven a terme els treballs per aixecar un magnífic castellet,
del qual avui tan sols en podem admirar la seva base. Els treballs en millorar
la infraestructura i ampliar les labors d’explotació no van cessar, i el 1927
es va aprofundir el pou San Joaquín a fi de dotar a la mina d’una nova galeria,
la setena, que començà a ser operativa a principis del 1928 i a la que a finals
del 1929 se n’havien excavat 222 metres.
També a la mina
Raimunda es perforà un pou de ventilació des de la cinquena planta a la sisena
planta. De fet, aquesta obra no seria una notícia interessant si no fos perquè,
a diferència de les altres mines del Priorat, aquestes dues plantes estan
separades uns 64 metres l’una de l’altra, el que va suposar un esforç digne
d’esmentar. El mateix 1929 es va acabar la instal·lació dels rentadors
mecànics, prop de la boca del pou, que s’accionaven mitjançant un motor de 15
cavalls.
Un jaciment excepcional
La mina que
testimonia com cap altra la grandesa dels treballs desenvolupats en aquesta
dècada al Priorat és la mina Eugènia. L’any 1926 el seu pou mestre anomenat San
Jacinto havia arribat a una profunditat de 405,10 metres, amb 13 nivells de
galeries. La mina comptava, a més, amb dos pous auxiliars que donaven servei a
dues plantes més, el que permetia descendir a una profunditat màxima de 470,10
metres. Recordem que l’any 1907 la profunditat màxima d’aquesta mina era de 240
metres. El personal tècnic de la mina va calcular que la producció de Galena
obtinguda d’aquest jaciment, des del 1894 fins el 1924, havia estat d’unes
75.000 tones, quasi 11 vegades el pes de la torre Eiffel de París!
La mina Règia també
estava creixent, el seu pou mestre conegut com San Federico, havia
arribat envers l’any 1926 als 250 metres de profunditat, i donava servei a vuit
nivells de galeries. Des de la seva obertura el 1907 fins el 1924 es calculà
que la producció de Galena en aquesta mina havia estat d’unes 15.000 tones.
La bonança precedeix la tempesta
Quasi totes les
empreses mineres que operaven al Priorat durant la dècada dels anys 20 del
segle XX varen mantenir treballs de considerable envergadura en les seves
mines. Tal és el cas de la modesta societat Pelletán i Seguí de capital
francès que explotava la mina Mineralogia al Molar. El 1922 aquesta companyia
tenia 24 obrers en nòmina i obtingué 54 tones de Galena. Aquesta xifra és
realment baixa però fou degut a que els treballs es centraren principalment en
obrir labors d’exploració. Durant l’any 1926 la raó social de la companyia
canvià per la de Societé de Mines Franco Peninsulaire, que amb 79 obrers
en nòmina, obtingué una producció de 546 tones de Galena. Pels treballs
d’interior utilitzaven dos pous, el principal de 50 metres de profunditat i un
d’auxiliar de 28 metres. Per l’explotació de la mina es disposava de moderns
equips elèctrics d’extracció i desguàs, que s’alimentaven d’una subcentral de
50 kw edificada prop de la plaça d’extracció, l’energia de la qual provenia de
les centrals de la Sociedad Riegos y Fuerzas del Ebro. Per les tasques
exteriors posseïen una trituradora accionada amb un motor elèctric, una
trencadora i un molí, així com diversos garbells de mà i un parell de tambors
de classificació.
L’any 1925 la
companyia Sociedad Minera Metalúrgica de Portman-Bellmunt, va iniciar
novament treballs a la mina Renània de Bellmunt del Priorat, sota la direcció
tècnica del senyor Joaquim Montserrat. Les labors van durar poc menys de tres
anys, ja que una forta crisi en el sector del plom, i el fet de tenir la
fàbrica de fosa fora de Catalunya, obligà a aquesta societat al tancament de la
mina Renània que ja mai més tornaria a ser treballada (figura 34). Sabem que es
va arribar als 135 metres de profunditat, essent tres el número de les seves
plantes, i una galeria de desguàs a segona planta.
L’antagonisme d’una dècada
Aquesta crisi a que
fèiem referència anteriorment, afectà tot el sector de la mineria del plom a la
província, emperò la societat Minas del Priorato, SA va poder afrontar
aquesta situació amb més serenor que la resta d’empreses mineres gràcies a que
disposava d’un bon capital i també al bon criteri de la seva direcció. En
efecte, malgrat la crisi no va deixar d’executar una gran quantitat de millores
que, més tard, van redundar en benefici del negoci i en pro de les condicions
de treball. Entre aquestes millores cal destacar la instal·lació de gàbies de
doble pis al castellet de la mina Eugènia elevant-lo uns tres metres d’alçada,
la construcció a la mina Règia d’un contrapou inclinat que donà servei a la
planta desena, 60 metres per sota de l’octava planta, arribant a una
profunditat total de 310 metres. Tot i així no es va poder evitar el que era
inevitable, de manera que l’any 1928 la producció de Galena havia disminuït a
5.040 tones i el personal obrer de la societat era tan sols de 360.
El dia 23 d’abril
de 1928, en plena crisi mundial, que obligà al tancament de nombroses mines, el
senyor Joaquim Folch i Girona, decideix centrar la seva dedicació professional
a la indústria química, cessant com a secretari i gerent de Minas del
Priorato, SA a favor del seu germà el senyor Manuel Folch i Girona,
enginyer de professió, qui estigué al capdavant de les mines, amb diferents
càrrecs fins al tancament de les mateixes.
A finals d’aquesta
contradictòria dècada dels anys 20, el senyor Federico Albiñana i Vila,
copropietari de Minas del Priorato, SA fou assassinat pel Sindicat
Lliure durant el transcurs d’un viatge. Eren anys d’intensa agitació
sindicalista, van haver-hi molts morts a Barcelona, tant d’obrers com de
patrons, i el Sr. Albiñana era llavors el president de la Patronal de
Barcelona. En morir el senyor Albiñana, el càrrec de vicepresident de Minas
del Priorato, SA, el va assumir José María Escofet Rodríguez.
LA
MINERIA DEL SEGLE XX, FINS A L’INICI DE LA DECADÈNCIA
Cau la pesseta, la Dictadura de Primo de Rivera i la Borsa de
Nova York
Si les mines de
l’àrea del Priorat haguessin pogut continuar amb els projectes i les directrius
iniciats a principis de la dècada dels anys 20, amb el seu ritme de creixement
sostingut, probablement aquesta comarca no s’hauria convertit en una de les més
pobres de Catalunya. Però a la difícil situació socio-política en la qual es
trobava Espanya a finals d’aquella dècada, entre altres coses per l’anunci de
la devaluació de la pesseta i la caiguda del règim de Primo de Rivera, hi hem
d’afegir l’estat de debilitament en què havien quedat les potències europees
després de la primera guerra mundial i la ràpida recuperació industrial dels
Estats Units d’Amèrica, que produí una sobreproducció que no podia ésser
absorbida ni pel mercat interior ni pel mercat exterior, la qual cosa conduí al
crac de la borsa de Nova York el dia 24 d’octubre de 1929, que afectà a les
economies de tot el món industrialitzat.
Aquesta nova situació
de crisi global es va fer notar, i de manera catastròfica, a la zona minera del
Priorat, al descendir el preu del plom i la demanda, tant nacional com
internacional d’aquest metall. Sens dubte l’empresa que resultà més perjudicada
a causa d’aquesta enrarida situació fou la Sociedad Minero-Metalúrgica de
Portman Bellmunt, que al no disposar a Catalunya de fàbriques de fosa, li
restava considerablement el marge de beneficis per poder defendre’s. Per
aquella causa reduí dràsticament els treballs d’explotació i també el nombre de
treballadors, el 1929 tan sols tenia contractats a 84 obrers, una xifra
inquietant si es compara amb la del 1926 que era de 247, però desgraciadament
el nombre de persones treballadores va seguir minvant, l’any següent la mina
operà amb tan sols 49 obrers. Conseqüentment, els resultats extractius tampoc
eren res esperançadors. El 1930 la producció fou de 537 tones de Galena; si
retrocedim tan sols cinc anys, la xifra de producció era de 1.789 tones, la
qual cosa ens dóna una idea de les enormes conseqüències que en tots els
nivells comportà aquella gran crisi.
Els problemes no s’acaben
L’explotació de la
mina es va sostenir fins 1933 gràcies a l’extracció de Barita, molt abundant en
aquesta mina i molt demandada pel mercat en aquells anys. Però la societat
explotadora es va veure finalment obligada a cessar tota activitat en aquell
mateix any, abandonant les concessions. Els treballs en el grup miner Linda
Mariquita ja no es tornarien a reprendre fins l’any 1963. La companyia explotadora
Sociedad Minero-Metalúrgica de Portman- Bellmunt es va dissoldre el 28
de febrer de 1955 i les concessions que aquesta empresa posseïa al Molar es van
transmetre a la Sociedad Anónima Minero Metalúrgica Zapata Portman, que
s’havia constituït a Cartagena el 15 de setembre de 1930, amb un capital de
26.000.000 de pessetes, subscrit a parts iguals per la família Maestre Zapata i
la Société Minière et Métallurgique de Peñarroya, SA.
La mina Raimunda
del Molar també patí les conseqüències de l’enrarida situació que s’estava
vivint. El 1930 la direcció de la societat Minas del Priorato, SA decidí
abandonar els reconeixements inferiors a la setena planta, i centrar els seus
treballs a les primeres cinc plantes amb la intenció de replegar el mineral que
es trobava al descobert. Tanmateix, la reducció de costos no fou finalment
suficient, de manera que l’any 1931 la gerència d’aquesta companyia resolgué
abandonar completament el vedat Raimunda. Amb l’aplicació d’aquesta dràstica
mesura evitava acumular pèrdues que haurien estat inevitables d’haver continuat
amb una extracció que estava resultant molt poc rendible, tant per la
profunditat per arribar a noves metal·litzacions com pels enormes esforços que
suposaven les tasques subterrànies en profunditat. A més, la desfavorable
situació del mercat, amb una demanda escassa i amb uns preus dels metalls molt
baixos, van acabar per decidir la sort que seguiria aquesta mina durant els
propers 35 anys.
L’única empresa que
va poder sostenir treballs durant aquest període de crisi fou la Societé de
Mines Franco Peninsulaire, que a principis dels 30 del segle XX havia
descobert a la mina Mineralogia un potent filó-falla, la metal·lització del
qual era més àmplia que a la major part dels filons de la regió. De manera que
al Molar aquesta companyia va sostenir treballs en solitari fins el 1956.
Aquestes dues circumstàncies varen contribuir a que si el 1929 comptava amb una
plantilla de 33 obrers i declarava una producció de 486 tones de Galena,
paradoxalment el 1930 el nombre de treballadors augmentés a 47 i la producció a
800 tones. L’extracció de Galena a la mina Mineralogia fluctuà al llarg
d’aquests anys, la menor producció fou l’any 1947 amb tan sols 133 tones,
suposo que a conseqüència del bloqueig internacional que vivia el país acabada
la Segona Guerra Mundial.
De mal a pitjor
El panorama miner
del Priorat era desolador amb l’arribada de la nova dècada dels anys 30. La
crisi, iniciada el 1929 als Estats Units, s’aguditza a la indústria minera
catalana. Això provocà grans descensos en la producció i dificultats greus per
unir en el possible els interessos de l’obrer amb els del capital, les rendes
minvades dels quals col·locaven els negocis miners en una difícil situació
econòmica. Minas del Priorato, SA, entre altres mesures, disminuí quasi
totes les labors d’exploració per tal de reduir al màxim els costos. Però, tot
i això, a l’inici de l’any 1931 la situació fou del tot insostenible pel
descens que experimentà el preu del plom, que repercutia amb un elevat nombre
de pèrdues. Mentre el 14 d’abril de 1931 s’instaurava la Segona República, el
dia 22 de juny de 1931 el senyor José Bartual, llavors enginyer en cap de Minas
del Priorato, SA, es veié obligat per les circumstàncies a paralitzar els
treballs a les mines i a la foneria.
El senyor José
Bartual fou un brillant enginyer, que anys més tard d’aquests tristos
esdeveniments va ésser destinat a les mines de Sallent, i posteriorment nomenat
enginyer en cap del districte miner de Tarragona, càrrec que exercí entre els
anys 1959 i 1962.
El 1932 els únics
treballs que va mantenir la societat Minas del Priorato, SA, es
limitaren a fondre part de l’estoc de Galena que existia d’anys anteriors. La
resta d’aquest mineral que no es va fondre, uns 2.990 quilos, s’exportà a
l’empresa R. Lencioni di Viareggio, a Itàlia, i a mitjans d’any es va
paralitzar tota l’activitat. El balanç de cobraments i pagaments de la primera
quinzena de juliol de 1932, parla per si sol, els cobraments van ser de 5.750
pessetes mentre que els pagaments de 7.000 pessetes. Aquests consistien només
en la tramesa quinzenal a mines i el subministrament elèctric abonat a Riegos
y Fuerza del Ebro, SA.
La Guerra del Pa Tou
Durant la Guerra
Civil Espanyola, les relacions comercials internacionals pel que fa a la
mineria van quedar pràcticament tallades. A l’iniciar-se la guerra foren molts
els jaciments minerals en mans dels republicans que eren explotats per a
l’obtenció de metalls considerats com a estratègics. Entre ells, les mines de
plom de Bellmunt del Priorat, però la demanda d’altres metalls obligà a reobrir
mines que portaven molts anys tancades. Aquest fou el cas de les mines de
manganès situades al sud del Molar, a les que durant alguns anys es van
sostenir intensos treballs d’explotació per aprofitar els filons estratiformes
d’òxid de manganès d’aquests jaciments. No disposem de dades sobre aquestes
mines, encara que suposem que el mineral obtingut es va utilitzar per a la
fabricació d’acer, una matèria primera indispensable per nodrir la maquinària
de guerra. Sabem que el 1937 aquestes mines estaven en plena explotació i crec
que al caure els jaciments més importants de ferro de la península en mans dels
nacionals s’interromperen els treballs en aquestes mines, ja que des del 1938
no tenim cap notícia de que tornessin a ésser explotades.
Tots els homes que
en aquell període treballaren a les mines, van poder lliurar-se del servei
militar i de participar a la Guerra Civil Espanyola. Durant aquesta cruel
lluita, especialment bel·licosa en aquesta comarca per la proximitat del riu
Ebre, les mines van servir a la població de refugi durant els atacs bèl·lics,
com és el cas de la mina Eugènia a Bellmunt del Priorat o com a improvisat
hospital militar, com a la mina Linda Mariquita al Molar. L’any 1936 la
població havia descendit a només 668 habitants.
La Generalitat es féu càrrec de les mines
Poc després
d’iniciar-se la guerra civil espanyola, a Barcelona el 14 de novembre de 1936
es va constituir la Col·lectivitat Catalana del Plom, coneguda per les seves
sigles CIPLO. Aquesta col·lectivitat, que agrupava la indústria minera del
plom a Catalunya, es va fer càrrec de l’explotació de les mines que fins a
llavors havien estat obrades sota la raó social Minas del Priorato, SA.
Aquestes mines estigueren en explotació sota el control de la CIPLO fins a
principis de l’any 1939, quan Barcelona cau en mans del bàndol nacional. Durant
tot aquest període les mines seguiren essent dirigides, encara que de forma
clandestina, sota les ordres dels senyors Manuel Folch i Girona i Fernando Benito.
El plom extret durant aquest període es destinava principalment a la fabricació
de munició. Suposem que la demanda de plom de l’exterior era important, doncs,
tot i les fortes restriccions de moviment de mercaderies em consta que l’any
1936, s’exportà, entre d’altres, a l’empresa de J. Martin, amb seu a la ciutat
francesa de Marseille, 100 quilos d’alquifoux, que era el nom que rebia
a França l’alcohol dels terrissaires.
En aquests anys la
Generalitat de Catalunya per mitjà de la CIPLO aplicà diverses mesures
encaminades a millorar les condicions de vida dels minaires i de les seves
famílies, disposà la jornada de treball en 40 hores setmanals, acordà la
percepció de sou complert en cas de malaltia del treballador fix, es posaren en
funcionament diverses mesures de política i higiene i, a més, per a les dones
obreres embarassades la possibilitat de gaudir d’un període de vacances abans i
després del part.
El plom permet afrontar la postguerra
L’abril de 1939, la
societat Minas del Priorato, SA recuperà el control de les mines, però
els treballs es van reprendre a les ordres dels vencedors. Al director en cap,
el senyor Fernando Benito, el varen destinar fora de la comarca, i començaren a
arribar capatassos facultatius procedents de diversos llocs d’Espanya, per
fer-se càrrec de la direcció tècnica de les mines. El primer d’ells va ser
Antonio Molina Orta que va estar uns tres anys al càrrec.
Durant el període
de postguerra la demanda de plom augmentà considerablement, però el principal
client de la companyia era l’Estat. Aquesta situació generà una nova demanda
immigratòria. En aquesta ocasió la procedència dels immigrants fou
majoritàriament de la província de Granada i, en menor nombre, d’Extremadura i
Galícia. La població de Bellmunt del Priorat va anar augmentant, de manera que
l’any 1940 era de 796 habitants.
Aquell mateix any
va esdevenir, a la cinquena planta de la mina Eugènia, un gran enfonsament al
cedir les columnes de contenció que sostenien el sostre i que havien estat
progressivament debilitades per l’aprofitament del mineral que contenien, fins
que no van poder suportar la pressió exercida. Aquesta impressionant ensulsida,
que comunicà amb la planta superior, provocà uns grans corrents d’aire i un
núvol de pols, que obligà als minaires a sortir de la mina a les fosques, per
la impossibilitat de mantenir en funcionament els seus equips d’il·luminació.
Per fortuna, no va haver-hi desgràcies personals tot i la violència i la
magnitud de l’accident. En contraposició, val a dir que a aquesta catàstrofe
se li atribueix, en part, els bons resultats d’aquell any, donat que quedà molt
mineral al descobert i que va poder ser recuperat amb força facilitat; amb tota
seguretat es tractava de la cambra deixada durant l’explotació del filó Mate
explotat fins a principis de 1920. El plom obtingut de la fosa durant l’any
1940 fou de 860 tones, una xifra que va mantenir-se constant en els propers
quatre anys.
La indústria minera
va aportar treball a l’àrea de Falset, Bellmunt i el Molar, i això va permetre
poder afrontar millor que en altres pobles de Catalunya aquells primers agres
anys de postguerra. Com exemple ens serveix Bellmunt del Priorat, ja que a les
seves principals mines, Eugènia i Règia, hi treballaven a finals de l’any 1943,
231 persones, repartides de la següent manera: 54 persones a l’interior de la
mina Eugènia, 12 a l’exterior i 48 de personal auxiliar, que abraçava des
d’ajudants facultatius a mestres. A la mina Règia, eren 81 persones a
l’interior, 24 a l’exterior i 12 de personal auxiliar (figura 35).
L’autarquia afavorí la mineria a
nivell estatal, però retrassà el creixement econòmic
L’any 1944 el
govern del general Franco dictà una nova Llei de Mines. Aquesta suposà un nou
revés al capital estranger degut a les mesures nacionalitzadores imposades. Les
limitacions a la participació de capital estranger afavorí el creixement
industrial de les societats amb capital espanyol, com era el cas de Minas
del Priorato, SA.
Aquell mateix any
la companyia Minas del Priorato, SA explotava les mines Eugènia i Règia
a Bellmunt del Priorat i la mina Porvenir a l’Argentera. El personal en nòmina
en aquestes mines era de 270 obrers i la producció assolí les 1.214 tones de
Galena. Tenim constància que apart d’abastar la demanda nacional i malgrat la
política autàrquica imposada pel franquisme es realitzaren diferents
exportacions, com la datada el 22 de novembre d’aquell mateix any a l’empresa Metallbodio
A.G. amb seu a Basel, Suïssa, de 4.925 quilos de plom, enviats en lingots.
Habitud, clandestinitat, permissibilitat o política?
L’any 1946, la mina
Eugènia de Bellmunt del Priorat havia arribat als 560 metres de profunditat, el
que posà de manifest quelcom que ja s’anava observant, la disminució de Galena
a mesura que s’aprofundien les labors. El retraïment en el preu del plom o, si
més no, l’estancament d’aquest i les perspectives d’explotació en aquesta mina
que no semblaven massa esperançadores, determinaren prendre mesures per part de
la societat explotadora. Arran d’una sol·licitud cursada per Minas del Priorato,
SA el govern va autoritzar l’empresa a reduir el seu personal obrer. A més,
el programa de labors pel 1947 era el d’anar explotant en retirada aquella
mina. La producció de plom de la foneria fou de 526,615 tones a l’any 1947 i es
mantinguí més o menys constant fins al 1949.
Donat que el preu
del plom fou un element clau a l’hora de prendre qualsevol tipus de decisió, he
volgut oferir al lector els valors assolits en determinats anys per aquest
metall a Londres, que poden ésser d’ajuda per comprendre millor algunes de les
notícies apuntades. Un fet destacat és que les mesures alliberadores del govern
espanyol varen arribar uns anys tard, donat que el preu del plom a Europa es va
triplicar l’any 1946, de manera que la política autàrquica del govern franquista
va endarrerir el creixement econòmic del país. L’any 1939 el preu en lliures
per tona de metall era de 15,05, el 1945 era de 27,34, el 1946 era de 83,71, el
1948 de 101,56, el 1951 assolí les 159,49 lliures i el 1956 el preu era de
113,88 lliures.
La segona conflagració mundial
dispara el preu del plom
A finals de la
dècada dels anys 40 del segle XX, a l’àrea minera de Falset, Bellmunt i el
Molar tan sols estaven en explotació les mines Règia i Eugènia a Bellmunt del
Priorat i propietat de la societat Minas del Priorato, SA i la mina
Mineralogia al Molar propietat de la companyia Societé de Mines Franco
Peninsulaire.
Sortosament l’any
1950, el preu del plom experimentà una pujada espectacular: la tona de plom va
arribar a la cotització de 12134,57 pessetes, mentre que l’any anterior havia
estat de tan sols 4000 pessetes. Mal que ens pesi hem de reconèixer que es
varen assolir aquests preus a l’haver tingut lloc la Segona Guerra Mundial, de
manera que la demanda augmentà considerablement i en conseqüència el preu del
plom ascendí i això va permetre a les societats mineres sanejar-se i millorar
la seva infraestructura. A més, a partir del 1950, la política econòmica
espanyola canvià adoptant mesures alliberadores, que foren introduïdes de
manera gradual, però els resultats de les quals a curt termini no es van fer
esperar.
En el marc
d’aquesta excel·lent conjuntura de mercat, envers 1950, l’empresa Societé de
Mines Franco Peninsulaire, realitzà un enorme esforç per aprofundir el pou
mestre de la mina Mineralogia al Molar i avançar en labors per a la preparació
de nous camps d’explotació. El resultat d’aquestes inversions aviat es van
poder quantificar. El 1953 es va obtenir una producció de 1.029 tones de
Galena, una xifra excepcional si tenim en compte que la producció total de tota
l’àrea minera del Priorat en aquell mateix any fou de 2.551 tones de mineral.
Tan sols l’any 1955 aquesta mina romangué tancada, però no per falta de
rendibilitat sinó per treballar amb el muntatge d’unes complexes instal·lacions
que servirien pel tractament de minerals.
La segona època d’esplendor de la
mineria catalana al segle XX
Les noves
circumstàncies de mercat també varen ésser oportunament ben acollides per la
societat Minas del Priorato, SA. Conseqüentment la producció de Galena
augmentà a 1.064,745 tones l’any 1950, contra les 805,074 de l’any anterior i
la foneria va obtenir una producció de 821,047 tones de plom. Bellmunt del
Priorat comptava amb una població de 877 habitants.
La direcció
d’aquella empresa va decidir, després dels resultats que s’estaven tenint,
realitzar els estudis i reconeixements necessaris, principalment, en antigues
labors de les zones Blancardera i Espinós, a fi d’obtenir a una menor
profunditat la major producció possible de Galena. Però per a això era
necessari disposar de plànols fiables de totes les tasques existents, donat que
aquests havien estat cremats durant la Guerra Civil Espanyola.
Es contractà a un
excel·lent topògraf anomenat Coma. Aquest senyor havia contribuït al disseny i
posterior construcció del clavegueram de la ciutat de Barcelona. El seu intens
treball va permetre aixecar multitud de plànols que van servir d’eina bàsica
per reorientar les tasques d’explotació i millorar els resultats de l’empresa.
Aquests nous plans de treball no van tardar en materialitzar-se. L’any 1951 es
van començar noves labors a la mina Règia Antiga, situada a l’oest de la mina
Règia i pròxima al marge esquerre del riu Siurana, sobre antics treballs
abandonats des de feia molts anys. Per això es va habilitar el pou mestre
d’aquesta mina anomenat Jubileo, muntant les corresponents
instal·lacions per a la seva utilització, amb el propòsit d’aprofundir aquest
per sota del nivell hidràulic per tallar els filons a majors profunditats.
L’extracció de
Galena en aquell any va ascendir a la quantitat de 1.071,121 tones i la
producció de plom de la foneria fou de 764,909 tones. Aquestes xifres varen
augmentar considerablement en pocs anys. Envers l’any 1955, en que a més de les
mines Eugènia i Règia havia entrat en producció la mina Règia Antiga, es van
extreure 1.545 tones de Galena, de les que es van poder obtenir 1.189 tones de
plom. Aquestes xifres es mantingueren bastant constants fins a mitjans dels
anys 60 del segle XX.
Les mines es desperten d’una llarga letargia
La gran demanda de
plom per part del mercat internacional obligà a les empreses mineres del sector
a augmentar la producció. Per tal d’adaptar-se a la nova conjuntura de mercat,
aquestes societats varen recórrer a l’explotació de les antigues mines repartides
per tota la comarca. L’any 1956, la firma Minas del Priorato, SA va
tornar a treballar la mina Raimunda al Molar, desguassant la primera planta,
que es troba a 52 metres de profunditat, i inicià labors d’investigació en
zones que anteriorment no havien estat reconegudes. La producció d’aquesta mina
en aquest primer any de nova activitat fou de 127 tones de Galena.
L’any 1951, la raó
social de companyia explotadora de la mina Mineralogia, la Societé de Mines
Franco Peninsulaire, propietat del senyor Lucio Seguy, que el 9 de juny de
1931 s’havia fet per compra amb el 100 % de la companyia, canvià per la de Hijos
de L. Seguy, SA, degut a la mort del senyor Lucio Seguy el 23 de juny de
1951, heretant la mina els seus dos fills Mauricio Pedro i Andrés Enrique Seguy
Cauley, que s’instal·laren a peu de mina per poder dirigir personalment
l’explotació.
En aquesta nova
etapa de treballs, la societat Minas del Priorato, SA arribà a un acord
amb la família Seguy. Aquest consistia en poder-se servir del pou principal de
la mina Mineralogia per dur a terme treballs d’investigació i reconeixement a
la concessió San José, una gran pertinença de Minas del Priorato, SA
contigua a la concessió Mineralogia, amb l’objectiu de preparar un nou camp
d’explotació. Encara que no coneixem en què es beneficià l’empresa
concessionària de Mineralogia, crec que la família Seguy, pactà poder utilitzar
les instal·lacions de la foneria que Minas del Priorato, SA posseïa a
Bellmunt del Priorat.
Fruit d’aquesta
col·laboració fou l’obertura d’una galeria dins de la concessió San José per
unir les labors de l’empresa Minas del Priorato, SA, amb les de la mina
Mineralogia, per explotar el denominat filó Diagonal, sobre el nivell de
la planta quarta de la mina Mineralogia.
La silicosi, la pitjor jubilació
Des que el senyor
Joaquim Folch i Girona va cessar com a gerent de Minas del Priorato, SA,
la companyia fou sàviament guiada pel seu germà Manuel. Però a l’anar entrant
en anys i un important defecte físic en un cama, no li permetien desplaçar-se
des de Barcelona a les mines amb l’assiduïtat que hagués desitjat per poder
atendre degudament tots els assumptes de la companyia. Per això va delegar
aquesta tasca envers l’any 1949 al seu nebot, el senyor Carlos María Galofré i
Folch, que era un bon coneixedor de la vida a les mines. Ja a l’edat de 18
anys, baixava a la mina amb els treballadors, dormia a la casa de la mina i a
les 6 del matí esperava als obrers a la bocamina. Aquest enginyer de professió
va fer construir les noves colònies mineres, millorà els jornals dels
treballadors i les seves condicions de vida, aportà nous mitjans tècnics, com
els martells d’aigua que feien una dutxa a l’embocadura i evitaven la dispersió
de la pols, que tant afectava als minaires, respectà les normes establertes
sobre prevencions, traslladant a treballs a l’exterior als minaires afectats de
silicosi de primer grau, donat que no existeix tractament per aquesta malaltia,
tan sols frenar el seu augment evitant l’exposició de l’obrer a la pols de
sílice.
Aquesta malaltia
era molt freqüent entre els treballadors de l’interior de les mines de Bellmunt
del Priorat. La causa era la inhalació contínua de pols amb un alt contingut de
finíssimes partícules de sílices en forma de Quars desprès durant la perforació
de les pissarres i els pòrfirs andesítics i dacítics d’aquestes mines. Aquest
silicat, al dipositar-se als pulmons, genera un complicat mecanisme de rebuig,
originant la formació d’uns nòduls que condueixen a eixamplar les parets
interalveolars, dificultant progressivament la difusió de l’oxigen. Els
símptomes poden aparèixer als 15 o 20 anys de contínua exposició, i acaba per
provocar una insuficiència respiratòria crònica amb complicacions posteriors.
La unió de dues grans mines
Durant el transcurs
de l’any 1960 es va dur a terme la unió de les mines Eugènia (figures 36 i 37)
i Règia, per mediació d’una transversal, que va unir els treballs de la planta
novena de la mina Eugènia a 270 metres de profunditat, amb els treballs de la
planta vuitena de la mina Règia. Aquesta obra aconseguí una gran millora en
tots els aspectes de ventilació i explotació, i a més a més, havia de permetre
centralitzar en el grup de la Règia tota l’extracció de mineral que havia
d’ésser tractat a la nova planta de rentadors que estava previst instal·lar en
aquesta mina. D’ençà de la unió d’aquestes dues grans mines es podia desplaçar
qualsevol tipus de bé, sense necessitat de fer-lo pujar a la superfície. Per
tenir una referència de les distàncies que això podia suposar, n’hi ha prou amb
dir que des de l’entrada a la galeria 9.ª pel pou San Jacinto de la mina
Eugènia fins l’entrada de la galeria 8.ª pel pou San Federico de la mina Règia
un miner podia recórrer 1.650 metres de galeria.
En aquest any la
població de Bellmunt del Priorat va arribar als 1035 habitants. La producció
extractiva i productiva continuava a molt bon ritme, i sembla que entre els
sous directes i els indirectes al poble entraven uns 2.000.000 de pessetes. La
producció de la mina Eugènia en la dècada dels 1960 va ser encara notable:
20.350 t de tot-un (1962), 22.415 t (1963), 21.690 t (1964), 18.480 t (1965),
24.865 t (1966), 17.780 t (1967), 19.620 t (1968).
La dualitat d’una dècada
L’abril de l’any
1962, el consell d’administració de Minas del Priorato, SA, aprovà
augmentar el capital social de l’empresa en tres milions de pessetes, per
ampliar les seves instal·lacions (figura 38). La decisió no va tardar en
materialitzar-se, quan l’any 1963, l’empresa Camimet, amb seu social a
Torrelavega, inicià la instal·lació d’un modern rentador per líquids densos.
Tenia capacitat per tractar 20 tones per hora i estava adjacent a les
instal·lacions de la mina Règia, per tal d’aprofitar el fort desnivell
orogràfic, que beneficiaria el rendiment de tan costosa inversió. El nou
rentador es va dissenyar per atendre les necessitats de la societat Minas
del Priorato, SA i donar un servei a altres companyies que treballaven
altres mines de la comarca, i així fou fins el tancament de les mines. També es
pretenia poder tractar molts dels terregalls antics, encara que el resultat en
l’obtenció de plom d’aquests terregalls no fou l’esperat, doncs es creia que
des d’antic s’hauria tirat molt mineral en aquestes. Però es va subestimar i
quasi diríem que es va menysprear l’esforç i la bona feina dels antics minaires
que, cada matí, baixaven a un profund abisme per arrencar de les entranyes de
la terra el preuat metall, que de forma penosa portaven a la superfície, perquè
unes hàbils mans i uns ulls murris, separessin el que era estèril d’allò que
era fèrtil. Per aquella esforçada gent hagués suposat un veritable pecat el
menysprear el més ínfim dels fragments de Galena.
El setembre de
1964, a la mina Mineralogia treballaven nou obrers, que disposaven de dos
martells picadors i un compressor d’aire pels treballs d’arrencament. Pel
transport a l’interior comptaven amb vuit vagonetes, que ells mateixos
desplaçaven sobre uns 800 metres de via, i a l’exterior desplaçaven cinc
vagonetes sobre uns 70 metres de via. Treballaven a la tercera planta i
l’avançament era lent. L’explotació es portava per realçaments amb rebliments,
intercalant bústies per a la sortida del mineral i entrada i sortida d’aire. El
volum d’aigua a desallotjar era d’uns 500 m3 en 24 hores,
que es desguassaven en 15 hores gràcies a 4 bombes centrífugues. Els
minerals que es declarava que s’explotaven eren la Galena,
la Pirita i l’Esfalerita. Sempre segons aquestes fonts s’obtenien a partir
d’aquests minerals els següents concentrats: plom 64,5 %, zinc 17,5 %, ferro 10
% i cadmi 0,02 %. Tanmateix, d’aquests materials el ferro no podia ser extret
de la Pirita. El 1965 les tasques avançaren tan
sols 70 metres i la producció fou de 600 tones de mineral.
La Sociedad
Anónima Minero-Metalúrgica Zapata-Portman, va muntar envers l’any 1963 un
rentador de flotació de tipus portàtil, denominat Cristina, pel
tractament de terregalls a la mina Linda Mariquita del Molar. Però aviat
s’aprecià la seva escassa rendibilitat, donada la complexitat, quant a mida i
lleis, que el material a tractar presentava. Per la qual cosa van haver de
completar aquesta instal·lació amb una planta de líquids densos, de tambor Wemco,
fabricada per Talleres Obregón, SA de Torrelavega. Amb aquestes
instal·lacions es podien obtenir 25 tones mensuals de concentrat de plom amb
una llei del 60 %. Fins a principis del 1967, es van estar tractant els antics
terregalls del vedat Linda Mariquita, i el 3 de març d’aquell any s’autoritzà a
aquesta societat a utilitzar explosius, la qual cosa possibilità que
s’iniciessin novament tasques extractives d’interior després de més de 30 anys
d’inactivitat.
El 24 de juliol del
1968 es constituí la Sociedad Anónima Minera y Metalúrgica de
Peñarroya-España. En aquest mateix acte, la Sociedad Anónima
Minero-Metalúrgica Zapata-Portman s’integrava a aquesta firma i
transferiria, entre d’altres, el vedat miner de Linda Mariquita.
Grans esperances
L’any 1964 causà
alta com a topògraf de la companyia Minas del Priorato, SA, en
substitució del seu pare, el senyor Jaume Coma i Matutes, geòleg de professió
especialitzat en hidrogeologia. El senyor Jaume va continuar amb la tasca
d’elaborar els plànols de les mines i reconegué antigues galeries amb
l’esperançada finalitat de localitzar nous recursos minerals. Com a dada
curiosa, val a dir que segons tots els plànols elaborats fins llavors, i que es
conservaven en una habitació de la casa de les mines, les labors subterrànies
es calcularen en uns 40 km de galeries en tota la zona, encara que es creia que
entre les labors reconegudes i les labors antigues aquesta xifra podria arribar
fàcilment als 100 km.
La direcció
permanent de les mines seguia a càrrec del senyor Fernando Benito, que tot i
que exercí el càrrec de Director General de Minas de España, que
l’obligà durant els darrers anys d’explotació de les mines a viure a Madrid,
sempre va estar vinculat a la societat Minas del Priorato, SA.
Es van projectar
junt amb el director tècnic, el jove enginyer Juan Grande (que va encapçalar
aquest càrrec fins l’any 1969 en que fou destinat a les mines d’Almadén), amb
el suport i l’entusiasme del gerent el senyor Carlos María Galofré i Folch, i
sota la supervisió del director permanent de les mines, el senyor Fernando
Benito, els plànols i els estudis per executar les tasques necessàries per
aprofundir el pou mestre de la mina Eugènia fins als 620 metres i donar servei
a una nova galeria, la planta 20, així com per aprofundir fins els 320 metres
el pou mestre de la mina Règia i poder donar servei a un nou nivell de
galeries, la planta 14.
LA
MINERIA DE FINALS DEL SEGLE XX
L’inici de la decadència
Però aquests
projectes es van veure truncats, per la desfavorable conjuntura de mercat del
plom. El preu començà a baixar i la demanda era cada cop menor; a més a més,
els costos d’extracció eren cada vegada més elevats, tant per la profunditat de
les labors com per tots els costos directes i indirectes. Malauradament, tots
els esforços varen ésser inútils. Durant els últims anys de la dècada dels 60,
es prejubilà a molts treballadors. El setembre de 1968, el senyor Jaume Coma i
Matute causà baixa com a topògraf de les mines. Més tard, fou reclamat per la
gerència per ocupar el càrrec de director d’aquestes, vacant des que causà
baixa Juan Grande. Jaume Coma i Matute fou l’últim director de la companyia de Minas
del Priorato, SA.
La situació de la
mineria al Priorat era de lenta decadència, encara que es continuaven
realitzant tasques extractives d’interior a diverses mines, especialment al
Molar, com a Linda Mariquita, Mineralogia i a Raimunda. L’estampa d’aquesta
davallada quedava reflectida a la mina Raimunda, que l’any 1969 tan sols va
mantenir treballs a la primera planta, donat que la resta estava inundada.
L’explotació es feia per bancs, generalment sense reompliment ni pilars. Les
labors no acostumaven a necessitar d’apuntalament donada la duresa de la roca,
i només s’acostumava a treballar en un torn. El transport interior es feia en
vagonetes de 0,5 m3. El mineral es traslladava mitjançant camions al rentador, situat a la
mina Règia a Bellmunt del Priorat. Els temps d’arrencament i càrrega, en
avançaments, eren aproximadament els següents: pel sanejament 15/30 minuts, per
la càrrega, que era a mà, 2,5/3 hores, i per a la perforació (12 a 15 barrines
d’1 m) es requerien unes dues hores, després la càrrega i pega ocupava uns 45
minuts. Amb tot això, la productivitat d’interior era d’unes 2,4
tones/torn-home. Aquesta situació es va mantenir fins l’any 1972, en què
l’empresa Minas del Priorato, SA decidí cessar tota activitat extractiva
(figura 39).
En aquests darrers
anys de finals dels 1960 la producció a la mina Linda Mariquita tenia grans
davallades que feien presagiar el pitjor: 2.061 t de mineral en brut el 1967,
630 t el 1968, 1.620 t el 1969, 1.575 t el 1970, però sols 990 t el 1971 i 486
t el 1972.
A principis de
l’any 1969 la societat Minas del Priorato, SA estava en conversacions
molt avançades per a la venda de totes les seves mines i instal·lacions, a una
societat espanyola d’explosius, que prèviament havia realitzat un profund
estudi tècnic per avaluar les possibilitats d’explotació, però que finalment no
es va dur a terme. En aquest mateix any ja només es treballava en un torn. El
personal d’interior, a la mina Règia, mina Eugènia i mina Règia Antiga, estava
compost per tan sols 118 obrers. Els escassos treballs es concentraven a les
plantes 10.ª, 13.ª i 17.ª de la mina Eugènia, s’investigava un filó de sulfur
de ferro a la 6.ª planta de la Règia i s’investigava a la 1.ª de la Règia
Antiga. La producció aquest any havia davallat a unes 18.042 t de mineral en
brut.
El tancament de les mines
A partir dels anys
70, la forta crisi continuada en el sector del plom, va forçar que
s’abandonessin els treballs a l’interior de les mines explotades per la
societat Minas del Priorato, SA. Les mines Règia i Règia Antiga van
tancar el 1970, en un moment en què hi treballaven 55 minaires i s’extreien
anualment 10.820 t de tot-un, que donaven unes 600 t de concentrat de Galena.
De poc va servir, que el setembre de 1971, s’augmentés en 6.000.000 de pessetes
el capital social de la companyia. Les mines es van mantenir vives, amb petits
treballs de superfície, com la venta de grava per balast a la companyia RENFE a
Tarragona, per no perdre les concessions, a l’espera d’una millora del mercat i
de l’aparició de la nova Llei de Mines de l’any 1973, amb la fe de poder
acollir-se a alguna disposició per no haver de clausurar les mines. Tanmateix,
la pressió administrativa per part de la direcció del districte miner, obligà a
la gerència a prendre la trista i difícil decisió de tancar aquelles mines. En aquest
mateix any el senyor Jaume Coma i Matute, com a director d’aquestes, va tenir
la desagradable missió de donar de baixa administrativa totes les concessions
mineres de la societat Minas del Priorato, SA. Es va procedir a
indemnitzar a tot el personal i es facilità tot l’ajut necessari, tant als
obrers que buscaven una nova feina, com d’altres tipus. Al plegar
definitivament, es va procedir a la venda de tots els forns, i finalment es va
entrar en una etapa de fortificació de les mines, per ser tancades sota les
condicions disposades per la llei vigent, fins que l’administració va donar la
seva aprovació l’any 1974.
La Sociedad
Anónima Minera y Metalúrgica de Peñarroya-España, també va sostenir
treballs d’extracció a la mina Linda Mariquita fins l’any 1972, en que
s’abandonaren definitivament les labors d’interior. Sabem que en el primer
semestre d’aquell any treballaven 10 obrers. Els treballs tenien lloc en el
primer nivell i a la primera planta. El primer nivell servia per l’accés del
personal, que disposava d’un martell perforador i d’un compressor i es servia
tan sols de dues vagonetes de 400 litres pel transport del mineral a
l’interior. Mitjançant un torn mecànic amb 90 metres de cable pujaven a la
superfície dos recipients de 200 litres. Les vies generals comptaven amb
enllumenat elèctric i l’acetilè era utilitzat al front dels treballs. El cabal
d’aigua que havien de desguassar diàriament era d’uns 200 metres cúbics.
Una resistència, malauradament inútil
Al tancar-se les
labors d’interior els deu obrers que composaven la plantilla de l’empresa, es
dedicaren exclusivament al rentat de terregalls. La llei en plom d’aquests
terrers es situava entre l’1 i l’1,5 %. Mitjançant un rentador de 7 cel·les i
amb una capacitat teòrica de 100 tones, junt amb un molí d’una capacitat de 45
tones, es rentaven unes 7500 tones/any. Però el fràgil recolzament de la
mineria per part de l’Estat, la caiguda del preu del plom, donada la
substitució d’aquest metall per altres productes, els baixos rendiments de la
pròpia explotació, l’elevat cost de la mà d’obra i la necessitat d’unes molt
costoses inversions per poder competir en el sector, obligaren a la Sociedad
Anónima Minera y Metalúrgica de Peñarroya-España a sol·licitar, el dia 6 de
desembre del 1978, la renúncia a les 25 concessions mineres de la seva
propietat, que posseïa tant al Molar com a Bellmunt del Priorat.
La situació a tota
l’àrea minera era semblant. El dia 21 de juny del 1972, el senyor Andrés Seguy
Caulet, com a representant de la companyia Hijos de L. Seguy, SA, i
mitjançant escriptura de compra-venda, va transmetre la mina Mineralogia al
senyor Carlos María Galofré i Folch en nom i representació com a gerent de la
companyia Plomos Trinidad, SA, per un import oficial de 250.000
pessetes. Aquesta societat encara va mantenir uns quants anys en explotació la
mina Mineralogia, que fou l’única mina que va sostenir tasques d’interior
després de 1972 en tota la conca de Bellmunt del Priorat, bé que la producció
havia davallat a solament unes 337 t de mineral en brut el 1973, que extreien 4
operaris. La mina comptava amb una planta de flotació de mineral, a més de la
corresponent foneria, en la que es produïa lingot de plom. En aquestes plantes
es van arribar a processar terrers d’altres mines de la zona, sempre amb
l’esperança de mantenir alimentada la planta de flotació en espera de millors
temps en la cotització del plom. Es va arribar també a avaluar la possibilitat
d’explotar el zinc que apareixia en la zona més profunda de la mina, amb destí
a la indústria del galvanitzat. Lamentablement, aquesta societat no era aliena
a la difícil situació conjuntural del mercat, i durant els primers anys de la
dècada del 1980, també van haver de cessar totes les tasques.
La Llei de Mines 22/1973, una
ordenança que arribà tard
A l’entrar en vigor
la nova Llei de Mines, Llei 22/1973, del 21 de juliol, s’establí mitjançant la
disposició transitòria primera, entre d’altres normes, que els titulars de les
concessions mineres que no s’anessin explotant a l’entrar en vigor la citada llei,
disposaven d’un termini de dos anys per iniciar els treballs d’explotació o
sol·licitar una autorització de la Direcció General de Mines per la
concentració de l’activitat d’una o diverses concessions de les que fossin
titulars, d’aquesta manera l’empresari no estaria obligat a l’explotació
simultània de totes elles. La mateixa disposició establia que finalitzats els
terminis referits sense haver complert amb les obligacions citades, es
procediria a donar caducitat a les concessions.
Tinc constància que
el senyor Albert Platard de Quenín presentà una sol·licitud per la consolidació
dels seus drets miners, entre d’altres els de la mina Argentífera de Falset,
concentrar els treballs en quatre concessions, i pel canvi de la substància a
explotar, és a dir, que no pretenia explotar plom sinó probablement roques per
àrids. Per concedir-li les seves peticions el Departament d’Indústria i Energia
li concedí un termini per presentar el pla de labors, exigint-li el començament
efectiu dels treballs amb un mínim de 10 treballadors. Després, sobre la base
dels resultats de l’explotació, li concedirien, a més, el canvi del tipus de
recursos a explotar. Però el termini no es va complir, per tant, a l’incomplir
la disposició transitòria esmentada, no se li concedí la consolidació dels
drets miners. A més, va incórrer en els motius de caducitat de concessions
mineres a la qual es refereix el Reglament General pel Règim de la Mineria. El
conseqüent desenllaç fou declarar el 17 de maig de 1983 la caducitat de la
concessió minera Argentífera així com unes altres nou concessions propietat del
mateix senyor.
L’especulació fins a l’últim moment
Durant l’elaboració
d’aquesta obra em va sorprendre comprovar l’enorme quantitat de galeries
estèrils que no condueixen a cap zona mineralitzada. Un dels motius era la
falta d’estudis geològics, però l’explicació podria raure en l’especulació.
Segons deia el facultatiu en cap de la mina Mineralogia, el senyor José Saura
Manzanares, alguns empresaris miners, en ocasions o sovint, especialment durant
les èpoques en que l’Estat havia concedit subvencions a la mineria, no feien
massa cas de les indicacions del facultatius miners que s’esforçaven en indicar
la direcció on s’havien de dirigir les exploracions per obtenir mineral, de
manera que solien seguir direccions no adequades o fins i tot contràries a les
assenyalades pels enginyers. Així aconseguien igualment les subvencions amb el
menor cost possible i no havien de fer les inversions necessàries que
comportaria l’extracció de mineral i l’obtenció del metall.
El 30 d’abril de
1973 cessà com a director facultatiu de la mina Mineralogia el senyor José
Saura Manzanares que ja ho era en vida del senyor Lucio Seguy. En el seu lloc
el 5 de maig de 1973 és nomenat nou director el senyor Josep Coma Matute, que
també ho era de Minas del Priorato, SA.
El tancament de l’última mina en explotació
El març de 1975 la
mina Mineralogia tenia 21 empleats en plantilla, tres eren tècnics i
administratius, set treballaven a l’interior de la mina i onze en labors a
l’exterior. En aquella època la foneria instal·lada en els terrenys d’aquesta
mina, que disposava d’un forn Newman semiautomàtic i un forn de refinament de
4000 kg, tractava ferralla procedent de les cambres de plom de fàbriques d’àcid
sulfúric, una manera de mantenir els costos en espera d’uns anys millors que ja
no varen arribar, a la vegada que també representava una molèstia pel veïnat
per l’emissió de molestos vapors, especialment pels pagesos.
L’any 1977 la
gerència de la mina va comunicar als treballadors la intenció de tancar les
mines per falta de rendiment. La reacció no va fer-se esperar, el 14 d’agost de
1977 quatre treballadors d’interior advertien a les autoritats del descobriment
d’un filó de 15 a 25 cm de Galena i de la por que la mina fos inundada i no
pogués ser reconegut per la inspecció de mines, però certament els problemes
eren força complexos. El 4 de gener de 1978 Josep Coma i Matute causà baixa com
a Director Facultatiu, i l’abril de 1978 es decideix tancar les labors
d’interior, conservant tan sols els rentadors i la foneria, que varen permetre
seguir donant treball a diversos empleats.
La crisi dels anys 70: els plàstics
avantatgen
el plom
El tancament
definitiu de les mines fou motivat per la convergència en el temps de diverses
causes, algunes de les quals portaven anys sense solució, com els desacords i
falta de col·laboració entre el personal tècnic, que normalment provenia de
fora de la comarca, i el personal obrer, molt vinculat amb la direcció de les
mines, a l’obsolescència d’algunes instal·lacions o la falta d’investigacions
geològiques i la inexistència de sondejos a fi de conèixer millor la
metal·logènia de la zona i buscar nous recursos.
Altres causes van
ser de tipus tècnic, ja que s’havia arribat a molta profunditat en les labors
de les principals mines. Aquesta circumstància comportava una elevació
important en el cost del plom, degut a les excessives despeses de transport,
elevació del mineral a la superfície (en ocasions només per treure vagons
d’estèril), i evacuació de la gran quantitat d’aigua filtrada, doncs hem de
tenir en compte que el nivell freàtic a la zona de Bellmunt del Priorat es
correspon amb el nivell del barranc de les Calderetes, just per sota dels
terregalls de la mina Eugènia. Una altra causa era deguda a l’especial
distribució dels filons en aquesta zona (molts però petits filons de forma
lenticular, amb el conseqüent empobriment a mesura que aquests es feien més
estrets en profunditat).
Un altre factor
decisiu va ser la competència en el mercat del plom de noves grans mines en
jaciments estratiformes o estratolligats. Aquests són jaciments de grans
tonatges i en ells els minerals (generalment de plom, zinc, coure, amb
acompanyament de vegades de sulfurs de ferro i de coure) poden constituir cossos
de gran potència i continuïtat i, per tant, poden ser explotats fins i tot a
cel obert o en grans cambres i amb maquinària pesada, la qual cosa redueix els
costos de personal, de manteniment i d’exploració. El problema que durant
centenars d’anys va impossibilitar l’explotació d’aquests dipòsits va ser la
mida de gra, que en aquests dipòsits és quasi sempre molt fina, i la mena està
molt barrejada i els cristalls dels diferents minerals amb interrelacions molt
complicades. Per aquesta causa, antigament aquestes menes (qualificades com a sulfurs
complexos) no podien ser beneficiades, especialment en les èpoques en què
la separació del mineral, com hem vist, es feia manualment. Els avenços de la
tècnica, en aquest cas, van jugar en contra de les explotacions dels filons del
Priorat, ja que les tècniques de mineralotècnia (en particular, la trituració i
separació mineral per flotació) van millorar molt en la segona meitat del segle
XX. De fet, quan aquests dipòsits van estar en condicions de ser explotats, en poc
temps van inundar de metalls el mercat, i a partir d’aquest moment la major
part de mineralitzacions filonianes d’arreu del món quedaven sentenciades de
mort. Des d’aleshores, la immensa majoria de la producció mundial de plom i
altres metalls base (Zn, Cu, etc.) es desplaçava cap a jaciments o
estratiformes o els estratolligats.
Finalment, podem
citar les causes de la conjuntura econòmica. El plom a nivell mundial va patir
un descrèdit tant per la seva toxicitat com per la creixent implantació de nous
productes, com els plàstics o el coure. Això motivà el descens de la demanda i
provocà la caiguda del preu del plom. També en un altre ordre, la poca
mecanització de les instal·lacions obligava a tenir en plantilla un nombre
considerable d’obrers, els costos dels quals feien disminuir el marge brut de
la societat, que no podia competir amb els grans països productors de plom del
moment.
El tancament de les
mines i la crisi dels anys 70 provocà una forta davallada de població en els
principals nuclis miners del Priorat, com és el cas de Bellmunt del Priorat,
que l’any 1970 comptava amb 678 habitants, mentre que el 1975 l’índex de
població va disminuir a 442. El 1981 comptava tan sols amb 366 habitants, el
1986 havia perdut 22 habitants més i el 1991 tan sols restava una població de
313 habitants, majoritàriament composta per persones d’edat avançada.
L’aprofitament dels terrers
El dia 9 de gener
de 1980, es constituí a Barcelona la Sociedad Anónima Explom, amb la
finalitat d’aprofitar els residus de les antigues explotacions mineres de la
conca minera de Bellmunt del Priorat. L’1 de setembre de 1981, la societat Minas
del Priorato, SA, va segregar i vendre a l’empresa Explom, SA
diferents terrenys al terme municipal de Bellmunt del Priorat, amb una extensió
total de 115.500 metres quadrats. Junt amb les finques es van transmetre
igualment els terregalls de les mines Eugènia, Règia i Règia Antiga existents a
les mateixes parcel·les venudes, així com l’autorització expressa de Minas
del Priorato, SA, a extreure aigua dels pous d’aquestes mines. No es van
cedir els drets miners sobre les mines descrites ni els terrenys on estaven
situades les instal·lacions d’aquestes.
L’explotació dels
terregalls de la mina Eugènia no es va dur a terme, per la problemàtica sorgida
en torn a l’aigua que havia d’utilitzar-se pel rentat dels minerals, ja que
hauria d’haver-se obtingut del pou de la mina Eugènia, el qual en aquella data
subministrava aigua pel consum del poble de Bellmunt del Priorat. L’oposició
popular motivà algunes reunions entre les autoritats locals i l’empresa en
qüestió, arribant-se a l’acord de que l’aigua es trauria d’un pou allunyat de
la població.
La societat Explom,
SA finalment instal·là la seva planta industrial als terrenys de la mina
Règia. Però el 1983 va haver de tancar aquesta planta. Entre d’altres motius,
sembla que la maquinària utilitzada era de segona mà i els molins per triturar
la roca no resistiren la gran duresa dels pòrfirs tractats. Es va procedir a
desmuntar la instal·lació per ésser venuda com a ferralla, sense que s’hagués
mobilitzat un gran volum de roca.
Explom, SA cedí els drets d’explotació dels terregalls a la societat anònima Panasfalto
del sector d’obres públiques, que instal·là a la mina Eugènia una moderna
planta de trituració i classificat d’àrids envers l’any 1989, i que amplià
posteriorment, explotant fins l’any 1996 els terregalls de la mina Eugènia
(figura 40). La remobilització dels antics estèrils va propiciar una ocasió
irrepetible als col·leccionistes de minerals i als interessats per la
mineralogia, per obtenir bons exemplars de Barita, Galena, Dolomita i
especialment de Millerita.
Noves esperances
Amb el tancament de
les mines, semblava que l’arrelada indústria minera al Priorat passaria tan
sols a ocupar una gran parcel·la en la memòria i en els cors dels prioratins,
un modest espai en un racó de la història del país i un oblit en el context
industrial i econòmic modern. Però afortunadament aquest últim pensament no es
va complir, doncs el febrer del 1986 es va constituir la companyia Traminera,
SA, que tenia com a objectiu l’explotació minera a tota la conca de
Bellmunt del Priorat.
El 24 de desembre
del 1986, la companyia Traminera, SA sol·licità als Serveis Territorials
d’Indústria l’autorització de la transmissió de les concessions mineres que la
societat Minas del Priorato, SA posseïa al terme municipal del Molar,
concretament les pertinences de Raimunda, Jalapa, San José, San José Ampliació
i Federica. L’autorització li fou concedida el 26 de maig del 1987 i el dia 4
de juny d’aquell mateix any es formalitzava mitjançant escriptura pública el
contracte de transmissió, mitjançant el qual Minas del Priorato, SA
cedia i transmetia els seus drets miners sobre aquestes concessions a la nova
societat.
Entre finals del
1986 i principis del 1987 es mostrejaren les concessions i s’analitzaren les
mostres obtingudes, tant a Bellmunt del Priorat com al Molar, com a pas previ
per executar un ambiciós pla de treball, consistent en beneficiar els minerals
dels terregalls més accessibles i iniciar l’explotació de minerals de zinc en
l’interior de les mines Règia i Eugènia, situades a Bellmunt del Priorat i
Raimunda al Molar. Però la disminució progressiva del preu dels metalls els
últims anys, que s’accentuà el 1987, obligà als responsables de l’empresa a
reconsiderar el projecte d’aprofitament dels minerals inicialment traçat. I el
que decidiren, fou emprendre una minuciosa investigació en tota la zona per
estudiar a fons totes les possibilitats econòmiques, abans de redefinir
l’estratègia a seguir. Com a pas previ, el dia 11 de juliol del 1987, la
companyia Traminera, SA sol·licità autorització i llicència a
l’Ajuntament de Bellmunt del Priorat per dur a terme les seves investigacions i
els treballs projectats, en terrenys d’interès i propietat de l’Ajuntament, que
se les concedeix el 17 d’agost del 1988.
Amb un projecte en
mà, el 14 d’abril del 1988, aquesta companyia sol·licità a la Direcció General
d’Energia, l’autorització de transmissió de drets miners de la concessió
Mineralogia, per a l’explotació de recursos de la secció C, és a dir, ferro i
plom. D’igual manera, el 18 de maig del 1988 sol·licità autorització per
procedir a la transmissió de certs drets miners del terme municipal Bellmunt
del Priorat, propietat de la societat Minas del Priorato, SA,
concretament, les pertinences Eugènia, Antonieta, Mercedes, Teodora i Inocenta,
que conformen el grup Eugènia, i també les pertinences Règia, Ampliación a
Règia, Demesia a Règia, Joaquina Primera, Santa Bárbara i Demesia a Santa
Bárbara, que conforma el grup Règia.
El dia 21 de
novembre de 1989, la Dirección General de Industria concedia l’autorització de
la transmissió dels drets miners de les concessions d’explotació, en el terme
municipal de Bellmunt del Priorat, així com de la Raimunda, Jalapa, San José,
Ampliació a San José i Federica en el terme municipal del Molar. De la mateixa
manera, el 25 de gener de 1990 els fou concedida l’autorització per a la
transmissió de drets d’explotació de ferro i plom de la concessió Mineralogia.
Al ser concedida l’autorització oficial, la societat Plomos Trinidad, SA,
formalitzà mitjançant un document públic, el dia 21 de juny de 1990, la
transmissió d’aquesta concessió a Traminera, SA.
Segons un informe
de la Universitat de Barcelona, emès l’any 1988, i firmat pel Dr. Manuel
Viladevall i Solé, s’estimava que el volum de roca del terregall de la mina
Eugènia era d’unes 700.000 tones i la de la Règia de 350.000 tones.
Neix el Grupo Minero Bellmunt
Seguint els plans
per desenvolupar el seu projecte miner, adquiriren els drets miners contigus a
les seves actuals concessions que havien estat de la Sociedad Minera y
Metalúrgica de Peñarroya España, SA, propietària de la concessió Virgen de
los Dolores, que incloïa entre les seves pertinences a la mina Renània i la
mina Lagarto, i que havia passat de la Sociedad Minera Metalúrgica de
Portman Bellmunt, dissolta el 28 de febrer de 1955, per adjudicació a la Sociedad
Minero Metalúrgica Zapata Portman a data de 10 de juliol de 1957 i que
aquesta societat aportà el 25 de gener de 1972 a la companyia Peñarroya,
que la va adquirir. De manera que Traminera, SA aconseguí amb aquesta
política el control i la propietat de la coca minera de Bellmunt del Priorat.
Aquesta gran àrea compresa entre els termes de Bellmunt del Priorat, Falset,
Marçà, el Masroig i el Molar, tots municipis de la comarca del Priorat, es va
denominar Grupo Minero Bellmunt el major grup miner que mai havia
existit en tot el Priorat, al menys sobre el paper.
El 6 de novembre
del 1989, la Generalitat de Catalunya concedí a Traminera, SA permís
d’investigació per tres anys, amb el nom de Bellmunt i Priorat, per a
l’aprofitament de recursos del tipus C, en aquesta gran àrea. Curiosament entre
les nombroses concessions que conformaven aquest grup no hi apareixia la
concessió Argentífera, tot i que tenim constància de que el 19 de gener de 1989
aquesta mina havia estat topografiada com a pas previ per incorporar-la al
flamant grup miner.
Després de
diferents treballs previs d’investigació i avaluació de possibilitats mineres
portades a terme entre el 1987 i 1988 i amb les titularitats i drets atorgats
per la Generalitat de Catalunya, es va decidir la construcció d’un rentador
gravimètric, aprofitant els grans cabals embassats d’aigua de les antigues
mines.
Els drets d’ús
sobre les pertinences de la mina Mineralogia havien estat cedits prèviament
pels seus propietaris a l’empresa Traminera, SA, el que va permetre a
aquesta companyia instal·lar en aquell terreny, el rentador gravimètric per a
l’obtenció de concentrats de plom i argent i per beneficiar minerals dels
antics terregalls, a més destinar el pòrfir estèril de rebuig del rentador per
a la seva comercialització com a àrid. La decisió d’instal·lar aquest tipus de
rentador i no un altre, fou pel seu menor cost inicial, a més a més, no
utilitzava reactius contaminants, evitant possibles conflictes i reticències
amb les diferents administracions, no degradava tant el medi i permetia reduir
els costos al poder prescindir d’aquests cars productes químics. Els elements
per a la seva construcció s’adquiriren de segona mà al sud i a l’oest de la
península. El desembre del 1988, s’inicià el muntatge d’aquesta instal·lació
especialitzada que finalitzaria el gener de 1989.
Nous treballs a cel obert
Fetes les proves
necessàries i l’ensinistrament del personal respecte a les noves
instal·lacions, el 1989 s’inicià la producció de concentrats minerals. El juny
del 1989, Traminera, SA tenia set obrers en plantilla. El rentador
permetia una capacitat de tractament, tot-un, de 25 t / h. Per al seu
funcionament, s’abastava dels grans cabals d’aigua embassada a les antigues
mines i el material que es tractava procedia en part dels terregalls de les
diverses concessions i en part amb el mineral arrencat a la concessió San José,
molt propera a les instal·lacions de la mina Mineralogia, on s’obrí una petita
labor a cel obert a fi de beneficiar la zona d’oxidació de diversos filons de
Galena. Els primers treballs d’arrencament de materials a la concessió San José
s’iniciaren l’any 1989 amb tan sols l’ajuda d’una excavadora carregadora. No
fou fins finals del 1990 que es començà a alimentar el rentador amb materials
del tall a cel obert obtinguts mitjançant l’ús d’explosius, donat que el 9
d’octubre de 1990 l’empresa havia obtingut l’autorització com a consumidor
habitual d’explosius pels treballs a la mina Mineralogia.
Els concentrats de
plom s’enviaven a la foneria Santa Lucía, que la Sociedad Minera y
Metalúrgica de Peñarroya-España. SA posseïa a Cartagena, després del previ
acord de compra del 100 % per part d’aquesta companyia.
Els treballs i la
producció van ser òptims el 1990, varen emprar a 14 operaris, es va arribar a
treballar durant dos torns per jornada, es programà i s’adquiriren les màquines
necessàries del rentador, per ampliar a 75 tones/hora la capacitat de producció
i s’iniciaren les gestions per comercialització de sorra i graves de pòrfirs.
Tot això semblava vaticinar un futur brillant i llarg per a aquesta companyia,
al front del qual estigué sempre el senyor Manuel González Vega. Però el gener
de 1991, la Sociedad Peñarroya es veu obligada a tancar temporalment la
foneria dels concentrats minerals, per ordre de l’agència de medi ambient.
Aquest lamentable fet, junt a la baixa cotització de l’argent i del plom, els
preus dels quals venien baixant des de feia 15 anys, i la por generalitzada
d’una recessió econòmica pel conflicte del Golf Pèrsic, així com els problemes
de liquiditat que aquests fets comporten, forçaren a la societat Traminera,
SA, que ja mai havia estat una empresa econòmicament autosuficient, a la
paralització de l’activitat d’explotació i benefici de minerals, i a reduir
dràsticament la plantilla, de tal manera que el juliol del 1991, va passar a
tenir només a dos operaris a manteniment i vigilància.
La situació es complica
Finalment, es
decideix instal·lar una planta d’àrids, annexa al rentador existent per
triturar i classificar el pòrfir a les granulometries que demana el mercat
d’àrids, des de Barcelona, Tarragona i València. Davant la impossibilitat de
fondre a Cartagena s’inicien contactes tècnics amb foneries europees i es
reprenen els treballs d’investigació a les concessions per a l’avaluació de les
possibilitats d’explotació de zinc. Inclús iniciaren treballs de bombeig a la
mina Raimunda per intentar arribar a les galeries inferiors.
Tanmateix, als
problemes assenyalats anteriorment han d’afegir-se altres també molt greus, com
la competència amb la companyia Panasfalto, SA, que explotava els àrids
de l’escombrera de la mina Eugènia. A més l’accident esdevingut a
la Central Nuclear de Vandellòs i la seva posterior ordre de parada i
desmantellament, va generar temors sense fonament sobre la possible ubicació
als pous de les mines de Bellmunt del Priorat dels components nuclears a
desmantellar, provocats per la publicació de diverses notícies a la premsa. Per
tot allò se’ls retirà la confiança dels bancs, el que suposava perdre el
recolzament econòmic necessari per al finançament del seu projecte miner.
Persisteix la
convicció popular de que els problemes mai vénen sols i lamentablement així
fou. Per si tot l’exposat no fora suficient, entre març i abril del 1992,
l’Administració va resoldre la incoació d’un expedient a Traminera SA,
al·legant la falta de presentació del pla de treball d’explotació minera a la
majoria de les seves concessions, en els terminis establerts per la vigent Llei
de Mines. Davant d’aquesta situació tan difícil, la companyia presentà l’abril
del 1992 una sol·licitud per la paralització temporal d’explotacions, davant
del Departament d’Indústria i Energia. Però altres vulneracions de la mateixa
llei, com l’explotació de recursos miners de la secció A sense disposar de
certs requisits que dicta la normativa vigent en aquesta matèria, i el tenir
paralitzades algunes concessions sense comunicar a l’administració competent
aquesta circumstància ni els motius que conduïren a prendre tal decisió, acabà
amb l’obertura d’un expedient sancionador per part de la Generalitat de
Catalunya.
Entre el record i l’esperança
Finalment, en un
últim intent de remuntar els treballs miners a la zona del Priorat, la
companyia Traminera, SA comunicà el dia 31 de maig de 1993, a
l’Ajuntament de Bellmunt del Priorat, la intenció d’iniciar nous treballs
d’explotació. El 3 de setembre de 1993 li proposà a la Generalitat un nou
programa d’investigació minera, amb la intenció, entre d’altres projectes, de
prospectar l’àrea Blancardera i Espinós de la concessió Règia. Però els
problemes legals i econòmics en els que aquesta empresa estava immersa, la van
acabar d’ofegar i enfonsar completament, sense dur-se mai a terme cap d’aquests
projectes.
Amb la conclusió
d’aquests últims treballs de benefici, acabà una llarga, difícil i dura relació
que els prioratins han mantingut des de temps immemorials amb les entranyes del
seu subsòl. Ara no han de caure en la temptació de considerar amb menyspreu els
nombrosos vestigis que aquesta indústria ha deixat rera seu o veure’ls només
com a uns immòbils i esgavellats fantasmes del passat, sinó tot el contrari,
han d’admirar amb gran orgull el resultat de l’esforç i sacrifici dels seus
avantpassats que durant molts anys permeteren enaltir a aquesta comarca com una
de les més importants productores mineres del nostre país. Tampoc haurien de
pensar en que tan sols fou una riquesa fugaç que ja no tornarà, doncs la
riquesa que oculta la mare natura tan sols s’ha mostrat tímidament i encara
està per venir els temps en que el resplendor dels seus minerals tornin a lluir
davant dels nostres ulls amb un fulgor encegador.
Però estic
convençut i així ho espero, que les riques entranyes d’aquestes mines, que
tanta riquesa van proporcionar en altres temps, seran estudiades amb la
merescuda cura i professionalitat, que mereix la noblesa dels metalls que en
elles es preserva gelosament, per facilitar en un futur, junt amb les més
avançades tècniques, l’extracció del fruit concebut pels elements.
De moment, els
estudis que s’han realitzat fins ara fan sospitar l’existència de dipòsits
estratiformes amagats en profunditat en el Priorat, els mateixos que actualment
són cercats per les grans companyies mineres. La història, doncs, no està
acabada...
El turisme cultural com a nova font de riquesa
Actualment els
terrenys que ocupen les instal·lacions de les mines Eugènia i Règia pertanyen a
l’Ajuntament de Bellmunt del Priorat. L’Ajuntament, amb el suport de la
Direcció d’Energia i Mines de la Generalitat de Catalunya, impulsa un projecte
per l’aprofitament amb fins turístics de les mines. Per això, s’ha rehabilitat
la planta Los Vells de la mina Eugènia, prenent totes les mesures
necessàries per garantir la seguretat de les persones. Per a això, calgué obrir
una galeria d’uns 35 metres de longitud, que serveix de sortida als visitants
(figura 41). Els visitants entren per les antigues escales d’emergència, conegudes
per Ficada, situades a prop del pou mestre. Així mateix, s’ha
rehabilitat la nau que ocupava l’antic taller mecànic per donar lloc a un petit
museu de les mines de Bellmunt del Priorat. També s’ha ubicat el castellet de
la mina Renània en la plaça de la mina Eugènia (figures 42 i 43). Existeixen
nous projectes com obrir la mina Règia al públic. Desitgem que aquesta lloable
iniciativa obtingui el millor dels èxits i contribueixi a donar a conèixer una
de les zones mineres més importants d’Espanya i que tingueren al llarg de la
història, com he posat de manifest, un pes molt important en el desenvolupament
econòmic i social de Catalunya.
BREU DESCRIPCIÓ DE LES EXPLOTACIONS MINERES MÉS IMPORTANTS
En aquest apartat
he procurat centrar la descripció de les mines atenent a l’estat en què es
trobaven just en el moment en que van deixar de ser treballades, sense entrar
en l’evolució històrica de les seves instal·lacions. La descriptiva es realitza
en funció del terme municipal en què es troba la mina. Es descriuen les mines
que varen tenir una major importància productiva, que tenen algun element
patrimonial destacable, així com aquelles on han estat trobats minerals que són
interessants tant per al mineralogista com per al col·leccionista (figura 44).
PRINCIPALS MINES DE BELLMUNT DEL PRIORAT
Moltes de les
antigues mines de Bellmunt del Priorat, en els darrers episodis, van arribar a
formar part d’una mateixa concessió, aspecte que va facilitar que moltes
d’elles s’explotessin com una unitat. Un destacat exemple ho constitueix
l’actual mina Règia que és el resultat de la unió de les mines Règia, Espinòs,
Règia Antiga, Blancardera i La Cresta que varen arribar a quedar
interconnectades per un complex sistema de galeries. D’acord als plànols de
labors que s’han conservat, el conjunt de galeries, i només al terme de
Bellmunt del Priorat, hauria de tenir més de 40 km de longitud. Tanmateix,
aquestes dimensions corresponen exclusivament a les galeries que es practicaven
per a l’explotació en el segle XX, però no tenen en compte les galeries
realitzades en èpoques anteriors. Per tant, si hi sumem les labors antigues,
molt probablement el conjunt de les explotacions tingui més de 50 km de
longitud.
La intercomunicació
de les galeries, tot i que va ser un tasca costosa i que va precisar de
diversos anys, va ser una iniciativa pensada per a un conjunt de mines que
s’endevinava potent i que s’apostava per explotar a gran escala. Els beneficis
d’aquesta comunicació eren evidents. D’aquesta manera, un minaire podia accedir
a qualsevol de les mines des de qualsevol punt. Aquest aspecte beneficiava la
mina quant a seguretat, ventilació i facilitat d’evacuar el mineral per on fos
més convenient.
Mina Eugènia
És també coneguda
com a mina Gran i antigament com a mina Inocenta. Per les seves dimensions,
rendiment extractiu i qualitat dels seus minerals, és la de major importància
de tota la zona minera del Priorat. S’accedeix pel camí que surt de Bellmunt
del Priorat cap al Molar i està situada al peu del mont Sarraí, el seu pou
mestre és a uns 400 metres del poble.
El
sistema d’explotació
El castellet
d’extracció del pou mestre estava a una alçada de 230,95 metres sobre el nivell
del mar, fins que fou desmantellat als anys 70. Es tractava d’una impressionant
estructura de ferro, de 15 metres d’alçada i de 14.373 quilos de pes, coronat
per dues grans politges de 2,80 metres i 3.800 quilos, que arrossegaven el
cable que alhora sostenia dues gàbies de planta rectangular de doble pis, de
1,14 × 0,96 × 3,90 metres i de 1.750 quilos de pes. Al disposar de doble gàbia
permetia pujar vagonetes al pis inferior deixant el superior disponible per al
personal, les eines i altres materials. Cada gàbia lliscava per dues guies
metàl·liques amb perfils en forma d’U de 120 mm fixats a bigues de fusta
disposades transversalment cada 2,5 metres en tota la profunditat del pou.
La màquina
d’extracció, originalment amb equip motor de vapor, era molt antiga. Disposava
d’una bobina de 4,50 metres per cable pla, tenia indicador d’alçada i
dispositius de seguretat. Tots els mecanismes estaven fixats sobre una bancada
de fosa a l’interior de la casa de màquines.
El pou mestre,
anomenat San Jacinto, és de secció rectangular de 4,70 × 1,80 metres, està obert en pissarres silícies, mantenint-se nu en tota
la seva longitud a excepció de la bocana i alguna entrada a planta que estaven
revestits d’obra. El seu volum és de 3.426 m3 i la seva
profunditat en vertical de 405,10 metres, que dóna servei a catorze nivells de
galeries, el primer nivell, que no és numerat com a planta, té una longitud de
1.160 metres i és coneguda com Los Vells per ser la més antiga. Des de
la planta 13.ª surt un contrapou mestre, inclinat uns 30º que ens condueix fins
la planta 18.ª a la respectable profunditat de 560,10 metres (figura 45).
El contrapou és de
secció rectangular de 3,35 × 2,20 metres, el seu volum és de 1.142 m3 i es manté nu
en els seus 155 metres de longitud. Estava dotat d’una gàbia metàl·lica d’un
pis per a un sol vagó, guiada per 4 cables, i d’un contrapès de 500 quilos. Les
politges del castellet tenien un metre de diàmetre i estaven col·locades sobre
bigues metàl·liques ancorades directament a la roca a la part alta d’una antiga
labor de realçament. La màquina d’extracció era un torn de tambors cilíndrics
de 1,40 metres per cable rodó, accionat amb un motor elèctric, que no disposava
d’indicador d’alçada, ni de dispositiu automàtic de seguretat. El fre de
seguretat era accionat manualment sense mecanisme electromecànic.
Aquesta mina té
cinc pous importants que surten de la superfície. El més septentrional conegut
com pou Elena es troba al nord del cementiri, després trobem el pou mestre San
Jacinto. A menys de 300 metres del pou principal i en direcció sud tenim el pou
Alberto. Entre aquests dos pous trobem un gran forat amb un pou i unes tasques
molt antigues, corresponents a labors de l’antiga mina Marruca, prop de les
qual podem veure el pou Angulo. A uns 500 metres del pou mestre, seguint la
mateixa direcció, existeix el pou Grinyó, que havia estat una antiga mina i
finalment el més meridional conegut com Joaquín.
El camp metal·lífer
de la mina Eugènia es troba localitzat en una faixa d’uns 200 metres d’ample
que s’estén uns 1.000 metres seguint la direcció dels filons al llarg de les
concessions Teodora, Mercedes, Inocenta, Eugènia i Antonieta. Els filons que
afloren a la superfície tendeixen a extingir-se entre els 80 i els 250 metres
de profunditat, a aquesta profunditat apareixen nous filons que arriben fins
als 500 metres. A la mina Eugènia s’explotaren tres grans estructures
filonianes, el filó Otoño, el filó Tropical, que entre les plantes 5.ª i 6.ª
arribà a tenir una amplada d’uns 40 centímetres de Galena, i el filó Primavera
que segons sembla era tan ample com la mateixa galeria. Mereix ser destacat pel
seu gran interès mineralògic el filó de Millerita que tan magnífics exemplars
va proporcionar a principis del segle XX, i que encara avui es pot reconèixer a
la 1.ª planta. Té una forma lenticular, és orientat d’E-W i el cabussament és
quasi vertical.
L’explotació es
feia, segons les circumstàncies ho requerien, per realçament o en bancs en calderilla
i barrancs; en poques ocasions calia fortificar els treballs (figura 46), ja
que el terreny conserva perfectament la seva consistència, sense que fos precís
grans treballs de fortificació. A les galeries inferiors es van practicar
algunes labors en pilars. Els treballs d’avanç es realitzaven amb martells
perforadors. En ocasions, el material es transvasava d’una galeria a l’altra a
partir de tremuges; el mineral finalment era evacuat amb l’ascensor.
Ben sovint, les
zones ja explotades es reomplien amb material de rebuig procedent d’altres
àrees de la mina, a fi i efecte de no deixar espais buits que poguessin crear
esfondraments a la mina, i a la vegada, reduir el cost que suposa haver
d’extreure aquests materials estèrils a la superfície.
El transport
interior es feia en vagonetes de 0,5 m3, arrossegades per locomotora
d’acumuladors. S’utilitzaven unes 70 vagonetes, que rodaven pels 13.426 metres
de carril de via existents en aquesta mina (figura 47); cal dir que la via una
vegada la galeria quedava abandonada s’aprofitava per a les galeries en
explotació.
Junt a boca de mina
es poden apreciar les restes dels edificis que completaven les instal·lacions,
com el taller mecànic, elèctric i de fusteria, els magatzems, el polvorí, o el
rentador, el parc de garbell (figura 48) i la foneria.
El que més sorprèn
al visitant són els seus enormes terregalls, el volum dels quals estimat envers
l’any 1988 era 700.000 tones.
De la mina al lingot
Una vegada la
Galena es pujava a la superfície era separada de la roca i la ganga que pogués
contenir, després, era conduïda en sec al taller de preparació mecànica, on el
mineral era trencat, triturat, classificat i garbellat, a fi d’obtenir un
concentrat de baixa granulometria. Aquest concentrat metàl·lic es traslladava
al rentador on tornava a ser garbellat a fi d’aconseguir un gra suficientment
fi, entre 0 i 12 mm, que permetés obtenir uns òptims resultats en el procés de
la fosa. Finalment quan el mineral havia estat degudament assecat es
transportava a la foneria (figures 49 i 50).
Aquesta oficina de
benefici, que no experimentà grans modificacions al llarg de la seva història,
es composava, fonamentalment, de quatre forns de reverber escocesos amb una
característica forma de xemeneia, que eren molt adequats per treballar
concentrats de llei no inferior al 70 % de plom, baix en argent i amb un
contingut de sílice inferior al 4 %, i d’un forn de cup denominat també caldera
de refinament, amb una capacitat per tractar fins a 17 tones.
La Galena provinent
de l’assecador es carregava als forns de reverber escocesos, junt a una
proporció de l’1,7 % de fundent, a fi d’abreujar la fosa d’aquest. El fundent
utilitzat consistia en una barreja de cal i pols procedent del residu de les
cambres de precipitació de fums, conegut com pols volador o blanquet, el qual
consta bàsicament de carbonat de plom. El procés que tenia lloc a l’interior
dels forns, pel qual el plom era separat de la Galena, es coneix com procés de
torrada i reacció. Com el nom indica, es composava de dues fases. A la fase de
torrada la Galena era sotmesa a una intensa calor amb abundant entrada d’aire,
el que permetia la formació d’òxids i sulfat de plom. Quan el mestre fonedor
estimava que el primer procés havia acabat, es procedia a pujar la temperatura
i a tancar el pas d’aire, amb la qual cosa l’òxid i el sulfat reaccionaven amb
el sulfur no descompost i s’obtenia el plom lliure. El plom fos sortia baixant
per un estret reguer fins la caldera, d’on el recollien amb un cassó de mànec
llarg i el vessaven a uns motlles proveïts de rodes, per facilitar el seu
transport, coneguts popularment com galàpagos, dels que una vegada
refredats s’obtenien uns toscos lingots de 50 a 60 quilos de pes.
Aquests forns
escocesos eren alimentats amb carbó d’hulla i el forn de cup amb carbó de coc.
Per fer-nos una idea de l’enorme quantitat de combustible utilitzat en aquesta
indústria, n’hi ha prou amb apuntar que la societat Minas del Priorato, SA,
consumí el quart trimestre de 1940 els següents productes, 219.197 quilos de
carbó d’hulla, 584.664 quilos de carbó de coc i 42.320 quilos de llenya.
D’aquesta primera
fosa, el plom en forma de lingots passava a la caldera de refinament. Aquest
forn de cup servia per a la purificació del metall. Quan els lingots estaven
dissolts a l’interior d’aquest gran gresol ficaven un bloc de fusta de pi verd
d’uns 25 centímetres de longitud i de qualsevol espessor, fins tocar el plom,
quan la fusta entrava en contacte amb el metall, aquest començava a bullir i
desprendre totes les escòries que tenia. Bàsicament es procurava amb allò
l’oxidació de l’Sb, Bi i Fe. Les escòries i escumes acostumaven a contenir
entre un 40 % i un 50 % de plom, per la qual cosa eren curosament extretes amb
una gran escumadora per tornar a ser foses. Per pujar el plom fos a les
lingoteres que estaven a un nivell una mica més elevat, es disposava d’una
bomba centrífuga, que tolerava les condicions d’alta temperatura i que vessava
el plom als motlles, d’on sortien els lingots llestos per a la seva comercialització.
El dispositiu
anticontaminant
Tanmateix, potser
l’element arquitectònic més intrigant a primer cop de vista siguin unes
construccions amb volta que, partint de les instal·lacions citades, ascendeixen
sinuosament fins el cim d’un petit monticle coronat per una xemeneia (figura
51). Es tracta de les galeries de conducció de fums de la foneria i la seva
xemeneia, que són sens dubte una autèntica joia de l’arquitectura industrial de
l’època. Complien un doble objectiu, per un costat refredar i condensar, a les
parets de la cambra, els tòxics fums produïts pels forns de fondre, de tal
manera que al sortir a l’exterior per la xemeneia fessin el menor dany possible
(figura 52 i 53). Un altre objectiu era de tipus econòmic: el fum emès pels
forns tenia plom i sofre, entre altres matèries, que es condensaven en forma
d’òxid i de carbonat de plom, conegut com blanquet. Aprofitant qualsevol parada
dels forns, s’obrien els respiradors de les galeries per evitar vapors nocius i
es procedia, passat un temps prudencial, a extreure aquests sòlids que eren
novament aprofitats com fundents i per recuperar-ne el metall contingut. El seu
llarg recorregut i la seva forma sinuosa obeeix a una normativa legal que
establia la seva extensió en no menys de 500 metres a fi de permetre la
condensació dels gasos. Aquestes singulars instal·lacions es varen construir
envers l’any 1904 i són el reflex del civisme i el sentit de responsabilitat
dels propietaris d’aquesta mina envers la població de Bellmunt del Priorat.
Mina Règia
És la segona mina
en dimensions i importància de la zona, tant per les seves tasques interiors
com pel volum de mineral extret.
S’accedeix a les
seves instal·lacions per la carretera de Bellmunt al Molar, a uns 1.800 metres
de Bellmunt es pren un camí a mà dreta que condueix directament a la mina.
Aquesta mina no té
castellet metàl·lic, com la majoria de mines de la zona. En el seu lloc es va
manar aixecar una bella estructura de paret seca, d’estil modernista (figura
54), que com a torre tapava una estructura simple de fusta, a la qual estaven
fixades dues guies metàl·liques que s’allargaven fins al fons del pou. A la
part superior de l’edifici, i recolzades sobre bigues metàl·liques ancorades a
les seves parets, s’aguantaven les politges que suportaven uns 690 metres de
cable pla. Tot aquest mecanisme facilitava l’ascens i el descens d’una àmplia
gàbia d’un sol pis de 1,85 × 1,13 × 2,20 metres que permetia circular, simultàniament amb la càrrega
extreta, al personal obrer.
La màquina
d’extracció era antiga, amb bobines en forma d’aspa de 3 metres per cable pla,
accionada en el seu origen per energia de vapor. Estava equipada d’un indicador
d’alçada, fre de peu i fre de seguretat que actuava només a voluntat del
maquinista.
L’explotació de la
mina es feia pel pou San Federico que es troba a una cota sobre el nivell del
mar de 243 metres. Aquest pou mestre és de secció rectangular de 5,35 × 2,55 metres, té 250 metres de profunditat i
un volum de 3.410 m3 i està dividit en vuit plantes. Obert en pòrfir i pissarra, es manté
nu en tota la seva profunditat excepte als primers metres de la bocana on està
revestit d’obra. Les guies de la gàbia estaven fixades a bigues de fusta
col·locades transversalment cada 2,50 metres al llarg de tot el pou.
A la vuitena planta
existeix un contrapou mestre inclinat de 124 metres de longitud, del qual
surten quatre galeries. La profunditat màxima d’aquesta mina és de 320 metres.
La Galena explotada
a la mina Règia es diposità a l’interior de fractures produïdes per contracció
tèrmica durant el refredament del magma dacític. Aquestes fractures són
perpendiculars a la direcció est a oest dels pòrfirs formats i en ocasions
s’introdueixen a l’interior de les pissarres encaixants. El resultat fou una
mineralització en stockwork d’orientació nord a sud i subvertical, tot i que hi
ha filons de cabussament entre 40 i 50 graus oest. Aquesta disposició
complicava l’explotació, i s’havien invertir molts esforços en recerca de nous
filons. Per aquesta causa, les galeries de la mina tenen un traçat força
complex en comparació amb el de la mina Eugènia. Tanmateix, un cop es
treballava sobre filó, el sistema d’explotació era molt similar a l’utilitzat a
la mina Eugènia.
Sabem que a aquesta
mina hi van treballar 60 vagons de 500 litres i que existien 8.706 metres de
carril de via.
Hem d’anar amb
compte al visitar els voltants d’aquesta mina donat que a l’haver comunicat
antigues explotacions, com les de la mina Blancardera o les de la mina Espinós,
existeixen innumerables pous que surten a l’exterior, alguns de molt profunds.
El 1988 s’estimà
que el volum dels seus terregalls era d’unes 360.000 tones. A diferència de la
mina Eugènia la roca és de tonalitat més clara, donat que en aquesta mina els
filons de Galena es formen en pòrfir dacític, una roca de components àcids.
Mina Règia Antiga
Aquesta mina es
troba a uns 480 metres seguint en direcció oest des de la mina Règia, i s’accedeix
des del mateix camí que porta a aquesta.
Aquesta mina va
deixar de ser explotada durant el mateix període que la mina Règia i la mina
Eugènia, però patí un espoli encara més gran que aquestes dues mines, essent,
en el dia d’avui, difícil de reconèixer les seves instal·lacions. Tenia un
castellet metàl·lic d’uns 9 metres d’alçada, sense sostre (figura 55). A la
part més alta d’aquest estaven col·locades dues politges de 1,50 metres que
suportaven una reduïda gàbia per un sol vagó i un contrapès de plom de 500
quilos, mitjançant guies de cable.
La màquina
d’extracció era una màquina de tambors cilíndrics de 1,40 metres per cable
rodó, sense indicador d’alçada, ni dispositiu automàtic de seguretat.
El pou mestre
anomenat Jubileo és de secció rectangular de 3,60 × 2,15 m, té una profunditat de 110 metres, i
es manté nu, a roca vista, excepte a la bocana que està revestit d’obra. Dóna
servei a tres nivells de galeries, la primera d’elles comunica amb labors molt
antigues de la mina Blancardera, per això es considera una galeria estèril, i
com succeeix a la mina Eugènia, la primera planta coincideix amb el segon
nivell, que alhora comunica amb la planta 4.ª de la mina Règia. Després des de
la segona planta s’accedeix mitjançant labors als nivells quart i cinquè,
assolint una profunditat màxima de 160 metres.
Totes les labors es
troben dintre de la concessió Règia. Els filons tenen unes característiques
geològiques molt semblants als de la Règia. Al seu interior s’utilitzaven uns
12 vagons de 500 litres, que rodaven sobre 1520 metres de carril de via.
Mina Renània
És la primera mina
que es divisa abans d’arribar a Bellmunt del Priorat per la carretera que surt
de Falset. En el km 3,8 d’aquesta carretera es pren un camí de carro a mà
esquerra que ens condueix fins les seves instal·lacions.
Aquesta mina tenia
un bell castellet metàl·lic d’uns 9 metres d’alçada i de característiques molt
similars al de la mina Règia Antiga que, junt a la petita casa de màquines,
conferia un romàntic caràcter típicament miner al paisatge i representava un
símbol d’identitat (figura 56). No podem fer res més que sentir el trasllat
d’aquest castellet, que l’any 1999 es va instal·lar a la plaça de la mina
Eugènia, per formar part de l’actual complex turístic, ja que queda fora de
context. Però no tot és negatiu, ja que aquest trasllat suposa la preservació
de part d’un patrimoni industrial que hagués pogut desaparèixer amb el pas del
temps per diverses causes. També és cert que a la seva nova ubicació causa un
veritable impacte al visitant i que l’habilitat dels guies del museu poden
convertir-ho en una pedagògica eina de treball. La mina disposava de diverses
instal·lacions de les que avui només en resten les runes.
El seu pou mestre
té secció rectangular i arriba a una profunditat de 135 metres, que dóna servei
a tres nivells de galeries. La segona planta està comunicada amb l’exterior
mitjançant una galeria de desguàs que surt pel vessant sud del barranc situat
al costat dret de la carretera de Falset a Bellmunt del Priorat.
Aquesta mina té un
segon pou a uns 500 metres en direcció nord-oest, que correspon a l’antiga mina
del Cros Rich, situat junt al Mas d’en Gil.
S’explotaven filons
de petita potència, entre 2 i 3 centímetres, de característiques semblants als
de la mina Eugènia.
Mina Lagarto
Es tracta d’una
antiga mina situada al vessant sud del barranc de les Calderetes o dels
Canterets, a la qual només s’hi pot accedir mitjançant camí de ferradura.
S’arriba a peu sortint d’aquest barranc prop del riu Siurana.
A l’arribar-hi un
queda pres d’un particular sentiment nostàlgic. Les seves senzilles però
singulars instal·lacions sembla que ens obliguen a retrocedir en el temps.
Disposa d’un castellet de fusta d’uns 6 metres d’alçada, que és l’únic que es
conserva en tota la zona i probablement a tota la província (figura 57). El seu
pou és l’únic conegut a aquestes mines que té forma circular i es troba
revestit d’obra als seus primers metres. Amb prou feines disposem d’informació
sobre aquesta mina. Per l’escàs volum dels seus terregalls crec que la
profunditat del pou no supera els 30-35 metres i que només hauria de disposar
d’una galeria. Les tasques estaven orientades de nord a sud. La caseta de
màquines era de fusta.
Des d’aquestes
línies suggerim que aquestes construccions quedin compreses en la llista de
patrimoni històric de Catalunya.
Aquesta mina
pertanyia a la mateixa companyia alemanya que explotà la mina Renània i es
troba, d’altra banda, integrada a la concessió Virgen de los Dolores.
Mina Ramona o del barranc Fondo
És a uns 2,5 km de
Bellmunt del Priorat i s’accedeix pel camí de Bellmunt al Masroig.
Té un pou de secció
rectangular d’uns 30 metres de profunditat i una galeria de desguàs que surt
del fons del barranc (figura 58). A prop d’aquesta galeria existeix un segon
pou i unes galeries molt antigues. Una bonica casa que va servir pels miners, i
també de magatzem i d’oficines, completa les instal·lacions d’aquesta mina.
Cal destacar
aquesta mina per haver-s’hi trobat exemplars d’Argent i de Clorargirita.
Mina de La Cresta
Aquesta antiga mina
es troba al vessant nord del torrent Espinós i s’accedeix pel camí vell de
Bellmunt del Priorat al Molar, conegut com camí dels Crossos. Tot i formar part
de l’actual mina Règia he volgut dedicar aquestes escasses línies per les
interessants espècies minerals trobades.
A l’apropar-se a
aquesta el visitant ràpidament descobreix el motiu de la seva toponímia, donat
que la mina explotava un filó encaixat en una roca detrítica paleozoica
silicificada, d’orientació nord a sud i d’un cabussament d’uns 50º nord, que es
va erosionar a un ritme més lent que la resta de roca de la zona, sobresortint
a mode de cresta de la topografia del terreny (figura 59).
La infraestructura
era escassa, doncs tan sols disposava d’una caseta que servia de magatzem i que
avui està en runes. La seva explotació es va fer majoritàriament mitjançant
petites excavacions superficials tipus sondeig, per això la manca de pous. Uns
metres per damunt del nivell de les aigües, es va obrir una trinxera seguint la
direcció de la caixa filoniana i s’hi va obrir una petita galeria de
reconeixement d’uns 30 metres de longitud per reconèixer un filó de Barita, al
final d’aquesta labor es va obrir un petit pou de secció rectangular d’uns dos
per tres metres i d’una profunditat d’uns set metres, seguint la inclinació
lateral del filó que va servir per encetar un segon nivell de treballs d’escàs
volum. A l’altre vessant del torrent es va obrir una galeria de reconeixement
d’uns 96 metres, avui ensulsida i que no va tallar filons explotables.
Mina Joaquina primera
Coneguda també com
a mina del Mas d’en Pallejà o mina del Rebaño, està situada a l’extrem sud del
terme municipal de Bellmunt del Priorat i s’accedeix des del mateix camí que
condueix a la mina Renània, pel camí de la Bruixa. Va treballar-se sobre un
turonet de privilegiades vistes, abraçat per dos torrents, el dels Molins i el
torrent Sec, que conflueixen en el barranc dels Molins i custodiada per ponent
per l’ereta de les Bruixes i pel nord per la Morlanda, s’ha d’arribar fins el
Mas d’en Pallejà, una antiga masia de senyors feudals, que està a uns 250
metres de la mina.
No existeixen
instal·lacions, tan sols es conserva el pou, que és de secció rectangular d’uns
2,5 × 1,5 metres, es reconeix una galeria inclinada per la sortida i /o entrada del
personal actualment inundada.
En aquesta mina es
poden reconèixer minerals de manganès, encara que es va demarcar com a mina de
ferro.
el
MOLAR
Mina Raimunda
Per arribar a les
instal·lacions de la mina Raimunda des del Molar hem d’agafar la carretera que
surt en direcció a Bellmunt del Priorat, després de recórrer uns 650 metres i
enmig d’una corba molt tancada surt un camí carreter a l’esquerra que, amb tan
sols uns 150 metres de recorregut, ens conduirà al nostre destí. Si sortim des
de Bellmunt del Priorat en direcció al Molar, les instal·lacions i els grans
terregalls ens serviran d’avís, donat que serà la primera mina important que
trobarem en el marge dret de la carretera, després s’haurà de prendre el camí
carreter anteriorment esmentat.
La mina Raimunda
s’explotava des del seu pou mestre (figures 60 i 61), denominat San Joaquín,
aquest s’obrí a la roca del pòrfir i pissarra a una cota de 206,30 metres sobre
el nivell del mar en secció rectangular de 4,30 × 2,25 metres, actualment es manté nu fins assolir la seva màxima
profunditat a uns 230 a 240 metres, a excepció dels primers 20 metres que estan
revestits en fàbrica de maó. Té un volum de 2.079 m3 i dóna servei
a set nivells de galeries. La capacitat d’extracció estimada era d’uns 10 m3/ hora.
Avui dia aquesta
mina serveix per abastar d’aigua diversos serveis, per això hi ha instal·lat un
sistema de bombeig a l’antic edifici de màquines. Aquest edifici constituïa el
propi esquelet del castellet, a més de donar cabuda a la maquinària d’extracció
i els compressors. Hi havien instal·lades en aquest dues politges, de 1,60
metres de diàmetre, recolzades en bigues de fusta d’uns 30 × 25 cm de secció i aquestes a la vegada fixades sobre bigues de ferro
I-PN30, ancorades a les parets de l’edifici, tot allò permetia que una gàbia
per un sol vagó de dimensions reduïdes, recorregués el pou, desplaçant-se
mitjançant dues guies rígides en perfil en forma d’u de 120 mm, i compensant
mitjançant un contrapès de plom de 500 kg.
Els cables
d’extracció eren antigiratoris, de 22 mm el de l’ascensor i de 18 mm el del
contrapès. El sistema amarrador era per guardacaps, grapa i grilló, i la
màquina d’extracció era de tambors cilíndrics amb motor elèctric de 30 cv.
Aquesta mina disposava
d’un contrapou interior obert a la primera galeria, es denomina Jalapa. És de
secció rectangular, de 3,30 × 2,30 m i assoleix una profunditat de 64 metres donant servei a dos
nivells de galeries, el seu volum és de 455 m3, i està obert
directament a la roca. Les politges del castellet tenien un diàmetre d’1 m,
estaven sostingudes sobre bigues de fusta i aquestes alhora fixades per bigues
de ferro ancorades directament al terreny, en un realçament d’una vella
explotació a l’est del pou mestre. Un torn d’extracció monocilíndric d’1 m de
diàmetre per cable rodó i amb motor elèctric de 30 cv, facilitava el descens i
l’ascens d’una gàbia per un sol vagó de reduïdes dimensions, també amb un
contrapès de plom de 500 kg i amb cables i sistemes amarradors idèntics als del
pou San Joaquín.
La primera planta
d’aquesta mina és la de majors dimensions, amb una galeria el recorregut lineal
màxim de la qual és de quasi un quilòmetre, i l’extrem més oriental del qual
comunica amb l’exterior mitjançant un pouet inclinat.
Perquè el lector es
faci una idea de la importància d’aquesta mina vull apuntar unes xifres
referides a una part de la infraestructura de que es disposava a l’interior
envers l’any 1968, període en que tan sols romanien en servei les tres primeres
plantes, donat que la resta de la mina estava inundada. Comptaven amb 3.673
metres de canonada, 8.212 metres de carril de 7 kg, 3 remolcadors de bateria
amb motor de 5 cv, 2 carregadores automàtiques de bateria i 50 vagonetes de 500
litres.
A la dècada dels 80,
el volum dels terregalls de la mina Raimunda, s’estimà en 232.128 tones, de tot
aquest volum es podrien recuperar unes 1.728 tones de concentrats de plom i
argent.
Mina Jalapa
Aquesta mina té dos
punts d’interès, el pou mestre i la galeria de desguàs, junt a la qual es
troben les restes d’edificacions que composaven la infraestructura exterior i
els terregalls. L’accés a aquesta galeria s’ha de fer des de la mina Raimunda,
prenent un camí que surt de l’extrem est de les tarteres d’aquesta mina en el
flanc esquerre del barranc i a només 300 metres.
Des de l’entrada de
la galeria i caminant uns 48 metres, trobarem les labors d’explotació. Aquests
treballs, portats a terme mitjançant el sistema de realçament, s’eleven uns 60
metres per sobre de la galeria de desguàs fins assolir la superfície. En aquest
punt, a 252,45 metres sobre el nivell del mar, s’aixecà el castellet del pou
Jalapa del qual avui només es conserva la seva base (figura 62).
El volum dels
terregalls d’aquesta mina és de 18.288 tones, estimant-se unes 288 tones de
concentrats en plom i argent.
Mina Linda Mariquita
De les mines que
podem trobar al terme municipal del Molar, aquesta mina és la que conserva un
major nombre d’immobles, aquests conformaven les instal·lacions exteriors.
Especialment rellevant és l’edifici principal que era destinat a oficines i
laboratori, que destaca pel seu bell estil arquitectònic (figura 63). Per
arribar-hi hem de prendre al Molar la carretera T-732 en direcció al Lloar, a
tan sols uns 40 metres de l’encreuament amb la carretera que condueix a la
Figuera, surt un camí cap a la dreta, de tan sols uns 160 metres de recorregut,
que ens conduirà directament a la mina.
El pou mestre
s’obrí a una cota de 233,645 metres sobre el nivell del mar i assolí una
profunditat d’uns 179 metres, que dóna servei a sis nivells de galeries, el
primer nivell es coneix com planta Socavón i la resta de nivells
s’enumeren com a plantes primera a cinquena, una curiosa nomenclatura força
emprada en aquestes mines. A la bocana del pou s’instal·là un castellet de
ferro que permetia el desplaçament de les gàbies.
Mina Mineralogia
A aquesta mina s’hi
pot arribar per dos camins diferents. Sortint des del Molar, hauríem de prendre
la carretera T-732 en direcció al Lloar, després de recórrer uns 1.800 metres,
surt cap a la dreta una pista asfaltada que ens hi aproparà, en un bonic
recorregut de tan sols 1.750 metres, fins la mina. Si sortim des de Bellmunt
del Priorat en direcció al Molar, a uns 350 metres de l’encreuament amb la
pista que condueix al Masroig, trobarem un camí a la dreta, que serpentejant en
els seus 500 metres de recorregut ens situarà al peu de les instal·lacions
mineres.
És l’única mina del
Molar que encara conserva el seu castellet metàl·lic intacte (figura 64),
mitjançant el qual es podia accedir a les quatre plantes en que es troba
dividit el seu pou mestre, la profunditat del qual és d’uns 100 metres. Cap a
l’oest del pou principal disposa d’un pou auxiliar, conegut com pouet
occidental, d’uns 48 metres de profunditat i que dóna servei a dues plantes.
En aquesta mina es
van explotar dos filons principals, que formen un angle d’uns 30º entre si. Les
galeries resseguien cadascun d’aquests dos filons, aspecte en què es diferencia
la mina Mineralogia de les mines descrites.
Ja des dels primers
nivells els filons de Galena i Esfalerita explotats d’aquest jaciment rarament
contenien geodes, raó per la qual no es coneixen bons exemplars cristal·litzats
d’aquesta mina.
Aquesta mina va
arribar a comptar, com l’Eugènia, amb una planta de tractament del mineral molt
avançada, de la qual no en queda més rastre que els esquelets dels edificis. Es
comptava amb una planta de separació mineral per flotació, a més
d’instal·lacions per al refinament i fosa del plom.
Mina Serrana o del Manganès
Un bonic exemple de
mineralització estratiforme de manganès. S’accedeix des de la carretera del
Molar al Masroig, a uns 100 m de l’entrada del poble hi ha un camí de terra, en
aquest punt amb ciment, que es desvia vers l’esquerra. En aquest punt hi ha
diversos camins, i cal agafar aquell que es dirigeix quasi sense perdre alçada
més paral·lelament a la carretera, en direcció sud. El camí travessa diversos
camps de conreu, fa una breu baixada i després es dirigeix cap a la dreta. Cal
seguir sempre el camí principal, que a la fi du a una casa nova utilitzada com
a celler. Les mines es troben al SW d’aquesta casa, a uns 100 m a gairebé la
mateixa cota (figura 65).
FALSET
Mina Balcoll
Aquesta mina també
és coneguda com a mina Argentífera o mina de la plata. Per arribar-hi
hem d’agafar la carretera que surt de Falset en direcció a Bellmunt del
Priorat, en el quilòmetre dos prenem el camí vell de Pinyanes que parteix a
l’esquerra de la carretera i que ens conduirà a la mina Balcoll desprès d’un
passeig d’uns dos quilòmetres.
La mina compta amb
tres pous. El principal, conegut com a pou número 3, està envoltat de les
instal·lacions pròpies de la mina, té una profunditat total de 106 metres i
dóna servei a tres nivells de galeries (figura 66). El pou número 1 es troba a
uns 90 metres a l’est del pou principal, compta només amb una profunditat de 47
metres i dóna servei a un nivell de galeries. Finalment, el pou número 2 és el
més interessant, ja que va servir per explotar els filons d’Argent (figura 67).
Es troba al sud del pou principal i a uns 700 metres d’aquest. La seva
profunditat és de 31,5 metres però assoleix els 59 metres gràcies a un
contrapou que parteix de les seves cambres d’explotació.
El total de
galeries excavades podria ésser d’uns 700 metres i les majors labors
d’explotació es varen concentrar en el pou número 2. Aquestes grans cambres
estan avui dia inundades i serveix d’important reserva d’aigua per al cultiu de
la finca.
Mina Càndida
Aquesta antiga mina
era coneguda com a mina de la Creu Grossa per trobar-se en un puig que rep
aquest nom i a l’edat mitjana era coneguda com el cros de Sant Nicolau. Per
arribar-hi agafarem la carretera de Falset a Bellmunt del Priorat, a l’arribar
a la venta del Pinar i a mà dreta prendrem el camí de Pinyanes a Esplanes que ens
conduirà a la mina després de recórrer uns 1.500 metres.
És una mina rica en
coure, i va ser demarcada a finals del segle XIX pel senyor Julio Lahousse i
batejada amb aquest nom, tot i que la mina ja tenia treballs anteriors. El 1907
es va transmetre a la companyia alemanya Reinisch-Nassanische Bergwerks und
Hüssen Actien Gesellschaft i finalment l’any 1921 va passar a mans de la Sociedad
Minera Metalúrgica de Portman-Bellmunt.
Les instal·lacions estan avui enderrocades, i només podem
reconèixer el pou principal que està inundat a partir dels 20 metres de
profunditat i els terregalls (figura 68). A jutjar pel volum d’aquests crec que
el pou devia donar servei a dos nivells de galeries.
ELS MINERALS
En aquest apartat
faré una descripció de les espècies minerals més remarcables de la conca minera
de Bellmunt de Priorat des d’un punt de vista mineralògic, ja sigui perquè
aquestes espècies que es troben són generalment rares, o perquè presenten
alguna característica remarcable. Per comoditat per al lector, les descriuré en
ordre alfabètic. A la taula de les pàgines 120 - 122, a manera de resum, hi ha un llistat de totes les espècies minerals
identificades a la conca.
ACANTITA · Ag2S
Excel·lents
exemplars cristal·litzats els he trobat a la mina Balcoll de Falset. Es tracta
de cristalls pseudocuboctaèdrics amb predomini de les cares (100) sobre les
cares (111), els majors cristalls idiomorfes que presenten aquest hàbit mesuren
fins a 4 mm de longitud, en menor freqüència trobem també cristalls
pseudocúbics, idiomorfes, de cares quasi equidimensionals de fins a 6 mm d’aresta,
no obstant els cristalls amb cares perfectes, de les dues formes descrites,
difícilment assoleixen els 2,5 mm de longitud. Els majors cristalls trobats, de
fins a 13 mm, corresponen a formes amb les cares i les arestes molt arrodonides
per nombroses marques de meteorització, on la manca de cares planes en fa
difícil el seu reconeixement cristal·logràfic.
L’Acantita també la
trobem omplint tot el volum de diverses cavitats a l’interior de les masses de
carbonats, formant masses cristal·lines amb escasses cares pròpies, és a dir de
textura hipidiomorfa, la mida és variable, la major trobada mesura 45 × 29 × 17 mm i pesa 40 grams. És freqüent trobar-nos aquesta espècie en forma
de fines làmines reomplint microfissures de la Calcita i també en forma de
cristalls molt rics en cares íntimament agregats i entapissant l’espai deixat
per la lixiviació total d’agregats arborescents de cristalls d’Argent
preexistents. Una altra bonica forma en que podem trobar aquest mineral és en
cristalls agrupats en forma de filaments recargolats amb grups de fins a 13 mm,
que podrien ser el resultat de la substitució pseudomorfa de l’Argent per
l’Acantita.
Els cristalls tenen
color gris fosc de plom, s’ha de tenir la precaució de protegir-los de fons
intenses de llum, ja que si no s’enfosqueix ràpidament. Paragenèticament
associat a Esfalerita, Pirita, Argent, Pirargirita i Stephanita.
Per cloure la
descriptiva d’aquesta espècie vull indicar que els exemplars descoberts en
aquesta mina estan entre els millors trobats a Espanya i si el lector em permet
vulnerar els principis de prudència i modèstia, diria que els millors.
L’Acantita apareix
també, tot i que en menys quantitat, com a petites plaquetes entre l’exfoliació
de la Barita a la mina Linda Mariquita del Molar.
ADAMITA · Zn2(AsO4)(OH)
Han estat escasses
les troballes d’aquest mineral. Només l’he trobat en el filó de Barita i
Tennantita que aflora a la mina Linda Mariquita del Molar. Les mostres sotmeses
a microanàlisi per energia dispersiva de raigs X varen resultar ésser
Cuproadamita, una varietat cuprífera de l’Adamita.
Apareix en
cristalls pseudooctaèdrics d’hàbit isomètric, no superiors a 0,5 mm, en
realitat es tracta de la forma del prisma ròmbic de segon ordre {101}, molt poc
desenvolupat, quasi inexistent, modificat pel prisma ròmbic de primer ordre
{011}, de color verd clar, translúcid i de lluïssor quasi adamantina, agrupats
sobre Quars a l’interior de petites geodes de Barita. Ocasionalment, i en
cristalls molts petits, recobreix les formes botrioïdals de la Conicalcocita,
donant-li una falsa lluïssor vítria. La Langita cristal·litza de vegades damunt
seu.
ALTAITA · PbTe
Aquest rar
tel·lurur de plom ha estat identificat (tot i que solament amb microscòpia
electrònica) a la mina Serrana o mina del Manganès al Molar. És molt escàs,
apareix en grans xenomorfes de poques micres associat a la Galena continguda en
les lidites.
ANGLESITA · PbSO4
En la dècada dels
anys 50 del segle XX, es varen poder obtenir alguns exemplars d’aquesta espècie
durant uns treballs realitzats a la tercera planta de la mina Mineralogia o
Cisterneta del Molar. La particularitat més destacable de les peces trobades
era el color, tenen una coloració verdosa, que segons el senyor Folch es deu al
níquel, aquest indici em fa pensar que podria ser possible obtenir exemplars de
Siegenita en aquesta mina. Cristal·litza a l’interior de cavitats a la Galena
recobertes de Quars, els cristalls poden superar els 15 mm, són de transparents
a translúcids i tendeixen a agrupar-se densament i de manera desordenada, pel
que fa difícil de reconèixer la seva simetria. No obstant crec que es tracta de
cristalls prismàtics molt curts, compostos pel prisma {110} i el pinacoide
bàsic {001} truncats per la piràmide ròmbica {111} amb intersecció de la cara
(120).
En la dècada dels
anys 90 del segle XX, es varen poder recuperar boniques cristal·litzacions
d’Anglesita associada a Cerussita, en l’explotació a cel obert de la concessió San
José de la mina Mineralogia al Molar iniciada per l’empresa Traminera,
SA. Es tracta de cristalls d’hàbit piramidal i transparents de fins a 12 mm
de longitud.
ANKERITA · Ca(Fe2+,Mg,Mn)(CO3)2
i DOLOMITA · CaMg(CO3)2
Són dues espècies
abundants al Priorat, especialment als jaciments de Bellmunt del Priorat i del
Molar. M’he permès de tractar-les juntes perquè solen trobar-se formant una
sèrie de transició continua de Dolomita a Ankerita. Aquest procés és fàcilment
observable en els exemplars dels primers nivells de la mina Eugènia de Bellmunt
del Priorat, a l’interior de les fissures dels pòrfirs d’aquesta mina va
cristal·litzar la Dolomita, en ocasions de bonic color rosat a rosat malva per
la incorporació de ferro en la seva xarxa cristal·lina en substitució de
magnesi, enriquint-se durant el decurs del seu creixement en ferro i manganès,
el que propicià el pas de Dolomita a Ankerita i finalment al davallar
l’aportació d’aquests dos elements va precipitar la Calcita, que sol ésser una
espècie paragenèticament lligada a aquests dos carbonats. Per tant si seccionem
un cristall d’aquesta mina és probable que observem una zonació clarament
diferenciada, mentre que la base del cristall tindrà color rosat a rosat malva,
la part superior del cristalls, que és la que normalment observem serà blanca o
beix. Conèixer doncs aquesta característica ens pot resultar molt útil per al
reconeixement i diferenciació, d’aquestes dues espècies sempre difícils
d’identificar, conscients però de que tan sols és un mètode empíric que pot ser
vàlid en un primer reconeixement de visu en el camp.
Aquests dos
carbonats els trobem cristal·litzats formant densos agregats de cristalls que
solen entapissar les parets de les fissures. La mida dels cristalls de Dolomita
i Ankerita dels jaciments de Bellmunt del Priorat, és força variable però no és
estrany trobar cristalls de 10 mm de longitud i fins i tot superiors que poden
arribar als 20 mm. En ocasions ens podem trobar cristalls de Dolomita rosa
aïllats a l’interior de petites fissures, acompanyats de Siderita.
A la mina Linda
Mariquita del Molar predomina l’Ankerita sobre la Dolomita, i han estat trobats
grans exemplars d’Ankerita amb cristalls de fins a 34 mm de longitud de color
beix a castany clar.
Els cristalls estan
formats pel rombòedre fonamental {10ī1} en ocasions corbats
pel creixement de subindividus, no és massa freqüent trobar cristalls amb les
cares perfectament llises, doncs solen presentar aspecte drúsic pel creixement
de subindividus en agrupació paral·lela. Lluïssor nacrada a mate per meteorització.
La paragènesi d’aquestes dues espècies és molt extensa al ser els minerals
sobre els que han cristal·litzat nombrosos minerals com la Galena, Esfalerita,
Pirita, Calcopirita, Nacrita, Siderita o Calcita entre d’altres.
ANNABERGITA · Ni3(AsO4)2·8H2O
i ERITRITA · Co3(AsO4)2·8H2O
Ambdues espècies
han estat trobades a la mina Linda Mariquita al Molar. La forma més usual de
trobar-les és en agregats d’hàbit fullós en disposició radiada, aquests grups
no solen superar els 4 mm de longitud, el color és roig pàl·lid a rosa carn per
l’Eritrita i verd poma pàl·lid per l’Annabergita.
A vegades
l’Eritrita es troba dintre de cavitats mil·limètriques en formes reniformes
irregulars de superfície drúsica però sense mostrar cristalls definits, ben al
contrari que l’Annabergita, que ens afalaga amb magnífics cristalls d’hàbit
tabular, aplanats segons {010} i allargats en el sentit de l’eix c,
semblants a una pastilla Juanola, només hem de lamentar la mida,
inferior a 1 mm, per la resta de les seves característiques poden merèixer el
qualificatiu d’excel·lents, doncs són transparents, idiomorfes, de delicat
color verd poma pàl·lid, d’intensa lluïssor adamantina, mancats d’estries
verticals, agrupats en disposició radial i fins i tot en ocasions els cristalls
es presenten aïllats i alguns amb ambdues terminacions ben acabades. Associada
generalment a Conicalcocita i Atzurita.
Petites quantitats
d’eflorescències d’eritrina apareixen, també, a les escombreres de la mina
Càndida de Falset.
ANTLERITA · Cu32+(SO4)(OH)4
Aquest sulfat és
molt semblant a la Brochantita i a la Malaquita, i és molt difícil de
diferenciar-la d’elles. Tanmateix, és un mineral molt comú, tant com la
Malaquita. Es forma per alteració de sulfurs de coure. Ha estat identificada a
la mina Règia, on forma crostes molt fines de color verd fosc, associades a
Calcopirita, Brochantita i diversos minerals d’alteració de sulfurs de níquel.
Entre aquests minerals d’alteració associats a l’Antlerita i a la Morenosita ha
estat analitzada la Retgersita encara que pels treballs que he portat a terme
crec que coexisteixen almenys amb altres tres espècies entre elles la Jamborita
i la Honessita que estan pendents de poder ser analitzades mitjançant difracció
de raigs X.
ARAGONITA · CaCO3
Aquest compost és
força comú en la majoria de mines antigues del Priorat, i molt especialment als
nivells superiors de la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat, si bé ha estat
trobat en menor quantitat en molts altres jaciments. Existeix recobrint les
parets, el terra i el sostre de la mina en forma d’estalactites, en crostes
d’hàbit reniforme d’estructura fibroradiada d’aspecte vellutat, en delicades
formes coral·loides i també com a perles de caverna, generalment de color blanc
nivi però que pot adquirir una atraient coloració blavosa de diferents matisos
degut a impureses de coure i també verdosa en diferents tonalitats per
impureses de coure, ferro i /o níquel. He considerat aquest compost com a mineral, tot i que entra
en la categoria de les substàncies antropogèniques modificades geològicament i
per tant entre el límit d’ésser o no admès com a espècie mineral, estimant que
la intervenció de l’home en el procés formatiu ha estat accidental i
involuntari.
El lector es
preguntarà perquè al tractar de la Calcita no parlem de que s’hagi trobat en
forma estalactítica i /o oolítica, de fet totes les mostres estudiades relacionades amb
aquestes formacions han resultat ésser Aragonita, sembla que l’explicació l’hem
de cercar en els processos geoquímics que en presència de magnesi, i en
aquestes mines és força abundant, el carbonat de calci precipita com a
Aragonita i no com a Calcita.
L’Aragonita
cristal·litzada l’he trobat a la mina Linda Mariquita al Molar, sobre cristalls
d’Ankerita. Són cristalls prismàtics, lleugerament tabulars, maclats segons
{110}, també en algun cas en macles de complement múltiple formades per tres
individus, llavors el cristall adopta la forma d’un prisma pseudohexagonal.
Solen trobar-se agrupats en feixos de disposició radiada, els cristalls són
incolors, transparents i de lluïssor vítria, que no solen superar els 8 mm de
longitud.
ARGENT · Ag
L’Argent ha estat
trobat a diverses mines de l’àrea minera. A la mina Linda Mariquita del Molar,
en el filó de Tennantita ha aparegut en forma de petites escates laminars,
inferiors a 1,5 mm, entre els òxids que resultaren de la descomposició del
mineral primari, la Tennantita, la meteorització del qual va permetre el
lixiviat de l’Argent, i degut a la baixa solubilitat d’aquest element i a les
condicions del medi, va dipositar-se com a element natiu, ocupant l’espai
deixat per la Tennantita. Conseqüentment sol trobar-se recobert d’una dèbil pàtina
groguenca d’òxid de ferro que li confereix un cert color daurat. En aquest
jaciment el Coure natiu i la Cuprita són els únics minerals paragenètics.
Tanmateix una petita quantitat d’Argent va resultar transportada en solució
fora de les venes de Tennantita i va cristal·litzar sobre el Quars a manera
d’agregats filiformes no superiors a 0,5 mm i de característic color blanc
argentat.
Existeix constància
escrita de la troballa l’any 1865 d’Argent paragenèticament relacionat amb
Clorargirita a la mina Ramona de Bellmunt del Priorat. Sembla que es tractava
d’Argent cristal·litzat amb gran desenvolupament de l’eix c, el que li
configurava un hàbit filamentós. Desgraciadament, donada l’antiguitat de la
troballa i el fet que no s’hagi repetit cap descoberta posterior, no tinc
notícia de que es conservi cap exemplar, no puc corroborar aquesta interessant
notícia, que és doblement interessant si tenim en compte que aquesta mina està
a menys de 500 metres en línia recta del poblat protoibèric del Puig Roig doncs
podria ésser el lloc d’on varen subministrar-se d’aquest metall els seus
habitants.
A principis del
segle XX, poc després d’iniciar-se l’explotació de la mina Règia pel pou San
Federico varen trobar-se alguns exemplars d’Argent d’hàbit filamentós
embullat, conegut en mineria com a tipus niu.
A la mina Balcoll
de Falset, he recuperat recentment diverses peces d’aquest element que poden
molt bé ser considerades com els millors exemplars cristal·litzats d’Argent
trobats en època contemporània a Espanya.
Sabem que el filó
redescobert entre l’any 1905 i 1906, al que pertanyen les peces trobades, tenia
un gruix irregular, d’entre 20 a 50 centímetres, una amplada més constant,
d’uns 3,5 metres i una longitud de quasi 50 metres. La caixa filoniana està
exclusivament mineralitzada per Argent, a excepció de l’escassa presència de
Niquelina, Breithauptita, Esfalerita i Galena, contingut en els carbonats,
Ankerita, Dolomita i Calcita, que juntament amb Ortòclasi de la varietat
Adulària i d’altres espècies minoritàries conformen la totalitat del filó.
El 98 % de l’Argent
l’he trobat cristal·litzat a l’interior dels carbonats esmentats en el paràgraf
anterior, tan sols el 2 % restant apareix en hàbit laminar reomplint algunes
fissures micromètriques d’aquests carbonats i també, com a Argent de segona
generació format a partir de l’alteració de l’Acantita, en hàbit eflorescent,
els fils són de mida mil·limètrica i els grups formats no superen els 20 mm.
Les formes cristal·lines són moltes i en alguns casos de complexa interpretació
cristal·logràfica, donar compte de totes elles suposaria estendre notablement
la descripció d’aquesta espècie i per això només tractarà aquelles que podem
observar amb major nombre d’exemplars.
Val a dir que
trobar cristalls aïllats i idiomorfes és extremadament rar, tan sols he pogut
trobar algun cristall de mida inframil·limètrica i d’hàbit cuboctaèdric amb
predomini del cub.
A primer cop de
vista podríem resoldre que l’Argent a la mina Balcoll es presenta en forma de
fils. Però un estudi detingut d’aquestes formes filiformes, ens revela que no
són simples eflorescències mancades d’una delimitació polièdrica sinó ben al
contrari, són formes constituïdes per nombrosos cristalls agregats, que
configuren aquestes particulars estructures. Sis són les estructures principals
d’hàbit filiforme que observem en els exemplars d’Argent de la mina Balcoll i
cada una d’elles és el resultat de la unió de diversos agregats paral·lels
constituïts a la vegada per unitats polièdriques simples. Aquestes unitats sovint
partint de l’estructura filiforme principal constitueixen a la vegada nous
agregats paral·lels formant franques primàries, secundàries, ternàries i fins i
tot quaternàries que donen com a resultat atractives formes arborescents.
Tipus D1. Agregat
d’hàbit filiforme d’estructura i secció pseudohexagonal constituït per la unió
de cinc agregats paral·lels, la unitat dels quals és una macla de contacte
entre dos cubs, aquests agregats segons els eixos ternaris i escurçats en la
direcció de l’eix de macla [111], amb aspecte de bipiràmide triangular sense
angles entrants. La secció no supera els 0,5 mm i la llargada de la forma
pseudomonodimensional pot assolir els 20 mm, l’aspecte és talment el d’un fil.
És freqüent la formació al seu voltant de cinc branques d’ordre primari
simples, de manera que si observem la formació dendrítica resultant per un dels
seus extrems les branques estarien en disposició radial al voltant del tronc.
Tipus D2. Agregat
d’hàbit filiforme d’estructura i secció estrellada (cinc arestes sortints)
constituït per la unió de cinc agregats holoaxials paral·lels, la unitat dels
quals són octàedres simètricament distorsionats per haver-se estès en la
direcció d’un eix de simetria binària d’hàbit octaèdric rectangular.
L’acabament d’aquestes formes pot ser obert tipus tremuja o tancat semblant a
una piràmide pentagonal. Les forma resultants solen tenir un fals aspecte
hemimòrfic, amb un extrem amb els acabaments descrits i l’altre molt agut quasi
acicular. La secció varia segons l’extrem, des de 0,1 mm a poc més d’un
mil·límetre, la llargada de la forma pseudomonodimensional pot assolir els 30
mm, les formacions arborescents es concentren a l’extrem menys agut en forma de
pinya amb cristalls octaèdrics que poden tenir fins a 1 mm d’aresta.
Subtipus D2.
Considerant l’agregat d’hàbit filiforme d’estructura i secció estrellada com a
tronc principal, és freqüent la formació al seu voltant de cinc branques
d’ordre primari simples, constituïdes per macles de contacte aplanades, de
tipus Espinel·la i paral·lela al pla de composició, lleugerament allargades en
el sentit de l’eix quaternari de l’octàedre, de manera que si observem la
formació dendrítica resultant per un dels seus extrems les branques estarien en
disposició radial al voltant del tronc. És la formació més típica del jaciment
i la que trobem en major nombre d’exemplars i poden mesurar fins a 35 mm de
longitud. He de lamentar les freqüents irregularitats cristal·lines que
dificulten trobar cristalls idiomorfes.
Tipus D3. Agregat
d’hàbit filiforme gruixut, d’estructura i secció pseudohexagonal amb angles
entrants interfacials de 72º, constituït per la unió de cinc agregats
paral·lels, les unitats dels quals són els cristalls cúbics, que han crescut
estenent-se en l’espai en la direcció d’un eix binari, aquests solen ser de
menor mida en un extrem de l’agrupació que en l’altre i la forma filiforme
resultant sembla tenir caràcter hemimòrfic. Menys freqüents que les formes
precedents i de menor mida.
Tipus D4. Agregat
d’hàbit filiforme curt, constituït per un sol agregat paral·lel, la unitat
fonamental d’aquest tipus de formació i que desenvolupa la formació dendrítica
resultant és el dodecàedre ròmbic, la formació s’ha estès en l’espai en la
direcció de l’eix binari i com en altres tipus estudiats a l’inici del
creixement els cristalls són extremadament petits fins assolir els 0,5 mm, la
forma filiforme resultant no sol superar els 5 mm de longitud. Aquesta forma
filiforme simple tendeix durant el seu creixement a bifurcar-se, trifurcar-se i
quatrifurcar-se iniciant cada branca un creixement dendrític individual, els
dodecàedres ròmbics que intervenen en aquestes formacions secundàries estan
deformats simètricament, s’han allargat en la direcció d’un dels eixos del cub
i s’assemblen a un prisma quadrangular amb els extrems piramidals. El resultant
són formacions dendrítiques típiques, molt perfectes i estètiques, amb les
cares dels cristalls molt lluents i sense masses irregularitats, el conjunt pot
assolir els 15 mm de longitud i són un veritable espectacle visual observades
amb lents d’augment.
Tipus D5. A primer
cop de vista, els cristalls a considerar dintre d’aquest tipus, els definiré
com a cristalls d’hàbit bipiramidal ortoròmbic, però el seu reconeixement
detingut ens posa de manifest que es tracta d’un agregat paral·lel de
multiplicitat d’individus i també en ocasions del creixement en paral·lel de
dos d’aquests agregats, la unitat dels quals és un cristall amb aparent
simetria ròmbica, un rombòedre agut, que és el resultat d’una deformació
simètrica d’un cristall octaèdric el qual ha experimentat un allargament en la
direcció de dos eixos de simetria trigonal fins a l’extinció de les cares
octaèdriques. A partir d’un cristall fonamental, que pot tenir uns 3 mm de
llargada, i seguint la direcció d’un eix de simetria quaternària de l’octàedre
primitiu s’agrupen paral·lelament i en ambdós sentits del cristall unitat
nombrosos cristalls d’hàbit romboèdric fins a conformar l’agregat, que pot
assolir els 8 mm de longitud. Aquest tipus de formes tendeixen agregar-se les
unes amb les altres resultant un atapeït entramat de cristalls.
És freqüent que
durant el creixement de l’agregat primari aquest tendeixi a bifurcar-se,
trifurcar-se i quatrifurcar-se iniciant cada branca un creixement dendrític
individual però sempre orientat, de manera que s’estenen donant formes
monodimensionals, el resultat d’un creixement molt desenvolupat és la formació
de denses dendrites de típic hàbit plomós de punt, de fins a 15 mm de llargada.
Si el desenvolupament no és tan avançat llavors les dendrites adopten un hàbit
que ens recorda al de les espines.
Les descripcions
anteriors corresponen a models ideals, els cristalls d’Argent tendeixen sovint
a presentar irregularitats i deformacions de creixement que compliquen el seu
reconeixement. La majoria de les formes descrites no les trobem soles sinó
formant densos embullats de mides centimètriques. També hi són presents altres
formes cristal·logràfiques que em permeto ometre per la seva menor rellevància
pel que fa al nombre d’exemplars trobats, no pas per la qualitat d’alguns dels
seus cristalls, com l’agrupació paral·lela d’octàedres idiomorfes i de cares
mancades d’irregularitats, formades per tres o quatre individus associats per
un eix quaternari comú mentre que la resta d’eixos resten paral·lels al llarg
del grup, que d’escassos mil·límetres de longitud solen trobar-se recoberts de
Galena.
La paragènesi de
l’Argent de la mina Balcoll es limita a Galena, Esfalerita i Acantita, sovint
aquesta darrera espècie pseudomorfitza parcialment alguns cristalls que resten
recoberts d’una pàtina micromètrica de color negre.
ARSENIOSIDERITA
· Ca2Fe33+(AsO4)3O2·3H2O
Aquest oxiarsenat
l’he trobat a la mina Linda Mariquita del Molar, en el filó de Tennantita ja
descrit, va formar-se a raó d’una lleugera variació en l’acidesa del medi,
després de la cristal·lització dels arsenats de coure i zinc, i a la
redissolució de carbonats preexistents.
Es presenta en
forma d’agregats botrioïdals d’estructura concèntrica i fibroradiada,
normalment opac i de color castany fosc a castany clar, característiques que
indueixen sovint a confondre’l per Goethita.
Els individus
aïllats no superen els 0,4 mm. Sol associar-se directament a la Barita, Quars,
Mimetita, Conicalcocita, Austinita, Escorodita, Adamita, Olivenita, Malaquita,
Duftita i Tenorita. Tanmateix pot trobar-se com a petites esferes constituïdes
per diminuts cristalls escamosos disposats radialment, de color marró groguenc
quasi daurats, de lluïssor sedosa a metàl·lica. La seva naturalesa va confirmar-se
a partir de la microanàlisi per energia dispersiva de raigs X.
ARSENOPIRITA · FeAsS
Apareix en petites
venes i filons que travessen les cornianes de la bretxa tectònica de la mina
Balcoll del terme municipal de Falset, he pogut trobar un fragment de filó
d’una amplada màxima de 30 mm. També trobem cristalls aïllats a l’interior de
les cornianes i ben conformats per ambdós extrems, formats pel prisma {230}
paral·lel a l’eix c amb estries de combinació característiques i
paral·leles al mateix eix. El pinacoide {101} no presenta cap tipus d’estria,
no solen superar els 2 mm, la superposició de prismes ocasiona agregats
paral·lels. Malauradament les mostres trobades no contenen Or com a element
impurificador.
També es pot trobar
a la mina Càndida de Falset massiva i associada a Calcopirita.
ATZURITA · Cu32+(CO3)2(OH)2
La localitat on
s’han pogut trobar els millors cristalls d’Atzurita ha estat el Molar,
concretament a la mina Linda Mariquita, tant en les labors interiors com en els
dos filons de Barita de cabussament quasi vertical que tallen perpendicularment
els dics de pòrfir i que afloren a prop de la pista asfaltada coneguda
popularment com la carretera de les mines, que uneix Bellmunt del Priorat amb
el Molar. La podem trobar al filó de Tennantita, recobrint petites geodes de
Barita i Quars en bonics cristalls de fins a 5 mm, d’hàbit tabular, formats per
la combinació del pinacoide basal {001}, amb gran desenvolupament en el sentit
de l’eix b, modificat pel pinacoide de segon ordre negatiu {101}, pel
prisma {021} i truncat pel prisma de tercer ordre {110}. Les cares solen
mostrar estries de creixement en el sentit de l’eix a. És translúcid,
d’intensa lluïssor vítria i de color blau de Prússia. No és estrany de veure en
algunes cares petits cristalls biterminats idiomorfes de Quars hialí de segona
generació que juntament amb la Malaquita, integren la paragènesi d’aquesta
espècie.
En esdevenir-se una
variació en les condicions del medi, l’Atzurita va resultar més inestable que
la Malaquita tot proporcionant unes magnífiques pseudomorfosis parcials i
totals de Malaquita segons Atzurita.
Els cristalls de
major mida, emperò quasi desproveïts de lluïssor es varen trobar en la dècada
dels anys 80 del segle XX, en fer una cala de tempteig en un filó de Barita que
aflora en el marge esquerre del camí citat en direcció al Molar i a uns 700
metres abans d’arribar a aquest poble, es tractava de cristalls prismàtics
allargats en sentit de l’eix b de fins a 20 mm.
A la mina Càndida
de Falset aquesta espècie s’ha trobat en bonics cristalls d’hàbit tabular i de
lluïssor intensa que solen entapissar diverses fractures i petites cavitats,
els cristalls solen mesurar de 0,5 a 0,7 mm.
AURICALCOCITA · (Zn,Cu2+)5(CO3)2(OH)6
És un mineral
freqüent en la conca minera de Bellmunt del Priorat, encara que es trobi en
molt poca quantitat. L’he trobat a la mina La Cresta i la mina Ramona a
Bellmunt del Priorat, a la mina Linda Mariquita al Molar i com a mineral
secundari associat a la Linarita al terreller del pou número 1 de la mina
Balcoll de Falset. En aquesta mina es presenta en cristalls translúcids
allargats segons [001] d’hàbit laminar, formant rosetes inframil·limètriques de
delicat color blau cel i lluïssor sedosa.
AUSTINITA · CaZn(AsO4)(OH)
La naturalesa
d’aquesta espècie va ésser determinada per microanàlisi d’energia dispersiva de
raigs X. La vaig trobar en el filó de Tennantita de la mina Linda Mariquita del
Molar, podríem dir que aquest aflorament és un vertader paradís per als
amateurs dels micromounts. Es tracta d’un mineral poc freqüent i aquest
n’és el primer cop que és citat a Catalunya.
Les mostres
trobades corresponen a la varietat Cu-Austinita que va cristal·litzar en
diminuts cristalls complexos, agregats sobre la Conicalcocita, difícils
d’identificar-ne l’hàbit a menys de 80 augments, són translúcids, d’incolors a
quasi blancs i de lluïssor vítria poc manifesta. Tanmateix trobem cristalls
idiomorfes disposats radialment sobre Conicalcocita i més rarament aïllats
sobre Quars, es tracta de cristalls allargats segons el prisma de tercer ordre
{110}, és a dir, en el sentit de l’eix c modificat pel biesfenoide
ròmbic positiu {111}, translúcids, de color verd poma pàl·lid i esclat ceri. El
cristall més gran mesura 0,6 mm. Tenint present que es tracta d’una espècie que
rarament es presenta ben cristal·litzada, hem de considerar els exemplars de la
mina Linda Mariquita com a molt bons i excepcionals.
Coexisteix en
associació directa amb Conicalcocita, Quars, Olivenita, Arseniosiderita i
Langita.
BARITA · BaSO4
La Barita talment
com la Calcita és un mineral força abundant a molts jaciments de la conca
estudiada. Però els millors exemplars coneguts procedeixen de les mines de
Bellmunt del Priorat, especialment de la mina Règia.
En els primers anys
d’iniciar-se els treballs a gran escala a la mina Règia, a partir de l’any
1917, varen aparèixer un seguit d’excepcionals exemplars de Barita. El millor
representant d’aquests el podem admirar en el Museu de Geologia de Barcelona Museu
Martorell, es tracta d’una esplèndida peça, d’uns 370 × 270 mm, amb base de pòrfir recobert de Dolomita sobre la qual va
cristal·litzar un magnífic agregat de Barita de 175 × 90 mm compost de tres cristalls d’hàbit tabular i transparents, el
conjunt està bellament acompanyat per un gran nombre de cristalls d’hàbit
cuboctaèdric de Galena de fins a 50 mm d’aresta. És sens dubte un dels millors
exemplars trobats mai al Priorat. Aquest tipus de cristall és força
característic de la mina Règia, es tracta de cristalls d’hàbit tabular segons
001 allargats en sentit [100], amb els vèrtex lleugerament truncats pel prisma
{110}, amb formes accessòries algunes d’intens grau de complicació. També s’han
trobat cristalls d’hàbit prismàtic, rectangulars, allargats en sentit de l’eix a
o b, formats només pels prismes {011} i {101} i el pinacoide bàsic
{001}, d’aquest tipus se’n conserva un exemplar idiomorf aïllat extret l’any
1921, de 167 mm de longitud, a la col·lecció Folch provinent de la mina Règia,
és translúcid i de color blanquinós, també a la col·lecció Folch hi ha un
exemplar d’hàbit prismàtic però força irregular de 230 mm de longitud.
D’hàbit semblant
als trobats a la mina Règia també en varen ésser extrets de la mina Ramona de
60 mm.
La Barita,
principalment a la mina Règia, també pot presentar-se com agregats de cristalls
tabulars gruixuts en disposició radiada en que els individus constituïts poden
mesurar fins a 120 mm de longitud, de color blanc i opacs però d’intensa
lluïssor vítria.
A la mina Eugènia
també es poden trobar bons exemplars, però de menor mida, no solen superar els
120 mm i sovint estan recoberts per petits cristalls de Calcita. Els cristalls
observats presenten hàbit tabular segons 001, allargats en sentit [100] però a
diferència dels estudiats de la mina Règia aquests presenten un major desenvolupament
del prisma {110} i la piràmide {111} en detriment del pinacoide {100} que quasi
ha desaparegut. Els cristalls van d’incolors i transparents a blanc i opacs,
però en ambdós casos d’intensa lluïssor vítria, sovint aquests cristalls
mostren rastres d’haver estat destruïts durant el seu creixement i reconstruïts
a partir d’un creixement posterior, fins i tot ens pot donar la sensació
d’haver trobat cristalls literalment trencats, però un reconeixement detingut
ens permet observar la delicada reparació que ha obrat la naturalesa a partir
de la recomposició del cristall original amb multiplicitat de noves formacions
accessòries.
Una característica
molt interessant i comuna a les mostres de Barita trobades a Bellmunt del
Priorat són les nombroses inclusions de cristalls de Pirita idiomorfes d’hàbit
cuboctàedre amb predomini del cub i de cristalls de Calcopirita, que podem
observar perfectament i a pocs augments gràcies a la nitidesa dels cristalls
hostatgers.
Per acabar vull
tractar una troballa de Barita que si bé no destaca per la bellesa de les seves
cristal·litzacions crec que té interès des del punt de vista geoquímic. És una
Barita trobada a la mina La Cresta de Bellmunt del Priorat, la trobem en forma
de concrecions granulars de color blanc nivi, les capes superiors són de color
beix i més disgregables, la difracció de raigs X va posar de manifest un alt
contingut SrO, 1:3 respecte BaO, pel que es tracta de la varietat
Baritocelestina i que cal no confondre amb la Hopeïta i la Parascholzita
d’aspecte molt similar.
BISMUT · Bi
Aquest element l’he
trobat ben representat a la mina Balcoll de Falset. Apareix en masses
cristal·lines exfoliables en l’interior d’alguns agregats de cristalls de
Niquelina de fins a 2,5 mm i dispers dintre dels carbonats espàtics d’aquesta
mina. El seu color és el característic blanc d’argent amb lleuger matís daurat.
He pogut trobar cristalls inframil·limètrics aïllats i idiomorfes formats per
la bipiràmide trigonal, del que en resulta un hàbit pseudooctaèdric, donada la
facilitat d’exfoliació d’aquest mineral és més fàcil observar seccions
pseudoròmbiques. El descobriment d’aquest mineral és molt important doncs és
ben conegut el seu baix punt de fusió (271,3 ºC) que el converteix en un valuós
termòmetre geològic que ens permet establir una temperatura de formació del
jaciment per sota dels 270 ºC.
BREITHAUPTITA · NiSb
Aquest antimonur de
níquel l’he trobat a l’interior dels carbonats, especialment Dolomita, que
cimenten una bretxa tectònica a la mina Balcoll en el terme municipal de
Falset, també anomenada mina Argentífera.
La Breithauptita
apareix cristal·litzada, els cristalls solen ésser hexagonals idiomorfes amb
els prismes allargats en sentit de l’eix c i amb estries perpendiculars
al mateix eix, accentuant-se aquest fenomen en la terminació del cristall, que
sol estar integrat d’una piràmide hexagonal plana. També és freqüent trobar
molts d’aquests cristalls buits per dintre i mancats de terminació, restant-ne
només les cares exteriors del prisma. Els cristalls solen arribar a mesurar
fins a 2 mm, trobem també agrupacions de cristalls en forma d’agregats en
palmera de fins a 7 mm, malauradament és molt freqüent de trobar aquest mineral
formant un teixit de nombrosos cristalls irregulars, units sense cap ordre
aparent i sense poder observar les terminacions, els cristalls que conformen
alguns d’aquests creixements arborescents apareixen pseudomorfitzats per
Galena, degut a la inestabilitat estructural d’aquesta espècie, que en va
facilitar la substitució total.
El mineral es troba
associat a Niquelina, que en ocasions hi ha cristal·litzat damunt, Pirargirita,
Pirrotita, Galena i Esfalerita.
Tenint en compte
que la Breithauptita rarament apareix cristal·litzada i no es coneixen
cristalls de gran mida, hem de considerar els exemplars de Falset com a
excepcionals i dignes d’ésser considerats a nivell mundial.
El color de la
Breithauptita és roig de coure clar, en les mostres recent obtingudes, poc a
poc adquireix una pàtina tornassolada molt lleu d’un roig violat.
La seva naturalesa
s’ha posat de manifest amb l’anàlisi efectuada per microscòpia electrònica i
microanàlisi per energia dispersiva de raigs X.
BROCHANTITA · Cu42+(SO4)(OH)6
És una espècie molt
més comuna del que es pensa, es forma juntament amb Antlerita tot sovint a les
zones d’alteració de dipòsits de sulfurs de coure. Pel seu color, igual que
l’Antlerita, és molt difícil de diferenciar-la de la Malaquita, amb qui es
confon molt fàcilment. De fet, moltes de les troballes de Malaquita
corresponen, moltes vegades, a aquests sulfats de coure. A la mina Eugènia de
Bellmunt del Priorat és molt comuna, i apareix en tots aquells filons en què hi
ha Calcopirita com a mineral primari. Forma crostes de gruix molt fi i de color
verd maragda. Apareix associada amb Guix, Antlerita i amb els minerals
d’alteració de sulfurs de níquel.
BUSTAMITA · (Ca,Mn2+)3Si3O9
Aquest mineral l’he
trobat a la mina Joaquina Primera de Bellmunt del Priorat, apareix en nòduls
inferiors als 20 mm de textura fibroradiada sense orientació aparent, de color
blanc amb lleugera coloració rosada i verdosa, en seccions primes és
transparent, normalment translúcid. Aquesta espècie, igual que la Rodonita, va
sofrir un fenomen tectònic de baixa intensitat que li va provocar
microfractures, emperò a diferència de la Rodonita aquestes van emplenar-se
d’algun silicat que per meteorització posterior va ésser reemplaçat per òxid de
manganès. Prop de les microfractures és on la Bustamita presenta una coloració
més verdosa mentre que a l’acostar-se al nucli dels nòduls el color és
lleugerament rosat. Els nuclis de Bustamita solen estar recoberts de Quars de
textura sacaroide i /o d’una franja d’òxid de manganès, en ocasions important, que es deu a
la pseudomorfització de la Vernadita per Bustamita. També algunes mostres
semblen haver estat reemplaçades per Talc. És una varietat rica en ferro però
sense arribar a les proporcions per ser considerada una Ferrobustamita.
Associada a la Vernadita i al Talc. Va ésser identificada per difracció de
raigs X.
CALCITA · CaCO3
És considerada una
de les espècies més comuns en mineralogia però a la vegada és una de les
espècies que desperta una major fascinació per la gran varietat de formes
cristal·lines, colors i propietats que presenta.
Al ser una espècie
que es forma en multiplicitat de processos geològics és un mineral molt difós
podent-se trobar en molts dels jaciments coneguts d’aquesta conca. Però si
hagués d’escollir-ne un on aquesta espècie presenta un major interès, aquest és
sens dubte la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat.
En aquesta mina han
estat trobats nombrosos exemplars cristal·litzats en diverses formes, la més
freqüent en cristalls d’hàbit escalenoèdric, predominant l’escalenoedre positiu
{21i1} i en ocasions truncat pel rombòedre positiu {10ī1},
no sempre acabats pels dos extrems. Poden fàcilment assolir els 70 mm, molts
d’aquests cristalls es varen desenvolupar sobre cristalls de Galena,
proporcionant magnífics conjunts. No és estrany trobar cristalls d’hàbit
escalenoèdric maclats, ha estat estudiada la macla segons {10ī0},
però és més freqüent la macla de contacte segons {0001}, a la col·lecció Folch
es pot admirar un cristall de Calcita maclat segons {0001} i perfectament
acabat pels dos extrems, que mesura 135 mm de longitud trobada l’any 1924 a la
planta 13. Sovint la Calcita se’ns apareix en cristalls d’hàbit prismàtic, de
petita mida, normalment inferiors a 20 mm, formats pel prisma {10ī0}
i el rombòedre negatiu {01ī2} coneguts com cap de clau,
aïllats o agrupats damunt de Dolomita, Ankerita i Barita i en densos agregats
recobrint a vegades la totalitat d’alguns cristalls de Galena, són més
transparents que els altres descrits i tenen lluïssor vítria.
El color és blanc a
grisós, opaca, rarament translúcida i d’escassa lluïssor. És freqüent a la mina
Eugènia, observar cristalls d’hàbit escalenoèdric recoberts de petits cristalls
de Calcita de segona generació orientats perpendicularment a aquest, podem
descriure-ho literalment com a cristalls encaputxats, aquest fenomen s’observa
perfectament en molts cristalls seccionats que podem trobar a la tartera de la
mina. La Calcita d’aquest jaciment no és gaire fluorescent davant les
radiacions ultraviolades d’ona llarga, probablement degut a què el seu
contingut en manganès és pobre. En canvi, les mostres de Calcita de la mina
Càndida de Falset sí que són intensament fluorescents en color vermell en llum
ultraviolada.
CALCOPIRITA · CuFeS2
No és difícil de
trobar aquest mineral en masses filonianes a diverses mines, com la mina Ramona
o del barranc Fondo a Bellmunt del Priorat, la mina Càndida a Falset i en
masses de considerable mida a la mina Linda Mariquita del Molar, però
cristal·litzada és força escassa.
A la mina Eugènia
de Bellmunt del Priorat els cristalls estan associats a Millerita i Siegenita,
que normalment no superen els 2 mm tot i que degut a la freqüent tendència a
formar agrupacions irregulars ens poden semblar de mides superiors, molt
rarament es poden trobar cristalls de formes simples, idiomorfes i
equidimensionals. Val la pena destacar que alguns cristalls tetragonals es
troben travessats per cristalls de Millerita o, més ben dit, la Millerita va
quedar inclosa a l’interior d’aquests cristalls. Predominen les macles segons
(111), que són el resultat de la interpenetració de dos cristalls d’hàbit
pseudooctaèdric, que a la vegada han resultat de la combinació de l’esfenoedre
positiu {112} i el negatiu {}, aquesta darrera combinació d’hàbit
pseudooctaèdric, la més estesa, també la trobem a l’interior de petites
cavitats associada a diversos carbonats, a la mina Eugènia i a la mina Règia,
són formes amb cares estriades i no coneixem cristalls de més de 10 mm de
longitud. On sí han aparegut de major grandària és a la mina Ramona de Bellmunt
del Priorat entre cristalls de Dolomita i Ankerita, el major que jo hagi trobat
és d’hàbit pseudooctaèdric de 16 mm amb les cares parcialment recobertes d’òxid
de ferro.
A la mina Linda
Mariquita del Molar, la Calcopirita, tot i només haver-la trobat massiva,
presenta una paragènesi força interessant doncs l’acompanyen com a minerals
minoritaris la Bornita, la Digenita i la Covellita.
CERUSSITA · PbCO3
Aquest mineral el
podem trobar a tots els jaciments de plom de la conca i malgrat estar molt difós
no s’en coneixen grans exemplars.
Interessants
exemplars varen aparèixer en la dècada dels anys 90 del segle XX, en ocasions
associats a Anglesita, en l’explotació a cel obert de la concessió San José
de la mina Mineralogia al Molar iniciada per l’empresa Traminera, SA.
Els cristalls entapissaven les cavitats deixades per la lixiviació total o
parcial de la Galena, són cristalls simples, d’hàbit tabular {010} i allargats
segons [001] o més rarament prismàtics, formats pel pinacoide {010}
predominant, el prisma ròmbic {021}, la bipiràmide ròmbica {111} i com a formes
minoritàries, el prisma ròmbic {110} que trunca a la bipiràmide. Són freqüents
els grups reticulats característics i les macles cícliques de contacte segons
{110} d’hàbit pseudohexagonal, que no solen superar els 10 mm de longitud.
Normalment de transparents a grisos per contenir impureses de Galena i també
beix clar, lluïssor resinosa, les cares del pinacoide {010} i el prisma ròmbic
{021} estan estriades i són opaques o lleugerament translúcides mentre que les
cares de la bipiràmide ròmbica {111} i del prisma ròmbic {110} són llises i de
translúcides a transparents, curiosament aquests exemplars no mostren
fluorescència davant les radiacions ultraviolades d’ona llarga, a diferència de
la Cerussita trobada a la mina Eugènia.
Els cristalls
trobats a la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat, presenten lleus diferències
amb els seus homòlegs del Molar. En primer lloc són força més petits i es
troben a l’interior de les fissures de la Galena associada a cristalls
submil·limètrics de Sofre, és més freqüent de trobar cristalls aïllats, aquests
són simples, d’hàbit tabular {010}, els cristalls estan constituïts pels
mateixos elements cristal·logràfics descrits anteriorment, només que el prisma
ròmbic {021} està substituït pel prisma ròmbic {011} el que fa que els
cristalls tingui un hàbit extremament tabular, és fàcil trobar cristalls en
associació paral·lela, sempre de transparents a grisos i mostren una intensa
fluorescència davant les radiacions ultraviolades d’ona llarga. Pel que
respecta a la resta de propietats són coincidents.
CLINÒCLASI · Cu32+(AsO4)(OH)3
La Clinòclasi l’he
trobada a la mina Linda Mariquita al Molar. Apareix en poca quantitat en forma
de grans inframil·limètrics de textura xenomorfa i cristal·lina, translúcida i
de lluïssor vítria. El color varia lleugerament depenent de la seva
localització, sol ésser blau el trobat entre les fissures i les cavitats de
l’interior de la Gersdorffita associada amb el Quars i de característic color
blau verdós si es localitza a la perifèria de les masses de Gersdorffita
associada llavors a Mimetita i Annabergita.
Ha estat
identificada mitjançant DRX i és la primera cita d’aquesta espècie al nostre
país.
CLORARGIRITA · AgCl
Només ha estat
identificat en dos jaciments. Existeix una cita antiga de l’any 1865, en que
aquesta espècie va ésser trobada juntament amb Argent a la mina Ramona o mina
del barranc Fondo, actualment no m’ha estat possible trobar-ne cap exemplar,
degut als molts treballs d’explotació que hi varen tenir lloc posteriorment,
però a la col·lecció Folch es conserven dos petits exemplars, que li varen ser
obsequiats al senyor Folch l’any 1905 pels propietaris de la mina, la família
Abelló de Reus. Es tracta de dos fragments massius, inferiors als 20 mm, de
gruix variable, color marró clar i que no presenten cap associació amb d’altres
espècies.
El segon jaciment
és a la mina Balcoll de Falset. Es tracta de crostes d’escàs gruix sobre Barita
o Calcita, que són el producte de la substitució isomorfa de Clorargirita
segons Argent. També es va trobar en mostres extretes en la primera dècada del
segle XX sobre Argent i de color bru. Recentment n’he trobat un exemplar
cristal·litzat, es tracta de Clorargirita pseudomorfa segons Argent a l’interior
d’una geoda de Calcita, en l’exemplar podem identificar formes relictes de
l’Argent secundari filamentós i cal destacar la presència de cristalls cúbics
amb predomini d’algunes cares per un major desenvolupament d’un dels seus eixos
que els confereix un hàbit rectangular, es tracta de cristalls incolors i
translúcids l’aresta dels quals no sol superar 0,25 mm i que solen estar
agregats, de lluïssor diamantina, abunden les formes irregulars formades per
masses. Per exposició a la llum el color vira a gris perla, lila pàl·lid fins
al marró.
CONICALCOCITA · CaCu2+(AsO4)(OH)
La Conicalcocita no
és un mineral rar a la conca estudiada, es troba en relativa facilitat al Molar
i a Falset. En el primer s’ha trobat en dos indrets relacionats genèticament, a
diversos afloraments al marge dret de la pista asfaltada coneguda popularment
com la carretera de les mines, que uneix Bellmunt del Priorat amb el Molar, en
direcció a aquesta darrera població i a uns 600 metres, l’altre punt d’interès
és el ja citat filó de Tennantita, on aquesta espècie juntament amb
l’Olivenita, n’és l’arsenat més abundant i el que primer va precipitar d’entre
els arsenats de Cu i Zn.
El trobem en
crostes reniformes i arraïmades de color verd herba i lluïssor grassa o vítria
en fractura i d’estructura compacta fibroradiada. Els exemplars de dèbil
estructura fibroradiada són de color verd pistatxo a verd pàl·lid quasi
blanquinós.
Alguns cristalls de
Conicalcocita varen dipositar-se damunt un mineral preexistent, probablement
Mimetita. Aquest per un canvi en les condicions del medi, va ésser meteoritzat
i lixiviat per complet, conservant-se tan sols l’espai que ocupava i que ha
servit de receptacle per a la posterior cristal·lització d’Austinita, Olivenita
i Duftita. La paragènesi de la Conicalcocita és notable doncs apareix
directament associada a Quars, Olivenita, Arseniosiderita, Austinita, Adamita,
Coure, Cuprita, Duftita, Langita, Mimetita, Tenorita, Annabergita i Malaquita.
A la mina Càndida
de Falset la paragènesi és més escassa, sol recobrir la Malaquita, però apareix
en major quantitat i rarament en cristalls prismàtics curts inframil·limètrics
i de difícil observació. El color varia de verd oliva a verd maragda. Podem
trobar crostes que a la vegada recobreixen crostes de Malaquita de fins a 40 mm
per 20 mm.
CORONADITA · Pb(Mn4+,Mn2+)8O16
Aquest òxid el
trobem molt localitzat a la part final del filó que aflora a la mina La Cresta
de Bellmunt del Priorat a l’interior de petites geodes formades entre les
bretxes. Apareix en crostes botrioïdals, de textura col·lomorfa i disposada en
capes concèntriques, entre els espais volumètrics deixats per la meteorització
de la Smithsonita. La podem observar associada directament a Hemimorfita i al
voltant dels petits cristalls de Quars que integren la roca. Es presenta de
color marró molt fosc a gris negrós i de lluïssor submetàl·lica. No s’ha trobat
cristal·litzada i les crostes poden arribar a mesurar diversos centímetres. La
Piromorfita sol cristal·litzar damunt d’aquesta espècie.
Els seus elements
formatius poden provenir per part del manganès de la meteorització de
l’Ankerita i el plom de la meteorització de la Galena. Ha estat identificada
per microanàlisi d’energia dispersiva de raigs X.
COURE · Cu
Es troba molt
localitzat al filó de Tennantita de la mina Linda Mariquita del Molar, emperò
en major quantitat que l’Argent.
Es presenta sempre
en cristalls, malauradament en la majoria de casos distorsionats per haver
cristal·litzat a l’interior de les fissures de Barita, mancats de l’espai necessari.
No es pot dir el mateix dels cristalls trobats a l’interior de les geodes,
aquests són idiomòrfics, d’intensa lluïssor metàl·lica que solen conservar en
el temps i molt rics en cares, fet que dificulta discernir-ne la conformació.
Emperò una de les formes que podem observar és el de la bipiràmide
pseudohexagonal, en cristalls no superiors a 2 mm. També en forma ramificada
d’agregats de cristalls tetragonals interpenetrats en creixement paral·lel, de
fins a 5 mm.
Coexisteix amb
Cuprita, Mimetita i més rarament amb Conicalcocita.
CUPRITA · Cu21+O
Aquesta espècie
apareix sempre cristal·litzada a la mina Linda Mariquita del Molar, tant a
l’interior de la mina com a l’exterior en el filó de Tennantita.
Acostuma a
aparèixer sempre en cristalls ben conformats, d’ordinari inferiors a 1,8 mm i
aïllats. L’octàedre és la forma més usual, en menor freqüència la de l’octàedre
modificat pel cub, la del dodecàedre modificat pel cub i la de l’octàedre
modificat pel dodecàedre i el cub. Aquesta darrera cristal·lització pot posseir
hàbit prismàtic pel desenvolupament, segons la direcció de l’eix c, de
les cares del dodecàedre paral·leles a aquest eix.
Els cristalls són
de color vermell sang a vermell fosc, d’intensa lluïssor adamantina,
translúcids i alguns quasi transparents. Ocasionalment poden estar recoberts
d’una crosta superficial de Malaquita.
La Cuprita es forma
a l’interior de les geodes de Barita i Quars, sovint però es diposita en formes
idiomorfes sobre les cares dels cristalls de Coure. També associada a Calcita,
Malaquita, Mimetita, Conicalcocita i Argent.
DUFTITA · PbCu(AsO4)(OH)
Aquesta espècie,
relativament escassa, només ha estat trobada al filó de Tennantita de la mina
Linda Mariquita del Molar, va ésser identificat per microanàlisi d’energia dispersiva
de raigs X. El podem trobar sempre en cristalls entre les fissures de la
Tennantita o en les escletxes de contacte amb la Barita. La forma estudiada és
la bipiràmide ròmbica {111} modificada pel prisma de tercer ordre, els
cristalls solen tenir hàbit tabular i una mida inferior a 0,2 mm, lluïssor
vítria, translúcids i de característic color verd oliva a verd grogós.
Alguns cristalls,
de cares corbades, d’arestes i vèrtex arrodonits, són poc translúcids i quasi
mancats de lluïssor. Examinats a molts augments, revelen un microcreixement
escalonat de les cares, responsable del seu hàbit lenticular.
Formada
probablement a compte de la descomposició de la Mimetita, la Duftita va
dipositar-se majoritàriament sobre glòbuls d’aquesta espècie, estenent-se cap a
dins de les cavitats deixades en el procés de meteorització del cloroarsenat de
plom. També associada directament a Conicalcocita, Tenorita i Malaquita, i més
casualment a Langita, Olivenita i Arseniosiderita.
ESCORODITA · Fe3+AsO4·2H2O
Apareix al filó de
Tennantita de la mina Linda Mariquita del Molar, malgrat tractar-se d’una
espècie molt escassa en el jaciment. Els pocs exemplars trobats estan bellament
cristal·litzats. Els cristalls són lleugerament tabulars i característics,
formats per la bipiràmide ròmbica {111} modificada pel pinacoide basal {001},
el prisma ròmbic de segon ordre {101}, el pinacoide frontal {100} i el prisma
de tercer ordre o macroprisma {210}, rarament ben conformats pels dos extrems,
de fins a 1 mm de llarg i normalment en destacats grups en roseta sobre Barita
blanca o Quars hialí. Dèbilment acolorit de verd pàl·lid a blau pàl·lid,
transparent i de lluïssor subadamantina.
Alguns exemplars
varen cristal·litzar sobre un carbonat preexistent ric en ferro, que en
meteoritzar-se va tenyir l’Escorodita d’hidròxid de ferro, enterbolint
totalment o parcialment el color, que en aquests casos sol ser groc tendint a
marronós. No han estat identificats minerals associats paragenèticament.
ESFALERITA · ZnS
És un mineral molt
estès per tota la conca en trobar-se sempre relacionat amb la Galena, però
malgrat la seva abundor com a mineral massiu, hem de lamentar la dificultat per
trobar-ne exemplars ben cristal·litzats.
Coneixem només dues
mines en que és possible recuperar exemplars cristal·litzats de certa qualitat,
a la mina Mineralogia o del Francès al Molar i a la mina Règia a Bellmunt del
Priorat, en aquesta darrera mina varen aparèixer en la dècada dels anys 50 del
segle XX nombrosos cristalls sobre Dolomita, de mida no superior als 15 mm de
longitud. Es tracta d’una varietat rica en ferro coneguda com a Marmatita, de
color marró molt fosc, opaca i d’escassa lluïssor, associada a petits cristalls
de Pirita i Marcassita, els cristalls són d’hàbit dodecaèdric i a vegades de
difícil interpretació cristal·logràfica per la riquesa de formes, la facilitat
de formar macles i l’aparició de cares corbes, com és el cas dels exemplars de
la mina Mineralogia. L’Esfalerita en aquest jaciment és de color quasi negre,
de lluïssor adamantina intensa, però els cristalls són de menor mida que els
apareguts a la mina Règia, per sota dels 10 mm de longitud. Molts d’aquests
exemplars que avui podem recollir a la mina Mineralogia, varen aparèixer en la
dècada dels anys 90 del segle XX durant l’explotació a cel obert de la
concessió San José per part de l’empresa Traminera, SA.
FARMACOSIDERITA · KFe43+(AsO4)3(OH)4·6-7H2O
La podem trobar en
el filó de Tennantita de la mina Linda Mariquita del Molar, és una espècie
escassa al jaciment, per això no m’ha estat possible determinar si es tracta de
Farmacosiderita pròpiament dita o de Sodifarmacosiderita.
Apareix en
cristalls idiomòrfics no superiors a 0,2 mm, en dues formes diferents i
físicament dissemblants.
Els cristalls, en
forma de cub i vèrtex truncats pel tetràedre positiu, són de color verd oliva,
opacs i de lluïssor cèria, observant-se una lleu corrosió química en les seves
cares. S’associa a hidròxids de ferro, Arseniosiderita i Olivenita transparent,
una varietat rica en Zn.
També trobat en
forma d’octàedre modificat pel cub, sobre Quars i Barita, de color groguenc,
translúcid i de lluïssor vítria, associat a Arseniosiderita. Els cristalls més
grans han estat internament dissolts i conserven les cares, els vèrtex i les
arestes com a despulla del sòlid original.
FERRO-ACTINOLITA
· Ca2(Fe2+,Mg)5Si8O22(OH)2
Aquest mineral l’he
trobat a la mina Joaquina Primera de Bellmunt del Priorat, en petites vetes
d’escassos mil·límetres de gruix que omplen les microfractures paral·leles i
obliqües a l’estratificació natural de l’encaixant, generalment format per
Quars i Spessartina sacaroide, Rodonita i d’altres amfíbols, provocats per
fenòmens tectònics de baixa intensitat. Si obrim aquestes microfractures
apareixen agregats de cristalls xenomorfes d’hàbit prismàtic característic de
fins a 6 mm, de color verd, translúcid i d’intensa lluïssor vítria, tot i que
normalment sol trobar-se de color marró a marró fosc, depenent del grau
d’alteració. En ocasions a causa de fenòmens de meteorització la trobem parcial
o completament reemplaçada per Jarosita. Associada a Vernadita, Natronambulita,
Rodonita i Jarosita, fonamentalment, en alguns exemplars he trobat grans
inframil·limètrics de pirrotina. Va ésser identificada per difracció de raigs
X.
FERROPARGASITA · NaCa2(Fe42+Al)Si6Al2O22(OH)2
Aquest mineral l’he
trobat a la mina Joaquina Primera de Bellmunt del Priorat. Apareix en nòduls
inferiors als 25 mm amb textura granular de cristalls xenomorfes de
granulometria normalment inferior a 1 mm, encara que excepcionalment pot
arribar a una grandària lleugerament superior. Translúcid de color verd, que
tendeix a enfosquir-se pel manganès i tenyir-se de color rogenc probablement
per alteració del ferro, lluïssor vítria a cèria, associat a la Vernadita. Va
ésser identificat per difracció de raigs X.
FRIEDELITA · Mn82+Si6O15(OH,Cl)10
Es pot trobar a la
mina Serrana o mina del Manganès al Molar, associada a Rodonita, Piroxmangita,
Tefroïta, Johannsenita i Spessartina, es presenta en masses cristal·lines de
color marró xocolata clar.
GALENA · PbS
«La mena de plom»,
aquesta és una expressió molt coneguda entre els prioratins, es refereix a un
dels minerals que ha esdevingut un dels símbols de la conca de Bellmunt del
Priorat i per extensió de tota la comarca, la Galena. L’aprofitament del plom
que conté va ésser el motiu pel que es varen començar a obrir les primeres
mines en aquestes terres i l’acció que ha propiciat que s’hagi pogut preservar
part del meravellós patrimoni mineralògic que gelosament custodia la mare naturalesa.
Aquest patrimoni natural ha estat enriquit en grau superlatiu per les peces de
Galena extretes de les mines Eugènia i Règia ambdues del terme municipal de
Bellmunt del Priorat, algunes de gran mida i exquisida bellesa.
Aquest dos
jaciments, tot i la seva proximitat geogràfica, doncs en línia recta des del
pou San Jacinto de l’Eugènia al pou San Federico de la mina Règia
hi tan sols 1.100 metres, varen formar-se en condicions geològiques diferents,
i és per això que la Galena presenta algunes diferències físico-químiques que
s’accentuen a mesura que ens allunyem cap a l’oest.
En totes dues mines
la Galena la podem trobar cristal·litzada a l’interior de cavitats filonianes,
en cristalls aïllats o en densos agregats. Els cristalls són majorment
cuboctàedres, equidimensionals o amb major o menor predomini del cub {100} o de
l’octàedre {111}, si predomina el cub és freqüent observar cares octagonals
mentre que si la forma predominant és l’octàedre llavors apareixen cares
hexagonals, no obstant a la mina Eugènia predomina significativament la forma
cúbica amb escàs truncament de l’octàedre, és conserven peces amb cristalls
d’aquest hàbit de fins a 120 mm d’aresta, mentre que a la mina Règia la forma
predominant és l’octàedre truncat molt lleugerament pel cub, del que se’n
coneixen exemplars amb arestes de fins a 40 mm. No és rar trobar cristalls
cuboctaèdrics, particularment a la mina Eugènia, agregats paral·lelament en
sentit d’un eix secundari del cub, que ens pot fer creure que la forma dominant
és l’octàedre simètricament distorsionat, doncs l’aspecte a primer cop de vista
és el d’un octàedre rectangular. Els cristalls de les altres mines de l’àrea de
Falset, Bellmunt i el Molar sempre són de mida molt inferior als aquí descrits.
Els cristalls de la
mina Eugènia estan sovint recoberts parcialment o totalment per petits
cristalls de Calcita i /o Marcassita mentre que a la mina Règia és la Dolomita, la Pirita i la
Barita la que els sol cobrir. És molt rar trobar cristalls de Galena amb les
cares lluents, normalment estan recobertes d’una pàtina fosca esdevenint el
cristall mat.
Des del punt de
vista de l’aprofitament industrial del plom, la Galena de la mina Eugènia, de
característic hàbit espàtic, era considerada la de major qualitat de tot el
Priorat, degut a un baix contingut d’argent, doncs aquest element no supera el
0,009 % en pes, aquesta particularitat va permetre a les empreses explotadores
estalviar-se costosos processos, com haver de refinar-ho dues vegades, o haver
de desargentar-ho, que a més de costós és molt laboriós, també en facilitava la
fusió per ésser més mal·leable que la dels altres jaciments, i va evitar la
inversió en els equipaments especialitzats per aquests usos. Certament la
Galena d’altres jaciments no era tan apreciada i el que sí podem dir, per
exemple, és que la Galena massiva que podem trobar a la mina Mineralogia, doncs
rarament es presenta cristal·litzada, sovint mostra una textura fibrosa o
escassament espàtica, característiques comunes de les Galenes riques en argent
i antimoni.
GASPÉITA · (Ni,Mg,Ca,Fe2+)CO3
Aquest rar carbonat
ha estat identificat a la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat, associat a
Ankerita, Dolomita i Millerita. Es presenta en cristalls romboèdrics de mida
micromètrica i de color groc verdós reemplaçant les vores de cristalls
d’Ankerita. També ha estat citat en crostes de gruix micromètric però de
longitud mil·limètrica de color verd clar acompanyant a una suposada
Morenosita, la identificació és va dur a terme mitjançant microanàlisi de raigs
X.
GERSDORFFITA · NiAsS
És un mineral rar
en els jaciments estudiats, ha estat trobat a la mina Eugènia a Bellmunt del
Priorat. Es tracta de cristalls octaèdrics amb els vèrtex lleugerament truncats
pel cub, que solen formar agregats irregulars de diversos individus, en
ocasions es troben cristalls idiomorfes aïllats sobre cristalls de Millerita,
de mida sempre inferior a 0,5 mm, associat freqüentment a Millerita i
Calcopirita. És de color blanc argèntic, sovint el podem confondre amb la
Siegenita, la diferència fonamental és que la Gersdorffita ràpidament perd la
seva lluïssor al recobrir-se d’una pàtina micromètrica per meteorització,
llavors es torna mat i de color gris fosc.
Trobada també
cristal·litzada a la mina Balcoll de Falset una varietat rica en cobalt, apareix
en cristalls octaèdrics inframil·limètrics d’intensa lluïssor metàl·lica de
color blanc d’argent a gris d’acer, recobrint agregats reniformes de Niquelina
reemplaçada. A la mina Linda Mariquita al Molar, en masses molt meteoritzades
de fins a 30 mm de diàmetre, associada a Annabergita, Mimetita, Conicalcocita i
Clinòclasi.
GUIX · CaSO4·2H2O
Els exemplars més
notables de Guix, des d’un punt de vista mineralògic, són els de la varietat rosa
del desert que es troben al Masroig.
L’aflorament és
molt fàcilment accessible i identificable, doncs es troba en la pista que des
del Masroig es dirigeix a l’ermita de Pinyeres. El tram amb roses apareix en un
marge de la pista quan talla els nivells rojos del Muschelkalk Mitjà, poc abans
d’arribar a l’ermita i abans de passar els nivells de calcàries verticalitzades
del Muschelkalk Inferior.
El Guix hi apareix,
a més d’en forma de masses alabastrines, en forma de cristalls lenticulars
translúcids de 10-20 cm de diàmetre, sovint tenyits de color rogenc per interposició
de la mateixa Hematita que tenyeix les argiles. Aquests cristalls sovint
s’interpenetren i arriben a formar grups en forma de rosa, de fins a 10 cm de
llargada.
HEMIMORFITA · Zn4Si2O7(OH)2·H2O
És un dels pocs
minerals ben cristal·litzats que vaig descobrir a la mina La Cresta de Bellmunt
del Priorat. Es troba a l’interior de petites geodes entre les bretxes, que no
solen superar els dos centímetres d’amplitud, tot i que han aparegut de fins a
10 centímetres. L’Hemimorfita sol cristal·litzar damunt de la Smithsonita,
Hidrozincita i /o sobre Limonita oolítica, els cristalls són prismàtics i
desenvolupats en sentit de l’eix c amb domini de la cara del prisma
(010), solen disposar-se de manera radiada sobreposant-se per la cara (010) tot
formant unes singulars agrupacions de cristalls en forma de roses, que no solen
superar els 2 mm, sovint aquests cristalls divergents s’agrupen donant formes
arrodonides d’on sobresurten els prismes que mostren la cara (001).
Trobar cristalls
idiomorfes acabats pels dos pols sol ser poc freqüent, aquests manifesten el
desenvolupament hemimòrfic propi d’aquesta espècie. Els cristalls són
transparents i d’intensa lluïssor vítria, a vegades adquireixen una bonica
tonalitat carbassosa degut a petites impureses d’hidròxids de ferro, emperò les
formacions més arrodonides mostren sovint color blanc i una lluïssor més
apagada. Els minerals paragenètics trobats són la Smithsonita, la Hidrozincita,
la Coronadita i l’Aragonita, aquesta darrera espècie forma esplèndides
agrupacions de cristalls senzills i transparents, disposats radialment al
voltant d’estructures estalactítiques no superiors als 2 mm.
HIDROZINCITA · Zn5(CO3)2(OH)6
Aquest mineral el
podem trobar a la mina La Cresta a Bellmunt del Priorat, juntament amb
Hemimorfita i Smithsonita a l’interior de les mateixes geodes. Apareix formant
capes botrioïdals de textura fibroradiada sobre la Smithsonita, que poden
cobrir superfícies de diversos centímetres, en ocasions acaba formant
estructures esferoïdals quasi perfectes de fins a 3 mm. Color blanc nivi molt pur.
Mostra una intensa fluorescència blanca al sotmetre els exemplars a les
radiacions ultraviolades d’ona curta. Observant aquest mineral a molt augment
sorprèn d’observar que el que sembla senzillament una crosta massiva és en
realitat una agrupació de cristalls extremament tabulars, com fulles, pel
desenvolupament extrem de la cara (100) en el sentit de l’eix c. Per
aquest motiu presenta una agradable lluïssor perlada.
HOPEÏTA · Zn3(PO4)2·4H2O
Es tracta d’un rar
fosfat de zinc, citat per primera vegada al nostre país. L’he trobat a la mina
La Cresta de Bellmunt del Priorat, juntament amb Parascholzita i Guix a
l’interior d’una cavitat de gran mida per la zona, d’uns 60 per uns 10
centímetres però de desenvolupament irregular, formada entre les bretxes
d’aquest filó per sobre de la zona on apareixen els minerals d’oxidació. Es
tracta de formacions massives reniformes de fins a 5 mm, dipositades sobre
Parascholzita. De color groc molt pàl·lid i deslluït, sovint recobert per
cristalls de Guix transparent que li confereixen una pseudolluïssor vítria.
Sense poder
excloure un origen orgànic del fòsfor, crec que aquest element prové de la
lixiviació per meteorització del fosfat de calci contingut en el sill de pòrfir
dacític que trobem més amunt d’on s’ha format aquest mineral. La seva
identificació va ésser confirmada per difracció de raigs X.
JAROSITA · KFe3(SO4)2(OH)6
La Jarosita ha
estat trobada juntament amb Goethita a la part superior del filó de la mina La
Cresta de Bellmunt del Priorat, en forma d’una capa de cristalls de mida
inframil·limètrica que recobreixen les parets de petites fissures a l’interior
de la roca encaixant detrítica d’origen paleozoic. Es tracta de cristalls
característics pseudocúbics i pseudooctaèdrics més aviat tabulars, de color
castany fosc, lleugerament translúcids i de lluïssor resinosa. En alguns
exemplars s’observa per sobre d’aquesta primera fase de cristal·lització una
altra de posterior. Els cristalls d’aquest darrer estadi, són de color groc
ambre, translúcids i de lluïssor subadamantina.
JOHANNSENITA · CaMn2+Si2O6
Ha estat trobada a
la mina Serrana o mina del Manganès al Molar. Apareix en forma de masses
cristal·lines de color verd clar, per sota dels nivells de Spessartina,
associada a Rodonita, Piroxmangita i Tefroïta.
LANGITA · Cu42+(SO4)(OH)6·2H2O
La Langita és un
rar hidrosulfat de coure que apareix en poca quantitat al filó de Tennantita de
la mina Linda Mariquita del Molar i va ésser analitzat per microanàlisi
d’energia dispersiva de raigs X.
En ser una de les
darreres espècies en precipitar, l’observem associada directament a diversos
minerals: Quars, Barita, Olivenita, Duftita, Mimetita, Malaquita, Conicalcocita
i Austinita. Dipositat com agregat de cristalls irregulars de color blau cel.
També en magnífics cristalls idiomorfes de fins a 0,4 mm formats per la
combinació del prisma positiu {111} de quart ordre i el prisma negatiu de quart
ordre, modificats pel prisma de primer ordre {011} i el pinacoide basal {001},
de marcat hàbit tabular i, en ocasions, amb els dos extrems ben configurats.
Les cares de l’hemibipiràmide són translúcides i de lluïssor sedosa mentre que
les cares del prisma de primer ordre i la del pinacoide basal són transparents
i d’intensa lluïssor vítria. El color d’aquests cristalls és d’un bonic i
intens blau verdós.
LINARITA · PbCu2+(SO4)(OH)2
Aquest sulfat
solament ha estat identificat amb seguretat en el terreller del pou número 1 de
la mina Balcoll de Falset, on es troba cristal·litzat i associat a
l’Auricalcocita i a un sulfat de coure, probablement Antlerita. Es tracta de
cristalls aïllats inframil·limètrics allargats segons [010] i lleugerament
tabulars, són translúcids i de lluïssor vítria. També vaig trobar algun
exemplar massiu a la mina Règia de Bellmunt del Priorat
MALAQUITA · Cu22+(CO3)(OH)2
La Malaquita no és
un mineral freqüent a la conca de Bellmunt del Priorat, el trobem només en
relativa abundor a la mina Càndida de Falset, en forma de crostes reniformes i
arraïmades, associada a Atzurita i Conicalcocita, també tacant grans
superfícies, però d’escàs gruix.
Cal ressaltar la
presència de cristalls idiomorfes, en el filó de Tennantita de la mina Linda
Mariquita del Molar. Es tracta de cristalls en forma de prisma de tercer ordre
{110} modificat pel pinacoide de segon ordre {101}, rarament aïllats,
translúcids, de lluïssor diamantina en les cares del prisma i vítria en el
pinacoide, que normalment tendeix a formar densos agregats en feix de fins a
0,7 mm.
Per la seva mida,
fins a 10 mm, cal citar la presència de la Malaquita en forma d’agregats
globulars de color verd molt fosc a l’interior de les geodes de Barita en
aquest mateix jaciment. També és fàcil d’observar en petits agregats de
delicats cristalls capil·lars disposats en feix, de color verd pàl·lid
lleugerament blavós i de lluïssor sedosa, que podem confondre amb
Auricalcocita.
MANGANITA · Mn3+O(OH)
No és abundant, ha
estat citada a la mina Serrana o mina del Manganès al Molar. Associada a
Pirolusita, es troba en cristalls mil·limètrics d’hàbit prismàtic i disposats
en forma radial, és un mineral rar al jaciment.
MARCASSITA · FeS2
No és un mineral
massa abundant, però podem destacar la trobada en la dècada dels anys 20 del
passat segle XX de nombrosos exemplars a la mina Eugènia i molt particularment
durant l’explotació de la segona planta de la mina Règia, ambdós jaciments
pertanyents al municipi de Bellmunt del Priorat. Es tracta dels millors
exemplars coneguts d’aquesta espècie trobats a la conca minera de Bellmunt del
Priorat, la Marcassita apareix cristal·litzada sobre Calcita, a la mina
Eugènia, i /o sobre Dolomita a la mina Règia, els cristalls estan constituint
macles polisintètiques segons el prisma de tercera espècie {110} formant
agregats dentats, coneguts com a cresta de gall per la seva semblança a
l’excrescència d’aquest animal. Vull destacar els trobats a la mina Règia per
la lluïssor metàl·lica intensa i la perfecció dels seus cristalls. Quan parlem
de macles és difícil determinar la mida dels cristalls emperò sí que puc
afirmar que l’alçada dels cristalls referits pot assolir els 20 mm.
La Marcassita té
una estructura atòmica dèbil el que la converteix en una espècie inestable, que
en un medi oxigenat és meteoritzada i passa per oxidació a hidròxids de ferro.
Per aquest motiu es fa molt difícil obtenir avui exemplars lluents i característics
d’aquesta espècie a les tarteres de les mines d’aquesta conca, doncs els
exemplars estan totalment o parcialment pseudomorfosejats per Goethita
hidroxidada.
Sabem que trobar
cristalls aïllats i simples de Marcassita no és freqüent però n’he pogut obtenir
alguns a la mina Linda Mariquita del Molar. Es tracta de cristalls d’hàbit
tabular prim segons {001}, que és la cara dominant, estesos i fortament
estriats en sentit [100] i limitats pel prisma {011} i el prisma {110}, els
cristalls inclosos en Barita són lluents i de color blanc d’estany, mentre que
els trobats en cavitats juntament amb Siderita, Quars, Galena, Nacrita i
Ankerita estan parcialment pseudomorfitzats. Dissortadament aquests cristalls
no superen els 2 mm de longitud.
En els jaciments
esmentats és freqüent de trobar aquest mineral de forma estalactítica i
recobert de cristalls de Calcita amb el nucli intern d’estructura fibroradiada
i també en masses d’estructura fibrosa.
MILLERITA · NiS
Els exemplars més
representatius i notables d’aquesta espècie es troben a la mina Eugènia del
terme municipal de Bellmunt del Priorat. La Millerita d’aquesta mina és el
mineral de major interès de tots els descrits en aquesta obra per les raons que
tractaré seguidament.
En primer lloc cal
que el lector sàpiga que es tracta d’una espècie de les considerades com a
rares, un dels motius ens l’explica la geoquímica, doncs, el níquel al ésser un
element fortament sideròfil i a la vegada calcòfil, tendeix a concentrar-se en
fases riques en ferro i sofre, d’aquí que gairebé el 90 % del níquel s’extregui
de la Pentlandita (Fe,Ni)9S8 i que pràcticament no existeixin
concentracions de Millerita d’interès econòmic, per tant la Millerita no és un
mineral abundós a la naturalesa. Tenint present que no existeix en grans concentracions,
la troballa d’una llentilla de cabussament vertical d’uns 6 metres d’alçada per
tres metres de longitud i d’uns 10 a 12 cm d’amplada a la primera planta de la
mina Eugènia de Bellmunt del Priorat a finals del segle XIX i d’altres vetes
anàlogues en les plantes segona i tercera, situen el jaciment de Bellmunt del
Priorat, pel que a Millerita es refereix, com el més important de la península
ibèrica. Cal fer un aclariment històric en aquest punt, els primers 200 a 300
quilos de mineral obtingut d’aquest filó es varen abocar al terreller de la
mina pensant que es tractava de Pirita capil·lar i així es varen etiquetar
totes les mostres obtingudes en aquells primers anys, fins que l’any 1906 en
Joaquim Folch i Girona, llavors un jove estudiant de 14 anys aficionat a la
mineralogia, va desvetllar la veritable naturalesa d’aquells exemplars que
romanien per les dependències de la mina.
Si a més de les
consideracions esmenades afegim que la manera de presentar-se de la major part
de les Millerites conegudes sol ser en masses radiades de cristalls aciculars
incrustades a la matriu, mentre que només una petita part apareix en agregats
en feixos de cristalls aciculars a l’interior de geodes, i aquesta darrera
circumstància es va donar en molts dels exemplars extrets entre l’última dècada
del segle XIX fins el 1924 de la mina Eugènia, comencem a entendre el perquè de
la raresa d’aquest mineral, a més a més i per cloure aquest raonament, sabem
que els majors cristalls trobats arreu del món d’aquest mineral mesuren fins a
80 mm, i sabem també que a Bellmunt es varen extreure exemplars de geoda amb
cristalls de més de 50 mm i almenys un exemplar de geoda en que els seus
cristalls mesuraven fins a 150 mm, aquest li va ésser lliurat al destacat
enginyer de mines i eminent geòleg el senyor Lluís Marià Vidal (1842 - 1922), qui havia estat jefe del districte miner de Lleida - Tarragona des de
1888 fins l’any 1891. Aquest insigne personatge va fer donació postmortem
d’aquesta important peça, juntament amb d’altres exemplars de la seva
col·lecció, al Museu de Geologia de Barcelona (Museu Martorell), malauradament,
deteriorat durant la guerra civil espanyola degut a un mal embalatge i a un
trasllat ràpid i forçós per evitar patir algun bombardeig. No obstant encara
conserva cristalls de fins a 70 mm, per tant si tenim en compte els exemplars
de Millerita exposats en la majoria dels grans museus europeus i americans
visitats, puc concloure que aquesta peça està entre les millors del món. S’ha
calculat que de la veta descoberta a la primera planta de la mina Eugènia es
varen extreure entre 300 i 400 quilos de mineral i sembla, segons notícies
verbals del propi senyor Joaquim Folch, qui l’any 1914 va redescobrir aquest
filó, en va extreure un centenar de quilos d’exemplars alguns d’ells, tal i com
he apuntat anteriorment amb cristalls de geoda de més de 50 mm que varen restar
a la seva col·lecció particular, mentre que la resta va servir per intercanviar
amb els grans Museus i Col·leccions de minerals d’arreu dels món, però molt
especialment amb Amèrica, ja que ell sempre hi havia tingut una major relació
comercial i científica, per això la Millerita de Bellmunt del Priorat ha restat
sempre força desconeguda per als Europeus.
Ara que ja he
situat aquesta espècie en el lloc on es mereixia, descriuré breument la manera
de presentar-se. Sol aparèixer en agregats en feixos de cristalls aciculars a
capil·lars, disposats irregularment i també radialment, ja sigui en geoda, en
menor nombre, incrustats en la matriu o en geodes reomplertes de Calcita
d’última generació. L’exemplar citat anteriorment, va ésser estudiat pel senyor
Francisco Pardillo Vaquer (1884 - 1955) mentre era director del Museu de Geologia de Barcelona (1924 - 1939), llavors Museu de Ciències Naturals. Aquest doctor en ciències
naturals, catedràtic de cristal·lografia a la Universitat de Barcelona i
especialista en cristal·lografia, amb més de 50 publicacions, entre les que cal
esmentar la traducció de l’alemany del tractat de mineralogia de
Klockmann-Ramdohr l’any 1947, va fer un estudi cristal·logràfic de la Millerita
de Bellmunt del Priorat que mai va ésser publicat, no obstant gràcies als seus
apunts sabem que els cristalls d’aquesta mina estan formats bàsicament per la
combinació del prisma hexagonal de primera espècie {10ī0}
i el prisma hexagonal de segona espècie {0} amb la terminació truncada per la
cara {10ī1}, la combinació dels dos prismes explica el
gran nombre de cares d’aquests cristalls i la gran quantitat d’estries
paral·leles a l’eix c. També es troben formes més senzilles formades tan
sols pel prisma hexagonal de primera espècie i el pinacoide hexagonal bàsic
{0001}.
Diversos minerals
han cristal·litzat sobre aquesta espècie incloent cristalls de Millerita en el
seu interior i /o senzillament restant-ne travessats per aquests, és molt significatiu
per la seva particular bellesa els cristalls de Barita que solen estar
travessats per cristalls de Millerita, també els cristalls tetragonals de
Calcopirita, els de Calcita, Siegenita, Gersdorffita i Vaesita. Els cristalls
de Millerita poden estar pseudomorfosejats totalment o parcialment per
Polidimita, antigament classificada aquesta espècie com a Violarita, adquirint
llavors un color gris d’acer, també per una espècie que encara resta per
classificar degut a les dificultats analítiques que suposen aquests compostos i
a la manca de la quantitat suficient per poder garantir uns resultats òptims,
suposo que es tracta de Jamborita i /o Hidrohonessita, aquest cristalls llavors resten de color verd a verd
grogós i es tornen translúcids; fins i tot podria determinar-se una possible
tercera espècie. En la bibliografia anterior tot mineral de color verd havia
estat descrit indiscriminada i erròniament com a Morenosita.
Alguns cristalls
observats presenten certa curvatura natural de creixement, aquest fenomen és
degut a unes impureses aparegudes durant la fase de creixement del cristall i
que provocaren una endotàxia.
També he trobat
Millerita, però en molt poca quantitat, associada a diversos minerals de la
sèrie paragènica de la mina Balcoll de Falset. Es tracta de petits cristalls
capil·lars aïllats d’uns 3 mm de llargada. Observats en detall podem veure que
es tracta de cristalls hexagonals, amb estries paral·leles a l’eix c i
lleugerament tabulars degut al major desenvolupament de dues cares del prisma.
El color és molt característic i la lluïssor metàl·lica intensa, no estan
alterats ni presenten cap tipus d’alteració degut a que sempre apareixen a
l’interior dels carbonats que l’han protegit de la meteorització.
MIMETITA · Pb5(AsO4)3Cl
Trobat en el filó
de Tennantita de la mina Linda Mariquita del Molar, va ser el primer dels
arsenats de Pb, Cu i Zn a cristal·litzar, juntament amb la Cuprita, sobre
Barita, Quars i Coure. Paragenèticament associat a Duftita, Conicalcocita,
Tenorita i Malaquita.
Incolora,
subtranslúcida i de lluïssor grassa, forma agregats en feixos i gavella que
solen derivar en interessants esferes de fins a 5 mm.
Sovint presenta un
estat de meteorització parcial que afecta la superfície del mineral, manifestant-se
en l’aparició d’una estructura fibroradiada dèbil i color blanc lletós, si el
procés és total només s’observa el motlle degut als minerals que varen
cristal·litzar damunt seu, la Duftita, la Conicalcocita, l’Olivenita i el Quars
de segona generació. Esporàdicament la Malaquita pot pseudomorfosejar,
totalment o parcialment, els glòbuls de Mimetita.
Només en un
exemplar vaig trobar una agrupació paral·lela de cristalls de Mimetita de fins
a 0,75 mm, d’hàbit prismàtic en forma de prismes hexagonals de primer ordre
{1010} modificats pel pinacoide basal {0001}, incolors, subtransparents i de
lluïssor vítria. Aquesta espècie va ser analitzada per microanàlisi d’energia
dispersiva de raigs X.
MINI · Pb22+Pb4+O4
Malgrat ésser
l’òxid de plom més freqüent, el Mini ha estat trobat en molt pocs indrets del
nostre país. A la mina La Cresta de Bellmunt del Priorat, apareix distribuït
irregularment al llarg del filó però en molt poca quantitat. Es forma
directament sobre la Cerussita, la Platnerita i la Galena, ocupant sempre els
espais volumètrics deixats per la meteorització d’aquesta darrera. No apareix
cristal·litzat, el trobem en forma de crostes, distribuïdes irregularment i
difícilment agrupades, essent rares les clapes d’un centímetre. Es manifesta en
un bonic color vermell ataronjat (cirera d’arboç) a vermell intens i amb
textura vellutada. Un reconeixement amb el microscopi electrònic posa de
manifest que es tracta d’una agrupació, sense ordre aparent, d’escames
cristal·lines, això explicaria aquesta textura i l’especial lluïssor grassa.
Algunes mostres són de color roig castany i mate que sovint es confon amb
l’Hematita. La seva naturalesa va ésser confirmada per microanàlisi d’energia
dispersiva de raigs X.
També es va trobar
un exemplar massiu de gran mida, d’uns 40 × 40 mm, als terrellers de la mina Linda Mariquita del Molar, desconec
però si han estat localitzats d’altres exemplars. La troballa va ésser
classificada sense una anàlisis prèvia, segons el seu descobridor té un color
ataronjat i aquesta propietat em fa suggerir que es pugui tractar en realitat
de Massicot, un òxid de plom poc freqüent i de color groguenc que per alteració
pren sovint aquest color.
NACRITA · Al2Si2O5(OH)4
i CAOLINITA · Al2Si2O5(OH)4
Aquests dos
minerals els podem trobar ben representats a la mina Eugènia, mina Règia i mina
Règia Antiga a Bellmunt del Priorat i a la mina Linda Mariquita al Molar.
La Caolinita només
ha estat trobada a la mina Eugènia en cristalls idiomorfes d’hàbit
pseudohexagonal de color blanc i de mida inframil·limètrica, que és fàcil de
confondre amb alguna espècie de la família de les miques.
Magnífics exemplars
de Nacrita cristal·litzada es poden obtenir a la resta de mines citades, en
forma de cristalls d’hàbit laminar pseudohexagonal idiomorfes, d’incolors i transparents
a lleugerament blancs i translúcids quan formen agregats, els cristalls aïllats
són rars i és freqüent de trobar agregats de cristalls laminars en disposició
radiada, aquests grups poden superar els 3 mm de longitud, i sempre associada
paragènicament a Ankerita.
Si tenim en compte
que aquest mineral generalment és rar de trobar ben cristal·litzat i que les
mides màximes assolides per aquesta espècie a la resta del món no superen els 8
mm de longitud, podem constatar que els exemplars del Priorat són d’una gran
qualitat i ben representatius d’aquesta espècie.
La naturalesa
d’aquestes espècies va ésser determinada mitjançant difracció de raigs X (DRX)
i confirmada per tractament tèrmic i mesures òptiques (A. de Haller, 1997).
NATRONAMBULITA · (Na,Li)Mn42+Si5O14(OH)
Aquest rar mineral
l’he trobat a la mina Joaquina Primera de Bellmunt del Priorat, és la primera
cita d’aquesta espècie a Espanya. Apareix reemplaçant a la Rodonita en ambdós
costats de les microfractures paral·leles i obliqües a l’estratificació natural
d’aquesta espècie provocats per fenòmens tectònics de baixa intensitat. La seva
textura és granular, de cristalls xenomorfes de granulometria variable entre
microcristal·lina i macrocristal·lina, predominen els grànuls de 0,1 mm encara
que també n’apareixen de major grandària, el gruix del mineral no sol superar
els 2 mm tot i que pot arribar fins als 4 mm. Al trobar-se prou juntes les
microfractures, la llargada d’aquestes fractures i per tant de la massa mineral
no sol superar els 30 mm. De lluïssor vítria i color marró clar ataronjat molt
similar als exemplars de la mina Tanahota del Japó, associada a la Rodonita i a
la Vernadita. Va ésser identificada per difracció de raigs X.
NIQUELINA · NiAs
La Niquelina es
troba a la mina Balcoll del terme municipal de Falset, associada a
Breithauptita a l’interior dels carbonats que cimenten les bretxes tectòniques
d’aquesta mina.
Sol presentar-se en
formes reniformes d’estructura radial, d’on en sobresurten parts de petits
cristalls prismàtics hexagonals, d’hàbit tabular, que solen creuar-se
perpendicularment l’un a l’altre, l’agrupació de diversos d’aquests cristalls
constitueixen formes pseudopiramidals sobre les estructures botrioïdals, que no
solen superar el mil·límetre de mida.
També podem trobar
cristalls en forma de prismes hexagonals curts, constituïts pel prisma
hexagonal {10ī0} i el pinacoide basal {0001}.
Solen ser cristalls idiomorfes d’intensa lluïssor degut a la manca quasi total
d’imperfeccions de creixement, la mida d’aquests cristalls acostuma a ser
inferior a 0,5 mm, tot i que sol agrupar-se paral·lelament en sentit de l’eix c
i llavors els agregats arriben a mesurar fins a 4 mm. Una altra manera de
cristal·litzar en que apareix aquesta espècie al jaciment esmentat és en la forma
composta pel prisma hexagonal {10ī0} curt i la bipiràmide
hexagonal {10ī1} truncada pel pinacoide basal
hexagonal {0001}, solen ser cristalls una mica més grans que els anteriorment
descrits però no tan lluents ni perfectes, degut a les nombroses estries que
presenten. Finalment, cal dir que en nombre molt reduït també he trobat
cristalls constituïts per la bipiràmide hexagonal en que el prisma és
extremadament curt o fins i tot inexistent, presenten però nombroses estries
perpendiculars a les cares i deformacions, degudes a la combinació oscil·latòria
durant el creixement del cristall.
El color és roig de
coure en els exemplars recents, que cal protegir ràpidament de les atmosferes
humides, doncs si no es fa així en poc temps adquireix un color gris clar
d’acer que avança fins al negre mat. La paragènesi és quasi idèntica a la de la
Breithauptita. La Niquelina en ocasions apareix reemplaçada per una varietat
rica en cobalt de Gersdorffita. Tenint en compte que la Niquelina només apareix
cristal·litzada en rares ocasions i que els seus cristalls solen ser molt
irregulars, els exemplars de la mina Balcoll, tot i la reduïda mida dels
cristalls trobats, estan entre els millors que es coneixen a Espanya.
Les mostres
trobades envers la primera dècada del segle XX es varen classificar erròniament
com a Maucherita.
OLIVENITA · Cu22+(AsO4)(OH)
L’he trobat al filó
de Tennantita de la mina Linda Mariquita del Molar, en bonics cristalls
idiomorfes d’hàbit prismàtic. És el mineral més representatiu del jaciment i el
que apareix amb més diversitats de formes i d’hàbits.
Les formes
observades són la del prisma de tercer ordre {110} modificat pel pinacoide
frontal {100} i pel prisma de primer ordre {011}. Aquests cristalls poden tenir
els dos extrems ben configurats i si el desenvolupament del pinacoide frontal
varia, llavors l’hàbit esdevé tabular.
La forma anterior
pot veure’s modificada pel prisma de segon ordre {101}, pel pinacoide basal
{001} i per la combinació de tots dos. També és freqüent la forma del prisma de
tercer ordre {110} modificat pel prisma de primer ordre {025}, tanmateix amb
els dos extrems ben configurats. Si el prisma no s’ha desenvolupat prou, els
cristalls prenen l’aspecte d’octàedre.
Alguns cristalls
aïllats d’Olivenita poden arribar a mesurar fins a 1,8 mm, però normalment
solen ser inferiors a 1 mm. No és d’estranyar la formació d’agrupacions
paral·leles, que aleshores poden assolir els 4 mm.
De l’observació de
diverses particularitats del seu creixement voldria constatar que l’Olivenita
s’ha desenvolupat en diferents etapes doncs, entre d’altres característiques,
podríem destacar que diversos creixements paral·lels varen generar-se al
voltant d’un cristall primari idiomòrfic i actualment dissolt, tanmateix la
terminació d’alguns d’ells és en forma de cristalls capil·lars, en algunes
Olivenites transparents hi podem advertir una estructura interna zonada i en
algun cas un creixement epitaxial de Quars de segona generació en ple
desenvolupament del cristall.
Les propietats
físiques també són força dissemblants, de transparent a opac, de lluïssor
adamantina a vítria i sedosa en les varietats fibroses, el color depèn en molts
casos de certes variacions en la composició química.
De les diverses
mostres sotmeses a la microanàlisi d’energia dispersiva de raigs X s’evidencia
l’existència de Zn en la seva estructura, aquest fet és doblement significatiu
doncs implica un ampli marge en la solució amb l’Adamita (sèrie isomorfa) i la
tendència a mostrar colors pàl·lids en relació a la resta d’Olivenites,
podent-se trobar exemplars de color verd molt fosc fins a incolors, emperò
predomina el verd oliva.
Aquesta espècie
l’observem associada directament a Conicalcocita, Arseniosiderita, Malaquita,
Tenorita, Austinita, Duftita, Farmacosiderita i Langita.
ÒPAL · SiO2·nH2O
Trobat a la mina
Serrana o del manganès, al terme municipal del Molar. Es presenta en masses
irregulars intersticials a l’interior de la Pirolusita, de mida no superior als
18 mm d’amplada. El color en que es presenta va de l’ambre al marró rogenc fins
a quasi negre, l’element cromòfor és manganès. En seccions molt fines tendeix a
incolor i translúcid. Va confirmar-se la seva naturalesa mitjançant la
microanàlisi per energia dispersiva de raigs X i la microscòpia electrònica.
Vaig trobar alguns
exemplars d’Òpal a la mina Joaquina Primera de Bellmunt del Priorat, es tracta
de la varietat hialina, incolora, transparent a translúcida, formant crostes
arronyonades de fins a 30 × 30 mm sobre Vernadita reniforme, solament s’ha trobat associada a
aquest òxid. Presenta una forta fluorescència verda sota la radiació
ultraviolada d’ona curta.
PARASCHOLZITA · CaZn2(PO4)2·2H2O
L’he trobada en el
mateix lloc que la Hopeïta i associada directament a aquesta espècie. Es
presenta massiva i relativament porosa, de forma concrecionada. Per la disposició
successiva de capes, recorda molt al Travertí. Normalment a la capa més
superficial forma protuberàncies estalagmítiques sobre les que s’hi troba
dipositada la Hopeïta i el Guix. Al trobar-se concrecionada damunt la roca es
podrien obtenir exemplars de mida considerable, però en resulta difícil
d’obtenir senceres mostres de més de sis centímetres per la gran fragilitat del
material, la baixa duresa i la disposició en capes. De color blanc crema en les
capes interiors a blanc beixós a les capes exteriors, degut a impureses. Té
lluïssor mate.
Es tracta d’un
mineral molt rar, trobat en pocs jaciments al món i per primera vegada citat al
nostre país. Va ésser identificat per difracció de raigs X.
PIRARGIRITA · Ag3SbS3
He tingut el plaer
de poder estudiar aquesta espècie a partir dels exemplars trobats a la mina
Balcoll de Falset. Els podem trobar a l’interior d’esquerdes mil·limètriques en
els carbonats que contenen d’altres minerals d’argent. Dintre d’aquestes
esquerdes existeixen cavitats, espais deixats per la meteorització de minerals
preexistents, que han permès un desenvolupament idiomorfe dels cristalls en el
seu interior, solen ser cristalls d’hàbit prismàtic, rics en cares, bàsicament,
doncs intervenen més cares de les que descrivim. Es tracta de cristalls formats
per la combinació del prisma hexagonal de primera espècie {10ī0}
i el prisma hexagonal de segona espècie {0} dominant, amb la terminació
romboèdrica {10ī0} i truncada per la
hemipiràmide hexagonal de segona espècie, també podem trobar-hi cristalls
idiomorfes quasi ideals formats pel prisma hexagonal de primera espècie {10ī0}
amb la terminació romboèdrica {10ī0} perfecta, alguns
cristalls presenten acabats desfilats i més rarament observem algun cristall
hemimòrfic amb un acabament escalenoèdric, la mida d’aquests cristalls no sol
ésser superior a 1 mm de longitud.
D’altra banda la
Pirargirita que s’ha desenvolupat a l’interior de les esmentades esquerdes
se’ns presenta com a cristalls prismàtics aplanats per la manca d’espai de fins
a 3 mm de longitud i sovint amb creixements paral·lels entrellaçats tot formant
una crosta cristal·litzada que pot arribar a cobrir una superfície de fins a 30 × 30 mm, on és pràcticament impossible fer-ne
un estudi cristal·logràfic.
La majoria dels
cristalls trobats són translúcids i de color roig fosc, amb l’excepció dels
cristalls associats a Pirrotita que quasi són negres i opacs. És interessant
destacar l’intercreixement de cristalls idiomorfes d’aquesta espècie amb
cristalls també idiomorfes de Xanthoconita que rarament apareixen
cristal·litzant entre cristalls de Calcita a l’interior de petites cavitats.
La seva paragènesi
és molt interessant, doncs la trobem associada a Acantita, Pirrotita,
Stephanita, Marcassita, Xanthoconita, Breithauptita i Niquelina.
PIRITA · FeS2
És un mineral molt
difós en tota l’àrea estudiada, crec no obstant que cal destacar alguns
jaciments.
Els majors
cristalls de Pirita els he trobat a la mina Càndida de Falset. Es tracta de
cristalls cúbics amb arestes de fins a 9 mm, solen estar agrupats i associats a
filons de Calcopirita.
També a la mina
Balcoll de Falset he trobat aquest mineral cristal·litzat entre els cristalls
de Calcita, apareixen cristalls formats per la combinació de l’octàedre i el
cub, predominant les cares d’aquesta darrera forma, els cristalls són força
lluents i d’uns 10 mm, curiosament hi ha cristalls recoberts parcialment per
cristalls orientats de Marcassita.
Els cristalls
cúbics idiomorfes i equidimensionals no són freqüents, a la mina Eugènia de
Bellmunt del Priorat en trobem amb arestes que no solen superar els 4 mm, també
en aquesta mina apareixen cristalls formats per la combinació de l’octàedre i
el cub, predominant les cares d’aquesta darrera forma, a l’interior de les
geodes de Calcita, que poden superar en ocasions els 7 mm de longitud i també
han estat trobats cristalls en forma de rombedodecàedre de fins a 5 mm
d’aresta.
També a la mina
Eugènia, podem trobar la varietat niquelífera, coneguda com a Bravoïta,
juntament amb Siegenita, Gersdorffita i Millerita, també ha estat citada
juntament amb petits nòduls de Vaesita. Es tracta de cristalls cúbics
idiomorfes de fins a 0,5 mm, aquests els podem trobar finament bisellats per la
combinació del dodecàedre, és freqüent la presència de fines estries en les
tres direccions de les arestes cúbiques. Força dels cristalls observats estan
recoberts d’una pàtina micromètrica d’un mineral no identificat, potser Galena,
de color gris plom amb lluïssor metàl·lica. Aquestes característiques tan
particulars varen ser la causa de que aquesta espècie es classifiqués com a
Cobaltita, citació que va fer-se sense basar-se en cap analítica, malauradament
l’error, com en altres espècies, ha persistit fins avui.
PIROFANITA · Mn2+TiO3
Només ha estat
trobat a la mina Serrana o mina del Manganès al Molar. És un mineral molt rar,
es troba en cristalls aciculars amb insinuació bipiramidal i d’ordre
micromètric aïllats o en grups de pocs individus reomplint esquerdes tardanes,
associat a Quars i Spessartina i de color rogenc.
PIROLUSITA · Mn4+O2
Aquest mineral és
molt freqüent en forma de dendrites en moltes mines, essent molt representatius
els exemplars de la mina Linda Mariquita del Molar. De forma massiva en podem
destacar els exemplars de la mina Serrana o mina del Manganès també al Molar,
que varen ser objecte d’explotació per beneficiar-ne el manganès durant la
dècada dels anys 30 del segle XX. Es tracta de masses que omplen esquerdes
tardanes entre nivells de lidites, algunes d’ordre decimètric, i formades per
nombrosos agregats mil·limètrics de cristalls d’hàbit prismàtic i disposició
radiada, associada a Manganita i a nòduls d’Òpal.
PIROMORFITA · Pb5(PO4)3Cl
He trobat aquest
mineral a la part central i en menor quantitat a la part final del filó de
l’aflorament de la mina La Cresta a Bellmunt del Priorat, sempre
cristal·litzada a l’interior dels espais geomètrics relictes, deixats per la
reducció volumètrica d’un carbonat preexistent lixiviat, probablement Ankerita
i dipositada damunt Coronadita, Limonita i més rarament sobre Cerussita. També
apareix associada a Hemimorfita a la part final del filó.
Es troba sempre en
cristalls, que malgrat no solen superar el mil·límetre de longitud són de gran
qualitat. Es tracta de cristalls prismàtics idiomorfes, d’hàbit simple i
aïllats, moltes vegades tenen els dos extrems ben configurats i alguns poden
mostrar acabaments cavernosos. Color groc verdós molt pàl·lid i translúcids en
els exemplars sobre Limonita, probablement per impureses de ferro, però
generalment solen ésser incolors, transparents i de lluïssor adamantina.
També l’he trobada
a la mina Ramona de Bellmunt del Priorat en cristalls idiomorfes. D’hàbit
simple sobre Quars a l’interior de petites cavitats entre el pòrfir. Es tracta
de cristalls prismàtics formats per la combinació prisma hexagonal {10ī0}
i la piràmide hexagonal {10ī1}, les cares del prisma són
brillants mentre que les de la piràmide són mats a causa del seu creixement. El
color és groc canari, els cristalls petits són transparents mentre que els de
major grandària, que poden arribar a 1 mm, són translúcids. Alguns cristalls
estan formats per la combinació del prisma hexagonal i la bipiràmide hexagonal,
és a dir acabats per ambdós extrems.
PIRROTITA · Fe1–xS (x = 0.1 - 0.2)
La podem trobar
associada a l’arsenur i antimonur de níquel a la mina Balcoll de Falset. Els
cristalls són prismes hexagonals idiomorfes amb desenvolupament tabular extrem
segons el pinacoide {0001} degut a l’escàs creixement del prisma, de
característic color bronze marronós i d’intensa lluïssor metàl·lica que desapareix
ràpidament en contacte amb l’aire, essent molt recomanable de protegir-los
d’immediat; la mida d’aquests cristalls pot ser de fins 1,5 mm. Rarament es
troben cristalls amb el prisma més desenvolupat, però solen tenir nombroses
estries perpendiculars a l’eix c, aquests es troben normalment agregats
en grups de fins a 4 mm, a diferència dels anteriors que es troben aïllats.
En algun exemplar
podem observar Galena cristal·litzada damunt els cristalls de Pirrotita. La
Pirrotita de la mina Balcoll és ferromagnètica, però no s’hi observa polaritat.
També massiva associada a l’Arsenopirita.
PLATTNERITA · PbO2
Rar, escàs i poc
conegut. Amb aquestes paraules podríem descriure breument aquest interessant
òxid de plom, que ha estat trobat en molt pocs jaciments catalans. A la mina La
Cresta de Bellmunt del Priorat el podem extreure a la zona central del filó,
reomplint espais deixats en el procés de meteorització de la Galena i la
Cerussita. Formada, normalment, sobre aquestes dues espècies i en ocasions recoberta
parcialment per Mini. La Plattnerita es presenta en crostes de fins a tres
centímetres i en formes berrugoses que si es fracturen en secció transversal
mostren estructura fibroradiada. De profund color negre d’atzabeja i d’intensa
lluïssor metàl·lica quasi adamantina. Aquesta darrera propietat desperta un
cert misteri, que queda resolt al poder observar els exemplars al microscopi
electrònic, on ens adonarem que es tracta d’una agrupació de magnífics
cristalls amb desenvolupament prismàtic (100) amb tendència a aprimar-se cap a
la terminació i acabats amb piràmide (301) idiomorfa, podent-se observar alguns
cristalls acabats pels dos extrems. Tanmateix he pogut observar pseudomorfosi
de Plattnerita segons Cerussita.
La identificació
d’aquest mineral va ésser corroborada mitjançant una microanàlisi d’energia
dispersiva de raigs X.
PLUMBOJAROSITA · PbFe6(SO4)4(OH)12
L’he trobat a la
mina La Cresta de Bellmunt del Priorat, no és un mineral rar al jaciment, però
sovint passa inadvertit per la seva semblança a l’ocre groc. Es troba a la zona
alta del filó juntament amb Jarosita, Plattnerita i Cerussita, reomplint
petites fractures verticals i d’orientació nord-sud existents en el pòrfir i
que no solen superar els 5 mm d’amplada. La Plumbojarosita apareix en dos
hàbits diferents, l’un massiu i ocrós, de color groc palla que sovint adquireix
matisos verdosos, de lluïssor mate a lleugerament sedosa, l’altre, també
massiu, però microcristal·lí, molt compacte, de color castany groguenc i de
lluïssor quasi vítria, que sol presentar una estructura nodular bandejada,
perpendicular a la longitud del filó. No és rar observar la perifèria
d’aquestes estructures parcialment substituïda per Goethita, fins i tot en
alguns nòduls la pseudomorfosi és quasi total.
La identificació
del mineral va dur-se a terme, com la majoria de les altres espècies,
mitjançant mètodes d’anàlisi físico-químiques i va ésser ratificat per una
microanàlisi d’energia dispersiva de raigs X.
POLIDIMITA · NiNi2S4
Aquesta rara
espècie només ha estat trobada a la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat,
pseudomorfitzant parcialment o totalment els cristalls de Millerita.
Un error ha
persistit a l’entorn de la veritable naturalesa d’aquest mineral durant un
centenar d’anys. Concretament, l’any 1906, el llavors jove estudiant Joaquim
Folch i Girona, va classificar aquesta espècie com a Violarita, a partir d’una
anàlisi química. Durant el reconeixement visual de la suposada Violarita em va
sorgir un dubte raonat sobre la seva veritable naturalesa, llavors vaig fer
analitzar el mineral mitjançant microsonda electrònica i el resultat va
confirmar la meva precognició, es tractava de Polidimita. Intueixo que en la
interpretació de l’anàlisi química inicial, es va confondre el ferro que sol
contenir la Polidimita com a element traça com a ferro estructural,
l’aproximació a la veritable naturalesa del mineral és digne d’ésser lloada,
donada l’edat del senyor Folch i els mètodes d’anàlisi emprats.
El millor exemplar
conegut es troba a la col·lecció Folch, es tracta d’una excepcional peça, amb
cristalls de Millerita totalment substituïts per Polidimita de fins a 35 mm de
longitud, que travessen cristalls tabulars de Barita a l’interior d’una geoda,
aquest exemplar encara està etiquetat com a Violarita. Es tracta del millor
exemplar d’aquesta espècie trobat mai a Espanya.
La paragènesi és
força interessant, Millerita, Siegenita, Barita i Vaesita que cristal·litza
damunt seu.
POSNJAKITA · Cu42+(SO4)(OH)6·H2O
Aquesta espècie ha
estat identificada a la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat. Apareix com a
mineral secundari d’alteració associat a la paragènesi dels minerals de níquel
i cobalt. He volgut citar aquesta troballa per la raresa de l’espècie però
també per posar de manifest que es tracta d’un mineral de neoformació. Apareix
en crostes de color blau fosc associat a Brochantita.
RODOCROSITA · Mn2+CO3
Aquest mineral es
troba en poca quantitat a la mina Serrana o mina del Manganès al Molar.
S’ha trobat en el
nucli dels nòduls de Rodonita - Piroxmangita en forma de grans xenomorfes d’ordre micromètric, i en
rares ocasions en geodes de cristalls mil·limètrics molt irregulars, el seu
color és sempre rosa pàl·lid i la paragènesi és la mateixa que la Rodonita - Piroxmangita.
RODONITA · CaMn4Si5O15
i PIROXMANGITA · Mn(Mn,Fe2+)6(Si7O21)
Aquests dos
silicats de manganès es troben molt ben representats a la mina Serrana o mina
del Manganès al Molar.
Es troben a
l’interior de nòduls que poden tenir forma polièdrica de dimensions
considerables, que poden superar els 130 × 130 mm, la Rodonita és la fase majoritària. Aquests nòduls, sovint
estan arrenglats en nivells de lidites en disposició estratiforme, són
freqüents les intercalacions d’altres minerals com Olivenita, Tefroïta i
Spessartina, i en algun dels seus nuclis hi podem trobar Rodocrosita. Sovint
estan travessats per fractures inframil·limètriques perpendiculars entre elles
que han servit de receptacle cristal·litzador de diversos òxids de manganès.
Els minerals són massius, tot i que un estudi al microscopi posa de manifest la
seva naturalesa cristal·lina, observant-se cristalls hipidiomorfes de
dimensions micromètriques, d’hàbit prismàtic curt i sovint disposats en forma
radial. El color va del rosa pàl·lid a un bonic rosat vermellós, passant pel
característic rosa del gerd. Degut a la seva particular bellesa i al fet de no
ésser un mineral escàs al jaciment, ha estat emprat per usos ornamentals.
No és possible
diferenciar ambdues espècies amb un reconeixement a visu, es fa necessària una
anàlisi específica. No obstant ens pot servir com a pauta de camp el fet que el
grànul de la Piroxmangita és de menor mida que la de la Rodonita.
La Rodonita també
l’he trobat a la mina Joaquina Primera a Bellmunt del Priorat en nòduls de
menor mida i que poden tenir forma polièdrica de dimensions no superiors als 80 × 30 mm.
SAPONITA
(Ca/2,Na)0,3(Mg,Fe2+)3(Si,Al)4O10(OH)2·4H2O
És el mineral
majoritari d’un tipus d’argila magnesífera que trobem al terme municipal del
Molar, és conegut com a pedra de sabó i havia estat emprat, fins a l’entrada al
mercat dels detergents industrials, com a sabó per rentar la roba, i per cert,
sembla que era força eficient.
Apareix massiu en
disposició estratiforme, de color beix amb lleugera tonalitat verdosa, de
lluïssor grassa, untuós al tacte i molt tou, cal preservar dels ambients secs,
doncs correm el risc que el material s’esquerdi. No era escàs, però al
deixar-se d’explotar i al trobar-se en terrenys inestables els estrats han
quedat enterrats i avui es fa difícil d’aconseguir-ne alguna mostra.
SIDERITA · Fe2+CO3
D’aquesta espècie
no en conec exemplars destacables, tot i ser un mineral relativament freqüent
que el trobem associat principalment a l’Ankerita i a la Dolomita. Els millors
cristalls, sempre inferiors als 15 mm, han estat trobats a la mina Eugènia, a
la mina Règia Antiga i a la mina Règia de Bellmunt del Priorat i també a la
mina Linda Mariquita del Molar.
Quasi sempre ben
cristal·litzada, en forma de rombòedres, alguns d’ells idiomorfes, d’altres amb
les cares irregulars degut al creixement de subindividus agregats
paral·lelament i sovint amb característic hàbit lenticular. No és rar trobar
cristalls aïllats entre els carbonats, però és més usual observar aquests
cristalls en agregats paral·lels, també he pogut observar que alguns cristalls
romboèdrics que creixen com individus aïllats sobre cristalls de Calcita
segueixen una orientació determinada. La lluïssor és de vítria, en rares
ocasions, a cèria en la majoria dels casos, opac, el color és certament un
element característic en aquests jaciments, doncs predominen les tonalitats
fosques, castany clar, marró rogenc i fins i tot marró negrós, pel seu
contingut en manganès. Es troben pseudomorfosis de Goethita segons Siderita.
SIEGENITA · CoNi2S4
La Siegenita ha
estat identificada en dues mines de la conca, a la mina Eugènia de Bellmunt del
Priorat i a la mina Linda Mariquita del Molar.
La major part dels
exemplars coneguts provenen de la mina Eugènia, tanmateix són els de més
qualitat. La primera anàlisi d’aquesta espècie va ésser duta a terme pel senyor
Joaquim Folch i Girona, l’any 1906, es va tractar d’una anàlisi química, la
naturalesa de la mostra analitzada a la llum dels resultats obtinguts es va
interpretar com a Linnéita, error que s’ha de considerar meritori donada l’edat
del senyor Folch, tan sols 14 anys!, emperò en la dècada dels anys 40 del segle
XX la Universitat de Harward va identificar com a Siegenita els cristalls
trobats juntament amb Millerita dels exemplars de la mina Eugènia, i tot i que
el senyor Folch va rectificar les fitxes dels exemplars de la seva col·lecció,
l’error s’ha mantingut fins avui degut al merescut prestigi del senyor Folch,
doncs mai va fer pública aquesta correcció. Els errors no s’aturen, l’any 1910,
es va confondre aquesta espècie amb la Cubanita, malentès que tampoc ha estat
aclarit fins avui.
La Siegenita de la
mina Eugènia, al marge d’una multitud de modificacions cristal·logràfiques, es
pot trobar en les següents formes: octàedre, cub truncat lleugerament per
l’octàedre, cub amb efectes d’octàedre, combinació d’octàedre i dodecàedre,
octàedre bisellat lleugerament pel cub i freqüents macles de tipus Espinel·la,
els cristalls trobats poden assolir els 2 mm. Paragènicament associada a la
Millerita i Calcopirita.
A la mina Linda
Mariquita, la Siegenita apareix en vetes irregulars de 10 a 20 mm de gruix, és
destacable l’absència de Millerita en la seva paragènesi, al contrari dels
exemplars de la mina Eugènia. La trobem massiva però, degut al fort caràcter
idiomòrfic d’aquesta tioespinel·la, es troben cristalls de fins a 2 mm en el
contacte amb la Barita. En no ser cristalls de geoda, la seva qualitat no és
tan bona com els de la mina Eugènia. Les formes observades són força simples;
octaèdrica {111}, macles també en {111} o combinació amb el cub {110}. La
Siegenita ha estat trobada paragènicament a la Calcopirita, el que indica que
pot ésser un dels minerals primaris del jaciment. Molt probablement la
Tennantita desapareix en profunditat essent substituïda per una paragènesi de
Calcopirita amb contingut de Siegenita.
SMITHSONITA · ZnCO3
És de destacar uns
exemplars apareguts a la mina Linda Mariquita del Molar envers els anys 50 del
segle XX. Es tracta d’unes peces molt particulars, la Smithsonita apareix en
forma de cristalls romboèdrics, d’uns 2 mm, amb arestes microescalonades degut
al creixement successiu de cristalls i que ens fan suposar que són corbes, tot
formant densos agregats a l’interior de petites cavitats, de fins a 30 mm,
deixades per la lixiviació d’algun mineral preexistent i entre cristalls de
Barita hipidiomorfes. El més destacable és la seva coloració, d’un verd blavós
pàl·lid, degut al Coure i al fet d’haver cristal·litzat precisament damunt una
doble crosta inframil·limètrica de Malaquita i Auricalcocita d’hàbit fibroradiat.
Així el color d’aquests minerals base es transmet a l’exterior gràcies a la
translucidesa dels cristalls de Smithsonita, regalant bellesa a l’observador.
La mina Raimunda
del Molar, destaca per trobar-se la Smithsonita en cristalls romboèdrics
idiomorfes i perfectes, emperò no per la mida dels cristalls que rarament
superen 1 mm de longitud, a l’interior de petites geodes de Quars de fins a 35
mm de longitud per tan sols 11 mm d’amplada. Els cristalls estan aïllats sobre
Quars o en grups de diversos individus, color blanc amb lleuger tint groguenc,
i dèbilment translúcida, associada a Esfalerita i Galena.
La Smithsonita es
troba també a la mina La Cresta de Bellmunt del Priorat, en petites cavitats
juntament amb Hemimorfita, Hidrozincita, Coronadita i Aragonita. Només l’he
trobada en forma d’agregats arronyonats semiesfèrics i estratificats de textura
fibroradiada no superiors als 3 mm. De color blanc grisós però translúcida i de
lluïssor perlada.
SOFRE · S
Els indicis
d’aquest element són força abundants a l’àrea minera de Falset, Bellmunt i el
Molar, degut al gran nombre de jaciments de sulfurs, però de segur que ha
passat inadvertit per la seva escassetat.
L’he trobat
cristal·litzat als nivells superiors de la mina Linda Mariquita i Raimunda del
Molar i de la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat, a l’interior de les
fissures de la Galena. Es tracta de cristalls submil·limètrics, molt rics en
cares, el que dificulta el seu reconeixement cristal·logràfic, formats per les
bipiràmides {111} com a dominant i {113} minoritària i truncats els seus vèrtex
pel pinacoide bàsic {001}, sovint els cristalls estan força distorsionats. El
color és groc verdós en tots els casos, translúcid a transparent i d’intensa
lluïssor vítria. Solen acompanyar la Cerussita i no és rar observar cristalls
de Sofre sobre d’aquesta espècie.
SPESSARTINA · Mn32+Al2(SiO4)3
La Spessartina ha
estat trobada a la mina Serrana o mina del Manganès al Molar, associada a
Rodonita - Piroxmangita, Olivenita, Johannsenita i Tefroïta. Es presenta en masses
cristal·lines constituïdes per cristalls idiomorfes d’hàbit romboèdric de mida
mil·limètrica a inframil·limètrica i de color roig ataronjat a verdós.
STEPHANITA · Ag5SbS4
Aquest
sulfoantimonur d’argent el podem trobar a l’interior dels carbonats de la mina
Balcoll de Falset.
Rarament massiu,
normalment cristal·litzat, els cristalls solen trobar-se aïllats i agrupats en
un nombre reduït d’individus, presenten hàbit columnar paral·lel a [100], però
trobar cristalls idiomorfes perfectes d’aquest tipus és molt difícil i la seva
mida és inferior a 0,4 mm, és més freqüent trobar-los amb hàbit tabular on
domina la cara pinacoïdal bàsic [001] i d’hàbit columnar curt pseudohexagonal
amb predomini de la cara pinacoïdal bàsic [001], els observem en grups de fins
a 1,4 mm.
Emperò abunden més
les macles pseudohexagonals formades per la unió de tres individus, quan la
seva posició és aèria respecte la matriu s’observen fàcilment els angles
entrants característics, la seva mida no sol superar 1 mm de longitud, però
sovint en trobem d’agrupades i llavors la mida del conjunt assoleix els 2,5 mm.
El color és gris
fosc d’acer que ràpidament tendeix al negre o a una pàtina bigarrada de tons
blaus metàl·lics i negres, exhibeix una intenta lluïssor metàl·lica. La seva
paragènesi és força limitada, tan sols apareix associada a Acantita, Pirrotita,
Pirita i a vegades Pirargirita.
La seva naturalesa
va ésser corroborada mitjançant una microanàlisi d’energia dispersiva de raigs
X.
TEFROÏTA · Mn22+SiO4
La Tefroïta només
ha estat descoberta fins ara a la mina Serrana o mina del Manganès al Molar,
associada a Rodonita, Piroxmangita, Olivenita, Johannsenita i Spessartina. Es
presenta en masses cristal·lines de lluïssor vítrica i color marró molt fosc,
quasi negre, amb una certa translucidesa ataronjada a les escletxes. Arriba a
formar bandes monominerals de fins a 2 cm de gruix.
TENNANTITA · Cu6Cu4(Fe,Zn)2(As,Sb)4S13
És el mineral
primari que en lixiviar-se va proporcionar els elements necessaris per a la
formació de la paragènesi del ja esmentat filó de Tennantita de la mina Linda
Mariquita del Molar.
Es presenta massiu
en vetes a l’interior del filó de Barita, de potència variable, en algun punt
de màxima concentració pot superar els 10 cm de gruix.
El color és negre i
la lluïssor mat degut a la forta meteorització. Emperò algunes venes, d’entre 5
i 15 mm, aïllades del cos principal, no han estat tan afectades pel procés
d’oxidació i presenten una resplendent lluïssor metàl·lica i color gris fosc
d’acer.
Els cristalls són
extremadament rars, es troben aïllats a l’interior de petites geodes de Barita
cristal·litzada, de mida no superior a 0,8 mm, d’hàbit isomètric i en forma de
tetràedre modificat pel dodecàedre. Les cares són mats i poden estar recobertes
parcialment de Conicalcocita, essent el color negre.
La paragènesi és
molt variada degut al seu paper de mineral primari, però pel seu interès
genètic cal destacar la presència de grans irregulars de Calcopirita de
dimensions mil·limètriques distribuïts entre les vetes de Tennantita seguint la
direcció de correguda d’aquest.
TENORITA · Cu2+O
La Tenorita l’he
localitzat al filó de Tennantita de la mina Linda Mariquita del Molar, apareix
com a crostes arronyonades en capes concèntriques, molt fràgil i de color
negre, damunt Barita i Mimetita. En algun exemplar s’observa que té estructura
pseudofibroradiada, això és degut a la substitució pseudomòrfica de la
Malaquita, pseudomorfa a la vegada de la Mimetita.
És remarcable el
fet que en dues mostres aquesta espècie ha aparegut cristal·litzada. Es tracta
de cristalls d’hàbit extremadament tabular i de marcat contorn hexagonal,
formats pel pinacoide basal {001} molt desenvolupat, modificat pel pinacoide
frontal {100}, el prisma de tercer ordre {110}, el pinacoide de segon ordre
positiu {101} i el prisma positiu de quart ordre {111}. Cap d’ells supera els
0,2 mm, tenen color gris fosc de ferro i lluïssor metàl·lica intensa, solen
cristal·litzar sobre Quars, Barita, Conicalcocita i Olivenita,
l’Arseniosiderita pot ser-hi present.
Tanmateix en trobem
cristalls d’hàbit laminar, força irregulars, translúcids i de color
marró-rogenc a l’interior dels cristalls de Barita de segona generació.
VAESITA · NiS2
Es pot trobar a la
mina Eugènia de Bellmunt del Priorat. Apareix en cristalls cúbics idiomorfes
sobre cristalls de Millerita pseudomorfitzada totalment o parcialment per
Polidimita, solen ésser d’ordre micromètric, d’uns 0,02 mm, no podem descartar
la possibilitat que molts exemplars classificats com a Siegenita siguin en realitat
Vaesita, llavors estaríem parlant de cristalls de major mida.
La naturalesa
d’aquesta espècie va ésser determinada mitjançant microsonda electrònica.
VERNADITA
(d-MnO2)(Mn4+,Fe3+,Ca,Na)(O,OH)2·n(H2O)
Aquest hidròxid de
manganès ha estat identificat en la mina Joaquina Primera a Bellmunt del
Priorat, el seu estat coloïdal va quedar palès al mostrar-se amorf davant els
raigs X. Mineral de brillant color negre, de lluïssor metàl·lica i fractura
semiconcoide. Alguns exemplars mostren irisacions blavoses, en ocasions es
troba en formes reniformes. Presenta associació paragenètica amb la Rodonita,
Bustamita, Ferro-actinolita, Ferropargasita, Jarosita i Òpal.
XANTHOCONITA · Ag3AsS3
L’he trobat a la
mina Balcoll del terme municipal de Falset. La trobada d’aquesta espècie a la
mina Balcoll, suposa la primera notícia d’aquest rar mineral a Espanya. La
qualificació de mineral rar, no es deu tan sols a aquesta circumstància o per
tractar-se de l’espècie menys abundosa del jaciment, sinó al seu delicat
comportament geoquímic, ja que aquest sulfoarsenur d’argent monoclínic és una
fase natural bastant inestable, essent la causa de que sigui una espècie
escassa, a nivell mundial.
Aquesta espècie
apareix a l’interior d’esquerdes inframil·limètriques i cavitats deixades per
la meteorització de sulfurs preexistents, en els carbonats d’aquesta mina. La
trobem sempre associada a la Pirargirita, doncs deriven d’una mateixa fase
deposicional, com a masses de textura foliada i també cristal·litzada. Els
cristalls, que poden mesurar fins a 0,6 mm, presenten la forma característica
de rombes aixafats amb nombroses estries perpendiculars a l’eix c, que
són en realitat diferents prismes i /o piràmides que no s’han desenvolupat suficientment, he trobat macles
segons (001), on els cristalls s’apilen l’un sobre l’altre adquirint un hàbit
pseudohexagonal, aquestes macles poden mesurar fins a 1 mm. Són de color
castany clar tendint a ataronjat, translúcids, d’intensa lluïssor adamantina i
de fractura subconcoïdal.
La seva paragènesi
és força minsa, tan sols el trobem relacionat amb la Pirargirita, amb diversos
hidròxids de ferro i Acantita, en ocasions aquesta darrera espècie el recobreix
d’una pàtina micromètrica que ens pot fer confondre la seva identificació.
ZINCROSASITA · (Zn,Cu2+)2(CO3)(OH)2
Només l’he trobada
al filó de Tennantita de la mina Linda Mariquita del Molar. És una espècie rara
al jaciment i es va identificar mitjançant microanàlisi d’energia dispersiva de
raigs X.
S’observa en forma botrioïdal o en escorces mamil·lars damunt
Conicalcocita i Quars, d’estructura fibroradiada, fràgil i disgregable, de
color verd pàl·lid quasi blanquinós i mancades de lluïssor. Podria tractar-se d’un
producte d’alteració de la Conicalcocita. Normalment associada a Olivenita.
ESPÈCIES
MINERALS TROBADES A LA CONCA DE BELLMUNT DEL PRIORAT
FÓRMULA LLOC ON ESTÀ <1 mm >1
cm
ESPÈCIE QUÍMICA MILLOR REPRESENTAT RARESA CRISTALLS <1
cm >10
cm
ELEMENTS
ARGENT Ag Mina
Balcoll, Falset Rar Sí ×
COURE Cu Mina
Linda Mariquita, el Molar Rar Sí ×
BISMUT Bi Mina
Balcoll, Falset Molt
rar Sí ×
SOFRE S Mina
Eugènia, Bellmunt del Priorat Rar Sí ×
GRAFIT C el
Molar Molt
rar Sí ×
SULFURS
i SULFOSALS
ACANTITA Ag2S Mina
Balcoll, Falset Freqüent Sí ×
CALCOCITA Cu2S Mina
Linda Mariquita, el Molar Freqüent No,
massiu
HESSITA Ag2Te Mina
Serrana, el Molar Molt
rar No,
massiu
DIGENITA Cu9S5 Mina Linda
Mariquita, el Molar Molt
rar No,
massiu
BORNITA Cu5FeS4 Mina Linda Mariquita,
el Molar Molt
rar No,
massiu
GALENA PbS Mina
Eugènia, Bellmunt del Priorat Comú Sí ×
ALTAITA PbTe Mina
Serrana, el Molar Molt
rar No,
massiu
ESFALERITA ZnS Mina
Règia, Bellmunt del Priorat Comú Sí ×
GREENOCKITA CdS Mina
Règia, Bellmunt del Priorat Rar No,
massiu
PIRROTITA Fe1–xS (x = 0.1 - 0.2) Mina Balcoll,
Falset Rar Sí ×
NIQUELINA NiAs Mina
Balcoll, Falset Freqüent Sí ×
BREITHAUPTITA NiSb Mina
Balcoll, Falset Rar Sí ×
COVELLITA CuS Mina
Linda Mariquita, el Molar Molt
rar No,
massiu
MILLERITA NiS Mina
Eugènia, Bellmunt del Priorat Rar Sí ×
CALCOPIRITA CuFeS2 Mina Eugènia,
Bellmunt del Priorat Freqüent Sí ×
LINNÉITA CoCo2S4 És Siegenita,
estava determinat erròniament
SIEGENITA CoNi2S4 Mina Eugènia,
Bellmunt del Priorat Rar Sí ×
POLIDIMITA NiNi2S4 Mina Eugènia,
Bellmunt del Priorat Molt
rar No,
massiu
VIOLARITA FeNi2S4 És Polidimita,
estava determinat erròniament
PIRITA FeS2 Mina
Càndida, Falset Comú Sí ×
VAESITA NiS2 Mina
Eugènia, Bellmunt del Priorat Molt
rar Sí ×
SKUTTERUDITA CoAs3 Mina Serrana,
el Molar Molt
rar Sí ×
MELONITA NiTe2 Mina
Serrana, el Molar Molt
rar Sí ×
MARCASSITA FeS2 Mina
Règia, Bellmunt del Priorat Comú Sí ×
COBALTITA CoAsS Mina
Serrana, el Molar Molt
rar Sí ×
GERSDORFFITA NiAsS Mina
Eugènia, Bellmunt del Priorat Molt
rar Sí ×
ARSENOPIRITA FeAsS Mina Balcoll,
Falset Rar Sí ×
MOLIBDENITA MoS2 Mina
Balcoll, Falset Molt
rar No,
massiu
CALCOESTIBITA CuSbS2 Mina Serrana,
el Molar Molt
rar Sí ×
STEPHANITA Ag5SbS4 Mina Balcoll,
Falset Rar Sí ×
TENNANTITA Cu6Cu4(Fe,Zn)2(As,Sb)4S13 Mina Linda Mariquita, el Molar Comú Sí ×
PIRARGIRITA Ag3SbS3 Mina Balcoll,
Falset Rar Sí ×
XANTHOCONITA Ag3AsS3 Mina Balcoll,
Falset Molt
rar Sí ×
JAMESONITA Pb4FeSb6S14 Mina Eugènia, Bellmunt
del Priorat (cita antiga) Dubtós
ÒXIDS
CUPRITA Cu21+O Mina
Linda Mariquita, el Molar Rar Sí ×
TENORITA Cu2+O Mina
Linda Mariquita, el Molar Rar No,
massiu
HEMATITA a-Fe2O3 Mina
Eugènia, Bellmunt del Priorat Comú No,
massiu
PIROFANITA Mn2+TiO3 Mina Serrana, el
Molar Molt
rar Sí ×
PIROLUSITA Mn4+O2 Mina Serrana,
el Molar Comú Sí
×
PLATTNERITA PbO2 Mina La
Cresta, Bellmunt del Priorat Rar Sí ×
VERNADITA (d-MnO2)(Mn4+,Fe3+,Ca,Na)(O,OH)2·n(H2O) Mina Joaquina
Primera, Bellmunt del Priorat Freqüent No,
massiu
MANGANOCROMITA (Mn2+,Fe2+)(Cr3+,V3+)2O4 Mina Serrana, el Molar Molt
rar Sí ×
GOETHITA a-Fe3+O(OH) Mina
Balcoll, Falset Comú Sí ×
MANGANITA Mn3+O(OH) Mina
Serrana, el Molar Rar Sí ×
JAMBORITA (Ni2+,Ni3+,Fe)(OH)2(OH,S,H2O)(?) Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat Rar No,
massiu
MINI Pb22+Pb4+O4 Mina La Cresta,
Bellmunt del Priorat Rar No,
massiu
CORONADITA Pb(Mn4+,Mn2+)8O16 Mina La Cresta, Bellmunt del
Priorat Freqüent No,
massiu
ROMANÈCHITA (Ba,H2O)2(Mn4+,Mn3+)5O10 Mina Serrana, el Molar Molt rar Sí ×
HALURS
CLORARGIRITA AgCl Mina
Ramona, Bellmunt del Priorat Molt
rar Sí ×
FLUORITA CaF2 Mina
Balcoll, Falset Molt
rar Sí ×
CARBONATS
CALCITA CaCO3 Mina Eugènia,
Bellmunt del Priorat Comú Sí ×
SIDERITA Fe2+CO3 Mina Règia,
Bellmunt del Priorat Comú Sí ×
RODOCROSITA Mn2+CO3 Mina Serrana, el
Molar Rar Sí ×
SMITHSONITA ZnCO3 Mina Raimunda,
el Molar Freqüent Sí ×
GASPÉITA (Ni,Mg,Ca,Fe2+)CO3 Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat Molt rar No,
massiu
ARAGONITA CaCO3 Mina Eugènia,
Bellmunt del Priorat Rar No,
massiu
CERUSSITA PbCO3 Mina
Mineralogia, el Molar Comú Sí ×
DOLOMITA CaMg(CO3)2 Mina Règia, Bellmunt del
Priorat Comú Sí ×
ANKERITA Ca(Fe2+,Mg,Mn)(CO3)2 Mina Linda Mariquita, el Molar Comú Sí ×
ATZURITA Cu32+(CO3)2(OH)2 Mina Linda Mariquita, el Molar Freqüent Sí ×
ZINCROSASITA (Zn,Cu2+)2(CO3)(OH)2 Mina Linda Mariquita, el Molar Molt rar No,
massiu
MALAQUITA Cu22+(CO3)(OH)2 Mina Linda Mariquita, el Molar Freqüent Sí ×
HIDROZINCITA Zn5(CO3)2(OH)6 Mina La Cresta, Bellmunt del
Priorat Rar No,
massiu
AURICALCOCITA (Zn,Cu2+)5(CO3)2(OH)6 Mina Balcoll, Falset Rar Sí ×
SULFATS
BARITA BaSO4 Mina Règia,
Bellmunt del Priorat Comú Sí ×
ANGLESITA PbSO4 Mina
Mineralogia, el Molar Rar Sí ×
GUIX CaSO4·2H2O Ermita
de Pinyeres, el Molar Freqüent Sí ×
RETGERSITA NiSO4·6H2O Mina
Eugènia, Bellmunt del Priorat Freqüent No,
massiu
MELANTERITA FeSO4·7H2O Mina
Eugènia, Bellmunt del Priorat Freqüent No,
massiu
MORENOSITA NiSO4·7H2O Mina
Eugènia, Bellmunt del Priorat Rar No,
massiu
LINARITA PbCu2+(SO4)(OH)2 Mina Balcoll, Falset Rar Sí ×
BROCHANTITA Cu42+(SO4)(OH)6 Mina Eugènia, Bellmunt del
Priorat Rar No,
massiu
JAROSITA KFe3(SO4)2(OH)6 Mina La Cresta, Bellmunt del
Priorat Freqüent Sí ×
PLUMBOJAROSITA PbFe6(SO4)4(OH)12 Mina La Cresta, Bellmunt del
Priorat Freqüent No,
massiu
POSNJAKITA Cu42+(SO4)(OH)6·H2O Mina Eugènia,
Bellmunt del Priorat Molt
rar No,
massiu
LANGITA Cu42+(SO4)(OH)6·2H2O Mina Linda Mariquita,
el Molar Molt
rar Sí ×
ANTLERITA Cu32+(SO4)(OH)4 Mina Eugènia, Bellmunt del
Priorat Comú Sí
×
FOSFATS
i ARSENATS
MONAZITA (Ce,La,LREE)PO4 Mina Serrana, el Molar Molt
rar Sí ×
PARASCHOLZITA CaZn2(PO4)2·2H2O Mina La
Cresta, Bellmunt del Priorat Molt
rar No,
massiu
HOPEÏTA Zn3(PO4)2·4H2O Mina La
Cresta, Bellmunt del Priorat Rar No,
massiu
ERITRITA Co3(AsO4)2·8H2O Mina Linda
Mariquita, el Molar Rar Sí ×
ANNABERGITA Ni3(AsO4)2·8H2O Mina Linda
Mariquita, el Molar Rar Sí ×
ESCORODITA Fe3+AsO4·2H2O Mina
Linda Mariquita, el Molar Molt
rar Sí ×
CLINÒCLASI Cu32+(AsO4)(OH)3 Mina Linda Mariquita, el Molar Molt rar No,
massiu
CONICALCOCITA CaCu2+(AsO4)(OH) Mina Càndida,
Falset Freqüent Sí ×
AUSTINITA CaZn(AsO4)(OH) Mina Linda
Mariquita, el Molar Molt
rar Sí ×
DUFTITA PbCu(AsO4)(OH) Mina Linda
Mariquita, el Molar Rar Sí ×
MOTTRAMITA PbCuVO4(OH) Mina
Balcoll, Falset Freqüent Sí ×
OLIVENITA Cu22+(AsO4)(OH) Mina Linda
Mariquita, el Molar Freqüent Sí ×
ADAMITA Zn2(AsO4)(OH) Mina
Linda Mariquita, el Molar Rar Sí ×
Grup de l’APATITA Ca5(PO4)3(F,Cl,OH) Mina Eugènia,
Bellmunt del Priorat Rar No,
massiu
PIROMORFITA Pb5(PO4)3Cl Mina
Ramona, Bellmunt del Priorat Rar Sí ×
MIMETITA Pb5(AsO4)3Cl Mina
Linda Mariquita, el Molar Rar Sí ×
FARMACOSIDERITA KFe43+(AsO4)3(OH)6·7H2O Mina Linda Mariqiota, el Molar Molt rar Sí ×
ARSENIOSIDERITA Ca2Fe33+(AsO4)3O2·3H2O Mina Linda Mariquita, el
Molar Rar No,
massiu
WOLFRAMATS
HÜBNERITA Mn2+WO4 Mina Serrana, el
Molar Molt
rar Sí ×
SILICATS
TEFROÏTA Mn22+SiO4 Mina Serrana, el
Molar Rar No,
massiu
SPESSARTINA Mn32+Al2(SiO4)3 Mina Serrana, el Molar Rar Sí ×
HEMIMORFITA Zn4Si2O7(OH)2·H2O Mina La Cresta,
Bellmunt del Priorat Freqüent Sí ×
JOHANNSENITA CaMn2+Si2O6 Mina Serrana, el Molar Rar Sí ×
BUSTAMITA (Ca,Mn2+)3Si3O9 Mina Joaquina Primera,
Bellmunt del Priorat Rar No,
massiu
RODONITA CaMn4Si5O15 Mina Serrana, el Molar Freqüent Sí ×
NATRONAMBULITA (Na,Li)Mn42+Si5O14(OH) Mina Joaquina Primera,
Bellmunt del Priorat Freqüent No,
massiu
PIROXMANGITA Mn(Mn,Fe2+)6(Si7O21) Mina Serrana, el
Molar Freqüent Sí ×
FERRO-ACTINOLITA Ca2(Fe2+,Mg)5Si8O22(OH)2 Mina Joaquina Primera, Bellmunt del Priorat Freqüent Sí ×
FERROPARGASITA NaCa2(Fe42+Al)Si6Al2O22(OH)2 Mina Joaquina Primera, Bellmunt del Priorat Rar Sí ×
MANGANOGRUNERITA Mn2Fe52+Si8O22(OH)2 Mina
Serrana, el Molar Freqüent Sí ×
CAOLINITA Al2Si2O5(OH)4 Mina Eugènia, Bellmunt del
Priorat Rar Sí ×
NACRITA Al2Si2O5(OH)4 Mina Règia, Bellmunt del
Priorat Freqüent Sí ×
TALC Mg3Si4O10(OH)2 Mina Joaquina Primera,
Bellmunt del Priorat Rar No,
massiu
MOSCOVITA KAl2AlSi3O10(OH)2 Mina Règia, Bellmunt del Priorat Freqüent Sí ×
MONTMORILLONITA (Na,Ca)0.3(Al,Mg)2Si4O10(OH)2·nH2O el Molar Freqüent No,
massiu
SAPONITA (Ca/2,Na)0.3(Mg,Fe2+)3(Si,Al)4O10(OH)2·4H2O el Molar Freqüent No,
massiu
FRIEDELITA Mn82+Si6O15(OH,Cl)10 Mina Serrana, el Molar Rar No,
massiu
CRISOCOL·LA (Cu,Al)2H2Si2O5(OH)4·nH2O Mina Ramona, Bellmunt del
Priorat Rar No,
massiu
QUARS SiO3 Mina
Balcoll, Falset Freqüent Sí ×
ÒPAL SiO2·nH2O Mina
Joaquina Primera, Bellmunt del Priorat Rar No,
massiu
ORTÒCLASI KAlSi3O8 Mina Balcoll,
Falset Rar Sí ×
BREU EXPOSICIÓ
D’ALGUNS MODELS GENÈTICS
En aquest apartat
no pretenc presentar una relació exhaustiva dels diversos models genètics de
tots els dipòsits minerals de la conca estudiada, ja que molts d’aquests models
genètics han estat àmpliament estudiats i difosos per nombrosos i molt bons
experts, solament em limito a exposar el fruit de la meva investigació en els
jaciments que no han estat degudament estudiats i que han proporcionat una
paragènesi mineral interessant tant des del punt de vista mineralògic com
col·leccionístic.
SEQÜÈNCIA DE CRISTAL·LITZACIÓ DE LES
ESPÈCIES MINERALS TROBADES A LA MINA BALCOLL DE FALSET
Donada la
complexitat de la genètica d’aquest jaciment i la manca d’estudis previs,
l’establiment de la seqüència aquí esbossada tan sols és el resultat de
l’estudi dels meus minerals que de manera empírica m’ha permès formular les
següents constatacions i hipòtesis.
La mineralització,
de tipus filoniana, encaixa en roques d’alt contingut en sílice i de textura
microcristal·lina lleugerament bandada i afectada per bretxes tectòniques
d’escassa importància i anteriors a la fase de rebliment filonià.
La solució
hidrotermal, resultant de les intrusions de granits i pòrfirs de l’àrea, en una
primera fase, va alterar parcialment aquestes roques resultant-ne la
cristal·lització a les salbandes del filó d’Ortòclasi de la varietat Adulària
de mida inframil·limètrica. Segons els estudis jacimentològics, el fet
d’haver-se donat aquest procés, anomenat adularitització, prova que la solució
mineralitzant tenia un caràcter poc àcid.
Del reconeixement
de la textura filoniana es desprèn que el creixement és de tipus drúsic i de
bandejat simètric, és a dir, de les parets de la caixa filoniana cap endintre.
Sembla que els
primers minerals en formar-se varen ésser el Bismut, també l’arsenur i
l’antimonur de níquel, Niquelina i Breithauptita respectivament. El fet de
trobar-se ambdues espècies ben cristal·litzades i en cristalls acabats pels dos
extrems, en el cas de la Breithauptita, permet pensar en una deposició de la
solució lenta i sense canvis sobtats en les condicions físico-químiques del
medi. Al variar el caràcter dels elements en la solució va tenir lloc la
precipitació de l’Argent primari que va cristal·litzar lentament formant
magnífics agregats de cristalls, és l’etapa metal·logènica més dilatada en el
temps i va facilitar la deposició del mineral mena del jaciment.
A l’haver tingut
lloc la cristal·lització de l’Argent, sembla que es van produir alguns canvis
en la naturalesa del fluid, probablement tingué lloc una disminució gradual en
CO2 que propicià la saturació progressiva de carbonats que alhora va
permetre reduir l’acidesa del medi i va facilitar la cristal·lització dels
sulfurs, principalment Esfalerita, Galena i en molta menor proporció Pirita i
Marcassita. Tanmateix durant aquest estadi els minerals formats en les dues
primeres etapes metal·logèniques, fonamentalment Niquelina, Breithauptita i
Argent varen patir un procés parcial d’alteració i dissolució, en els dos
primers minerals, i d’alteració, dissolució i substitució per Acantita en el
cas de l’Argent. Finalment es produí l’oclusió completa del filó per la
precipitació de la Calcita quedant tan sols petites cavitats mil·limètriques,
que serviren de cristal·litzadors de les darreres fases deposicionals.
En el darrer estadi
deposicional de la Calcita tingué lloc l’inici de la cristal·lització de les
sulfosals d’argent, Stephanita, Xanthoconita i Pirargirita, que varen poder
formar-se gràcies a l’aportació en el medi dels elements prèviament dissolts
dels tres minerals primaris del jaciment, i també es formà Argent de segona
generació, una petita part precipità en bonics agregats d’hàbit eflorescent, i
la resta s’infiltrà entre els carbonats en forma de làmines
inframil·limètriques, i en alguns casos aquest mateix Argent de segona
generació va ésser reemplaçat per Acantita.
Finalment tingué
lloc la formació d’alguns minerals d’alteració supergènica, com la Clorargirita
i l’Annabergita, però de molt escassa representació en el jaciment.
Juntament amb el
doctor Joan Carles Melgarejo, professor titular de la Universitat de Barcelona,
estem portant a terme un detallat estudi dels minerals d’aquesta mina
mitjançant l’ús de diverses tècniques analítiques a fi de determinar els
diversos episodis geològics que van donar lloc a tan interessant formació i
establir una hipòtesi genètica del jaciment fonamentada en proves d’alt rigor
científic i que espero puguem publicar en breu. Disposo de les datacions que
permeten establir l’edat de formació del jaciment, però per respecte
professional no les publico en aquest treball ja que formen part d’un estudi
més ampli, però sí em permeto apuntar que es tracta de la primera datació que
es fa en un filó dels Catalànids.
A la pàgina següent
s’inclou un quadre amb la seqüència de cristal·lització de les espècies
minerals de la mina Balcoll.
LA NATRONAMBULITA DE LA MINA JOAQUINA
PRIMERA DE BELLMUNT DEL PRIORAT
La formació de les
mineralitzacions que han permès descobrir la singular paragènesi d’espècies
minerals a la mina Joaquina Primera de Bellmunt del Priorat té sens dubte
relació amb les mineralitzacions estratiformes de la mina Serrana del Molar,
però amb alguna diferència genètica. L’absència de Rodocrosita en aquesta mina
suggereix que les reaccions de descarbonatació que van sofrir les
mineralitzacions de carbonats de manganès preexistents, inclosos en nivells
silícics, a causa de la gran proximitat dels granitoides, va provocar la
consumició total del carbonat i l’alliberació d’aigües metamòrfiques a causa de
la deshidratació dels minerals durant el procés de metamorfisme de contacte que
va donar com a resultat la formació de la Rodonita i la Bustamita.
En una etapa
posterior a la formació d’aquestes dues espècies, fenòmens tectònics de baixa
intensitat van ésser els responsables de la fracturació dels estrats que
contenen aquestes espècies minerals així com d’altres minerals com el Quars i
la Spessartina, tant paral·lelament com obliquament a l’estratificació natural
de tots ells. Aquesta acció mecànica va facilitar les vies que van permetre la
circulació de solucions hidrotermals, probablement les aigües metamòrfiques
alliberades durant el procés de metamorfisme de contacte a que he fet
referència. Aquestes solucions van provocar el reemplaçament parcial del Quars
pel Talc, aquesta substitució i la presència de Quars ens indica que la solució
va ser subsaturada i rica en magnesi, per tant confirmaria que aquesta solució
pugui provenir de l’alteració de minerals i roques deficitàries de sílice.
L’augment de la
permeabilitat de la Rodonita a causa de l’aparició d’aquesta trama de
microfractures va permetre la circulació d’una solució hidrotermal calenta, subsaturada,
amb variables continguts de Mg, Na, Li, Ca, Si, Fe, Al i Mn, que va propiciar
la formació de la Natronambulita per reemplaçament de Rodonita, és a dir, va
tenir lloc la substitució sense variació de volum, grandària, estructura ni
textura, produïda per la difusió en estat sòlid de molècules o ions des de la
zona d’aportació, és a dir, les microfractures d’origen tardà, des dels
laterals d’aquestes produint-se per tant una transformació selectiva fruit
d’una reacció química superficial de la Rodonita que es va estendre una mica
més d’un mil·límetre en ambdós costats de les microfractures. Crec que puc
afirmar que la Natronambulita s’ha format per reemplaçament pseudomorf de la
Rodonita. Aquest mateix fluid mineralitzador va propiciar la formació de la
Ferro-actinolita en diverses microfractures, aquest mineral l’hem de tenir molt
en compte ja que ens permet establir alguns límits formatius. Aplicant en el
nostre estudi el que sabem experimentalment, que la Ferro-actinolita és estable
a considerables baixes temperatures i sota condicions fortament reductores i
que el seu límit d’estabilitat termal és de 465 ºC a una atmosfera i de 545 ºC
a tres atmosferes doncs si aquest límit se superés en algun moment la
Ferro-actinolita es descompondria donant Fayalita, piroxens com la Hedenbergita
i Quars. La permanència de la Ferro-actinolita i l’absència d’aquests minerals
em permet validar aquestes dades experimentals per al jaciment estudiat.
A ambdós costats de
les microfissures que han permès la formació de la Natronambulita es pot
observar la següent aurèola, en primer lloc trobem la Natronambulita de color
marró clar a ataronjat, una Rodonita rosa molt pàl·lida gairebé blanca degut
probablement a la calor, amb feble coloració verdosa degut probablement a l’aportació
de ferro i finalment Rodonita rosa de color més intens.
La mineralització
ha estat en contacte permanent amb agents atmosfèrics, el que ha facilitat la
circulació d’aigües meteòriques que han afectat als diversos silicats
desestabilitzant-los i oxidant-los, el resultat ha estat el reemplaçament
parcial o total dels mateixos afavorint la formació de la Jarosita i
fonamentalment de la Vernadita i finalment de l’Òpal.
INTERPRETACIÓ MINERALOGÈNICA DE LA
MINA LA CRESTA DE BELLMUNT DEL PRIORAT
La particular
geomorfologia del terreny, la geoquímica dels elements integrants del jaciment
i el clima propi d’aquesta àrea han estat els factors principals en la formació
de les diferents espècies que he citat.
La Jarosita és el
primer mineral d’aquest jaciment format d’entre les espècies tractades
anteriorment, i el que trobem en primer lloc a la part superior del filó. El
motiu d’aquesta ubicació no és casual, a la part superior hi havia els sulfurs
de ferro, que per acció de les aigües meteòriques varen lixiviar-se, afavorint
un medi àcid i oxidant i l’aportació de ferro, necessaris per la precipitació
d’aquest hidrosulfat bàsic de ferro i de potassi. El clima de la zona és un
element a tenir molt present, a Bellmunt del Priorat el clima és marcadament
continental, però si considerem les precipitacions mitjanes, que solen ésser
d’entre 500 a 600 mm anuals, concentrades en els mesos de tardor i primavera, i
que a l’estiu té lloc una forta evaporació que fa palès el dèficit hídric en
aquesta estació, llavors podem parlar d’un clima àrid durant llargs períodes de
l’any. Aquest darrer fenomen climatològic ha estat decisiu per evitar la
desestabilització d’aquest hidrosulfat i per tant n’ha afavorit la seva
persistència.
L’agressivitat del
nou medi no tan sols va afectar als sulfurs sinó que també, en menor grau, als
minerals constitutius de les roques encaixants. Meteoritzant i lixiviant, entre
d’altres compostos, el fosfat de calci que és present en aquestes roques,
especialment en el pòrfir, aportant fòsfor al medi. Els estudis per difracció
de raigs X i l’anàlisi EDS assajats a la Jarosita han detectat la presència del
fòsfor entre els seus elements formatius.
Aquest medi àcid i
oxidant va lixiviar parcialment la Galena de les vetes que afloren en el sill
de pòrfir, per sota de la formació de Jarosita. El plom per la seva poca
mobilitat juntament amb les aigües riques en àcid carbònic afavoriren la
formació de Cerussita al voltant del sulfur de plom, el carbonat de plom
format, per la seva baixa solubilitat i estabilitat en medis aquosos, ha restat
inalterat i ha evitat així l’ulterior descomposició de la Galena. En
circumstàncies de pH encara baix, la solució rica en ferro va entrar en
contacte amb la Galena i la Cerussita, enriquint-se amb plom i formant
Plumbojarosita.
Al formar-se la
Cerussita té lloc una disminució del contingut en diòxid de carboni en el medi,
aquesta circumstància a més d’una climatologia especial i una solució encara
fortament oxidant afavoriren la formació de la Plattnerita directament sobre el
carbonat de plom i sobre la Galena.
La Galena estava
associada a Ankerita, aquest carbonat va desestabilitzar-se davant un medi
massa agressiu, alliberant manganès i ferro en estat ferrós, l’elevat component
carbonàtic d’aquesta espècie va provocar la neutralització moderada de l’àcid
de la solució i va facilitar la precipitació del ferro en forma d’òxid i
hidròxid fèrric, Limonita, a l’interior dels espais deixats per la conseqüent
reducció volumètrica de l’Ankerita. Aquesta Limonita indígena és de color castany
fosc. El conjunt format mostra una clàssica estructura reticulada en mosaic on
la Limonita ha preservat els primitius límits dels cristalls i els plans
d’exfoliació romboèdrics del carbonat original quedant, a vegades, a manera de
relictes esquelètics.
El manganès
alliberat de la xarxa de l’Ankerita, també va ésser oxidat i gràcies a la poca
mobilitat del plom, provinent de la lixiviació de la Galena, va poder formar-se
Coronadita, després que la Limonita, a l’interior de les cavitats deixades per
l’alteració d’aquell carbonat. El fòsfor present a la solució i el clor
transportat en forma de sals en l’aigua de pluja, varen trobar en aquestes
mateixes cavitats les condicions necessàries de pH i eH per formar Piromorfita.
L’Esfalerita no ha
estat observada juntament amb la Galena, ni tan sols se’n poden identificar les
típiques estructures cel·lulars deixades després d’ésser lixiviada, ni s’han
trobat minerals secundaris amb contingut de zinc a la zona superior i mitja del
filó. Aquesta circumstància podria tenir una explicació coherent si
consideréssim la formació d’aquest sulfur de zinc en un estadi epitermal,
posterior al de la Galena, a l’interior dels volums existents en la bretxa. Si
tanmateix pensem que en algunes d’aquestes cavitats s’hauria dipositat,
prèviament al sulfur de zinc, l’Ankerita i en d’altres un carbonat de calci,
llavors tindríem fonament per interpretar la formació de la resta d’espècies
trobades a la mina, a l’espera d’un estudi més profund.
Les solucions
oxidants haurien lixiviat l’Esfalerita disminuint així lleugerament el seu
índex de pH i el zinc hauria estat transportat en forma de sulfat. Aquesta
solució resultant rica tanmateix en fòsfor, a l’entrar en contacte amb el
carbonat càlcic de l’interior d’una cavitat, hauria vist augmentat sobtadament
el seu pH, facilitant la formació de Hopeïta, Parascholzita i finalment la
deposició del Guix. Aquest canvi brusc del medi explicaria la formació del gel
de sílice amorf, trobat com a mineral barreja en els fosfats descrits, després
de realitzar una analítica d’EPMA.
La mateixa solució
primitiva, que hauria servit per dipositar aquests darrers minerals citats, a
l’entrar en contacte amb l’Ankerita, que sedimenta part de la bretxa a la zona
baixa del filó, el pH d’aquesta va tendir, suposadament amb brusquedat, a
neutralitzar-se. En aquestes condicions es va formar la Smithsonita i la
Hidrozincita, mantenint-se la sílice en solució. Llavors va tenir lloc una
sobtada disminució del pH, per l’adició de nova solució més àcida que provocà
la redissolució d’una part de la Smithsonita, la formació de Coronadita i la
precipitació de la sílice en forma d’Hemimorfita.
Fent justícia a
l’injustificat oblit de la mina La Cresta, crec que podem considerar aquest
jaciment com un model a escala natural del perfil d’una zona d’oxidació, on
l’especial geomorfologia del filó ens permet trobar minerals propis i molts
d’ells tipomorfes de les diferents subzones d’aquests tipus de jaciments al
llarg de tot el seu recorregut. El fort pendent del filó, però, ha estat
desfavorable per la formació de mineral i ha afavorit majorment l’erosió del
subsòl, minvant considerablement la volumetria de les diferents espècies
minerals.
INTERPRETACIÓ
GENÈTICA DELS MINERALS APAREGUTS AL FILÓ DE TENNANTITA DE LA MINA LINDA MARIQUITA
DEL MOLAR
Partint de
l’observació de les relacions paragenètiques dels minerals estudiats, podem
treure algunes conclusions sobre la deposició d’aquestes espècies que poden
ajudar a interpretar millor aquest interessant, rar i variat conjunt. El procés
d’oxidació de la Tennantita podria haver-se iniciat en les darreres fases
d’activitat hidrotermal, les noves condicions físico-químiques en relació a les
condicions inherents a la seva formació provocaren la inestabilitat del mineral
primari tendint a equilibrar-se amb el nou medi.
Les aigües
hidrotermals tardanes varen meteoritzar químicament el sulfoarsenur primari i
van aportar els ions de plom a la solució necessaris per la formació de
Mimetita, car en el filó de Barita no hi és present cap mineral primari que
contingui plom.
En el transport
dels elements lixiviats i en la precipitació dels minerals secundaris és molt
probable la intervenció conjunta d’aigües meteòriques, responsables de
l’aportació de clor, i de solucions hidrotermals tardanes. La suposició
d’aquesta interacció de solucions es fonamenta essencialment en l’observació de
cristalls de Quars idiomorf de segona generació enmig de cristalls d’Olivenita
o dipositats sobre Atzurita, Conicalcocita o Mimetita, i la presència de
cristalls de Barita de segona generació recobrint minerals secundaris com
l’Arseniosiderita o presentant inclusions de cristalls laminars de Tenorita.
Part del fluid mineralitzador va circular per les microfissures de la Barita
fins a trobar l’espai i les condicions físiques i químiques per poder tenir
lloc la nucleació cristal·lina.
Degut a les moltes
fissures i cavitats de la Barita, la disposició no sempre esdevingué
estrictament seqüencial i constant en tots els punts, en cada microgeoda
s’establiren condicions particulars que depenien de la concentració d’elements
lixiviats i de la major o menor presència d’elements neutralitzants, com la
Calcita o carbonat anàleg, responsables directes en el control del gradient
d’acidesa i de l’aportació del calci al medi.
En una primera
etapa, de caràcter més àcid, es va formar l’Argent i el Coure, tot
descomponent-se els carbonats preexistents, probablement de la sèrie
Dolomita-Siderita, disminuint sobtadament l’acidesa del medi. En aquestes noves
condicions precipitaren al mateix temps Cuprita i Mimetita, sovint sobre els
elements anteriors. En aquest medi tendint a neutralitzar-se, però lleugerament
àcid, es deposicionaren de manera ininterrompuda els arsenats de Cu i Zn, en
primer lloc la Conicalcocita, el més nombrós i successivament Adamita,
Austinita i Olivenita, en major o menor presència depenent de les condicions
puntuals. Aquest darrer va continuar formant-se en un període de temps més
dilatat que qualsevol altre mineral del conjunt, sent contemporanis a
l’Olivenita, l’Escorodita i l’Arseniosiderita. Llavors el medi es neutralitzà
amb clara tendència a alcalinitzar-se i precipitaren Atzurita, Malaquita i
Tenorita, aquest medi inestabilitzà l’equilibri estructural de la Mimetita,
facilitant la substitució pseudomorfa per Malaquita i la formació de Duftita a
partir de la descomposició d’aquest cloroarsenat de plom.
D’aquesta fase
també trobem clars indicis d’una segona microgeneració de Quars i Barita. L
‘etapa finalitza amb la cristal·lització d’Olivenita rica en Zn.
Finalment i en un
medi alcalí es formaren la Farmacosiderita, la Langita i la Calcita.
BIBLIOGRAFIA
A part dels diversos llibres de mineralogia consultats també han servit
de suport a aquest estudi els següents treballs:
Abella i Creus, Joan. (1989). Bellmunt
(Priorat). Mineralogistes de Catalunya 4: 98-116.
Abella i Creus, Joan. (1992). Bellmunt del
Priorat, bressol miner de Catalunya. Butlletí Unió Excursionista de
Sabadell 94: 24-27.
Abella i Creus, Joan. (1993). Noves dades
mineralògiques a Catalunya. Mineralogistes de Catalunya 7,5: 196-201.
Abella i Creus, Joan; Vinyals, Joan (1997). Paragènesi
mineral a la mina Linda Mariquita (el Molar, Tarragona). Mineralogistes de
Catalunya. 7(1): 6-15.
Abella i Creus, J. (2000). Mina La Cresta,
Bellmunt del Priorat. Mineralogistes de Catalunya 8,1: 52-58.
Abella i Creus, Joan; Curto, C.; Fabre, J.
(2001). Bellmunt del Priorato. Un yacimiento histórico en Cataluña.
Bocamina 7. 28-63.
Abella i Creus, Joan. (2005). L’Argent a la
mina Balcoll de Falset.Mineralogistes de Catalunya 8,7: 6-22.
Bareche, E. (1986). Falset (Tarragona).
Mineralogistes de Catalunya, 3(5): 135-137.
Bareche, E. (1989). Los minerales de
Bellmunt. Mineralogistes de Catalunya, 4(4-5): 117-123.
Bareche, E. (2005). Els minerals de
Catalunya, segle XX. Grup Mineralògic Català.
Caballero, F. (1844). Manual geográfico
administrativo de la Monarquía española. Obra útil para empleados, hombres de
negocios, viajeros y curiosos, con 1750 artículos en orden alfabético. Imp.
D. A. Yénes, Madrid. 628 pp.
Cabestany Fort, J. F. (1980). Les mines
d’Argent de les muntanyes de Prades. Butlletí arqueològic. Real Soc.
Arqueol. Tarraconense. Epoca V, 2.
Canals, A. (1989). Contribució a la gènesi
dels filons de baixa temperatura dels Catalànids. Tesi doctoral. Inèdit.
Universitat de Barcelona. 268 pp.
Canet, C.; Alfonso, P.; Melgarejo, J. C.;
Fallick, A. E. (1998). Composición isotópica del azufre de los sulfuros de
depósitos carboníferos tipo sedex del Priorato (SO de Cataluña). Boletín de
la Sociedad Española de Mineralogía. 21(A): 56-57.
Charles, Robert W. (1980). Amphiboles on the
join pargasite-feropargasite. American Mineralogist, Vol. 65, 996-1001.
Coromines. Diccionari Etimològic, 1955.
Cortada i Reus, F. (1950). Geografia
económica de Cataluña. Ed. Miguel Arimany, SA, Barcelona, 433 pp.
Coy-Yll, R. (1964). Mineralogía y génesis
del yacimiento de Galena de Bellmunt de Ciurana (Tarragona). Tesi doctoral.
Departament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsits Minerals. Universitat
de Barcelona. Vol. I: 179 pp.; Vol. II: 139 pp.
Coy-Yll, R.; Font-Altaba, M. (1966). Estudio
roentgenológico y espectrográfico de las especies minerales y de la roca
encajante del criadero de plomo de Bellmunt de Ciurana, Tarragona. Notas y
Comunicaciones del Instituto Geológico y Minero de España. (92):29-56.
Coy-Yll, R.; Font-Altaba, M. (1966). Estudio
decrepitométrico del yacimiento de Galena de Bellmunt de Ciurana (Tarragona).
Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural. 64(2): 143-149.
Madrid.
Coy-Yll, R.; Font-Altaba, M. (1969). Nota sobre
el microanálisis por microsonda electrónica de la mena y ganga del yacimiento
de Galena de Bellmunt de Ciurana (Tarragona). Boletín de la Real Sociedad
Española de Historia Natural. 67(1): 87-95.
Crespo, J. L., Michel, B. (1980). Estudio
Geológico de los yacimientos minerales del Macizo Catalán entre Bellmunt de
Ciurana y Mola, Priorato (Tarragona). Studia Geologica Salmanticensia 16:
123-149.
Delgado, G. (1906). Note sur un filon
argentifere existant dans la zone miniere de Falset (Tarragona). Butlletí
de la Institució Catalana d’Història Natural. 6(5): 71-72.
Elliott, P. (1991). Minerals of the Beltana
Mine. Min. Record. Vol. 22 449-456.
Estadística minera.
(1863-1967).
Flores, Montserrat (2002). L’impuls
senyorial de l’activitat minera al comtat de les Muntanyes de Prades i
d’Entença. Treball d’investigació, programa de doctorat.
Genera, M. (1993). Protohistòria del
Priorat. El poblat del Puig roig del Roget, el Masroig (el Priorat).
Ajuntament del Masroig. 177 pp.
Gil, P. (1600). Libre primer de la historia
Cathalana en lo qual se tracta de Historia o descripció natural, ço es de casos
naturals de Cathaluña. Manuscit al Seminari Conciliar de Barcelona.
Transcrit per J. Iglésies (1949). Quaderns de Geografia. Barcelona, 194-225.
També a J. Iglésies i Fort (2002): Pere Gil i la seva geografia de Catalunya.
Institut d’Estudis Catalans, 329 pp.
Gombau, I. (1877). Reseña físico-geológica
de la provincia de Tarragona. Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de
España 4: 181-250.
Haller de, Antoine (1997). Le complexe
filonien de Bellmunt del Priorat. Diplomatura en Ciències de la Terra.
Universite de Geneve.
Harada, K. i altres (1974). High-iron
bustamite... from Broken Hill mine, Australia. Mineralogical Magazine, Vol.
39 601-604.
Igme (1974). Investigación minera en el área
Argentera-Mola. Fase previa. Colección Informe. 80 pp. Madrid.
Jusue y Barreda, P. (1851). Minas del plomo
de Falset. Revista Minera A, 641-653.
Keller, P. (1977). Tsumeb Paragenesis.
Min. Record. Vol. 8 38-47.
Lagarda, F. (1986). Mineria prehistòrica a
Catalunya. Ciència, 5: 39-43.
Lázaro de la Escosura, P. (1976). El Condado
de Prades, Historia. Instituciones. Documentos 3, Publicaciones de la
Universidad de Sevilla, 349-383.
Madoz, D. P. (1849-1850). Diccionario
geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones d’ultramar.
Establ. Liter. Topogr. de P. Madoz i L. Sagasti. Madrid, 16 t. Edició facsímil
de Curial, Barcelona.
Maestre, A. (1844). Descripción geognóstico
y minera del distrito de Cataluña y Aragón. Anales de minas, 3: 13-278.
Massó, J.; Folch, J. (1916). L’Ankerita a
Catalunya. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural. 16(3):
38-39.
Mata Perelló, J. M.; Montoriol Pous, J. (1974).
Nota referente a la bibliografía sobre los elementos nativos de Cataluña.
Acta Geológica Hispánica. 9(5): 159-161.
Mata, J. M. (1981). Els minerals de
Catalunya. Tesi doctoral inèdita. Departament de Cristal·lografia,
Mineralogia i Dipòsits Minerals de la Universitat de Barcelona. 5 volums.
Mata, J. M. (1990). Els minerals de Catalunya.
Institut d’Estudis Catalans. Arxius de la Secció de Ciències, XCIII. 441 p.
Matsubara, Satoshi (1985). Natronambulite, a
new mineral from the Tanahata mine, Iwate Prefecture, Japan. Min. Journal
Vol. 12 n.º 7 332-340.
Melgarejo, J. C. (1987). Estudi geològic i
metal·logenètic del Paleozoic del Sud de les Serralades Costaneres Catalanes.
Tesi doctoral inèdita. Departament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsits
Minerals. Universitat de Barcelona. 615 p.
Melgarejo, J. C.; Ayora, C. (1989). Mineralizaciones
sedex de manganeso en tramos basales de la serie carbonífera del Priorato - Sierra de Miramar
(Cataluña). Bol. Geol. y Min. 103: 544-550.
Melgarejo, J. C.; Ayora, C. (1994). Mineralizaciones
sedimentario-exhalativas del Carbonífero del SW de las Cordilleras Costeras
Catalanas. Boletín de la Sociedad Española de Mineralogía, 17,1: 170-171.
Nickel, E. H. and Gastrell, B. J. (1993). Secondary
Minerals from Ashburton. Downs, Western Australia. Min. Record. Vol 24
203-218.
Pardillo, F. (1932). Minerals de Bellmunt
(Tarragona) i Baritina. Formes accessòries i grau de complicació de les zones.
Treballs del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, 9(4): 1-22.
Pinch, W. and Wilson W. E. (1977). Minerals
of Tsumeb, a descriptive. Min. Record. Vol 8 17-37.
Rafel, Núria; Abella Creus, Joan; Martínez,
Albert. Revista d’arqueologia de Ponent n.º 13 2003, pag. 155 a 166. La zona
minera del Molar - Bellmunt - Falset: Les explotacions de coure, plom i plata i els interessos
comercials fenicis al Baix Ebre.
Romero Tallafigo, M. (1979). Ordenanzas para
la explotación de la plata en el condado de Prades y Baronía de Entenza (años
1343-1352). Historia, Instituciones, Documentos, 6: 325-340.
Ruy-Fernández, J. (1917). Notas Estadísticas
e Históricas. Ed. Bassa.
Salat, J. (1818). Tratado de las monedas.
Barcelona.
San Miguel de la Cámara, M. (1920). Notas
sobre las rocas de las minas del Priorato (Tarragona). Memòries de la Reial
Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. 16(6): 311-326.
Sánchez, Eusebio. (1861). Noticias sobre la
riqueza minera de Catalunya. Revista Minera. A, 621-656.
Sanz Balaguer, J. (1980). Breu estudi òptic
de la Piroxmangita del Molar (Tarragona). Acta de la Institució Catalana
d’Història Natural. Grup Autònom de Manresa. p. 60.
Sobrequés, S. (1957). Els Barons de
Catalunya. Ed. Vicens Vives. Pag. 144.
Tomàs, Ll. (1919-1920). Els minerals de
Catalunya. Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural. Institut
d’Estudis Catalans. 129-357.
Vallvé, J. (1980). La industria en
Al-Andalus, Al-Qantara. Vol. I fasc. 1 i 2, 209-239.
Vilaseca, S. (1943). Poblado y necrópolis
del Molá. Acta Arqueológica Hispánica 1, Madrid.
Viñals, J. (1980). Millerita de Bellmunt.
Circular de l’Institut Català de Mineralogia i Gemmologia 13: 4-6.
Viñals, J. (1981). Composición química de los minerales de
la serie de la lineita de los filones del Priorat. Circular de l’Institut
Català de Mineralogia i Gemmologia 31: 6-8.
.jpg "Vista general de la mina Balcoll y del pozo nº 3, tofo Joan Abella i Creus.")
Vista general de la mina Balcoll y del pozo nº 3, tofo Joan Abella i Creus.
Acantita, el cristal mayor mide 3,15mm. Colección y foto Joan Abella i Creus.
Plata, ejemplar de 23 x 29mm., colección y foto Joan Abella i Creus.
