MINERALS ABELLA: Abellaïta, la primera espècie mineral nova descoberta a Catalunya.

Abellaïta, la primera espècie mineral nova descoberta a Catalunya.

Per JOAN ABELLA I CREUS, gemmòleg per la Universitat de Barcelona.

Sabadell

joanabellacreus@gmail.com

joanabella@mineralsabella.cat

Introducció

El mineral el vaig descobrir l’estiu del 2010 a l’interior de galeria C (latitud 42 ° 23'10.25 "N, longitud 0 ° 57'27.64" E), de la mina Eureka, de Castell-estaó, municipi de La Torre de Cabdella, en el decurs de l’estudi del jaciment iniciat l’any 2006.

Joan Abella i Creus amb el seu fill Pau a la galeria C de la Mina Eureka. Any 2006.

El seu aspecte a ull nu no diferia gaire dels altres minerals de color blanc presents a la mina, excepte per la seva intensa lluïssor, i des d’un primer moment vaig prendre consciència que és tractava d’una nova espècie mineral en el jaciment. Va ser el company i amic, el doctor Joan Viñals i Olià (1951-2013), professor de Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica de la Universitat de Barcelona, i a qui vull dedicar aquest article, que va fer les anàlisis preliminars i va posar en evidencia que és tractava d’una nova espècie mineral. La caracterització i descripció del nou mineral va ser iniciada l'any 2012 i coordinada en un principi per ell mateix, fins a la seva prematura i infortunada mort, en que el doctor Jordi Ibáñez Insa de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera del CSIC (ICTJA-CSIC), va continuar el seu treball.

Presentat tot el treball, el dia 2 de desembre de 2015 l’equip va rebre l’abstrac de la votació i aprovació per part de Commission on New Minerals, Nomenclature and Classification de la International Mineralogical Association , de la nova espècie.

De manera l’Abellaïta esdevingué la primera espècie mineral nova descoberta a Catalunya i la mina Eureka, la primera localitat tipus del país, i un referent mundial.

La mostra tipus, l’holotip, que va servir per fer la major part de les anàlisis del nou mineral ja forma part de la col·lecció del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB) amb el número de registre "MGB 26.350", i alguns exemplars formen part de les col·leccions d’alguns dels museus i universitats mes importants del món en el camp de la mineralogia.

I com va començar tot?

De fet tot va començar ja fa anys, a l’estiu de l’any 2006 vaig decidir estudiar de manera sistemàtica el jaciment de “Mina Eureka” que es troba al terme municipal de la Torre de Cabdell, a la Vall Fosca, província de Lleida, vaig descobrir un gran nombre d’espècies, moltes d’elles noves al país, de manera que el jaciment anava prenen un interès i una importància que vaig pensar que fora interessat compartir amb la comunitat, vaig proposar-li al Dr. Joan Viñals i Olià, al cel sigui, fer una publicació conjunta que va veure la llum l’any 2009 a través de les revistes que publica el Grup Mineralògic Català. Però el treball va continuar fins que l’any 2012 vàrem publicar través del mateix medi un nou article, va ser durant aquest segon període d’investigació, concretament a l’estiu del 2010 en que vaig descobrir el que avui és la abellaïta, a l’interior de la galeria C de la mina Eureka al terme municipal de la Torre de Cabdella, és la única mina a Catalunya que es va extreure urani envers la dècada dels anys 60 del segle XX, des de llavors ençà ha estat tancada.

Vista general del jaciment. Foto Joan Abella i Creus

Al tractar-se d’una mina d’urani, durant el reconeixement a l’interior de la galeria C, sempre vaig tenir molta precaució, especialment amb el gas radó, aquest és un gas noble radioactiu, no té sabor, ni color, ni fa olor, té una vida mitjana de 3,82 dies i es transforma en poloni 218 alliberant una partícula alfa, un nucli d’heli format per dos protons i dos neutrons, transferint molta energia. Malauradament no hi ha filtres per evitar la inhalació del radó, però en una mina d’urani és indispensable l’ús de filtres per pols fina, donat que els descendents de vida curta del radó tendeixen adherir-se a les partícules en suspensió, aerosols (fum, pols., humitat) i són fàcilment inhalades. A més la pols en suspensió i la creada al picar, està composta en gran part de silicats, formats majoritàriament de sílice, molt estables i resistents a l’alteració química, insolubles als àcids continguts al nostre organisme, i de duresa força elevada, de manera que al respirar aquesta pols el nostre organisme no te mecanismes per metabolitzar-la i acaba retinguda en el pulmó. I per si no fos prou part d’aquesta pols pot contenir minerals d’urani, que retinguts en el pulmó, llavors, la seva radioactivitat representa un risc molt alt de càncer de pulmó o càncer d'ossos, perquè emet partícules alfa i beta a mes de radiació gamma. Per tant al entrar a la mina és indispensable portar un dispositiu de protecció respiratòria contra partícules, com és una mitja màscara auto filtrant.

Protecció necessària dintre una mina d'urani

A part de l’equip habitual per entrar a una mina i per extreure mostres de minerals, com el casc, indispensable per dissipar i dispersar l’energia cinètica en cas de caiguda, cop o impacte, en aquesta mina cal ser molt curosos amb el tipus d’il·luminació, sota cap concepte s’ha d’entrar amb un dispositiu d’il·luminació per combustió, com espelmes, llànties o llums de gas, com un carburer. Per diversos motius, el mes evident, és que aquests dispositius solen tenir males combustions i generen sutge, tacant parets i sostre de la galeria, alhora que pot cobrir i malmetre espècies minerals de gran interès científic, també cal tenir present que escalfen l’aire, les galeries de la mina Eureka son un cristal·litzador natural de minerals, la seva temperatura i la seva humitat relativa permeten el creixement i manteniment estable d’algunes de les espècies minerals mes rares i un desequilibri d’aquestes condicions podria provocaria la seva destrucció. També cal tenir en compte la fauna que habita en aquestes galeries i que aquests dispositius els perjudica significativament, com els ratpenats o els ortòpters d’hàbit cavernícola que si han adaptat, la Dolichopoda Bolivari. El mes recomanable és un dispositiu d’il·luminació elèctrica i si la fon de llum es de tipus LED, aconsellaria que fos de poca intensitat per evitar trastorns a la fauna.

Sempre resulta útil de portar algun dispositiu per mesurar la radiació, les radiacions ionitzants, especial les gamma, son capaces de produir danys orgànics, la magnitud del dany, dependrà entre d’altres factors de la dosis absorbida i per tant de l’energia dipositada, de la zona afectada i del temps d’exposició. Donat que qualsevol dosis produeix un efecte, si sabem la intensitat de la radiació poden estimar el temps d’exposició necessari per patir el menor dany possible.

Al trobar el mineral dintre la galeria de la mina, vaig ser molt conscient que és tractava almenys d’una nova espècie en el jaciment, ja que les característiques eren molt diferents als minerals de color blanc trobats fins llavors, com la Picropharmacolita, la Thénardita, l’Aragonita, i fins i tot la Gordaita, especialment destacable va ser observar una lluïssor molt intensa.

Abellaïta, mida de l'agregat major 0,7mm., col·lecció i fotografia de Joan Abella i Creus

Llavors a casa vaig poder determinar la presència de plom i estudiar-ne algunes de les seves propietats, no sent capaç d’associar-la a cap espècie de plom coneguda, encara que sincerament no tenia consciència que fos una nova espècie mineral. Com que estàvem preparant amb el Dr. Viñals un article sobre els minerals d’aquesta mina li vaig portar per analitzar, després de les anàlisis que va realitzar a través del SEM, EDX i RDX, va concloure que es tractava d’una nova espècie mineral, que de moment vaig batejar com “la baba de cargol” per la semblança d’aquesta espècie amb la baba de cargol seca. La realitat ens va il·lusionar molt i a partir d’aquí es va entrar en una nova etapa encaminada al reconeixement d’aquell mineral com a una nova espècie.

El llarg camí cap a l’acceptació de l’abellaïta com a nova espècie mineral

Ibáñez Insa, Jordi i Abella i Creus, Joan

L’acceptació per part de la IMA d’una nova espècie suposa un considerable esforç analític per tal de determinar acuradament les característiques fonamentals del mineral. I això, difícilment, ho pot fer una sola persona. Cal emprar nombroses tècniques analítiques diferents com la microscòpia electrònica d’escombrat, l’espectroscòpia de raigs X per energia dispersiva, assajos de microanàlisi de raigs X amb microsonda electrònica, de difracció de raigs X, espectroscòpia Raman, d’espectroscòpia infraroja d’absorció,... Totes aquestes tècniques van ser emprades, en algun moment o altre, per estudiar l’abellaïta, i amb totes elles es van aconseguir dades rellevants sobre la seva composició o estructura cristal·lina. De totes elles, però, cal destacar-ne dues per la importància de la informació que varen proporcionar: la microsonda electrònica, que permet determinar de forma precisa la composició química d’un compost, i la difracció de raigs X, amb la qual es pot determinar l’estructura cristal·lina.

Per caracteritzar l’abellaïta va ser necessari constituir un equip multidisciplinar d’investigadors experts en les diferents tècniques analítiques esmentades més amunt, be això és el que solen fer en altres països, malauradament en aquest país i com és tractarà mes endavant, la realitat no va ser ben be així, mes aviat fora adient de parlar que el que és va iniciar fou una cadena de favors.

Joan Viñals i Olià Jordi Ibañez Insa Joan Abella i Creus Josep J. Elvira

El Dr. Viñals havia analitzar el mineral per difracció de raigs X, prenent diversos cristalls d’una mostra i el resultat no era l’òptim per presentar-lo a la IMA, en aquest moment “l’equip” va començar a prendre forma al incorporar-se els investigadors de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (ICTJA), del CSIC, el Dr. Jordi Ibáñez i en Josep J. Elvira, que com a membres del Servei de Difracció de Raigs X, van decidir adoptar una aproximació diferent a la que el Dr. Viñals havia emprat per mesurar el nou mineral. Van optar per fer una mesura directa de la mostra sencera en la configuració habitual de difracció en pols, coneguda com a Bragg-Brentano. Per fer les primeres mesures van muntar directament en un vell difractòmetre la mostra més plana i densificada d’entre les que s’havien seleccionat per analitzar. Aquesta mostra, de fet, acabaria esdevenint l’holotip de l’abellaïta (l’holotip és una mostra a partir de la qual la descripció original del mineral es pot realitzar de forma total) i que està dipositada al Museu de Ciències Naturals de Barcelona, amb número de registre MGB-26350.

Abellaite, type material deposited in the collections of tje Natural History Museum of Barcelona, specimen number MGB 26.350, photography by Joan Abella Creus

Penseu que el mètode d’anàlisi emprat no era gens habitual, però els investigadors de l’Almera van intuir que si extreien cristalls de la mostra, com havia fet el Dr. Viñals, acabarien analitzant no només el mineral en qüestió, sinó tota la resta de minerals acompanyants. I això no els permetria discernir l’estructura del nou mineral.

Aquest mètode “radical” va ser cabdal, i va proporcionar difractogrames de força qualitat, amb pics intensos del mineral i sense interferències d’altres minerals associats. Probablement, el plom del mineral va servir d’escut per no tenir senyal de difracció dels minerals de la roca encaixant.

En comparar els resultats de patrons de difracció a les bases de dades sobre difracció de raigs X , els investigadors de l’ICTJA van trobar una substànciaque encaixava perfectament amb les dades experimentals que havien obtingut. Mai millor dit, eureka!. Es tractava d’un compost sintètic. Per tant, es confirmava que el mineral no havia estat descrit abans. I, el millor, és que l’estructura cristal·lina ja estava resolta i publicada. Només feia falta refinar-la. Això últim no va ser feina fàcil però finalment es va concloure que l’abellaïta cristal·litza en el sistema hexagonal, en el grup espacial P63mc. L’estructura de l’abellaïta és quasi idèntica a la publicada per S.V. Krivovichev i P.C. Burns a la revista Mineralogical Magazine vol. 64, pp. 1077-1087 (2000) per al cas del NaPb2(CO3)2(OH) sintètic.

$Primer difractograma obtingut per a l'abellaïta. En blau el patró de difracció del carbonat de sodi i plom sintètic. Srs Ibañez i Elvira.$

Primer difractograma obtingut per a l'abellaïta. En blau el patró de difracció del carbonat de sodi i plom sintètic. Srs Ibañez i Elvira.

Tot i que les dades de difracció de raigs X ja van permetre posar de manifest l’ordenament a nivell atòmic del mineral, la IMA requereix que en la descripció d’un possible nou mineral s’aporti el major nombre de dades i evidències, a fi i efecte de validar i confirmar tots els resultats.

Les espectroscòpies vibracionals, com l’espectroscòpia Raman o l’espectroscòpia infraroja d’absorció, són ideals per obtenir informació estructural. Les mesures d’espectroscòpia Raman realitzades, en què es fa incidir un feix làser sobre la mostra i es recull llum que ha patit processos de dispersió inelàstica directament sobre la mostra, van permetre detectar la senyal corresponent als grups carbonat (CO₃^2-) i hidroxil (OH-) que hi ha a l’estructura cristal·lina del compost. Per tant, es va confirmar que el mineral era efectivament un carbonat bàsic, tal i com havia suggerit la difracció de raigs X.

El problema de l’espectroscòpia Raman és que el senyal que proporciona per a l’aigua estructural (grups H₂O a dins de l’estructura cristal·lina del sòlid) i per als grups OH- és força feble. Per contra, el senyal a l’infraroig per a l’aigua i els grups hidroxil és simplement inapel·lable. Calia doncs fer mesures d’espectroscòpia infraroja d’absorció per tenir una prova definitiva de la presència d’OH- en el mineral. Però les mesures amb aquesta tècnica eren força més complicades que les de Raman, ja que calia extreure granets del mineral i utilitzar-los en un equip que permetés estudiar petites mostres de mida submicromètrica. De manera que els investigadors del Jaume Almera van contactar amb una col·laboradora, la Núria Oriols, química del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), especialitzada en espectroscòpia infraroja aplicada a l’estudi de les obres d’art. El que va fer és introduir petites micromostres del minera i introduir-les en una cel·la de compressió amb diamants d’alta qualitat, que no interfereixen en el resultat de l’anàlisi , tot fent passar un feix de llum infraroja per la mostra, i analitzant la llum transmesa amb un espectròmetre. D’aquesta forma, les bandes d’absorció que van aparèixer en els espectres van proporcionar senyal inequívoc de grups hidroxil (OH-), a més a més de la ja esperada per als grups carbonat (CO32-). El nou mineral era, sense cap mena de dubte, un carbonat bàsic. I no només això, sinó que els resultats obtinguts mitjançant ambdues tècniques vibracionals van resultar ser virtualment idèntics als que es poden trobar a la literatura científica sobre el NaPb2(CO3)2(OH) sintètic. Un altre cop eureka!.

(a) Espectre RAMAN d'abellaïta. (b) Espectre de transmissió per infraroig (FTIR) de l’abellaïta. Dr. Jordi Ibañez.

Però encara que no ho sembli encara s’estava lluny per assegurar que el nou mineral és un carbonat bàsic de plom i sodi, restava encara una qüestió cabdal: obtenir una determinació precisa i independent de la fórmula química. Per altra banda, per tal d’assolir una caracterització més completa del compost, també seria convenient, tot i que no imprescindible, mesurar-ne la duresa i determinar les seves propietats òptiques. La duresa en el cas de l’abellaïta, no va ser possible la seva determinació degut a l’alta friabilitat dels seus agregats cristal·lins. La determinació del índexs de refracció, al no poder-se preparar làmines primes pel mateix motiu, es va fer utilitzant diversos líquids d’immersió amb índexs de refracció coneguts (fent servir el contrast òptic entre el líquid i els granets de mineral transparents). Amb aquest sistema, i en comparació amb fragments d’altres minerals, com la cerussita o el corindó, es va trobar un valor al voltant de 1.9, valor relativament alt respecte al de molts minerals, per la presència dels àtoms de Pb.

abellaïta, mida de l'agregat major 0,25mm., col.lecció i fotografia de Joan Abella i Creus

La tasca de determinar la fórmula química del nou mineral va recaure en el Dr. Xavier Llovet, expert als CCiTUB en aquesta tècnica. En una primera tanda de mesures, fetes a petició del mateix Dr. Viñals, el Dr. Llovet va detectar Pb, Na, C i O i va confirmar que la relació entre àtoms de Pb i Na en el mineral era de 2 a 1, la qual cosa concordava amb tots els resultats previs. Més endavant, el Dr. Llovet va repetir i millorar les anàlisis de cara a la redacció de l’article científic. Les noves mesures, realitzades amb molta cura perquè el feix d’electrons de la microsonda no malmetés les mostres, no només van confirmar els primers resultats sinó que van permetre detectar-hi petites quantitats de calci, que probablement substitueix el Pb en la xarxa cristal·lina del mineral. A partir d’aquestes mesures (i assumint que la fórmula química del mineral conté 7 àtoms d’oxigen i un de H), va ser possible extreure la següent fórmula empírica per a l’abellaïta: Na0.96Ca0.04Pb1.98(CO₃)2(OH). Aquesta fórmula no és gaire lluny de la del compost sintètic i, per tant, ens podem oblidar del calci i fer servir la fórmula del compost ideal quan escrivim la fórmula química de l’abellaïta: NaPb₂(CO₃)2(OH).

Element	wt%	Rang	Nominal
Na K Electron microprobe analysis of abellaite Ca	3.88 <DL* 0.29	3.69–4.03 0.14–0.51	4.00 – –
Pb	72.03	71.14–72.7	72.14
C	4.17		4.18
O	19.47		19.50
H	0.17		0.17
Total	100.01		100.00

Anàlisis de l’abellaïta per microsonda electrònica. Dr. Xavier Llovet.

* El límit de detecció (DL) de K estava en el rang de 900-1100 ppm.

A principis de 2014, un cop va resultar clar que es disposava de suficients dades sobre el nou mineral, es va enviar l’expedient al Prof. Peter A. Williams, de la Western Sydney University i president (chairman) de la CNMNC-IMA, qui ràpidament va contestar i va començar a processar l’expedient. En una de les primeres comunicacions, el Prof. Williams, expert en cristal·lografia de raigs X , va demanar informació addicional sobre els resultats de difracció de raigs X i també sobre els d’espectroscòpia Raman i absorció infraroja. Va passar un llarg període sense tenir noticies del Prof. Williams, sembla que per motius de salut, però ja durant el 2015 el Prof. Ulf Hålenius, del Museu d’Història Natural de Suècia, va substituir el Prof. Williams al front de la CNMNC-IMA. Un cop al càrrec, a principis del setembre de 2015, el Prof. Hålenius va enviar una comunicació on afirmava haver rebut tota la informació del mineral, i que tenia el nombre de referència IMA2014-111. Després de demanar algun petit aclariment sobre les dades del mineral, va indicar que la seva acceptació seria sotmesa a votació durant el mes de novembre. Finalment, el 2 de Desembre de 2015 va comunicar l’acceptació del nou mineral, que havia rebut 19 vots a favor, 3 en contra i 2 abstencions. El nom del nou mineral, abellaïta pel seu descobridor Joan Abella i Creus, va ser aprovat per 23 vots a favor i 1 en contra. Més de 5 anys després de les primeres troballes del mineral, la nova espècie per fi veia la llum. La primera menció pública sobre l’abellaïta va ser feta per la mateixa IMA-CNMNC a través de la seva Newsletter. La referència corresponent és: Ibáñez-Insa, J., Elvira, J.J., Oriols, N., Llovet, X., Viñals, J. (2016) Abellaite, IMA 2014-111. CNMNC Newsletter No. 29, February 2016, page 200. Mineralogical Magazine: 80: 199–205.

Taula complerta de propietats;

Nom:	abellaïta rus: Абеллаит, alemany: abellait, anglès: abellaite
Fórmula química:	NaPb₂(CO₃)₂(OH), carbonat bàsic de plom i sodi
Classificació
Categoria:	Carbonat
Estat de l'IMA:	Aprovat
Codi IMA:	IMA2014-111
Any d'aprovació:	2015
Publicat per primera vegada:	2017
Strunz 8è ed .:	5 / B.0-X
Strunz 9a ed .:	5.BE.X
Nickel-Strunz 10è (pendent) ed .:	5.BE.X 5: CARBONATS (NITRATS) B: Carbonats amb anions addicionals, sense H₂O E: amb Pb, Bi
Cristal·lografia
Sistema cristal·lí:	Hexagonal
Grup espacial:	P6₃mc
Formes:	En cristalls hexagonals d’hàbit laminar, formats normalment pel pinacoide hexagonal {0001} molt desenvolupat, i el prisma hexagonal {10 ī 0} molt poc desenvolupat, i en ocasions s'observa la piràmide hexagonal {10 ī 1} de molt escàs desenvolupament.

Cristalls:	Subhèdrics i euhèdrics, submil·limètrics, de fins a 0,03mm.

Hàbit cristal·lí:	Marcat hàbit laminar.

Agregats:	Els cristalls idiomorfes tendeix a formar agregats triaxials paral·lels, grups en textura en corona sobre formes botrioides i en forma de rosa. També es formen agregats de microcristalls, amb lluentor vítria de tipus cèria.

Macles:	No s’han observat.
Es Estructura cristal·lina:	a = 5.254(2) Å, c = 13.450(5) Å
ÍIn Índex de refracció:	1.9
Propietats físiques
Exfoliació:	No s'aprecia exfoliació.
Fractura:	No s'observa fractura.
Tenacitat:	Els cristalls són fràgils i els agregats molt friables, propietat aquesta que no presenten espècies amb les que podríem confondre l’Abellaïta com la Ramsbeckita, la Devillina i la Gordaita, a mes els cristalls d’aquesta darrera son flexibles. Les agregacions microcristal·lines tenen un comportament sèctil.
Duresa:	No es pot determinar per la fragilitat i friabilitat de l’espècie.
Pes específic:	5.93
Densitat:	5.93 g/cm3 (Calculada).
Solubilitat:	És insoluble en aigua i en etanol, és soluble en àcid clorhídric diluït 1:5, el mineral en entrar en contacte amb la solució no presenta efervescència i en qüestió de segons es dissol totalment.
Fluorescència:	No mostra fluorescència, ni al ser excitat en llum ultraviolada d'ona curta (254 nm), ni d'ona llarga (366 nm).
Fusibilitat:	Infusible. Exposat a la flama oxidant adquireix un color beix daurat, en canvi la Gordaita, que podria ser confosa per l’Abellaïta, tenyeix la flama de color verd blavós que vira en coloració a verd, verd fosc, ataronjat, marró i negre.
Propietats òptiques
Color:	Normalment és incolor i transparent, encara que de vegades blanc, en tractar-se d'un mineral al·locromàtic pot presentar esporàdicament diverses coloracions, verda, blava o marró per tinció de ferro i coure.
Lluïssor:	Intensa lluentor vítria de tipus nacrada.
Diafanitat:	Translúcid, pot presentar iridescències, també opac.
Més informació
Minerals associats:	Els del filó polimetàl·lic, principalment Uraninita, Cobaltina, Pirita, Galena, Tennantita, Calcopirita i Esfalerita, els minerals de la roca matriu, bàsicament Quars i Roscoelita, també a Andersonita, boltwoodita, natrozippeita, gordaita, čejkaita, Vanadinita, Aragonita y devillina entre uns altres. andersonita, camp 1,2mm., col.lecció de Joan Abella i Creus, Fotografia de José A. Soldevilla. devillina, camp visual 1,2mm., col.lecció de Joan Abella i Creus, fotografia de José A. Soldevilla. gordaita, camp visula 0,7mm., col.lecció de Joan Abella i Creus, fotografia de José A. Soldevilla. natrozippeita, cap visual 0,7mm., col.lecció de Joan Abella i Creus, fotografia de José A. Soldevilla. Čejkaita , camp visual 1,2mm., col.lecció de Joan Abella i Creus, fotografia de José A. Soldevilla. Čejkaita , camp visual 1,3mm., col.lecció de Joan Abella i Creus, fotografia de José A. Soldevilla

Paragènesis:	Amb la Hidrozincita Agregat d’hidrozcincita (esquerra) i abellaïta (dreta de color blanc) , foto SEM, Joan Viñals i Olià

Nom:	Nombrada en honor al seu descobridor, el mineralogista i gemmòleg català Joan Abella i Creus (Sabadell 1968).
Material tipus:	L’Holotip està dipositat en les col·leccions del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, amb el número de mostra "MGB 26.350".
Referències:	Abella i Creus, J. & Viñals, J. (2009): Čejkaite, arsenuranylite, compreignacite, natrozippeite and other rare uranium minerals in the Eureka mine, Castell-estaó, La Torre de Cabdella, Lleida, Catalonia. Mineral Up, 2, 52–71. Abella i Creus, J. & Viñals, J (2012): New minerals from the Eureka mine: metamunirite, schröckingerite, boltwoodite and gordaite, Castell-estaó, la Torre de Cabdella, Lleida, Catalonia, Spain. Mineral Up, 3, 14–18. Hazen, R.M., Hummer, D.R., Hystad, G., Downs, R.T., Golden J.J. (2016): Carbon mineral ecology: predicting the undiscovered minerals of carbon. Am. Mineral., 101, 889–906. Ibáñez-Insa, J., Elvira, J.J., Oriols, N., Llovet, X. and Viñals, J. (2016) Abellaite, IMA 2014-111. CNMNC Newsletter No. 29, February 2016, page 200; Mineralogical Magazine, 80, 199–205. Jordi Ibáñez-Insa, José J. Elvira, Xavier Llovet, Jordi Pérez-Cano, Núria Oriols, Martí Busquets-Masó and Sergi Hernández (2017): Abellaite, NaPb2(CO3)2(OH), a new supergene mineral from the Eureka mine, Lleida province, Catalonia, Spain. European Journal of Mineralogy, 29, 915–922. Abella i Creus Joan, Ibáñez Insa, Jordi, Perisé Farrero, Eva, Campeny Crego, Marc, Mata Perello, Josep Maria, Alfonso Abella, Pura, Castillo i Oliver, Montgarri, Elvira Betanzos, José Joaquín, Llovet Ximenes, Xavier, Oriols Pladevall, Núria, Soldevilla González, José Antonio, Torró i Abat, Lisard i Vilanova de Benavent, Cristina (2018): Les mines de Castell: de l’urani de Franco al descobriment de l’abellaïta. Garsineu Edicions, Tremp, ISBN 978-84-947899-8-4.

La raresa intrínseca de l’Abellaïta

La descoberta i caracterització d’una nova espècie mineral no és un fet menor si ho contextualitzem en l’àmbit de la naturalesa del nostre planeta.

A data d’avui el nombre d’espècies minerals conegudes és de 5.328, un nombre que per si mateix no ens permet extreure gaires conclusions, però si el contraposem amb el nombre d’espècies animals que és de prop de 1.500.000 o el de plantes amb més de 310.000 espècies conegudes, disposarem de mes elements que ens permetran considerar-ho de manera justa i equitativa, i aixó sense entrar a nombrar les espècies de microbis coneguts, ja que només de bactèries se n’han descobert mes de 10.000.000.000 d’espècies. Conseqüentment com poden suposar el nombre d’espècies de fòssils coneguda també és força elevada de poc mes de 300.000.

També el nombre d’espècies que s’estimen per descobrir ens permet comprendre millor l’encapçalament d’aquest títol, els experts estimen que encara resten per descobrir un 86% d’animals terrestres i el 91% dels marins i tanmateix el 90% d’espècies de plantes, mentre que el nombre d’espècies minerals per descobrir, encara que no hi hagi un acord unànime, és avui d’unes 1700. Diem avui, per que si en un futur fóssim capaços d’accedir a llocs del planeta on les condicions extremes avui no ens permeten d’arribar-hi, segurament descobriríem un nombre mes elevat d’espècies, però aquest és un altre debat.

El mineral que tracto en aquest article és un carbonat bàsic de plom i sodi, NaPb₂(CO₃)₂(OH), si ens fixem amb els elements formatius no tardarem gaire en deduir que no son en si mateixos rars a l’escorça terrestres, certament, l’oxigen és el mes abundant, el sodi és el sisè mes abundant, l’hidrogen el novè, el carboni el quinzè i fins i tot el mes rar, el plom, només es troba en la posició trenta-sisena. En canvi podem afirmar que l’abellaïta és una espècie mineral de les considerades extremadament rares a nivell mundial, i doncs?.

Novament recorrerem a l’estadística per comprendre-ho millor, actualment és coneixen només 428 espècies minerals amb carboni en la seva composició química, és a dir poc mes del 8% de les espècies mineres conegudes, i d’aquetes, 352 contenen aquest element en forma de l’anió carbonat en la seva composició (CO₃^2-).

Però a més, tan sols hi ha 12 espècies minerals conegudes que comparteixin Na i Pb en la seva composició química i tant sols una espècie, la Sanrománita, que tingui a mes carboni, aquesta espècie, per cert, formada en condicions d’extrema aridesa en el desert d’Atacama a Xile, dades que per si soles ja posen de manifest l’anomalia geoquímica que representa aquesta associació d’elements, a priori comuns.

Totes les molècules orgàniques naturals contenen carboni, en elles els àtoms d’aquest element tenen tendència a unir-se entre si mitjançant enllaços covalents i compartir els quatre electrons de valència actuant amb la major reactivitat i formant majorment molècules carboni-carboni i/o carboni-hidrogen, de fet la química orgànica, està dedicada a l’estudi dels compostos del carboni, fins al punt que universalment s’ha admès per diferenciar els compostos orgànics dels inorgànics, que aquests darrers no tenen carboni en la seva composició. Per que el carboni formi compostos inorgànics, com ho son la majoria dels minerals coneguts, necessita l’acció de varis fenòmens fisicoquímics a més d’un enllaç electrovalent, com és el cas de l’anió carbonat (CO₃^2-), de manera que el carboni no és presenta com a molècula, de fet els minerals no estan formats per molècules sinó per ions poliatòmics, i el resultat és un nombre molt escàs d’espècies que continguin aquest element en el regne mineral.

Per tant, no podem només afirmar que l’abellaïta és rara, pel fet d’ésser una nova espècie mineral trobada en una sola localitat, aquesta evidència és circumstancial, el que li confereix la seva extrema raresa son les intrínseques condiciones de formació i d’estabilitat, a saber unes circumstàncies geoquímiques excepcionals i un particular equilibri de fases, evidenciat entre d’altres coses en el baix volum total conegut o estimat d’aquest mineral a la mateixa localitat tipus.

El cristal.litzador?

Condiciones molt específiques per l’espècie com els propis intervals d’estabilitat en l’espai, requereix d’un espai obert on la pressió, la temperatura o la composició química, assoleixin les condicions òptimes de nucleació i cristal·lització.

Aquest espai i aquestes condiciones les propicien l’únic element antròpic que intervé en la gènesis de l’abellaïta , la galeria C (també coneguda com galeria intermèdia, tercera galeria, galeria C, planta 3ª o “socavón C”), és la galeria principal de la mina, a una altitud de 1081 metres, va ser perforada entre 1962 i 1965, fins assolir els 107de longitud total.

Joan Abella amb el seu fill Pau a l'entrada de la galeria C de la MIna Eureka, on va descobrir l'Abellaita

A uns 23 metres de la boca mina trobem una petita càmera d’exploració, d’uns 16 metres d’alçada, practicada per realçament i que comunica amb l’exterior servint alhora com a pou de ventilació, entre els 10 i els 8 darrers mestres de la galeria tornem a trobar una petita càmera interna d’exploració, d’uns 10 metres d’alçada, i en el sostre del darrer tram de la galeria, sota uns 60 metres de profunditat respecta a la superfície, cristal·litza l’abellaïta .

Abellaita, galeria C, mina Eureka, foto; Joan Abella i Creus

Aquesta galeria ha esdevingut un laboratori d’inestimable vàlua, però que per si mateixa no tindria el valor que te, si no fos per tot un conjunt d’interrelacions naturals que la converteixen en un cristal·litzador natural, actiu i únic al nostre país.

Però perquè en aquest espai cristal·litzi l’abellaïta és necessari que un dissolvent aporti i alhora dissolgui uns determinats elements que donaran lloc a la solució mineralitzant.

El dissolvent?

I quin és aquest dissolvent?, l’aigua meteòrica, ras i curt. L’alimentació hídrica a l’interior de la galeria C es deu exclusivament a la infiltració d'aigua de pluja.

Pel que fa al règim pluviomètric, sabem per les estadístiques meteorològiques, que la Vall Fosca és una de les zones més plujoses de Catalunya, i per tant la coberta edàfica i la sota coberta reben importants aportacions d’aigua.

El relleu superficial del terreny sota del qual es va excavar la galeria C, presenta un pendent considerable, d’un 30% de mitjana, que dona lloc a un patró d'escorriment superficial, de manera que la zona més propera a l'entrada té taxes d'infiltració més intenses i fluctuants, que a l’interior de la galeria.

L’aigua esdevé a mes el principal vehicle de transport de matèria i energia des de la coberta, però com arriba al punt on va cristal·litzar l’abellaïta a quasi 60 metres de profunditat, si la taxa d’infiltració d’aigua meteòrica ocorre fins a curta distancia respecta a la superfície?, per obtenir la resposta ens cal tirar enrere algunes pàgines del calendari geològic, i imaginar el que avui és la Vall Fosca com una conca sedimentària, en que els antics sediments ja convertits en roca estant disposats en estrats horitzontals, i que fa uns 65 milions d’anys, durant la formació de la cadena muntanyosa dels Alps, el que es coneix en geologia com l’orogènia alpina, van ser plegats, de manera que tant els minerals primaris que contenien com el propi gres, van ser fracturats, i l’erosió posterior va deixar al descobert els gresos, de manera que les fractures, els plans d’estratificació i les microfissures van facilitar i faciliten la infiltració d’aigua de pluja.

Polymetallic filon, Eureka mine, La Torre de Cabdella, specimen and photography by Joan Abella i Creus, specimen size 89x60mm

Però tot i així una massa de gres d’uns 60 metres no resulta fàcil de travessar ni per l’aigua, i mes si en la columna de roca suprajacent no hi ha fractures importants, però aquesta limitació ha estat un dels factors decisius en la cristal·lització de l’abellaïta , per la baixa taxa d'infiltració en el darrer tram de la galeria C en relació amb la resta de la mateixa. Ja que com exposarem mes endavant un excés d’infiltracions hauria estat un factor negatiu.

El solut?

En aquest moment de l’exposició cal recordar la fórmula de l’abellaïta , NaPb₂(CO₃)₂(OH), per intentar explicar l’origen dels elements que la composen.

Per exemple el sodi, un element que s'associa més als ions atmòfils que litòfils, el trobem present en l’aigua de pluja en un contingut a tenir en consideració, encara que molt variable (en una mateixa zona pot variar dels 2 als 152 mg per litre), però al ser molt menys reactiu que el calci, resta en la solució, de manera que el sodi provindria en major mesura de l’aigua de la pluja i de la coberta edàfica que concentra les sals gràcies a l’evapotranspiració.

Els carbonats a la naturalesa estan formats a partir de l'àcid carbònic en solució aquosa derivada de la dissolució del diòxid de carboni en aigua. El diòxid de carboni es combina amb l'aigua de pluja a l'atmosfera, la concentració de CO2 en l'aigua de pluja és d'aproximadament 355 parts per milió, encara que l'activitat humana pot augmentar els nivells, n'hi ha prou com per reduir significativament el pH de l'aigua, una petita part forma àcid carbònic segons la reacció: CO2 + H2O ↔ H2CO3, mentre l’altre és manté en solució.

I el Plom?. En el decurs de l’excavació dels darrers metres de la galeria C va quedar al descobert unes masses lenticulars polimetàl·liques associades a carborans i formades majoritàriament per uraninita, UO₂ entre els minerals associats hi ha dues especies que contenen plom, la Galena, PbS i la Clausthalita, PbSe, a falta d’una anàlisis isotòpica, una de les hipòtesis seria que el plom procedís del lixiviat de la Galena i/o la Clausthalita, el lent procés d'infiltració hauria afavorit el contacte continuat d’aquesta solució amb propietats geoquímiques particulars i un Ph lleugerament disminuït respecta a la neutralitat, però aquest procés, al nostre entendre hauria aportat un contingut relativament baix d’aquest element a la solució mineralitzant, pel que no podem descartar a priori que el plom fos, si no tot en bona part d’origen radiogènic.

L’exsudació

Ja tenim una solució amb tots els elements necessaris, hi ara que?.

Doncs aquesta solució mineralitzant exsuda per capil·laritat entre les microfissures i els microcanals de les masses poliminerals i forma gotes sobresaturades (a jutjar per la concentració de mineral i la poca complexitat de l’hàbit dels cristalls) al sostre de la galeria i sovint al llarg de les microfisures de contacte entre la massa mineral i el gres encaixant. Iniciant-se la nucleació, aquesta te lloc preferentment sobre els minerals de paràmetres reticulars semblants, com la Uraninita, alguns minerals associats a aquesta i el Quars, i no sobre la Roscoelita, l’Andersonita o la Čejkaita, alhora que poden taponar total o parcialment els microcanals d’entrada i limitar l’aportació de nova solució. La solució mineralitzant exsudada és manté a la part superior de la cavitat sense que caigui per gravetat, facilitant la cristal·lització de l’abellaïta sobre els clústers o nuclis prèviament formats a l’interior de la gota.

Abellaite, Eureka mine, La Torre de Cabdella, specimen and photography by Joan Abella i Creus, specimen size 29x25mm

L’aigua de percolació analitzada és completament neutre el que indica un molt baix contingut de CO₂, de fet si aquest compost i estigues massa representat augmentaria la seva acidesa i faria inviable la formació del mineral.

Un fenomen embolcat

Sense que caigui per gravetat?.

La superfície de l'aigua es comporta com si sobre aquesta hi hagués una membrana en tensió, aquest fenomen rep el nom de tensió superficial. A l'interior d’una gota, cada molècula es troba envoltada d'altres molècules en totes direccions, de manera que les forces atractives entre elles es compensen, però en la superfície al no haver mes molècules fora, aquestes s'atreuen amb mes força formant una fina barrera, alhora que son atretes cap a l'interior. De manera que la superfície de la gota es comporta de manera similar a una membrana. És per tant la tensió superficial la qual tanca la gota de la solució mineralitzant i és capaç de sostenir-la contra la gravetat, un dels fenòmens que han permès la formació de l’abellaïta i d’altres minerals de neoformació del mateix jaciment. Si m’ho permeten, seria l’equivalent de parlar de l’úter matern dels mamífers.

Formació mineral a l'interior d'una gota, Mina Eureka, fotografía de Joan Abella i Creus

Les forces intermoleculars d'atracció entre molècules d'aigua es deuen als enllaços d'hidrogen i aquests representen una alta energia, per això la tensió superficial de l'aigua és més gran que la de molts altres líquids. Tanmateix com més grans són les forces que mantenen les molècules juntes en el líquid, més energia serà necessària per evaporar-lo.

Si l’àrea superficial de la gota és més gran s'evaporarà més ràpid, ja que hi ha més molècules superficials que són capaces de escapar-se. D’aquí que la mida de les gotes que desafien la gravetat a l’interior de la galeria, malgrat les particulars condicions del jaciment, no assoleixen mides centimètriques, el que alhora limita la mida dels cristalls que si puguin desenvolupar, d’aquí que la mida dels cristalls descoberts rarament superen els 0,03mm.

Una lenta evaporació, un secret de la Mina Eureka!

I l’evaporació?, per definició, l'evaporació és un procés físic que consisteix en el pas lent i gradual d'un estat líquid cap a un estat gasós, després d'haver adquirit suficient energia per vèncer la tensió superficial. Per tant si les condicions físiques i químiques poden retardar aquest procés, més probabilitats de cristal·litzar tindrà la solució suspesa.

L'evaporació a l’interior d’una mina depèn de molts factors, la temperatura del líquid en relació a la temperatura del gas que l’envolta, la mida de la superfície del líquid exposada a l'aire, la distància d’aquest respecte a la boca mina, la forma de la galeria, la humitat relativa de l'aire que envolta la superfície del líquid, les pressions, els corrents d'aire, les impureses contingudes en el líquid i, per descomptat, de la naturalesa del líquid.

Per tant hem de tenir en compte tots i cada un d’aquests factors per entendre la formació de l’abellaïta .

En relació a la pressió, pràcticament no existeixen diferències al llarg de la cavitat, que sol ser de 89059,096 Pa, les variacions obeeixen a patrons estacionaris, i en termes d'estabilitat ambiental, el comportament estacionari és indicatiu d'una situació d'equilibri dinàmic.

En qualsevol galeria de la llargada de la galeria C, que només disposés d’una entrada i cap altre connexió amb l’exterior, durant el període d’estiu la ventilació quedaria restringida, degut a la inversió tèrmica, però la galeria C compte amb una labor comunicada amb la superfície que actua com un pou de ventilació i per tant permet la ventilació en qualsevol període de l’any degut a la diferencia de densitats entre masses d’aire de diferent temperatura, que permet l’entrada d’aire a menor temperatura.

Interior de la galeria C, on es veuen els estrats de roca. fotografia de Joan Abella i Creus.

La relació de densitat entre l'aire intern i l'exterior determina el règim de circulació de l'aire a l'interior de la cavitat, generant circulació termoconvectiva. Donat que entre el pou i el final de la galeria hi ha una distancia d’uns 80 metres, la temperatura de l'aire a la zona més interna de la galeria presenta una elevada estabilitat i baixos rangs de variació estacional, mantenint-se en els 13 ºC (front de galeria), també la intensitat del moviment de l'aire és molt menor a la part més interna de la galeria on cristal·litza l’abellaïta , que al ser poc influenciada pels canvis ambientals de l'exterior permet un alt nivell d’estabilitat microclimàtica amb una humitat relativa poc canviant a l’entorn del 78%.

La dinàmica ambiental, especialment pel que fa al moviment de l'aire a l'interior, no ha estat afectada al llarg dels anys gràcies a que les obertures de la galeria mai han estat tancades, si mes no, mai impedint l’intercanvi entre l'aire intern i l'extern.

A mes del que he exposat, cal tenir en compte altres factors, que ens ajudaran a comprendre el perquè de la lenta evaporació de les gotes solució.

Un factor bàsic, és la concentració de la substància que s’ha d’evaporar en l'aire. L'aire en el tram de cristal·lització té una alta concentració de la substància que s'evapora, un 78% d’aigua, llavors la gota s'evaporarà més a poc a poc.

Com ja he tractat, el darrer tram de la galeria presenta unes condicions microclimàtiques particulars, amb una elevada estabilitat i baixos rangs de variació, que alhora afavoreixen que l'aire tingui un nivell de saturació d’altres substàncies respecta a altres zones de la galeria, com el radó i especialment CO₂(en cap cas parlem de concentracions elevades que puguin posar en perill la seguretat de les persones), el que propicia també una menor capacitat per evaporar la gota en suspensió.

darrer tram de la galeria C, es pot observar la manca d'aigua a les parets i sostre. Forogtafia de Joan Abella i Creus.

La taxa de flux d'aire, que en zones properes a la sortida o al pou de ventilació augmenta, en el darrer tram disminueix, impedint que l'aire desplaci les molècules de vapor i per tant retardi també l’evaporació.

Tanmateix sabem que quan més gran es la densitat d’un líquid, aquest més lentament s'evapora, pensem que la gota en qüestió està sobresaturada, entre d’altres elements, de plom, i per tant la densitat de la solució, respecta a la de l’aigua, és elevada, factor que de manera clara contribueix a retardar l’evaporació de la solució.

L’elevada estabilitat de la zona fa que la temperatura de la substància no tingui variacions significatives amb la temperatura del medi, de manera que les molècules a l’interior de la gota tindran una energia cinètica semblant a les de l’exterior, no afavorint l’evaporació de la gota.

Aquests factors permeten unes òptimes condicions de cristal·lització.

Abellaite, mina eureka, La torre de Cabdella, Catalonia, Spain, visual field 1,3mm, collection and photography Josep Soldevilla

Estable!

Una vegada el solvent s’ha evaporat i els cristalls queden exposats al nou medi, el mineral format s’equilibra amb aquest medi. El fet que avui hàgim pogut tenir el privilegi i l’honor d’estudiar aquesta nova espècie és l’evidència mes fefaent que l’abellaïta és estable en el medi de formació, i que tolera les modificacions antròpiques, que no li efecte la radiació ionitzant externa, i després de vuit anys des del seu descobriment en que alguns exemplars han estat conservats fora del seu ambient formatiu sense experimentar cap modificació externa aparent, ni interna, podem reafirmar que és una espècie mineral estable.

Abellaite, mina eureka, La torre de Cabdella, Catalonia, Spain, visual field 1,3mm, collection and photography Josep Soldevilla.

I exposats tots els factors que permeten la gènesis de l’abellaïta em reafirmo en considerar aquesta espècie com a intrínsecament rara.

Per que a Catalunya només hem descobert una sola espècie mineral?

Puc assegurar amb certa aquiescència, que la mineralogia neix com a nova ciència a l’any 1775, quan Abraham Gottlob Werner (1749 Osiecznica – 1817 Dresden), és nomenat professor a la Bergakademie Freiberg (escola de mines de Freiberg), car per primera vegada separa la mineralogia (llavors orictognòsia) de la geologia (llavors geognòsia), en unes lliçons que imparteix emprant la seva pròpia obra “Von den äusserlichen Krennzichen der fossilien” (sobre els caràcters externs dels minerals), publicada a Leipzig un any abans, i que atragué estudiants d’arreu del mon. Llavors el nombre d’espècies minerals coneguda era d’unes 340.

En contraposició, i per exemplificar mes l’exposició en l’anterior capítol, l’any 1758 el gran naturalista suec Carl von Linné (1707 Råshult – 1778 Uppsala) en la desena edició de la seva obra “Systema Naturae” va classificar unes 4400 espècies animals i 7700 espècies de plantes.

A l’any 1959 es va crear la International Mineralogical Association (IMA), una institució amb autoritat internacional i amb la finalitat, entre d’altres qüestions, de controlar els nous minerals i els seus noms, així com revisar-ne els ja existents, tasca que van confiar a una comissió internacional i permanent de científics coneguda avui com Commission on New Minerals, Nomenclature and Classification (CNMNC).

240 anys desprès del naixement de la mineralogia com a ciència, la IMA va aprovà com a nou mineral l’abellaïta , la primera nova espècie mineral descoberta a Catalunya. Es indiscutible que aquest notable esdeveniment ens ha d’omplir d’orgull i satisfacció, però alhora ens ha de fer reflexionar i preguntar-nos com és possible que hagin hagut de transcorre tants anys per que a Catalunya tingués lloc aquest fet?.

Els factors son molts i alguns molt complexes per tractar-los en tant breu espai i en un context poc adient, des de raons històriques, socials, culturals a geològiques, però observant la següent taula comparant Catalunya a set països de mida semblant, constata de manera diàfana una relació molt directa entre el nombre d’espècies que si han descobert i en el % de la despesa en investigació i desenvolupament destinats. Insistint en l’obvietat i concurrència de molts altres factors, puc denunciar que una major inversió del nostre país en investigació i desenvolupament contribuiria de manera directa a la normalització, tanmateix aquesta mesura ha d’anar acompanyada d’almenys altres dues, la divulgació dels minerals i la mineralogia a través d’entitats públiques com els museus, universitats i medis de comunicació així com la inclusió de l’estudi dels minerals en els plans d’estudi en el sistema educatiu del nostre país. Si l’estat no aborda seriosament aquest debat en la major celeritat possible només aconseguirà frenar mes el desenvolupament del nostre país.

País	superfície	Despesa en investigació i desenvolupament, % sobre el seu PIB, el 2015	Espècies minerals descobertes
Catalunya	32.108 km²	1,52	1
Bèlgica	30.528 km²	2.46	19
Suïssa	41.285 km²	3.4	86
Dinamarca	43.094 km²	3.01	84
Israel	20.770 km²	4,27	26
leshoto	30.355 km²	0.05	1
El Salvador	21.041 km²	0.13	8
Armenia	29.743 km²	0.25	5

Cal tenir molt present que l’existència de l’abellaïta com a nova espècie mineral no ha estat gràcies a la iniciativa institucional sinó gràcies a la passió i l’altruisme d’un grup de persones que ho ha fet possible, un orgull per aquestes persones però alhora una vergonya institucional que hauria de fer reflexionar a les parts implicades.

L’abellaïta, una espècie coneguda a casa i ha fora

Gran part de les noves espècies que es descobreixen arreu del planeta, no tenen una aplicació pràctica per la industria, i romanen en els llims del coneixement, fins i tot per una part molt important de la comunitat científica i per descomptat, per la població en general. Sortosament aquest no ha estat el cas de l’abellaïta, per diversos motius i causes.

Encara que van ser pocs els exemplars extrets de la galeria C de la Mina Eureka, vaig procurar de fer-ne arribar a les entitats i institucions, que al meu entendre en farien un us divulgatiu i/o d’estudi, com el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, dipositari de l’holotip i exposada al públic a la seu del mateix museu del parc del Fòrum, gràcies als treballs de museïtzació del Dr. Marc Campeny, actual Conservador de la col·lecció de mineralogia del Museu.

Holotip de l'Abellaita expossat al Museu Blau

També al Museu de Geologia “Valentí Masachs” de la Universitat Politècnica de Catalunya, situat a l’Escola Politècnica Superior d'Enginyeria de Manresa, la Col·lecció de Mineralogia del Departament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsits Minerals de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona, el Museo Geominero, del Instituto Geológico y Minero de España, Madrid, l’Ajuntament de la Torre de Cabdella i el Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa pel que fa a casa nostre.

abellaïta, al Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa

I a fora, el Museum of Natural History, The Smithsonian Institution de Washington, museu dels EEUU que conté moltes de les millors peces conegudes de moltes espècies minerals, el The Mineralogical & Geological Museum at Harvard University, a Cambridge, que compte amb una col·lecció de més de 100.000 minerals i amb uns 200 holotips, a la The University of Arizona Mineral Museum, de Tucson, que col·labora amb el Projecte RRUFF alhora vinculat amb la NASA, desenvolupant una base de dades completa dels espectres Raman dels minerals coneguts, que permetrà la identificació no destructiva dels minerals, el Musée de Minéralogie de l’Ecole des Mines de Paris, amb una de les col·leccions més grans del món, amb representació d’unes 2900 espècies minerals i 700 holotips!, al Naturhistorische museum wien, amb àmplia representació dels minerals d’Europa, i al The Natural History Museum, London, que posseeix una de les col·leccions més importants i completes del seu tipus al món, amb uns 185.000 exemplars i una de les més grans col·leccions de tot el món de mostres de minerals tipus.

exemplar d’Abellaita entregat a l'Alcalde de la Torre de Cabdella

Al ser la primera espècie mineral nova descoberta a Catalunya, el cert és que va tenir una important divulgació entre els diversos medis de comunicació del nostre país i també a Espanya.

De manera molt primerenca vaig transferir la major part d’informació disponible a les plataformes en línia mes importants del planeta relacionades amb la mineralogia, com Mindat, adscrita al Hudson Institute of Mineralogy, la major base de dades mineral en llengua anglesa, Mineralientalas, la major base de dades mineral en llengua alemanya i Webmineral.ru, la major base de dades mineral en llengua russa, a mes de l’enciclopèdia en línia Wikipedia, entre d’altres medis de divulgació digital, el que va facilitar una ràpida difusió de la nova espècie descoberta.

L’abellaïta i per descomptat la mina Eureka, van formar part de l’expedient per aconseguir la certificació de Geoparc Mundial de la UNESCO del Geoparc conca de Tremp-Montserc. Els Geoparcs Mundials de la UNESCO són àrees geogràfiques delimitades sense discontinuïtats on els paisatges i llocs de rellevància geològica internacional són gestionades seguint un concepte holístic de protecció, educació i desenvolupament sostenible.

La presentació del projecte Geoparc conca de Tremp-Montserc, que va tenir lloc el 15 d’abril de 2016 a La Pobla de Segur, on una de les ponències a càrrec de la Directora del Museu Hidroelèctric de Capdella, la Sra. Eva Perisé Farrero, va versar sobre la mina Eureka de la Torre de Cabdella. Tinguem en compte que la primera menció pública sobre l’abellaïta va ser el febrer de l’any 2016, Ibañez-Insa, J., Elvira, J.J., Oriols, N., Llovet, X., Viñals, J. (2016) Abellaite, IMA 2014-111. CNMNC Newsletter No. 29, February 2016, page 200. Mineralogical Magazine: 80: 199–205.

Finalment el 17 d'abril de 2018 el territori Conca de Tremp - Montsec va entrar a formar part de la Xarxa de Geoparcs Mundials de la UNESCO. L'àmbit territorial del Geoparc comprèn: El Pallars Jussà; Baix Pallars al Pallars Sobirà; Coll de Nargó a l'Alt Urgell; Vilanova de Meià, Camarasa i Àger a la Noguera, i per tant el municipi de la Torre de Cabdella amb la mina Eureka com element d’especial interès. Concretament la mina eureka forma part dels anomenats Espais d’interès miner dintre dels Espais d’interès geoturístic del parc. La Xarxa Global de Geoparcs de la UNESCO comprèn a dia d’avui, 140 localitzacions en 38 països d’arreu del món. D’aquestes, 73 formen part de la Xarxa de Geoparcs Europeus i es reparteixen en 24 països, dels quals dos es troben a Catalunya, el de la Catalunya Central i el recentment reconegut de la Conca de Tremp – Montsec, (http://www.projectegeoparctrempmontsec.com/).

La major divulgació en l’àmbit acadèmic internacional de l’abellaïta va tenir lloc a raó de la publicació del treball Carbon mineral ecology: predicting the undiscovered minerals of carbon ( Hazen, R.M., Hummer, D.R., Hystad, G., Downs, R.T., Golden J.J. (2016): Carbon mineral ecology: predicting the undiscovered minerals of carbon. Am. Mineral., 101, 889–906), un estudi pioner que va emprar les dades massives o Big data, centrant-se en la diversitat i distribució de minerals amb carboni, element considerat com el més crucial per a la vida a la Terra, així com un dels components que defineixen la mineralogia superficial d'un planeta i per tant essencial per caracteritzar planetes semblants a la Terra. Es va proposar un model que prediu almenys 548 minerals amb carboni existents a la Terra avui, predient la fórmula química d’unes 145 espècies minerals que porten carboni, i que encara no s'havien descobert. Entre elles més de 60 haurien de contenir sodi.

Aquest era el cas del carbonat bàsic de plom i sodi NaPb₂(CO₃)₂(OH), la publicació també al 2016 de la nova espècie abellaita, va ser destacat per la premsa especialitzada i per diversos articles, com una espècie mineral prevista per Hazen et al. (2016), un dels possibles minerals de carboni que faltaven, amb gran ressò internacional.

Nomenclatura i pronunciació

En resposata a la consulta formulada a l‘Institut d’Estudis Catalans, sobre quina és la correcta nomenclatura del nom del nou mineral, la Comissió de Terminologia Científica i Tècnica va acordar acceptar com a normatiu el terme abellaïta, acord que ha estat tramès a la Comissió de Lexicografía de la Secció Filològica amb la proposta que aquest terme s’inclogui en el Nou Diccionari Normatiu.

Encara que el terme acceptat està d’acord a les regles ortogràfiques de l’Institut, si volem respectar a mes les disposicions de la IMA - International Mineralogical Association, la normativa gramatical i la pronunciació, es crea un dubte raonat que en algún moment totes les parts ineressades hauran de debatre en profunditat i arribar a acords d’àmbit internacionals reconeguts per tots els paisos.

La Commission on New Minerals, Nomenclature and Classification (CNMNC), en els procediments i les directrius sobre la nomenclatura dels minerals per la incorporació de nous minerals i de la correcta nomenclatura de les espècies minerals, admès àmpliament per tota la comunitat científica internacional, al fer referència a l’ús dels antropònims, és molt clara i diu així; s’ha de mantenir la grafia original del nom de la persona. Per tant s’ha de respectar la grafia original dels noms propis.

En català la convenció en l’ús de la majúscula recomana en general que s’escriguin en majúscula els noms propis. Si som rigorosos en l’aplicació de les directrius del IMA i la normativa gramatical Catalana, hem d’escriure amb la primera lletra en majúscula, per que forma part de la grafia original i ha d’ésser respectada.

De manera que encara que sigui un nom propi acabat en vocal àtona no s’elideix en contacte amb el sufix –ita. mantenint-se íntegrament: Abella.

Arribats aquí el que ara s’ha de considerar és la seva pronunciació, Abella és una paraula plana que ha de continuar pronunciant-se com a tal independentment de l’adjunció del sufix –ita, ja que de considerar-ne la i com a vocal tónica provocaria una pronunciació inadequada.

Encara que trobem dues vocals juntes (ai) aquestes no es pronuncien en el mateix cop de veu i per tant no es produeix el diftong. De fet, tal i com pronuncien les persones de parla anglesa. Entenc que les dues vocals juntes pertanyen a síl·labes diferents i entenc que en aquest cas estem davant un hiatus forçat. Per tant no cap escriure dièresis damunt la i , per que no cal desfer un diftong.

Al meu entendre la grafia hauria d’ésser Abellaita, i no és una excepció, hi ha nombrosos termes d’espècies minerals que de tenir en compte el que s’ha exposat, requeririen d’un estudi terminològic mes acurat, tal és el cas de la mil.lerita, la carnal.lita o la pekoraïta, entre d’altres, que escriuria com a Millerita, Carnallita i Pekoraita. Pronunciació i nomenclatura, un debat que mes d’hora que tard caldrà afrontar.

Epíleg

Personalment aquesta descoberta i el fet que porti el meu cognom ha estat un honor i un privilegi incommensurable i penso que el mes gran reconeixement per la meva trajectòria. Quant va ser confirmat la sensació i el sentiment és com quant tens un fill.

De fet un savi profeta va dir que tot home a la seva vida havia de fer tres coses, plantar un arbre, que el dia de demà donés fruits o ombra als altres, escriure un llibre, per transmetre els seus coneixements i la seva experiència i saviesa als altres i a les generacions futures i tenir un fill per perpetuar el llinatge, però gosaria afegir una quarta cosa; complir un somni, per sentir-se plenament realitzat, com ha estat el meu cas, vaig començar aficionar-me als 11 anys i des de llavors els meus llibres de capçalera van estar sempre versats en els minerals, llegia l’apassionant biografia d’aquells científics que havien donat nom a tantes espècies minerals , llavors deixava el llibre a la capçalera del llit i somiava encara despert tot preguntant-me a mi mateix, imagines que un dia una espècies mineral pogués portar el teu nom?, i avui aquell somni d’un nen s’ha fet realitat.

“El destí no està escrit s’escriu amb l’experiència de la vida. Joan Abella i Creus”.

Agraïments:

Un agraïment especial a un dels “pares” de l’abellaïta, en Jordi Ibáñez Insa, doctor en física per la Universitat de Barcelona i director científic del servei de DRX del Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (CSIC) per la seva imprescindible e inestimable col·laboració, i a la resta de l’equip que va portar a terme la investigació de la nova espècie, els Srs. José J. Elvira, Xavier Llovet, Jordi Pérez-Cano, Núria Oriols, Martí Busquets-Masó i Sergi Hernández. També a l’Alcalde de la Torre de Cabdella l’Excm. Sr. Josep Maria Dalmau i a la Directora del Museu Hidroelèctric de Capdella la Sra. Eva Perisé Farrero, ambdós per la seva bona disponibilitat, al Sr. José Antonio Soldevilla Gonzalez, als amics Marçal Vera i Xavier Tomàs, fundadors de l’Associació Mineralògica d'Interès Científic i Social, per l’inestimable col·laboració amb el material gràfic i finalment el meu agraïment pòstum a l’amic Joan Viñals i Olià.

Sabadell, 06 de juny de 2022.

Alguns enllaços relacionats amb l’abellaïta;

http://minmag.geoscienceworld.org/content/80/1/199.extract

https://www.mineralienatlas.de/lexikon/index.php/MineralData?mineral=Abellaite

http://www.mindat.org/min-47008.html

http://www.blogmuseuciencies.org/2016/04/abellaita-la-1a-especie-mineral-descrita-a-catalunya/

http://museugeologic.blogspot.com.es/2016/03/jorgina-jorda-l-abellaita-nova-especie.html

http://cac.drac.com/200803/20080327.html

http://www.mineralogicalrecord.com/labels.asp?colid=1358

https://ca.wikipedia.org/wiki/Abella%C3%AFta

http://rruff.info/ima/

http://www.lavanguardia.com/natural/20160404/40875477707/abellaita-mineral-nuevo-descubierto-catalunya.html