Abellaïta, la primera espècie mineral nova descoberta a
Catalunya.
Per JOAN ABELLA I CREUS, gemmòleg per la Universitat de Barcelona.
Sabadell
joanabellacreus@gmail.com
joanabella@mineralsabella.cat
Introducció
El mineral el vaig
descobrir l’estiu del 2010 a l’interior de galeria C (latitud 42 ° 23'10.25
"N, longitud 0 ° 57'27.64" E), de la mina Eureka, de Castell-estaó, municipi de La Torre de
Cabdella, en el decurs de l’estudi del jaciment iniciat l’any 2006.
Joan Abella i Creus amb el seu fill Pau a la galeria C de la Mina Eureka. Any 2006.
El seu aspecte a
ull nu no diferia gaire dels altres minerals de color blanc presents a la mina,
excepte per la seva intensa lluïssor, i des d’un primer moment vaig prendre consciència
que és tractava d’una nova espècie mineral en el jaciment. Va ser el company i
amic, el doctor Joan Viñals i Olià
(1951-2013), professor de Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica de
la Universitat de Barcelona, i a qui vull dedicar aquest article, que va fer
les anàlisis preliminars i va posar en evidencia que és tractava d’una nova
espècie mineral. La caracterització i descripció del nou mineral va ser
iniciada l'any 2012 i coordinada en un principi per ell mateix, fins a la seva
prematura i infortunada mort, en que el doctor Jordi Ibáñez Insa de l’Institut
de Ciències de la Terra Jaume Almera del CSIC (ICTJA-CSIC), va
continuar el seu treball.
Presentat tot el
treball, el dia 2 de desembre de 2015 l’equip
va rebre l’abstrac de la votació i aprovació per
part de Commission on New Minerals,
Nomenclature and Classification de la International Mineralogical Association
, de la nova espècie.
De manera
l’Abellaïta esdevingué la primera espècie mineral nova descoberta a Catalunya i
la mina Eureka, la primera localitat
tipus del país, i un referent mundial.
La mostra tipus, l’holotip,
que va servir per fer la major part de les anàlisis del nou mineral ja forma
part de la col·lecció del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB) amb el
número de registre "MGB 26.350", i alguns exemplars formen part de
les col·leccions d’alguns dels museus i universitats mes importants del món en
el camp de la mineralogia.
I com va començar tot?
De fet tot va
començar ja fa anys, a l’estiu de l’any 2006 vaig decidir estudiar de manera
sistemàtica el jaciment de “Mina Eureka” que es troba al terme municipal de la
Torre de Cabdell, a la Vall Fosca, província de Lleida, vaig descobrir un gran
nombre d’espècies, moltes d’elles noves al país, de manera que el jaciment
anava prenen un interès i una importància que vaig pensar que fora interessat
compartir amb la comunitat, vaig proposar-li al Dr. Joan Viñals i Olià,
al cel sigui, fer una publicació conjunta que va veure la llum l’any 2009
a través de les revistes que publica el Grup Mineralògic Català. Però el
treball va continuar fins que l’any 2012 vàrem publicar través del mateix medi
un nou article, va ser durant aquest segon període d’investigació, concretament
a l’estiu del 2010 en que vaig descobrir el que avui és la abellaïta, a
l’interior de la galeria C de la mina Eureka al terme municipal de la Torre de
Cabdella, és la única mina a Catalunya que es va extreure urani envers la
dècada dels anys 60 del segle XX, des de llavors ençà ha estat tancada.
Vista general del jaciment. Foto Joan Abella i Creus
Al tractar-se
d’una mina d’urani, durant el reconeixement a l’interior de la galeria C,
sempre vaig tenir molta precaució, especialment amb el gas radó, aquest és un gas noble
radioactiu, no té sabor, ni color, ni fa olor, té una vida mitjana de 3,82 dies
i es transforma en poloni 218 alliberant una partícula alfa, un nucli d’heli
format per dos protons i dos neutrons, transferint molta energia. Malauradament
no hi ha filtres per evitar la inhalació del radó, però en una mina d’urani és
indispensable l’ús de filtres per pols fina, donat que els descendents de vida
curta del radó tendeixen adherir-se a les partícules en suspensió, aerosols
(fum, pols., humitat) i són fàcilment inhalades. A més la pols en suspensió i
la creada al picar, està composta en gran part de silicats, formats
majoritàriament de sílice, molt estables i resistents a l’alteració química, insolubles als àcids continguts al
nostre organisme, i de duresa força elevada, de manera que al respirar aquesta
pols el nostre organisme no te mecanismes per metabolitzar-la i acaba retinguda
en el pulmó. I per si no fos prou part
d’aquesta pols pot contenir minerals d’urani, que retinguts en el pulmó, llavors,
la seva radioactivitat representa un risc molt alt de càncer de pulmó o càncer
d'ossos, perquè emet partícules alfa i beta a mes de radiació gamma. Per tant
al entrar a la mina és indispensable portar un dispositiu de protecció respiratòria
contra partícules, com és una mitja
màscara auto filtrant.
Protecció necessària dintre una mina d'urani
A part de l’equip
habitual per entrar a una mina i per extreure mostres de minerals, com el casc,
indispensable per dissipar i dispersar l’energia cinètica en cas de caiguda,
cop o impacte, en aquesta mina cal ser molt curosos amb el tipus d’il·luminació,
sota cap concepte s’ha d’entrar amb un dispositiu d’il·luminació per combustió,
com espelmes, llànties o llums de gas,
com un carburer. Per diversos motius, el mes evident, és que aquests
dispositius solen tenir males combustions i generen sutge, tacant parets i
sostre de la galeria, alhora que pot cobrir i malmetre espècies minerals de
gran interès científic, també cal tenir
present que escalfen l’aire, les galeries de la mina Eureka son un
cristal·litzador natural de minerals, la seva temperatura i la seva humitat
relativa permeten el creixement i manteniment estable d’algunes de les espècies
minerals mes rares i un desequilibri d’aquestes condicions podria provocaria la
seva destrucció. També cal tenir en compte la fauna que habita en aquestes
galeries i que aquests dispositius els perjudica significativament, com els
ratpenats o els ortòpters d’hàbit cavernícola que si han adaptat, la
Dolichopoda Bolivari. El mes recomanable és un dispositiu d’il·luminació
elèctrica i si la fon de llum es de tipus LED, aconsellaria que fos de poca
intensitat per evitar trastorns a la fauna.
Sempre resulta
útil de portar algun dispositiu per mesurar la radiació, les radiacions ionitzants, especial les gamma, son
capaces de produir danys orgànics, la magnitud del dany, dependrà entre
d’altres factors de la dosis absorbida i per tant de l’energia dipositada, de
la zona afectada i del temps d’exposició. Donat que qualsevol dosis produeix un
efecte, si sabem la intensitat de la radiació poden estimar el temps
d’exposició necessari per patir el menor dany possible.
Al trobar el
mineral dintre la galeria de la mina, vaig ser molt conscient que és tractava
almenys d’una nova espècie en el jaciment, ja que les característiques eren
molt diferents als minerals de color blanc trobats fins llavors, com la Picropharmacolita,
la Thénardita, l’Aragonita, i fins i tot la Gordaita, especialment destacable
va ser observar una lluïssor molt intensa.
Abellaïta, mida de l'agregat major 0,7mm., col·lecció i fotografia de Joan Abella i Creus
Llavors a casa
vaig poder determinar la presència de plom i estudiar-ne algunes de les seves
propietats, no sent capaç d’associar-la a cap espècie de plom coneguda, encara
que sincerament no tenia consciència que fos una nova espècie mineral. Com que
estàvem preparant amb el Dr. Viñals un article sobre els minerals d’aquesta
mina li vaig portar per analitzar, després
de les anàlisis que va realitzar a través del SEM, EDX i RDX, va concloure que
es tractava d’una nova espècie mineral, que de moment vaig batejar com “la baba
de cargol” per la semblança d’aquesta espècie amb la baba de cargol seca.
La realitat ens va il·lusionar molt i a partir d’aquí es va entrar en una nova
etapa encaminada al reconeixement d’aquell mineral com a una nova espècie.
El llarg camí cap a l’acceptació de l’abellaïta com a
nova espècie mineral
Ibáñez Insa, Jordi i Abella i Creus, Joan
L’acceptació per part de la IMA d’una nova espècie suposa
un considerable esforç analític per tal de determinar acuradament les
característiques fonamentals del mineral. I això, difícilment, ho pot fer una
sola persona. Cal emprar nombroses tècniques analítiques diferents com la
microscòpia electrònica d’escombrat, l’espectroscòpia de raigs X per energia
dispersiva, assajos de microanàlisi de raigs X amb microsonda electrònica, de
difracció de raigs X, espectroscòpia Raman, d’espectroscòpia infraroja
d’absorció,... Totes aquestes tècniques van ser emprades, en algun moment o
altre, per estudiar l’abellaïta, i amb totes elles es van aconseguir dades rellevants
sobre la seva composició o estructura cristal·lina. De totes elles, però, cal
destacar-ne dues per la importància de la informació que varen proporcionar: la
microsonda electrònica, que permet determinar de forma precisa la composició
química d’un compost, i la difracció de raigs X, amb la qual es pot determinar
l’estructura cristal·lina.
Per caracteritzar l’abellaïta va ser necessari constituir
un equip multidisciplinar d’investigadors experts en les diferents tècniques
analítiques esmentades més amunt, be això és el que solen fer en altres països,
malauradament en aquest país i com és tractarà mes endavant, la realitat no va
ser ben be així, mes aviat fora adient de parlar que el que és va iniciar fou
una cadena de favors.
Joan Viñals i Olià Jordi Ibañez Insa Joan Abella i Creus Josep J. Elvira
El Dr. Viñals havia analitzar el mineral per difracció de
raigs X, prenent diversos cristalls d’una mostra i el resultat no era l’òptim
per presentar-lo a la IMA, en aquest moment “l’equip” va començar a prendre
forma al incorporar-se els investigadors de l’Institut de Ciències de la Terra
Jaume Almera (ICTJA), del CSIC, el Dr. Jordi Ibáñez i en Josep J. Elvira, que
com a membres del Servei de Difracció de Raigs X, van decidir adoptar una
aproximació diferent a la que el Dr. Viñals havia emprat per mesurar el nou
mineral. Van optar per fer una mesura directa de la mostra sencera en la
configuració habitual de difracció en pols, coneguda com a Bragg-Brentano. Per
fer les primeres mesures van muntar directament en un vell difractòmetre la
mostra més plana i densificada d’entre les que s’havien seleccionat per
analitzar. Aquesta mostra, de fet, acabaria esdevenint l’holotip de l’abellaïta
(l’holotip és una mostra a partir de la qual la descripció original del mineral
es pot realitzar de forma total) i que està dipositada al Museu de Ciències
Naturals de Barcelona, amb número de registre
MGB-26350.
Abellaite, type material deposited in the collections of tje Natural History Museum of Barcelona, specimen number MGB 26.350, photography by Joan Abella Creus
Penseu que el mètode d’anàlisi emprat no era gens
habitual, però els investigadors de l’Almera van intuir que si extreien
cristalls de la mostra, com havia fet el Dr. Viñals, acabarien analitzant no
només el mineral en qüestió, sinó tota la resta de minerals acompanyants. I
això no els permetria discernir l’estructura del nou mineral.
Aquest mètode “radical” va ser cabdal, i va proporcionar
difractogrames de força qualitat, amb pics intensos del mineral i sense
interferències d’altres minerals associats. Probablement, el plom del mineral
va servir d’escut per no tenir senyal de difracció dels minerals de la roca
encaixant.
En comparar els resultats de patrons de difracció a les
bases de dades sobre difracció de raigs X , els investigadors de l’ICTJA van
trobar una substànciaque encaixava perfectament amb les dades experimentals que
havien obtingut. Mai millor dit, eureka!. Es tractava d’un compost sintètic.
Per tant, es confirmava que el mineral no havia estat descrit abans. I, el
millor, és que l’estructura cristal·lina ja estava resolta i publicada. Només
feia falta refinar-la. Això últim no va ser feina fàcil però finalment es va concloure
que l’abellaïta cristal·litza en el sistema hexagonal, en el grup espacial
P63mc. L’estructura de l’abellaïta és quasi idèntica a la publicada per S.V.
Krivovichev i P.C. Burns a la revista Mineralogical Magazine vol. 64, pp.
1077-1087 (2000) per al cas del NaPb2(CO3)2(OH) sintètic.
Primer difractograma obtingut per a l'abellaïta. En blau el patró de difracció del carbonat de sodi i plom sintètic. Srs Ibañez i Elvira.
Tot i que les dades de difracció de raigs X ja van
permetre posar de manifest l’ordenament a nivell atòmic del mineral, la IMA
requereix que en la descripció d’un possible nou mineral s’aporti el major
nombre de dades i evidències, a fi i efecte de validar i confirmar tots els
resultats.
Les espectroscòpies vibracionals, com l’espectroscòpia
Raman o l’espectroscòpia infraroja d’absorció, són ideals per obtenir
informació estructural. Les mesures d’espectroscòpia Raman realitzades, en què
es fa incidir un feix làser sobre la mostra i es recull llum que ha patit
processos de dispersió inelàstica directament sobre la mostra, van permetre
detectar la senyal corresponent als grups carbonat (CO32-)
i hidroxil (OH-) que hi ha a l’estructura cristal·lina del compost. Per tant,
es va confirmar que el mineral era efectivament un carbonat bàsic, tal i com
havia suggerit la difracció de raigs X.
El problema de l’espectroscòpia Raman és que el senyal
que proporciona per a l’aigua estructural (grups H2O a dins de
l’estructura cristal·lina del sòlid) i per als grups OH- és força feble. Per
contra, el senyal a l’infraroig per a l’aigua i els grups hidroxil és
simplement inapel·lable. Calia doncs fer mesures d’espectroscòpia infraroja
d’absorció per tenir una prova definitiva de la presència d’OH- en el mineral.
Però les mesures amb aquesta tècnica eren força més complicades que les de
Raman, ja que calia extreure granets del mineral i utilitzar-los en un equip
que permetés estudiar petites mostres de mida submicromètrica. De manera que
els investigadors del Jaume Almera van contactar amb una col·laboradora, la Núria Oriols, química del Museu Nacional
d’Art de Catalunya (MNAC), especialitzada en espectroscòpia infraroja aplicada
a l’estudi de les obres d’art. El que va fer és introduir petites micromostres del
minera i introduir-les en una cel·la de
compressió amb diamants d’alta qualitat, que no interfereixen en el resultat de
l’anàlisi , tot fent passar un feix de llum infraroja per la mostra, i analitzant
la llum transmesa amb un espectròmetre. D’aquesta forma, les bandes d’absorció
que van aparèixer en els espectres van proporcionar senyal inequívoc de grups
hidroxil (OH-), a més a més de la ja esperada per als grups carbonat (CO32-). El
nou mineral era, sense cap mena de dubte, un carbonat bàsic. I no només això,
sinó que els resultats obtinguts mitjançant ambdues tècniques vibracionals van
resultar ser virtualment idèntics als que es poden trobar a la literatura
científica sobre el NaPb2(CO3)2(OH) sintètic. Un altre cop eureka!.
%20Espectre%20RAMAN%20d'abella%C3%AFta.%20(b)%20Espectre%20de%20transmissi%C3%B3%20per%20infraroig%20(FTIR)%20de%20l%E2%80%99abella%C3%AFta.%20Dr.%20Jordi%20Iba%C3%B1ez..jpg)
(a) Espectre RAMAN d'abellaïta. (b) Espectre de transmissió per infraroig (FTIR) de l’abellaïta. Dr. Jordi Ibañez.
Però encara que no ho sembli encara s’estava lluny per
assegurar que el nou mineral és un carbonat bàsic de plom i sodi, restava
encara una qüestió cabdal: obtenir una determinació precisa i independent de la
fórmula química. Per altra banda, per tal d’assolir una caracterització més
completa del compost, també seria convenient, tot i que no imprescindible,
mesurar-ne la duresa i determinar les seves propietats òptiques. La duresa en el cas de l’abellaïta, no va ser
possible la seva determinació degut a l’alta friabilitat dels seus agregats
cristal·lins. La determinació del índexs
de refracció, al no poder-se preparar làmines primes pel mateix motiu, es va
fer utilitzant diversos líquids d’immersió amb índexs de refracció coneguts
(fent servir el contrast òptic entre el líquid i els granets de mineral transparents).
Amb aquest sistema, i en comparació amb fragments d’altres minerals, com la
cerussita o el corindó, es va trobar un valor al voltant de 1.9, valor relativament alt respecte al de molts
minerals, per la presència dels àtoms de Pb.
abellaïta, mida de l'agregat major 0,25mm., col.lecció i fotografia de Joan Abella i Creus
La tasca de determinar la fórmula química del nou mineral
va recaure en el Dr. Xavier Llovet, expert als CCiTUB en aquesta tècnica. En
una primera tanda de mesures, fetes a petició del mateix Dr. Viñals, el Dr.
Llovet va detectar Pb, Na, C i O i va confirmar que la relació entre àtoms de
Pb i Na en el mineral era de 2 a 1, la qual cosa concordava amb tots els
resultats previs. Més endavant, el Dr. Llovet va repetir i millorar les
anàlisis de cara a la redacció de l’article científic. Les noves mesures, realitzades amb molta cura perquè el feix
d’electrons de la microsonda no malmetés les mostres, no només van confirmar
els primers resultats sinó que van permetre detectar-hi petites quantitats de
calci, que probablement substitueix el Pb en la xarxa cristal·lina del mineral.
A partir d’aquestes mesures (i assumint que la fórmula química del mineral
conté 7 àtoms d’oxigen i un de H), va ser possible extreure la següent fórmula empírica per a l’abellaïta: Na0.96Ca0.04Pb1.98(CO3)2(OH).
Aquesta fórmula no és gaire lluny de la del compost sintètic i, per tant, ens
podem oblidar del calci i fer servir la fórmula del compost ideal quan escrivim
la fórmula química de l’abellaïta: NaPb2(CO3)2(OH).
|
Element
|
wt%
|
Rang
|
Nominal
|
|
Na K Electron microprobe analysis of abellaite
Ca
|
3.88
<DL* 0.29
|
3.69–4.03
0.14–0.51
|
4.00
–
–
|
|
Pb
|
72.03
|
71.14–72.7
|
72.14
|
|
C
|
4.17
|
|
4.18
|
|
O
|
19.47
|
|
19.50
|
|
H
|
0.17
|
|
0.17
|
|
Total
|
100.01
|
|
100.00
|
Anàlisis
de l’abellaïta per microsonda electrònica. Dr. Xavier Llovet.
*
El límit de detecció (DL) de K estava en el rang de 900-1100 ppm.
A principis de 2014, un cop va resultar clar que es
disposava de suficients dades sobre el nou mineral, es va enviar l’expedient al
Prof. Peter A. Williams, de la Western Sydney University i president (chairman)
de la CNMNC-IMA, qui ràpidament va contestar i va començar a processar
l’expedient. En una de les primeres comunicacions, el Prof. Williams, expert en
cristal·lografia de raigs X , va demanar informació addicional sobre els
resultats de difracció de raigs X i també sobre els d’espectroscòpia Raman i
absorció infraroja. Va passar un llarg període sense tenir noticies del Prof.
Williams, sembla que per motius de salut, però ja durant el 2015 el Prof. Ulf
Hålenius, del Museu d’Història Natural de Suècia, va substituir el Prof.
Williams al front de la CNMNC-IMA. Un cop al càrrec, a principis del setembre
de 2015, el Prof. Hålenius va enviar una comunicació on afirmava haver rebut
tota la informació del mineral, i que tenia el nombre de referència
IMA2014-111. Després de demanar algun petit aclariment sobre les dades del
mineral, va indicar que la seva acceptació seria sotmesa a votació durant el
mes de novembre. Finalment, el 2 de Desembre de 2015 va comunicar l’acceptació
del nou mineral, que havia rebut 19 vots a favor, 3 en contra i 2 abstencions.
El nom del nou mineral, abellaïta pel seu descobridor Joan Abella i Creus, va
ser aprovat per 23 vots a favor i 1 en contra. Més de 5 anys després de les
primeres troballes del mineral, la nova espècie per fi veia la llum. La primera menció pública sobre l’abellaïta va ser feta per
la mateixa IMA-CNMNC a través de la seva Newsletter. La referència corresponent
és: Ibáñez-Insa, J., Elvira, J.J., Oriols, N., Llovet, X., Viñals, J. (2016)
Abellaite, IMA 2014-111. CNMNC Newsletter No. 29, February 2016, page 200.
Mineralogical Magazine: 80: 199–205.
Taula
complerta de propietats;
|
Nom:
|
abellaïta
rus: Абеллаит, alemany: abellait,
anglès: abellaite
|
|
Fórmula
química:
|
NaPb2(CO3)2(OH),
carbonat bàsic de plom i sodi
|
|
Classificació
|
|
Categoria:
|
Carbonat
|
|
Estat de
l'IMA:
|
Aprovat
|
|
Codi IMA:
|
IMA2014-111
|
|
Any
d'aprovació:
|
2015
|
|
Publicat
per primera vegada:
|
2017
|
|
Strunz 8è ed .:
|
5 /
B.0-X
|
|
Strunz 9a ed .:
|
5.BE.X
|
|
Nickel-Strunz 10è
(pendent) ed .:
|
5.BE.X
5: CARBONATS (NITRATS)
B: Carbonats amb anions addicionals, sense H2O
E: amb Pb, Bi
|
|
Cristal·lografia
|
|
Sistema cristal·lí:
|
Hexagonal
|
|
Grup
espacial:
|
P63mc
|
|
Formes:
|
En cristalls hexagonals
d’hàbit laminar, formats normalment pel pinacoide hexagonal {0001} molt desenvolupat,
i el prisma hexagonal {10 ī 0} molt poc desenvolupat, i en ocasions s'observa
la piràmide hexagonal {10 ī 1} de molt escàs desenvolupament.
|
|
|
|
|
Cristalls:
|
Subhèdrics
i euhèdrics, submil·limètrics, de fins a 0,03mm.
|
|
| |
Hàbit cristal·lí:
|
Marcat
hàbit laminar.
|
|
|
|
|
Agregats:
|
Els
cristalls idiomorfes tendeix a formar agregats triaxials paral·lels,
grups en textura en corona sobre formes botrioides i en forma de rosa. També
es formen agregats de microcristalls, amb lluentor vítria de
tipus cèria.
|
|
|
|
|
Macles:
|
No
s’han observat.
|
|
Es Estructura cristal·lina:
|
a =
5.254(2) Å, c = 13.450(5) Å
|
|
ÍIn Índex
de refracció:
|
1.9
|
|
Propietats físiques
|
|
Exfoliació:
|
No
s'aprecia exfoliació.
|
|
Fractura:
|
No
s'observa fractura.
|
|
Tenacitat:
|
Els cristalls són
fràgils i els agregats molt friables, propietat
aquesta que no presenten espècies amb les que podríem confondre l’Abellaïta com la Ramsbeckita, la
Devillina i la Gordaita, a mes els cristalls d’aquesta darrera son flexibles.
Les agregacions microcristal·lines tenen un comportament sèctil.
|
|
Duresa:
|
No es pot
determinar per la fragilitat i friabilitat de l’espècie.
|
|
Pes específic:
|
5.93
|
|
Densitat:
|
5.93
g/cm3 (Calculada).
|
|
Solubilitat:
|
És
insoluble en aigua i en etanol, és soluble en àcid clorhídric diluït 1:5, el
mineral en entrar en contacte amb la solució no presenta efervescència i en
qüestió de segons es dissol totalment.
|
|
Fluorescència:
|
No
mostra fluorescència, ni al ser excitat en llum ultraviolada d'ona curta (254
nm), ni d'ona llarga (366 nm).
|
|
Fusibilitat:
|
Infusible.
Exposat a la flama oxidant adquireix un color beix daurat, en canvi
la Gordaita, que podria ser confosa per l’Abellaïta, tenyeix la flama de
color verd blavós que vira en coloració a verd, verd fosc,
ataronjat, marró i negre.
|
|
Propietats òptiques
|
|
Color:
|
Normalment
és incolor i transparent, encara que de vegades blanc, en tractar-se d'un
mineral al·locromàtic pot presentar esporàdicament diverses coloracions,
verda, blava o marró per tinció de ferro i coure.
|
|
Lluïssor:
|
Intensa lluentor vítria de tipus nacrada.
|
|
Diafanitat:
|
Translúcid,
pot presentar iridescències, també opac.
|
|
Més informació
|
|
Minerals associats:
|
Els del filó polimetàl·lic, principalment
Uraninita, Cobaltina, Pirita, Galena, Tennantita, Calcopirita i Esfalerita,
els minerals de la roca matriu, bàsicament Quars i Roscoelita, també a Andersonita, boltwoodita,
natrozippeita, gordaita, čejkaita, Vanadinita, Aragonita y devillina entre
uns altres.
andersonita, camp 1,2mm., col.lecció de Joan Abella i Creus, Fotografia de José A. Soldevilla.
devillina, camp visual 1,2mm., col.lecció de Joan Abella i Creus, fotografia de José A. Soldevilla.
gordaita, camp visula 0,7mm., col.lecció de Joan Abella i Creus, fotografia de José A. Soldevilla. 
natrozippeita, cap visual 0,7mm., col.lecció de Joan Abella i Creus, fotografia de José A. Soldevilla. 
Čejkaita , camp visual 1,2mm., col.lecció de Joan Abella i Creus, fotografia de José A. Soldevilla. 
Čejkaita , camp visual 1,3mm., col.lecció de Joan Abella i Creus, fotografia de José A. Soldevilla
|
|
| |
Paragènesis:
|
Amb la Hidrozincita
Agregat d’hidrozcincita (esquerra) i abellaïta (dreta de color blanc) , foto SEM, Joan Viñals i Olià
|
|
| |
Nom:
|
Nombrada en honor al seu descobridor,
el mineralogista i gemmòleg català Joan Abella i Creus (Sabadell 1968).
|
|
Material tipus:
|
L’Holotip
està dipositat en les col·leccions del Museu de Ciències
Naturals de Barcelona, amb el número de mostra "MGB 26.350".
|
|
Referències:
|
Abella i Creus, J. & Viñals, J.
(2009): Čejkaite, arsenuranylite,
compreignacite, natrozippeite and other
rare uranium minerals
in the Eureka mine, Castell-estaó, La
Torre de Cabdella, Lleida,
Catalonia. Mineral Up, 2, 52–71.
Abella i Creus, J. & Viñals, J
(2012): New minerals from the Eureka mine: metamunirite, schröckingerite,
boltwoodite and gordaite, Castell-estaó, la Torre de Cabdella, Lleida,
Catalonia, Spain. Mineral Up, 3, 14–18.
Hazen, R.M., Hummer, D.R., Hystad, G., Downs,
R.T., Golden J.J.
(2016): Carbon mineral ecology:
predicting the undiscovered
minerals of carbon. Am. Mineral., 101,
889–906.
Ibáñez-Insa, J., Elvira, J.J., Oriols,
N., Llovet, X. and Viñals, J. (2016) Abellaite, IMA 2014-111. CNMNC
Newsletter No. 29, February 2016, page 200; Mineralogical Magazine, 80,
199–205.
Jordi Ibáñez-Insa, José J. Elvira,
Xavier Llovet, Jordi Pérez-Cano, Núria Oriols, Martí Busquets-Masó and Sergi
Hernández (2017): Abellaite, NaPb2(CO3)2(OH), a new supergene mineral from the
Eureka mine, Lleida province, Catalonia, Spain. European Journal of
Mineralogy, 29, 915–922.
Abella i Creus Joan, Ibáñez Insa,
Jordi, Perisé Farrero, Eva, Campeny Crego, Marc, Mata Perello, Josep Maria,
Alfonso Abella, Pura, Castillo i Oliver, Montgarri, Elvira Betanzos, José
Joaquín, Llovet Ximenes, Xavier, Oriols Pladevall, Núria, Soldevilla
González, José Antonio, Torró i Abat, Lisard i Vilanova de Benavent, Cristina
(2018): Les mines de Castell: de l’urani de Franco al descobriment de
l’abellaïta. Garsineu Edicions, Tremp, ISBN 978-84-947899-8-4.
|
|
|
La raresa intrínseca de l’Abellaïta
La descoberta i
caracterització d’una nova espècie mineral no és un fet menor si ho
contextualitzem en l’àmbit de la naturalesa del nostre planeta.
A data d’avui el
nombre d’espècies minerals conegudes és de 5.328, un nombre que per si mateix
no ens permet extreure gaires conclusions, però si el contraposem amb el nombre
d’espècies animals que és de prop de 1.500.000 o el de plantes amb més de
310.000 espècies conegudes, disposarem de mes elements que ens permetran considerar-ho
de manera justa i equitativa, i aixó sense entrar a nombrar les espècies de
microbis coneguts, ja que només de bactèries se n’han descobert mes de 10.000.000.000 d’espècies. Conseqüentment com
poden suposar el nombre d’espècies de
fòssils coneguda també és força elevada de poc mes de 300.000.
També el nombre
d’espècies que s’estimen per descobrir ens permet comprendre millor
l’encapçalament d’aquest títol, els experts estimen que encara resten per
descobrir un 86% d’animals terrestres i el 91% dels marins i tanmateix el 90%
d’espècies de plantes, mentre que el nombre d’espècies minerals per descobrir,
encara que no hi hagi un acord unànime, és avui d’unes 1700. Diem avui, per que
si en un futur fóssim capaços d’accedir a llocs del planeta on les condicions
extremes avui no ens permeten d’arribar-hi, segurament descobriríem un nombre
mes elevat d’espècies, però aquest és un altre debat.
El mineral que
tracto en aquest article és un carbonat bàsic de plom i sodi, NaPb2(CO3)2(OH),
si ens fixem amb els elements formatius no tardarem gaire en deduir que no son
en si mateixos rars a l’escorça terrestres, certament, l’oxigen és el mes
abundant, el sodi és el sisè mes abundant, l’hidrogen el novè, el carboni el
quinzè i fins i tot el mes rar, el plom, només es troba en la posició
trenta-sisena. En canvi podem afirmar que l’abellaïta és una espècie mineral de les considerades
extremadament rares a nivell mundial, i doncs?.
Novament
recorrerem a l’estadística per comprendre-ho millor, actualment és coneixen només 428 espècies
minerals amb carboni en la seva composició química, és a dir poc mes del 8% de
les espècies mineres conegudes, i d’aquetes, 352 contenen aquest element en
forma de l’anió carbonat en la seva composició (CO32-).
Però a més, tan
sols hi ha 12 espècies minerals conegudes que comparteixin Na i Pb en la seva
composició química i tant sols una espècie, la Sanrománita,
que tingui a mes carboni, aquesta espècie, per cert, formada en condicions
d’extrema aridesa en el desert d’Atacama
a Xile, dades que per si soles ja posen de manifest l’anomalia geoquímica que
representa aquesta associació d’elements, a priori comuns.
Totes les molècules orgàniques naturals contenen carboni,
en elles els àtoms d’aquest element
tenen tendència a unir-se entre si mitjançant enllaços covalents
i compartir
els quatre electrons de valència actuant amb la major reactivitat i formant
majorment molècules
carboni-carboni i/o carboni-hidrogen, de fet la química orgànica, està dedicada a l’estudi
dels compostos del carboni, fins al punt que universalment s’ha admès per
diferenciar els compostos orgànics dels inorgànics, que aquests darrers no
tenen carboni en la seva composició. Per que el carboni formi compostos inorgànics, com ho son la majoria dels
minerals coneguts, necessita l’acció de
varis fenòmens fisicoquímics a més
d’un enllaç electrovalent, com és el cas de l’anió carbonat (CO32-), de manera que el carboni no és presenta com
a molècula, de fet els minerals no estan
formats per molècules sinó per ions poliatòmics, i
el resultat és un nombre molt escàs d’espècies que continguin aquest element en
el regne mineral.
Per tant, no podem
només afirmar que l’abellaïta és rara,
pel fet d’ésser una nova espècie
mineral trobada en una sola localitat, aquesta evidència és circumstancial, el
que li confereix la seva extrema raresa son les intrínseques condiciones de
formació i d’estabilitat, a saber unes circumstàncies geoquímiques excepcionals
i un particular equilibri de fases, evidenciat
entre d’altres coses en el baix volum total conegut o estimat d’aquest mineral
a la mateixa localitat tipus.
El cristal.litzador?
Condiciones molt
específiques per l’espècie com els propis intervals d’estabilitat en l’espai, requereix
d’un espai obert on la pressió, la temperatura o la composició química,
assoleixin les condicions òptimes de nucleació i cristal·lització.
Aquest espai i
aquestes condiciones les propicien l’únic element antròpic que intervé en la
gènesis de l’abellaïta , la galeria C (també
coneguda com galeria intermèdia, tercera
galeria, galeria C, planta 3ª o “socavón C”), és la galeria principal de la mina, a una
altitud de 1081 metres, va ser perforada
entre 1962 i 1965, fins assolir els 107de longitud total.
Joan Abella amb el seu fill Pau a l'entrada de la galeria C de la MIna Eureka, on va descobrir l'Abellaita
A uns 23 metres de la boca mina trobem una petita
càmera d’exploració, d’uns 16 metres d’alçada, practicada per realçament i
que comunica amb l’exterior servint alhora com a pou de ventilació, entre els
10 i els 8 darrers mestres de la galeria tornem a trobar una petita càmera interna d’exploració, d’uns 10
metres d’alçada, i en el sostre del darrer tram de la galeria, sota uns 60 metres de profunditat respecta a la
superfície, cristal·litza l’abellaïta .
Abellaita, galeria C, mina Eureka, foto; Joan Abella i Creus
Aquesta galeria ha
esdevingut un laboratori d’inestimable vàlua, però que per si mateixa no
tindria el valor que te, si no fos per tot un conjunt d’interrelacions naturals
que la converteixen en un cristal·litzador natural, actiu i únic al nostre
país.
Però perquè en
aquest espai cristal·litzi l’abellaïta és necessari que un dissolvent aporti i alhora
dissolgui uns determinats elements que donaran lloc a la solució mineralitzant.
El dissolvent?
I quin és aquest
dissolvent?, l’aigua meteòrica, ras i curt. L’alimentació hídrica a l’interior
de la galeria C es deu exclusivament a la infiltració d'aigua de pluja.
Pel que fa al
règim pluviomètric, sabem per les estadístiques meteorològiques, que la Vall
Fosca és una de les zones més plujoses de Catalunya, i per tant la coberta
edàfica i la sota coberta reben importants aportacions d’aigua.
El relleu
superficial del terreny sota del qual es va excavar la galeria C, presenta un
pendent considerable, d’un 30% de mitjana, que dona lloc a un patró
d'escorriment superficial, de manera que la zona més propera a l'entrada té
taxes d'infiltració més intenses i fluctuants, que a l’interior de la galeria.
L’aigua esdevé a
mes el principal vehicle de transport de matèria i energia des de la coberta,
però com arriba al punt on va
cristal·litzar l’abellaïta a quasi 60
metres de profunditat, si la taxa d’infiltració d’aigua meteòrica ocorre fins a
curta distancia respecta a la superfície?, per obtenir la resposta ens cal
tirar enrere algunes pàgines del calendari geològic, i imaginar el que avui és
la Vall Fosca com una conca sedimentària, en que els antics sediments ja
convertits en roca estant disposats en
estrats horitzontals, i que fa uns 65 milions d’anys, durant la formació de la
cadena muntanyosa dels Alps, el que es coneix en geologia com l’orogènia
alpina, van ser plegats, de manera que tant els minerals primaris que contenien
com el propi gres, van ser fracturats, i
l’erosió posterior va deixar al descobert els gresos, de manera que les
fractures, els plans d’estratificació i les microfissures van facilitar i
faciliten la infiltració d’aigua de pluja.
Polymetallic filon, Eureka mine, La Torre de Cabdella, specimen and photography by Joan Abella i Creus, specimen size 89x60mm
Però tot i així
una massa de gres d’uns 60 metres no resulta fàcil de travessar ni per l’aigua,
i mes si en la columna de roca suprajacent no hi ha fractures importants, però
aquesta limitació ha estat un dels factors decisius en la cristal·lització de
l’abellaïta , per la baixa taxa d'infiltració en el darrer tram de la galeria C
en relació amb la resta de la mateixa. Ja que com exposarem mes endavant un
excés d’infiltracions hauria estat un factor negatiu.
El solut?
En aquest moment
de l’exposició cal recordar la fórmula de l’abellaïta , NaPb2(CO3)2(OH),
per intentar explicar l’origen dels elements que la composen.
Per exemple el
sodi, un element que s'associa més als ions atmòfils que litòfils, el trobem
present en l’aigua de pluja en un contingut a tenir en consideració,
encara que molt variable (en una mateixa
zona pot variar dels 2 als 152 mg per
litre), però al ser molt menys reactiu que el calci, resta en la solució, de
manera que el sodi provindria en major mesura de l’aigua de la pluja i de la
coberta edàfica que concentra les sals gràcies a l’evapotranspiració.
Els carbonats a la
naturalesa estan formats a partir de l'àcid carbònic en solució aquosa derivada
de la dissolució del diòxid de carboni en aigua. El diòxid de carboni es
combina amb l'aigua de pluja a l'atmosfera, la concentració de CO2 en l'aigua
de pluja és d'aproximadament 355 parts per milió, encara que l'activitat humana
pot augmentar els nivells, n'hi ha prou com
per reduir significativament el pH de l'aigua, una petita part forma àcid
carbònic segons la reacció: CO2 + H2O ↔ H2CO3, mentre l’altre és manté en
solució.
I el Plom?. En el
decurs de l’excavació dels darrers metres de la galeria C va quedar al
descobert unes masses lenticulars polimetàl·liques associades a carborans i
formades majoritàriament per uraninita, UO2 entre els minerals
associats hi ha dues especies que contenen plom, la Galena, PbS i la Clausthalita, PbSe, a falta d’una anàlisis
isotòpica, una de les hipòtesis seria
que el plom procedís del lixiviat de la Galena i/o la Clausthalita, el lent
procés d'infiltració hauria afavorit el contacte continuat d’aquesta solució
amb propietats geoquímiques particulars i un Ph lleugerament disminuït respecta
a la neutralitat, però aquest procés, al nostre entendre hauria aportat un
contingut relativament baix d’aquest element a la solució mineralitzant, pel
que no podem descartar a priori que el plom fos, si no tot en bona part d’origen
radiogènic.
L’exsudació
Ja tenim una
solució amb tots els elements necessaris, hi ara que?.
Doncs aquesta
solució mineralitzant exsuda per capil·laritat entre les microfissures i els microcanals
de les masses poliminerals i forma gotes sobresaturades (a jutjar per la
concentració de mineral i la poca complexitat de l’hàbit dels cristalls) al
sostre de la galeria i sovint al llarg de les microfisures de contacte entre la
massa mineral i el gres encaixant. Iniciant-se la nucleació, aquesta te lloc
preferentment sobre els minerals de paràmetres reticulars semblants, com la
Uraninita, alguns minerals associats a aquesta i el Quars, i no sobre la
Roscoelita, l’Andersonita o la Čejkaita, alhora que poden taponar total o
parcialment els microcanals d’entrada i limitar l’aportació de nova solució. La solució mineralitzant exsudada és manté a
la part superior de la cavitat sense que caigui per gravetat, facilitant la cristal·lització de l’abellaïta sobre els clústers o nuclis prèviament formats
a l’interior de la gota.
Abellaite, Eureka mine, La Torre de Cabdella, specimen and photography by Joan Abella i Creus, specimen size 29x25mm
L’aigua de
percolació analitzada és completament neutre el que indica un molt baix
contingut de CO2, de fet si aquest compost i estigues massa representat
augmentaria la seva acidesa i faria
inviable la formació del mineral.
Un fenomen embolcat
Sense que caigui
per gravetat?.
La superfície de l'aigua
es comporta com si sobre aquesta hi hagués una membrana en tensió, aquest
fenomen rep el nom de tensió superficial. A l'interior d’una gota, cada
molècula es troba envoltada d'altres molècules en totes direccions, de manera
que les forces atractives entre elles es compensen, però en la superfície al no
haver mes molècules fora, aquestes s'atreuen amb mes força formant una fina
barrera, alhora que son atretes cap a l'interior. De manera que la superfície
de la gota es comporta de manera similar a una membrana. És per tant la tensió
superficial la qual tanca la gota de la solució mineralitzant i és capaç de
sostenir-la contra la gravetat, un dels fenòmens que han permès la formació de
l’abellaïta i d’altres minerals de
neoformació del mateix jaciment. Si m’ho permeten, seria l’equivalent de parlar
de l’úter matern dels mamífers.
Formació mineral a l'interior d'una gota, Mina Eureka, fotografía de Joan Abella i Creus
Les forces
intermoleculars d'atracció entre molècules d'aigua es deuen als enllaços
d'hidrogen i aquests representen una alta energia, per això la tensió
superficial de l'aigua és més gran que la de molts altres líquids. Tanmateix
com més grans són les forces que mantenen les molècules juntes en el líquid,
més energia serà necessària per evaporar-lo.
Si l’àrea
superficial de la gota és més gran s'evaporarà més ràpid, ja que hi ha més
molècules superficials que són capaces de escapar-se. D’aquí que la mida de les
gotes que desafien la gravetat a l’interior de la galeria, malgrat les
particulars condicions del jaciment, no assoleixen mides centimètriques, el que
alhora limita la mida dels cristalls que si puguin desenvolupar, d’aquí que la
mida dels cristalls descoberts rarament superen els 0,03mm.
Una lenta evaporació, un secret de la Mina Eureka!
I l’evaporació?, per
definició, l'evaporació és un procés físic que consisteix en el pas lent i
gradual d'un estat líquid cap a un estat gasós, després d'haver adquirit
suficient energia per vèncer la tensió superficial. Per tant si les condicions
físiques i químiques poden retardar aquest procés, més probabilitats de
cristal·litzar tindrà la solució suspesa.
L'evaporació a
l’interior d’una mina depèn de molts factors,
la temperatura del líquid en relació a la temperatura del gas que
l’envolta, la mida de la superfície del
líquid exposada a l'aire, la distància d’aquest respecte a la boca mina, la
forma de la galeria, la humitat relativa de l'aire que envolta la superfície
del líquid, les pressions, els corrents d'aire, les impureses contingudes en el
líquid i, per descomptat, de la naturalesa del líquid.
Per tant hem de
tenir en compte tots i cada un d’aquests factors per entendre la formació de l’abellaïta
.
En relació a la
pressió, pràcticament no existeixen diferències al llarg de la cavitat, que sol
ser de 89059,096 Pa, les variacions obeeixen a patrons estacionaris, i en
termes d'estabilitat ambiental, el
comportament estacionari és indicatiu d'una situació d'equilibri dinàmic.
En qualsevol
galeria de la llargada de la galeria C, que només disposés d’una entrada i cap
altre connexió amb l’exterior, durant el
període d’estiu la ventilació quedaria restringida, degut a la inversió tèrmica,
però la galeria C compte amb una labor comunicada amb la superfície que actua
com un pou de ventilació i per tant permet la ventilació en qualsevol període
de l’any degut a la diferencia de densitats entre masses d’aire de diferent
temperatura, que permet l’entrada d’aire a menor temperatura.
Interior de la galeria C, on es veuen els estrats de roca. fotografia de Joan Abella i Creus.
La relació de
densitat entre l'aire intern i l'exterior determina el règim de circulació de
l'aire a l'interior de la cavitat, generant circulació termoconvectiva. Donat
que entre el pou i el final de la galeria hi ha una distancia d’uns 80 metres,
la temperatura de l'aire a la zona més interna de la galeria presenta una
elevada estabilitat i baixos rangs de variació estacional, mantenint-se en els
13 ºC (front de galeria), també la intensitat del moviment de l'aire és molt
menor a la part més interna de la galeria on cristal·litza l’abellaïta , que al
ser poc influenciada pels canvis ambientals de l'exterior permet un alt nivell
d’estabilitat microclimàtica amb una humitat relativa poc canviant a l’entorn
del 78%.
La dinàmica
ambiental, especialment pel que fa al moviment de l'aire a l'interior, no ha
estat afectada al llarg dels anys gràcies a que les obertures de la galeria mai
han estat tancades, si mes no, mai impedint l’intercanvi entre l'aire intern i
l'extern.
A mes del que he
exposat, cal tenir en compte altres factors, que ens ajudaran a comprendre el
perquè de la lenta evaporació de les gotes solució.
Un factor bàsic,
és la concentració de la substància que s’ha d’evaporar en l'aire. L'aire en el
tram de cristal·lització té una alta concentració de la substància que
s'evapora, un 78% d’aigua, llavors la gota s'evaporarà més a poc a poc.
Com ja he tractat,
el darrer tram de la galeria presenta unes condicions microclimàtiques
particulars, amb una elevada estabilitat i baixos rangs de variació, que alhora
afavoreixen que l'aire tingui un nivell de saturació d’altres substàncies
respecta a altres zones de la galeria, com el radó i especialment CO2 (en
cap cas parlem de concentracions elevades que puguin posar en perill la
seguretat de les persones), el que propicia també una menor capacitat per
evaporar la gota en suspensió.
darrer tram de la galeria C, es pot observar la manca d'aigua a les parets i sostre. Forogtafia de Joan Abella i Creus.
La taxa de flux
d'aire, que en zones properes a la sortida o al pou de ventilació augmenta, en
el darrer tram disminueix, impedint que l'aire
desplaci les molècules de vapor i per tant retardi també l’evaporació.
Tanmateix sabem que quan més gran es la densitat d’un
líquid, aquest més lentament s'evapora, pensem que la gota en qüestió està
sobresaturada, entre d’altres elements, de plom, i per tant la densitat de la
solució, respecta a la de l’aigua, és elevada, factor que de manera clara
contribueix a retardar l’evaporació de la solució.
L’elevada
estabilitat de la zona fa que la temperatura de la substància no tingui
variacions significatives amb la
temperatura del medi, de manera que les molècules a l’interior de la gota tindran
una energia cinètica semblant a les de
l’exterior, no afavorint l’evaporació de la gota.
Aquests factors
permeten unes òptimes condicions de cristal·lització.
Abellaite, mina eureka, La torre de Cabdella, Catalonia, Spain, visual field 1,3mm, collection and photography Josep Soldevilla
Estable!
Una vegada el
solvent s’ha evaporat i els cristalls queden exposats al nou medi, el mineral
format s’equilibra amb aquest medi. El fet que avui hàgim pogut tenir el
privilegi i l’honor d’estudiar aquesta nova espècie és l’evidència mes fefaent
que l’abellaïta és estable en el medi de
formació, i que tolera les modificacions antròpiques, que no li efecte la radiació ionitzant externa, i després de vuit
anys des del seu descobriment en que alguns exemplars han estat conservats fora
del seu ambient formatiu sense experimentar cap modificació externa aparent, ni
interna, podem reafirmar que és una espècie mineral estable.
Abellaite, mina eureka, La torre de Cabdella, Catalonia, Spain, visual field 1,3mm, collection and photography Josep Soldevilla.
I exposats tots
els factors que permeten la gènesis de l’abellaïta em reafirmo en considerar aquesta espècie com
a intrínsecament rara.
Per que a Catalunya només hem descobert una sola
espècie mineral?
Puc assegurar amb
certa aquiescència, que la mineralogia neix com a nova ciència a l’any 1775,
quan Abraham Gottlob Werner (1749 Osiecznica – 1817 Dresden), és nomenat professor a la Bergakademie Freiberg (escola de mines de Freiberg), car per
primera vegada separa la mineralogia (llavors orictognòsia) de la geologia
(llavors geognòsia), en unes lliçons que imparteix emprant la seva pròpia obra “Von
den äusserlichen Krennzichen der fossilien” (sobre els caràcters externs dels
minerals), publicada a Leipzig un any abans, i que atragué estudiants d’arreu
del mon. Llavors el nombre d’espècies minerals coneguda era d’unes 340.
En contraposició,
i per exemplificar mes l’exposició en l’anterior capítol, l’any 1758 el gran naturalista suec Carl von
Linné (1707 Råshult – 1778 Uppsala) en la desena edició de
la seva obra “Systema
Naturae” va classificar unes 4400 espècies animals i 7700 espècies de plantes.
A l’any 1959 es va
crear la International Mineralogical Association (IMA), una institució amb
autoritat internacional i amb la finalitat, entre d’altres qüestions, de
controlar els nous minerals i els seus noms, així com revisar-ne els ja
existents, tasca que van confiar a una comissió internacional i permanent de
científics coneguda avui com Commission
on New Minerals, Nomenclature and Classification (CNMNC).
240 anys desprès del naixement de la mineralogia com a
ciència, la IMA va aprovà com a nou mineral l’abellaïta , la primera nova
espècie mineral descoberta a Catalunya. Es indiscutible que aquest notable
esdeveniment ens ha d’omplir d’orgull i satisfacció, però alhora ens ha de fer
reflexionar i preguntar-nos com és possible que hagin hagut de transcorre tants
anys per que a Catalunya tingués lloc aquest fet?.
Els factors son
molts i alguns molt complexes per tractar-los en tant breu espai i en un
context poc adient, des de raons històriques, socials, culturals a geològiques,
però observant la següent taula comparant Catalunya a set països de mida semblant,
constata de manera diàfana una relació molt directa entre el nombre d’espècies
que si han descobert i en el % de la despesa en investigació i desenvolupament
destinats. Insistint en l’obvietat i concurrència de molts altres factors, puc
denunciar que una major inversió del nostre país en investigació i
desenvolupament contribuiria de manera directa a la normalització, tanmateix
aquesta mesura ha d’anar acompanyada d’almenys altres dues, la divulgació dels
minerals i la mineralogia a través d’entitats públiques com els museus,
universitats i medis de comunicació així com la inclusió de l’estudi dels
minerals en els plans d’estudi en el sistema educatiu del nostre país. Si l’estat no aborda
seriosament aquest debat en la major celeritat possible només aconseguirà
frenar mes el desenvolupament del nostre país.
|
País
|
superfície
|
Despesa en investigació i desenvolupament, % sobre
el seu PIB, el 2015
|
Espècies minerals descobertes
|
|
Catalunya
|
32.108 km2
|
1,52
|
1
|
|
Bèlgica
|
30.528 km2
|
2.46
|
19
|
|
Suïssa
|
41.285 km2
|
3.4
|
86
|
|
Dinamarca
|
43.094 km2
|
3.01
|
84
|
|
Israel
|
20.770 km2
|
4,27
|
26
|
|
leshoto
|
30.355 km2
|
0.05
|
1
|
|
El Salvador
|
21.041 km2
|
0.13
|
8
|
|
Armenia
|
29.743 km2
|
0.25
|
5
|
Cal tenir molt
present que l’existència de l’abellaïta com a nova espècie mineral no ha estat gràcies
a la iniciativa institucional sinó gràcies a la passió i l’altruisme d’un grup
de persones que ho ha fet possible, un orgull per aquestes persones però alhora
una vergonya institucional que hauria de fer reflexionar a les parts
implicades.
L’abellaïta, una espècie coneguda a casa i ha fora
Gran part de les noves espècies que es descobreixen arreu del
planeta, no tenen una aplicació pràctica per la industria, i romanen en els
llims del coneixement, fins i tot per una part molt important de la comunitat
científica i per descomptat, per la població en general. Sortosament aquest no
ha estat el cas de l’abellaïta, per diversos motius i causes.
Encara que van ser
pocs els exemplars extrets de la galeria C de la Mina Eureka, vaig procurar de fer-ne
arribar a les entitats i institucions, que al meu entendre en farien un us
divulgatiu i/o d’estudi, com el Museu de
Ciències Naturals de Barcelona, dipositari de l’holotip i exposada al públic a
la seu del mateix museu del parc del Fòrum, gràcies als treballs de museïtzació
del Dr. Marc Campeny, actual Conservador
de la col·lecció de mineralogia del Museu.
Holotip de l'Abellaita expossat al Museu Blau
També al Museu de
Geologia “Valentí Masachs” de la Universitat Politècnica de Catalunya, situat a
l’Escola Politècnica Superior d'Enginyeria de Manresa, la Col·lecció de Mineralogia
del Departament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsits Minerals de la
Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona, el Museo Geominero, del
Instituto Geológico y Minero de España, Madrid, l’Ajuntament de la Torre de Cabdella i el Museu
de la Ciència i la Tècnica de Terrassa pel que fa a casa nostre.
abellaïta, al Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa
I a fora, el Museum
of Natural History, The Smithsonian Institution
de Washington, museu dels EEUU que conté
moltes de les millors peces conegudes de moltes espècies minerals, el The
Mineralogical & Geological Museum at Harvard University, a Cambridge, que
compte amb una col·lecció de més de 100.000 minerals i amb uns 200 holotips, a
la The University of Arizona Mineral Museum, de Tucson, que col·labora amb el
Projecte RRUFF alhora vinculat amb la NASA, desenvolupant una base de dades
completa dels espectres Raman dels minerals coneguts, que permetrà la
identificació no destructiva dels minerals, el Musée de Minéralogie de
l’Ecole des Mines de Paris, amb una de les col·leccions més grans del
món, amb representació d’unes 2900 espècies minerals i 700 holotips!, al Naturhistorische
museum wien, amb àmplia representació dels minerals d’Europa, i al The Natural
History Museum, London, que posseeix una de les col·leccions més importants i
completes del seu tipus al món, amb uns 185.000 exemplars i una de les més
grans col·leccions de tot el món de mostres de minerals tipus.
exemplar d’Abellaita entregat a l'Alcalde de la Torre de Cabdella
Al ser la primera
espècie mineral nova descoberta a Catalunya, el cert és que va tenir una
important divulgació entre els diversos medis de comunicació del nostre país i
també a Espanya.
De manera molt
primerenca vaig transferir la major part d’informació disponible a les plataformes en línia mes importants del
planeta relacionades amb la mineralogia, com Mindat, adscrita al Hudson
Institute of Mineralogy, la major base de dades
mineral en llengua anglesa, Mineralientalas,
la major base de dades mineral en llengua alemanya i Webmineral.ru, la major base de dades mineral en llengua russa, a
mes de l’enciclopèdia en línia Wikipedia,
entre d’altres medis de divulgació digital, el que va facilitar una ràpida
difusió de la nova espècie descoberta.
L’abellaïta i per descomptat la mina Eureka, van formar
part de l’expedient per aconseguir la certificació de Geoparc Mundial de la
UNESCO del Geoparc conca de Tremp-Montserc. Els Geoparcs Mundials de la
UNESCO són àrees geogràfiques delimitades sense discontinuïtats on els
paisatges i llocs de rellevància geològica internacional són gestionades
seguint un concepte holístic de protecció, educació i desenvolupament
sostenible.
La presentació del projecte Geoparc conca de
Tremp-Montserc, que va tenir lloc el 15 d’abril de 2016 a La Pobla de Segur, on
una de les ponències a càrrec de la Directora del Museu
Hidroelèctric de Capdella, la Sra. Eva Perisé Farrero, va versar sobre la mina Eureka de la Torre de Cabdella.
Tinguem en compte que la primera menció pública sobre l’abellaïta va ser el
febrer de l’any 2016, Ibañez-Insa, J.,
Elvira, J.J., Oriols, N., Llovet, X., Viñals, J. (2016) Abellaite, IMA
2014-111. CNMNC Newsletter No. 29, February 2016, page 200. Mineralogical
Magazine: 80: 199–205.
Finalment el 17
d'abril de 2018 el territori Conca de Tremp - Montsec va entrar a formar part
de la Xarxa de Geoparcs Mundials de la UNESCO. L'àmbit territorial del Geoparc
comprèn: El Pallars Jussà; Baix Pallars al Pallars Sobirà; Coll de Nargó a
l'Alt Urgell; Vilanova de Meià, Camarasa i Àger a la Noguera, i per tant el
municipi de la Torre de Cabdella amb la mina Eureka com element d’especial
interès. Concretament la mina eureka forma part dels anomenats Espais d’interès
miner dintre dels Espais d’interès geoturístic del parc. La Xarxa Global de Geoparcs de
la UNESCO comprèn a dia d’avui, 140
localitzacions en 38 països d’arreu del món. D’aquestes, 73 formen part de
la Xarxa de Geoparcs Europeus i
es reparteixen en 24 països, dels quals dos es troben a Catalunya, el de
la Catalunya Central i
el recentment reconegut de la Conca de Tremp – Montsec,
(http://www.projectegeoparctrempmontsec.com/).
La major
divulgació en l’àmbit acadèmic internacional de l’abellaïta va tenir lloc a raó
de la publicació del treball Carbon
mineral ecology: predicting the undiscovered minerals of carbon ( Hazen, R.M.,
Hummer, D.R., Hystad, G., Downs, R.T., Golden J.J. (2016): Carbon mineral
ecology: predicting the undiscovered minerals of carbon. Am. Mineral., 101,
889–906), un estudi pioner que va emprar les dades massives o Big data, centrant-se
en la diversitat i distribució de minerals amb carboni, element considerat com
el més crucial per a la vida a la Terra, així com un dels components que
defineixen la mineralogia superficial d'un planeta i per tant essencial per
caracteritzar planetes semblants a la Terra. Es va proposar
un model que prediu almenys 548 minerals amb carboni existents a la
Terra avui, predient la fórmula química d’unes 145 espècies minerals que
porten carboni, i que encara no s'havien descobert. Entre elles més de 60
haurien de contenir sodi.
Aquest era el cas
del carbonat bàsic de plom i sodi NaPb2(CO3)2(OH),
la publicació també al 2016 de la nova espècie abellaita, va ser destacat per
la premsa especialitzada i per diversos articles, com una espècie mineral
prevista per Hazen et al. (2016), un dels possibles minerals de carboni que
faltaven, amb gran ressò internacional.
Nomenclatura i pronunciació
En resposata a la consulta formulada a l‘Institut d’Estudis Catalans, sobre
quina és la correcta nomenclatura del nom del nou mineral, la Comissió de
Terminologia Científica i Tècnica va acordar acceptar com a normatiu el terme abellaïta, acord que ha estat tramès a
la Comissió de Lexicografía de la Secció Filològica amb la proposta que aquest
terme s’inclogui en el Nou Diccionari
Normatiu.
Encara que el terme acceptat està d’acord a les regles ortogràfiques de
l’Institut, si volem respectar a mes les
disposicions de la IMA -
International Mineralogical Association, la normativa gramatical i la pronunciació, es crea un
dubte raonat que en algún moment totes les parts ineressades hauran de debatre
en profunditat i arribar a acords d’àmbit internacionals reconeguts per tots
els paisos.
La
Commission on New Minerals, Nomenclature and Classification (CNMNC), en els procediments i les directrius sobre la
nomenclatura dels minerals per la incorporació de nous minerals i de la
correcta nomenclatura de les espècies minerals, admès àmpliament per tota la
comunitat científica internacional, al fer referència a l’ús
dels antropònims, és molt clara i diu així; s’ha de mantenir la grafia original
del nom de la persona. Per tant s’ha de
respectar la grafia original dels noms propis.
En català la convenció en l’ús de la majúscula recomana en general que s’escriguin en
majúscula els noms propis. Si som rigorosos en l’aplicació de les
directrius del IMA i la normativa gramatical Catalana, hem d’escriure amb la
primera lletra en majúscula, per que forma part de la grafia original i ha
d’ésser respectada.
De manera que encara que sigui un nom propi acabat en vocal
àtona no s’elideix en contacte amb el sufix –ita. mantenint-se íntegrament: Abella.
Arribats aquí el que ara
s’ha de considerar és la seva pronunciació, Abella és una paraula
plana que ha de continuar pronunciant-se com a tal independentment de l’adjunció del sufix –ita, ja que de considerar-ne la i com a vocal tónica provocaria una
pronunciació inadequada.
Encara que trobem
dues vocals juntes (ai) aquestes no es pronuncien en el mateix cop de veu i per
tant no es produeix el diftong. De fet, tal i com pronuncien les persones de parla
anglesa. Entenc que les dues vocals juntes
pertanyen a síl·labes diferents i entenc que en aquest cas estem davant un
hiatus forçat. Per tant no cap
escriure dièresis damunt la i , per
que no cal desfer un diftong.
Al meu entendre la
grafia hauria d’ésser Abellaita, i no
és una excepció, hi ha nombrosos termes
d’espècies minerals que de tenir en compte el que s’ha exposat, requeririen d’un estudi terminològic mes
acurat, tal és el cas de la mil.lerita, la carnal.lita o la pekoraïta, entre
d’altres, que escriuria com a Millerita, Carnallita i Pekoraita. Pronunciació i
nomenclatura, un debat que mes d’hora que tard caldrà afrontar.
Epíleg
Personalment
aquesta descoberta i el fet que porti el meu cognom ha estat un honor i un
privilegi incommensurable i penso que el mes gran reconeixement per la meva
trajectòria. Quant va ser confirmat la sensació i el sentiment és com quant
tens un fill.
De fet un savi
profeta va dir que tot home a la seva vida havia de fer tres coses, plantar un
arbre, que el dia de demà donés fruits o ombra als altres, escriure un llibre,
per transmetre els seus coneixements i la seva experiència i saviesa als
altres i a les generacions futures i
tenir un fill per perpetuar el llinatge, però gosaria afegir una quarta cosa;
complir un somni, per sentir-se plenament realitzat, com ha estat el meu cas,
vaig començar aficionar-me als 11 anys i des de llavors els meus llibres de
capçalera van estar sempre versats en els minerals, llegia l’apassionant
biografia d’aquells científics que havien donat nom a tantes espècies minerals
, llavors deixava el llibre a la capçalera del llit i somiava encara despert
tot preguntant-me a mi mateix, imagines que un dia una espècies mineral pogués
portar el teu nom?, i avui aquell somni d’un nen s’ha fet realitat.
“El destí no està escrit s’escriu amb
l’experiència de la vida. Joan Abella i Creus”.
Agraïments:
Un agraïment
especial a un dels “pares” de l’abellaïta, en Jordi Ibáñez Insa, doctor en
física per la Universitat de Barcelona i director científic del servei de DRX
del Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (CSIC) per la seva
imprescindible e inestimable col·laboració,
i a la resta de l’equip que va
portar a terme la investigació de la nova espècie, els Srs. José J. Elvira,
Xavier Llovet, Jordi Pérez-Cano, Núria Oriols, Martí Busquets-Masó i Sergi
Hernández. També a l’Alcalde de la Torre de Cabdella l’Excm. Sr. Josep
Maria Dalmau i a la Directora del Museu Hidroelèctric de Capdella la Sra. Eva
Perisé Farrero, ambdós per la seva bona disponibilitat, al Sr. José Antonio
Soldevilla Gonzalez, als amics Marçal
Vera i Xavier Tomàs, fundadors de l’Associació Mineralògica
d'Interès Científic i Social,
per l’inestimable col·laboració amb el material gràfic i finalment el meu
agraïment pòstum a l’amic Joan Viñals i Olià.
Sabadell, 06 de
juny de 2022.
Alguns enllaços relacionats amb l’abellaïta;
http://minmag.geoscienceworld.org/content/80/1/199.extract
https://www.mineralienatlas.de/lexikon/index.php/MineralData?mineral=Abellaite
http://www.mindat.org/min-47008.html
http://www.blogmuseuciencies.org/2016/04/abellaita-la-1a-especie-mineral-descrita-a-catalunya/
http://museugeologic.blogspot.com.es/2016/03/jorgina-jorda-l-abellaita-nova-especie.html
http://cac.drac.com/200803/20080327.html
http://www.mineralogicalrecord.com/labels.asp?colid=1358
https://ca.wikipedia.org/wiki/Abella%C3%AFta
http://rruff.info/ima/
http://www.lavanguardia.com/natural/20160404/40875477707/abellaita-mineral-nuevo-descubierto-catalunya.html
http://www.elperiodico.com/es/noticias/ciencia/abellaita-nueva-especie-mineral-descubierta-pirineo-lleida-5032020
http://www.telecinco.es/informativos/tecnologia/Descubren-mineral-Pirineo-Lleida-abellaita_0_2159325134.html
http://www.naciodigital.cat/pallarsdigital/noticia/5572/descobreixen/nou/mineral/mina/eureka/pallars/jussa/abellaita
http://noticiasdelaciencia.com/not/18970/la-abellaite-la-primera-nueva-especie-mineral-descubierta-en-cataluna/es/
http://www.dicat.csic.es/dicat/ca/noticias-2/532-l-abellaita-la-primera-nova-especie-mineral-descoberta-a-catalunya
http://www.catalunyavanguardista.com/catvan/descubren-un-nuevo-mineral/
http://noticias.lainformacion.com/salud/investigacion-medica/Descubren-mineral-Pirineo-Lleida-abellaita_0_905309860.html
http://www.segre.com/detalls-seccions/arxiu-detall-de-la-noticia/article/descobreixen-una-nova-especie-mineral-al-pallars-jussa/
http://www.presspeople.com/nota/l-abellaita-primera-nova-especie-mineral
http://article.wn.com/view/2016/04/07/L_abellaita_la_primera_nova_especie_mineral_descoberta_a_Cat/
http://www.ictja.csic.es/index.php/events/news/research-news/364-la-abellaita-la-primera-nueva-especie-mineral-descubierta-en-cataluna
http://www.alphagalileo.org/ViewItem.aspx?ItemId=162910&CultureCode=es
http://www.ub.edu/web/ub/ca/menu_eines/noticies/2016/04/014.html
http://www.vallfosca.net/ca/descoberta-a-la-vall-fosca-la-primera-especie-mineral-a-catalunya/
http://www.lopallars.tv/joomla-pages-iii/blog-layout/1806-descobreixen-una-mineral-nou-a-la-torre-de-capdella
http://laflecha.net/una-nueva-especie-mineral-en-el-pirineo-de-lleida-la-abellaita/
http://www.cienciaxplora.com/sinc/una-nueva-especie-mineral-en-el-pirineo-de-lleida-la-abellaita_2016040700164.html
http://www.cuentamealgobueno.com/2016/04/la-abellaita-nueva-especie-mineral/
http://www.colgeocat.org/ca/Noticies/16/1468/ABELLAITA/
http://www.scoop.it/t/homo-digital/?tag=abellaite
http://natura.ues.cat/ca/quefem/5/29/20/campanyes/abellaita-la-primera-especie-mineral-nova-descoberta-a-catalunya
http://mineralchallenge.net/meet-the-minerals/
http://www.elece.net/blog/nuevo-mineral-la-abellaita/
http://tecmina.over-blog.com/cataluna-da-un-nuevo-mineral-al-mundo-la-abellaita
http://www.periodismoull.es/el-yacimiento-eureka-protagonista-de-la-abellaita-la-primera-especie-mineral-en-cataluna/
http://coleccion.mineral-s.com/?p=277
http://m.palaminerals.com/news-2016-06/#featured
http://mineralchallenge.net/carbon-mineral-challenge-update-spring-2016-four-new-minerals-found/
https://www.sciencenews.org/article/rock-hounds-are-hunt-new-carbon-minerals
http://ecm30.ecanews.org/fileadmin/files/2016/ECM30/Documents/Book_of_abstracts_ECM30.pdf
http://scripts.iucr.org/cgi-bin/paper?ps5067
https://www.researchgate.net/figure/General-projections-of-the-crystal-structures-of-grootfonteinite-a-abellaite-after_fig3_322393402
http://www.ingentaconnect.com/content/schweiz/ejm/pre-prints/content-ejm2723
file:///D:/traspas/Mis%20Documentos/an%C3%A0lisis%20rusia/2018-02-01%20Rock&Gem_(GeoHamrah.ir).pdf
http://www.looooker.com/archives/47257
https://www5.jetro.go.jp/newsletter/nya/2017/201708_US_IT_Trends.pdf
http://www.publik.id/artikel/ketergantungan-dunia-akan-energi-dari-fosil-belum-terlalu-menghawatirkan
https://dspace.spbu.ru/bitstream/11701/11520/1/Diplomnaya_rabota_Nekrasova.pdf
http://www.paciencialanostra.com/
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/telenoticies-barcelona-11042016/video/5594355/
http://www.minercat.com/wp-content/uploads/2016/04/0425-12h-Dilluns-25-04-16-LA-COMPETENCIA.mp3
https://soundcloud.com/radiosabadell/de-bona-pell-joan-abella-creus-gemoleg-i-mineralista-sabadellenc
%20Espectre%20RAMAN%20d'abella%C3%AFta.%20(b)%20Espectre%20de%20transmissi%C3%B3%20per%20infraroig%20(FTIR)%20de%20l%E2%80%99abella%C3%AFta.%20Dr.%20Jordi%20Iba%C3%B1ez..jpg){kind=spacer}
%20%20i%20abella%C3%AFta%20(dreta%20de%20color%20blanc)%20,%20foto%20SEM,%20Joan%20Vi%C3%B1als%20i%20Oli%C3%A0.jpg)
