La afición a los minerales, una experiencia aplicada.
Por Joan Abella i Creus
L’afició als minerals, experiència aplicada
Autor Joan Abella i Creus.
Año de publicación 2022
Editado por el autor
Encuadernación fresada con tapa blanda impresa y laminada acabado brillante
Formato 15 x 21 cm
Número de páginas 136
Idioma catalán
Aficionarse a los minerales es un valor que sin duda nutre material y espiritualmente a la persona, pero en un entorno social muy tecnificado, y con un acceso ingente de información entremezclada, el apasionado necesita también un oasis donde saciar sus inquietudes.
Este a sido mi cometido, escribir un libro dirigido tanto a personas experimentadas como a nuevos aficionados que, desde la aplicabilidad de mi experiencia, permita acrecentar el aprendizaje y el saber sobre la materia.
El libro, no es un tratado, ni manual, ni guía versada en mineralogía o en los minerales. Es una recopilación de consejos, sugerencias, advertencias, recomendaciones y precisiones, basadas en mi experiencia a lo largo de 40 años como aficionado a los minerales, estructuradas de tal modo que puedan ser aplicadas en cada momento y explicando siempre el “por qué” de cada entrada. Es cuando se conoce el "por qué" que se adquiere la experiencia que capacita y aporta la seguridad en las personas a la hora de tomar las mejores decisiones.
El libro lo puede adquirir en lengua catalana en Amazon;
El libro lo puede adquirir en lengua castellana en Amazon.es;
O en la página de su país; https://www.amazon.com/gp/
I wish to present my new book, “La afición a los minerales, experiéncia aplicada”, in Spanish (the Castilian language), which I have written as a compendium of my 40 years as a fan of minerals and mineralogy. This work aims to cover a space that we do not find in books specialized, where my own experience can be of practical application for both new and veteran amateurs.
You can purchase the book on Amazon, I am attaching the direct link to Amazon.com;
on your country's page; https://www.amazon.com/
También puede consultar el contenido seguidamente;
Experiència aplicada
Joan Abella i Creus
L’afició als minerals
Foto portada, Anglesita verda, cristall de 1,6 mm., mina Alforja, Alforja, col·lecció de Joan
Abella i Creus, fotografia de Joaquim Callen.
© Joan Abella i Creus, 2021
Gemmòleg especialitzat en Diamant per la Universitat de Barcelona.
2
L’afició als minerals
Índex
Introducció
6
1. Principi de l’ordre
1.1. Mineral o roca
1.2. Cristall o vidre
1.3. Roca i pedra
8
8
12
15
2. L’afició als minerals, autocomplaença sense menyspreu
18
3. Descripció externa d’un exemplar
3.1. No cristal·litzat
20
21
23
30
3.2. Cristal·litzat
3.3. Termes comuns
4. Preparant una sortida
35
35
37
43
46
51
54
4.1. Càrrega que plau no pesa
4.2. L’èxit o el fracàs pot dependre de l’equipament
4.3. Si es va ben equipat, ja es té molt de guanyat!
4.4. Una eina per a cada feina i una feina per a cada eina
4.5. Dues proteccions indispensables
4.6. Alguns accessoris més
5. A la recerca de minerals
62
62
66
66
66
69
5.1. En una mina cal aguditzar els sentits
5.2. Recomanacions a l’hora d’entrar en una mina
5.2.1. Procés d’adaptació visual
5.2.2. No us deixeu mai el casc!
5.2.3. Ens hi veurem prou?
6. Del jaciment a casa
72
7. El gabinet de treball, el nostre sancta sanctorum
7.1. La vitrina
76
76
81
82
85
88
91
91
93
7.2. La il·luminació?
7.3. La il·luminació, a dins o fora de la vitrina?
7.4. La il·luminació: on i quina
7.5. Altres elements
7.6. Desentrellant
7.6.1. Un repte a l’abast
7.6.2. Llum, química i electricitat, tres bons aliats
8. Conservació preventiva
97
3
L’afició als minerals
8.1. Els enemics dels exemplars
8.2. Les vibracions
97
97
8.3. Altres factors
100
100
103
106
110
111
114
8.3.1. La humitat relativa, un veritable malson
8.3.2. La temperatura, no només una bona aliada de la humitat
8.3.3. La llum, foscor per a moltes espècies
8.3.4. Els gasos, agents invisibles
8.3.5. Els microbis i els humans, dos problemes per als minerals
8.3.6. La pols, un cúmul de malfactors
9. Preservació i conservació dels exemplars
9.1. Major manipulació, major risc
9.2. Allunyar els enemics
9.3. Posar en relleu
116
116
118
121
122
122
124
126
127
128
9.4. Mínima intervenció
9.4.1. Restitució
9.4.2. Reparació
9.4.3. Restauració
9.4.4. Reconstrucció
9.4.5. Consolidació
10. Organitzar la col·lecció
10.1. Numeració no invasiva
10.2. Paper versus digitalització
10.3. Disposició dels exemplars
129
129
130
132
11. Objectivitat i subjectivitat de la bellesa i el canvi de criteri
134
4
L’afició als minerals
Al meu fill,
Pau Abella i Puigdemassa
5
L’afició als minerals
Introducció
«No et separis de les teves il·lusions. Si se’n van, tu potser encara existiràs, però hauràs
deixat de viure.»
Mark TWAIN, pseudònim de Samuel LANGHORNE CLEMENS (1835-1910), escriptor nord-
americà
Quan tenia onze anys em vaig sentit atret i fascinat pels minerals i vaig interessar-me de
seguida per conèixer la ciència que se n’ocupa, la mineralogia, i per extensió, moltes altres
branques del saber que li són afins, com la cristal·lografia, la gemmologia, la química, així
com la història i la geografia entre d’altres.
Era a les darreries dels anys 70 del segle XX i encara no es disposava de l’accés generalitzat a
la informació que avui permet Internet, quan vaig començar a adquirir tractats, manuals, guies
i altra documentació sobre totes les matèries que em permetessin conèixer i respondre els
primers interrogants: «per què», «com?», «de quina manera? »... Emperò, aquest saber teòric
s’havia de complementar amb el coneixement pràctic, que vaig trobar, al començament, en
professionals i aficionats experimentats, molts dels quals eren membres d’entitats
especialitzades, d’universitats i de museus. I en el decurs dels anys, l’he ampliat i consolidat
amb la meva pròpia experiència. Tot plegat, un aprenentatge que segueix, perquè com deia el
meu amic i estudiós de la mineralogia en Joan Andrés i Rovira (Sabadell 1916-1991), “com
més estudio, més m’adono que sé ben poc.”
L’afició als minerals és compartida per un col·lectiu de persones que no ha despertat l’interès
de les empreses, la qual cosa ens ha privat de disposar d’una oferta digna de productes i
serveis específics. Sovint, els membres d’aquest col·lectiu han hagut de prendre iniciatives a fi
de pal·liar aquestes mancances. A diferència de la paleontologia, la mineralogia no ha entrat a
la gran indústria de les telecomunicacions i per aquest motiu, d’alguna manera, es pot
concloure que és un col·lectiu “d’orfes”. A més, es detecta un desconeixement de la matèria
tan teòric com pràctic, que causa una palesa contrarietat si es té en compte que som en plena
era del coneixement.
I són precisament les tecnologies de la informació i de la comunicació les responsables, en
major o menor mesura, de l’addicció a la immediatesa, que comporta una pèrdua de la
capacitat d’abstracció i de reflexió per arribar a conclusions pròpies i allunya les persones que
han fet seva aquesta afició, versada en la ciència, de la necessitat del lliure pensar i de
l’aprenentatge empíric basat en l’experimentació.
6
L’afició als minerals
Al meu entendre, la ignorància és l’enemic del saber i, com deia l’estadista britànic Benjamin
Disraeli (1804-1881), “ser conscients de la pròpia ignorància és un gran pas cap al saber”.
Sorprendrà al lector que el llibre no contingui ni una sola imatge i molt probablement evocarà
aquell aforisme xinès que diu que una imatge val més que mil paraules. Crec en la precisió, la
utilitat i l’eficàcia de la paraula, que permet, alhora, alliberar el pensament. Per contra, la
imatge segresta la nostra imaginació i condiciona i determina la nostra capacitat d’observació.
El llibre que el lector ha començat a llegir no és cap tractat, ni manual, ni guia versada en
mineralogia o en els minerals. Tampoc no es tracta d’un material pràctic per a l’aficionat als
minerals. La meva pretensió és molt més modesta. Vull donar a conèixer la meva experiència
com a aficionat als minerals, amb un recull de consells, suggeriments, advertiments,
recomanacions i precisions, estructurats de tal manera que puguin ser aplicats en cada
moment i explicant sempre el “per què”. És quan es coneix el “per què” que s’adquireix
l’expertesa que capacita i aporta la seguretat en les persones a l’hora de prendre les millors
decisions.
És un llibre adreçat tant a persones experimentades com a nous aficionats que, des de
l’aplicabilitat de la meva experiència, confio que contribueixi a acréixer l’aprenentatge i el
saber sobre la matèria.
7
L’afició als minerals
1. Principi de l’ordre
«Hi ha tres classes d’ignorància: no saber el que s’hauria de saber, saber malament el que se
sap i saber el que no s’hauria de saber.»
François DE LA ROCHEFOUCAULD (1613-1680), escriptor francès
1.1. Mineral o roca
Si la nostra afició són els minerals, el primer concepte que cal conèixer és el de mineral per tal
d’usar el terme amb propietat, tot evitant malentesos. Potser semblarà obvi o fins i tot trivial,
però malauradament, al llarg dels anys he sentit que s’usaven, tan oralment com per escrit,
indistintament conceptes discrepants com ara roca o pedra, mineral o roca, cristall o vidre que
dificulten o bé entorpeixen la comprensió i fins i tot la comunicació. Esmenar aquest ús
anòmal d’aquests termes i promoure’n l’ús apropiat també és un objectiu d’aquest llibre.
La mineralogia, i també les altres ciències i les altres branques del coneixement
especialitzades, tenen una gran nombre de paraules tècniques, moltes de les quals estem
obligats a saber i emprar amb propietat, ja que ens seran de gran utilitat.
L’any 1959 es va crear la International Mineralogical Association (IMA), institució amb
autoritat internacional amb la finalitat, entre d’altres, de controlar els nous minerals i la seva
nomenclatura, així com revisar els que ja estaven documentats, tasca que van confiar a una
comissió internacional i permanent de científics coneguda avui com la Commission on New
Minerals, Nomenclature and Classification (CNMNC). Aquest organisme ha depurat el lèxic
mineralògic i l’any 1995 va publicar la definició de mineral (E.H. Nickel (1995a): Definition
of a mineral. The Canadian Mineralogist. V. 33, pp 689-690) que ha esdevingut un referent
admès per la comunitat científica internacional.
Mineral és un element o compost químic, normalment cristal·lí, que s‘ha format com a
resultat de processos geològics. Una definició, al meu entendre, substancial, que inclou la
majoria de les substàncies considerades minerals. De tota manera, m’agradarà matisar i
explicar l’abast de la informació tan condensada que aporta.
Començaré pel final, quan fa referència “que s’ha format com a resultat de processos
geològics”. Això vol dir que inclou totes les substàncies formades a la naturalesa. Per tant,
s’exclou qualsevol substància en què hagi intervingut l’acció humana directament o indirecta.
Un mineral no es pot obtenir en un laboratori i doncs no són minerals les substàncies
antropogèniques (dels mots grecs àntropos, “ésser humà” i génnēsis “origen” o “generació”)
8
L’afició als minerals
com ara les matèries sintètiques (les formades per un procés artificial en un laboratori i que
presenten la mateixa estructura, composició química i propietats que el seu equivalent
natural). Un exemple d’això és el Diamant sintètic, obtingut per primera vegada l’any 1953 i
que avui, gràcies a l’avenç de les ciències i les tècniques, ja es fabriquen nanodiamants
sintètics policristal·lins de major duresa que els Diamants naturals. Tanmateix, queda
òbviament descartada qualsevol substància artificial (la creada per intervenció humana i que
no té equivalent natural), com la Zirconita (ZrO2 , òxid de zirconi), molt usada per imitar el
Diamant. Tampoc no poden ser considerats minerals les substàncies antropogèniques
modificades geològicament. La CNMNC també descarta les substàncies formades per l’acció
de processos geològics sobre substàncies antropogèniques, com ara una cristal·lització de
sulfat de coure sobre una eina abandonada en una mina o bé una formació de carbonat de calci
sobre un bidó de ferro o sobre una antiga vagoneta de transport.
De tota manera, alguns compostos químics formats per l’acció de processos geològics sobre
roques o minerals, que han estat exposats a aquests processos per les activitats de l’acció
humana (galeries de mina, pedreres, terregalls…), sense el propòsit exprés de crear nous
minerals, poden ser considerats minerals. Un exemple formidable s’observa a l’interior de les
galeries de la Mina Eureka de Castell-estaó a la Torre de Cabdella, al Pallars Jussà. Es tracta
del mineral Andersonita (Na2Ca(UO2)(CO3)3·6H2O), un uranil carbonat hidratat de sodi i
calci, de nova formació originat per exsudació (deposició d’una substància mineral a partir
d’aigües carregades de sals solubles dipositades per capil·laritat o percolació a través dels
porus o fissures de la roca) a la paret de la galeria i que s’ha desenvolupat per precipitació
ràpida dins d’un interval de temps geològic extremadament curt, d’uns 40 anys. L’aigua
meteòrica (aigua de l’atmosfera dipositada a terra i al subsòl per efecte dels meteors, com la
pluja o la neu) va anar percolant en el gres tot meteoritzant (conjunt de processos mecànics,
fisicoquímics o biològics d’alteració d’un mineral) la Uraninita (UO2, òxid d’urani) i altres
minerals. Com que l’Andersonita presenta una intensa fluorescència de color verd brillant en
ser exposada a la radiació ultraviolada d’ona llarga i lleugerament més intensa en ser
exposada a la radiació ultraviolada d’ona curta, poder-la observar es converteix en un
espectacle únic al nostre país. Si s’entra a les galeries d’investigació d’aquest jaciment amb
una llanterna equipada amb làmpada de llum ultraviolada i s’il·luminen les colades que aquest
mineral ha format principalment a les parets, es poden observar unes espectaculars franges
serpentejants d’intensa luminescència verda.
Unes altres substàncies que no són acceptades com a minerals són les ocasionades pel foc a
les mines, focs que són el resultat d’usar mètodes defectuosos d’explotació. Tampoc ho són
9
L’afició als minerals
les substàncies formades en els forns de les foneries, com ara l’òxid de zenc i manganès, que
en formar-se per processos naturals rep el nom de zincita (ZnO). Tampoc no es poden
considerar minerals les substàncies biogèniques; és a dir, els compostos químics produïts
totalment per processos biològics sense un component geològic, com la whewellita
(CaC2O4·H2O, oxalat hidratat de calci), dels càlculs renals o l’aragonita (CaCO3, carbonat
càlcic) de les petxines i les perles. En canvi, si els processos geològics estan involucrats en la
gènesi del compost, llavors sí que es consideren minerals, com la Newberyita
(Mg(PO3OH)·3H2O), un fosfat hidratat de magnesi que es pot trobar a les coves de guano i
que es forma directament a partir del guano; és a dir dels excrements de ratapinyades, que en
oxidar-se forma ions fosfats. En ser el medi molt àcid, reacciona amb el substrat del dipòsit
formant aquesta i altres espècies minerals.
Tampoc no es consideren minerals les substàncies obtingudes a partir de minerals modificats
per l’ésser humà, com l’Argent, d’hàbit filamentós obtingut a partir de l’escalfament del
mineral Acantita (Ag2S, sulfur d’Argent). També caldria descartar els minerals tractats amb la
finalitat de modificar de manera permanent alguna de les seves propietats, com el Quars de la
varietat ametista, de color morat a violat, que mitjançant un tractament tèrmic a uns 470ºC, es
modifica el color cap a una tonalitat groga per tal d’imitar el Quars de la varietat citrina, o
com l’Elbaita (Na(Al1.5Li1.5)Al6(Si6O18)(BO3)3(OH)3OH, ciclo-hidroboratsilicat de sodi, liti i
alumini), espècie mineral del grup de les turmalines, d’una tonalitat que oscil·la entre l’incolor
al blau tan fosc, que sembla negre. Ocasionalment, és tractada mitjançant raigs gamma a fi de
produir canvis de color, particularment incolors o de colors pàl·lids per aconseguir tonalitats
roses o vermelles, molt preuades, especialment en gemmologia. Aquests tractaments per
irradiació, com se’ls anomena, avui són, malauradament, molt emprats.
Arribats aquí, de ben segur que la persona perspicaç hi haurà trobat a faltar alguna cosa. I té
raó! Les substàncies extraterrestres! Un meteorit és un mineral? La pols còsmica és un
mineral? Les substàncies de la Lluna o de Mart són minerals? Per la similitud dels processos
formatius, les substàncies extraterrestres es consideren minerals, però caldrà matisar la
resposta una vegada haguem tractat les roques.
La IMA, encara que no ho inclou específicament en la seva definició, hi incideix quan es
refereix a la inestabilitat en condicions ambientals d’aquestes substàncies tot precisant que
una substància metastable o inestable es considera mineral si pot caracteritzar-se
adequadament, encara que totes les proves i les anàlisis per ser caracteritzada s’hagin de fer
prenent mesures especials a fi d’evitar-ne la seva modificació, transformació o descomposició
a més de complir amb altres requisits.
10
L’afició als minerals
S’entén per substàncies metastables les formades en condicions de pressió i temperatura
elevada a l’interior de l’escorça o mantell terrestre i que són estables en el seu medi formatiu,
però que en aflorar a la superfície terrestre i, en condicions ambientals, es desestabilitzen i es
modifiquen a una velocitat molt lenta, tot aparentant ser estables. És el cas de la Pirita (FeS2) ,
un sulfur de ferro, que tendeix a oxidar-se en estar exposat a les condicions ambientals. De
fet, si es mesura la velocitat en edats del calendari geològic, probablement caldria incloure
molts minerals que aparentment són estables i que mai no es considerarien en aquest estat,
com és el cas del Diamant (C, carboni elemental). Sí, efectivament. El Diamant és una fase
metastable del carboni a pressió i temperatura ambient. La fase estable és el Grafit (C, carboni
elemental). Per tant, qualsevol Diamant acabarà convertint-se en Grafit. Però no cal patir si
se’n té cap. Aquest procés pot durar milions d’anys. Així, les substàncies inestables són les
que, en idèntiques condicions, es desestabilitzen i es modifiquen a una velocitat molt ràpida,
que pot variar des d’hores a pocs dies. És el cas dels minerals que tendeixen a deshidratar-se
com la Laumontita (Ca(Si4Al2)O12·4H2O), un aluminosilicat hidratat de calci o quan s’hidrata
com la Carnallita (KMgCl3·6H2O), un clorur hidratat de potassi i magnesi, propietats de les
quals parlarem de manera mes extensa en tractar de la conservació dels minerals de les
col·leccions.
Aquesta manca d’immutabilitat porta sovint a preguntar-se si els minerals tenen “vida”. A fi
d’evitar disquisicions filosòfiques estèrils, la resposta, per a mi, és senzilla: els minerals
tendeixen a l’equilibri.
Per continuar l’estudi de la definició de mineral, concretament quan es refereix “a un element
o compost químic, normalment cristal·lí”, caldria precisar el terme cristal·lí. La IMA entén per
cristal·lí que té un ordre atòmic a una escala que pugui produir un diagrama de difracció que
se li pugui posar índexs (índexs detller) quan la substància és travessada per una radiació amb
una longitud d’ona determinada (raigs X, electrons, neutrons…). Aquesta definició que
llegida per un aficionat als minerals, novell o iniciat pot semblar una barrabassada, de fet és
breu i concisa. D’acord amb les definicions que l’han precedit o bé les equivalents en
cristal·lografia, potser peca de temporal, en condicionar-ho a una tecnologia actual i en
constant evolució, però ja s’anirà adaptant als temps.
Per evitar entrar en la descripció detallada dels aparells i les tècniques sofisticades d’anàlisis
actuals, fora de l’abast d’un aficionat, miraré d’explicar-ho des de la cristal·lografia. Cristal·lí
s’entén que està format per un cristall. I un cristall? Una substància sòlida (entenent per sòlid
l’estat de la matèria que manté el volum i la forma constant) amb els àtoms disposats segons
11
L’afició als minerals
un model que es repeteix periòdicament en les tres dimensions de l’espai, fet que li comporta
quatre característiques: ser homogeni, anisòtrop, periòdic i tenir simetria.
Ep! Aturem-nos aquí perquè en parlar de sòlid ens assalten certs dubtes sobre tres substàncies:
l’aigua, el mercuri i el petroli. Parlem-ne, doncs, abans de continuar.
L’aigua és un mineral? Rotundament, no. No és un sòlid i les molècules no estan ordenades.
Ho és el Glaç (H2O, òxid d’hidrogen)? Certament, és considerat una espècie mineral, de les
inestables perquè el seu punt de fusió és molt baix 0º C, però per sobre dels 0º C cristal·litza
en el sistema hexagonal. Tenen una especial consideració el glaç de les glaceres i el de la neu.
En canvi, no es pot considerar mineral el gel que s’obté de manera artificial als nostres
congeladors, que es distingeix com a glaç sintètic.
Per aquest mateix criteri, per què el Mercuri (Hg, mercuri elemental) és considerat mineral?
És l’excepció que confirma la regla? Sí i no. Sí, perquè és l’únic mineral que es presenta en
estat líquid a la natura, encara que solidifica a -38,9ºC, i cristal·litza en el sistema hexagonal.
No se’n coneixen cristalls, donat que l’enllaç dels àtoms de mercuri és dèbil i la calor els
dissocia ràpidament. No, perquè, tot i l’estat líquid, és un bon conductor elèctric i això vol dir
que, en certa mesura, hauria de conservar la seva configuració i, per tant, mantenir, encara que
molt més inestable i difuminada, l’estructura metàl·lica. I s’ha pogut confirmar, no sense
molta dificultat, al poder obtenir patrons de difracció de raigs X a partir del mercuri líquid,
que té cert grau d’estructura, i suggerir que podrien existir certes forces de cohesió en el
mercuri líquid. Per tant no s’allunya gaire de la definició de mineral que estic explicant.
I el petroli? No. El petroli no és un mineral, ni tampoc altres elements com ara els betums
naturals. Per què? Perquè no són sòlids. No tenen origen en la descomposició de matèria
orgànica i són una mescla d’hidrocarburs exempts d’estructura cristal·lina.
1.2. Cristall o vidre
«Donaria tot el que sé per la meitat del que ignoro.»
René DESCARTES (1596-1650), filòsof, matemàtic i físic francès
Una vegada aclarits aquests conceptes preliminars, tractarem què s’entén per cristall. En
condicions favorables, un cristall està limitat per cares planes, que són la manifestació externa
de l’ordre intern dels constituents químics situats en un reticle tridimensional que es coneix
com la xarxa cristal·lina. Una substància sòlida és cristal·lina quan té aquest ordre intern,
encara que no estigui limitat per cares planes. Les cares solament es formen en determinades
12
L’afició als minerals
condicions de creixement i, per tant, un material cristal·lí es caracteritza per la composició
química definida, formada per àtoms o molècules disposats de manera regular i periòdica per
repetició en l’espai d’una cel·la, que conté la fórmula química de la substància una o diverses
vegades, i que creix per la incorporació d’àtoms o molècules que es troben en dissolució o en
estat de fusió a partir d’un nucli cristal·lí inicial. La matèria cristal·lina és, doncs, homogènia,
ja que té les mateixes propietats físiques i químiques en totes les parts del cristall. A més, el
mateix material presenta aquestes propietats, encara que s’hagi format en ambients diferents.
Dit això, ja es pot afirmar, sense cap mena de dubte, que la majoria de minerals són
cristal·lins encara que no mostrin cares de cristall.
Ha quedat clar, doncs, que un cristall està limitat per cares planes en determinades condicions
de creixement i, per tant, aquesta limitació és parcial o absent, de vegades. En conseqüència,
segons el grau de desenvolupament de les cares ens hi referirem de la manera següent:
• cristall euèdric (també idiomorf o automorf) és el limitat per les cares cristal·lines
pròpies; diguem que és el més semblant a un cristall ideal.
• cristall subèdric (també hipidiomorf, subidiomorf o subautomorf) és el limitat
parcialment per cares cristal·lines pròpies.
• cristall anèdric (també al·lotriomorf o xenomorf) és el que no presenta cares cristal·lines
pròpies.
I les substancies amorfes, són minerals? Depèn. Una substància sòlida és un material amorf
quan no és cristal·lí; és a dir, quan no té una ordenació dels àtoms en una xarxa regular i és,
per tant, un estat amb distribució irregular de partícules. Quina substància es pot considerar
amorfa, per excel·lència? El vidre. Aquesta condició, en contraposició a la condició de
matèria cristal·lina d’un cristall, ha de permetre distingir aquests termes en parlar dels
minerals perquè sovint hi ha persones que usen aquests termes com a sinònims. Una altra
substància amorfa força coneguda és l’obsidiana, que és una roca volcànica coneguda també
com a vidre volcànic i emprada pels humans des del Paleolític.
Donada la dificultat per determinar si una substància amorfa és un compost químic o una
mescla, entre els experts hi ha reticències per admetre’ls com a minerals, tot i que la CNMNC
n’hagi admès uns quants, un dels més coneguts és l’Òpal (SiO2·nH2O), un diòxid de silici
hidratat, conegut i emprat pel gènere humà com a gemma des de l’antiguitat. De fet, l’avenç
en les tècniques analítiques permet realitzar estudis més precisos. Per aquesta raó, la CNMNC
accepta com a mineral una fase amorfa d’origen natural si a través d’anàlisis químiques
quantitatives completes es pot revelar la composició de cada gra de la mostra, si pot disposar
de dades físicoquímiques (normalment espectroscòpiques) que demostrin que es tracta d’una
13
L’afició als minerals
única fase i l’evidència que el material no pot produir un diagrama de difracció indexable, en
estat natural i després d’un tractament en estat sòlid, mitjançant algun procés fisicoquímic
(com l’escalfament).
I les substàncies cristal·lines de volum manomètric de pocs Àngstroms (1 Àngstrom és una
unitat de longitud, reconeguda internacionalment que equival a 1 × 10−10 metres, i que
s’abreuja amb el símbol Å), poden ser considerades minerals? Antigament no, però avui la
CNMNC l’accepta com a mineral si pot caracteritzar-se completament i pot disposar de prou
mostra per estudiar en un futur. Per tant, es reserven la potestat d’examinar-ne detalladament
cada cas. És, doncs, una directriu positiva, amb perspectiva de futur i, donat el gran avenç de
les nanotecnologies, auguro que d’aquí a un temps la “nanomineralogía” serà una
especialització de la mineralogia.
No voldria descuidar de tractar les substàncies metamíctiques; és a dir, les sotmeses a
radioactivitat natural o artificial i que, com a conseqüència del bombardeig de partícules, la
seva xarxa cristal·lina està molt malmesa o fins i tot destruïda, cosa que provoca alhora
distorsions importants de les seves propietats. Per tant, si presenten desordre intern, poden
considerar-se minerals? S’accepten els minerals anomenats metamíctics sempre que s’hagin
format per processos geològics, que la causa del desordre sigui a causa de la radioactivitat
natural i que es pugui demostrar que la substància original abans del procés era un mineral
cristal·lí. Normalment es pot revertir el procés mitjançant un tractament tèrmic, cosa que
permetria fer-ne una anàlisi acurada.
Dos exemples. El Zircó (ZrSiO4), un nesosilicat de zirconi, que conté com a elements traça, és
a dir, elements minoritaris i no essencials, l’Urani (U) i el Tori (Th), que substitueixen, en
major o menor grau, el Zirconi, mineral a què ens referim com a alt o normal i baix o
metamíctic. En el primer tipus, la seva xarxa cristal·lina no ha estat encara desordenada. Entre
altres propietats, són de color groc, marró o vermellós, amb una duresa de 7 a 7,5 segons
l’escala de dureses de Mohs (escala relativa de dureses que va de l’1, el més tou, atribuït al
talc, al 10, el més dur, atribuït al diamant) i un pes específic (pes d’un mineral comparat amb
el pes d’un volum igual d’aigua, a 4º C) de 4,70, és a dir, 4,70 vegades més pesat que l’aigua.
En el segon tipus, la xarxa cristal·lina pot estar del tot destruïda i pot variar les seves
propietats respecte al Zircó alt, com ara el color, que és verd o verd groguenc, la duresa, que
descendeix a 6,5 o el pes específic, que també pot descendir fins a 3,95, passant per tots els
estadis de descomposició entremitjos. L’altre exemple es pot observar en una de les moltes
varietats de quars (SiO2 diòxid de silici anhidre, un dels minerals més abundants de l’escorça
continental terrestre), l’anomenat Quars fumat que rep aquest nom per la bonica coloració
14
L’afició als minerals
marró de saturació variable fins a quasi negra, semblant al Quars transparent quan s’exposa al
ble d’una espelma. El seu color és degut a modificacions en la seva estructura cristal·lina pel
bombardeig de radiacions provinents d’elements radioactius continguts en les roques veïnes
com el granit (roca ígnia composta bàsicament per quars, feldespats i miques).
Sovint, ja sigui en mitjans escrits, orals o digitals, en una fira o en una conversa amb
companys d’afició es poden llegir o escoltar termes com ara “espècie mineral” i “varietat
mineral”, que tanmateix s’han pogut llegir en els paràgrafs precedents. Encara que el terme
espècie és emprat per primera vegada en mineralogia i en un sentit molt proper a l’actual pel
religiós i mineralogista francès René Just Haüy (1743-1822), considerat el pare de la
cristal·lografia moderna, és l’any 1998 (Nickel, E.H. & Grice, J.D. (1998): The IMA
Commission on New Minerals and Mineral Names: procedures and guidelines on mineral
nomenclature, 1998. Can. Mineral., 36, 913–926) en què se’n proposa una definició
(d’espècie mineral) admesa avui. I es defineix com una substància amb composició química i
propietats cristal·logràfiques ben definides, i que mereix un nom únic, com l’Aragonita,
l’Esfalerita (ZnS, sulfur de zenc) i el Quars. De moment, la IMA no ha proposat cap definició
de varietat mineral a la comunitat científica. Per tant, el terme permet una certa llibertat
d’interpretació i pot ser definit com un mineral de la mateixa espècie que difereix en algunes
característiques d’un altre de la seva mateixa espècie. Se’n poden distingir bàsicament de tres
tipus:
• les varietats morfològiques, que són les que presenten un hàbit cristal·lí diferent però
mantenen les constants cristal·logràfiques de la mateixa espècie com ara l’Aragonita
coral·loide, dita així per la seva semblança al corall i que sovint es pot veure a l’interior de
formacions càrstiques.
• les varietats químiques, que tenen un contingut d’elements traça o minoritaris diferents, la
qual cosa les fa distingibles de l’espècie mineral, com l’Esfalerita marmatita, de color fosc a
negra a causa d’un contingut de ferro de fins al 20 %.
• les varietats òptiques, centrades essencialment en variacions de color, com el ja esmentat
Quars fumat.
1.3. Roca i pedra
«Per investigar la veritat cal dubtar, quan sigui possible, de totes les coses.»
René DESCARTES (1596-1650), filòsof, matemàtic i físic francès
15
L’afició als minerals
Per cloure el capítol, distingirem els termes roca i pedra. Serà una exposició breu i concisa per
evitar l’antagonisme conceptual.
En petrologia, que és la branca de les ciències geològiques, que estudia les roques, es defineix
roca com el material d’origen natural que forma la crosta terrestre i la d’altres astres (per tant,
s’hi poden incloure les roques extraterrestres i també els carbons), normalment en estat sòlid
(el petroli és una roca líquida i l’argila és una roca plàstica), normalment cohesionat en major
o menor força (com el basalt, molt cohesionat, la dunita de feble cohesió o els àrids,
incoherents), que està formada per diversos minerals (roca polimineral, com el granit) o per
un sol mineral (roca monomineral, com el marbre compost de Calcita CaCO3, un carbonat de
calci), homogeni estadísticament; és a dir, homogeni en conjunt considerant grans superfícies
(com es pot observar en els talls geològics naturals o els provocats durant la construcció d’una
carretera o en el decurs de l’explotació d’una pedrera) i normalment heterogènia en el detall (a
excepció dels vidres naturals, com la obsidiana o la tectita). Per a l’aficionat als minerals,
entendre aquest concepte d’heterogeneïtat en el detall és fonamental i per tant necessari de ser
precisat.
Tant les roques monominerals com poliminerals, amb les excepcions ja apuntades dels vidres
naturals i les roques líquides, estan formades per un agregat de grans de granulometria
variable que pot correspondre a una o a vàries espècies minerals i que està disposat
irregularment, sense cap ordre. Molt probablement el lector amb més experiència es
preguntarà si té classificades les roques monominerals com a minerals. Doncs, de ben segur,
que sí! Per què? Perquè hem de considerar com a mineral el gra de la roca, que, com s’ha dit,
es pot presentar en granulometria molt variable d’inframil·limètric a decimètric i no l’agregat
de tots ells. Per tant, cenyint-nos a les definicions precedents, els agregats formats de grans
minerals anèdrics, en el seu conjunt, s’han de considerar roques, com l’alabastre, una varietat
granular de Guix CaSO4·2H2O, sulfat hidratat de calci), o la rodonita (Mn2+SiO3, inosilicat de
manganès) quan es presenta en masses de textura granular, com la que es pot trobar a la mina
Serrana d’El Molar, al Priorat.
Arribats aquí, ja podem respondre a la pregunta: un meteorit és un mineral o una roca?
Aplicant el mateix criteri que al de les substàncies terrestres, direm que els meteorits són
roques formades per minerals.
I què és una pedra? Senzillament, un fragment de roca.
En aquest capítol el lector ha pogut comprovar que després de cada terme tècnic o científic
n’he precisat el significat. Talment, quan he citat per primera vegada una espècie mineral n’he
16
L’afició als minerals
anotat la fórmula química i la seva lectura. Tot per evitar que els lectors es vegin obligats a
consultar altres llibres i per familiaritzar-se en l’ús d’aquests termes.
Tal i com he esmentat a la introducció, aquest llibre no és cap manual de mineralogia ni cap
guia de minerals. Precisament per això vull recomanar dos llibres d’entre els centenars que hi
ha, que penso que poden satisfer els anhels de coneixement en aquestes matèries. El primer
porta per títol Minerales del mundo, una completa guia de minerals que compta amb una
introducció immillorable a la mineralogia editada per Ediciones Omega l’any 2002 i
acuradament escrita per un especialista reputat, el doctor Ole Johnsen, conservador del Museu
de Geologia de la Universitat de Copenhaguen (Dinamarca), autor de llibres i de nombrosos
articles sobre minerals, i membre de diversos comitès científics internacionals, com la
International Mineralogical Association (IMA) i la Mineralogical Society of America (MSA),
traduïda al castellà pel que era professor de cristal·lografia i mineralogia de la universitat de
Barcelona el Sr. Joan Farran. Un fet que és molt d’agrair si considerem que sovint molts
llibres són traduïts per professionals no versats en la matèria de què tracten.
Si el lector volgués aprofundir en el coneixement de la mineralogia i dels minerals, recomano
el Manual de Mineralogía, editat per l’Editorial Reverter l’any 1996 en dos volums. Es tracta,
en realitat, de la quarta edició en castellà de la vint-i-unena edició anglesa del Manual of
Mineralogy escrita originàriament pel mineralogista nord-americà James Dwight Dana (1813-
1895), revisada i ampliada pels doctors Cornelis Klein i Cornelius S. Hurlbut, jr., professors a
les universitats de New Mexico i Harvard, respectivament. Lectures imprescindibles.
17
L’afició als minerals
2. L’afició als minerals, autocomplaença sense menyspreu
«La diferència entre la paraula correcta i la paraula quasi correcta és la mateixa que entre el
llamp i la cuca de llum.»
Mark TWAIN, pseudònim de Samuel LANGHORNE CLEMENS (1835-1910), escriptor nord-
americà
Suposo que després d’un primer capítol eminentment teòric, hom s’esperava continuar amb el
desenvolupament de la ingent quantitat de matèria que comprèn la mineralogia i les seves
ciències afins. Precisament perquè cada lector es formi en tan belles ciències he recomanat en
els paràgrafs precedents la lectura de dues obres que, de ben segur, aportaran els
coneixements necessaris sobre la matèria.
Abans de tractar qüestions pràctiques, que confio que seran útils, em permeto un aclariment
que considero imprescindible sobre les aficions.
Llegint o escoltant, massa sovint he percebut menyspreu cap al que significa afició o aficionat
i, per contra, un enaltiment sobre el que significa professió o professional. És una contrarietat
freqüent en el nostre col·lectiu. M’hi estenc. L’aficionat als minerals és una persona de
qualsevol condició i amb qualsevol nivell d’estudis, que sent afecte, en un sentit ampli, pels
minerals i que vol dedicar el seu temps de lleure a la recerca, a estudiar-los i/o a col·leccionar-
los. I que versat, en major o menor mesura, en mineralogia, i amb coneixements de les
matèries o ciències afins, s’hi lliura plenament, com una inclinació natural.
Al nostre país, encaixa de manera adient l’ús del terme «mineralogista» per referir-se a un
aficionat als minerals tal i com s’ha descrit en el paràgraf precedent pel fet que no existeix
aquesta professió com a tal en el nostre ordenament. Per tant, és un terme que es pot usar
sense complexos. De tota manera, caldrà usar-lo amb cura per evitar intromissions
professionals perquè en alguns països, com ara Mèxic, «mineralogista», correspon al títol
universitari «Ingeniero Geólogo Mineralogista».
De tota manera, penso que «mineralogista» es refereix a l’aficionat als minerals, que disposa
d’uns mínims coneixements teòrics i pràctics en mineralogia, recerca i col·leccionisme. Dit
això, en el nostre país, una persona llicenciada en Geologia, Química o Enginyeria, que sent
inclinació pels minerals i decideix dedicar-hi el seu temps de lleure, esdevé un aficionat als
minerals; és a dir, un mineralogista. Si aquesta mateixa persona s’ha especialitzat en
mineralogia i ha cursat un doctorat i/o un màster, sigui en una universitat, en un laboratori, en
una empresa qualsevol o institució, pública o privada, i es dedica a la recerca, a l’estudi i/o
18
L’afició als minerals
col·lecció de minerals, se’l considera un professional. Pot ser un investigador d’un
departament universitari de mineralogia i cristal·lografia, el conservador de la col·lecció de
minerals d’un museu o una persona que cerca diamants per a les grans empreses d’extracció.
Òbviament, però, aquests professionals no sempre seran aficionats als minerals, i els que ho
són, malauradament per a ells, no sempre en poden gaudir plenament per manca de temps o
perquè solen estar sotmesos a tasques burocràtiques imposades per estaments superiors, que
solen prioritzar estudis o recerques amb finalitats industrials. Per tant, un geòleg doctorat en
mineralogia pot ser un aficionat als minerals, i com a tal, sentir-se’n orgullós de la mateixa
manera que ho pot ser i se’n pot sentir igualment una persona amb estudis primaris la
formació de la qual pot ser haver estat autodidacta, o haver fet cursos especialitzats, amb una
formació pràctica. En tots dos casos, l’experiència serà un grau.
Al llarg de molts anys, l’aficionat als minerals ha fet aportacions molt importants a la ciència i
al col·leccionisme. Ha descobert noves espècies, ha trobat exemplars excepcionals o ha format
col·leccions que han esdevingut la base de molts dels més importants museus del món. Per
tant, diguin el que diguin i pensin el que pensin, l’aficionat als minerals s’ha de sentir orgullós
de ser-ho.
19
L’afició als minerals
3. Descripció externa d’un exemplar
«Allunyeu-vos de la gent que tracta d’empetitir les vostres ambicions. La gent petita sempre
fa això, però la gent realment gran, us fa sentir que també podeu ser grans.»
Mark TWAIN, pseudònim de Samuel LANGHORNE CLEMENS (1835-1910), escriptor nord-
americà
En moltes converses, quan es descriu un exemplar, s’evidencia el poc ús d’una terminologia
específica i l’ús impropi de conceptes tècnics. L’escassetat de recursos lingüístics propicien i
propaguen idees confuses i equívocs sobre l’aspecte real de la peça que es descriu. I això té
conseqüències contraproduents per als interlocutors, que sovint transcendeixen a l’escriptura.
En les obres de mineralogia publicades en castellà i les poques en català, que conec, i he
pogut consultar, l’aparença externa dels minerals no se sol precisar gaire. Aquest aspecte de la
mineralogia se sol tractar de manera superficial i, en ocasions, usant termes i definicions poc
clars i precisos.
Crec que descriure l’aparença externa d’un exemplar mineral amb la màxima precisió
possible enriqueix la comunicació perquè obliga, com a mètode, a identificar la naturalesa de
l’exemplar i facilita la comprensió entre els interlocutors.
La meva pretensió és modesta. Només suggeriré algunes pautes i uns quants termes que
permetin, amb la major brevetat, descriure amb exactitud un exemplar mineral, després d’un
breu reconeixement visual o mitjançant una lupa de 20 augments. És a dir, aquella descripció
que se sol fer al camp en la troballa d’un exemplar, en una trobada de companys o bé visitant
una col·lecció.
Una descripció inapropiada
«Company, ahir vaig trobar un mineral amb «Company, ahir vaig trobar un exemplar
un vidre de sis cares, que permet veure-hi a cristal·litzat. Es tracta d’un cristall d’hàbit
través seu. És de color blau i està posat sobre prismàtic hexagonal, transparent i de color
Una descripció més acurada
una pedra de color blanc, com si l’hi
haguessin clavat.»
blau, assentat sobre una matriu de quars
lletós.»
Imaginem que som en un jaciment i acabem de trobar un exemplar que agafem amb una mà i
amb l’altra tenim el telèfon perquè volem o hem de comunicar d’immediat la troballa. Per on
20
L’afició als minerals
comencem? Com que sabem, tal i com s’ha dit al primer capítol, que la gran majoria de
minerals tenen estructura cristal·lina, ens centrarem exclusivament en l’aspecte extern. I la
primera distinció consisteix a descriure si l’exemplar està cristal·litzat (s’entén els que
presenten cristalls sovint ben desenvolupats), o no ho està. Jo no parlaria de mineral massiu
perquè no em sembla que aquest terme estigui relacionat amb la compactabilitat i/o el volum.
Tampoc trobo encertat usar el terme informe, encara que, en un sentit estricte, fora l’oposat a
cristal·litzat. Els minerals en aparença no cristal·litzats, fins i tot els minerals amorfs, sí que
poden presentar formes, sovint imitatives.
3.1. No cristal·litzat
Entre els exemplars no cristal·litzats hi ha els amorfs; és a dir, els constituïts per una sola
espècie mineral, que té una estructura desordenada i que no forma agregats com ara
l’Evansita, l’Al·lòfana, l’Òpal, o la Crissocol·la. Els altres exemplars monominerals són
constituïts per una sola espècie mineral, que forma agregats i on s’inclouen tots els minerals
que solen presentar-se en agregats anèdrics, com la Rodonita, Hematites, Turquesa o
Goethita. També hi ha els poliminerals, constituïts per diverses espècies minerals, com
minerals del grup dels feldespats. Cal tenir present que molts d’aquests minerals no
cristal·litzats són en realitat roques, tal i com s’ha apuntat en el primer capítol.
Permeteu-me una falca. L’Or, el Platí, l’Osmi, l’Iridi i més rarament l’Argent i el Coure, quan
es presenten en fragments arrodonits per efecte de l’aigua o del gel, es descriuen directament
segons la forma i/o la mida en «granet de...», «fulleta d’/de...», « palleta d’/de... » i en les
llengües veïnes, si els fragments són de mida més gran, «pepita de...» i «pepitte d’/de...»,. Tot
i que no són termes prou adients, al meu entendre, sí que són de comprensió general i
àmpliament admesos en espanyol i en francès, mentre que en català no es disposa d’aquest
terme. I, particularment, em resulta dissonant i contradictori dir «he trobat una palleta d’or de
deu quilos!» o bé referir-se a la «Welcome» com a palleta d’or de 68,68 kg trobada el 1858 a
Ballarat, a Austràlia. Tampoc no em semblaria adient parlar de llavor d’or. Una altra opció,
que no em correspon a mi, fora proposar una nova paraula. Emperò, l’opció que proposo és
«pepita d’/de... » Per a la resta de minerals que hagin pogut obtenir la seva forma de la
mateixa manera, ens hi referirem com a «fragment rodat d’/de...».
Reprenent el fil, descriurem els minerals no cristal·litzats de la manera següent:
21
L’afició als minerals
Mineral no cristal litzat, segons...
Nombre
Estructura
Grau de
Mida del
Aparença
Disposició textural
d’espècies
desenvolupament gra
del gra
Monomineral
Granular,
agregat de
grans
irregulars,
tocant l’un
amb l’altre
Subèdric, grans
parcialment
limitats per cares
Molt gran Globular, agregat delimitat per superfícies
Fibrós, en grans fins allargats i paral·lels, o
convergents radialment, que en direm
fibroradiat
> 30 mm
arrodonides, més o menys pronunciades.
Quan està unida a altres, en direm
Reniforme o Botrioidal
En cas de
conèixer-ne
l’espècie o
espècies
Anèdric, grans
que no presenten a 30 mm
formes
Gran, fins Espàtic, agregat amb superfícies de clivatge
Mosaic, grans de mida molt semblant sense
orientació concreta
en una o dues direccions
polièdriques
mineral/s,
citarem
aquesta/es
Polimineral
Compacte,
agregat de
grans, la
Mitjà, fins Sacaroide, agregat amb aspecte de sucre
a 5 mm
Zonal, sobrecreixement d’una mateixa espècie
mineral.
Si el sobrecreixement inclou més d’una espècie
mineral en direm de Bandada
mida dels
quals no
podem veure,
de manera
que passarem
a l’aparença.
Segons les zones o bandes:
Paral·lela
Concèntrica
Irregular
Ondulada
Fi, fins a 1 Terrós, agregat de gra fi, feblement
Concrecionada,
mm
compactat
mineral informe que creix sobre un nucli.
22
L’afició als minerals
Nombre
Estructura
Grau de
Mida del
Aparença
Disposició textural
d’espècies
desenvolupament gra
del gra
Nodular, de forma arrodonida i/o esferoïdal,
solt o inclòs en un altre mineral o roca. Si
parlem de menys de 30mm, s’anomenen:
Oolític, de la mida d’un ou de peix (< 2 mm)
Pisolític, de la mida d’un cigró (fins a uns 10
mm)
Amigdaloide, de la mida d’una ametlla (fins
a uns 30 mm)
Estalactític, pot tenir disposició concèntrica
zonal
Crosta, capa de gruix variable, d’una espècie
mineral sobre un altre o sobre una roca
Gelatiniforme, semblant a la gelatina
Informe, no presenta ni delimitació
polièdrica externa ni textura aparent
(erròniament dit massiu)
L’afició als minerals
3.2. Cristal·litzat
Un exemplar cristal·litzat pot resultar més enrevessat de descriure però com que es pretén
esbossar el que es veu a ull nu, es pot descartar detallar algunes característiques que
obligarien a fer-ne un reconeixement més minuciós, com ara les cares que formen el/s
cristall/s i la seva indexació correcta. Per tant, ens referirem genèricament a l’hàbit, entenent-
lo com l’aspecte del/s cristall/s o agregat/s de l’exemplar.
En descriure la disposició dels elements que componen l’exemplar descartaria usar el terme
implantat, perquè pressuposa que quelcom ha estat fixat, inserit o empeltat per l’acció humana
i per tant no és adient a l’hora de fer-ne una descripció.
23
L’afició als minerals
Mineral cristal litzat
Es presenta
Agregats regulars Grau de desenvo-
lupament
Hàbit
Disposició
Disposició en l’exemplar
Cristall individual Paral lels,
agrupació de dos
Euèdric, cristalls
amb cares ben
desenvolupades.
Prismàtic;
forma oberta constituïda
per tres o més cares, amb
arestes paral·leles entre si, convergent radialment i sense
com el beril.
Fibrosa, cristalls aciculars o
capil·lars disposats en paral·lel,
com el guix. Si la disposició és
Aïllat, cristall, agrupació de cristalls, o
intercreixement de cristalls
Si no està aïllat,
enumerarem el
o més cristalls de
la mateixa espècie
(intercreixement: quan dues o més espècies
minerals han cristal·litzat de manera
simultània), normalment ben desenvolupats
i que estan solts, ja sigui pel seu ambient de
formació, per erosió de la matriu (matriu;
roca o mineral que conté el cristall o
cristalls) o per l’acció humana, com molts
dels quars anomenats Herkimer, alguns
Almandina i Diamants, respectivament.
nombre de cristalls que mantenen
espai entre els cristalls,
s’anomena fibroradiada.
presents a
l’exemplar.
paral·lela la
direcció
Depenent de les cares:
Ròmbic/trigonal (3 cares) Per altres hàbits de cristalls
Tetragonal (4 cares)
Ditetragonal (8 cares)
Hexagonal (6 cares)
Dihexagonal (12cares)
cristal·logràfica
més
desenvolupada.
divergents respecta a un punt,
amb espai o sense entre els
cristalls, parlarem de Radiada,
que alhora pot tenir disposició
concèntrica zonal, com la
Wavel·lita.
Habitual en el
quars i la barita
I pot ser, llarg o curt.
Estarà acabat per un
extrem o pels dos
extrems, pel pinacoide
Si els cristalls són aciculars,
capil·lars o molt allargats,
divergents respecta a un punt, i
bàsic, o per la piràmide o amb força espai entre ells,
per la bipiràmide.
parlarem de disposició
Estelada, per la similitud als
estels, com la Mixita.
Si les piràmides no estan
desenvolupades del tot
direm que el prisma està
truncat per la piràmide o
per la bipiràmide.
24
L’afició als minerals
Es presenta
Agregats regulars Grau de desenvo-
lupament
Hàbit
Disposició
Disposició en l’exemplar
Agregat
Macla, agrupació Subèdric, cristalls
Piramidat;
Arborescent, cristalls que
creixen en forma de branca
bifurcada, trifurcada i fins i tot
quatrifurcada, on cada branca és parcialment per roca a mineral. És molt
un agregat de cristalls. Es dona
sovint en l’Argent.
Quan aquestes formes
arborescents cristal·litzen en
fissures molt estretes sense
poder desenvolupar bona part de Rútil contingut en el Quars. Personalment
les cares dels cristalls, per
manca d’espai, en diem
Contingut/s, cristall, cristalls agrupació de
cristalls, o intercreixement de cristalls,
sovint euhèdrics, que estan coberts total o
homogeni, conjunt de dos o més
parcialment limitats forma oberta constituïda
de cristall d’una
mateixa espècie
mineral.
cristalls de la
mateixa espècie
que mantenen
paral·leles dues
direccions
per cares.
per tres o més cares, amb
arestes convergents, com
la Chambersita.
freqüent en minerals formats en ambients
hidrotermal i magmàtic, com el Diamant i
la Pirita de Navajún a la Rioja. També
emprarem aquest adjectiu quan els cristalls
són a l’interior d’un altre cristall, com el
Inclou els agregats
irregulars, cristalls
que han crescut
plegats però sense
cap orientació (vg.
Drusa)
ròmbica/trigonal
tetragonalditetragonal
hexagonal
cristal·logràfiques
.
Penso que resulta
possible
diferenciar si és
de contacte, si
observem un
angle entrant i
imaginem un gir
de 180º al voltant
de la seva
dihexagonal
evitaria usar el terme “inclusió”, que tot i
ser molt usat, és imprecís ja que cap cristall
ha estat posat dins d’un altre.
I pot ser aguda o obtusa.
Si la piràmide no acaba
amb un vèrtex i ho fa amb Quan les formes arborescent
una cara plana, direm que adopten forma de xarxa, parlem
dendrítica, com la Cuprita.
Si es poden
identificar
s’enumeraran els
individus que el
formen.
està truncada pel
pinacoide bàsic.
de reticulada, com el Rútil.
bisectriu (pla de
macla) i els
cristalls se
solapen, propi de
cristalls
octaèdrics com
l’Espinel·la, i el
Diamant. I de
compenetració,
dos cristalls com
incrustats l’un
amb l’altre, propi
de la Pirita (creu
de ferro), de la
Galena i de la
Fluorita
Quan només hi ha un cristall o
agregat inclinat o perpendicular
respecta a la vertical (agregat o
cristall principal), parlem de
Plomosa, en Espina de peix o
en Espiga, típica del salmiac.
25
L’afició als minerals
Es presenta
Agregats regulars Grau de desenvo-
lupament
Hàbit
Disposició
Disposició en l’exemplar
Assentat/s, cristall, cristalls agrupacions de
Agregat
heterogeni,
conjunt de cristalls
de dues o més
espècies minerals.
Epitaxial, agregat
heterogeni, en què
un cristall d’una
espècie mineral
creix orientat
Dipiramidal;
Estalactítica, cristalls que han
crescut en disposició concèntrica cristalls, o intercreixement de cristalls, que
al voltant d’un nucli o canal
central, adoptant la forma
cilíndrica allargada típica de les
formada per dues
piràmides oposades, com
la Powel·lita.
han cristal·litzat aïllats l’un de l’altre i amb
suficient espai com per desenvolupar-se
amb les cares que li son pròpies, excepte en
sobre un cristall
d’una altra
espècie mineral.
Com el Rútil
sobre l’ hematites
i la Cumengeïta
sobre la Boleïta
ròmbica/trigonal
tetragonal
ditetragonal
hexagonal
estalactites. La varietat ametista l’extrem que està en contacte amb la
Si els podem
identificar
enumerarem els
individus de cada
espècie que el
formen.
del Quars adopta sovint aquesta
disposició.
matriu, de roca o de mineral, matriu
mineral que alhora pot ser un altre cristall o
agrupament i que descriurem
dihexagonal
adequadament. Els cristalls poden ser
perpendiculars a la matriu o estar inclinats
o entrecreuats entre ells. Una espècie que
sol presentar-se sempre així és la Brookita.
I pot ser aguda o obtusa.
Si la dipiràmide no acaba
amb un vèrtex i ho fa amb
una cara plana, direm que
està truncada pel
pinacoide bàsic.
Si un cristall,
En Rosa o En Rosetes, cristalls Drusa, agregat irregular de cristalls d’una o
principalment, prismàtic o d’hàbit lenticular que s’agrupen
dipiramidal, s’allarga molt adoptant la forma d’una rosa o
més espècies minerals, desenvolupats sobre
la superfície plana o lleugerament convexa,
d’una roca o un mineral. És freqüent que un
o s’aguditza molt, fins al
punt de resultar
un conjunt d’elles. Molt
característic de la veritat rosa del cristall, cristalls o agrupacions de cristalls,
impossible a ull nu de
veure’n les seves cares,
direm que té hàbit;
Acicular, com les fulles
dels pins. La Mil·lerita
n’és un bon exemple.
Capil lar, com un cabell
humà, però rígid. Com
l’Okenita.
desert del Guix.
estigui/n assentat/s sobre una drusa, llavors
emprarem els dos termes. Com el cas d’un
cristall euèdric de Calcita d’hàbit lenticular
assentat sobre una drusa de Quars de la
varietat ametista.
26
L’afició als minerals
Es presenta
Agregats regulars Grau de desenvo-
lupament
Hàbit
Disposició
Disposició en l’exemplar
Tabular, quan un cristall, En Gavella o en Feix, cristalls
Recobriment, agregat irregular de cristalls
principalment, prismàtic o agrupats en forma de gavella de d’una o més espècies minerals,
dipiramidal truncat, és
molt curt o molt obtús, i
adopta la forma d’un
tauler. Molt característic
de la Wulfenita.
Pot ser gruixut o prim
Si el gruix disminueix
com el d’una escama de
peix o un full de paper,
emprarem el terme
blat, el conjunt mostra una
curvatura doble còncava a la
part central. Molt característica
de l’Estilbita.
desenvolupats sobre un cristall, cristalls,
agrupacions de cristalls, o intercreixement
de cristalls, o sobre superfícies que no
siguin planes, còncaves ni convexes d’un
mineral o una roca. Pot ser parcial o total.
Si aquests cristalls recoberts s’han dissolt,
llavors parlem directament d’epimòrfic
segons el mineral dissolt (en cas de saber-
lo, òbviament), o de l’hàbit de l’espai
deixat.
laminar, com el Talc o la
Caolinita.
Si les cares del cristall o
cristalls no estan gaire
deformades i tendeixen a
una forma ideal i es poden està unit a altres, parlem
identificar, parlarem
d’hàbit...
trapezoidal
escalenoèdric
romboèdric
Globular, agregat de cristalls
que forma un conjunt arrodonit, desenvolupats sobre la superfície còncava,
més o menys pronunciat. Quan
Geoda, agregat irregular de cristalls
d’una roca o un mineral. La distribució dels
cristalls sol ser regular i adopta forma
perimetral arrodonida, però sovint advertim
formes convexes agudes molt semblants a
una estalactita. En aquest cas jo opto per
dir-ne Geoda, que parcialment adopta
formes estalactítiques en el seu interior. És
freqüent que un cristall, cristalls,
directament de Reniforme
(forma de ronyó, relleu suau) o
Botrioidal (semblant al raïm,
relleu més marcat i esfèric), i si
és fàcilment separable de la
matriu, parlem de nòdul o
disfenoidal
cúbic
nodular. Segons la disposició
agrupacions de cristalls o intercreixement
octaèdric
interna, podrem afegir l’adjectiu de cristalls estigui/n assentat/s sobre una
radiada i/o concèntrica zonal geoda, llavors farem servir els dos termes.
rombododecaèdric
tetraquishexaèdric
trisoctaèdric
hexaquisoctàedric
tetraèdric
tristetraèdric
dodecaèdric
hexaquistetraèdric
icositetràedric
didodecaèdric
27
L’afició als minerals
Es presenta
Agregats regulars Grau de desenvo-
lupament
Hàbit
Disposició
Disposició en l’exemplar
Lenticular, cristall o
cristalls normalment
romboèdrics o
pseudoromboèdrics molt
obtusos que adopten
forma biconvexa i aspecte
arrodonit, semblant a la
forma d’una llentia,
Sacaroide, agregat irregular de
cristalls amb aspecte de sucre.
La Kaliborita n’és un bon
exemple.
Si el cristall, cristalls, agrupacions de
cristalls o intercreixement de cristalls, han
cristal·litzat assentats, o cobrint un motlle
polièdric negatiu deixat per dissolució, ja
sigui en la part interior d’un polimòrfic o
d’un mineral informe, ho descriurem.
habitual en la Siderita.
Filiforme, cristall o
cristalls desenvolupat/s en
forma de fil rígid i sovint
retorçat, que pot ser prim
o gruixut, llarg o curt, o
referir-se a un grup de
forma esfilagarsada. Molt
típic de l’Argent.
Esquelètic, cristall en què
les arestes han crescut a
major velocitat que les
cares, de manera que
adopten la forma de
tremuja esgraonada.
Habitual en la Galena.
28
L’afició als minerals
3.3. Termes comuns
Completarem la descripció de l’exemplar mineral, detallant algunes de les seves propietats,
que fàcilment puguem observar:
Lluïssor
De tipus
Transmissió de
la llum
Si l’exemplar ha patit
algun cop, podem
apreciar
Metàl lica,
pròpia dels metalls.
Són sempre
minerals opacs,
amb (*) n > 3, ex.
Galena i Argent
Transparent,
si observant a
través seu es
distingeix un
objecte. Cal
Clivatge,
propietat d’alguns
minerals de trencar-se per
certs plans atòmics
enllacats dèbilment,
tenir en compte mostrant superfícies llises
el gruix del
mineral. Si és
paral·leles a les cares
reals o possibles d’un
molt gruixut, el cristall. Denota
transparent pot
semblar
translúcid.
regularitat. N’apreciarem
la seva qualitat i la
descriurem com:
Caldrà fixar-nos Exfoliar, molt perfecta.
en la capa
superficial.
Se separa com fulls, de
superfícies molt llises,
més encara que la cara
pròpia del cristall, com
les Miques, Eritrita,
Cianita, Vivianita i Guix.
Perfecta, superfícies
llises, i formes
polièdriques ben
definides, com el Topazi,
la Galena, Calcita i la
Fluorita
Imperfecta, superfícies
amb irregularitats, com
Axinita, Andalusita i
Epidota o rugoses com el
Beril.
Submetàl lica,
De menor
intensitat, solen ser
minerals
Translúcid,
si observant a
través seu
i/o
Fractura, serien formes
de ruptura en què no hi
permet la
translúcids a opacs,
amb n 2,6 a 3, ex.
Cinabri i Cromita
transmissió de la apreciem plans de
llum, encara que clivatge, ni formes
només sigui per polièdriques. Denota
les seves vores, irregularitat. En haver
però no
descrit l’aparença de
distingeix cap
objecte.
l’exemplar hi ha formes
30
L’afició als minerals
Lluïssor
De tipus
Transmissió de
la llum
Si l’exemplar ha patit
algun cop, podem
apreciar
de fractura que podem
obviar, com estellosa
(mineral fibrós), terrosa o
granular. De manera que
segons la superfície
parlarem de...
Concoidal, elevacions i
depressions en forma de
petxina, pròpia del vidre,
és molt habitual, típica
del Quars i l’Òpal.
Ganxuda, si per
deformació adquireix
forma de ganxo, propi de
minerals mal·leables,
com l’Argent, el Coure o
l’Or.
Desigual, mostra
superfícies rugoses o
irregulars diferents de les
descrites, com
l’Arsenopirita i Pirita.
No metàl lica,
Adamantina,
Opac, que no
deixa passar la
llum a través
seu.
pròpia de minerals la típica del
transparents i
translúcids que no
presenten lluïssor
metàl·lica ni
Diamant,
pròpia de
minerals amb
elevat índex
submetàl·lica, amb de refracció,
n > 2,6, com son:
n > 1,9 a 2,6,
ex. Diamant,
Cerussita i
Esfalerita
Vítria,
Resinosa,
La típica del
pròpia de la
vidre, pròpia resina, ex.
de n 1,3 a
1,9, ex.
Zincita, Sofre i
l’Ambre.
fluorita,
quars i grup
de les
turmalines.
31
L’afició als minerals
Lluïssor
De tipus
Transmissió de
la llum
Si l’exemplar ha patit
algun cop, podem
apreciar
Cèria, pròpia
de la cera o de
les nostres
ungles, típica
d’agregats
microcristal·lin
s ex. Turquesa
Nacrada,
pròpia de les
perles i el
nàcar. Comú
en minerals
amb bona
exfoliació, Ex.
Grup de les
Miques
Sedosa,
pròpia de la
seda; es dona
en agregats de
fibres fines i
paral·lels, ex.
guix i
clinocrisotil
Humida,
pròpia de
minerals amb
molt baix
índex de
refracció, ex.
Criolita i
algunes
Fluorites
Mate o terrosa,
sense lluïssor, pròpia de minerals
opacs, amb superfícies rugoses i de
gra fi o microscòpic. Ex.
Plumbojarosita, Goethita var.
Limonita
32
L’afició als minerals
Amb un fragment dels minerals posats com a
exemple, a més d’un xic de greix i de cera, es pot
confeccionar una útil taula comparativa.
(*) – n = Índex de refracció. Si tenim en
compte que l’índex de refracció de la llum
en l’aire és d’1 i que aquest índex es
determina per la mitjana entre la velocitat de
la llum en el buit (300000Km / s) i la
velocitat de la llum en el medi, l’índex de
refracció de totes les substàncies sempre serà
superior a 1. Un índex de refracció petit vol
dir que la velocitat de la llum en el mineral
és relativament gran. A densitats altes
tindrem índexs de refracció (n) elevats. Com
es pot veure, la simple observació ens aporta
moltes dades valuoses per la identificació de
l’espècie mineral.
Caldrà afegir de quin color o colors es presenta o si és incolor, es a dir sense coloració
aparent. Parlar del color dels minerals és com dur una pedra a la sabata! Sent com és una de
les propietats més destacables dels minerals, resulta una de les menys fiables en la seva
identificació, ja sigui per la naturalesa de la llum, per la multitud de circumstàncies que el fan
variar, com les imperfeccions de la malla cristal·lina, les inclusions o alguns fenòmens òptics,
entre altres. I per acabar-ho d’adobar, l’anatomia i fisiologia del sistema visual propi de cada
observador fa que tingui un caràcter molt subjectiu.
De manera que observar a ull nu un exemplar fora del nostre gabinet de treball, no hi ha més
opcions que descriure’l com es veu i fent servir termes comparatius com blau cel o blau marí,
matisant-ho tant com sigui possible.
A parer meu, aquests termes comparatius són molt imprecisos. Si es diu «verd herba», de quin
verd parlem? De verds, l’herba en té totes les tonalitats possibles. Això sense tenir en compte
l’època de l’any en què es miri! De manera que quan calgui descriure per escrit un exemplar,
suggereixo fer servir la referencia estandarditzada de cada color en les plantilles físiques
estàndard de colors, com RAL o Pantone, preferibles a CMYK i RGB. Es pot comparar
directament el mineral amb les plantilles físiques estàndard (o ajudar-nos d’internet!), de
manera que sense que calgui usar un costós colorímetre, en resultarà un indicatiu molt fiable.
L’ús de taules estandarditzades de color per comparació directa fora una manera d’anar
abandonant l’ús de termes imprecisos a fi que qualsevol persona d’arreu del món, amb
possessió de les taules o amb accés a internet, sabés amb precisió el color de l’exemplar, amb
la seva referencia estandarditzada.
33
L’afició als minerals
Finalitzarem la descripció del nostre exemplar amb la mida, alçada, amplada i profunditat
del/s cristall/s.
(Telèfon en mà)
(Telèfon en mà)
Bon dia, acabo de trobar un exemplar no
cristal·litzat monomineral, d’estructura
granular. Els grans són subèdrics, grans,
espàtics i disposats en mosaic, de lluïssor
vítria, translúcid i de color rosa intens.
Mesura uns cinc per tres per un centímetre.
Podria tractar-se de Rodonita.
Bon dia, acabo de trobar un exemplar
cristal·litzat. És un agregat homogeni paral·lel
de tres cristalls euèdrics d’hàbit prismàtic
hexagonal llarg acabats pel pinacoide bàsic i
assentats sobre matriu de granit, de lluïssor
vítria de tipus resinosa, transparent, de
fractura concoide i color blau cel. La matriu
fa uns deu per set per tres centímetres i els
cristalls uns cinc centímetres de llar. Podria
tractar-se de Beril, de la varietat Aiguamarina.
34
L’afició als minerals
4. Preparant una sortida
«Una paraula ben escollida pot economitzar no sols cent paraules sinó cent pensaments.»
Henri POINCARÉ (1854-1912), matemàtic francès
4.1. Càrrega que plau no pesa
Els propers capítols, en lloc de ser un reguitzell de normes, pautes i llistes sovint exposades
sistemàticament com a dogmes que exhorten a l’obligat compliment, volen ser una ajuda
pràctica, un complement, un consell, que permeti rendibilitzar una sortida de recerca. I
començo parlant de la recerca i no del col·leccionisme perquè l’aficionat que s’inicia en el
món dels minerals no té preconcebuda encara, per justificada immaduresa de criteri, una
tipologia determinada de col·lecció, cosa que és positiva a parer meu, tal i com exposaré a
continuació.
En primer lloc, vull recomanar als futurs mineralogistes que es donin d’alta com a socis
d’alguna associació d’aficionats als minerals. A Catalunya, comptem, entre d’altres, amb el
Grup Mineralògic Català, club degà de la mineralogia a Catalunya des del 1975, i que té la
seva seu social a Barcelona. Aplega un bon nombre d’aficionats i realitza nombroses activitats
com ara l’organització de fires, la publicació d’una revista periòdica i la preparació i
conducció de sortides per conèixer el patrimoni mineral i miner del nostre país. Aconsello, als
aficionats novells, iniciar-se en les sortides de recerca a través d’aquestes associacions. És la
millor manera de conèixer jaciments, fer amics amb afinitats semblants i adquirir experiència.
Una sortida a la recerca de minerals implica una necessària i sovint llarga preparació, si es vol
aprofitar al màxim. En primer lloc, cal decidir el jaciment a visitar (entenent com a tal,
qualsevol lloc de l’escorça terrestre on es troba una acumulació o un enriquiment d’una
substància mineral, és a dir, una anomalia geològica). Tot seguit, és recomanable seguir els
passos següents:
• Documentar-se sobre el lloc. La millor font són les revistes publicades per les diverses
associacions d’aficionats d’arreu del món, donat que els treballs que s’hi publiquen estan
pensats i orientats als mateixos aficionats. Sovint proporcionen informació geogràfica,
històrica, minera, geològica, mineralogènica i descriptiva dels minerals, acompanyada
d’informació gràfica, com ara mapes de situació i/o mines, fotografies del jaciment i/o de les
instal·lacions mineres, esquemes i talls geològics, llistes sistemàtiques de les espècies
minerals citades i abundants fotografies dels minerals que s’hi han trobat. Molts d’aquests
documents es poden trobar a internet o a les biblioteques especialitzades de les associacions
35
L’afició als minerals
d’aficionats, dels museus o de les universitats. Si no s’aconsegueix trobar informació del
jaciment a visitar, però se sap el mineral que s’hi troba, recomano consultar en un manual,
tractat o guia de minerals la seva paragènesi; és a dir, documentar-se sobre les altres espècies
minerals amb què pot coexistir.
Cada persona, segons el seu interès, pot ampliar cadascuna de les dades que obtindrà, potser
per aprendre millor alguns del termes tècnics i científics emprats en aquestes revistes. Serà
aconsellable consultar algun dels llibres recomanats o d’altres versats en mineralogia, però de
ben segur que haurà de fer-ho pel que fa a la localització exacta del lloc, sovint difús i poc
clar per interessos diversos, que poden anar des de la noble intenció de preservar el patrimoni
geològic fins al crematístic, i que obligarà a fer de detectius, consultar fòrums especialitzats,
preguntar a altres companys d’afició i consultar mapes.
Per a les sortides en territori català, recomanaria la cartografia de l’editorial Alpina, feta
generalment a una escala reduïda 1:25000 per experts coneixedors del país, excursionistes que
ressegueixen el terreny i hi aporten indicacions precises i referències de jaciments, que es
poden consultar a les biblioteques dels centres excursionistes catalans.
També és molt recomanable utilitzar alguna aplicació informàtica que permeti consultar, amb
detall, imatges de satèl·lit, com ho permet avui Google Earth, en què es poden localitzar amb
certa facilitat els terregalls d’una mina (lloc on s’aboca tot el que una explotació minera
considera estèril), accidents geogràfics, edificacions i altres indicis que s’hi relacionen, a més
de proporcionar les coordenades geogràfiques de latitud i longitud, que es poden introduir en
un dispositiu amb sistema de navegació per satèl·lit com el GPS (acrònim en anglès de Global
Positioning System) si se’n té, esclar.
De tota manera, és important conèixer si el jaciment s’explota o s’explotava o si és a cel obert
o subterrani, donat que obligarà a preveure l’equipació, com ja es detallarà més endavant. És
recomanable recollir tota aquesta informació en un dossier, perquè serà de molta ajuda sobre
el terreny, també per a futures sortides i com a valuós arxiu d’estudi.
Ja tenim localitzat el jaciment, però encara no hem acabat! Com és el que anem a buscar? Tot
i haver llegit les propietats dels minerals que es podran trobar, i haver-ne vist fotografies,
convé demanar, als companys d’afició, mostres dels exemplars del jaciment que es vol visitar,
i confiarem que no tindran inconvenient a mostrar-nos-els i, fins i tot, si no són massa
recelosos, a deixar-nos-els tocar i observar amb lupa. (Cal advertir que les fotografies dels
minerals són imatges bidimensionals que impedeixen fer-se una idea del volum real. I si la
fotografia és de cristalls, serà encara més difícil fer-se’n una idea tridimensional. Per
36
L’afició als minerals
aproximar-se a una estimació del sistema cristal·lí al qual pertany, cal saber que hi ha set
grups: cúbic, ròmbic, hexagonal, tetragonal, trigonal, monoclínic i triclínic.)
Tanmateix, es pot visitar algun dels museus de minerals del nostre país que compten amb fons
abundants, com ara el Museu de Ciències Naturals de Barcelona “El Museu Blau”, el Museu
de Geologia Valentí Masachs de Manresa, el Museu Mollfulleda d’Arenys de Mar, o la
col·lecció de minerals de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona.
L’aficionat s’ho passarà d’allò mes bé i gaudirà d’una jornada molt estimulant (sempre traurà
més profit d’una visita d’aquesta naturalesa si es té un objectiu, com és el de preparar una
sortida de recerca). En tots dos casos, a través de l’observació directa, haurà pogut apreciar
quelcom més que la bellesa dels minerals; també la seva morfologia característica i alguna de
les seves propietats. És molt important fixar-se en la roca matriu; és a dir, la roca sobre la qual
ha cristal·litzat. Òbviament, sempre que no es tracti d’un cristall individual.
En l’examen de cristalls solts, és imprescindible l’utillatge, que caldrà saber escollir, com es
detallarà tot seguit.
4.2. L’èxit o el fracàs pot dependre de l’equipament
«L’èxit depèn de l’esforç.»
SÒFOCLES (496-406aC), dramaturg a l’antiga Grècia
Sabent què es vol i on es va, cal concretar amb què. O dit d’una altra manera: quin ha de ser el
nostre equipament. Abans, però, em permetré algunes consideracions que són, en part, un dels
motius pels quals he decidit escriure aquest llibre.
L’afició als minerals és minoritària si es compara, per exemple, amb aficions com ara la
pràctica de l’esport. Per tant, la gran indústria no ha invertit en investigació i
desenvolupament amb la finalitat de crear articles o productes específics que en facilitessin el
seu desenvolupament i caldrà proveir-nos de l’equipament segons l’oferta del mercat.
És de notar que no s’ha fet servir, en cap moment i intencionadament, la paraula excursió,
perquè he preferit el terme «sortida de recerca». L’excursionisme és una activitat diferent,
amb algunes analogies òbvies, però amb diferencies pel que fa a l’objectiu i, particularment, a
l’execució. No hi entraré en detall, encara que el tema d’aquest capítol m’obliga a fer-hi una
observació. Les excursions solen ser sortides per recórrer a peu trajectes llargs d’hores i/o dies
per camins o senders, minimitzant l’equipament i usant peces lleugeres de roba. Tot plegat,
per reduir la fatiga i donar compliment a l’objectiu. En canvi, a les sortides de recerca,
37
L’afició als minerals
almenys a Catalunya, els trajectes a peu són curts però molt sovint per terrenys abruptes,
pedregosos i amb molt de sotabosc. L’equipament és feixuc i la roba gruixuda.
Una de les peces fonamentals del nostre equip és el calçat, del qual en depèn directament la
nostra seguretat i, en ocasions, la nostra integritat física. No exagero i confio que aquestes
recomanacions es tinguin presents.
Atenent tots els factors comentats fins ara i la meva experiència, sense menystenir altres
opcions, recomano la bota militar de mitja canya. És el tipus de calçat que, per les seves
característiques, s’adapta millor a les nostres exigències: és fort, resistent, per tant durable,
còmode, flexible i lleuger (1,5 kg a 1,8 kg., molt inferior a una bota d’alta muntanya).
Explicaré els motius en què fonamento el meu consell.
A les sortides de recerca no és gens estrany trobar algun escurçó. A Catalunya hi ha dues
espècies: l’escurçó pirinenc Vipera aspis i l’escurçó ibèric Vipera latasti. Són serps no gaire
llargues, entre 18 i 60 cm, força tranquil·les, però mosseguen si s’espanten o se senten
amenaçades. I encara que la seva picada a una persona adulta i sana no sigui mortal, caldrà
passar per l’hospital. I quan solen mossegar? Doncs gairebé sempre que se les trepitja
accidentalment. Reaccionen agressivament clavant els seus ullals diverses vegades i a molta
velocitat. Per tant, si el nostre calçat és per sota el turmell o lleugerament per sobre, les
possibilitats de rebre alguna mossegada són molt més grans que si s’utilitza una bota de mitja
canya, com la recomanada, amb una altura aproximada de 225 mm (solen tenir uns nou ullets
per passar el cordó) i un gruix del cuir entre 1,8 a 3 mm, suficient per evitar que el verí arribi
a la sang.
Per accedir a molts jaciments, sovint es travessen zones amb abundant sotabosc. Cal tenir
present que gran part de mines i també força pedreres de Catalunya estan abandonades des de
fa molts anys. De fet, hi ha jaciments que ni tan sols hi ha camí o sender per arribar-hi, de
manera que l’accés és ple de plantes amb punxes i espines, com ara la gatosa o l’argelaga
Ulex parviflorus, l’esbarzer Rubus ulmifolius Schott o el roser silvestre Rosa canina, plantes
que poden causar ferides sovint doloroses i sagnants. Una bota de mitja canya pot evitar
aquestes ferides i també protegirà de cops a la part superior de la cama i als turmells i evitarà
torçades i talls que poden ocasionar les pedres, sovint amb els cantells angulosos, així com
d’altres cossos susceptibles de causar algun dany, a més d’impedir l’entrada de pedres o altres
objectes al calçat. No és gens aconsellable la bota de canya alta perquè impedeix la flexibilitat
de la cama i agredeix el panxell. El cuir encara no ha estat superat en prestacions i preu per
cap altre material tècnic com ara el kevlar o el nomex. El cuir resisteix la penetració de
l’aigua i permet la transpiració i ventilació natural del peu. Un part important de la bota és la
38
L’afició als minerals
sola. El gravat de les botes militars permet una excel·lent adherència a la roca i a la majoria de
superfícies; una mica menor sobre herba o en superfícies humides o mullades. És
recomanable que el cos de la bota estigui unida a la sola mitjançant un cosit, igual que la sola
exterior. Encara que avui costin de trobar, sempre es poden portar al sabater perquè en faci el
cosit extern, els encolats o les unions per termosellat, donat que l’ús intens i la tipologia del
terreny tendeixen a obrir-les o rebentar-les. Aquests terrenys també causen danys i un desgast
accelerat, particularment a les soles, que obliga a renovar-les sovint i, de manera imminent, si
el dibuix de la sola està molt gastat. Per tant, insisteixo en l’ús de la bota militar, que es pot
comprar a uns preus enraonats.
Ja tenim el calçat. Anem pujant! Els mitjons han de ser gruixuts i per sota genoll a fi de
complementar i reforçar les prestacions del calçat. D’entrada, i preferentment, els tèrmics.
Donat que no estem acostumats a portar aquest tipus de mitjons, recomanaria calçar-los sobre
els que es porten habitualment i així es poden evitar fregadissos que poden resultar molestos.
Abans de continuar, una recomanació general. Convé evitar cremalleres, velcros i botons de
pressió a tot l’equipament perquè la pols, la sorra i el fang en podrien restar eficàcia o
inutilitzar aquests tipus de tancaments.
Pel que fa als pantalons, cal optar per uns pantalons llargs, tàctics militars. Els pantalons
tàctics van ser dissenyats originalment per als llenyataires i ràpidament van ser adaptats per a
ús militar. Els de les marques més reconegudes estan confeccionats amb uns requisits d’una
alta qualitat: resistents a l’abrasió, amb protecció a les radiacions ultraviolades (UPF),
resistents a la sou alcalina i àcida, entre d’altres. Tanmateix, cal reconèixer que són còmodes i
normalment aïllants. Cal procurar que vagin folgats per facilitar la màxima flexibilitat de
moviments. És recomanable usar una talla més de la que habitualment es gasta, de cintura alta
i ajustable i que permeti realitzar tots els moviments possibles de forma natural, sense haver
de notar tibantors ni compressions. Seran més confortables i tindran una millor subjecció si
queden per sobre dels malucs i millor si permeten l’ús combinat de cinturó i tirants.
Per cert, aprofito per recomanar l’ús de tirants en lloc del cinturó perquè estalvia la pressió al
voltant del perímetre abdominal, evita estretors innecessàries, permet una mobilitat més gran i
evita l’entrada de pols, terra i pedres. Certament, no tots els pantalons permetran usar tirants,
però no resulta gens complicat fixar-hi sivelles de plàstic d’alliberament ràpid. Recomano que
estiguin confeccionats amb alguna fibra tèxtil natural i resistent com el cotó, que a més de
tenir unes propietats molt adients per a la nostra activitat, compta amb una oferta més gran al
mercat. Els pantalons tàctics de cotó permeten la circulació de l’aire i, per tant, l’oxigenació
dels teixits de l’organisme, i contenen un tant per cent baix de polièster a fi de millorar la
39
L’afició als minerals
resistència i conferir-li certa permeabilitat. Important! Que estiguin teixits amb la tècnica
especial ripstop, amb què tots els fils són més gruixuts que en camises prêt-á-porter i estan
entreteixits, formant una estructura quadrada que genera una alta resistència a la tracció,
també a l’abrasió i evita que el teixit s’esquinci.
Convé que els pantalons no estiguin molt carregats de butxaques. No calen les butxaques al
darrere ni les butxaques frontals; totes dues resultaran molt molestes si s’hi posen objectes o
bé en moviments com ara ajupir-se, reptar o lliscar. Només cal que tinguin les butxaques
laterals obertes i dues butxaques de càrrega laterals tancades, per evitar la pèrdua d’objectes i
l’entrada de pols, sorra o pedres, que en malmetrien el contingut. Els pantalons han de tenir
reforç a la part posterior. De no tenir-lo, es pot adquirir un protector per al glutis, còccix i
malucs, dels que es fan servir a l’esquí. I fonamental!, que incorporin un protector de genoll.
La millor opció de totes és la protecció extraïble, que en la part interior dels pantalons queda
un coixinet tou de neoprè o d’espuma, d’etil vinil acetat (EVA) i per fora, sobresortint dels
pantalons, porta cosit un coixinet més rígid de cautxú o més sovint serà una carcassa de
poliuretà termoplàstics (TPU). No recomano en cap cas les genolleres ajustables amb velcro,
perquè poden impedir la lliure circulació de la sang a més de provocar fregadissos i rascades.
És cert que avui es troba al mercat roba tècnica de muntanya i militar, molt estudiada en
aspectes com la impermeabilitat, el comportament tèrmic, l’elasticitat i la flexibilitat. Tot i ser
peces especialitzades però no adaptades a les nostres necessitats, es pot envejar la resistència a
l’abrasió, per exemple, deu vegades superior a la del cotó, però cal tenir molt en compte que
són fibres sintètiques, amb escassa capacitat de permetre la transpiració natural, sovint
responsables de moltes al·lèrgies cutànies.
Arribats aquí, de ben segur que ens podem preguntar: i els texans? La resposta és taxativa.
No, tot i que el teixit de cotó amb què estan confeccionats, el denim, és molt resistent. De fet,
s’utilitzava per a les veles de vaixells i per a les tendes de campanya. Cal recordar que a San
Francisco, al 1853, el senyor Levi Strauss va confeccionar les primers peces roba de feina per
als buscadors d’or, precursores del texans actuals. La moda actual els ha fet massa estrets,
cosa que impedeix l’oxigenació dels teixits de l’organisme, la realització de moviments de
manera natural, dificulta el reg sanguini i no compta amb molts dels requisits apuntats fins
ara.
La camiseta és potser la peça de roba sobre la que podem ser més permissius. En un dia molt
calorós, potser és millor prescindir-ne i tot, però si fa fred o tenim previst entrar en una mina,
n’aconsellaria una de cotó de màniga llarga (veure més endavant), no compressiva i/o de coll
alt per evitar que entri pols, sorra o pedretes. A més, si fa fred, el coll alt protegirà més.
40
L’afició als minerals
I la camisa? La camisa és una peça de roba que cobrint més del 60 % del nostre cos i estant en
contacte directe amb la nostre pell, i en situacions d’un alt nivell d’estrès físic i en medis que
són agressius i hostils, cal escollir-ne una que sigui molt resistent a la fricció i a la tracció, que
no provoqui al·lèrgies, que sigui transpirable i absorbent i que protegeixi en la mesura del
possible, del sol.
Penso que és fonamental que estigui confeccionada amb un teixit natural. Evitaria qualsevol
teixit sintètic. En general, aquestes fibres tenen una escassa capacitat per permetre la
transpiració corporal perquè tenen una compactabilitat que impedeix l’absorció d’humitat. Si
es té en compte que en la nostra activitat de camp se solen fer esforços físics considerables,
cal estalviar-nos robes o teixits poc transpirables, ja que una excessiva sudoració sense la
possibilitat que sigui absorbida pot provocar un augment de la temperatura, amb risc de patir
hipertèrmia; el que es coneix com a cop de calor. A més, les fibres sintètiques causen
al·lèrgies i contenen substàncies químiques que el nostre cos pot absorbir a través de la pell o
inhalar-los mentre s’evaporen de la tela.
Hi ha teixits amb grans propietats, com ara la llana, el lli, la seda o el bambú, entre d’altres.
Però, com ja s’ha apuntat anteriorment, el col·lectiu d’aficionats als minerals és minoritari i
no ha despertat interès a la indústria, com sí que ho han fet activitats com la caça, la pesca,
l’espeleologia o l’excursionisme, entre moltes d’altres. Això vol dir que caldrà adaptar-nos al
que el mercat ofereix. I el que ofereix el mercat i que compleix mínimament amb els nostres
interessos és la camisa de cotó.
El cotó és força tenaç i, per tant, molt resistent i durador. Una mica inferior al lli, però
superior a la llana. Perquè sigui molt resistent a la fricció i a la tracció, convé que hagi estat
teixit amb la tècnica especial anomenada ripstop, molt usual en peces de roba militar, tan
tàctiques com de combat, en el qual tots els fils són més gruixuts que en els de les camises
prêt-à-porter i estan entreteixits de tal manera que formen una estructura quadrada, que
genera una alta resistència a la tracció, també a l’abrasió i evita que el teixit s’esquinci.
El cotó és hipoal·lergènic, dermatològicament testat. Té alta higroscopicitat (la capacitat
d’absorbir la humitat). La fibra pot augmentar aproximadament un 40 % en volum, de manera
que és un dels teixits amb major absorbència (fins a 27 vegades el seu pes en aigua!), fet que
permet que sigui molt transpirable i absorbeixi la suor. Permet que respiri la pell i alhora evita
que apareguin fongs, encara que en saturar-se d’humitat també perd la seva capacitat de
regular la temperatura corporal. Això fa que no convingui mantenir una sudoració constant.
Caldrà reposar i deixar que s’eixugui la camisa per obtenir-ne un millor rendiment.
41
L’afició als minerals
Pel que fa a la protecció de les radiacions ultraviolades del sol, és aconsellable portar la
camisa de màniga llarga durant tot l’any. El cotó no és precisament un dels teixits que
impedeixin massa el pas de les radiacions ultraviolades, motiu pel qual haurem d’optar per un
gramatge superior a l’usat en les camises prêt-á-porter que sol ser d’entre 80 i 120g/m2.
Caldrà una tela mes robusta. Soc partidari d’un gramatge de 220g/m2 amb què s’obtindrà un
factor de protecció (UPF) de 20 o lleugerament superior, i per tant força bo, lluny però de la
protecció excel·lent que seria de 50 o més, però suficient si tenim en compte que a les nostres
sortides no s’està de manera continuada exposat al sol. El gramatge d’una camisa es pot
comprovar si observem que a través del teixit permet o no veure la llum. Que recomani portar
màniga llarga tot l’any no és sols per evitar les radiacions ultraviolades del sol. També hi ha el
fet que protegeix els braços de rascades, de cops, punxades, etc. Reconec que vestir màniga
llarga sota el sol d’estiu i havent de fer esforços, no és el més recomanable. Convé tenir
present que el nostre organisme treballa més de l’habitual per mantenir una temperatura
corporal adequada i això sovint provoca un augment del ritme cardíac i metabòlic. Aquest
sobreesforç de l’organisme sol provocar son i cansament, de manera que caldrà compensar-ho
amb més aturades, una hidratació freqüent i la ingesta de sucre i sals.
Cal que la camisa sigui llarga perquè no surti dels pantalons i eviti que entri pols, terra o
fragments de pedra als pantalons, d’una talla superior a la que compraria per anar
habitualment pel carrer perquè permetrà una major llibertat de moviments. Un tancament
central amb botons, sense cremalleres ni velcros perquè amb la pols acaben perdent la seva
funció. Els punys convé que tinguin botons i que siguin ajustables, per evitar en la mesura del
possible l’entrada molesta de pols i/o fragments de roca o pedra, dues butxaques de pegat en
el pit, rectes ni de costat ni amb diagonal, amb tapeta i botó, que permetin portar elements
personals, i galoneres amb botó, per poder subjectar la corretja d’un sarró, i per poder portar
tirants. Finalment, són d’agrair unes colzeres, que podem afegir cosint-les a la camisa o,
millor encara, colzeres encoixinades que es fabriquen per a ús sanitari i esportiu, amb màniga
de neoprè i coixinet, al colze, d’escuma foam recoberta de kevlar, cordura o algun altre teixit
resistent a l’abrasió, que eviten danys sovint força dolorosos. Les colzeres han de ser d’una
sola peça, sense velcro i de la mida del colze perquè si són d’una mida inferior la pressió és
molt alta.
Aquestes peces de roba també es poden utilitzar a l’interior d’una mina. Si es vol fer
espeleologia minera, és recomanable fer-ne un curs i proveir-se de l’equip més adient, com
ara un mono d’espeleologia.
42
L’afició als minerals
4.3. Si es va ben equipat, ja es té molt de guanyat!
«Abans que tota una altra cosa, la preparació és la clau per a l’èxit.»
Alexander GRAHAM BELL (1847-1922), científic nord-americà d’origen escocès
Una altra peça important de l’equipament és la motxilla, que haurà de tenir unes
característiques particulars per adaptar-se a les nostres necessitats. Tenint en compte què s’hi
inclourà (entre d’altres objectes, eines i minerals, causants d’estrips) i el pes, són factors que
poden dificultar l’accés a molts jaciments i que condicionen clarament la tria. És recomanable
una motxilla molt semblant a la clàssica alemanya gebirgsjäger. Algunes de les seves
característiques bàsiques:
-boca ampla i volum interior tan d’amplada com de fondària ampli
-50 litres de capacitat
-disseny senzill, tan a l’interior com a l’exterior
-amb compartiments exteriors (dos són suficients)
-cintes i cordons externs per evitar enganxades i amb sivelles de plàstic d’alliberament
ràpid. Convindria evitar les clàssiques sivelles metàl·liques angleses, que fan perdre
temps.
-tela de lona i amb un reforç al fons, que bé podria ser de cuir
-cinturó lumbar, a fi de desplaçar la càrrega als malucs.
També és important que incorpori algun element que separi l’esquena del cos de la motxilla,
per evitar que, en caminar, les eines o els minerals impactin amb l’esquena, d’estructura
tabular de metall lleuger, fibra de carboni, o d’altres matèries lleugeres, que normalment
permeten que la separació sigui mitjançant una malla tensada. Això facilitarà la ventilació i
evitarà una major sudoració. Si a més es preveu fer estada, llavors és recomanable disposar
d’una segona motxilla de 80 a 90 litres i de característiques semblants.
A més de la motxilla, caldrà disposar d’un sarró per la tasca efectiva de recerca. Valguin les
mateixes recomanacions pel que fa al tipus de teixit i a la senzillesa del disseny. Hi ha molts
models al mercat, però pocs amb una peça per subjectar-la a la cintura, que eviti el continu i
molest moviment cap a la part frontal del cos quan un s’inclina cap endavant. En qualsevol
cas, jo recomanaria afegir-hi l’anomenada bossa miliar finlandesa.
No ens podem descuidar mai els guants! Mai! Són una peça bàsica, que protegeix les mans de
patir accidents greus i dolorosos. Els guants d’un aficionat als minerals han de complir tres
requisits:
43
L’afició als minerals
-alta resistència, per evitar cops i agressions mecàniques
-flexibles, per tenir el màxim control i domini de les eines (tacte i sensibilitat)
-transpirables, donada la forta sudoració durant l’estona de feina.
Si a més són llargs i cobreixen la bocamànega de la camisa molt millor perquè protegiran el
canell i s’evitarà l’entrada de pols, sorra i/o pedres, tan a dins del guant com a la roba. I
encara n’afegiria un altre: econòmics, perquè són la peça de l’equip que més vegades caldrà
substituir. Els que compleixen millor aquests requisits són els anomenats “guants flor de
boví”, encara que per experiència, aconsellaria els de pell de cabra. Tenen una estructura
compacta que els fa molt resistents i com que són fins i flexibles minimitzen les rascades i les
butllofes a les mans. Així, un parell de guants de pell de cabra duraran moltes més jornades de
camp que uns guants de pell de vaca.
Els guants poden ser amb maniguet o sense, i es poden comprar a moltes ferreteries.
Recomano portar guants durant tot el treball de recerca, especialment si es mouen pedres
soltes tot i que no es facin servir eines. (Només cal recordar el comentari sobre la presència
d’escurçons. Encara que aquests animals tenen preferència pels marges de pedra seca, en un
terregall molt antic, consolidat i poc transitat, no es pot descartar que n’hi hagi).
A part de l’escurçó, a Catalunya, caldrà estar alerta sobre la mossegada o picada força
dolorosa d’aquests tres animals. La Scolopendra cingulata, un cent peus que pot arribar als 15
cm; la vespa (sota una pedra? Sí! He trobat vespers sota de pedres i si els els malmets, el
defensen amb força agressivitat, dit per experiència!). I finalment, l’escorpí. A Catalunya se’n
poden trobar de tres classes: el Belisarius xambeui o escorpí cec; l’Euscorpius flavicaudis o
escorpí negre i el Buthus occitanus o escurçó groc o ros, la picada del qual és la que fa més
mal.
Una part vital del cos que cal protegir especialment és el cap. En general, jo recomano portar
un barret de cotó, model “fedora” i tipus safari, amb ala ampla, rígida, no doblegada, amb
traus per ventilar i facilitar la transpiració. És una peça que es podrà portar en qualsevol
estació de l’any, i que en tenir l’ala de la mateixa mida al voltant de la copa, permet protegir-
se del sol en qualsevol posició en un gir de 360º. També serà molt útil portar-lo quan es
camina pel bosc perquè actuarà d’escut i evitarà punxades i esgarrinxades. Encara que alguna
vegada el barret pugui enganxar-se en algun esbarzer, sempre és més preferible que no a la
nostra galta o a la nostra orella! En determinats jaciments, com ara una mina o bé una pedrera
o en alguna zona procliu a haver-hi despreniments, caldrà substituir el capell per un casc. I no
és un caprici. És una necessitat. És un element del nostre equipament imprescindible sense el
qual no s’haurien de visitar aquests jaciments. No dur-ne és d’una inconsciència superlativa,
44
L’afició als minerals
un error que ens pot costar la vida. El crani protegeix el cervell, l’òrgan més complex i delicat
del nostre cos. Per tant, cal protegir-lo de qualsevol caiguda, cop o impacte parietal, frontal,
occipital i/o temporal, per evitar la més petita lesió. Per fer-nos-en una idea, una pedra o un
objecte d’uns 100 g (si és una pedra, imaginem que tindrà, més o menys, la mida d’un ou de
gallina) que caigui d’uns 20 m, tindrà una força mitjana d’impacte d’uns 196 newtons (uns 20
kg força), prou força per provocar una fractura cranial. Per tant, feu servir el cap per absorbir
coneixements i no pas cops.
El casc ha de dissipar i dispersar l’energia cinètica en cas de caiguda, cop o impacte, cosa que
s’aconsegueix si està fet de material termoplàstic adequat. Si ha de desviar els objectes tant
com es pugui, ha de ser llis i arrodonit (com els ous) i ha de tenir un arnés per limitar la
pressió aplicada al crani. Com amb les eines (vg. 4.4.) cada casc està dissenyat i fabricat per a
uns usos concrets i d’acord a unes normatives específiques. Per tant, molta atenció a l’hora
d’adquirir un casc. Per a la nostra activitat, ens cal un casc d’un nivell de protecció molt alt.
És aconsellable que el casc s’hagi fabricat sota les certificacions CE EN 12492, UIAA 106
(CE és un indicador fonamental de la conformitat d’un producte amb la legislació de la UE
perquè el producte és avaluat abans de ser introduït al mercat i per tant satisfà els requisits
legals per ser-hi venut). EN-12492 és el certificat específic per a equips de muntanyisme, com
els cascs, amb els requisits de seguretat -impacte, penetració, absorció i retenció- i els
mètodes d’assaig. UIAA-106 és la norma de seguretat acceptada internacionalment, per a
cascs emprats en muntanyisme, aprovada per la Union Internationale des Associations
d'Alpinisme. Per tant, una opció molt recomanable és el casc d’espeleologia però també els
d’alpinisme i escalada. Si és de fibra de vidre en la seva composició, millor, perquè evita les
pèrdues de resistència que són degudes als canvis de temperatura i tenen molt bona estabilitat
davant de les radiacions ultraviolades. És bo que el casc tingui orificis laterals de ventilació
però que no siguin gaire grans (en pequen sovint en excés els d’escalada i alpinisme a fi de
reduir-ne el pes) per tal d’evitar l’entrada d’objectes, sobretot amb cap orifici a la part
superior i que permeti un ajustament perfecte. Si no és així, pot comprometre l’absorció en
cas d’impacte. Caldrà desestimar els cascs de protecció per a la industria (d’obra o de paleta)
perquè no estan dissenyats per l’ús a què el destinarem. El casc d’altes prestacions per a la
indústria, com el casc de miner, per exemple, tot i que sigui molt segur, no sol complir la
normativa UIAA-106 i té un avantatge que alhora pot ser un inconvenient: sol tenir ala al
voltant de la corona. Certament, pot protegir millor cara, coll i espatlla, però per treballs
d’interior pot ser molest perquè pot enganxar-se o colpejar-se i si es rep un impacte vertical
pot fer que no desviï adequadament l’objecte. Convé tenir molt present les recomanacions del
45
L’afició als minerals
fabricant. Un casc, amb el temps i segons l’ús que se’n faci, perd gradualment part de les
seves propietats, i si ha de respondre amb el màxim d’eficiència i garantir la seguretat, caldrà
substituir-lo cada cinc anys.
Pel que fa al sistema d’il·luminació, la millor opció és proveir-se d’un equip específicament
dissenyat per al seu ús en espeleologia o mineria. Tota la resta d’opcions acabaran donant
problemes. Avui, la millor opció és la làmpada frontal per a casc amb bateria recarregable.
Amb la làmpada fixada a la part frontal i el portabateria a la part posterior del casc, oblideu-
vos de llanternes! Penseu que per picar calen les dues mans! Oblideu-vos, també, de frontals
amb piles, perquè tenen poca potencia, durada i cal portar recanvis. I oblideu-vos de làmpades
alimentades amb carbur. No estan pensades per a les nostres necessitats. Cal evitar riscos!
Aquests elements, encara que segurs i fiables, un dia poden fallar. De tota manera, serà
prudent portar sempre una petita llanterna d’emergència per a qualsevol situació imprevista.
4.4. Una eina per a cada feina i una feina per a cada eina
«Els mals previstos resulten menors.»
Lucius Anneus SÈNECA (4aC-65), filòsof i polític romà
Sobre l’utillatge i els complements que conformen la resta de l’equipament de camp, caldrà
centrar-se en allò bàsic i efectiu.
Arribats aquí, ja s’haurà comprovat que s’ha evitat esmentar cap marca comercial, a fi de no
condicionar ningú, per la momentània pervivència en el mercat i per no constrènyer a una
despesa per sobre de les possibilitats de l’usuari. De tota manera, em permetré una excepció a
l’hora de tractar de les eines, perquè resulta que hi una empresa que des de 1923 fabrica, entre
d’altres, eines adaptades a les nostres necessitats: efectives, durables, còmodes i atractives. Es
tracta de la nord-americana Estwing, fundada per Ernest O. Estwing. Una eina Estwing, si
s’empra per a l’ús apropiat i de manera adequada, pot durar tota la vida.
Abans d’entrar al detall, aportaré algunes raons que combaten dogmes falsos com ara que no
cal gastar diners amb eines perquè una maceta o un mall de paleta fan la mateixa funció o bé
que hi ha eines que, per pocs diners, ofereixen les mateixes prestacions... Per contra, dic:
eviteu fer servir eines manuals compostes. Normalment, un cap metàl·lic i un mànec de fusta
o d’un altre material, no s’han dissenyat perquè estiguin adaptades per a la funció a què les
destinem ni són eficaces ni efectives en una tasca com la nostra. Sovint es fabriquen amb
materials de baixa qualitat, tècnicament deficitaris i sovint amb un dubtós control de qualitat.
46
L’afició als minerals
Poden, així mateix, agreujar els accidents o ser-ne directament la causa, com els cops que es
poden patir en desprendre’s el cap de l’eina i sortir projectat a gran velocitat, ja sigui per una
unió deficient amb el mànec o per la poca resistència del mànec, que acaba per trencar-se, o
els talls que es poden produir per culpa de les rebaves descuidades.
Una eina Estwing és cara? Depèn. Un bon acer és car. Un procés adequat de forja és car. La
investigació és cara. Un bon acabat és car. Un bon control de qualitat és car...
Conseqüentment, una bona eina té un preu elevat. Ara bé, si l’eina pot durar tota la vida i pot
estalviar-nos accidents, molt probablement no ens semblarà cara.
Pot ser que algú amb experiència comenti que tenia una eina Estwing i que se li va trencar. És
probable però sol ser la conseqüència de fer-ne un ús inadequat. Qualsevol eina, per bona que
sigui, té una resistència calculada i està pensada per a un ús concret. Segons la resistència, no
es pot pretendre partir un bloc de roca granítica de cinc tones picant directament amb un mall
de 2 kg perquè el mànec no resistirà les vibracions i, per tant, es trencarà. Si s’exerceix molta
pressió perpendicular sobre el mànec d’una eina feta d’una sola peça de metall, es pot
deformar i es trencarà. Per tant, les eines Estwing són de les més adients i recomanables,
actualment.
Ara toca parlar de les eines que cal tenir i que permetin extreure exemplars minerals en una
sortida de recerca a qualsevol tipus de jaciment.
Parlem de les eines manuals tenint de referencia les de la casa Estwing de la sèrie geological
tools, fetes d’una sola peça forjada en acer, amb el puny de niló vinil emmotllat directament
sobre el mànec per evitar que se’n desprengui.
La nostra eina estrella és la maceta (crack hammer). Es tracta d’un martell de doble cara amb
la maça de major pes que la d’un martell de fuster, que ha de permetre, amb l’ajut del cisell
adequat, fracturar i dividir la roca i/o mineral i trencar o partir petits blocs de roca i/o mineral
(procurant de picar sempre sobre superfícies planes). El fabricant, ara per ara, permet escollir
entre tres models amb el cap d’un pes de 0,91 kg, 1,3 kg i 1,8 kg. Recomano el d’1,3 Kg, que
amb mànec pesa 1,5 kg. Té el pes adient per treballar-hi una estona seguida, sense patir
accidents ni provocar un cansament excessiu, I permet, alhora, aconseguir bons resultats sense
l’esforç addicional que caldria fer amb el de 0,91 Kg.
En el moment d’extreure un exemplar, és important evitar sobreesforços encara que l’emoció
ens aclapari. Sempre és millor fer descansos. El mineral no marxarà! I si es resisteix a ser
desprès de la mare natura, cal evitar els gestos violents. Sobreesforços i gestos violents poden
provocar un esquinç i/o fatiga muscular, que obligarien a abandonar la tasca o fins i tot
precipitar el final de la sortida.
47
L’afició als minerals
Una altra eina molt aconsellable de tenir és el martell de geòleg amb un extrem en cisell (rock
picks chisel edge), d’una gran resistència perquè compta amb una característica de fabricació
específica i addicional: estar doblement trempada. El fet de tenir un extrem pla i l’altre amb
tall horitzontal permet els mateixos usos que la maceta per treballs que requereixen d’una
força d’impacte menor. Però alhora es pot fer servir per excavar, per la recerca en terrenys
sedimentaris (amb roques de menor cohesió que les que es poden trobar en terrenys
metamòrfics o eruptius) i per dividir roques i/o minerals sense usar cisell. A més de la seva
multifuncionalitat, pot estalviar de tenir el clàssic martell de geòleg amb un extrem acabat en
punta. D’aquest martell, el fabricant ofereix quatre models amb el cap d’un pes de 336 g, 448
g, 560 i 672 g. Aconsello el de 672 g, que amb el mànec pesarà uns 900 g, prou pesat per tenir
èxit en el nostre treball de camp.
Donat que són freqüents les ocasions en què l’exemplar de mineral que es troba pot ser a
l’interior d’un gran bloc de roca, sovint en pedreres i tarteres, caldrà una eina que, ja sigui
directament o amb l’ajuda d’un tascó, permeti trencar-lo o esberlar-lo. I aquesta eina és el
mall (crack hammers long handle), que amb un cap d’1,8 kg i un mànec de 0,4 kg de pes i
406 mm de longitud, pensat per reduir les vibracions causades per l’impacte, permet de
sostenir-lo amb les dues mans i s’aconsegueix així una força d’impacte molt considerable,
estimada en uns 30 kg força (320 joules) pel cap baix (encara que depèn de molts factors i de
moltes variables) fins a uns 600 Kgf (6000 j), segons la roca. Per tant, poca broma! Cal tenir
present que un martell demolidor professional pot arribar a una força d’impacte de 62 j. En
aquest sentit, un mall usat adequadament és una eina molt efectiva.
Ara, probablement, l’aficionat jove pot plantejar dues objeccions: la primera, sobre el preu
elevat d’aquestes eines; la segona, sobre el pes excessiu per iniciar-s’hi. Ben mirat, són dues
observacions enraonades, però, com dèiem, són eines que poden durar tota la vida. Per tant, la
meva recomanació és anar-les adquirint amb els anys d’acord amb el desenvolupament físic i
les necessitats de l’usuari. Es pot adquirir, per començar, el martell de geòleg amb un extrem
en cisell, que permetrà executar la major part de feines de camp i més endavant emprar-lo per
les feines especifiques per a les quals s’ha dissenyat. La maceta també és una altra bona opció
de compra, que es pot fer servir amb dues mans, en substitució del mall.
Una quarta eina, imprescindible per remenar i excavar en un terregall i en un terreny
sedimentari, és l’aixada. Però no una qualsevol. Jo recomano una aixada arrodonida; la que té
l’ombro quadrat i el tall corbat, amb la forma de l’ull rodó, no per la major eficàcia sinó per la
facilitat de trobar un mànec adequat, amb un dels extrems acabats en forma de martell, no
gaire pronunciat, per no afegir pes però suficient per a una ajuda puntual si calgués picar
48
L’afició als minerals
mentre s’excava. La mida és molt important per reduir-ne el pes. L’ample no ha de superar els
12 cm i el llarg, els 14 cm, amb un diàmetre de l’ull de 3,2 cm. La feina és senzilla: tallar el
mànec d’uns 20 a 25 cm, segons l’amplada de la nostra mà, per tal de tenir una eina d’uns 600
g molt eficient, de la qual ja mai més en prescindirem.
Per extreure un mineral d’una roca, els martells no són gaire eficaços. Cal un joc de cisells
(rock chisels), eines manuals simples amb tres parts essencials: el cap o cabota, per on es
colpeja, el cos o part central, per on es subjecta, i la part oposada al cap o cunya, per on
impacta sobre el mineral o la roca. Els cisells permeten fracturar, esquerdar, partir o
fragmentar i se n’empren, normalment, quatre models, que es diferencien per la forma de la
cunya, acabada amb una aresta de tall ample (ERC-7C), fi (ERC-12C) o mitjà (ERC-8C),
anomenades també escarpres, o en punta aguda (ERC-9C), també anomenat punter. Avui els
models es fabriquen amb el cap protegit per una tapa de polímer reforçat que, entre d’altres
funcions, evita que les rebaves surtin projectades i puguin provocar talls o lesions oculars.
Tanmateix, el cos està revestit de vinil, que redueix les vibracions i permet una major
subjecció i una protecció addicional.
Si hom decideix adquirir aquestes eines d’un altre fabricant, cal procurar que disposin
d’aquests elements de protecció. També és recomanable una peça de plàstic, habitualment de
PVC, anomenada protector de mà per cisell o punter, que pot venir incorporada de fàbrica o
bé es pot incorporar per evitar els dolorosos i indesitjables cops de martell a la mà, tot i que
privi del camp de visió del punt d’impacte. Amb experiència i amb els anys, aquest accessori
de protecció se’n pot prescindir. A l’hora de picar, és recomana sempre mirar el punt
d’impacte i no el cap de l’escarpra perquè així es minimitzen els cops de martell a les mans i
es milloren els resultats. Per als aficionats novells, recomanaria adquirir l’escarpra acabada
amb aresta de tall mitjà (ERC-8C) i, més endavant, ja es completarà i s’ampliarà
l’assortiment.
Seguim amb les eines. Quan ja es porta un temps de bagatge en l’afició i/o per a treballs més
durs, també és molt útil la palanca amb punter (gad pry bar). És una eina manual
multifuncional, especialment pensada per fracturar o esquerdar i partir o fragmentar amb el
punter, situat a un extrem de la barra, i/o separar roca i mineral amb la palanca de l’extrem
oposat. Té un acabament en forma cunya, amb una aresta de tall i una cara plana o cabota
oposada a l’aresta que permet introduir-la en una esquerda. Fent pressió a l’extrem oposat,
amplifica la força mecànica i permet separar roques d’una mida considerable. Però cal tenir en
compte que cada eina té una resistència calculada i està pensada per a un ús concret. Per tant,
49
L’afició als minerals
no es pot pretendre separar un bloc de cinc tones amb aquesta eina perquè l’únic que
s’aconseguirà és tòrcer-la o bé trencar-la.
Si s’ha de feinejar amb el mall i els cisells, recomano que els cisells siguin d’una llargada més
gran que els referenciats. Donat que s’haurà de treballar en equip, mentre un colpeja amb el
mall, l’altre subjecta el cisell amb les dues mans. De tota manera, aconsello que abans es
practiqui el cop en solitari i es procuri clavar el cisell en terra tova a fi de no masegar gaire el
company. Per partir blocs grans o molt grans amb el mall, caldrà ajudar-se del tascó; una peça
d’acer en forma de prisma triangular isòsceles invertit, de manera que els dos costats iguals
equivalen a dos plans inclinats que formen un angle agut, de graduació variable segons les
necessitats. Aquesta part o cunya es pot introduir en una fissura i/o esquerda del bloc de roca
o mineral, tot colpejant per la part oposada o cabota i exercint una gran pressió perpendicular
a les cares dels plans de manera que permeti esberlar-lo. És com un amplificador de força.
Confesso que amb aquesta eina i un mall, he partit blocs de granit de quatre tones!
A fi que les eines de tall operin amb la màxima eficàcia, s’haurà de mantenir l’aresta de tall o
la punta afilades. En cas contrari, l’eina serà cada vegada més ineficaç, perquè caldrà colpejar
més i, per tant, augmentarà l’esforç i el cansament, es reduirà el rendiment i es multiplicaran
els riscos. És un error molt gran esmolar-la per fricció com si es fos un ganivet perquè podria
escalfar l’aresta de tall i en reduiria la duresa i la resistència. En definitiva, la destremparia.
En tot cas, s’ha de portar a un bon manyà o ferrer perquè la sotmeti a un tractament tèrmic,
anomenat tremp, amb el qual es redueix la mida de gra i fa aflorar el carboni, fet que farà
augmentar la seva duresa, resistència i tenacitat. També caldrà mantenir la cabota dels cisells i
els martells roms. Caldrà, per tant, rectificar-los tant bon punt n’apareguin rebaves. Si no es
fa, hi ha el perill que en surtin projectades.
No és objectiu d’aquest llibre tractar sobre les eines mecàniques, emprades normalment per a
ús professional. Són eines amb una reglamentació d’ús molt específic i potencialment
perilloses d’usar sense una formació prèvia especial. Tenint això molt present, al mercat hi ha
dues eines mecàniques que poden facilitar alguns treballs de camp. Es tracta de la serra radial,
de sable o amb cadena de diamant, i el martell demolidor; totes dues accionades per bateries
recarregables (mai amb motors de combustió si no es vol acabar a l’hospital o bé precipitar
l’hora suprema!). Si es fan servir amb molta precaució, poden ser de molta ajuda. La serra
radial permet fer les incisions per apuntalar el tascó; la de sable ajuda a extreure minerals
dipositats en roques sedimentaries i la de cadena, a extreure algun mineral que les vibracions
provocades pel martell farien malbé. El martell demolidor ajudarà a fer un treball sense
50
L’afició als minerals
provocar tan cansament, com si s’empressin les eines manuals. Amb tot, recomano que tant la
serra com el martell pesin poc i aquest darrer ,amb la major força d’impacte possible.
4.5. Dues proteccions indispensables
«El que és digne de fer-se, és digne de fer-se bé.»
Philip DORMER STANHOPE, comte de Chesterfiled (1694-1773), estadista, diplomàtic i
escriptor anglès
Hi ha dues proteccions indispensables que caldrà dur quan es facin servir eines descrites. Es
tracta de les ulleres de seguretat i de la màscara per la pols. Són dos elements bàsics de
seguretat, de cost baix, i d’altes prestacions. Imprescindibles.
Convé tenir en compte que un martell és un amplificador de força i, com ja s’ha apuntat, pot
arribar a generar una força d’impacte molt gran, que fa que fragments o partícules de la
superfície on s’impacta i també de la pròpia eina, puguin sortir projectades a una gran
velocitat, tot seguint trajectòries aleatòries i per tant incontrolables, i amb una força d’impacte
suficient com per provocar contusions o ferides. En el cas de l’ull, pot derivar en una lesió
ocular molt greu, un traumatisme de conseqüències indesitjables. Els ulls són els òrgans
sensorials externs més delicats i vulnerables del cos. Per tant, el tractament més efectiu és la
prevenció i la millor manera de prevenir lesions és fer servir unes ulleres de seguretat.
Qualssevol? No. Davant de l’àmplia oferta al mercat, caldrà escollir la que s’ajusti a les
nostres necessitats. De tota manera, avancem alguns requisits. En primer lloc, han de ser de
muntura integral; és a dir, que tanquin de manera estanca tota la regió orbital i evitin així que
els fragments de roca o mineral que es puguin desprendre, arribin d’on arribin, puguin
impactar-hi. També cal que siguin totalment transparents, de manera que permetin aprofitar al
màxim la claror quan s’està, per exemple, en un jaciment subterrani, i evitin distorsions
cromàtiques. Per a les persones que porten ulleres graduades, han de permetre que s’hi puguin
superposar sense pressions. També cal que tinguin un sistema de ventilació que impedeixi
l’entrada de cap fragment (per exemple, amb un sistema de vàlvules). Partint que els riscos a
què ens exposem són de tipus mecànic, les ulleres han d’estar fabricades sota la normativa de
protecció individual dels ulls EN-166 o anàloga (fora desitjable que tant la muntura com
l’òptica complissin amb la normativa referenciada), i vetllar que portin el símbol B; és a dir,
que resisteixin els impactes de mitja energia, de partícules llançades a gran velocitat i que
suportin un impacte de fins a 6,201 j (que correspon a l’impacte d’una bola d’acer de 6 mm de
51
L’afició als minerals
diàmetre i de massa mínima de 0,86 g llançada a 120 m/s), tot i que és preferible una
protecció d’un risc mecànic encara superior, com l’A, amb una resistència a l’impacte d’alta
energia, a 190m/s, que suporta un impacte de fins a 15,605 j. Malauradament, no es fabriquen
ulleres que tolerin aquest risc mecànic sinó només pantalles i una pantalla facial no compleix
amb els condicionants que necessitem.
Les ulleres també han de ser resistents a l’entelament (portaran el símbol N si estan fabricades
sota la norma EN-166) per tal de treballar sense interrupcions i que permetin una visió nítida.
La classe Óptica, ha de ser la 1, si estan fabricades sota la norma EN-166, almenys en la part
Óptica (frontal); és a dir, de qualitat òptica òptima, que previngui de les distorsions i eviti la
fatiga ocular. I si a més, incorpora la marca K, que vol dir que està garantida en protecció
contra ratllades i rascades, tindrem les ulleres de seguretat ideals.
L’últim element de seguretat que recomano i que considero imprescindible és la mitja
màscara autofiltrant. És un dispositiu de protecció respiratòria contra partícules. Per tal de
comprendre’n la seva utilitat, caldrà conèixer algunes informacions preliminars. Tots els
jaciments minerals coneguts es troben en l’anomenada escorça terrestre; és a dir, la capa
externa de la terra; una franja amb un gruix variable entre els escassos 5 km de gruix de
l’anomenada escorça oceànica als gairebé 40 km de l’escorça continental. La cerca de
minerals es fa en aquesta darrera, que està composta en un 64,7 % de roques magmàtiques
(roca producte de la solidificació i cristal·lització d’un magma), en un 27,4 % de roques
metamòrfiques (roca formada a partir d’una preexistent transformada en una de diferent a
causa de les condicions fisicoquímiques que s’han imposat per sota de les zones de
meteorització i cimentació) i en un 7,9 % de roques sedimentàries (roca exògena producte de
l’acumulació de partícules fragmentàries o del dipòsit de precipitacions químiques i
bioquímiques). I el 75 % de la massa de totes elles la formen dos elements químics: l’oxigen
(O) i el silici (Si). El primer està present en 3.972 espècies minerals i el segon en 1.432 de les
més o menys 4.900 espècies conegudes. Aquests dos elements s’uneixen i formen el diòxid de
silici, anhidre conegut com a sílice, de que està compost el Quars, el mineral mes abundant a
l’escorça continental terrestre, i forma l’estructura bàsica [SiO4] de tots els silicats.
I quins minerals formen més del 90 % de totes les roques? El silicats! La major part són molt
estables i resistents a l’alteració química. Són insolubles en àcids i sovint tenen una elevada
duresa. Per tant, la pols que es genera en els treballs d’extracció d’espècies minerals és
altament perjudicial perquè el nostre organisme no té mecanismes per metabolitzar-los i
acaben retinguts en els pulmons.
52
L’afició als minerals
Quan es pica una roca per obtenir un mineral es desprèn una quantitat gran de partícules de
diferent granulometria, entre les que hi ha la pols; és a dir, les partícules de fins a 100
micròmetres (µm, 1 mm = 1000 µm). La pols ≥ 50 µm no s’inhala. La compresa entre 10 i 50
µm és retinguda al nas i a la gola. La < 1 µm pot entrar i sortir sense quedar retinguda, mentre
que la ≥ 1 µm i la ≤ a 5 µm penetra als alvèols dels pulmons i és la responsable directa de les
malalties pulmonars causades per inhalació de pólvores. Aquestes afeccions anomenades
pneumoconiosis són conegudes popularment com la malaltia dels miners i d’alguns càncers de
pulmó. Són malalties que pateixen persones exposades a nivells alts de pólvores. Amb un
mínim de precaució, morirem per qualsevol altra causa i no per aquestes malalties.
La pneumoconiosis més patida entre els miners és la silicosis, també coneguda com a tisi. És
una fibrosi pulmonar, que s’inicia quan una partícula, especialment de Quars (una partícula de
Quars d’1µm té un temps de vida en el nostre pulmó d’1,7x106 anys, en termes lineals
1.700.000 anys, tota una vida!), arriba als alvèols. Els pulmons generen un complicat
mecanisme de rebuig tot recobrint-los amb capes de cèl·lules i col·lagen hialinitzat i
immunoglobulina en la seva perifèria, i es forma un nòdul silicòtic, que alhora pot formar
conglomerats nodulars. És anàleg a la formació de la perla, tot i que, malauradament, aquest
nòdul silicòtic o els conglomerats acaben eixamplant les parets interalveolars. El teixit es
torna fibrós i perd la capacitat de funcionar, tot dificultant progressivament la difusió de
l’oxigen fins a causar la mort. El que ens ha de preocupar és el seu caràcter progressiu i
irreversible, encara que evitable, si es redueix l’exposició al contaminant.
En general, es recomana que ningú estigui exposat a pols en concentracions superiors a 10
mg/m3 de pols total, però aquest límit es redueix molt significativament si es tracta de sílice
cristal·lina. A partir de l’any 2006, el seu límit d’exposició va quedar fixat en 0,025 mg/m3 de
pols total i actualment és de 0,020 mg/m3. Quan es colpeja una roca directament amb el
martell o per mitjà del cisell, la majoria de partícules decauen però la pols de mida menor a
l’10 µm es manté en suspensió a l’aire força temps i pot assolir concentracions perilloses molt
superiors a les mínimes permeses. Alguns exemples afins a la nostra activitat són l’artesà de
la pedra, que treballa sota concentracions mitjanes de sílice lliure entre 0,08 a 0,25 mg/m3 de
pols total; el miner que treballa amb un martell s’exposa a concentracions mitjanes de 0,17 a
0,87 mg/m3 tot i que pot arribar a 2,74 mg/m3; l’ajudant de perforació, entre 0,11 i 0,13
mg/m3, i dins d’una mina, on hi hagi altres companys treballant-hi, l’exposició a una
concentració mitjana de sílice lliure serà entre 0,04 a 0,10 mg/m3 de pols total. Per tant, en
aquest últim cas, la concentració serà molt més semblant a la d’un artesà de la pedra o a la
d’un miner a primera línia per la qual cosa caldrà que ens protegim d’una concentració
53
L’afició als minerals
mitjana de sílice lliure de fins a 0,87 mg/m3 de pols total. Si sabem que el límit permès és de
0,02 mg/m3 ens caldrà una màscara que ens protegeixi fins a 44 vegades el límit permès.
A fi de prevenir la patogenicitat dels minerals per inhalació, el grau d’exigència de protecció
ha de ser alt. Ens procurarem una mitja màscara autofiltrant, fabricada sota la norma de
protecció respiratòria UNE-EN 149:2001+A1:2010 o de naturalesa anàloga, dissenyada per
als contaminants de tipus partícula, les que porten la simbologia FFR, acrònim de Filtering
Facepieces For Protection Against Particles, amb capacitat de filtració de classe 3 (FFP3), de
màxima protecció en aquest tipus de màscares, efectives en concentracions de contaminant
igual a 50 vegades el valor límit ambiental (valor límit ambiental per la sílice cristal·lina
0,020 mg/m3 x 50 = 1 mg/m3). En ser d’un nivell alt de protecció, la respiració sempre serà
més dificultosa que amb màscares de menor capacitat de filtració. Per això, serà recomanable
descansar durant a 30 minuts després d’un treball continuat de dues hores. Aquesta màscara
és el mínim recomanable, òbviament, per treballs molt específics, sobretot si s’ha de picar
directament sobre minerals que contenen elements tòxics. Si es treballa en mines de mercuri
es requerirà d’equips més específics, prèvia consulta als fabricants especialitzats.
4.6. Alguns accessoris més
«Equivocar-se és humà. Només els necis perseveren en l’error.»
Marcus Tullius CICERÓ (106 aC – 43 aC), polític i filòsof romà
Hi ha encara mitja dotzena d’accessoris que seran de molta utilitat i que són molt
recomanables.
Un element que sempre aconsello de portar a la motxilla és un impermeable. Tot i que abans
de cada sortida s’hauran consultat les previsions meteorològiques i s’hauran pres les mesures i
precaucions adients, hi ha molts jaciments localitzats en zones amb un microclima particular,
que pot canviar per moments. Llocs com l’alta muntanya, algunes conques de rius i en
determinades valls, l’ús d’una peça de roba de protecció contra la pluja pot ser decisiu per
seguir gaudint de la jornada.
Per decidir quina peça escollir, cal precisar-ne les necessitats i, per això, caldrà tenir present
l’especificitat de les nostres sortides de camp. En general, però, l’impermeable haurà de ser
resistent a la penetració d’aigua. Encara que sembli obvi, no tots els impermeables són
impermeables. Per tant, caldrà fixar-se que la peça s’ha fabricat sota la norma UNE-EN 343
(roba de protecció) o similar que, entre d’altres, n’assegura la seva impermeabilitat i estableix
54
L’afició als minerals
un nivell de protecció en una de les tres classes, que van d’1 a 3, de menor a major
estanquitat. També caldrà que sigui transpirable; és a dir, que tingui permeabilitat al vapor
d’aigua i que permeti, doncs, la transmissió de vapor. Si no ho fos, retindria la suor i
contribuiria de manera significativa al refredament del nostre cos. La mateixa norma estableix
tres nivells de protecció. La classe 3 ofereix menor resistència al vapor d’aigua que la classe
1, de manera que una peça impermeable de classe 3 facilitarà més la refrigeració corporal.
També ha de tenir certa resistència a l’estrip. No convé que s’estripi pel contacte amb una
branca qualsevol, pel fregadís en una roca o creuant un bardissar. Aquesta resistència
s’expressa amb Newtons i no es recomana que estigui per sota dels 25 N. Cal tenir present
que una resistència de 75 N correspon a la d’uns guants de protecció i, per tant, caldrà que
estigui teixit amb la tècnica especial ripstop.
També convé que sigui fàcil de posar i de treure amb obertura frontal completa, ergonòmica i
pràctica, d’una sola peça, i que permeti la mobilitat i la flexibilitat per seguir feinejant. Cal
que tingui mànigues amb punys ajustables (mitjançant algun sistema tallavents). Si té volum
per cobrir la motxilla millor, sense cremallera, tancament de solapa i fermalls o botons de
pressió i caputxa ajustable. Jo em decidiria per un impermeable tipus gavardina, fins als
genolls, evitant així l’ús que considero enutjós del pantaló impermeable. És bo saber que les
de polièster/PVC són més denses i les confeccionades amb niló/pvc són més lleugeres.
Una sortida de recerca no és una excursió. És un conjunt d’activitats. És l’aplicació dels
nostres coneixements teòrics. És el coneixement empíric. És el coneixement del medi. És
aprenentatge i és recerca. I tot això implica acabar amarats d’impressions, de sensacions, de
dades, d’un doll d’intensa informació que hem de preservar com un patrimoni valuós, que
sovint no som capaços de retenir en la memòria i es difumina amb el pas dels anys.
A fi de perpetuar el que ha impressionat la nostra retina, avui es disposen de bones càmeres
fotogràfiques o de vídeo. Però per a la resta d’observacions i de dades, ens cal un complement
útil a la nostre memòria com és un quadern de camp.
El quadern de camp conté les anotacions, els croquis i els dibuixos que es registren de manera
sistemàtica a partir de les observacions i s’escriu seguint la seqüència temporal i es portarà
sempre a sobre durant les sortides de recerca. Convé que les tapes del quadern siguin
resistents, que protegeixin les pàgines de la humitat, tant de l’externa com de la interna (suor)
i que sigui flexible per adaptar-se al moviment del cos i no causar molèsties. És aconsellable,
doncs, un quadern amb tapa similar a la pell, que es pugui portar a la butxaca, d’un octau de
mida (no superior a 10 x 15 cm), de no més de 100 fulls, de paper lliure d’àcid perquè la
55
L’afició als minerals
informació pugui conservar-se durant més temps, cosit i encolat, amb els angles arrodonits i
fulls en quadrícula, per facilitar-ne el traçat.
I en plena era digital, per què no aconsello un quadern de camp electrònic? Bàsicament per
tres motius. En primer lloc perquè aquests artefactes no estan pensats, de moment, per resistir
les condicions adverses d’una sortida de recerca com ara cops, ratllades, caigudes, humitats...
En segon lloc, perquè el paper guardarà la nostre informació durant molts més anys. Els
suports digitals tenen una durada mitjana de deu anys, encara que físicament poden durar molt
més temps. L’obsolescència deliberadament induïda per les companyies propietàries de la
tecnologia, de les plataformes, del llenguatge, dels programes i dels equips, fan els suports
incompatibles i alhora inintel·ligibles en pocs anys, mentre que el suport paper durarà entre 50
i 100 anys, segons la seva qualitat. Fins i tot, l’anomenat paper permanent, lliure d’àcid i
tractat químicament, emmagatzemat i en un entorn adequat, pot durar fins a 500 anys. I
finalment, per un motiu cognitiu. Ha quedat demostrat científicament que escriure a mà, entre
d’altres beneficis, potencia la memòria perquè s’activen quatre àrees de manera que exigeix
més esforç. Sembla ser que els caràcters que s’escriuen deixen una empremta mes duradora,
fixant de manera mes eficient la informació. Per tant, el que s’anoti al quadern de camp
s’aprendrà millor, amb més profunditat i durarà més en el temps.
Ningú, en una sortida de recerca, no s’oblidarà de portar aigua. I molt probablement, el
recipient serà una cantimplora. De fet, no és objectiu discutir quin receptable és el més
adequat però sí que voldria fer un comentari en el tipus de material amb què ha d’estar
fabricat. Tinguem en compte, una vegada més, les particularitats i circumstàncies que es
donen en una sortida de recerca a fi d’optar per un material que resisteixi els impactes i no es
trenqui i que no transmeti elements tòxics a l’aigua. D’entrada, caldrà descartar el vidre tot i
que fora el material més adequat. El vidre crown (el vidre comú, fet a partir de la fusió de
SiO2 70 %, Al2O3 1 %, CaO 15 %, Na2O 14 %), és pràcticament inert a l’aigua (salvant algun
intercanvi iònic de sodi si la temperatura és molt elevada), però malauradament és fràgil i no
és dúctil i per tant es trenca. Caldrà esperar que fabriquin cantimplores de vidre irrompibles!
També es descartaran els materials plàstics en general. Si bé alguns resisteixen els cops i els
impactes, l’ús perllongat o intensiu, els canvis de temperatura i especialment l’exposició al
sol, fan que agents químics mutàgens, carcinògens i tòxics (formaldehids, antimoni, ftalat,
acetaldehid, bisfenol A, colorants, etc) que els contenen, migrin del plàstic i s’adhereixin a
l’aigua, superant els límits establerts, i la intoxiquin i en modifiquin les propietats
organolèptiques.
56
L’afició als minerals
I una cantimplora d’alumini, pot ser la solució? No pas! Recordo un article de l’any 1986 que
ja apuntava la toxicitat de l’alumini. Avui se’l relaciona amb diverses malalties, però la
indústria de l’alumini és molt poderosa i aquest material se segueix emprant en infinitat
d’atuells. L’aigua mineral, entre d’altres substàncies, conté diverses sals, que poden
reaccionar amb l’alumini i modificar-ne les seves propietats organolèptiques. És quan es nota
un sabor metàl·lic en beure-la. Això indicarà que l’aigua està contaminada i podria esdevenir
tòxica. I què fan els fabricants? Limitar-se a cobrir l’alumini amb una capa de resina o de
plàstic. Per tant, som on érem amb el risc afegit que els recobriments, amb el temps, es
desprenen molt ràpidament, amb la qual cosa es multipliquen els riscos.
Avui es considera una opció segura emprar recipients d’acer inoxidable. Ara bé, han d’estar
fabricats amb acer austenític, el 304, segons la norma AISI (l’acrònim d’American Iron and
Steel Institute), conegut popularment com acer quirúrgic, que és el que s’utilitza en la
fabricació d’instrumental quirúrgic perquè no provoca reaccions al·lèrgiques. També hi ha
l’acer 18/8, perquè l’aliatge es fa amb un 18 % de crom i un 8 % de níquel, responsable de la
seva incorruptibilitat. Els altres acers no han estat fabricats per contenir aliments i
transmetrien sabors i, per tant, contaminants a l’aigua. Jo no compraria una cantimplora
fabricada amb altres tipus d’acers i/o que portessin cap recobriment de resina o de plàstic
intern. En el cas que se n’adquireixi una o ja se’n tingui una, si es nota que l’aigua no té el
mateix gust que si es beu amb un got de vidre a casa, no s’ha de dubtar gens a substituir-la. Jo
vaig fer servir durant anys aquests recipients i l’experiència no em va satisfer. Conté metalls
pesats, en ocasions notava gust diferent a l’aigua. Les juntes acaben mostrant indicis
d’oxidació. Amb els cops, l’acer s’abonyega fàcilment i a causa del seu pes, pot ser una nosa
més al nostre equipament.
Actualment, faig servir cantimplores fabricades amb titani, perquè a dia d’avui és la millor
opció. L’empresa xinesa Keith és l’única que les fabrica. El titani té molts avantatges. És molt
lleuger; la cantimplora de 1100 ml pesa 160 g mentre que una cantimplora d’acer inoxidable
de 750 ml pesa 300 g, la seva alta resistència, duresa (6 en l’escala de Mohs), pes i alhora
flexibilitat, li confereixen una gran resistència mecànica. No és bon conductor de la calor i per
tant actua com a aïllant i permet mantenir la temperatura de l’aigua. El fet que no es corrompi
ni s’oxidi evita la contaminació de l’aigua. Vaja: una meravella!
He llegit cantimplores, en plural? Sí. En porto dues; una de dos litres amb aigua mineral
natural i una altra de 1100 ml, que és la que duc durant la recerca a fi de minimitzar el pes.
Però si preveig que la jornada requerirà molt d’esforç físic (per exemple estar picant més de
57
L’afició als minerals
tres hores), la cantimplora petita em serveix per portar-hi el meu reconstituent natural (evito
qualsevol beguda comercial), que el preparo amb un litre d’aigua mineral natural, el suc d’una
llimona gran, tres cullerades (soperes) de sucre de canya, i una culleradeta d’Halita (clorur
sodi, sal comú). La llimona aporta diversos oligoelements com calci, magnesi, fòsfor i, en
menor mesura, ferro, sodi, zinc i coure. Però fonamentalment potassi, que és un element, que
amb el sodi, ajuda a mantenir un equilibri adequat de fluids, perquè en regula l’excreció i la
retenció, tant del líquid intracel·lular com extracel·lular. La pèrdua de potassi provoca
cansament i debilitat i es poden patir rampes musculars i mareigs. La seva restitució és molt
necessària. A part del potassi, que es pot recuperar amb el preparat detallat anteriorment,
després d’un esforç intens, és recomanable menjar un plàtan. Un esforç físic fa augmentar la
temperatura corporal amb la qual cosa el cos necessita refrigerar-se. Augmentant la secreció
de suor, es perd molta aigua corporal a més d’electròlits de vital importància com el potassi i
el sodi. Aquest darrer ajuda a retenir els líquids i evita la deshidratació. A més, participa en la
regulació de l’impuls nerviós i el control de la contracció muscular. És per això que s’afegeix
halita. I el sucre?, Molt important. El glucogen muscular facilita la contracció dels músculs.
Per tant, si disminueix, se’n deteriora el rendiment i porta a la fatiga muscular. El sucre és una
font energètica d’assimilació ràpida de manera que reposa ràpidament les reserves de
glucogen i retarda el cansament.
I posats en temes de salut, un altre dels elements que considero indispensable i imprescindible
en les sortides de camp és la farmaciola.
Tenint en compte que qualsevol al·lusió a sortida de camp o de recerca en aquest llibre es fa
pensant que es duu a terme al nostre país i sovint d’una sola jornada, conseqüentment, la
farmaciola més adequada de portar ha de ser lleugera i poc voluminosa, per minimitzar el pes
i maximitzar l’espai. Convindria descartar tot allò que sovint es tragina per un si de cas i
procurar que contingués el material i els medicaments útils i efectius per a les situacions
d’urgència en què un aficionat als minerals pot requerir-ho. Per experiència, cal pensar en
cops, talls, rascades, picades, petites ferides, punxades i mal de cap. Els líquids hauran de ser
dipositats en flascons, que no es trenquin si reben cops i tot plegat dins d’un estoig
impermeable i lleuger, i sempre col·locada en una de les butxaques exteriors de la motxilla.
A part de la medicació personal prescrita a cada un de nosaltres, es recomana de portar el
material i els medicaments següents:
• Pomada antiinflamatòria per als cops.
• Sèrum fisiològic, per netejar, amb una gasa estèril, qualsevol tall, rascada o petita ferida.
Si el tall es produeix per un ferro oxidat o per una mossegada d’animal, farem servir aigua
58
L’afició als minerals
oxigenada per netejar perquè el peròxid d’hidrogen impedeix la proliferació de la bactèria
del tètanus.
• Povidona iodada, desinfectant i antisèptic per tractar qualsevol tall, rascada o petita
ferida.
• Gases esterilitzades, esparadrap hipoal·lergènic i tiretes per protegir la zona afectada.
• Punts de sutures cutànies adhesius pels talls.
• Apòsits antisèptics de pell artificial, especialment recomanat per quan apareix una
flictena (butllofa), i imprescindible si es rebenta, perquè el dolor és intens i una tireta
podria no permetre’ns de continuar caminant o picant, òbviament, prèvia desinfecció de la
capa de pell immadura que haurà quedat al descobert.
• Antihistamínic en gel o pomada d’aplicació tòpica en cas de picades. Si la picada és
d’una vespa, d’un borinot, o d’una abella, s’hi pot aplicar fang immediatament i en arribar
a casa caldrà desinfectar la zona afectada.
• Pinces per extreure estelles, punxes i altres cossos estranys que s’hagin pogut clavar.
• Un col·liri, per netejar i descongestionar l’ull, si hi ha entrat cap cos estrany.
• Un analgèsic, tipus paracetamol, per al mal de cap, que pot estar motivat per una mala
ventilació, un sobreesforç... o un ibuprofè, si es requerís de l’efecte antiinflamatori.
Si es pateix un accident greu, cal renunciar a la sortida i anar al primer centre d’atenció
sanitària, perquè com diu un refrany castellà “la salud no tiene precio y el que la arriesga es
un necio”.
El nostre país compta amb un patrimoni mineralògic molt ric pel que fa al nombre d’espècies
minerals, però alhora reduït pel que fa a l’abundància i a la mida del cristall o la massa en què
apareix. Un gran nombre d’aquestes espècies cristal·litzen en forma de cristalls de mida
inframil·limètrica i la capacitat de resolució de l’ull humà és capaç de percebre objectes d’una
grandària major a 0,1 mm, cosa que vol dir que un cristall més petit ja no es veurà perquè
supera la capacitat de resolució de l’ull humà, que és de 0,2 mm (el límit de resolució és la
menor distància que ha d’existir entre dos punts perquè puguin percebre’s per separat com a
tals, és a dir que dos punts separats per 0,21 mm es poden diferenciar però no dos punts
separats per 0,19 mm). I encara que es pogués veure un cristall més gran de 0,1mm, la nostra
visió només seria capaç de copsar una forma indefinida, amb reflexos si es modifica la
incidència de la llum per tractar-se de cristalls o bé un punt de diferent naturalesa de la resta,
en cas d’una massa informe. No es podran percebre els detalls; és a dir, diferenciar cares,
arestes, matisos... Vaja, la seva aparença externa; allò que s’anomena hàbit. Per tant, es
necessita augmentar el poder de resolució de l’ull a fi de percebre l’hàbit i per això serà
59
L’afició als minerals
necessari portar un instrument que amplifiqui la imatge i permeti l’observació de detalls
majors dels que es poden percebre a simple vista, I l’instrument més simple és la lupa.
Per decidir quina lupa serà la més adequada, abans caldrà saber alguna cosa més. Si només
s’observa un mineral a través d’una lent convexa simple, per efecte de la dispersió de la llum,
el violeta s’enfoca més a prop de la lent mentre que el roig ho fa més lluny, cosa que provoca
unes iridescències (joc de colors) que distorsionen la realitat. És el que s’anomena aberració
cromàtica. Tanmateix i depenent de l’esfericitat de la lent, el focus forma un cercle que
deforma la imatge, fenomen que es coneix com aberració d’esfericitat. Ambdues aberracions
es poden corregir. Ara bé, com? Combinant lents de diferents tipus de vidre i que alhora
tinguin diferent coeficient de dispersió. La combinació de lents compensa els poders de
dispersió de la llum de manera que totes les longituds d’ona de l’espectre visible
convergeixen en un sol focus. El resultat és una lent acromàtica que permet visionar una
imatge sense iridescències, sense joc de colors. Si les lents combinades tenen alhora unes
curvatures variables, s’aconsegueix evitar que el focus formi cercles i en resulta una lent
aplanètica, sense deformació de la imatge, que permet visionar una imatge plana i sense
curvatures.
I quina lupa s’ha de portar? Jo recomano la que es coneix com a triplet de Hastings; una lupa
acromàtica i aplanètica, composta per tres lents, dues planes còncaves externes de vidre flint
(vidre en què afegeixen òxid de plom en substitució a l’òxid de calci, per tenir major dispersió
-de 0,04 a 0,08 el més dens-, i índex major de refracció -d’1,54 a 1,962 el més dens-),
cimentades a una lent doblement convexa de vidre crown (el vidre comú, amb una dispersió
de 0,01 i un índex de refracció d’1,49 a 1,51). I de quants augments? De 10 augments
(s’escriu10x, que vol dir que ofereix una imatge deu vegades augmentada).
A dins d’una mina o en jaciments on la il·luminació no és òptima, es necessita una distància
de treball prou gran per permetre l’entrada de llum i un augment elevat per poder percebre
amb nitidesa l’hàbit del mineral trobat. I alhora, que permeti un principi d’identificació. Se
sap que a major augment, caldrà tenir el mineral més proper de la lent i això dificulta la
il·luminació per la manca d’entrada de llum. En augmentar, reduïm també el camp de visió i
també la profunditat de camp. Per tant, quan calgui comprar una lupa, convé pensar que pot
calcular la distància de treball en centímetres, dividint 25 pel nombre d’augments de la lupa,
de manera que una lupa de 10x el camp de treball serà de 2,5 cm, i en una de 20x la distància
de treball serà d’1,25 cm.
60
L’afició als minerals
Un consell pràctic: quan s’observa un mineral a través de la lupa, convé tenir els dos ulls
oberts. D’aquesta manera, s’evitarà que l’ull que per costum o tendència natural es tanca, es
cansi i, per tant, hi haurà una fatiga visual menor.
Al mercat, hi ha moltes marques de lupes. Si ens ho podem permetre, jo escolliria un triplet de
Hastings de la casa Zeiss o Eschenbach, dos dels millors fabricants de lents del món. Una lupa
elaborada per una d’aquestes firmes reputades té totes les garanties i la seguretat que és de
qualitat. Ara bé, si es recorre a cap altre fabricant, recomano a l’hora de comprar-la de portar
un retall de paper quadriculat perquè servirà per descobrir si la lupa està ben calibrada. És
l’única manera d’esbrinar-ho. I per comprovar-ho, s’ha d’acostar la lupa al paper quadriculat
procurant que hi hagi força claror. Si s’observa que les línies perifèriques del quadrat mostren
curvatura còncava, encara que la deformació sigui lleu, és senyal que la lupa no està ben
corregida i que té aberració d’esfericitat. Si al voltant d’aquestes mateixes línies s’observa un
halo de diferent color (una lleu irisació de color més pàl·lid), encara que sigui subtil, indicarà
que no està corregida i que té aberració cromàtica. Per tant, i mai més ben dit, ull!
61
L’afició als minerals
5. A la recerca de minerals
«Adquirir des de joves uns hàbits o uns altres no té poca importància; té una importància
cabdal.»
ARISTÒTIL (384 aC- 322 aC), filòsof grec
5.1. En una mina cal aguditzar els sentits
Si s’entra en una mina abandonada i es nota corrent d’aire, vol dir que hi ha ventilació natural
i, per tant, no cal patir per possibles problemes respiratoris ni cal que tinguem en compte les
anotacions que venen a continuació. Però si no es nota circulació d’aire, caldrà extremar les
precaucions, perquè serem en una atmosfera carregada, amb un aire viciat, contaminat per
agents que poden resultar-nos nocius i amb menys oxigen del que fora òptim.
Si la recerca es fa en una mina activa, s’haurà d’anar acompanyat per personal de la mina
perquè la presència de gasos tòxics o asfixiants com el diòxid de sobre, l’hidrogen, el gas
nitrós o el monòxid de carboni, que resulten dels processos industrials i extractius, poden ser
potencialment letals i s’han de conèixer molt bé les àrees de treball.
En l’imaginari popular, quan es parla de gasos a mines, sempre ve a la memòria els gasos
explosius, que es troben bàsicament a les mines de carbó. El més freqüent és l’anomenat grisú
o gas dels pantans, que es forma per la putrefacció de matèria orgànica, en particular dels
vegetals i és una barreja de metà i aire en proporcions variables i que entre el 5 % i el 16 % és
una barreja altament explosiva.
Excloses les mines de carbó, cal estar atents que la mina que es visita no es trobi per sobre
d’una antiga explotació de carbó o de petroli o per sobre d’un abocador d’escombraries, donat
que el gas metà pesa menys que l’aire, de manera que podria ascendir per les esquerdes,
fractures o canals i acabar acumulant-se a la part superior de les galeries, amb la qual cosa
provocaria dos riscos importants: el primer, com que aquest gas és incolor i insípid, hom no
s’adonaria de la seva presència i podria asfixiar; el segon, és la seva combustió. Certament, no
serà pels sistemes d’enllumenat que es fan servir actualment, però ho pot ser per les espurnes
que es desprenen en el xoc que es produeix entre metalls, martell i escarpra, per exemple, i
entre el metall i la roca, amb l’intent d’extreure minerals. I encara que les probabilitats
d’acumulació de metà a les nostres mines sigui molt escàs, s’ha d’estar alerta. Això que
acabem de comentar es dona a les coves del massís del Garraf. Per tant, no és un fet freqüent,
però tampoc improbable.
62
L’afició als minerals
També cal estar expectant a les mines amb la presència abundant d’aigua estancada i de
sulfurs de ferro, com pirita, marcassita, pirrotita o arsenopirita. Si aquests sulfurs han quedat
sota el nivell de l’aigua, les bactèries anaeròbiques n’alliberaran el sulfur d’hidrogen per
reducció. Aquest compost, conegut també com a gas sulfhídric, en ser més pesat que l’aire,
s’acumularà al sol de la mina. I per tant, caldrà estar alertes en ajupir-nos, abaixar-nos o reptar
pel sòl de la mina. Encara bo que és un gas fàcil de detectar perquè fins i tot a nivells molt
baixos, amb una concentració en l’aire de 0,00001 %, es distingeix per la seva pudor d’ous
podrits. La veritat, però, és que la majoria de nosaltres no la coneixem, però l’haurem de saber
identificar per tractar-se d’un gas molt verinós.
Es calcula que la concentració màxima permesa en el lloc de treball és de 0,001 % (10 ppm,
15 mg/m3). En concentracions a l’aire de 0,2 a 0,25 mg/l, fa que s’enrogeixi la conjuntiva
ocular, s’irriti la mucosa de les vies aèries i produeixi, quan s’hi està exposat durant més
d’una hora, vòmits, mal de cap i intranquil·litat. I la respiració d’aire amb una concentració
d’hidrogen sulfurat de 0,75 mg/l durant un període d’entre 15 i 30 minuts pot ser mortal
(Antonio Ramírez Ortega; Carmen San José Arango. El azufre en la naturaleza. Anales de la
Real Academia de Doctores de España, Volum 10, pàg. 33-46, 2006).
Moltes persones sabran identificar aquesta pudor per ser la característica de les anomenades
bombes fètides, emprades sovint com a bromes. Però sobretot, per la pudor de les clavegueres
en períodes de baixes pressions o quan plou abundosament i l’aigua empeny els gasos cap a
l’exterior. D’aquí que també és conegui com a gas de les clavegueres. Però si no es disposa
d’un detector d’aquest gas, cal estar molt alerta perquè el sulfur d’hidrogen pot anestesiar el
nervi olfactori i llavors resulta completament indetectable. Per tant, si es detecta, ràpidament
hem d’extremar les precaucions.
Un altre gas indesitjable és el radó, que es troba a totes les mines, però en major concentració
a les d’urani. Els isòtops de l’urani són inestables donat l’excés de neutrons al nucli de l’àtom.
A fi d’estabilitzar-se, es transformen espontàniament en altres elements, tot alliberant energia.
El temps necessari perquè es desintegri la meitat dels nuclis d’una mostra original es defineix
com a període de semidesintegració, que en el cas de l’Urani 238 és de 447 bilions d’anys!
Dins la cadena de desintegració de l’urani (el procés mitjançant el qual un isòtop radioactiu
decau en un altre isòtop, anomenat fill, i aquest al seu torn decau o es desintegra en un altre
isòtop i així successivament fins a aconseguir un isòtop estable) tots els isòtops de la cadena
són sòlids excepte un. Un d’aquests fills, que es presenta en estat gasós és el radó (Rn) i és el
que ens ha de preocupar més quan s’entra en una mina. És un gas noble radioactiu, no té
sabor, ni color, ni fa olor. Té una vida mitjana de 3,82 dies i es transforma en poloni 218,
63
L’afició als minerals
alliberant una partícula alfa, un nucli d’heli format per dos protons i dos neutrons, transferint
molta energia. Malauradament no hi ha filtres per evitar la inhalació del radó, per la qual cosa
es recomana que l’estada en aquestes mines sigui curta. També és imprescindible l’ús de
filtres per protegir-se de la pols fina, per dos motius fonamentals. Ja que els descendents de
vida curta del radó tendeixen adherir-se a les partícules en suspensió, aerosols (com fum, pols
i humitat) hi són fàcilment inhalades. Si es respira el gas radó i no decau, pot tornar a sortir
juntament amb l’aire expirat, però si decau, mentre es troba als pulmons o es respira el poloni
218, adherit en alguna partícula en suspensió, aquests nuclis poden quedar adherits al teixit
pulmonar i des d’aquí poden continuar emetent radiació. Sobretot, no fumeu mai en una mina
d’urani, perquè el poloni resultant del decaïment del radó té especial afinitat amb les
partícules del fum del tabac.
La pols en suspensió, i la que es crea en picar, està composta en gran part de silicats formats
majoritàriament de sílice, molt estables i resistents a l’alteració química, insolubles als àcids
continguts al nostre organisme i de duresa força elevada, de manera que en respirar-la, el
nostre organisme no té mecanismes per metabolitzar-la i acaba retinguda en el pulmó. Alhora,
i per si no fos prou, part d’aquesta pols pot contenir minerals d’urani. Retinguts al pulmó, la
radioactivitat representa un risc molt alt de càncer de pulmó o càncer d’ossos perquè emet
partícules alfa i beta, a més de radiació gamma. Per tant, quan s’entra a la mina és
indispensable portar un dispositiu de protecció respiratòria contra partícules, com és una
mitja màscara autofiltrant.
No obstant, el nostre principal enemic en una mina és, sense cap mena de dubte, l’anhídrid
carbònic, també conegut com a diòxid de carboni (CO2) o gas carbònic. És indetectable pels
sentits humans i esdevé un assassí invisible que actua, per asfíxia, amb molta rapidesa.
El gas carbònic que es pot trobar a les nostres mines és el resultat de processos de fermentació
i descomposició de matèria vegetal dels boscos. I en aquest sentit, però en una mesura menor,
s’origina arran de la putrefacció de la fusta emprada per apuntalar i estrebar les feines a la
mina. Com que és un gas més dens que l’aire es desplaça arran de terra i quan troba una
cavitat flueix cap al seu interior. Això vol dir que en una mina a alta muntanya, la presència
de gas carbònic serà altament improbable. En canvi, a la falda d’una muntanya o d’un turó
molt boscós, caldrà estar alerta perquè el gas s’haurà acumulat a l’interior de pous sense
ventilació o a les galeries segades o cul-de-sac, especialment les que tenen una inclinació
descendent, encara que com a zones sense ventilació, ja no s’hi hauria d’accedir, per sentit
comú.
64
L’afició als minerals
Els llocs més perillosos de la mina són les zones on el circuit de ventilació natural ha quedat
parcialment obstruït, com ara en una galeria... amb un enfonsament parcial en un punt i un
enfonsament parcial en un altre de més avançat, amb un pou de ventilació que doni a
l’exterior i coincideixi en aquest tram de galeria o amb una entrada parcialment obstruïda en
la part inferior i que més endavant hi hagi una obstrucció parcial, com un enfonsament.
Què passa en aquests dos supòsits? En pesar més que l’aire, el gas s’acumularia a l’àrea
obstruïda, mentre que a la part superior es mantindria la ventilació natural. És una trampa
perquè com que es detecta ventilació natural, hom s’hi confia i no pensa en la possibilitat
apuntada. Hom hi entra, nota corrent d’aire a la cara i avança però resulta que les parts
inferiors del nostre cos, per no dir gairebé tot el cos, està en contacte amb el gas carbònic, que
en ser més dens que l’oxigen al qual desplaça, crea zones molt pobres d’aquest gas,
imprescindibles per no asfixiar-nos. Un consell. Si decidiu accedir a l’interior d’una mina
amb l’entrada parcialment obstruïda o continuar per una galeria mes enllà d’un esfondrament,
feu-ho de manera que el cap sempre sobresurti de l’àrea estancada i que quedi a la part
ventilada. No feu passar mai el cap primer, sempre primer els peus. Així es pot prevenir de
tenir el que podria ser un dels ensurts menys volguts de la vostra vida. Si arribeu al final
d’aquesta àrea, si desitgeu continuar, haureu d’extremar encara més les precaucions. No
abaixeu mai el cap. Situeu-vos sobre l’esfondrament amb el cap tan pròxim al sostre de la
galeria com sigui possible i que també siguin els peus els primers a descendir, ja que no teniu
cap certesa que hi pugui haver una segona àrea de perill.
Antigament s’entrava a les mines amb un canari engabiat (un animalet molt més sensible que
els humans als canvis atmosfèrics) perquè si es desmaiava alertava de la presència de gas
carbònic. Avui hi ha detectors que ho alerten. Són detectors que es poden portar penjats de la
cintura, a l’alçada dels genolls... De tota manera, una espelma pot fer el mateix servei perquè
si la qualitat de l’atmosfera és pobra en oxigen la flama s’apagarà. La meva recomanació en
situacions així és ben senzilla: girar cua i marxar perquè és un gas molt i molt perillós.
Penseu que concentracions de diversos milers de parts per milió (ppm), produeix vertigen,
marejos, mal de cap i taquicàrdies. Penseu que una única alenada de diòxid de carboni a
majors concentracions pot desencadenar ansietat i un atac de pànic, que provocarà una
hiperventilació. I això ens porta, al mateix temps, a sentir encara més pànic, ansietat i por a
l’ofec i a la mort imminent, a més de confusió i de fortes palpitacions.
El mecanisme de generació química de la por ha estat estudiat pel professor John Wemmie, i
els seus col·legues del Carver College of Medicine de la University of Iowa als Estats Units.
65
L’afició als minerals
El diòxid de carboni incrementa l’acidesa cerebral, que al seu torn activa una proteïna al
cervell, que exerceix un paper important en la sensació de por i d’ansietat.
La hiperventilació continuada provoca que l’aportació de sang al cervell disminueixi i això
provoca desmais perquè s’està en una atmosfera carregada de gas carbònic en la qual hom
s’asfixiaria irremeiablement per manca d’oxigen.
Si tot i haver-se apagat la flama de l’espelma decidiu continuar, sense un equip auxiliar de
respiració, i us heu ajupit puntualment i noteu algun d’aquests símptomes i la desorientació no
és total, adreceu-vos cap a l’entrada de la mina o en una zona molt ventilada o trobareu la
mort de manera ràpida. Ja no parlo si caieu accidentalment o us ajupiu una estona o decidiu
reptar per la galeria. L’asfíxia serà irremeiable. Si acompanyeu una persona, en aquests casos,
no intenteu ajudar-la. Ella ja ha trobat la mort i vosaltres també la trobareu si penseu que
podeu salvar-la. Heu de sortir a l’exterior o dirigir-vos a zones molt ventilades. Per tant, amb
aquest gas, no hi feu bromes.
5.2. Recomanacions a l’hora d’entrar en una mina
«El sentit comú és la mesura del possible. Està compost per experiències i previsió. És el
càlcul aplicat a la vida.»
Henri-Frédéric Amiel (1821- 1881), filòsof d’origen suís
Permeteu-me una recomanació molt general i elemental. Quan visiteu una mina o pedrera a
cel obert, sempre estigueu atents al que hi ha per sobre del nostre cap i mireu sovint cap
amunt. I quan es visita una mina o pedrera subterrània, estigueu atents al que teniu als peus;
és a dir, mireu sovint cap avall.
5.2.1. Procés d’adaptació visual
Com dic sempre, una mina és una conseqüència de la història, un medi del qual se’n pot
obtenir un objectiu preuat. Sol estar sotmesa a les necessitats d’un moment concret de manera
que poden estar en explotació o abandonades, com ho estan la majoria de les que hi ha al
nostre país. Com qualsevol instal·lació industrial, la falta d’ús i de manteniment porta les
seves conseqüències i, si hi afegim el particular traçat de cada una i algun altre perill com ara
la seva atmosfera, les mines són espais on hom està exposat a perills potencials, perills que cal
conèixer per minimitzar-ne conseqüències indesitjables.
66
L’afició als minerals
Quan som davant l’entrada d’una mina o pedrera subterrània, les percepcions són d’índole
molt diversa, fins i tot contraposades, ja sigui de respecte, impaciència, il·lusió... Però abans
d’entrar-hi, sempre hi ha de prevaldre la prudència. Cal ser conscient que deixarem un medi
amb una intensitat lluminosa molt gran per entrar en un medi de molt poca claror en pocs
segons, de manera que es perd momentàniament l’agudesa visual. És just en aquest moment
quan no podem permetre que la necessitat immediata ens impulsi a una percepció
distorsionada de la realitat. Convé reprimir l’estat temporal d’excitació que faria sentir-nos
desinhibits i tenir conductes temeràries com ho fora una entrada ràpida, sense el necessari
procés d’adaptació. Pot semblar exagerat, però no ho és. Hi ha mines que a pocs mestres de la
seva entrada s’hi troben pous verticals o inclinats i/o labors d’explotació perpendiculars o fins
i tot paral·leles a la galeria, amb velles travesses que poden haver desaparegut. La pèrdua
temporal de l’agudesa visual, malgrat disposar d’una bona il·luminació, ens hi pot precipitar,
amb greus o nefastes conseqüències.
Per tant en el moment de travessar el llindar de la mina cal seguir un procés senzill
d’adaptació a la foscor, que es coneix com a adaptació escotòpica, que fa que la retina habituï
la seva sensibilitat als estímuls lluminosos molt baixos i així obtenir una visió reduïda en
condicions de foscor. Cal tancar ben fort els ulls durant una estona perquè les cèl·lules
fotoreceptores de la retina, anomenades bastonets, passin a primer lloc, i s’inactivin les
cèl·lules sensibles a la llum, anomenades cons. I això, durant quant de temps? El temps
d’adaptació és llarg (de 10’-15’ i es completa als 30’). De tota manera, si es disposa d’una
bona il·luminació, tinc comprovat que tancant els ulls ben fort i comptant mentalment fins a
30, ja hi ha una adaptació mínima que permetrà iniciar el nostre recorregut.
5.2.2. No us deixeu mai el casc!
«Excava el pou abans de tenir set.»
Proverbi xinès anònim
És de suposar que ningú entrarà en una mina sense un casc adequat, però tot i saber que
encara hi ha qui hi entra sense o bé amb una gorra o un barret, és una necessitat insistir que és
imprescindible i inexcusable portar casc. Com ja s’ha comentat, la seva funció és dissipar i
dispersar l’energia cinètica en cas de caiguda, cop o impacte. Però quins efectes tindrien
aquests accidents sense la protecció adequada?
67
L’afició als minerals
Si es parla de danys causats per impactes, cops o caigudes, cal considerar moltes variables i
factors. De tota manera, imaginarem i prendrem com a exemple i mostra, una persona d’una
alçada d’1,75 m i que pesa 80 kg, sense cap altre tret distintiu addicional. Els cascs que es
recomanen, com els que es fan servir en espeleologia, estan dissenyats per suportar un
impacte de la caiguda d’un cos pla de 5 kg des d’una alçada de 2 m. Cal saber que la
penetració d’un cos amb punta cònica de 3 kg que caigui d’una alçada d’un metre, correspon a
una força d’impacte de 980 N i 294 N, respectivament.
Abans de continuar, cal precisar informació. S’ha de saber que un crani humà s’aixafarà amb
una força d’impacte de 8.000 N. Patirà una fractura a la part superior amb una força d’impacte
d’entre 3.560 N i 5.340 N per caiguda lineal. Sabent això, què passaria si hi impactés una roca
de 5 kg des d’una alçada de 15 metres? Probablement, la persona moriria perquè la força
d’impacte sobre el casc seria de 7.350 N i, en conseqüència, patiria una fractura cranial i
l’aixafament de les vèrtebres cervicals, que hem de saber que s’aixafen a 3.000 N. Hi ha
accidents dels quals hom no se’n pot protegir. És un dels riscos inherents quan s’entra en una
mina, en una pedrera subterrània i en una mina o pedrera a cel obert. Per tant, cal ser molt
prudents.
Les dades anteriors corresponen a càlculs fets en cas que de produir-se una caiguda lineal
d’un objecte, però en una mina, hi ha moltes altres situacions per a les quals cal anar protegit.
Si tot caminant hom s’entrebanca i el cap impacta contra una superfície rocosa, l’energia que
es produeix (entre 592 N i 621 N), seria suficient per ocasionar una fractura cranial a les parts
on l’os és menys gruixut. En aquest cas, el casc és el millor aliat.
Cal tenir present que fa un temps les persones tenien una alçada mitjana inferior a l’actual.
Moltes de les galeries de les nostres mines no superen l’1,70 m d’altura.
Imaginem que una persona s’ajup per recollir un exemplar de terra o bé que pica i extreu
algun exemplar del sòl de la galeria. Només de l’emoció o de l’alegria, provocada per la
troballa, s’aixeca i impacta el cap contra el sostre. La força d’aquest impacte, segons l’impuls,
d’acord amb el pes del cos, podria superar els 620 N, de manera que novament el casc salva la
vida o, si més no, evita de patir un traumatisme cranial.
Si s’està en una labor d’explotació, que sovint pot arribar als 20 m d’altura, i una pedra plana
de 0,5 kg o d’1 kg a 10 m impacta al cap d’algú, el casc novament serà la salvació.
Cal imaginar què pot passar si una persona topa amb el cap contra el sostre d’una mina... Si
camina per la mina a una velocitat estàndard (5,3 km/h) el cap impactarà amb una força de
48,51 N (i ara és el moment de canviar d’unitat -del Newton al kg/força), la força d’impacte
serà de 4,95 Kg/força. Si la roca és plana, el cop serà molt fort, però si la roca és angulosa
68
L’afició als minerals
serà suficient per ferir la pell del cap i haver de rebre diversos punts de sutura. I una darrera
recomanació: cal procurar no córrer mai a l’interior d’una mina. Si hom corre a una velocitat
de 19,68 km/h (la velocitat mitjana en una mitja marató) i el cap xoca contra una roca, la força
d’impacte seria de 9,135 N. Seria, sens dubte, la seva darrera marató.
5.2.3. Ens hi veurem prou?
«Val més prevenir que curar.»
Desiderius Erasmus von ROTTERDAM (1466/1467/1469-1536), filòsof, filòleg i teòleg
holandès
En parlar de l’equipament s’ha parlat de passada sobre la il·luminació perquè em semblava
més adequat de tractar-ho en el seu context, que és quan s’és a l’interior de la mina.
Una bona il·luminació a l’interior d’una mina no és sols necessària sinó que és
imprescindible.
Avui, i sortosament, la ciència i la tècnica han anat juntes i han produït uns equipaments com
no n’havíem tingut mai abans. Al mercat hi ha llanternes frontals, de baix consum, mida més
petita i d’una gran durabilitat gràcies a la incorporació dels díodes LED, que permeten equips
amb bateria recarregable, que pesen molt poc, que combinen una autonomia més gran amb
una major potència lluminosa, de manera que es gaudeix d’una il·luminació òptima durant
més temps. S’ha apuntat directament un equip amb bateria recarregable, perquè és el
dissenyat per als treballs d’espeleologia i per tant creats per ser efectius en un medi subterrani.
A més de ser impermeables (molt recomanable si s’entra en una mina), disposen de molta
autonomia i permeten estades llargues amb una potència lluminosa òptima.
D’entrada, es desaconsellen altres llanternes frontals, sovint dissenyades com a element
auxiliar per atendre necessitats puntuals especialment per a la pràctica de l’excursionisme o
l’alpinisme, perquè redueixen el pes i limiten la font energètica a poques piles elèctriques,
cosa que implica una autonomia baixa i una potència lumínica també baixa. A més, pot
suposar un sobrecost per la compra de piles elèctriques si es vol gaudir d’una estada llarga a
l’interior de la mina.
Tot i que ho comentaré mes endavant, no soc gens partidari de l’ús de díodes emissors de
llum per il·luminar els minerals de les col·leccions. Considero que són òptims per al treball de
camp, però tenen dos grans inconvenients. El primer és l’enlluernament que provoquen en
creuar la vista amb el flux de llum d’un company, perquè tenen una gran intensitat lumínica i
69
L’afició als minerals
l’alta radiació que emeten en la part blava de l’espectre, d’energia més gran, pot causar danys
als ulls, especialment a la retina. El segon és que no reprodueixen gaire fidelment els colors
d’alguns minerals i això pot confondre, especialment amb els minerals de manganès.
A l’hora d’adquirir l’equip lumínic, els anuncis parlen de conceptes com ara lux, lúmens,
candela, vela... que poden confondre. No cal entrar en la definició de cada unitat perquè es
poden consultar en diversos mitjans i s’expliquen molt més encertadament del que podria fer-
ho jo. De tota manera, només pretenc facilitar la comprensibilitat d’aquestes unitats.
La potència d’un equip és el flux de llum de la font de claror i això s’expressa en lúmens. La
intensitat d’aquesta llum s’expressa en lux, que indica la quantitat de llum que il·lumina una
superfície. Concretament, un lux equival al flux d’un lumen sobre una superfície d’1 m2,
situat a 1 m lineal de distància de la font de claror. Amb l’aquiescència dels físics, permeteu-
me una comparativa per fer-ho més entenedor. 12 lúmens equivalen al flux de llum emès per
una candela i el lux fora el nombre de lúmens que incideixen sobre una superfície d’1 m2
situada a 1 m de l’espelma; en aquest cas, 12. De manera que 1.000 lúmens (83 candeles)
sobre una superfície d’1 m2 il·luminen com 1.000 lux i 1.000 lúmens sobre una superfície de 3
m2 il·luminaran com 333 lux. Cal introduir un tercer factor: la distància del feix o abast de la
il·luminació. Això es mesura en metres, fins on la llum projecta una quantitat de 0,25 lux, que
és aproximadament la llum emesa de la lluna plena en una nit clara i a camp obert. Per tal de
fer-nos-en una idea, la llum emesa per un llumí és de 0,9 lux! Però atenció amb el que diu la
física! La il·luminació decreix al quadrat de la distància. Per tant, una llanterna frontal amb
una potència de 80 lúmens i un abast d’il·luminació de 20 m, si volem il·luminar una galeria
d’1,70 m d’altura per 1,20 m d’amplada, és a dir, una àrea 2 m2, a 1 metre gaudirem de la seva
màxima intensitat (40 lux) com la llum de tres espelmes, però a 2 m decreixerà al quadrat, de
manera que solament es tindran 10 lux; és a dir, poc menys de la llum d’una espelma. Per
tant, aquestes referències són les d’una llum ambient; una llum per estar quiets en un lloc
concret on no calgui massa llum. Per tant, quan es diu que un llum té un abast de 20 m, porta
a confusió.
Explicat això, som on volia arribar. Per què és imprescindible una bona il·luminació? I què cal
tenir en compte a l’hora d’escollir el millor equip?
Si en una mina emprem la llanterna de 80 lúmens de potència i 20 m d’abast, i no caminem
gaire de pressa (1,2 m/s), en el cas que hi hagués un pou al mig de la galeria molt
probablement no tindríem temps de reaccionar perquè ens costaria veure’l. Per tant, l’equip
d’il·luminació no ha de permetre veure’s-hi en un treball puntual, o en un espai determinat
70
L’afició als minerals
sinó que també ha de permetre anticipar el terreny. La millor manera d’anticipar el terreny és
que la llanterna frontal disposi d’una làmpada de llum focalitzada.
La majoria d’equips només compten amb una làmpada amb un angle elevat del focus de llum
que proporciona una claror àmplia. Per exemple, si l’amplitud del focus de llum és de 60º, a 3
m abastarà una amplitud de 3,5 m. Si és de 90º, a 3 m abastarà una amplitud de 6 m. Si es
disposa d’una segona làmpada amb un angle més baix d’amplitud del focus, s’obtindrà molta
claror en un punt concret i a una major distància, sempre que òbviament l’equip, a més,
disposi d’una potència considerable. Tot plegat permet concloure que una llanterna frontal
òptima per desenvolupar amb bones condicions la nostra activitat, serà la composta per una
doble làmpada; una amb baixa amplitud del focus per obtenir una llum focalitzada i
aconseguir una distància màxima del feix i una altra amb una major amplitud del focus per
disposar d’una claror àmplia, que permeti alhora diverses maneres d’adaptar la il·luminació a
qualsevol situació de treball. Si la seva potència és elevada, permetrà la millor il·luminació en
cada situació. Per exemple, una llanterna frontal de 1.100 lúmens de potència en la funció de
llum focalitzada abastaria fins a 200 m. I cal que compti amb una bateria recarregable que
permeti una autonomia suficient per a les taques que ens interessi fer.
71
L’afició als minerals
6. Del jaciment a casa
«L’accident és només ordre imprevist.»
NOVALIS, pseudònim de Georg Friedrich Philipp VON HARDENBERG (1772-1801), escriptor,
filòsof i enginyer de mines alemany
Si visiteu una mina, sempre heu de tenir molt en compte el seu terregall. És cert que era el
lloc on s’hi abocava el material estèril, però no és menys cert que hi és representat tota roca i
mineral extret de la mina, fins i tot del mineral objecte de l’explotació; el de baixa llei,
òbviament, que es considerés com a tal a l’època. Si la mina explotava Galena per a
l’obtenció del plom, tots els minerals associats anaven a parar al terregall: Esfalerita,
Calcopirita, Barita, Calcita, Quars, Dolomita... així com un llarg etcètera d’espècies
secundàries molt interessants per a qualsevol aficionat.
Què fora adient de fer en arribar en un terregall?
De ben segur que no començaria a picar de seguida perquè, sense pretendre-ho, estaríem
ocultant una informació que podria ser de molta utilitat. Suposem que sabem que es van
extreure minerals de níquel en una mina de Galena, que no van ser aprofitats industrialment i
van anar a parar al terregall. Durant un període llarg de temps han estat exposats, doncs, a
l’atmosfera, fet que hauria propiciat la formació de sulfats secundaris de níquel al seu voltant.
I com que el níquel és un element cromòfor, aquestes restes tindrien un color verd particular,
que ens servirien d’indicador.
Per tant, és recomanable, abans que res, baixar fins a la part inferior del terregall, la part en
contacte directe amb el sòl i recorreria tot el seu relleu buscant el més petit indici de color. Si
no hi ha sort, m’enfilaria un parell de metres i recorreria de nou tot el relleu mantenint aquesta
altitud i així fins a trobar-ne una mostra. Aquesta mostra ens podria indicar que en aquell punt
o des d’aquell punt, fins al llavi superior del terregall, hi podria haver una concentració
d’exemplars com a resultat d’haver-hi abocat una o més càrregues d’estèrils que
continguessin minerals de níquel.
Llavors, es tracta de començar a cavar de baix cap a dalt. Podem ser afortunats i trobar-ne a
prop de la superfície, cosa que indicaria que van ser dels darrers materials a extreure de la
mina. Però sovint passa que van ser abocats en els inicis o, si mes no, molts abans de
finalitzar l’explotació. Això requeriria treure molta pedra i com que no disposarem de
72
L’afició als minerals
maquinària per poder rebaixar el terrer, caldrà aplicar-hi enginy i força a part d’emprar la
nostra força muscular. Ho explico tot seguit.
Caldrà seure per sobre del lloc a remoure, donant l’esquena al llavi superior del terregall.
S’haurà de portar protector per a glutis, còccix i malucs. Fixarem els colzes a terra i
doblegarem els braços aproximadament uns 45º, tot col·locant les mans solapades a la regió
lumbar. Caldrà procurar mantenir alineada la columna vertebral, des de les vèrtebres cervicals
fins a les lumbars, sense flexionar-les, per no comprometre l’estructura. Els discos
intervertebrals podrien pressionar els nervis i provocar força dolor. A continuació,
doblegarem les cames deixant caure els genolls cap als costats, talons junts i els peus oberts
uns 140º o el que la flexibilitat de cada u permeti, contra el material que es vulgui desplaçar.
Finalment, estendrem les cames tot exercint pressió a la zona posterior dels malucs i no a la
regió lumbar i amb els peus empenyerem els materials terregall avall. Cal no estendre les
cames del tot per evitar lesions als genolls, mantenint-les lleugerament flexionades. Amb
aquest moviment, desplaçarem diverses tones de material en pocs minuts. En tractar-se d’un
exercici d’alta intensitat i sotmès a variables, que poden impedir-nos de fer els moviments
adequadament, no se n’ha d’abusar i aturar-se en cas de sentir dolor. Recordeu que abans de
fer aquest exercici, caldria fer un escalfament muscular per evitar lesions. Aquesta tècnica
permet, entre d’altres coses, mantenir descansada la part del cos que intervé en altres
activitats, com la de cavar o martellejar. De martellejar, n’hem de parlar!
Suposem que trobem un gran bloc de pedra en què hi ha indicis clars de minerals de níquel,
però mesura uns 60 centímetres cúbics. Caldrà reduir-la mitjançant l’ús del martell. Si hem de
martellejar un bloc gran de pedra, ja sigui directament amb el martell o ajudats amb una
escarpra, una bona recomanació és agafar el martell i, abans de començar a picar, cal
assegurar-nos que el dors de la mà està perfectament alineat amb l’avantbraç; és a dir, sense
flexionar el canell. També ha d’estar alineat el capçal del martell, procurant de mantenir
aquesta posició durant el martelleig. Pot passar que amb els cops, el martell tendeixi a rotar,
de manera que el capçal es desviï, i sense adonar-nos-en, estaríem picant amb el canell
flexionat. Aquesta posició incorrecta provocaria la compressió interna del canell que, sumat a
la força prènsil amb què s’agafa el martell, a les vibracions i a la intensitat de la pròpia
activitat, causaria la inflamació de l’embolcall dels tendons flexors del canell i la conseqüent
disminució del reg sanguini del nervi. Això faria que notéssim dolor al canell, fatiga
muscular, disminució de la destresa i de la sensibilitat, i a més, com a conseqüència de
flexionar el canell excessivament, també es produiria una inflamació en els tendons del colze,
amb idèntics efectes, fins al punt d’invalidar-nos temporalment. Per tant, hem d’estar molt a
73
L’afició als minerals
l’aguait de mantenir la posició correcta durant el martelleig i si notem cap dolor, aturar-nos
momentàniament.
Una altra qüestió a tenir molt en compte quan es treballa amb el martell és respirar. Pot
semblar obvi, però sense ser-ne conscients, sovint quan es pica, es conté la respiració de
manera que el cervell no rep l’oxigen necessari. I en una situació perllongada en el temps,
faria augmentar la pressió arterial i es podria patir una síncope. Si es nota cap sensació de
manca d’aire, d’ansietat, de mal de cap, de mareig, de cansament excessiu, de ganes de
vomitar, de calfreds, de visió borrosa o de pèrdua de sensibilitat, cal aturar l’activitat
immediatament, reposar i recuperar el ritme de respiració.
Martellejar és un treball dinàmic amb el qual es pot sobrecarregar la musculatura i, com a
conseqüència, patir fatiga muscular. No convé pas patir-ne, perquè la recuperació seria tan
lenta que podria invalidar-nos durant algunes hores. Per tant, si es nota que el ritme cardíac
augmenta, cosa que voldrà dir que el cor ha de bombejar més sang cap als músculs, caldrà
aturar l’activitat una estona i descansar abans de tornar a reprendre-la, a fi d’alleugerir la
tensió acumulada. Hi pot ajudar fer algun exercici o estirament per relaxar la zona afectada.
Això porta a maximitzar la velocitat del cap del martell en cada cop que es doni. Es
començarà procurant mantenir la posició del martell tal i com s’ha indicat, subjectar el mànec
pel seu extrem inferior. Mai no ha de quedar part del mànec sobresortint per la part inferior
del nostre puny. Així la força d’impacte serà màxima i la fatiga muscular menor. No s’ha de
picar mai cap amunt perquè la gravetat en reduiria l’acceleració i, per tant, l’energia
subministrada fatigaria la musculatura. Cal picar sempre cap avall, tot intentant tenir el major
espai a fi de poder alçar el martell a la posició més alta. Llavors, amb l’ajuda d’espatlla i braç,
cal aplicar la màxima acceleració possible, que sumada a l’acceleració addicional que ens
proporcionarà la força de la gravetat, s’aconseguirà amplificar al màxim la força de cada cop.
Cada cop s’ha de donar de manera que tota la superfície de la cara del martell colpegi
paral·lelament la superfície d’impacte, evitant els cops en angle, tant per no perdre energia en
el cop com per evitar les lesions que pot ocasionar al canell.
Esberlat el bloc de pedra que conté el mineral de níquel, veiem que forma un nucli més o
menys esfèric dins d’un fragment d’aquest bloc. Si se’l vol extreure sense malmetre’l,
requereix fer-ho amb molta cura i aplicar-hi molta força en unes àrees petites i concretes. S’ha
de descartar, per tant, el martelleig directe i caldrà optar per usar una escarpra de manera que
es traslladarà tota l’energia cinètica del martell en un punt concret de la roca. Com que la
pressió és una magnitud que ve donada per la força dividida per l’àrea, la força del martell
aplicada sobre el cap de l’escarpra tindrà major pressió. Aquest força es propagarà al llarg del
74
L’afició als minerals
cos de l’escarpra com una ona de pressió fins a arribar a la punta, que és quan permetrà tallar
la roca per obtenir l’exemplar desitjat.
En cas de trobar un exemplar que vulguem endur-nos a casa, cal pensar, en primer lloc, com
en preservarem la seva integritat durant el trasllat. Després d’intentar-ho amb diversos
materials, des del paper absorbent, cotó, paper de diari, espuma, fins a diversos plàstics, vaig
obtenir el millor resultat amb el film alveolar o més conegut com a plàstic de butllofes. Els
alvèols estan plens d’aire que actuen com a amortidors i protegeixen dels cops, ja sigui amb
altres mostres o bé de caigudes i preserven l’exemplar de ruptures possibles. Aquest plàstic
està fabricat amb polietilè, que és elàstic, lleuger, impermeable, flexible i químicament neutre.
Per tant, el material no desprèn cap element que a curt o mig termini pugui interactuar amb el
mineral. En cas d’exposar-lo a les radiacions ultraviolades (al sol), iniciaria el seu procés de
degradació, cosa que no ha de passar si es té un mínim de cura i es guarda a la motxilla. Una
protecció òptima del mineral exigiria tres capes de film alveolar i això pot ser un inconvenient
perquè ocupa molt d’espai. Si no es fa servir aquest plàstic, es pot recórrer al paper absorbent
(paper de cuina) per embolcallar els exemplars.
Pel que fa als minerals amb cristalls d’hàbit capil·lar, acicular o tabular prim, és convenient
disposar d’una caixa de cartró ondulat amb tapa. Caldria folrar amb film alveolar la matriu i
deixar a l’aire els cristalls, perquè cap material podria protegir aquests cristalls fins a casa, per
molt a prop que fos. Si es va a la recerca de minerals que siguin higroscòpics i/o
deliqüescents, recomano, a més, proveir-se de bosses de tancament hermètic de polietilè i
dipositar els exemplars embolcallats a l’interior. No estaria de més incloure-hi bosses de gel
de sílice a fi de reduir la humitat relativa tant com sigui possible.
75
L’afició als minerals
7. El gabinet de treball, el nostre sancta sanctorum
«L’èxit no s’aconsegueix amb qualitats especials. És, sobretot, un treball de constància,
mètode i organització.»
Victor Hugo (1802-1885), esriptor francès
El gabinet de treball és o serà l’espai de casa on s’ubicarà la col·lecció, la biblioteca i
l’equipament per a l’estudi i les anàlisis tot i que dependrà, és clar, de l’espai disponible. De
tota manera, si es pot escollir, una habitació amb recambró complauria les aspiracions de
qualsevol aficionat. Si, a més, la cambra rep llum del nord, molt millor perquè és mes blanca i
té menor radiació ultraviolada, cosa que evitaria perjudicar algunes espècies fotosensibles. En
aquesta cambra amb llum natural s’hi pot instal·lar la biblioteca, i els equips d’estudi. Al
recambró, on no hi arribarà la llum natural, s’hi pot instal·lar la col·lecció.
7.1 La vitrina
La vitrina és una de les peces del gabinet que el col·leccionista vol disposar de seguida amb la
finalitat de mostrar el patrimoni a familiars, amistats i coneixences. La vitrina és el moble que
permetrà exposar els minerals que es considerin mes rellevants de la col·lecció. Comporta una
despesa gran i representa una inversió que caldria mesurar i estudiar amb molta cura. Per tant,
l’exposició d’algunes reflexions han d’ajudar a prendre la decisió més encertada.
Fer construir un conjunt de vitrines adequades per a aquesta finalitat és car. Quan es comença·
una col·lecció, pot ben ser que la família no estigui disposada a fer aquesta despesa o no es
tinguin els recursos suficients per assumir-la. En la majoria dels casos es comença per tenir
peces modestes i amb els anys es va guanyant nivell.
És aconsellable evitar fer grans mobles i omplir l’espai de vitrines. En començar, és preferible
optar per mòduls. Així, es pot començar amb un mòdul i, si l’afició continua i la col·lecció
augmenta tant en quantitat com en qualitat, se’n van incorporant Si no es continua i s’acaba
amb un sol mòdul, seguint alguns dels suggeriments que tot seguit detallaré, s’hi podria donar
una altra finalitat i la inversió no seria malaguanyada. Per tant, convé que la vitrina sigui
idònia a les circumstàncies de l’inici de la col·lecció perquè amb els anys voldrà dir que
s’haurà fet una bona inversió.
Una vitrina idònia és la que compleix unes característiques de funcionalitat específiques. No
es tracta, en cap cas, d’un moble de fusta noble i vidres de seguretat. Sempre he cregut que no
ha de valdre més el farciment que el gall. Les vitrines han de complir dues funcions
76
L’afició als minerals
fonamentals: permetre que els exemplars exposats llueixin en tota la seva esplendor i
preservar-los de qualsevol agressió possible i/o eventual. En aquest sentit, tot i que ho
detallaré en el capítol corresponent, avanço que només optaré per una il·luminació externa a la
vitrina.
En un mercat tan ampli com l’actual es poden trobar nombrosos articles que presumiblement
podrien satisfer les nostres expectatives, però posem-hi objectivitat.
Si l’espai de què disposem no és gaire ampli, recomanaria començar amb una vitrina modular
per fixar-la a la paret. L’estructura de suport de la caixa de visualització podria estar fabricada
amb alumini anoditzat dur, extrusionat. Aquest alumini ha estat tractat per augmentar la capa
passivant d’òxid (normalment de 20 a 100 Armstrong, és a dir, 0,000002 a 0,00001mm,
invisible a ull nu) que, de per si, es forma de manera natural sobre aquest metall tot
augmentant la resistència a la corrosió, especialment la provocada per la humitat o l’aire,
alhora que augmenta la seva duresa equiparant-se a la de l’acer, però amb l’avantatge que és
molt més lleuger. Caldrà que la caixa sigui hermètica a fi que impedeixi el pas de l’aire i, per
tant, l’entrada de pols.
I per què no el ferro, l’acer o la fusta?
El ferro s’oxida fàcilment sense formar una capa passivant i té una alta densitat: 7,87 gr/cm3
(la densitat de l’alumini és de 2,70 gr/cm3). L’acer també té una alta densitat (una mitjana de
7,85 gr/cm3). La fusta, malauradament molt emprada, presenta un problema sovint poc
considerat, però que cal tenir molt en compte donada la naturalesa de les peces a conservar.
Es tracta de la seva capacitat d’alliberar àcids orgànics, principalment la del roure (l’àcid
acètic pot representar el 4 % del pes) i la del castanyer. Passa el mateix amb els aglomerats
(en menor mesura els aglomerats per pressió perquè no contenen aglutinants) i els
contraxapats, no tan sols per la fusta amb què estan elaborats sinó també per les resines
emprades per aglutinar-la i les coles utilitzades per encolar les capes de contraxapat.
La fusta sol reaccionar amb el vapor d’aigua present a l’aire i allibera formaldehid i àcid
fòrmic, que actuen alhora de catalitzadors en el procés d’hidròlisis de les membranes de les
cèl·lules que formen les fibres de la fusta i emeten majoritàriament àcid acètic, cosa que
afavoreix una atmosfera àcida que pot provocar corrosions en algunes espècies minerals,
principalment en carbonats, i arriba a desllustrar-los. En menor mesura, també emet àcid
fòrmic, que pot provocar importants alteracions en els minerals metàl·lics, fins i tot amb
humitats relatives baixes, per sota de les recomanades en els museus (50-55 %) i ataca molt
particularment el coure. En conclusió, doncs, no és recomanable emprar fusta per a les
vitrines. Però en cas de tenir vitrines d’aquest material, caldria mantenir, en el seu interior,
77
L’afició als minerals
una humitat relativa molt baixa, per sota del 40 %, ja que s’ha demostrat que en disminuir la
humitat relativa, la velocitat de corrosió decreix. Es pot reduir l’índex d’humitat relativa de
diverses maneres, encara que la més econòmica i efectiva fora col·locar a l’interior de les
vitrines paquets de gel de sílice, un producte amb una àmplia oferta al mercat. És recomanable
que aquests paquets estiguin confeccionats amb tela Tyvek (marca registrada de la casa
DuPont), que permet absorbir la humitat alhora que impedeix que els microorganismes que
puguin desenvolupar-s’hi en puguin sortir.
El gel de sílice és un polímer sintètic a base d’òxid de silici. Com que és químicament inert,
innocu, estable, no corrosiu, ni deliqüescent, és ideal per a la preservació dels minerals. Pel
que fa al contingut del gel de sílice necessari, caldria calcular el volum en litres; és a dir,
multiplicar el llarg, per l’ample, per l’alçada en centímetres. El resultat preliminar es dividirà
per 1.000 i el resultat final serà en litres. Llavors, tenint en compte que per 8 litres cal un pes
de 10 g, s’aplicarà una regla de tres i s’obtindrà el pes necessari del contingut en gel de sílice
que ha de contenir la bossa. Si es disposa d’una vitrina i no es tanca hermèticament, és millor
protegir els exemplars amb urnes o capses de plàstic, de manera que a cada una que contingui
un mineral susceptible de veure’s afectat per la humitat relativa, s’hi pot col·locar una bosseta
de gel de sílice. Posem per cas que tenim un exemplar d’argent en una urna de 6 cm x 6 cm de
base i 10 cm d’alçada. Obviant el mineral, el volum té 360 cm2 . Per tant 0,36 litres, de
manera que un sobre de 0,5 g de gel de sílice serà suficient.
Aclarits aquests primers dubtes, caldrà escollir el color de la caixa de visualització. Tot i que
es pugui pensar que aquest detall és una qüestió de gustos, també convé fer-ne alguna
consideració. Creiem que ha de complir dues condicions:
• que no incideixi en la percepció del color de les peces presentades. Això farà que haguem
de limitar els colors acromàtics (negre, gris o blanc)
• que eviti l’enlluernament indirecte, cosa que desaconsella tenir fons clars i brillants, que
poden provocar reflexos lluminosos intensos que, en conseqüència, causen fatiga visual i
dificulten la resolució de les imatges. Això faria que percebéssim un contorn difuminat i
no seríem capaços de copsar els detalls de l’exemplar observat. Un fons blanc actuaria
com un panell de retroil·luminació.
Per tant, convé optar per un fons que permeti el contrast positiu amb el mineral. Sembla doncs
que és preferible un fons negre i mat a qualsevol altra opció. També caldrà evitar que el color
sigui fet amb pintura líquida a fi d’evitar les emissions contaminants d’aquestes matèries i
caldrà procurar que s’esmaltin, fet que augmenta l’hermeticitat del contenidor, o bé com a
última opció, que es revesteixi de pintura acrílica en pols cuita al forn.
78
L’afició als minerals
Un cop es té la caixa de visualització, cal fer atenció a la part mes important: la frontal. El
tancament ha d’evitar tant com sigui possible que els minerals exposats puguin ser agredits
per agents externs i ha de permetre observar-los en les millors condicions possibles. La meva
recomanació és fer servir un sistema poc emprat però molt efectiu: una porta amb fulla
abatible basculant, amb l’eix de gir a la part superior de manera que s’obri cap amunt
mitjançant amortidors telescòpics o compasses abatibles (semblant a la capota del maleter de
molts vehicles o als armaris d’algunes cuines) i amb el marc d’alumini, com el de la caixa de
visualització. Aquest sistema permet més espai de visió i facilita la neteja dels vidres, tot
evitant accidents que podrien ser molt greus i estalviar-nos que els minerals pateixin danys
per les molestes vibracions que produeix una porta corredissa en desplaçar-se sobre una guia
o per portes abatibles convencionals, que solen desajustar-se perquè solen obrir-se més sovint
que les d’un museu o bé perquè topen amb la caixa de la vitrina.
El tancament ha de ser hermètic i estanc, de manera que impedeixi el pas a alguns del pitjors
enemics de moltes de les nostres espècies minerals com és l’aire i, per tant, la pols i la
humitat. Si s’aconsegueix un major control de la temperatura i òbviament de la humitat
relativa a l’interior de la vitrina, una junta de cautxú sintètic pot ser-nos molt útil. Finalment,
convé que la porta tingui un bloqueig amb balda o pany a la part inferior.
Sobre l’envidrament de la porta, és recomanable emprar una sola fulla de vidre antireflector.
En cas de preveure l’exhibició de minerals sensibles a la llum, es pot optar per un vidre
protector contra radiacions proveït d’un recobriment antireflector. El vidre que s’empra
habitualment en envidrament reflecteix fins a un 8 % de la llum incident i ofereix una
resistència a les radiacions ultraviolades de només un 20 %. En canvi, la prestigiosa casa
alemanya Schott fabrica vidres que reflecteixen menys d’un 1 % de la llum incident, de
manera que la separació entre interior i exterior desapareix i per tant, és pràcticament
invisible, i pot arribar a bloquejar fins al 99 % de les radiacions ultraviolades perilloses. Això
ens permet gaudir, entre altres avantatges, d’una altíssima fidelitat cromàtica i evitar els danys
per radiacions. Si la nostra economia no ens permet col·locar un vidre com aquest, s’ha de
saber que un vidre antireflector d’uns 6 mm de gruix només disminueix la il·luminació entre
un 3 i un 3,5 %, mentre que un vidre normal del mateix gruix la disminuirà entre un 10 i un
10,5 %. Si hom decideix col·leccionar minerals radioactius i els vol exhibir, és molt
aconsellable tenir el vidre protector contra radiacions de raigs gamma, d’una gran
transparència i amb un contingut del 65 % en pes d’òxid de plom que assegura una protecció
excel·lent. Això no només es faria servir per l’envidrament de la porta sinó que també es
podria folrar per dintre la caixa de visualització, per evitar la propagació de les radiacions.
79
L’afició als minerals
Només faltaria col·locar un sistema de cremalleres laterals que permetria arrenglerar els
suports sobre els quals es recolzarien els prestatges de vidre. Però, quin vidre, quina amplada,
quina profunditat, a quina distància l’un de l’altre?
Arribats en aquest punt, es pot optar per una mida que permeti exhibir peces de format molt
variable; per exemple, d’uns 115 cm d’amplada, uns 80 cm d’alçada i uns 23 cm de fondària.
Però si es volen exhibir només minerals de petit format, podria ser d’uns 15 cm, que permetés
col·locar prestatges de fins a 110 cm d’amplada i entre 15 cm i 18 cm de fondària. I si es
volen exhibir només minerals de petit format, la mida podria oscil·lar entre 8 i 10 cm i un
gruix de 0,8 a 1 cm. Si es decideix posar-los de vidre comú, o d’un gruix menor, si es fa servir
un vidre temperat, el cost s’incrementarà notablement. Són visualment més elegants,
maximitzen l’espai i permeten que passi més llum.
I totes aquestes mides, per a què? Senzillament perquè les mides dels prestatges permeten
exhibir peces de mida considerable sense que el vidre flexioni. I també perquè a menor
fondària de la vitrina major estalvi d’espai, i perquè a menor proporció del mòdul, menor pes.
I això permet que es pugui subjectar a la paret, amb la qual cosa es minimitzen els riscos i es
poden exhibir temàtiques distintes, si s’empren mòduls separats. Si es pengen o estan
suspesos, a sota mateix dels mòduls s’hi poden tenir calaixeres. Unes vitrines modulars a
l’alçada de la visual permeten gaudir plenament de les peces i il·luminar-les externament de
manera adequada. Tanmateix, una vitrina modular d’aquestes mides es pot instal·lar-se en
molts espais de la casa.
Finalment, les vitrines cal que portin un perfil en angle recte d’ales iguals, soldat a tota
l’amplada del mòdul, tant a la part superior com a l’inferior, amb els orificis que permetin
collar-lo a la paret. En dues paraules: hermètica i estanca.
Insisteixo en aquestes dues condicions. De ben segur que moltes persones es preguntaran si
conservo els exemplars en urnes i/o capses i els preservo de la humitat, dels gasos, de la
pols...? La resposta és que mai no es fa prou per preservar-los. La majoria de capses o urnes
que hi ha al mercat o que puguem encarregar de construir, no són del tot hermètiques i encara
menys estanques. Eviten, en part, els agents nocius però no els barren pas el camí del tot.
L’única manera d’estar segurs que les peces estan exposades amb les majors garanties és que
la vitrina sigui hermètica i estanca.
I un cop es té la vitrina, on es penja? Aconsello que preferentment sigui en una paret mestra;
és a dir, la que té una funció estructural o, com a segona opció, una paret mitgera; que també
té una funció estructural però és comuna a dos immobles. En cap cas, convé penjar-la en un
envà perquè solen ser parets primes, que divideixen espais i sovint estan fabricades amb
80
L’afició als minerals
materials lleugers i fràgils, aixecats moltes vegades directament sobre l’enrajolat, paviment o
parquet i no suporten gaire càrrega. A més, no és aconsellable perquè són parets que solen
estar molt sotmeses a vibracions externes i, especialment, internes. En fer de separació
d’estances solen ser parets on s’emmarquen les portes. I els cops de porta causen vibracions
que provoquen danys mecànics als minerals. Per tant, si no es poden penjar en una paret
mestra o mitgera, caldrà replantejar-se com acabar la vitrina modular. Si l’espai ho permet,
suggereixo que reposi sobre un moble de calaixos, com detallaré a continuació. I si l’espai és
limitat, ens podem plantejar fer-la fins que descansi a terra, destinant tot l’espai a exhibició o
bé deixar la part inferior per a llibreria o prestatgeria. En última instància, s’hi podrien posar
suports, tot i que si és molt estreta, pot ser una mala solució, tant per les vibracions com per la
pròpia inestabilitat.
A l’hora d’escollir un model o encarregar-ne la seva fabricació, caldrà tenir en consideració
totes les observacions fetes en tractar de les vitrines, fent especial atenció que siguin
hermètiques i estanques. Si els calaixos són de metall, convé que estiguin igualment esmaltats
o revestits de pintura acrílica en pols, cuita al forn. I si són de plàstic, que no emeti productes
que puguin malmetre els minerals, com ara el polipropilè, el poliestirè o els plàstics acrílics. I
recordem que no han de ser mai de fusta.
Els calaixos són elements cars del mobiliari. Per tant, proposo una solució que pot ser
igualment funcional i efectiva: encarregar una carcassa amb porta, hermètica i estanca, a fi
d’evitar la contaminació externa i d’unes mides que permeti de posar-hi, en el seu interior, un
o diversos mobles arxivador, amb calaixos intercanviables. Recomano la marca catalana Clen,
que fabrica tant la carcassa com les safates o calaixos de poliestirè antixocs. I a més, fabrica,
amb el mateix plàstic, unes cubetes divisòries de moltes mides que, posades dintre els
calaixos, permeten classificar els minerals i prescindir de divisòries de cartró o altres
materials que els podrien perjudicar. Aquests mobles arxivadors tenen una fondària de poc
més de 37 cm. Els calaixos són totalment intercanviables i se’n poden trobar de tres mides
diferents (2,5 cm, 5,5 cm i 8,5 cm d’alçada). Això permet posar-hi exemplars de diverses
mides. I finalment, a fi d’evitar la contaminació interna, fora convenient tenir tots els
exemplars en caixes o urnes tan hermètiques com sigui possible.
7.2. La il·luminació
«El no voler és la causa, el no poder, el pretext.»
Lucius Anneus SÈNECA (4aC-65), filòsof i polític romà
81
L’afició als minerals
Quan ens plantegem il·luminar adequadament la col·lecció hem de tenir en consideració, a
més dels lúmens i els lux, la temperatura de color de les làmpades i la seva capacitat de
reproducció cromàtica.
Per entendre el concepte de temperatura de color cal conèixer un dels estudis del físic,
matemàtic i enginyer britànic William Thomson (1824-1907) i concretament, un dels
experiments que el va portar a crear una escala termomètrica. L’experiment consistia a
escalfar un fragment de carbó mineral i comprovar el canvi de color que experimentava a
mesura que anava augmentant la temperatura, de manera que el carbó a menor temperatura
prenia un color vermellós, que anava variant, segons augmentava la temperatura, de
l’ataronjat al blau. O sigui que una determinada temperatura corresponia un determinat color.
Pels seus nombrosos estudis i invents, Thomson va rebre el títol nobiliari de baró de Kelvin i
d’aquí ve que l’escala termomètrica sigui coneguda avui com l’escala de Kelvin, així com una
de les unitats de temperatura del sistema internacional, els graus Kelvin, que s’expressa amb
el símbol K. Els zero graus kelvin corresponen a -273,15º C, i es considera el zero absolut; és
a dir, la temperatura en què hi ha una manca de moviment mol·lecular en la matèria.
Per tant, una làmpada amb una baixa temperatura de color emetrà molta radiació a la franja
dels vermells i ataronjats. 1.700 K equivalen al color de la llum d’un llumí i 1.850 K a la
d’una espelma. Així, les làmpades que emeten un color de llum entre els 1.500 K i els 4.500
K se’n diuen de llum càlida. Com que la llum de dia té una temperatura de color de 5.500 K,
les làmpades que emeten un color de llum entre els 4.500 K i els 5.500 K se’n diuen de llum
neutre. I les làmpades per sobre dels 5.500 K se’n diuen de llum freda, perquè s’acosten als
10.000 K, que és el color de la llum d’un dia de cel blau.
Un altre indicador que cal tenir present a l’hora d’escollir les làmpades que han d’il·luminar
els exemplars és l’índex de reproducció cromàtica (IRC) o CRI, en anglès. Novament, amb el
permís dels físics, simplificaré l’explicació dient que es tracta d’una escala comparativa, amb
un rang del 0 al 100, en què el 100 es considera la capacitat que té una determinada làmpada
de reproduir amb la major exactitud possible els colors dels cossos comparant-ho amb els
colors reproduïts per font de llum de referència d’entre 4.500 K i 5.000 K.
7.3 La il·luminació, a dins o fora de la vitrina?
«La vertadera ignorància no és la manca de coneixements, sinó el fet de negar-se a adquirir-
los.»
82
L’afició als minerals
Karl Raimund POPPE (1902 -1994), filòsof austríac
Sense preàmbuls, no és gens recomanable la instal·lació de cap sistema d’il·luminació a
l’interior de la vitrina. Tot i que hi ha molts motius per fer una afirmació tan categòrica, en
destaquem quatre:
• la temperatura
• les vibracions
• les reaccions fotoquímiques
• els possibles danys oculars
Imagino que alguns lectors hauran pensat que la col·locació de tires LED podria evitar
algunes d’aquestes conseqüències, però no és així. Sí que es poden evitar les vibracions si
s’instal·la la font d’alimentació a l’exterior de la vitrina, però pot acabar tenint problemes amb
la temperatura amb les reaccions fotoquímiques i pot causar danys oculars.
Cal saber que gran part de l’energia consumida per les diverses fonts d’il·luminació
conegudes es converteix en calor. En el cas dels halògens, és una font de llum incandescent de
quars halògena, que pot ser el 90 % de l’energia. En els fluorescents, és una làmpada de
descàrrega de vapor de mercuri, d’entre el 60 % i el 80 % i els LED, el díode emissor de llum,
fins a un 70 % es converteix en calor! Per tant, fixar tires LED a l’interior d’una vitrina
generarà un augment de la temperatura que afectarà seriosament alguns minerals
termosensibles, de molt baixa conductivitat tèrmica com ara el Sofre, la Cerussita o la
Fluorita. El Cinabri s’enfosquirà fins que, per sobreescalfament, es convertirà en
Metacinabri, de color negre o el Realgar, que amb l’augment de temperatura n’accelera la
seva descomposició fotoquímica. A més, si les tires LED es fixen directament a una superfície
susceptible de cremar-se pot originar un incendi perquè no incorporen dissipadors de calors.
Es pot evitar adherint-la sobre una superfície molt conductora de calor, com l’alumini, que
actua de dissipador de la calor. Això evitaria el risc de sobreescalfament i n’allargaria la vida
útil, però no impediria que la temperatura a l’interior de la vitrina augmentés
progressivament.
Un díode LED emet llum a una temperatura de color superior als 6 000 K. A fi de disminuir
aquesta temperatura, els fabricants afegeixen capes de fòsfors. Tot i així, segueix emetent
molta més llum blava de la desitjada i el problema es veu agreujat quan, a causa de la calor
que genera, deteriora el recobriment de fòsfor que porten els díodes per mitigar l’excés de
llum blanca, fet que redueix la seva vida útil, altera la reproducció cromàtica i perd intensitat.
Però encara és pitjor perquè augmenta considerablement l’emissió de llum de la franja
83
L’afició als minerals
blavosa de l’espectre, el més proper a la radiació ultraviolada, que en tenir un major nivell
d’energia, provocarà molèsties als ulls i fins i tot pot provocar danys oculars irreversibles.
Els nostres ulls filtren millor la llum verda i vermella perquè porten menys energia fotònica.
Llavors, si la llum blava entra en contacte amb la còrnia de l’ull provoca una refracció i
impedeix enfocar amb claredat els objectes. També provoca una certa aberració cromàtica i
una sensació de miopia molesta. I tot plegat farà parpellejar més sovint, de manera que el
reajustament acomodatiu serà més constant i provocarà mal de cap i fatiga ocular.
Però la cosa no queda aquí. Els LED emeten llum blava a una longitud d’ona de 482 nm, però
els cristal·lins dels nostres ulls només aconsegueixen bloquejar el 60 % de les radiacions de
l’espectre de llum blava, entre els 440 i els 500 nm. Diferents assajos de laboratori, efectuats
en rates i en cèl·lules in vitro, han evidenciat que aquesta longitud d’ona és una de les causes
de la mort de les cèl·lules de la retina, i que pot ser una causa de la degeneració macular.
En definitiva, la llum blava augmenta la quantitat d’energia que reben els nostres ulls. Per
tant, no és recomanable tenir una font d’il·luminació davant dels ulls i en conseqüència, no
s’han d’instal·lar làmpades a l’interior de les vitrines.
Seguim. Les làmpades halògenes emeten molta radiació infraroja. Els fotons infrarojos
escalfaran les superfícies dels minerals i això farà que els que són termosensibles puguin patir
danys irreversibles. Per exemple, les Fluorites s’esquerdant o els exemplars de Sofre
espetegaran. Encara que la majoria de sistemes d’il·luminació usuals a les cases, com ara els
LED o els halògens no emeten radiacions ultraviolades o bé en protegeixen, encara hi ha qui
pot emprar tubs fluorescents. Aquests tubs sí que n’emeten, si no és que porten un filtre per
evitar-ne l’emissió. No són radiacions necessàries per observar els minerals ni en milloren la
reproducció cromàtica. En canvi, sí que poden danyar-los provocant reaccions fotoquímiques.
A més, la seva il·luminació és difusa i emfasitza els colors que contenen blau. I, si no fos
prou, també desprenen una gran quantitat de calor.
Si tot i així encara hi ha qui vol instal·lar llum a l’interior de la vitrina, el més adient seria
il·luminar els exemplars amb llargues conduccions de llum a través de la fibra òptica, tot
situant els equips de la font de llum tan lluny com sigui possible de les vitrines. Si s’empren
làmpades LED i conduccions llargues, la calor transmesa es dissiparà força i al no emetre
radiació ultraviolada la col·lecció no patirà danys. Però hi ha dos inconvenients. D’una banda,
els contres inherents a la pròpia il·luminació LED i, de l’altra, l’elevat cost de la instal·lació.
Si a més es vol tenir una fidel reproducció cromàtica, la font de llum haurà de ser la làmpada
halògena. Però a fi d’evitar la transmissibilitat de la calor i la radiació ultraviolada a través de
la conducció de la llum, caldran equips molt costosos amb ventiladors molt potents i
84
L’afició als minerals
silenciosos i filtres cars de llum ultraviolada. Si hom s’ho pot permetre, és una opció
excel·lent, però si no, cal deixar aquesta instal·lació per als grans museus.
7.4. La il·luminació: on i quina?
«Qui vol fer alguna cosa, troba la manera. Qui no vol fer res, troba una excusa.»
Proverbi àrab
Fóra òptim instal·lar riells al sostre de l’habitació per poder col·locar-hi els punts de llum o
focus necessaris fins a obtenir la il·luminació desitjada. L’angle d’obertura dels reflectors
d’aquests focus externs ha de ser sobre els 30º, que és l’obertura òptima per il·luminar
objectes segons la Smithsonian Institution perquè rep una lluminositat elevada, uniforme i
amb menys reflexos. De fet, és obvi ja que si s’augmenta l’obertura de l’angle, es dispersa la
lluminositat i s’envairia la línia normal de visió, tot projectant la nostra ombra sobre els
minerals.
I quins focus: amb LED o amb halogen? S’ha escrit tant sobre aquest dilema, que abans
convindria conèixer les necessitats del col·leccionista i preguntar-se sobre la temperatura de
color, la potència o l’IRC (Índex de Reproducció Cromàtica).
L’últim d’aquests aspectes és el que té la resposta més fàcil. Només s’escolliran làmpades
amb un índex de reproducció cromàtica IRC d’entre el 90 i el 100 %; és a dir, les que tenen
una reproducció cromàtica excel·lent. Totes les que estiguin per sota d’aquests tants per cent
caldria descartar-les.
I la temperatura de color? La temperatura de color òptima és la que permet una reproducció
cromàtica del 100 %; és a dir, els 3.000 K d’una làmpada halogen. Cal tenir clar que una
major temperatura de color disminueix l’índex de reproducció cromàtica, té un pitjor confort
visual i dona la sensació de llum freda. Si es contrasta la llum de temperatura de color de
3.000 K. amb la llum dels hospitals, d’alguns grans centres comercials o de grans oficines pot
semblar càlida i si s’opta per aquesta temperatura de color, que oscil·la entre 3.500 K i 5.000
K, a més del que s’ha comentat, augmentarà el contrast de colors. Insistirem, una vegada més,
que el més important és tendir a la reproducció cromàtica del 100 % dels exemplars exposats.
Ara per ara, la millor opció són les làmpades incandescents de quars halògenes, amb una
obertura del reflector d’uns 30º i d’una temperatura de calor de 3.000 K, amb filtre per a
radiació ultraviolada i infraroja, que genera un excel·lent espectre de llum i una reproducció
cromàtica del 100 %. Té cap inconvenient? Sí. Malauradament té un inconvenient important
85
L’afició als minerals
que és la calor que genera. Gairebé un 90 % de l’energia consumida la transforma en calor. Es
pot evitar? No. Però si els minerals s’exposen en un espai tancat, independent de la resta de
l’espai de treball o bé es fa per manera de disposar d’un interruptor independent de la resta de
la il·luminació ambient o es disposa d’un equip que permeti regular la seva intensitat; és a dir,
si es pot fer que el temps d’exposició sigui l’imprescindible, el problema està resolt perquè
s’evitaria modificar radicalment la temperatura del lloc, provocar danys en els minerals i
s’obtindria la millor reproducció cromàtica.
Cal tenir en compte que una làmpada halògena de 50 W 12 V externa situada a una distància
d’1 m, en mitja hora la temperatura de l’entorn de la vitrina augmenta en 0,3º C. Això vol dir
que una sola làmpada en una hora i mitja l’haurà fet augmentar 1º C. Per això convé limitar el
temps d’exposició.
Soc conscient que molts lectors no estaran gaire d’acord amb mi i em voldrien convèncer de
les excel·lències de la il·luminació amb LED. Estic convençut que d’aquí a uns anys tindran
raó però a dia d’avui, no. Els LED són una forta aposta de la indústria de la il·luminació a
nivell planetari. Hi ha grans interessos a publicitar-ne excel·lències i a silenciar-ne algunes
veritats. De tota manera, a part dels inconvenients que ja s’han exposat, els LED tenen els
problemes de les fonts tradicionals d’il·luminació. A partir de la meitat de la seva vida útil
perden intensitat i aquesta pèrdua és clarament perceptible. L’homogeneïtat del color és poca,
però allò que impedeix aconsellar-ne la seva instal·lació és la deficient reproducció cromàtica
d’algunes espècies minerals si es compara amb la de les làmpades halògenes. Abans que al
nostre país es comercialitzessin les làmpades LED, ja n’havia adquirit a l’estranger. Vaig
comprovar-ne el seu comportament i la seva idoneïtat per la il·luminació de minerals i ho he
seguit fent, però encara avui constato que hi ha deficiències en la reproducció cromàtica i això
fa que en desaconselli l’ús per il·luminar una col·lecció de minerals. Reconec que aquestes
deficiències es concentren en espècies concretes, però són espècies molt freqüents en la
majoria de col·leccions com ara la Rodocrosita, la Fluorita vermella, el Beril de la varietat
Aiguamarina o el coure, per esmentar-ne alguns.
Finalment, caldrà esbrinar la potència de llum necessària que no és pas una qüestió senzilla.
Antigament s’aconsellava una il·luminació no superior a 50 lux per il·luminar les vitrines d’un
museu i, durant molts anys, va ser considerat com l’estàndard en il·luminació. Ara bé, per
il·luminar una col·lecció de minerals no és suficient. Només cal imaginar la claror de quatre
espelmes per il·luminar un metre quadrat de vitrina. Evidentment, és una claror exigua. Cal
una certa potència de llum per poder discernir els detalls de les peces. A més, un mineral fosc
necessita estar exposat a més llum que un de clar perquè cal apreciar-ne els contrastos, les
86
L’afició als minerals
seves subtileses. Si es parteix dels 50 lux com a llum mínima i considerant les necessitats
particulars, caldria multiplicar per tres aquesta llum per a cada una de les situacions, de
manera que una il·luminació adequada per als nostres exemplars fora d’uns 1.350 lux.
Però resulta que hi ha una variable que també s’ha de considerar: l’edat. Sí, l’edat. No la del
mineral sinó la nostra. Amb els anys, els cristalls dels ulls s’esgrogueeixen i disminueix
l’agudesa visual. L’agudesa visual, en el nostre cas, s’ha d’entendre com la capacitat dels ulls
per discriminar amb claredat els detalls dels minerals a una distància determinada. Quan es
tenen 10 anys o pocs més, l’agudesa visual és la més alta i oscil·la entre el 2 i el 2,5. Quan
se’n tenen entre 20 i 40, es mantindrà de manera sostinguda en 1,5, el que vol dir que haurem
perdut entre un 25 % i un 40 % de la nostra agudesa visual, de manera que necessitarem entre
un 25 % i un 40 % més de lux de llum per veure els mateixos detalls que vèiem en un
exemplar quan es tenien 10 anys. I a partir dels 40, decreix ràpidament. L’agudesa visual
d’una persona de 80 anys serà del 0,6 i als 90 de 0,2. És una evidència, doncs, que la pèrdua
progressiva d’agudesa visual ens ha de fer revisar, amb els anys, la il·luminació de la
col·lecció. És a dir, si s’ha començat de jove, caldrà augmentar la il·luminació a partir dels 40
anys i una segona vegada a partir dels 60. Idealment a partir dels 40 anys es necessitarien uns
4.050 lux de llum. És cert que amb aquestes recomanacions es veuran perfectament els
exemplars.
De tota manera, cal tenir present que els minerals es poden deteriorar amb la claror i això ens
obligarà a prendre mesures per evitar-ho. Cal tenir en compte que els danys produïts per
l’exposició a la llum són proporcionals a la intensitat de la il·luminació que rep multiplicada
per la duració de l’exposició, de manera que quanta més llum hi hagi i més temps s’hi exposin
els minerals, més gran serà el seu deteriorament. Hi ha força minerals fotosensibles
(Pirargirita, Proustita, Fluorita, Fluorapatita, Topazi, Quars de la varietat Ametista, Crocoïta,
Vivianita, Barita o la Celestina. El Realgar, un sulfur d’arsènic, experimenta fotooxidació
induïda per la llum visible i acaba convertint-se en Orpiment.) I seria una llàstima haver-los
de tenir desats en calaixos.
Sempre convé tenir present la llei de reciprocitat. Els efectes de la llum depenen de la
combinació de la intensitat i del temps d’exposició. Jo soc partidari d’una il·luminació d’entre
1.400 a 1.500 lux, tenint en compte que segons el vidre escollit per les vitrines es perdrà entre
un 4,89 % i un 5,61 % si és de 2 mm de gruix antireflector i entre un 9,81 i un 11,42 % de lux
si és de 2 mm de gruix. Si s’augmenta el gruix, es perd un tant per cent més gran. Per
exemple, un vidre de 5 mm de gruix, es perd l’11,91 %. Un vidre de 6 mm, el 13,61 %. I si és
de 10 mm, el 15,74 %. Per això, si s’és prudent, els minerals estaran exposats a 1.350 lux, que
87
L’afició als minerals
és una il·luminació força equilibrada, tot i que si ens acostem als 60 anys, caldrà augmentar-
ne la potència, sigui dit de passada.
Els minerals més fotosensibles caldria tractar-los convenientment i per això recomano de
col·locar-los separats per una cortina negra enrotllable de manera que rebin una adequada
il·luminació el temps just per gaudir de la seva bellesa. Així, si vol més lux només cal posar
més focus o una làmpada halògena de més watts. I si es vol una major temperatura de color,
es pot aconseguir amb un filtre blau, resistent a altes temperatures, que pot subjectar amb
l’ajuda d’un petit braç flexible de pinces en els seus extrems.
Una última consideració. Al llarg de milers d’anys, el sistema visual humà ha millorat en la
seva visió de lluny per una qüestió de supervivència. Ara bé, quan es volen percebre els
detalls de prop, com és veure les subtileses d’algunes peces de minerals de les nostres
col·leccions, cal canviar la distància focal; és a dir, acomodar els ulls de manera que els
músculs ciliars es contreguin tot corbant el nostre cristal·lí i permetin focalitzar la imatge
sobre la retina. Per què ho dic? Precisament, per entendre que una visió de lluny o de prop tot
i ser processos automàtics signifiquen passar d’un estat de relaxament muscular a un estat de
contracció muscular. Per tant, quan es mira una col·lecció, cal acomodar la nostra vista a peça
observada per apreciar-ne els detalls, que d’una altra manera no s’apreciarien si s’optés per
una visió general o ràpida entre exemplar i exemplar. L’observació demana el seu temps!
7.5. Altres elements
«No importa el que mires, sinó el que veus»
Henry David THOREAU (1817-1862), filòsof estatunidenc
No és la meva pretensió enumerar els altres elements que el nostre gabinet de treball pot o ha
d’integrar però sí que, per experiència, vull significar els que al meu entendre, ens poden fer
gaudir millor de l’afició.
Tal i com se sap, els minerals poden haver desenvolupat cristalls de mides molt grans, fins i
tot mètriques, però son l’excepció, que confirma la regla. En el nostre país la quantitat
d’espècies minerals que es poden trobar és molt elevada i confio que les que falten per trobar
també ho sigui, però la seva majoria ha desenvolupat cristalls de mides inferiors al mil·límetre
i per tant, que no es poden observar a ull nu.
Per poder fruir plenament de la bellesa de les formes que amaguen gelosament molts
minerals, recomano l’ús d’una lupa estereoscòpica binocular, també anomenada microscopi
88
L’afició als minerals
estereoscòpic binocular i mal anomenat col·loquialment “binocular”. La lupa estereoscòpica
binocular va ser dissenyada per reproduir, mitjançant un complicat sistema òptic, una imatge
augmentada com ho faria l’ull humà i és, sens dubte, l’equipament més important.
És aconsellable adquirir un bon equip d’alguna de les marques de referència mundial en el
sector, com Zeiss, Leica o Olympus. Aquestes cases tenen departaments d’investigació i
desenvolupament punters i han creat sistemes òptics capaços d’anul·lar qualsevol aberració
òptica, amb un alt poder de resolució, gran profunditat de camp, inclús de molts augments,
lluminositat i nitidesa, que permeten una reproducció d’imatge superlativa.
Més concretament, aconsellaria els de la firma Zeiss. Aquesta empresa ha desenvolupat
diverses línies de lupes estereoscòpiques binoculars per a aplicacions específiques, com ara
l’estudi dels minerals. No cal un equip de gamma alta com la “SteReo Discovery”, que tenen
una línia d’equips per a investigació. L’“Stemi”, amb una àmplia oferta, dona resultats
òptims. Si hom s’inicia en l’afició o vol millorar l’equipament, no cal espantar-se pel preu.
Sempre cal tenir present que, en òptica, allò barat acaba resultant car i que un equip nou i de
qualitat és per a tota la vida. Si ens fa dubtar el cost de l’equip, aconsello comprar només el
cos d’un Stemi, binocular. No cal pagar més per un triocular per incorporar una càmera
perquè avui hi ha sistemes amb què s’obtenen millors resultats i a un cost menor. Per
experiència, recomano comprar oculars i l’objectiu. L’objectiu ha de ser acromàtic perquè
haurà de treballar amb cossos d’un alt contrast tridimensional, com tenen els minerals.
Després, caldrà adaptar el cos a un suport i es gaudirà des del primer moment d’una
reproducció d’imatge de qualitat. Amb els anys, s’hi poden afegir altres components. De tota
manera, sempre es pot recórrer a un equip de segona mà, cosa que no recomano. Cal tenir en
compte que aquests equips compten amb un sistema òptic greenough. Si l’equip ha estat
exposat a un tracte agressiu i/o ha rebut algun cop fort, les lents del sistema poden haver-se
desalineat i aquest és un problema de difícil solució, que sovint pot invalidar o inutilitzar
l’equip.
Pel que fa a la il·luminació, aconsello un il·luminador de llum focal amb fibra òptica amb
dues o, millor, tres guies de llum de coll de cigne. Proporcionarà una il·luminació d’alt
contrast, que és la necessària per als minerals perquè es treballa sobre superfícies molt
irregulars. La casa Schott ofereix bones fonts de llum d’aquestes característiques.
I novament: focus led o halogen? Reitero el que he comentat anteriorment. Jo faig servir
bombeta halògena amb un filtre blau.
Si hom decideix emprar la lupa estereoscòpica per a fer fotografies, convé tenir present que
tant si l’equip disposa de llum incorporada com si es fa servir un il·luminador independent,
89
L’afició als minerals
tots dos procediments porten un transformador de corrent que vibra, ja sigui per un fenomen
de deformació del nucli anomenat magnetostricció o per forces electrodinàmiques. En el cas
d’un il·luminador, la vibració s’intensificarà a causa del sistema de refrigeració de l’equip,
que és el ventilador. Això pot fer que la imatge aparegui trepidada i pot donar la sensació
d’una lleu doble imatge o com si els relleus tinguessin una estela o estiguessin difuminats. És
lleu, és cert, però suficient perquè reiteradament no s’acabi d’obtenir una imatge nítida.
Aquest problema es pot solucionar tallant aquesta transmitància fent que, si l’equip disposa de
llum incorporada, no activar-la a l’hora de fer fotografies. Cal proveir-se d’una font
d’il·luminació externa, que s’haurà de col·locar fora de la mateixa superfície on es tingui
l’equip, sigui en un moble auxiliar, en una una rapissa a la paret... i assegurar-se que la
càmera inclou un bon estabilitzador d'imatge per ajudar a compensar la vibració externa.
Llavors, l’èxit o el fracàs ja no dependrà tant de la màquina com del maquinista!
Un altra eina molt aconsellable de disposar és una partidora de pedra, que permeti, entre
d’altres coses, retallar l’exemplar per destacar-ne la part millor mineralitzada o cristal·litzada;
obtenir la mida adequada de l’exemplar per encabir-lo a la capsa, urna, departament o base
per poder-lo guardar, preservar o lluir; partir exemplars amb l’objectiu de trobar-hi
mineralitzacions o cristalls al seu interior, sense que hagi de suportar cops o més pressió de la
necessària, que podria malmetre els cristalls del seu interior. En aquest sentit, em satisfà
recomanar una màquina dissenyada, patentada i fabricada per un aficionat als minerals i a la
mineralogia, l’enginyer nord-americà Ted Hadley, que comercialitza tres models de partidora
a través de la firma Swarf Systems (www.swarfsystems.com). La més gran, referenciada com
a T10, permet partir pedres de fins a 20 cm de gruix. Amb la mitjana, la T6, es poden partir
exemplars de fins a 5 cm, fins i tot molt compactes. I la petita és la T3, pensada per a
exemplars de pocs centímetres. En el meu cas, utilitzo la T6, amb un resultat òptim i, afegiria,
difícil de millorar. La màquina serà fabricada sota comanda i el fabricant permet alguna
modificació, en cas que es desitgi. La partidora és manual. Un cop fixada a una bona base,
amb una mà es controla el torn, i per tant la pressió, i amb l’altra mà, se subjecta l’exemplar
entra els dos cisells, cosa que permet un control absolut de tot el procés.
Si en partir les pedres no volem escampar-ne els fragments, hi ha una solució molt pràctica.
Suposant que s’ha optat pel model T6, només ens caldrà una safata de plàstic d’uns 34 cm de
llarg, 22 cm d’ample i uns 8 cm d’alçada. Amb un cúter foradarem, en el centre de la base, un
rectangle de 150 mm x 25 mm a fi d’encabir-hi la trencadora, de manera que la safata farà de
cubeta per retenir el material sobrant.
90
L’afició als minerals
7.6. Desentrellant
«La qualitat es recorda molt de temps després d’haver oblidat el preu.»
Frederick Henry ROYCE (1863-1933), enginyer anglès.
Les tècniques d’identificació de minerals estan en plena evolució, així com el disseny i la
fabricació d’equips portàtils i miniaturitzats, especialment en el camp de l’espectroscòpia
Raman, una tècnica no destructiva que permet obtenir resultats de manera quasi immediata.
De fet, estic convençut que un espectròmetre acabarà formant part habitual de l’equipament
de treball d’un aficionat als minerals.
Aquesta evolució ja permet, a dia d’avui, trametre a qualsevol laboratori especialitzat del món
una mostra per ser analitzada i rebre’n el resultat telemàticament. Una operació senzilla, que
està molt i molt bé, perquè un conjunt de minerals ben identificats forma una col·lecció
mentre que un conjunt de minerals mal identificats, n’és senzillament un amuntegament.
Perquè si ens limitem a amuntegar exemplars o bé dirigir un feix de llum sobre les peces per
obtenir-ne un resultat, ens estarem privant de nodrir el nostre enteniment com a aficionats.
Penso que un aspecte essencial de l’aficionat als minerals i/o a la mineralogia és ser capaç
d’identificar els exemplars mitjançant el seu estudi i la seva caracterització fins a esbrinar-ne
la seva naturalesa o, si més no, a aproximar-nos-hi tant com sigui possible. Conseqüentment,
s’adquireix un coneixement que esdevindrà una habilitat integrada, que permetrà, entre
d’altres coses, fer una classificació prèvia mitjançant el reconeixement senzill d’una mostra.
Tot i que es pugui rebre telemàticament la veritable naturalesa d’una espècie mineral,
l’aprenentatge que suposa la seva caracterització i identificació al nostre gabinet de treball, no
es pot obviar, ja que és una forma d’enriquir-nos en coneixements i de gaudir de l’afició
d’una manera més plena i intensa.
7.6.1. Un repte a l’abast
«Probablement, la mediocritat consisteix a ser davant de la grandesa i no adonar-se’n»
Gilbert Keith ChESTERTON, (1874-1936), escriptor britànic
Un mineral es pot reconèixer i caracteritzar amb una lupa estereoscòpica binocular. En primer
lloc, en determinarem la duresa, que és la propietat d’un mineral a ratllar-ne un altre. Ens
servirem de l’escala proposada pel mineralogista alemany Carl Friedrich Christian Mohs
91
L’afició als minerals
(1773-1839) i que rep el nom d’Escala de duresa de Mohs. Es tracta d’una escala relativa de
dureses que va de l’1, el més tou, atribuït al Talc, al 10, el més dur, atribuït al Diamant. Es fan
servir un conjunt de llapis de duresa. Són coneguts els que porten enganxats un fragment del
mineral de l’escala, però són ineficients perquè no tenen una punta ben afilada i es fan malbé
amb facilitat.
Jo recomano els fabricats amb metalls i aliatges de valors de duresa d’entre 2 a 9, equivalents
a les dureses dels minerals representats a l’escala de duresa de Mohs, i que disposen d’una
punta cònica ben afilada que facilita la verificació de la duresa del mineral. De tota manera,
cal fer un advertiment. La majoria de minerals presenten anisotropia (sobre la duresa), qualitat
que indica que la duresa varia segons la direcció que s’avalua. És propi de la matèria
cristal·lina, per exemple en el Diamant, que les cares paral·leles a l’octaedre siguin més dures
(eix ternari) i les paral·leles al dodecaedre siguin més toves (eix binari). Per tant, convé
determinar la duresa en diferents direccions de la mostra, de manera que a part de determinar
la duresa, es pugui determinar si és un mineral en què l’anisotropia és molt marcada.
Determinar el color de la ratlla és força interessant perquè és el color propi del mineral.
Només cal disposar d’una placa de porcellana blanca i mate sense esmaltar. Al mercat n’hi ha
específicament per a aquest ús. No obstant, fa el mateix servei un fragment d’aïllament
elèctric de ceràmica, fàcils de trobar avui, i que es trobava en pals de línies elèctriques.
Només cal fregar una punta del mineral, el més pur possible sobre la superfície de la placa
ceràmica i el color que deixa serà el color de la ratlla. Per exemple, el color del Realgar és
vermell o ataronjat mentre que el color de la seva ratlla és groc.
Un altra dada a determinar és el pes específic, que és el pes d’un mineral comparat amb el pes
d’un volum igual d’aigua a 4º C. Se sol mesurar amb una balança hidroestàtica o amb un
picnòmetre i ajudats d’una balança de precisió. Segons si es treballa amb molta o poca mostra
pura per analitzar, els resultats que s’obtenen emprant el picnòmetre són molt precisos, però el
procés és molt lent. Com que sovint es volen determinar mostres de molt poc volum i
escassos mil·límetres de mida, l’opció és buscar al mercat una balança hidroestàtica de
precisió que permeti mesures de 0,00001 g o de pes inferior. És un equip de cost elevat però
els resultats són òptims. Com que no sempre es treballarà amb volums tan reduïts i menys si
hom s’inicia a l’afició, és recomanable un equip més senzill que sempre es podrà millorar,
segons necessitats.
Es pot començar adquirint una senzilla balança electrònica, com les que es fan servir en
joieria i gemmologia, que pesen material d’entre 0,001 g a 20 g. És suficient per començar. A
continuació, caldrà disposar d’un petit vas de precipitats de 5 ml. Farà el fet un petit
92
L’afició als minerals
termòmetre per a líquids i, en lloc d’aigua, com es pot llegir en molts llibres especialitzats, és
recomanable fer servir etanol absolut perquè l’aigua té molta tensió superficial (72,75
dina/cm) cosa que fa que la seva superfície es comporti com si al seu damunt hi hagués una
membrana en tensió. Aquest fenomen rep el nom de «tensió superficial» i provoca que el cos
que es pretén submergir tendeixi a mantenir-se a la superfície. En forçar-ne la immersió,
aquesta membrana impedeix que la superfície del mineral entri totalment en contacte amb
l’aigua i fa que quedi aire entre el mineral i l’aigua i acabi formant bombolles d’aire, que fan
que disminueixi el pes i, per tant, que les mesures no siguin fiables. L’etanol absolut té una
tensió superficial de només 22,75 dina/cm, de manera que entre el mineral i l’etanol no hi
quedarà aire i s’obtindran lectures molt més fiables. A més, és un compost no tòxic, que es
pot fer sevir a casa. I per la diferència de densitat amb l’aigua, només caldrà fer-hi algunes
correccions en el càlcul, com tot seguit es detalla:
En primer lloc, caldrà disposar d’unes pinces per agafar el mineral, que ha d’estar lliure
d’impureses. Fet això, es posa la balança a 0 i es pesa la mostra de mineral, tan neta i pura
com sigui possible, de manera que ja tindrem el que anomenem «pes en l’aire». Després,
tornarem a posar a 0 la balança i pesarem el recipient amb l’etanol absolut, just després de
prendre’n la temperatura. Novament amb la balança a 0, pesarem el recipient amb l’etanol i el
mineral, que amb cura s’haurà introduït al vas de precipitats, de manera que es tindran quatre
mesures directes. Seguidament, es restarà el pes del recipient amb l’etanol absolut del pes del
recipient amb l’etanol absolut i el mineral, que donarà el pes en l’etanol. Aleshores, tenint en
compte la temperatura a què s’ha pesat el mineral en etanol, es calcularà la densitat de
l’etanol. Seguidament, es restarà el pes del recipient amb l’etanol absolut del pes del recipient
amb l’etanol absolut i el mineral, que donarà el pes en l’etanol, B. Aleshores, tenint en compte
la temperatura a què s’ha pesat el mineral en etanol, es calcularà la densitat de l’etanol, C. Es
pot elaborar una taula tenint en compte que la densitat a 15º C és de 0,7935000 g/cm3, que a
20º C és de 0,7892468 g/cm3 i que a 25º C és de 0,7849937 g/cm3. I finalment es tindrà en
compte una darrera mesura, D, la flotabilitat de l’aire, que és de 0,1112 g/cm3, . El pes
específic del mineral s’obtindrà fent aquest càlcul senzill: A/A-B = E x C + D.
7.6.2. Llum, química i electricitat, tres bons aliats
«L’alegria de veure i entendre és el do més perfecte de la natura.»
Albert EINSTEIN (1879-1955), físic alemany
93
L’afició als minerals
Determinar la fluorescència i/o la fosforescència d’un mineral aporta també una valuosa
informació. La fluorescència és el fenomen pel qual alguns minerals emeten llum visible en
ser irradiats, entre d’altres, amb raigs ultraviolats. Se solen emprar dos tipus de llum
ultraviolada: la d’ona llarga (366 nm) (3.150 - 4.000 A) i la d’ona curta (254 nm) (2.000-
2.800 A), que no són visibles a ull nu. Si s’aplica aquesta radiació sobre el mineral, en els
seus àtoms, un electró salta a un nivell d’energia superior i quan torna a la seva configuració
natural emet una llum de major longitud d’ona que la radiació ultraviolada a la que havia estat
sotmès; és a dir, més baixa energèticament de la que reben, perquè que hi ha hagut una pèrdua
de calor. I aquesta emissió de llum de major longitud d’ona entra dins del domini de la llum
visible i és la que es pot percebre. En acabar la irradiació, aquesta llum deixa de ser visible. Es
parla de fosforescència quan persisteix l’emissió de llum visible.
Per experimentar aquests fenòmens, només ens cal una làmpada dual, proveïda de dos tubs
fluorescents de llum ultraviolada, una d’ona llarga i una altra d’ona curta (que no sigui LED) i
que vagi proveït de filtres especials, coneguts com a filtres de vidre negre; és a dir, que no
tinguin els fluorescents a la vista. Aquests filtres són essencials perquè a part de filtrar la llum
visible transmeten l’interval de longitud d’ona desitjada. Amb el temps, si es percep un
augment de llum visible, caldrà canviar els filtres. Per sort, aquests tipus de làmpades es
poden trobar al mercat.
Una recomanació. En treballar amb llum ultraviolada, molt especialment amb la longitud
d’ona curta, que és molt penetrant i agressiva, convé utilitzar un protector facial especialment
dissenyat per bloquejar la radiació ultraviolada de 254 a 366 nm. Si hom preveu que s’hi ha
d’estar exposat molt de temps, caldria procurar-se una protecció per al cos sencer. I posats a
dir, si compra una bateria on pugui endollar la làmpada o la troba en el mercat amb bateria
incorporada, sempre la podrà utilitzar per a fer exploracions al camp.
La identificació d’anions i cations mitjançant el microanàlisi qualitatiu serà una de les eines a
l’abast més potents per a determinar la naturalesa d’un mineral. Es podran detectar fins i tot
traces d’elements, amb pocs reactius, material de laboratori molt elemental i, el més
important, amb un requeriment de mostra suficient per a l’anàlisi de la mida d’un cap
d’agulla. Serà requisit imprescindible disposar de la lupa estereoscòpica binocular.
Personalment recomano l’ús d’aquesta tècnica, però no el mètode de treball, pel qual adreço a
obres especialitzades com ara Handbook of Chemical Microscopy. Vol. 1, 2nd ed. Principles
and use of Microscopes and Accessouries. Physical Methods for the Study of Chemical
problems by E. M. Chamot and C. w. Manson. Pp. xvi + 478. New York: J. Wiley & Sons,
Inc.: London: Champman & HaSll, Ltd., 1938. 22s. 6d. Es tracta d’una obra clàssica. També
94
L’afició als minerals
Microscopic Determination of the Ore Minerals, Maxwell Naylor Short, U.S. Government
Printing Office, 1940 i per descomptat Microanalyse qualitative appliquées à la
détermination des espèces minérales, Claude Guillemin, Paris, Imp. Nationale, Publications
du Bureau de recherches géologiques et géophysiques, nº 13, 1953 perquè és el treball de
referència aplicat a la identificació específica d’espècies minerals. I no vull deixar
d’aconsellar el resum i l’adaptació de l’obra anterior feta pel professor Joaquim Sanz
Balaguer, que es pot trobar inclòs en qualsevol de les edicions del llibre Guia d’identificació
de minerals del qual n’és coautor el Dr. Josep Maria Mata i Perelló. Recomano endinsar-se
sense cap por en aquesta guia per descobrir-hi un camp d’estudi fascinant, que permetrà
determinar els elements constitutius de les mostres que es tinguin per identificar.
He deixat per al final la identificació d’una de les propietats que presenten alguns minerals i
que poques ratlles han merescut a la majoria de treballs especialitzats, però que pot ser molt
útil i fins i tot determinant en alguns casos. Es tracta de la conductivitat elèctrica; és a dir, la
capacitat que posseeix un mineral per conduir l’electricitat. Per determinar si un mineral
condueix o no l’electricitat o si ho fa en menor o major grau, recomano muntar un senzill
aparell detector, amb uns components molt bàsics i fàcils d’aconseguir. Ho detallo tot seguit:
• una pila de petaca de 4,5 V.
• dos terminals de connexió per pila de petaca.
• un mini altaveu cablejat de no més de 40 mm de diàmetre.
• una regleta de born d’un pol de connexió amb bis.
• 50 cm de cable elèctric senzill unipolar de filaments de coure.
El muntatge d’un circuit obert
-Col·loqueu un terminal de connexió al born positiu i un altre al born negatiu de la pila de
petaca.
-Talleu el cable en dos segments de 25 cm cadascun.
-Elimineu un centímetre de coberta, armadura i/o aïllant del cable per ambdós extrems.
-Peleu els dos cables i connecteu un dels cables a un dels borns de la pila i connecteu a
l’altre born el mini altaveu. El cable de l’altaveu que queda lliure i mitjançant la regleta,
uniu-lo al tram de cable elèctric que prèviament heu pelat.
Fet això, ja tenim el circuit obert, i els dos cables elèctrics amb 1 cm de l’ànima conductora al
descobert.
-Retalleu tots el filaments de l’ànima menys un. Aquests dos filaments, extremadament
fins, són els que s’empraran de sonda per tocar dos punts del mineral a analitzar.
95
L’afició als minerals
A partir d’aquí, i amb bon criteri i imaginació, heu de fer per manera d’acoblar-ho i si s’escau,
millorar-ho, com ara afegir-hi uns auriculars.
Qui no hagi proposat un circuit amb una bombeta és que en molts casos el mineral a assajar és
molt petit, sovint inframil·limètric i la determinació s’haurà de fer sota la lupa estereoscòpica
binocular, de manera que si el mineral és conductor serà gairebé impossible de veure’n un
senyal lluminós mentre que amb molta paciència i pols ferm cal fer coincidir les dues sondes,
sense que es toquin. En un punt molt concret, es percebrà un senyal acústic. A més, si s’hi
incorporen auriculars, es podran sentir més matisos de so i determinar si el mineral és molt o
poc conductor, ja que se sentirà el soroll amb major o menor intensitat. Com a referència, el
senyal de màxima conductivitat s’obtindrà fent que els dos sensors es toquin.
Exposo tot seguit un exemple pràctic i confio que sigui il·lustratiu.
Si en un jaciment, on se sap que s’ha trobat Acantita i també Galena, es troba un sol cristall
euèdric d’hàbit octaèdric de color gris i lluïssor metàl·lica, assentat sobre matriu, amb les
cares, arestes i vèrtexs sense cap dany i, per tant, sense possibilitat per poder determinar si
presenta o no exfoliació, sense poder determinar la seva duresa, i encara menys sense poder-
ne determinar la seva composició, sense malmetre l’exemplar, hi ha la possibilitat de
comprovar la utilitat de l’equip que s’acaba de muntar. Només caldrà aplicar una de les
sondes sobre una cara del cristall i, sense deixar-la anar, posicionar la segona sobre la mateixa
cara o en qualsevol altre punt del cristall. Si sent soroll, voldrà dir que el mineral és conductor
i per tant es tracta de Galena. Si no se sent soroll, voldrà dir que el mineral no és conductor i
per tant, es tracta d’Acantita.
Una vegada que es disposa del major nombre de dades possibles, aportades per les proves
proposades i, per descomptat, d’altres que se’n puguin fer, recomano consultar treballs
especialitzats. Mitjançant buscadors d’internet es pot acotar la cerca de les diverses espècies
que presenten característiques semblants i a partir d’aquí, si és possible, determinar alguna
propietat més particular amb la finalitat de precisar-ne tant com sigui possible la descripció.
Després d’això, és quan podem trametre una mostra a un laboratori especialitzat perquè
determinin la veritable naturalesa del mineral assajat.
96
L’afició als minerals
8. Conservació preventiva
«L’home de ciència ha après a creure en la justificació; no per la fe, sinó per la verificació.»
Thomas Henry HUXLEY (1825-1895) metge anglès
8.1. Els enemics dels exemplars
Quan es forma una espècie mineral tendeix a mantenir-se estable dintre del seu entorn
formatiu si les seves condicions geoquímiques no varien significativament. Però una vegada
s’exposa a un nou medi, ja sigui per l’obertura d’una mina, una pedrera o qualsevol altre
treball o per haver estat extret del seu camp d’estabilitat, passa a ser un compost metastable,
que tendirà a equilibrar-se amb el nou medi, sovint en una escala de temps geològic gairebé
imperceptible. Però no són poques les espècies que ho fan en una escala de temps humà, i
s’afecten, en major o menor mesura, per diversos factors i agents, dels quals caldrà preservar-
los o protegir-los, si es volen conservar.
Per tant, una de les responsabilitats dels aficionats als minerals és preservar el patrimoni
natural; una herència de la terra que cal conservar per a les generacions futures. La
conservació preventiva es converteix en una de les tasques més importants a portar a terme i
conèixer els agents i les forces que poden resultar nocius per als minerals és un compromís
ineludible.
8.2. Les vibracions
No fa pas gaire, al museu de Manchester, es van arribar a creure que algun fenomen
inexplicable movia l’estàtua de Neb-Senu, de poc més de 24 cm i tallada en serpentinita a
l’antic Egipte. Cada matí trobaven l’estàtua girada d’esquena a l’interior de la vitrina. El
misteri va ser tan gran que van instal·lar càmeres i, efectivament, l’estàtua girava lentament
sense que res ni ningú la toqués. Fins que van no van instal·lar diversos sensors no van
adonar-se de la força responsable d’aquell moviment: les vibracions. Com que la vitrina no
distava gaire del carrer, les passes dels vianants i, sobretot, el tràfic rodat que circulava per
davant del museu n’eren els principals responsables.
Com al museu de Manchester, els nostres habitatges estan sotmesos a moltes vibracions,
especialment les cases o plantes baixes, en què tot tipus de vehicles es fan notar, des de
camions a taules de patinatge. Per això, sempre que es pugui escollir lloc per situar la
col·lecció, és convenient fer-ho tan lluny del carrer com sigui possible. Però no són les
úniques vibracions mecàniques a considerar i que poden provocar desperfectes a les
97
L’afició als minerals
col·leccions. Hi ha els aparells d’aire condicionat i, per extensió, qualsevol aparell que porti
motor o transformador elèctric: les canonades d’aigua, els trens circulant tant en vies
superficials com subterrànies i, per descomptat, el veïnat! Totes i més encara són factors a
tenir seriosament en consideració.
Hem d’entendre, per tant, que un mineral exposat en una vitrina pot moure’s i patir
desperfectes per vibració. De fet, només cal que superi la fricció entre la seva base i la de
l’estant on està exhibit i això dependrà sobretot del seu pes, de la seva àrea de contacte i del
material on està assentat. Se sap que objectes de fins a 500 g poden desplaçar-se amb certa
facilitat sobre un prestatge de vidre. Sovint els exemplars d’una col·lecció solen ser d’un pes
inferior, de manera que convé aïllar-los tan com sigui possible de les vibracions. I de fet,
podem fer-hi molt, com ara col·locar alguna placa antivibració entre la vitrina i la paret que
actuï d’amortidor i bloquegi les freqüències ressonants dels objectes. També convé evitar la
instal·lació de portes corredisses a les vitrines perquè tant l’obertura com el tancament
provoca fortes i indesitjables vibracions. O fer que els prestatges de vidre estiguin recalçats
pels extrems, ja que vibren menys que si són fixos i molt important i efectiu, subjectar els
exemplars sobre peanyes. He pogut comprovar que si s’augmenta el gruix del vidre de les
vitrines, no es redueixen les vibracions i, per tant, no és aquest un factor que condicioni el
moviment vibratori.
Cal tenir present que molts dels nostres minerals tenen alguna debilitat preexistent, com ara
una esquerda, encara que de vegades sigui imperceptible a simple vista. Les vibracions, que
no són res més que una força que s’hi aplica cíclicament, faran trepidar el mineral, en
fatigaran l’estructura de manera que poden ampliar les esquerdes fins a fer-les visibles o
causar-ne la ruptura. Això fa que un mineral sense subjectar estigui sotmès a una sèrie
d’agressions mecàniques propiciades per les vibracions. Per tant, convé fixar els exemplars
sobre peanyes no sols per una qüestió estètica sinó com a procediments preventius i de
conservació indiscutibles.
Pel que fa a la base, és recomanable emprar bases de plàstic acrílic transparent, com ara el
metacrilat, perquè a part de la transparència, és inert i estable químicament, sense agents que
puguin migrar cap als minerals. També es pot plantejar l’opció de les peanyes de fusta que si
bé permeten reduir les vibracions entre un 8 % i un 15 % respecte les de metacrilat, tenen
l’inconvenient que poden alliberar contaminants orgànics, com àcid acètic o fòrmic. És per
això que no recomanaria pas usar-ne.
Un cop escollit el material de la peanya, cal fixar-ne el mineral. Efectivament, fixar no és
posar-lo a sobre. Encara que algú pugui tenir la fortuna d’haver-se pogut fer dissenyar les
98
L’afició als minerals
bases a mida per a cada exemplar de la col·lecció, amb el contorn del mineral tallat a la
peanya, aconsello fixar-lo igualment per evitar accidents. Excepte per als minerals
termosensibles, que hagin d’estar en contacte directe amb la base, com el Sofre, la Fluorita o
la Cerussita, amb els quals es pot emprar massilla de fixació exempta de greixos, convé
emprar un adhesiu de fusió en calent, concretament l’etilèn vinil acetat (EVA), un copolímer
d’etilèn. Aquest adhesiu termofusible és estable, químicament inert i altament efectiu per a la
subjecció perpètua de la major part de les espècies minerals. No ocasiona danys als minerals
al no transmetre agents de cap mena. La seva fixació és molt efectiva i permanent i la seva
separació és extraordinàriament fàcil. Només cal aplicar unes gotes d’alcohol en la seva unió i
se separarà amb facilitat. Això fa que sigui un producte ideal per als nostres propòsits. Però
alerta! Col·loquialment, aquesta cola termofusible se l’anomena silicona calenta. Sobretot, no
convé confondre’s. La silicona és un altre tipus de producte, altament perjudicial per als
minerals ja que emet grans quantitats d’àcid acètic i per tant no és gens recomanable usar-lo
per la degradació irreversible que pot provocar en moltes espècies minerals.
El mineral fixat a la peanya amb l’etilèn vinil acetat redueix fins a un 15 % les vibracions que
patiria si estigués directament en contacte amb el prestatge, ras i curt. A més, procurant reduir
encara més les vibracions, vaig experimentar el comportament de diversos materials, del suro
a la viscoelàstica i del cotó al polièster, entre d’altres, i vaig concloure que si fixem quatre
topalls protectors sota la peanya, d’un material tècnic sintètic de poliuretà en forma còncava,
que es comercialitza amb el nom de «bumpon» s’aconsegueix reduir un 33,34 % de
vibracions de manera que la suma dels topalls de poliuretà, la peanya i la cola termofusible
estalviarà a l’exemplar rebre fins a un 50 % de vibracions. Ep! I a més, aquest material tècnic
de poliuretà, entre d’altres propietats, és antilliscant, cosa que evitarà el moviment dels
exemplars sobre el prestatge de vidre.
Les vibracions acústiques no solen ser tan perjudicials per als minerals com ho són les
vibracions mecàniques. Com que les vibracions acústiques solen fer-ho a freqüències molt
inferiors a les freqüències de ressonància estructural dels minerals, si no coincideixen les
freqüències no es produeix ressonància. Si no es dona una oscil·lació amplificada, no té una
intensitat suficient com per trencar l’estructura interna del mineral. Emperò, sí que s’ha pogut
comprovar que els tons greus amb freqüències entre els 16 Hz i els 256 Hz i a mesura que
s’augmenta la intensitat del so; és a dir, a major nombre de decibels, la pressió sonora sí que
és responsable de les vibracions d’alguns minerals, molt particularment els que presenten
cristalls d’hàbit capil·lar, com la Bissolita, una varietat fibrosa de l’Actinolita o l’Okenita. La
99
L’afició als minerals
pressió sonora és una força que opera de manera semblant a les vibracions mecàniques i
poden desfragmentar els exemplars.
També hem de tenir en compte que determinades freqüències poden coincidir amb la
freqüència vibracional del vidre del prestatge, on hi ha els minerals exposats. Llavors sí que
es produiria una ressonància en l’estructura del vidre i podria amplificar-se fins al seu límit de
resistència i trencar-se. És aconsellable, per tant, evitar escoltar música a l’habitació on es
tinguin exposats els minerals. Recordem, si no, com l’agudesa del cant d’una soprano pot
arribar a trencar un got.
8.3. Altres factors
«Témer el pitjor és sovint el mitjà de remeiar-lo.»
William SHAKESPEARE (1564-1616), dramaturg anglès
El títol ja suggereix que som en un calaix de sastre. M’explico. Són uns quants i de diversa
naturalesa els factors que poden perjudicar els nostres exemplars, i com que solen interactuar
entre ells, considero adient tractar-los tenint en compte aquesta realitat tot i que a fi de
facilitar-ne la lectura, els glossaré mitjançant subcapítols de segon nivell.
Entre els factors que poden danyar els minerals en el si d’una llar, hi ha els ambientals, com
ara la humitat, la temperatura i la llum; els biològics, com els microorganismes i la
manipulació humana; els químics, com els gasos o els àcids; els mecànics, tractats en el
subcapítol precedent, i el cas particular de la pols, que es podria incloure en cada un dels
grups esmentats.
Tots aquests factors extrínsecs actuen de catalitzadors dels factors intrínsecs d’algunes
espècies minerals, tal i com es veurà. L’objectiu és fer-nos-en conscients per mantenir
estables els exemplars.
8.3.1. La humitat relativa, un veritable malson
A casa nostra, la temperatura és, amb tota probabilitat, el factor mes perceptible dels
esmentats, i amb la humitat relativa, entesa com la quantitat de vapor d’aigua en l’aire, es
conxorxen de manera perversa a l’hora d’atacar alguns dels nostres exemplars. Potser el cas
més significatiu és el dels minerals higroscòpics (propietat per atraure o absorbir molècules
d’aigua) i/o deliqüescents (propietat per dissoldre’s amb la humitat relativa ambiental o amb
la seva pròpia aigua de formació), els quals amb humitats relatives superiors al 30 % i
100
L’afició als minerals
temperatures normalment per sobre dels 20º C poden acabar destruïts o literalment dissolts.
Aquest és un dels motius pels quals, en treballs especialitzats, es recomana un ambient amb
una humitat relativa no superior al 30 % i una temperatura d’uns 20º C. Però aquestes
recomanacions no ens serveixen perquè som humans i necessitem d’una humitat relativa
d’entre el 40 i 50 %. Una humitat per sota del 30 % provoca sequedat a la gola i a les
mucoses, irritació als ulls i a la pell, sensació de manca d’aire, mal de cap, i si persisteix, pot
derivar en dermatitis, sinusitis i un augment del risc de patir infeccions. Pel que fa a la
temperatura per sota dels 20º C no cal dir-hi gaire més. És obvi, de manera que tot i l’estima
cap als minerals, sense cap mena de dubte, primer som nosaltres i els nostres.
Encara que la humitat relativa variï constantment de manera natural, a l’interior de les cases
del nostre país, se sol estar entre el 35 % i el 60 %; és a dir, per sobre del que fora ideal per a
la millor preservació dels nostres minerals i això afecta de manera molt directa i ràpida els
minerals higroscòpics i/o deliqüescents: Carnal·lita, Bischofita, Glauberita, Silvita, Halita,
Hanksita o Coquimbita, entre molts d’altres. Aquests exemplars, d’ençà que entren a casa
nostra, iniciaran el procés d’atraure o absorbir molècules d’aigua, que sol manifestar-se amb
una dissolució parcial, deslluint les cares i arrodonint les arestes dels cristalls, arribant fins i
tot a dissoldre’s totalment. En tot cas, cal estar alerta perquè si ocorre això, no sols representa
la destrucció d’un o uns exemplars concrets, sinó que en dissoldre’s es dissocien en altres
compostos que poden danyar sense remei moltes altres espècies minerals, com per exemple la
Coquimbita que és un mineral que pot patir una deliqüescència total per mitjà d’una reacció
química d’hidròlisis a partir de la qual es forma hidròxid de ferro i en migrarà àcid sulfúric. I i
ja tenim un agent químic capaç de fer estralls a la nostra col·lecció. I ben segur que els fa!
Per pròpia experiència puc dir que si a casa hi ha humitats i, per tant, la humitat relativa en el
gabinet de treball és manté elevada (per sobre del 60 %) pretendre disminuir-la, sense fer
reformes importants a casa, és una utopia. No hi ha res a fer i caldrà adaptar-nos-hi, i caldrà
fer-ho protegint les nostres col·leccions.
Cal tenir ben present que la velocitat d’oxidació augmenta a partir d’una humitat relativa del
60 %, i, tanmateix, incentiva la producció de l’àcid acètic de la fusta. Si al gabinet de treball
hi ha mobiliari de fusta, i l’habitació no pot ser ventilada regularment, la humitat sobre la
fusta farà que l’aigua dipositada sigui àcida i això farà que augmenti el seu poder corrosiu si
hi ha minerals metàl·lics en contacte. Així mateix, els mobles fets de contraxapats,
conglomerats o d’altres productes derivats de la fusta solen contenir un altre compost agressiu
per als nostres minerals: el formaldehid, que prové de les coles i productes químics que la
indústria empra en la fabricació i/o en els tractaments de conservació, i que allibera en
101
L’afició als minerals
augmentar la humitat relativa. I si es combina amb l’aigua, en resulta àcid fòrmic, un àcid que
pot provocar danys molt importants en algunes espècies, com a la Cerussita o a la Ilvaïta.
També cal saber que hi ha minerals la peculiar estructura molecular dels quals permet que
absorbeixin aigua. Això ve dels dèbils enllaços moleculars, que permeten que els cations de
l’espai interlaminar siguin intercanviats fàcilment i aquesta capacitat permet absorbir aigua a
més d’altres compostos. Alguns d’aquests minerals són la Montmoril·lonita, Saponita, Il·lita o
la Caolinita, i s’han de mantenir estables en un rang d’humitat relativa no superior al 70 %,
perquè són minerals que tendeixen a incorporar aigua en la seva estructura i el que pesaria és
que s’expandirien, ni per sota del 40 % ja que llavors perdrien aigua de cristal·lització, es
contraurien i s’esquerdarien.
Un altre grup de minerals sensible a la humitat relativa elevada són els sulfurs. S’hi troben
minerals molt reactius, com ara la Pirrotita, que ràpidament forma òxids de ferro i sulfats. I
també Mil·lerita, la Bismutita, la Galena, Safflorita, Niquelina o Breithauptita. Potser el cas
més paradigmàtic és el de la Bornita, que experimenta una reacció tan ràpida que rarament
se’n pot veure el seu aspecte real. Si es parteix una Bornita i es deixa a la intempèrie, el ferro
es difon a la superfície del mineral que reacciona immediatament amb la humitat ambiental i
forma òxid de ferro i sulfur de coure, tot conferint-li la característica pàtina de coloració
porpra o irisada. És un exemple clar de la immediatesa amb què alguns minerals tendeixen a
estabilitzar-se amb el medi que els envolta.
La Pirita és un sulfur de ferro, que juntament amb la Pirrotita i la Marcassita, cal mantenir en
un ambient d’humitat relativa reduïda, per sota del 30 %, i a una temperatura d’uns 25º C per
evitar-ne l’oxidació. Si la humitat relativa es manté per sobre del 50 % el procés d’oxidació
serà irreversible i continuada en el temps, reaccionarà amb l’aigua atmosfèrica per formar
sulfat de ferro hidratat i diòxid de sofre i aquest, que és molt soluble en l’aigua, formarà àcid
sulfúric, àcid que al seu torn, reaccionarà amb altres minerals, especialment amb altres
sulfurs, que no sols quedaran destruïts de manera irreversible sinó que produiran sulfur
d’hidrogen (vg. 8.3.4.). Un cicle pervers de destrucció irreversible i molt difícil d’aturar.
Jo aconsello evitar l’ús d’impermeabilitzants per tres motius: el primer, òbviament, estètic; el
segon, que si prèviament el mineral no ha pogut alliberar completament la humitat, aquesta
continuarà fent el seu procés a l’interior de la capa protectora i el tercer és que si bé l’ús d’una
laca, com el clorur de polivinilidè (PVDC), que és un dels millors impermeabilitzants, que
fins i tot podria conservar per mil·lennis una superfície llisa o un cos sense cap imperfecció,
els minerals a protegir solen tenir nombroses superfícies irregulars, microcavitats, esquerdes i
altres imperfeccions superficials que impedeixen que la capa sigui del tot contínua fet que
102
L’afició als minerals
obre el pas a les molècules d’aigua i, en conseqüència, al deteriorament continuat de
l’exemplar. Cal que tinguem en compte una realitat immutable: una molècula d’aigua té una
mida de 0,275 nm, poc menys de 3 Å 0.000000275 m o més compressible encara 0,000275
mm!
Un altre malson es pot tenir si un bon exemplar de la col·lecció, sense ser-ne conscients, conté
un nucli de Marcassita, Pirrotita o de Pirita granular. Si està sota unes condicions d’humitat
relativa per sobre del 60 %, el nucli es desestabilitzaria per oxidació del sulfur, i es formarien
diversos sulfats. Fins aquí podria semblar que encara es podria salvar l’exemplar, però donat
que en formar-se els sulfats el volum del nucli augmentaria, esquerdaria l’exemplar
s’alliberaria àcid sulfúric, molt reactiu amb els altres minerals, i provocaria la seva completa
destrucció. Per exemple, si un exemplar no conté ferro, però a la matriu, posem de quars,
s’intueix algun senyal d’òxid de ferro en alguna fissura, sempre serà millor preservar-lo de la
humitat.
8.3.2. La temperatura, no és sols una bona aliada de la humitat
«El mínim que podem fer, en servei d’alguna cosa, és comprendre-ho.»
José ORTEGA y GASSET (1833 – 1955), filòsof espanyol
La temperatura forma, amb la humitat, un contuberni capaç de fer estralls en determinats
minerals tot i que tota sola també pot ocasionar danys importants.
Com ja se sap, a les cases existeixen microclimes. En un soterrani, la humitat sol ser elevada i
la temperatura baixa, mentre que en un àtic la humitat relativa serà baixa mentre que la
temperatura serà alta, i en una mateixa planta, les habitacions més cap al nord tindran una
humitat relativa més alta i una temperatura més baixa, mentre que les habitacions més cap al
sud tindran una humitat relativa més baixa i una temperatura més alta. Així i sabent això,
segons on es tingui la col·lecció de minerals, un dels dos factors prevaldrà sobre l’altre, però
pel que fa a la temperatura aquesta pot augmentar per factors diferents dels ambientals.
Tal i com ja s’ha comentat amb anterioritat, cal ser molt curosos amb la il·luminació dels
exemplars, tot evitant especialment la instal·lació de sistemes d’il·luminació a l’interior de la
vitrina per tal d’evitar que les peces s’exposin a una escalfor excessiva, perquè la calor es
transfereix a l’exemplar tot fent augmentar l’energia emmagatzemada en els enllaços
intermoleculars i augmenta la longitud entre els enllaços. És a dir, l’amplitud de les vibracions
iòniques augmenta, i quan l’energia cinètica excedeix la força atractiva entre els ions, el
103
L’afició als minerals
mineral pateix una dilatació tèrmica que fa que s’expandeixi. És el que es coneix com a xoc
tèrmic. El mineral pot esquerdar-se i/o trencar-se quan la tensió és superior a la resistència de
la tracció. Aquestes espècies termosensibles solen ser espècies minerals amb un baix nivell de
tenacitat, baixa conductivitat tèrmica i amb un alt coeficient d’expansió tèrmica. Aquest
coeficient, també conegut com a dilatació tèrmica, ens indica la diferència en la dilatació que
pateixen els enllaços del mineral en augmentar la seva longitud en passar d’una temperatura
determinada a una superior.
El minerals més termosensibles són el Sofre, la Cerussita, la Barita i la Fluorita, seguits de la
Witherita, Esrtoncianita i Aragonita, amb coeficient volumètric d'expansió tèrmica a una
temperatura de +- 27º C, de 192, 64, 63 i 62.7 γ (10-6 o °C-1), i 57, 58,3 i 58γ (10-6 o C-1),
respectivament, i si s’augmenta significativament la temperatura, es passa a uns coeficients de
223, 93, 91,4 i 71,4 i 70, 71 i 71 γ (10-6 o C-1), respectivament.
És cert que donant només aquests coeficients ens podem quedar igual, però si ho comparem
amb minerals gens termosensibles com el Quars o el Diamant, amb uns coeficients
volumètrics d’expansió tèrmica a una temperatura de +- 27ºC, d’1,55 i de 3 γ (10-6 o C-1),
respectivament, es fa més comprensible. També pot ajudar a comprendre millor les magnituds
conèixer el coeficient volumètric d’expansió tèrmica d’un material del qual tothom en coneix
el seu efecte dilatant com és el gel, que és de 153 γ (10-6 o C-1).
Els minerals més termosensibles fins i tot poden crepitar amb l’escalfor de les mans. El cas
més evident és el del Sofre. Si hom posa un cristall de sofre al palmell de la mà, la tanca i
l’acosta a l’orella sentirà el crepiteig del cristall en trencar-se. Amb alguns exemplars de
Cerussita, Barita i Fluorita també es pot experimentar.
La millor manera per saber quins minerals són sensibles a la temperatura és mitjançant les
publicacions especialitzades. No obstant, si l’exemplar és prou gran, determinar els minerals
termosensibles no és difícil. Si és calent al tacte, indica que té una baixa conductivitat tèrmica
i per tant és termosensible com ara el Sofre. Els minerals freds al tacte indiquen que tenen una
alta conductivitat tèrmica i, per tant, no són termosensibles o ho són en molta menor mesura,
com és el cas del Diamant.
Així, si hom decideix mantenir la il·luminació a l’interior de la vitrina, ha de tenir molta cura
amb aquests minerals, ja que poden arruïnar un magnífic exemplar de Fluorita o Barita en
poques hores d’exposició.
Un augment de la temperatura no sols afectarà els minerals termosensibles, sinó també els
minerals susceptibles de ser deshidratats i/o deshidroxilats; és a dir, els que poden perdre
parcialment o total l’aigua d’hidratació com a conseqüència d’aquest augment. Les espècies
104
L’afició als minerals
minerals més susceptibles es troben en els grups dels sulfats i els fosfats hidratats, que
contenen molècules d’aigua o grups hidroxils en la seva estructura cristal·lina, que poden
perdre parcialment, i passar a una altra espècie d’un estat d’hidratació inferior, o totalment i
quedar destruïts per complet.
Gràcies al descobriment de sulfats al planeta Mart, fruit de diverses missions, avui es disposen
de força treballs d’investigació sobre els efectes de la temperatura a determinades espècies
minerals d’anàloga naturalesa que les d’origen marcià, que tenen en compte factors com la
humitat relativa o la pressió atmosfèrica, com el de Frost, Raymond L. and Locke, Ashley J.
and Martens, Wayde N. (2007) Thermal analysis of halotrichites. Thermochimica Acta 459
(1-2):pp. 64-72, el de Wang A, Zhou Y (2014) Experimental comparison of the pathways and
rates of the dehydration of Al-, Fe-, Mg- and Ca-sulfates under Mars relevant conditions.
Icarus 234:162–173 i el deWang, A. et al., 2009. Phase transition pathways of the hydrates of
magnesium sulfate in the temperature range 50–5 C: Implication for sulfates on Mars. J.
Geophys, «Journal of Geographic Research Atmospheres 114(E4)», entre d’altres, el que ens
permet de conèixer millor el comportament d’algunes espècies minerals en entorns molt
semblants als de les nostres cases.
Un exemplar de Melantèria amb un contingut d’aigua en la seva estructura de més o menys un
45,5 % exposada a unes condicions ambientals amb un 31 % d’humitat relativa, una pressió
atmosfèrica d’1 atmosfera i a una temperatura propera als 50º C (temperatura fàcilment
assolible en una vitrina que té una instal·lació d’il·luminació interior), en menys de quatre
hores perdrà un 40 % de la seva aigua estructural. En condicions semblants, l’Epsomita, amb
un contingut d’aigua en la seva estructura de més o menys un 512 %, en una hora ja hauria
perdut un 5 % de la seva aigua estructural i al cap de dues hores s’hauria convertit en
Hexahidrita, amb una pèrdua del 10 % de la seva aigua estructural. Dues altres espècies que
cal tenir en consideració son l’Halotriquita, amb un contingut d’aigua en la seva estructura de
més o menys un 44,5 % que perd fins a un 14,28 % de la seva massa quan la temperatura
arriba als 42º C i un 9,20 addicional en arribar als 53º C, i la Pickeringita que amb un
contingut d’aigua en la seva estructura de més o menys un 46 % que perd fins a un 19,45 %
de la seva massa quan la temperatura arriba als 44º C. Hi ha casos molt més extrems com és el
de la Morenosita, que amb un contingut d’aigua en la seva estructura de més o menys un
44,50 %, en unes condicions semblants, a partir dels 31,5º C perd un 10 % de la seva aigua
estructural i passa a Retgersita, o el de la Coquimbita, que amb un contingut d’aigua en la
seva estructura de més o menys un 28.85 %, en un rang d’humitats relatives del 25 al 48 %, a
una pressió atmosfèrica d’1 atmosfera, és inestable a tan sols 30º C i si augmenta als 50º C es
105
L’afició als minerals
descompon de manera irreversible, o l’Al·lòfana, amb un contingut variable i molt inestable
d’aigua en la seva estructura, que varia en més o menys entre un 33,20 % a un 40,86 %, la
perd ràpidament a temperatura ambient. Com que necessita d’una humitat relativa molt
elevada, l’única manera de preservar-la és tancar-la en una capsa tan bon punt és extreta,
perquè conservi la humitat relativa. En cas contrari, en poques hores el mineral pot quedar
reduït a un grapat d’engrunes.
Finalment, també s’ha d’estar alerta si l’exemplar conté inclusions líquides, que solen estar
formades majoritàriament per aigua que, en escalfar-se, tendeix a expandir-se i fa que el
mineral pugui arribar a explotar. Un cas molt conegut és el dels Quars amb inclusions, que
després d’unes poques hores exposats al sol solen esclatar.
8.3.3. La llum, foscor per a moltes espècies
«No es pot desfer un nus sense saber com s’ha fet.»
ARISTÒTIL (384 aC – 322 aC), filòsof grec
Sovint s’ha escrit i s’escriu que la llum absorbida pels minerals pot provocar decoloració i
altres accions de degradació fotoquímica, però potser cal ser més curosos, ja que dit així pot
donar la sensació que tota la llum és nociva per a tots els minerals. El cert és que algunes
espècies minerals poden experimentar transformacions fotoinduïdes a causa de l’energia
continguda en els fotons. Cada color de l’espectre electromagnètic té uns determinats fotons
que són cada cop més energètics a mesura que l’ona electromagnètica té menor longitud.
D’aquí que el dany a aquests minerals sigui ocasionat en gran mesura per la banda
ultraviolada, que té una longitud d’ona entre 400 i 100 nm, i en menor mesura per la banda
blava i resta de la violada de l’espectre visible amb unes longituds d’ona de 495 a 400 nm.
L’energia d’un fotó de la radiació ultraviolada d’ona curta és de 4,43 a 12,40 electronvolts
(eV), la de l’ona mitjana i llarga és de 3,10 a 4,13 eV i la de la banda blava i resta de la
violada de 2,64 a 3,10 eV. Per comprendre la magnitud de les energies fotòniques descrites
és bo comparar-les amb l’energia dels fotons del color vermell de l’espectre visible, que és tan
sols d’1,8 eV. La major incidència de radiacions amb energies més intenses i per tant molt
més fotoactives causen en alguns minerals anomenats fotosensibles, danys fotoquímics sovint
irreversibles, de manera que com més gran és l’energia d’un fotó, més probabilitats hi ha que
s’hi produeixin alteracions.
106
L’afició als minerals
Dels diversos assajos duts a terme per comprovar l’efecte de la llum sobre alguns minerals
fotosensibles, puc concloure que si la il·luminació incident prové d’una làmpada LED, sense
filtre o amb filtre per la llum ultraviolada, ocasiona danys als minerals més aviat que una
làmpada halògena i fins i tot més que una fluorescent amb idèntiques característiques. La raó
és que les làmpades LED emeten molta longitud d’ona electromagnètica de banda blava, cosa
que permet afirmar que la llum emesa pel LED, per la seva naturalesa, fins i tot filtrant la llum
ultraviolada, és molt més destructiva i fotoquímicament més agressiva que l’emesa per una
làmpada incandescent de quars halògena o la d’un fluorescent.
Bona part de la fotodecoloració en minerals fotosensibles com la Inesita, la Bustamita, la
Tyuyamunita, algunes Fluorites d’algunes varietats de Quars, o de la Crocoïta entre d’altres,
es deuen al desplaçament d’electrons provocats pels fotons de la llum incident, especialment
els més energètics, que provoquen la seva migració per l’estructura reticular cristal·lina i
queden atrapats, ja sigui en defectes o imperfeccions reticulars i no tornen al seu estat
original, cosa que provoca l’atenuació o el canvi de color.
Segons l’estructura, determinades espècies minerals, com la Clorargirita, el Calomelans i el
Realgar, entre d’altres, poden patir un procés de degradació induït per la incidència de la llum
força més agressiu, que es coneix com a fotodissociació o també fotodescomposició o
fotòlisis, en què l’energia dels fotons absorbits pel mineral el dissocia en compostos més
simples. Aquesta energia, òbviament, ha de ser igual o major que l’energia de dissociació de
la molècula del mineral afectat, i/o també veure’s afectat.
***La fotooxidació o fotoreducció té lloc quan els fotons de les radiacions ultraviolades, en
major mesura que la resta de radiacions. Provoca desequilibris estructurals amb migració
d’elements que, amb contacte amb l’oxigen i altres elements de l’aire, tendeixen a oxidar-se o
reduir-se, com és el cas de la Vivianita, en què part del ferro bivalent passa a ferro trivalent,
tot esdevenint Metavivianita. I un cas semblant el pateix la Parasimplesita, en què el ferro
bivalent passa a trivalent i esdevé Ferrisimplesita.
Una altra espècie afectada és l’Argent. La radiació ultraviolada d’ona curta, en molta major
mesura que la d’ona llarga, produeix una alteració fotoquímica que consisteix en la reducció
de ions d’argent i dona com a resultat partícules molt fines d’argent que es dipositen sobre la
superfície de l’exemplar. Aquestes partícules resultants de la fotoreducció iònica són molt
susceptibles d’ennegrir-se si l’aire conté gas sulfhídric, ja que es formarà ràpidament
Acantita. Sovint, per descriure l’ennegriment de l’argent, es parla d’oxidació però en realitat
es tracta d’un procés dual; una fotoreducció interna i una sulfuració externa.
107
L’afició als minerals
En assajos duts a terme amb el Realgar, vaig poder comprovar que exposat a un focus LED de
100 lux, sense filtre per la llum ultraviolada, que emet una radiació ultraviolada de 21µ
W/cm2, en un parell d’hores s’aprecia, a cop d’ull, un deteriorament clar i al cap de tres hores,
la seva superfície s’ha alterat completament a Orpiment. El mateix assaig amb filtre per llum
ultraviolada, els efectes es retarden una hora amb iguals condicions i emprant una làmpada
halògena. En una hora més d’exposició, els efectes no són tan accentuats.
Per tant, és molt important, en el moment de decidir les làmpades que han d’il·luminar la
col·lecció, que incorporin de fàbrica un filtre per la llum ultraviolada. I si és possible,
preservar de la llum, tant com sigui possible, els minerals fotosensibles perquè, tal com s’ha
exposat, encara que les làmpades portin filtre ultraviolat, el mineral sotmès repetidament a la
llum, tot i no observar-hi danys, pateix un procés de fotodissociació acumulatiu en el temps.
I què li passa al Realgar en ser exposat a la llum? Sabem que el contingut d’arsènic del
Realgar és d’un 70 % i el contingut en Sofre és del 30 %, i pels estudis que van publicar en
Yang, C.Y., Paesler, M.A., and Sayers, D.E. (1987) Determination of bond strengths of
arsenic and arsenic chalcogen compounds using the temperature dependence of extended X-
ray absorption fine structure. Physical Review B, 36, 980-988, se sap que dintre de la cel·la
cristal·lina, els enllaços arsènic–arsènic són un 30 % més febles que els enllaços sofre-arsènic,
de manera que l’acció fotònica de la llum sobre la superfície del minerals permet la migració
de l’arsènic cap a l’exterior, que combinat amb l’oxigen de l’aire, forma Arsenolita, que és
com una pols blanca que es posa a la superfície del mineral. (Un toc d’alerta perquè
l’Arsenolita és un compost molt tòxic; poc més de 100 mg pot provocar la mort.). Al mateix
temps, la part superficial del mineral, passa a Orpiment, amb un contingut d’arsènic del 61 %
i de sofre del 39 %. Si es mantingués exposat a la llum acabaria esdevenint Orpiment.
La fotodegradació per fotodissociació de la Clorargirita es coneix d’antic i ha estat
àmpliament estudiada. Els fotons més enèrgics la descomponen, alliberen argent i clor
elemental, amb el característic enfosquiment en tonalitats liloses, que de persistir l’exposició a
la llum, vira cap al marró fosc.
La fotodecoloració de la Proustita és un exemple de procés dual de fotodissociació i
fotooxidació. En Terry Wallace, a l’article Seeing red: the addictive allure of proustite,
publicat en el seu blog Wandering in the mountains geology, nature, and adventure teaching
lessons in life (2014), explica de manera força entenedora, el procés que experimenta la
Proustita en ser exposada a una font lumínica. L’estructura cristal·lina de la Proustita està
formada per piràmides de As-S3 amb enllaços covalents que formen una espiral paral·lela a
l’eix C del cristall. I són els àtoms d’argent que enllacen les piràmides As-S3 superiors amb
108
L’afició als minerals
les inferiors mitjançant enllaços S-Ag-S. Per tant, de facto, l’argent està interactuant amb sis
àtoms de sofre però amb enllaços una mica més febles que els que actuen a les piràmides As-
S3, de manera que un àtom d’argent està unit a sis àtoms de sofre. Però com que els àtoms
d’argent formen grans el·lipsoides, resulta que dos àtoms de sofre estan molt més a prop de
l’àtom d’argent, cosa que fa que efectivament l’argent estigui coordinat amb dos àtoms de
sofre. Llavors, quan incideix una radiació, els àtoms d’argent reboten contra els altres quatre
àtoms de sofre els quals, mentre dura l’excitació provocada pels fotons de llum,
experimenten, entre ells, períodes curts d’unió i desunió, la qual cosa permet l’alliberament
d’àtoms d’argent. Alguns romanen atrapats, ja sigui en defectes o imperfeccions reticulars i
molts altres migren cap a la superfície i convenen amb àtoms de sofre, ja siguin migrats de la
pròpia estructura de la Proustita o del gas sulfhídric contingut en l’aire, per formar Acantita,
responsable final de l’enfosquiment de la Proustita. Per cert, en el cas de la Proustita, la
fotodegradació té lloc sota qualsevol font de llum. És cert que si aquesta font emet radiació
ultraviolada, el procés serà més accelerat, però sabem que si la font de llum no emet radiació
ultraviolada el deteriorament també té lloc, encara que més dilatat en el temps.
M’he referit en diverses ocasions a l’Acantita. Només apuntar que és una espècie de molta
sensibilitat a qualsevol tipus de llum, i pot patir, en qüestió de minuts, un procés de
fotoreacció que li causa descomposició en superfície, i s’enfosqueix, fins i tot si la llum és
conduïda a través de fibra òptica. Si es té l’oportunitat d’aconseguir un exemplar d’aquesta
espècie de color gris plom i lluïssor metàl·lica, convé guardar-la protegida de la llum. Si es
volgués exposar, caldria procurar que la llum incident fos d’uns 50 lux (la llum d’una espelma
a 5-6 cm) i mai superior als 100 lux.
De la mateixa manera que superant un extrem de la llum visible hi ha la radiació ultraviolada
que, com he exposat, pot resultar molt nociva per a algunes espècies minerals, a l’altre extrem
de l’espectre es troba la radiació infraroja, i per tant, la responsable de l’augment de
temperatura. Com a resultat de la interacció de la llum amb la temperatura pot produir-se una
altra reacció: la transició de fases.
El Realgar és una de les espècies minerals malauradament més sensibles a aquest reacció.
L’estudi de Douglass, D. L., Shing, C., e Wang, G (1992) The light-induced alteration of
realgar to pararealgar. American Mineralogist, 77, 1266-1274, confirma que el Realgar
exposat durant llargs períodes a una determinada longitud d’ona o directament al sol, a
mesura que augmenta la temperatura, es converteix primer en superfície i al cap de llargues
exposicions en tot el seu volum, en el polimorf d’alta temperatura, el Pararealgar. A més, com
109
L’afició als minerals
que és menys dens que el Realgar, tendeix a esquerdar-se i conseqüentment es produeix la
destrucció del mineral de manera irreversible.
El Cinabri també pateix aquesta transmissió de fases i el seu enfosquiment n’és la
conseqüència més visible. L’estudi de J. Yu, W. S. Warren, and M. C. Fischer, Visualization
of vermilion degradation using pump-probe microscopy, Sci Adv 5(6), eaaw 3136 (2019),
corrobora que l’enfosquiment del Cinabri es deu a una transició de la fase alfa (Cinabri) a la
fase beta (Metacinabri), a més de la formació de mercuri metàl·lic. El Cinabri, en ser exposat
a una font de llum que emet radiació ultraviolada, inicia un procés d’enfosquiment perquè es
forma a prop de la superfície Metacinabri i/o mercuri metàl·lic. Aquesta reacció s’accelera si
les dosis de radiació ultraviolada són molt elevades i si augmenta la temperatura, de manera
que podria arribar a una transformació completa. Un altre malaurat exemple de la interacció
de factors.
8.3.4. Els gasos, agents invisibles
«El grau suprem del saber és l’examen del motiu de les coses.»
SÒCRATES (470 aC - 399 aC), filòsof grec
Sempre he pensat que si els gasos nocius tinguessin color prendríem més consciència i
mesures per minimitzar-ne la seva presència, però la realitat és la que és. Cal conèixer-la i
actuar amb conseqüència.
Un enemic, tant dels minerals com de les persones, és l’àcid sulfhídric (H2S), un gas incolor,
inflamable, que en concentracions altes és verinós. De sabor una mica dolç i olor
desagradable, se sol comparar a la dels ous podrits, encara que la majoria no sapiguem quina
olor fan els ous podrits. És una olor peculiar i desagradable que emana dels desaigües,
especialment els dies de pluges fortes per la pressió que hi exerceix el gran volum d’aigua.
També es coneix com a àcid hidrosulfúric, gas de claveguera i sulfur d’hidrogen.
Generalment, es pot detectar l’olor a baixes concentracions en l’aire, entre 0.0005 i 0.3 parts
per milió (ppm) (0.0005 a 0.3 parts d’àcid sulfhídric en 1 milió de parts d’aire). En cas de
sentir aquesta olor desagradable, cal ventilar de seguida la casa donat que en concentracions
altes, una persona pot perdre la capacitat d’olorar-lo i esdevé perillós, tant per als minerals
com per a les persones. En menor mesura, la seva presència també es deu a la degradació de
les cadenes de proteïnes de la llana i no cal menystenir el fum de les cigarretes i les emissions
dels vehicles de gasolina, com a fonts de gas sulfhídric.
110
L’afició als minerals
Aquest gas és el responsable de la sulfuració d’alguns exemplars de les nostres col·leccions. I
un dels minerals que més ràpidament es veurà afectat per aquest agent és l’Argent, en què una
concentració de tan sols 0,1 ppm, a una temperatura de 25º C i amb una humitat relativa del
75 % és suficient per formar una pel·lícula de sulfur d’argent. Primer se’n percebrà un
deslluïment i, si no hi ha possibilitat de ventilar ràpidament l’estança i l’atmosfera persisteix,
l’exemplar esdevindrà negre per la formació de sulfur d’argent; és a dir, Acantita. És un
procés força ràpid i irreversible, que a més s’accelera amb humitats relatives altes. Un
exemple més del funest resultat de la interacció de diversos factors ambientals.
Dissortadament, a l’aire de les nostres cases hi ha altres gasos que contribueixen a la
degradació d’algunes espècies minerals, com ara l’òxid nitrós, resultat de la combustió dels
motors, especialment els dièsel. Aquest gas actua com un catalitzador i accelera la reacció de
sulfuració d’alguns exemplars, com ara l’Argent.
I el clor... un mal amic, que pot acabar per difondre’s a l’atmosfera a partir de les aigües
tractades amb compostos clorats. En menor mesura, es troba en els productes usats per
emblanquir el paper o algunes fibres tèxtils o també en productes de neteja de la llar. Pot
afectar alguns minerals de la nostra col·lecció, com ara l’Argent, perquè s’hi uneix i forma el
clorur d’argent que, com s’ha descrit en tractar els efectes de la llum, serà una de les causes
del seu enfosquiment.
8.3.5. Els microbis i els humans, dos problemes per als minerals
«L’energia del que és visible és l’invisible.»
Marianne MOORE (1887-1972), biòloga nord-americana
L’alteració biològica i antròpica també pot suposar un problema per a algunes espècies de les
nostres col·leccions i per tant, cal conèixer-ne les causes a fi d’evitar-les tant com sigui
possible.
Tradicionalment, en la literatura especialitzada en mineralogia, no s’ha tractat o s’ha tractat
molt breument sobre la degradació dels minerals a causa dels agents biològics. Els fongs en
són una mostra i són ben presents tant en jaciments com a les cases. Potser es pensa que és
difícil que creixin fongs a casa i menys encara que es puguin desenvolupar entre els
exemplars de la nostra col·lecció, però no ho és pas. Els fongs són presents a totes les cases i
poden créixer a una temperatura de 21º C i a partir d’una humitat relativa superior al 65 %,
nivells força freqüents a moltes cases del nostre país. A més dels fongs que es poden
111
L’afició als minerals
considerar més habituals en una casa, el vent fa arribar les espores suspeses en l’aire de
diverses espècies més, i unes i les altres poden acabar dipositant-se, amb la resta de pols i tot,
sobre els exemplars.
Una vegada les espores s’han dipositat sobre un mineral, i durant el seu creixement, poden
alterar un exemplar de dues maneres: químicament, com a resultat de les activitats
metabòliques fúngiques, bàsicament disminuint o augmentant l’alcalinitat en la superfície de
contacte, i mecànicament, en el decurs del seu procés de creixement. Hem de pensar que la
mida de les espores dels fongs és d’1 a 20 micres, per tant, prou petites com per penetrar en
les microfissures de la superfície d’un mineral, i no cal dir, de les fissures visibles a ull nu.
Per tal de fer-nos-en una idea, quan els nostres ulls perceben una fissura, el gruix és de més o
menys 100 micres. Per tant, aquestes microfissures i fissures són un receptacle idoni per al
creixement de les espores. A mesura que els fongs creixen i es desenvolupen sabem, gràcies
al treball de Howard R J, Ferrari MA, Roach D H, and Money NP. 1991, Penetration of hard
substrates by a fungus employing enormous turgor pressures. Proc Natl Acad Sci USA 88:
11281–84, que poden emprar pressió osmòtica i exercir pressions molt elevades, entre 10 i 20
µN/µm2. Les hifes o filaments dels fongs s’estenen i colonitzen les fissures. Per exemple,
alguns fongs del gènere Talaromyces en tan sols 15 dies i a 25º C poden assolir els 7 o 8 cm
de diàmetre i el gruix de les hifes pot arribar als 190 µm. Conseqüentment, la pressió exercida
eixamplarà les microfissures o fissures que poden, fins i tot, fracturar el mineral.
A les cases del nostre país podem trobar, amb una relativa facilitat tres gèneres de fongs: el
Penicillium, que haurem pogut veure créixer sobre una taronja o en alguns formatges;
l’Aspergillus, que sovint forma colònies de color fosc a les juntes dels banys on la humitat és
més elevada i el Talaromyces, molt freqüent en boscos i vinyes i que haurem pogut observar
en floridures d’aspecte negrós en el tomàquet. Se sap que tots tres gèneres poden provocar
danys en determinades espècies minerals i també la formació de compostos biogènics que
solen cristal·litzar, adherits a les hifes dels fongs. En presento alguns exemples.
L’espècie Aspergillus niger és el fong negrós, que se sol formar a les banyeres o dutxes.
Excreta àcid oxàlic que pot solubilitzar alguns minerals sensibles als àcids, com és el cas de la
Piromorfita i que formarà oxalats de plom. El mateix procés es dona amb la Birnessita; en
aquest cas, forma oxalats de manganès. L’espècie Talaromyces flavus també produeix àcid i
forma canals per dissolució de fins a 0.002 mm en la Lizardita. L’espècie Penicillium
frequentans, que es forma en sucs de fruita, pot oxidar el manganès de la Rodocrosita o el
ferro de la Siderita. Altres espècies del gènera Penicillium també excreten àcid oxàlic i poden
112
L’afició als minerals
formar minerals secundaris en precipitar els oxalats, com la Whewel·lita i la Weddel·lita, dues
de les espècies biogèniques admeses per la IMA.
Entre altres minerals susceptibles de ser atacats pels fongs hi ha els membres del grup de
l’Apatita i, per descomptat, les espècies susceptibles d’ésser atacades per àcids. També la
Uraninita, que pot precipitar com un fosfat d’uranil, a més de minerals amb cations com el Fe,
Zn, Ag, Ni, Cd, Cu o el Pb dels quals els fongs en són bioabsorbents.
Per tant, alerta! La millor solució és protegir el mineral, d’ençà que entra a la nostra
col·lecció. En cas de detectar o intuir la presència d’aquests microbis en algun exemplar en
tractar-se d’organismes vius, es podrien eliminar submergint-lo durant unes hores en una
solució amb lleixiu, o directament amb lleixiu, i a continuació, una bona neteja. De tota
manera, aquesta solució senzilla no es pot pas fer servir en un gran nombre d’exemplars.
Només servirà per a minerals molts resistents a solucions tan alcalines, susceptibles de poder
ser degudament fregats i sempre i quan els fongs siguin a la superfície. En cas d’haver-se ficat
dins de les fissures, el lleixiu no fa efecte. Es podrien matar amb làmpades germicides de llum
ultraviolada, però, tanmateix, segons quines espècies, com s’ha vist abans, no es poden
exposar a aquestes radiacions. Per tant, cal prevenció!
La manipulació és un altre factor que pot perjudicar alguns dels nostres exemplars. Com ja ho
indica el terme, manipular implica directament l’ús de les mans. I la suor de les nostres mans
és un agent agressiu, especialment per a elements òxids i sulfurs. Entre les substàncies que
alliberen les nombroses glàndules ecrines que tenim a les mans en suar, hi ha el clorur de
sodi. Per exemple, si es manipula un exemplar d’argent, aquest clor reaccionarà formant
clorur d’argent a la seva superfície, que com hem vist, s’ennegrirà per acció de la llum.
També alliberarà, en menor o major mesura, alguns àcids, com el làctic o l’úric, que
confereixen a la suor un PH variable segons la persona, d’entre 3,8 i 5,6. Aquestes substàncies
poden actuar com un electròlit sobre la superfície d’alguns minerals, que la poden corrompre
galvànicament, tal i com es descriurà en tractar de la pols. Aquest procés, precisament, és el
responsable de deixar empremtes digitals sobre alguns minerals com la Pirita, i també el de la
formació d’òxid de coure sobre el coure nadiu. En ocasions, convé usar guants!
Normalment agafem els exemplars amb els dits i/o amb el palmell de la mà. La temperatura
mitjana d’aquestes parts del nostre cos és d’uns 30.3º C i 31.5º C, respectivament, i si ja
preveiem que es procura sostenir-los durant el mínim temps possible, el risc que el mineral
pateixi algun dany a causa de la temperatura de les nostres mans és força improbable. Potser
amb alguna excepció, com és el cas de dues espècies termosensibles, especialment delicades,
com ara algunes Fluorites i el Sofre. I aquest últim, no tant pel grau de temperatura sinó per
113
L’afició als minerals
ser mal conductor de la calor, que acaba per crepitar en oprimir-lo en tancar el palmell de la
mà.
Si es vol treure la pols a algun exemplar de la col·lecció i s’opta per posar-lo sota l’aigua, cal
ser molt curós amb la temperatura ja que si és elevada pot provocar un xoc tèrmic que pot
esquerdar el mineral. No cal dir que si es tracta d’un mineral termosensible, l’aigua haurà
d’estar a temperatura ambient, consell recomanable per a la majoria dels exemplars. De tota
manera, cal considerar certes particularitats, com ara les possibles cavitats amb inclusions
líquides i/o gasoses. Donat que el coeficient d’expansió tèrmica del líquid i/o gas continguts a
l’interior és més alta que el mineral que les conté, el xoc tèrmic també pot provocar la
decrepitació del mineral o fins i tot la seva explosió. I no és cap mentida si dic que això ha
passat fins i tot amb algun Quars!
Molts aficionats tenim el mal costum de bufar els minerals amb la intenció de treure’n la pols
en lloc de fer servir un compressor d’aire. Hi ha minerals que no es perjudicaran gairebé gens,
com el Quars, però amb d’altres, inconscientment, es contribueix al seu deteriorament. La
International Association for Breath Research (IABR) va detectar més de 3.000 compostos
diferents en l’alè humà. D’aquests, almenys dos poden perjudicar de manera directa alguns
òxids i força sulfurs. Es tracta del sulfur d’hidrogen i el gas sulfhídric, dos compostos
sulfurats volàtils, que resulten fonamentalment de la putrefacció de la matèria orgànica per les
bactèries, i dels quals ja se’n coneixen els seus efectes sobre els minerals. En bufar sobre un
mineral, sovint amb la bona intenció d’eliminar-ne la pols, o fins i tot en respirar en parlar-hi
molt a prop, hi llancem directament importants quantitats de vapor d’aigua en forma
d’aerosol, que fan augmentar el tant per cent d’humitat i, per tant, catalitzar processos que
fàcilment poden portar al deslluïment de molts exemplars. I també ajuden a fixar més la pols,
tot afavorint el creixement de fongs.
Òbviament, l’alè pot ser més agressiu en persones que pateixen halitosi i no tinguin cura de la
higiene bocal que en persones que no tinguin problemes bucogàstrics i que vetllin per una
bona higiene bocal.
8.3.6. La pols, un cúmul de malfactors
«No n’hi ha prou amb saber, també s’ha d’aplicar. No n’hi ha prou amb voler, també s’ha de
fer.»
Johann Wolfgang von GOETHE (1749-1832), advocat alemany
114
L’afició als minerals
No és cap novetat, doncs, si diem que la pols és un dels grans enemics dels minerals de les
col·leccions. De fet, si s’observa la pols d’una casa amb una lupa estereoscòpica binocular o
amb un microscopi, ens adonarem de la diversitat d’elements que la componen: partícules de
pell humana, fibres tèxtils de tot tipus, cabells, partícules de la combustió dels vehicles,
greixos dels hidrocarburs dels combustibles, microorganismes com els fongs, quars, partícules
de carbó, sulfats, clorurs, òxids metàl·lics, i un llarg etcètera. En definitiva, més val no
observar-ho però sí saber-ho i saber així mateix el que pot provocar als nostres minerals.
La pols que es diposita i s’acumula a la superfície dels nostres exemplars no sols disminueix
la lluïssor i la translucència i hi provoca un efecte tendent a l’opacitat sinó que també en
distorsiona el color. La pols tendeix a absorbir la humitat relativa de l’aire i els àcids que
puguin estar-hi relacionats, com el sulfúric, l’acètic i el fòrmic, que formen potencials
electròlits, que en alguns elements i especialment en força sulfurs, seran els responsables de
picades de corrosió sobre la superfície del minerals. Aquesta corrosió electroquímica es
produeix perquè la pols actua com a petites cèl·lules galvàniques, i sent com és la superfície
dels minerals conductora de l’electricitat, la zona de contacte amb la pols, deficient en oxigen,
actua d’ànode i la resta actua de càtode. Per tant, a major humitat relativa més gran serà el
potencial de corrosió. En la Pirita, per exemple els ions d’hidrogen seran alliberats en el
càtode mentre que en l’ànode, el ferro serà alliberat formant hidròxid de ferro. Aquest és el
mecanisme que forma els desagradables puntets marronosos de goethita i/o goethita
hidroxidada sobre les superfícies lluents d’alguns cristalls de Pirita i d’altres sulfurs. Per tant,
les bactèries són les responsables, com es podria pensar o com s’ha dit a vegades, ho és la
brutícia!
Per obtenir una informació més àmplia i completa del que s’ha tractat en aquest capítol, es pot
consultar l’obra especialitzada The Care and Conservation of Geological Material; Minerals,
Rocks, Meteorites and Lunar Finds by F. M. Howie. Butterworth Heinemann, Oxford, 1992.
ISBN 0 7506 0371 2.
115
L’afició als minerals
9. Preservació i conservació dels exemplars
«El coneixement ens fa responsables.»
Ernesto GUEVARA (1928-1967), metge argentí
Els col·leccionistes de minerals som preservadors i conservadors del patrimoni natural. Tots
els grans museus de minerals del món compten amb una gran quantitat d’exemplars
excepcionals, procedents de col·leccionistes privats o, si més no, s’han fundat a partir
d’immenses col·leccions particulars. Són peces que avui podem gaudir gràcies a l’amor als
minerals de persones que ens han precedit i que meravellen les noves generacions.
Ja s’han proposat fins ara alternatives i solucions amb la finalitat de preservar i conservar els
exemplars, però m’ha semblat adient dedicar-hi tot un capítol, encara que corri el risc de
repetir-me.
9.1. Major manipulació, major risc
«Saber per a prevenir, a fi de poder.»
Auguste COMTE (1798-1857), filòsof francès
La contribució més important que podem fer per a la conservació i preservació dels exemplars
de les nostres col·leccions és intervenir tan poc com sigui possible. És una màxima que caldrà
tenir molt present perquè a major manipulació, major risc. Per tant, insistirem en la
conveniència de disposar d’una vitrina, tan hermètica i estanca com es pugui.
Estarem d’acord si diem que les nostres cases s’han de ventilar regularment i això vol dir que
cal saber conviure amb la pols. I com que és un problema crònic i compartit per tots els
col·leccionistes, detallarem tot seguit algunes mesures per evitar que els exemplars de les
nostres col·leccions se’n sentin afectats.
Una acció necessària i recurrent és treure la pols del nostre gabinet. Òbviament, no precisarem
ni el com ni el quan però, com a criteri general, sí que evitarem escombrar perquè fent-ho
s’aixeca molta pols i es dispersa. És molt més aconsellable l’ús d’un aspirador, tant pel terra
com pel mobiliari i per les lleixes de la vitrina. Així mateix, convé evitar els plomalls, que
redistribueixen la pols i la dispersen i els draps de la pols perquè arrosseguen partícules,
sovint més dures que el vidre i fàcilment ratllarien les superfícies. Cal retirar les lleixes i
rentar-les o bé passar-hi un drap amb solució hidroalcohòlica (70 % d’alcohol etílic -etanol- i
116
L’afició als minerals
30 % d’aigua). També es podria aplicar a la resta de la vitrina. Aquesta solució, a més, com
que és fungicida i bactericida, ajudarà a mantenir l’entorn lliure de bacteris i de fongs.
Una vegada treta la pols a l’entorn, toca fer-ho als exemplars. Recordeu: mínima intervenció!.
Traieu el mineral a l’exterior del gabinet. No el bufeu. És aconsellable fer servir només una
pera d’aire, com les emprades per a la neteja de les càmeres fotogràfiques. Eviteu els esprais
d’aire comprimit i els compressors d’aire perquè la pressió de l’aire és molt elevada i difícil
de controlar. A més, el flux d’aire dels compressors es barreja amb l’aigua que s’ha produït,
com a subproducte de la compressió, per condensació de la humitat relativa. Tot i que es pot
evitar mitjançant un assecador extern o bé amb un equip amb assecador intern i incorporant-hi
un regulador de la pressió de l’aire, és un màquina que fa un soroll eixordador i vibra amb
molta intensitat. Per tant, no és gens recomanable de fer-lo servir en una casa sense els
aïllaments necessaris. I tampoc recomanaria l’ús de pinzells, excepte per a aquelles espècies
molt resistents i amb duresa superior a la del Quars. Tampoc res de plomalls i draps... Les
micropartícules poden provocar ratllades així com la redistribució i la dispersió de la pols.
Si la brutícia acumulada està incrustada i produeix un efecte opac o bé amenaça la integritat
de l’exemplar, es pot plantejar el rentat, tot i que al meu entendre, és una intervenció que cal
fer-la amb molta cura i tenir molt present el comportament de cada espècie davant dels
diferents productes a usar. De tota manera, hi ha qüestions que seran difícils de controlar, com
ara fissures, microfissures o plans d’exfoliació, que poden esdevenir autèntiques trampes.
Vegem-ho amb un exemple. Un exemplar de guix de la varietat Selenita. A priori, netejar-lo
amb una solució d’aigua i sabó no hauria de representar cap inconvenient, però en ser un
mineral molt exfoliable, aquesta solució penetrarà per les microfissures, s’assecarà i el guix
perdrà la transparència en esdevenir opac a causa de les restes del sabó assecat a l’interior dels
plans d’exfoliació.
Encara que sigui una obvietat, vull apuntar que si el mineral o un dels minerals associats és
soluble a l’aigua, cal l’ús d’aquest compost. Es pot fer servir alcohol etílic. Tanmateix, convé
ser molt caut amb certs consells, com ara usar bromoform, perquè és molt verinós. Per a la
neteja dels exemplars de la col·lecció, jo només faria servir aigua destil·lada o millor
bidestil·lada. No cal explicar la gran quantitat de productes, substàncies o elements que poden
ser perjudicials i que conté l’aigua que arriba a gran part de les cases. A l’aigua, hi afegirem
una mica de sabor neutre, amb un de PH 7, el més semblant al de l’aigua.
Un toc d’alerta! Els sabons que es troben habitualment etiquetats com a neutres, tenen un Ph
de 5.5. Per tant són lleugerament àcids i no recomanables per al nostre propòsit. Desestimeu
qualsevol producte de neteja, detergents per a vaixelles, sabó per al terra... perquè solen
117
L’afició als minerals
contenir molts ingredients nocius per a moltes especies minerals. La solució proposada hauria
ser la més adequada per a la majoria d’espècies. L’aigua és, per ella mateixa, un reactiu
químic; el sabó en disminueix la tensió superficial i permet arribar millor a llocs de difícil
accés. Si cal, feu servir un pinzell confeccionat amb pèl natural. Eviteu el pèl sintètic. La fibra
sintètica és llisa i compacta, mentre que el pèl dels animals té una superfície rugosa que li
confereix la cutícula i li dona resistència. Això permet arrossegar la brutícia en actuar com
milions de pales micromètriques. Una vegada assecat, actuarà com a capil·lar, en estar
atravessat pel conducte pilós, que absorbirà el líquid en espais recòndits. Acabat aquest
procés, deixeu assecar l’exemplar a temperatura ambient i sobre paper absorbent de cotó o
cel·lulosa, lliure d’àcids, de clor i amb la menor quantitat possible de productes químics
afegits.
9.2. Allunyar els enemics
«El sentit comú és l’art de resoldre els problemes, no de plantejar-los.»
Yoritomo TASHI (1101-1200), filòsof japonès
Un cop nets, entorn i mineral, convé evitar exposar els exemplars als agents ambientals a fi de
preservar-los i conservar-los adequadament. I aquesta cura cal aplicar-la a les espècies més
susceptibles de patir algun dany. És recomanable l’ús d’urnes o de capses de plàstic, que es
poden adquirir fàcilment en comerços especialitzats en la venda de minerals i/o accessoris per
a aficionats. Convé informar-se dels materials de què es componen perquè el polièster, niló o
el polivinil (PVC) no són adequats perquè poden desprendre substàncies perjudicials per a
algunes espècies. Les capses, que solen comercialitzar-se per aquests propòsits, estan
compostes d’una base de polipropilè i una tapa transparent de polietilè. Es tracta de dos
materials inerts, estables químicament i que no contenen agents que podrien migrar cap als
minerals. Si bé som davant de la millor solució per protegir els nostres minerals de la pols i
d’altres agents externs perquè ja no caldrà manipular els que hi estiguin protegits ni per
netejar-los, hauríem de procurar que fossin estanques i hermètiques a fi de tenir un control
més gran de la humitat relativa i la temperatura. La millor solució seria fer-hi el buit, però és
molt costós i, lluny de l’abast de la majoria de nosaltres. Per aconseguir la màxima eficiència,
jo recomanaria unir la base i la coberta de la caixa amb cera líquida d’abella. És senzill,
econòmic, força eficient, no malmet la caixa ni el seu contingut i permet refer el procés tantes
118
L’afició als minerals
vegades com calgui. Eviteu la cera líquida de parafina perquè emet gasos nocius per als
minerals i té un efecte cancerígen per a les persones.
Cal tenir una cura especial amb els minerals higroscòpics i/o deliqüescents perquè en tancar-
los en una capsa o urna, tendeixen a absorbir-ne la humitat. També caldrà ser curosos amb les
espècies que requereixen una humitat relativa per sota del 30 % a fi d’evitar-ne la corrosió. La
millor solució, per ara, és fer servir el gel de sílice, un compost sintètic de diòxid de silici,
químicament inert, molt porós i, per tant, adequat per absorbir aigua, vapor i gas, la qual cosa
permetrà controlar la humitat relativa a l’interior del recipient. Es comercialitza a granel i amb
bosses de diferents mides i contingut. Convé assegurar-se que les bosses estiguin fetes amb
tela Tyvek, una marca patentada per la casa Dupont, perquè si dins la bossa és formessin
microorganismes, aquesta tela evitaria que en poguessin sortir i alhora en retindria l’aigua
d’absorció. Per tenir una referència a l’hora de comprar-ne, s’ha de preveure que per una
capsa de 4 x 4 x 4 cm serà suficient 0,5 g de gel de sílice per controlar l’ambient al seu
interior. Pel que fa a la fixació del mineral a la base de la capsa, remetem al punt 8.2 d’aquest
manual.
També se’ns pot presentar la necessitat de preservar i presentar minerals susceptibles de
deshidratar-se, com ara l’Epsomita, la Melanterita, o l’Evansita, entre d’altres. Com que són
minerals que necessiten d’una elevada humitat relativa, optaria per emprar les mateixes capses
i/o urnes de què disposem, però fent-hi alguna variació. Concretament, les giraria 180º, de
manera que la base quedés a la part superior. A la base de la tapa, fixaria la base d’una capsa
de mida inferior i sobre aquesta base fixaria el mineral, de manera que entre la base i la tapa
capgirada hi quedaria un espai. I en aquest espai hi dipositaria aigua bidestil·lada i
esterilitzada. Pot servir la que es comercialitza per a injectables i n’hi haurà prou amb els 10
ml que sol contenir un vial. Se sella la base i resulta una solució senzilla.
Els minerals susceptibles d’oxidar-se, com molts sulfurs, a més de les mesures comentades en
els paràgrafs precedents, fora ideal mantenir-los en una atmosfera controlada amb absència
d’oxigen. Per aconseguir-ho, caldria fer el buit a les capses o urnes que els continguessin però
és un procés que queda fora del nostre abast a més de ser poc pràctic en el sentit que si es
volgués estudiar l’exemplar, mostrar-lo o simplement veure’l fora de la capsa o urna, caldria
repetir el procés de fer el buit. Soc del parer de mantenir una atmosfera pobre en oxigen, tot
dipositant a l’interior de la capsa o urna un absorbent d’oxigen, classe RP-A, mitjançant
bossetes que contenen minerals del grup de les zeolites (carbó activat, òxid de calci i
polietilè), fabricades específicament per a la protecció de metalls i restes arqueològiques. És
important que el producte sigui de classe RP-A, ja que hi ha absorbents d’oxigen per a altres
119
L’afició als minerals
usos com els de classe RP-Z, que reaccionen químicament i desprenen escalfor. I si les
bossetes estan fetes amb tela Tyvek, mot millor encara.
Al mercat, aquestes bosses es venen segons els mil·lilitres d’aire del contenidor que es vulgui
protegir. Com que 1 ml = 1 cm3, només cal multiplicar la llargada per l’amplada i l’alçada en
centímetres i s’obté el volum en cm3. Si es té una urna de 10 x 10 x 10 cm, al volum interior
hi caben 1.000 ml d’aire. Una bosseta per 1.000 ml absorbirà 2,2 g d’aigua i en dos dies
l’oxigen haurà disminuït del 20,9 % a menys del 0,1 % (100 ppm). I això passarà quan el
material de l’interior de la bosseta haurà canviat de color. I pot mantenir aquests nivells
indefinidament, depenent de la seva permeabilitat o bé, si s’obre el color pot tornar a canviar.
En aquest cas, voldrà dir que hi ha entrat oxigen i serà aconsellable, per tant, renovar-la.
Les capses són la solució ideal i definitiva per la conservació dels exemplars que es tenen als
calaixos, però no ho són per als exemplars exposats a les vitrines. La raó és ben senzilla. El
polietilè transparent transmet de mitjana poc més d’un 80 % de la llum, de manera que el
mineral no hi quedarà ben exposat. Jo optaria per urnes fetes de plàstic acrílic transparent,
com el metacrilat, que sol transmetre un 93 % de la llum, a més de ser molt transparent,
antireflector, inert, estable químicament, bon protector de les radiacions ultraviolades i sense
agents que puguin migrar cap al mineral.
En cas que el pressupost ho permeti, es pot optar per encarregar-les amb l’anomenat vidre
acrílic de museu o vidre òptic, amb transmissions del 97 % i 99 %, respectivament. Per unir la
base amb la coberta de l’urna es pot fer servir cera líquida d’abella o bé cinta adhesiva de
doble cara de forta adhesió, tot i que és una solució més definitiva, si calgués obrir l’urna,
costaria més i amb el risc de malmetre el mineral que conté. Pel que fa a la fixació del mineral
a la base de la capsa, cal tenir en compte el que s’ha comentat al punt 8.2. També si s’assenta
l’urna directament sobre la lleixa de la vitrina, cal pensar a fixar-hi quatre topalls protectors
sota la base precisament per atenuar els efectes de les vibracions.
Les mesures proposades són, a parer meu, les més adients i efectives, de manera que
recomano que en cap cas s’apliquin revestiments de cap mena als exemplars de la col·lecció,
ni olis, ni ceres, ni silicones ni resines ni cap altre producte, perquè a part que poden
interaccionar amb el mineral, es degraden amb el pas del temps.
Hi ha conservadors d’alguns museus que opten per les bosses de polietilè amb tancament de
guia. És una manera econòmica per a la preservació, però que jo no ho recomanaria per tres
raons: la primera, l’estètica i visual. A part del que ja s’ha apuntat en relació amb certa
limitació en la transmissió de la llum, en adoptar formes corbes distorsiona la imatge i
impedeix gaudir de l’exemplar. La segona, pràctica. S’ha de tenir molt en compte que els
120
L’afició als minerals
minerals tenen vèrtexs i arestes, que poden tallar la bossa, que sol tenir unes galgues de 200 a
500, és a dir, entre 50 i 125 micres de gruix. Són resistents i pràctiques per a alguns usos, però
no per contenir minerals. La tercera és la relativa flexibilitat d’aquestes bosses, que fa que en
estar amb contacte amb el mineral, si cristal·litza, pugui trencar cristalls en cada manipulació
o simplement, amb el moviment a què se sotmet l’exemplar cada cop que s’obre i es tanca el
calaix.
9.3. Posar en relleu
«L’experiència no és el que et passa, sinó el que fas amb el que et passa.»
Aldous Leonard HUXLEY (1894-1963), escriptor britànic
En parlar de les vitrines he donat diverses raons per les quals no recomano que estiguin
elaborades amb fusta. Òbviament, si ja se’n tenen de fetes amb aquest material, encarregar-ne
de noves és una inversió que no sempre és a l’abast de tothom, de manera que pot ser adient
protegir-les per evitar-ne emissions.
Una possible solució fora segellar la fusta interior de la vitrina, amb pintura acrílica al làtex,
que un cop seca formarà una capa plàstica que evitarà la migració d’agents nocius per als
minerals. Llavors, es pot adaptar el seu tancament al sistema proposat i, amb un cost
relativament baix, gaudir per molts anys d’unes vitrines aptes per a la conservació dels
exemplars. Si no es vol pintar l’interior, però es vol minimitzar els efectes dels gasos volàtils
despresos i potencialment perjudicials per a algunes espècies minerals, es poden posar
paquetets, elaborats amb tela Tyvek, amb carbó activat a l’interior de la vitrina, que actuarà
d’absorbent dels gasos volàtils alliberats.
Donada la importància que dono a la preservació i conservació dels minerals, i a risc de
repetir-me, vull insistir en la conveniència de no instal·lar il·luminació a l’interior de les
vitrines. A més de les raons abastament exposades, cal tenir en compte que la temperatura
generada és una forma d’energia addicional que accelerarà les altres possibles reaccions
químiques, tal i com va descobrir el 1889 el premi Nobel de química Svante August
Arrhenius (1859-1927).
No obstant, si la vitrina ja disposa d’una instal·lació de llum i no hi ha intenció de retirar-la,
almenys cal assegurar-se que les làmpades porten filtre per a les radiacions ultraviolades. Si
per qualsevol motiu no es poden substituir les làmpades, llavors, per tal d’evitar la incidència
de les radiacions ultraviolades sobre els minerals, es poden protegir els exemplars amb urnes
121
L’afició als minerals
de metacrilat de 3 mm de gruix. Amb això, es redueix la incidència de les radiacions
ultraviolades en un 99,91 %.
Per tal de minimitzar tant com es pugui l’exposició a les radiacions ultraviolades, com
l’augment de la temperatura a l’interior de les vitrines, reitero la necessitat que les làmpades
estiguin instal·lades a unes distàncies mínimes dels exemplars. En cas de làmpades
fluorescents de llum càlida, caldrà tenir els exemplars a una distància mínima de la font
d’il·luminació d’almenys 65 cm. En cas de tenir fluorescent de llum freda, la distància seria
de 50 cm. Una làmpada incandescent de quars halògena sense filtre s’haurà de separar uns 25
cm pel que fa a preservar l’exemplar de les radiacions ultraviolades i d’uns 65 cm pel que fa a
la temperatura.
Cal tenir molta cura amb la il·luminació, però també s’ha d’estar alerta de no exposar els
minerals a altres fonts d’il·luminació perjudicials, com ara els flaixos de les càmeres
fotogràfiques, dels dispositius mòbils o de les càmeres de vídeo perquè disparen un nombre
molt elevat de fotons molt enèrgics, perquè la llum del flaix és eminentment rica en llum
blava (> 6000 K), fet que pot provocar reaccions fotoquímiques en algunes espècies minerals.
9.4. Mínima intervenció
«Cometre un error i no corregir-lo és un altre error.»
Kong Zi “CONFUCI” (551 - 479 aC), filòsof xinès
Com que soc del parer de la mínima intervenció en els minerals, no soc la persona més
indicada per recomanar processos de restitució, restauració, reparació, consolidació i
eliminació de minerals associats, tot i ser conscient que, en ocasions, no hi ha més remei que
intervenir-hi.
9.4.1. Restitució
En cas de trobar un exemplar d’Argent completament cobert per carbonats, ja sigui calcita o
dolomita, a fi de poder estudiar-lo i gaudir-ne, no hi haurà més remei que restituir-lo, tot
eliminant parcialment aquests carbonats. I dic parcialment perquè sempre és interessant
conservar els minerals associats.
Havent emprat nombrosos àcids, orgànics i minerals, diferents tècniques, considerant que no
és el mateix eliminar calcita que eliminar dolomita (la primera és més fàcil al ser soluble amb
la majoria d’àcids i condicions, mentre que la dolomita requereix condicions diferents), tenint
122
L’afició als minerals
molt en compte que els materials emprats per eliminar el/s mineral/s associat/s no afectin el
mineral a alliberar, proposo la manera d’eliminar la dolomita, per alliberar argent, sense que
en pateixi cap dany, que servirà, així mateix, per eliminar calcita, ankerita i altres carbonats.
Cal que us proveïu de tres compostos: aigua destil·lada, àcid fosfòric (pot servir el que fan
servir per elaborar cervesa; és a dir, àcid fosfòric de grau alimentari 75 % FG ) i bicarbonat
sòdic. Us caldran guants, pantalla de protecció per la cara, uns molls i un parell de recipients
de vidre o de plàstic opac, resistent als agents químics agressius i a la calor, amb tapa opaca
de plàstic. Escalfeu l’aigua destil·lada fins just arrencar el bull. Al mateix temps, escalfeu al
forn l’exemplar o els exemplars que vulgueu netejar, a la mateixa temperatura de l’aigua
destil·lada (+- 90º C). Poseu un dels recipients a l’exterior, en un lloc molt ben ventilat. Traieu
amb els molls l’exemplar del forn. Dipositeu-lo a la base del recipient. Aboqueu-hi l’aigua
destil·lada fins a cobrir-lo i, amb els guants i la pantalla facial posada, aboqueu àcid fosfòric
amb molt de compte ja que la reacció immediata serà violenta. La quantitat d’àcid? La
necessària perquè la reacció efervescent sigui intensa. Llavors, tapeu el recipient i com que la
reacció desprèn molt de gas, feu un foradet de pocs mil·límetres a la tapa, cosa que permetrà
alliberar la pressió del gas en el recipient. Com que l’àcid fosfòric no perjudicarà l’Argent,
podeu deixar-lo actuar tranquil·lament unes quatre hores. Si en una primera intervenció
l’exemplar ja queda com voleu, es procedirà a rentar-lo. En cas contrari, es desfarà
adequadament de la solució i es repetirà el procés. Aquesta vegada sense escalfar l’exemplar.
Quan considereu que la peça ja té les condicions adequades, caldrà que el renteu repetidament
amb aigua destil·lada a temperatura ambient. Us pot ser útil disposar d’una pera, com les
emprades per netejar les càmeres fotogràfiques i emplenar-la d’aigua per poder accedir a
racons de difícil accés i aprofitar la pressió per eliminar restes de materials i de l’àcid. A
continuació, escalfeu novament l’aigua destil·lada fins que arrenqui el bull. Dipositeu
l’exemplar a l’altre recipient i aboqueu-hi l’aigua destil·lada fins a cobrir-lo uns dos
centímetres per sobre. Llavors, afegiu-hi una cullereta de cafè de bicarbonat sòdic per cada
200 ml d’aigua destil·lada, tapeu el recipient, feu també un foradet a la tapa i deixeu que el
bicarbonat vagi neutralitzant les restes d’àcid que hagin pogut restar-hi. Al cap de dues hores,
repetiu l’operació. Transcorregudes dues hores més, retireu l’exemplar i renteu-lo
repetidament amb aigua destil·lada a temperatura ambient. Feu servir la pera amb aigua per
acabar de retirar les restes i poder accedir als racons més inaccessibles, especialment a les
esquerdes, si n’hi ha i finalment, deixeu assecar l’exemplar a temperatura ambient sobre paper
absorbent de cotó o cel·lulosa, lliure d’àcids, de clor i amb la menor quantitat possible de
123
L’afició als minerals
productes químics afegits; un paper específic que no sempre és fàcil d’aconseguir i que es pot
substituir pel que és apte per als aliments.
Insisteixo que no m’agrada manipular els exemplars, especialment pel que fa a eliminar altres
minerals associats, ja que sovint es destruiran espècies sense ser-ne conscients. Eliminar
alguna espècie mineral ha de ser un recurs per deixar al descobert espècies de gran bellesa i/o
raresa, com el cas descrit, com ho fora exposar l’or contingut a l’interior d’una Quarsita,
l’Sperrylita de l’interior d’una Calcopirita o la Discrasita de l’interior d’un Arsènic. Abans de
plantejar-nos eliminar qualsevol mineral sobre la superfície d’un altre, fora adient comprovar-
ne la seva naturalesa perquè que hi ha molts minerals interessants que es presenten en
aparences poc atractives o fàcils de confondre amb minerals molt freqüents. Podem tenir un
Quars, una Fluorita o una Galena ben cristal·litzada, però damunt seu el que podríem
confondre fàcilment per Calcita o Aragonita recobrint-ne parcialment o total els cristalls,
impedint gaudir del color, lluïssor o de la perfecció de les seves arestes, vèrtexs i cares.
Eliminar-los és una opció molt temptadora, que de sucumbir i sense voler, podríem eliminar
minerals d’extrema raresa, com ara l’Adamsita-(Y), Rapidcreekita, Loseyita o Galgenbergita-
(Ce), entre molts d’altres, o fins i tot noves espècies minerals; al cap i a la fi, per fer lluir
espècies molt freqüents i amb resultats sovint poc encertats.
9.4.2. Reparació
«Ningú no sap del que és capaç fins que ho intenta.»
Publius SYRUS (segle I aC), poeta romà
Criteris de prudència semblants s’han de prendre quan es tracta de reparar, restaurar,
reconstruir o consolidar un exemplar. Personalment, i en relació als minerals de la meva
col·lecció, prefereixo que cap dels exemplars hagi estat sotmès a cap d’aquests processos.
Però cal admetre que són pràctiques molt esteses entre els comerciants i acceptades arreu per
molts col·leccionistes. I sovint també són emprades per molts aficionats. Si hom adquireix un
exemplar per a la seva col·lecció i se l’informa degudament que el mineral ha estat sotmès a
algun o alguns d’aquests tractaments i ho accepta, òbviament, no hi ha res a dir.
Tampoc és el meu objectiu donar a conèixer amb detall cada un dels tractaments que reben
molts minerals. Només miraré d’acotar en quins supòsits poden justificar-se aquestes
pràctiques i quin resulta més adient d’emprar en cada moment per al tractament dels
exemplars trobats o que ja formin part de la nostra col·lecció. Encara que aquests termes
124
L’afició als minerals
poden semblar sinònims, no ho són pas. No es tracta ara de definir-los perquè ja es disposen
de definicions magnífiques que es poden consultar. Indicaré, però, els casos en què pot ser
necessària una o altra d’aquestes intervencions amb un exemple per a cada tractament. I a part
del coneixement que pugui aportar, confio que ajudi a comprendre de manera pràctica la
diferència entre aquests conceptes.
Partint del criteri de la mínima intervenció, imaginem que s’ha trobat un magnífic cristall
d’hàbit prismàtic. Suposem que es tracta d’un Schorl, assentat en una matriu; que ha costat un
munt d’hores d’obtenir-lo sencer; que ha pres totes les precaucions perquè no es trenqués
durant el transport; que s’ha tingut cura quan s’ha netejat i finalment, a l’hora de posar-lo a la
vitrina, el cristall topa amb la lleixa i es trenca. Poden passar dues coses: una primera reacció
farà que el llancem o, una segona, farà que el vulguem reparar. En aquest darrer cas, cal evitar
productes que puguin reaccionar amb el/s mineral/s associats o amb la matriu. No han de
groguejar, no han de tornar-se fràgils, ni perdre l’adherència amb el decurs del temps. A més,
han de ser reversibles, en el cas que més endavant apareguin millors productes i es pogués
millorar el procés. És per això que no és recomanable fer servir adhesius cianocrilats, molt
usats a les cases, com ara el superglue, perquè són de fixació immediata, pràctics i efectius,
però no gaire amics dels minerals. Tampoc no és recomanable usar resina de polièster, ni
resina epòxica perquè tenen un mal envelliment i tendeixen a esgrogueir-se amb el pas del
temps. A més, tenen un elevat coeficient d’expansió tèrmica que pot acabar provocant
tensions i malmetre el mineral i són difícils d’eliminar. Jo recomano un adhesiu amb base
d’etil metacrilat monocomponent. I proposo l’ús del Paraloid B72. Aquest copolímer d’etil
metacrilat compleix amb els estàndards que s’exigeixen d’un adhesiu. S’ha demostrat que és
un dels més estables en el temps, resistent a l’oxidació, per la qual cosa no grogueja,
transparent, resistent a la llum, particularment a la ultraviolada, a la hidròlisis i a la calor, amb
una gran resistència mecànica. Té un índex de refracció d’1.48, molt proper a molts dels
minerals transparents que podem tenir a les nostres col·leccions, com ara Quars, Dolomita o
Beril, per la qual cosa resultarà pràcticament invisible i compta amb un coeficient baix
d’expansió tèrmica. Això és especialment important perquè no provocarà dilatacions en
l’exemplar reparat i, en ser quelcom elàstic, permetrà atenuar les pròpies dilatacions del
mineral. Aquest exemple és òbviament extensible a qualsevol mineral d’una col·lecció que
pateixi algun accident no catastròfic. En aquest cas, caldrà aplicar una quantitat molt
moderada d’adhesiu, estenent-lo a cada una de les superfícies de trencament, ajustar les dues
parts, per veure si encaixen i si és suficient l’adhesiu emprat i després separar les parts per
permetre l’evaporació del dissolvent i comprovar-ne la distribució uniforme. Cal evitar en tot
125
L’afició als minerals
moment que l’adhesiu vessi perquè podria danyar el mineral. Finalment, cal empènyer les
dues parts fermament i mantenir-les unides els minuts que recomani el fabricant. Aquesta és
la part pitjor perquè dependrà molt de les propietats del mineral. Jo proposaria de fer-ho amb
molta cura, amb tires de film de policlorur de vinilidè o el més semblant que segurament
tindrà a mà, el film per embolcallar aliments. Crec que és el material ideal per complir amb
aquesta escomesa.
9.4.3. Restauració
“Mai no has de tenir por amb el que estàs fent quan és correcte.”
Rosa Louise MCCAULEY, coneguda com a Rosa PARKS (1913-2005), activista estatunidenca
La restauració, que no s’ha de confondre amb un procés de neteja, és un dels tractaments que
jo proscriuria de la nostre afició. Sempre hi ha qui, per un motiu o altre, intenta eliminar la
pàtina d’un mineral per restaurar-ne la seva lluïssor. Les víctimes més habituals d’aquest
procedir nefast són l’Argent, el Coure i diversos sulfurs.
La pàtina en els elements i en els sulfurs és el resultat d’un procés natural en què el mineral
reacciona amb el seu medi i forma un capa protectora micromètrica a fi que els agents
atmosfèrics no continuïn actuant. Què vol dir, això? Que a la superfície s’ha creat un nou
compost, més resistent als agents atmosfèrics, que permet que el mineral quedi externament
equilibrat amb el medi. Si s’eliminés aquesta capa, com que s’eliminaria un volum determinat
del nou compost entre la part externa i l’element i/o sulfur, la superfície resultant seria rugosa.
No només s’hauria modificat l’estat natural del mineral sinó que a més hauria perdut la
lluïssor pròpia d’una superfície llisa perquè la reflexió seria molt més difusa. A més, donat
que una restauració comporta l’ús de productes químics molt agressius per als minerals, com
la tiourea, l’àcid nítric o l’àcid oxàlic, entre molts d’altres, productes que s’infiltren per les
microfissures i fissures, són difícils d’eliminar i/o neutralitzar del tot i seguirien actuant
malmetent el mineral i els minerals propers. Caldria afegir que el mineral tractat restaria
desequilibrat amb el medi i si es volgués conservar amb el seu nou aspecte, caldria un nou
tractament de protecció; tractaments que són molt poc recomanables per la poca efectivitat, el
ràpid envelliment i la pèrdua de naturalitat, que confereixen els vernissos, les laques o les
resines.
Insisteixo que no cal confondre una restauració amb una neteja. Qualsevol exemplar
d’Argent, Coure o Sulfur pot netejar-se i expulsar-ne la pols, les restes orgàniques, com el
126
L’afició als minerals
greix, especialment en exemplars antics que han passat per molts propietaris. Però aquesta
neteja s’haurà de fer amb la màxima prudència i el màxim respecte per la integritat de la peça.
9.4.4. Reconstrucció
«Els cauts poques vegades s’equivoquen.»
Kong Zi “CONFUCI” (551-479 aC), filòsof xinès
Suposem que tot recercant per un aflorament de pegmatites es descobreix una cavitat
miarolítica. S’hi obre un forat suficient per entrar-hi el braç. Sembla que té una forma més o
menys concèntrica. Amb els guants posats, s’intenta notar la presència de cristalls a la vora
del forat obert però no sembla que n’hi hagi. S’hi endinsa el braç i s’hi troba argila barrejada
amb cristalls. Es treuen i ens adonem que són cristalls idiomorfes de Quars i Ortòclasi, que
formen grups o cristalls aïllats. Sembla que a causa dels moviments micro-tectònics dels
darrers períodes geològics, part dels cristalls que emplenaven la cavitat s’han desprès de la
matriu. En un cas com aquest, cal no dispersar els exemplars, encara que s’hagi trobat amb
altres companys. Cal procurar buidar la cavitat, no menystenir-ne cap fragment, encara que a
priori pugui semblar informe. Convé embolicar curosament tots els elements extrets i, a casa,
es renten i es netegen per eliminar l’argila. Tractant-se d’aquestes dues espècies no hi ha cap
problema per fer servir aigua i sabó (millor pH +-7). Una vegada netes totes les peces, ens
adonarem que, amb paciència, molts dels cristalls desmembrats es podrien unir, fins i tot a
altres grups de cristalls. Per tant, una vegada ben secs, ens podem plantejar reconstruir
parcialment part de la cavitat.
No és una tasca gens fàcil ni ràpida. Exigeix paciència. Primer de tot, cal òbviament formar
conjunts de fragments que encaixin. Una vegada establerts aquests conjunts, cada fragment
s’ha de numerar i com si es tractés d’un trencaclosques, dibuixar sobre un paper, o
digitalment, si hom hi està avesat, cada fragment al lloc on ha d’anar. Per unir cada fragment
amb el del seu costat recomanaria fer servir el mateix adhesiu amb base d’etil metacrilat, que
s’ha indicat en tractar de la reparació, el Paraloid B72, i procedir de la manera següent:
enganxeu els dos primers fragments i mantingueu-los units amb tires de film de policlorur de
vinilidè o film d’embolcallar aliments, fins que s’assequin completament. A continuació,
talleu i retireu el film. Aquest procés s’ha de repetir amb el tercer fragment i així
successivament. No s’ha d’intentar unir-los tots a la vegada perquè és difícil que quedi bé i
hom pot acabar malalt dels nervis.
127
L’afició als minerals
9.4.5. Consolidació
«La prudència és el més excels de tots els béns.»
, EPICUR (341 aC- 270 aC), filòsof grec
Imaginem que viatgem a Mèxic i tenim la possibilitat de visitar la mina Amelia, a l’àrea
minera d’El Boleo, prop de santa Rosalia a la baixa Califòrnia, localitat tipus de la
Cumengeïta i la Boleïta, ambdues espècies trobades principalment a l’interior d’argila
formada sobretot per Montmoril·lonita. En ser una àrea desèrtica, es poden trobar aquestes
argiles en el terregall de la mina, i suposem que tenim la immensa sort que desterrossant
aquestes argiles apareixen cristalls de Boleïta i/o Cumengeïta! Però, hi ha un inconvenient
molt important. Aquesta matriu és inestable i fràgil, per la qual cosa els cristalls tendeixen a
separar-se amb molta facilitat. Caldrà doncs embolicar-los de manera adequada i curosa i, una
vegada a casa, si es volen conservar els cristalls en la seva matriu original, caldrà plantejar-se
estabilitzar i reforçar la matriu, per la qual cosa caldrà procedir a consolidar l’argila. Els
processos de consolidació s’han fet emprant policlorur de vinilidè (PVDC ) en tenir
resistència a l’aigua, duresa, durabilitat, bastant bona estabilitat a l’envelliment i als efectes de
la llum ultraviolada, i especialment baixa permeabilitat al vapor d’aigua i als gasos, entre
d’altres propietats. Amb els anys, però, s’ha vist que pot patir algun procés de degradació i,
per tant, un mal envelliment, de manera que jo preferiria fer servir etil metacrilat,
concretament el Paraloid B72, que es pot adquirir a granel i dissoldre’l seguint les
instruccions del fabricant, procés que cal fer en un espai obert o ben ventilat, amb el
dissolvent Dowanol PM, que proporcionarà la viscositat adequada per penetrar en la matriu
argilosa, que se submergirà en el consolidant i procurant que els cristalls no hi tinguin
contacte. El mantindrem suspès amb el mínim contacte possible a fi que es volatilitzi el
dissolvent i quedi degudament consolidada la matriu. Tal com s’ha comentat anteriorment,
aquest producte presenta un baix coeficient d’expansió tèrmica alhora que manté una certa
flexibilitat, trets que evitaran danys en cas d’expansió tèrmica diferencial.
Qualsevol d’aquestes pràctiques ha de ser executada en casos molt concrets i mai com un
tractament rutinari, a fi de preservar, tan com sigui possible, la integritat dels exemplars.
128
L’afició als minerals
10. Organitzar la col·lecció
«Si aconseguíssim aprendre l’art de mantenir-nos sempre equànimes, duplicaríem
incomparablement la nostra eficàcia.»
Orison SWETT MARDEN (1848-1924), psicòleg nord-americà
Poden haver tantes maneres de numerar, etiquetar i ordenar una col·lecció com
col·leccionistes i totes serien vàlides. Se’n podria escriure un llibre complet, potser dos i tot.
Per tant, em limitaré a exposar la meva decisió personal fruit de l’experiència de més de
quaranta anys .
10.1. Numeració no invasiva
Els col·leccionistes de minerals som preservadors i conservadors d’una part del patrimoni
natural i tenim la responsabilitat d’intervenir tan poc com puguem sobre els minerals. Ja fa
molts i molts anys que vaig abandonar una pràctica secular entre els col·leccionistes que
consistia a numerar l’exemplar sobre la seva superfície, ja fos escrivint-hi un número,
enganxant-hi una etiqueta o aplicant-hi una capa de pintura blanca acrílica que permetés
escriure-hi i, fet això, es protegia l’exemplar amb vernís o laca. O, fins i tot, i més
grollerament, substituir la pintura per esmalt d’ungles o líquid corrector.
Dit això, crec que ha de ser un principi compartit per tots els aficionats als minerals que
qualsevol material emprat per a la documentació i la conservació, ha de posar al menor perill
possible la seva estabilitat química.
És clar que amb aquella manera d’enumerar les col·leccions, no sols no s’era fidel al principi,
sinó que deixava marques que en moltes ocasions ja no es podien eliminar, se n’ocultaven
parts que podien ser importants per al seu estudi i se’n perjudicava l’estètica, en col·locar-hi
un element estrany. També pot passar que s’adquireixi un exemplar numerat i que la
col·locació a la nova vitrina sigui diferent a la de l’antic propietari. O bé que l’exemplar es
numeri com un mineral secundari, sense importància, i, amb els anys, esdevingui una nova
espècie mineral o una de molt rara de la qual se’n desconeixia la seva naturalesa.
Totes aquestes reflexions van portar-me a reconsiderar la manera de numerar els exemplars de
la meva col·lecció. Com que tots els meus exemplars estant enganxats a una peanya, a una
urna o a una capsa, vaig buscar el material més idoni per numerar l’exemplar etiquetant-ne la
peanya, l’urna o la capsa. Estudiant les opcions que hi havia al mercat i entenent que el
producte que escollís hauria de tenir continuïtat comercial amb el temps, em vaig decidir per
129
L’afició als minerals
emprar cinta transparent DYMO D1. Aquesta cinta està elaborada a partir d’una mescla de
polièster del tipus tereftalat de polietilè (PET) i de resina, l’acrilonitril butadiè estirè (ABS).
Aquest compost és resistent a la temperatura (de 0º a 199º C), a l’aigua, a la corrosió, a la
llum en general i a la ultraviolada en especial, qualitats que fan que no es descoloreixi o
s’esgrogueeixi. I no és tòxic. L’adhesiu és molt resistent i conserva l’adherència. Els números
i les lletres de color negre impreses a l’etiqueta no són de tinta. En el mateix cartutx i junt a la
cinta transparent, també anomenada substrat o receptor de la transferència tèrmica, hi ha una
cinta negra composta de resina. Es coneix com a cinta de transferència tèrmica de resina, que
mitjançant la calor que aplica a la retoladora portàtil, es torna líquida per unes mil·lèsimes de
segons i se solidifica sobre el substrat. És el que es coneix com a impressió per transferència
tèrmica i en resulta una impressió molt duradora i de gran resistència a la fricció, perquè la
resina negra s’integra en el compost del substrat.
10.2. Paper versus digitalització
«Que res ens limiti. Que res ens defineixi. Que res ens subjecti. Que la llibertat sigui la nostra
pròpia substància.»
Simone de BEAUVOIR (1908 - 1986), filòsofa francesa
El gener de l’any 1991 vaig enllestir la digitalització de la meva col·lecció de minerals, que
iniciada cap al 1979, ja comptava amb poc més de 1.600 exemplars. I allò que diuen, que d'un
gran mal en surt un gran bé, molt aviat em vaig adonar que la digitalització no era la solució
per a la preservació de les dades de la col·lecció.
Després de molt poc temps d’haver-lo completat, es va canviar el llenguatge de programació.
Estava condemnat a perdre les dades o bé a pagar una gran quantitat de diners per tal de
recuperar-les. Les vaig deixar perdre. Vaig conservar les dades en paper, tot prenent
consciència que amb la digitalització sempre dependria d’unes aplicacions, programaris i
equips que en poc temps quedarien obsolets, a causa de l’evolució constant de la tecnologia i
dels depredadors interessos d’unes poques multinacionals.
No obstant i això, la digitalització representa una nova revolució per a moltes altres
aplicacions, però no per aquesta. I de fet, el temps m’ha donat la raó. Avui en depenem més
que mai, però la fragilitat en la conservació o preservació de les dades és una evidència. De
fet, les fotografies que el meu avi va fer fa gairebé 100 anys es conserven a casa i mantenen
una qualitat d’imatge envejable. En canvi, he perdut, sense poder recuperar de cap manera,
130
L’afició als minerals
fotografies digitals fetes fa només 15 anys. De fet, tot plegat, es redueix a entendre que tot
procés digital passa per codificar, emmagatzemar i descodificar; processos que requereixen
màquines i programes que canvien ràpidament amb el temps. I això requereix d’una adaptació
constant per mantenir les dades. És cert que la vida útil dels suports d’emmagatzematge de
dades digitals és cada vegada més llarg. Si un disc compacte de qualitat té una vida útil de 25
anys, ja estan investigant nous suports que preservaran les dades per centúries. Però no ens
enganyem. En els equips o les màquines, l’obsolescència programada és un fet. I finalment,
tenim els sistemes operatius i els nombrosos programes que haurien de reproduir aquestes
dades. Creguin-me, cap sistema operatiu o programa perviurà la vida útil dels suports
d’emmagatzematge. Treballo des de l’any 1985 amb ordinadors i és una de les coses que he
après. Concloc. Si volem preservar les dades de la nostra col·lecció de minerals, el millor
emmagatzematge de dades és el suport paper. Un paper de qualitat, lliure d’àcid, té una vida
de 200 a 400 anys i la seva lectura no depèn de cap programa ni de cap màquina.
Tot plegat em va portar a replantejar la qüestió de les dades i, fugint dels patrons i estereotips,
vaig prendre una decisió pragmàtica: res de fitxers i/o registres, ni digitals ni en paper. Com
que cada exemplar porta la seva referència, vaig optar per acompanyar cada mineral amb una
etiqueta que contingués tota la informació de què disposo. En primer lloc, vaig buscar un
paper lliure d’àcid, perquè l’àcid és el responsable de la degradació hidrolítica de les
molècules de cel·lulosa d’alt gramatge, concretament tipus cartolina de la textura i el color
que més em va agradar. Vaig optar per un paper similar al pergamí. Escollit el paper, vaig
decidir la informació que volia que constés a l’anvers, concretament, el nom de l’espècie
mineral, seguit del número de referencia a la part superior, deixant una línia en blanc i més
cap a la meitat de l’etiqueta, el nom del jaciment (mina, pedrera o paratge) i el seu terme
municipal, la província o forma administrativa territorial equivalent i el país, deixant una altra
línia d’espai. Si jo mateix he extret l’exemplar, escric «Extret el dia xx-xx-xxxx». Si és
adquirit, escric «Entrat el xx-xx-xxxx». Si conec el/s seu/s anterior/s propietari/s escric «Ex.
Col. i el/s nom/s i cognom/s del/s anterior/s col·leccionista/es». Deixo una nova línia d’espai i
a la part final de l’etiqueta identifico la col·lecció. Escric «Col·lecció de Joan Abella i
Creus». Tota aquesta informació queda impresa en color negre amb impressora làser. Al
revers de l’etiqueta i escrit a mà, incloc la resta d’informació rellevant. Com que la lletra de
cada persona és única i diferent, escriure-ho a mà és una manera d’autentificar la informació i
la pròpia etiqueta. Aquesta informació rellevant en cas que el mineral hagi estat extret per mi,
consisteix a detallar el lloc concret de la troballa, el nom de la galeria i/o en quin punt concret
s’ha trobat (si s’ha trobat en un terregall o en un determinat paratge), i escric també dues de
131
L’afició als minerals
les coordenades geogràfiques del punt exacte de la troballa o de l’entrada de la galeria,
concretament la latitud i la longitud expressada en graus, minuts i segons. En cas que
l’exemplar hagi estat adquirit, escric el nom de la persona a qui l’he comprat o canviat, i a
quina o quines col·leccions havia estat, si se’n coneix la data d’extracció... És a dir, reflectir
l’historial de l’exemplar i també el preu de cost o valor de l’intercanvi.
Una vegada la informació resta assentada en suport paper, ha de quedar preservada i es pot
optar per plastificar-la. La millor manera és folrar-la amb una funda de plàstic per plastificar
documents. Faig servir fundes format A4 (210x298 mm). Les etiquetes que vaig dissenyar (65
x 45 mm), permeten plastificar alhora 16 etiquetes. S’uneixen per la calor mitjançant una
plastificadora. Pel material de la funda, vaig escollir el polièster. En ser un plàstic d’alta
transparència i claredat, rígid i electroestàtic, amb gran resistència física i química, resistent a
la degradació de la llum ultraviolada, amb una gran durabilitat, s’estima que podria conservar
aquestes propietats durant 200 anys. És la millor manera de protegir les nostres etiquetes ja
que amb el termosegellat queden aïllades completament dels elements ambientals que podrien
perjudicar el paper, com la humitat, la pols, els microbis o el greix, entre d’altres. A més, el
polièster evitarà l’abrasió i la pèrdua de la informació per la manipulació. Llavors amb una
cisalla se separen les etiquetes procurant deixar un marge de plàstic als costats. I ja estan
llestes per acompanyar cada exemplar de la col·lecció. A les peces de la vitrina l’etiqueta és
pot presentar al seu costat amb una petita base de metacrilat amb ranura lleument inclinada
per encabir-hi l’etiqueta o mitjançant un petit suport per cartell o portaetiquetes de poliestirè,
amb un capçal de 20 mm d’ample amb ranura. Com es pot veure, a part del material fungible,
només ens caldrà una impressora, una retoladora DYMO, una plastificadora i una cisalla per
tenir la nostra pròpia impremta a casa.
10.3. Disposició dels exemplars
«Cal guardar amb més cura el que no se sap quan ha de faltar.»
Lucius Anneus SENECA (4aC-65), filòsof i polític romà
Els aficionats als minerals som uns privilegiats pel que fa a prendre decisions de com
classificar, disposar i presentar les nostres col·leccions, encara que sovint no en som del tot
conscients. El primer que cal assumir és que no som un museu. Per tant, no s’ha de complir
cap protocol, disposició ni norma sobre la classificació per exhibir-los. En tot cas, aquesta
responsabilitat recau en els conservadors de les respectives col·leccions museístiques. Cal,
132
L’afició als minerals
doncs, abandonar idees preconcebudes i abstreure’s de normes sobre com s’ha d’actuar. Hem
de ser responsables de les nostres decisions, que s’han de destinar a obtenir satisfacció i
benestar, un dels objectius fonamentals de l’afició als minerals i al col·leccionisme. Res de
copiar sense qüestionar. Cal abandonar el mimetisme amb la finalitat d’integrar-se en un grup
i cal exercir la llibertat intrínseca que ens atorga el fet de ser aficionats.
Científics, estudiosos de la mineralogia, la cristal·lografia i la química entre d’altres, han
establert al llarg dels segles nombroses maneres de classificar els minerals. Si fent-ne servir
cap per exhibir la nostra col·lecció aporta satisfacció i benestar, endavant les atxes, Però si ens
representa una cotilla que obliga i oprimeix, cal tallar els llaços i alliberar-nos-en abans no es
converteixi en una obligació feixuga. Si ens en desprenem i sentim que ens hem tret un pes de
sobre, voldrà dir que haurem pres la decisió encertada.
Jo no soc diferent. Vaig començar exhibint els exemplars seguint una classificació segons la
composició química i l’estructura cristal·lina dels minerals. Aviat em vaig adonar que no sols
no em donava cap tipus de satisfacció sinó que m’era una càrrega que no em compensava. I
vaig fer el següent: vaig desar, en calaixos, els exemplars que extreia i estudiava endreçats per
jaciments (tres calaixos de la mina tal, quatre de la mina qual o dos per mina pasqual) i a les
vitrines exhibia els minerals més bonics i de més interès, sense cap altre ordre que el que
permetés lluir-los millor i procurant unificar les mides dels minerals exposats a cada lleixa i
deixant una separació entre cada peça per realçar-ne la seva bellesa. Aquest espai de separació
l’ocupava l’etiqueta de cada exemplar. Això va donar-me una satisfacció visual quan mirava
les vitrines i una sensació de benestar, que es complementava amb un pragmatisme funcional
aportat per la resta de de minerals que descansava en els calaixos.
133
L’afició als minerals
11. Objectivitat i subjectivitat de la bellesa i el canvi de criteri
«Els ulls dels altres són les nostres presons; els seus pensaments, les nostres gàbies.»
Adeline Virginia STEPHEN, coneguda per Virginia WOOLF (1882-1941), escriptora i editora
anglesa
Actualment, mitjançant tècniques de neuroimatge, com la ressonància magnètica funcional, es
pot mesurar la resposta termodinàmica de l’activitat del cervell, que ha permès identificar les
estructures neuronals implicades en la percepció dels estímuls, tant dels bells com dels lletjos.
Hi ha dues àrees del cervell correlacionades amb el judici estètic: el còrtex orbito frontal, que
s’activa en contemplar rostres atractius i el còrtex motor, amb major activitat, en rebre
estímuls fruit de l’observació de rostres i/o objectes considerats lletjos. I, per tant, hi ha
clarament una diferència d’intensitats en aquestes dues parts del cervell segons vegin el que
estèticament es considera bell o el que estèticament es considera lleig. Òbviament, quan es fan
proves d’aquesta naturalesa, amb la finalitat que universalment s’accepti com a bell o com a
lleig, es pren un cadell de gat en contraposició a una rata esbudellada.
De manera general, es pot dir que la bellesa i la lletjor estan molt properes a la nostra
percepció objectiva, més que no pas a la nostra percepció subjectiva. És de caràcter cultural,
segons sembla, perquè activa l’amígdala encarregada de les experiències emocionals.
Òbviament, aquestes dues percepcions, l’objectivitat i la subjectivitat, no són excloents. No
tothom percep una sensació estètica en contemplar un mateix mineral. Aquesta sensació
estètica es manifesta com una sensació agradable en contemplar un objecte bell. Per tant, el
gust és més subjectiu que objectiu.
La bellesa té un substrat biològic, innat, fruit de mecanismes cognitius heretats de milions
d’anys d’evolució, clarament objectiu i un vessant subjectiu relacionat amb els aspectes
culturals, resultat de l’aprenentatge individual, que el nostre interès farà que és retroalimenti
tot creixent en coneixement.
És probable que molts col·leccionistes davant d’una determinada peça hagin notat un
increment sobtat del ritme cardíac. Forma part dels estímuls sensorials que produeix la
contemplació d’un objecte que per a nosaltres és bell. Les neurones alliberen dopamina.
Aquests neurotransmissors, a través dels nervis, acceleren i intensifiquin els batecs del cor. En
incrementar el ritme de les contraccions, s’incrementa el subministrament d’oxigen al cervell,
de manera que les parts responsables del judici estètic experimenten una major activitat. És el
que es percep com una sensació de plaer i un augment dels batecs del cor.
134
L’afició als minerals
Quan ens agrada un mineral, sentim una agradable sensació de plaer abstracte, però de plaer.
Sovint, com ja s’ha comentat, un company que és al nostre costat no experimentarà la mateixa
sensació per la mateixa espècie mineral, deixant apart, és clar, l’obvietat que els processos
cerebrals no són els mateixos en cada persona.
Entre els aficionats als minerals es dona la correlació dels estímuls objectius i subjectius.
Aquests últims dependran fonamentalment del nostre aprenentatge; de saber apreciar la
lluïssor, el color, la transparència o la morfologia, que ens dotarà d’un criteri afegit, la
percepció subjectiva de la bellesa, que en major mesura és, en definitiva, la capacitat per
apreciar la raresa de l’exemplar. Dit d’una altra manera, la comprensió augmenta el plaer que
ens proporciona admirar la bellesa intrínseca d'alguns minerals.
D’aquí ve que, amb els anys, el nostre criteri a l’hora de col·leccionar minerals canviï. I és
natural que sigui així i no ens hi hem pas d’oposar ni ancorar-nos a uns criteris fixats amb
anterioritat, que en cas de mantenir-se contra dels nostres sentiments, només aportarien
patiment. Seria una manera de bloquejar el nostre estat mental subjectiu.
Cal fer un exercici d’introspecció i estar atents als nostres estímuls sensorials que en cada
etapa de la nostra vida conduiran cap al criteri correcte a seguir. Insisteixo: no ens hem
d’autolimitar; no hem de restar tossudament enquadrats en paràmetres que es van fixar fa anys
com si fossin inamovibles. La nostra col·lecció, i fins i tot cada un dels nostres exemplars ens
ha de proporcionar estímuls positius. Si la contemplació d’un exemplar no ens aporta una
sensació plaent, el meu consell és desprendre-se’n. La col·lecció s’ha d’anar especialitzant,
amb el temps, i els paràmetres i els criteris s’adaptaran amb la finalitat que aportin plaer i
satisfacció, sense pressions ni obligacions, ja siguin autoimposades o bé imposades per altri.
La col·lecció ens ha de satisfer només a nosaltres; no pas a tercers.
«La bellesa es troba a l’ull de l’observador.»
David HUME (1711-1776), filòsof escocès
135
L’afició als minerals
In memoriam als meus amics Joan ANDRÉS i ROVIRA (Sabadell 1916-1991) i Joan VIÑALS i
OLIÀ (Vilanova i la Geltrú 1951-2013), que el seu adéu em deixà una mica orfe, però el
record de la seva amistat serà quelcom que perdurarà sempre amb mi.
«El destí no està escrit; s’escriu amb l’experiència de la vida.»
Joan ABELLA i CREUS (1968-espero que més tard que aviat), aficionat català als minerals
136
2 comentarios:
Dir-te que m'he llegit el llibre des del principi i fins al final. M'ha agradat moltíssim. Te vist netejant minerals, picant, buscant, te vist vestit per anar a feinejar. He vist les vitrines, la il.luminacio ....
De veritat et felicito perquè està fet amb molt de passió per el teu sentiment a aquesta afició que tens de tants i tants anys.
MOLTES FELICITATS
Publicar un comentario